Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(19)

Les minses variacions termomètriques del fons de la vall, permeten que tot l’any arribi algun turista que altre, la feina va rutllant. El “gasolinero” presenta una nova sol·licitud per obrir la seua empresa de guies, aquest cop amb més resolució i amb el suport d’alguns regidors. La viuda, que ja s’ho veia venir, ho tenia tot preparat. Accepta la proposta, però amb un plec de condicions amb la intenció de regular el desenvolupament turístic de la zona, evitant futures massificacions. L’ajuntament aprova les clàusules de la viuda que finalment consisteixen: en un termini mínim de dos anys no es poden obrir cap nova empresa del ram a comarca i terme municipal, aquestes (i això és el més fotut), han d'estar integrades per un setanta per cent de treballadors autòctons. Instaura un màxim de grups per trimestre, que mai es podrà sobrepassar, implantant una taxa fixa per persona que anirà a parar directament a les arques de l’ajuntament en concepte de manteniment de l’entorn, exigint la retirada de la serra de totes les deixalles, perseverant en la protecció de l’excepcionalitat, evitant la vulgarització, com ha succeït a tants paratges per ella ben coneguts. Tots dos directors dels negocis signen el compromís, al “gasolinero” se li han minvat dramàticament la possibilitat d’obtenir grans beneficis, en canvi paga la pena introduir-se al negoci, pensant en un futur relleu a la regidoria en eleccions vinents. Fins al moment la gestió de la viuda satisfà a tothom, més d’un la veu fins i tot com a futura alcaldessa. També autoritza noves llicències d’hostaleres, prioritzant els ja establerts, potenciant la millora en el servei, que en molts casos és extremadament bàsica. La normativa del setanta per cent de població autòctona no afecta l’hoteleria, sinó l’hotel del poble, on només treballen tres locals haguera hagut de plegar.

Ràpidament les maniobres del “Gasolinero” i dels seus parents s'encaminen a la contractació de paquets en origen. Lloga un parell de guies d’una altra província, en la qual des de fa anys funciona el turisme de senderisme, i curiosament la primera empresa internacional que respon a la seua oferta és la del petit país del vicecònsol, que d'aquesta guisa es queda sense els clients, abans de començar a treballar amb ella. A ell tot això no li ve d’aquí, continua capficat mig atordit, per la repercussió que hi ha hagut al seu petit país, motivada per la mort d’aquell noi sorrut. Hi caven dos possibilitats: una, totalment desesperançadora, seria que en assabentar-se tothom de l’especial circumstància lligada al relleu de càrrec, no s’hi aturés mai més ningú al poble, o qui s’hi aturés estigués previngut davant les tres preguntes reglamentàries i esquivés l’obligació. L’altra possibilitat és la que algun paio víctima del desencant, s’animés a fer un canvi d’aires voluntari i es presentés al poble amb tal motiu.

L’hivern avança, l’empresa del “gasolinero” rep els primers clients reservant des d’origen. Pacten rutes diferents que els dos experts contractats han traçat, habilitant zones d’acampada, ja que ells treballen amb tendes. També li prenen als dos portadors, prompte la secretària de l’empresa n'aconsegueix tres més, trets de la jovenalla del poble que no vol treballar la terra, ni fer de pastor, ni cap ofici de profit. Els tres fan la feina dels altres dos, cobren per servei prestat, el nostre vicecònsol té l’esperança que almenys un d’ells aprengui la feina i assoleixi la catalogació de guia, en un futur pròxim.

Burt Bacharach & Dionne Warwick - " (There's) Always Something To Remind Me"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(18)

             El succés que va accelerar les coses va esdevenir gairebé al final de la temporada alta. Aquell dia acompanyava un grup a l’excursió llarga de cinc dies per la serra, i no es va assabentar fins que no regressà al poble. La secretària del viceconsolat demostrà la seua experiència, resolent eficientment tot el protocol i paperassa. La mort sobtada d’aquell noi del seu país, que va arribar amb una greu infecció i es va estirar al llit, per no tornar-se a aixecar. La notícia s'estengué amb brillo, i els mitjans del seu petit país, com sempre mancats d’esdeveniments locals rellevants, es van fer un ressò extraordinari. Els diaris i televisions obrien amb la mort del conciutadà en un lloc tan llunyà, especulant en un inici sobre diverses insensateses. Sort que el Ministeri, gràcies al viceconsolat, ho va prendre com un assumpte prioritari, esclarint la notícia i facilitant el màxim de dades. El noi mort no era un personatge conegut, ni res d’això, va ser la circumstància i l’estrany fet que en aquell apartat indret existís un representant oficial del petit país, que va suscitar tota la investigació amb els corresponents articles redactats explicant el cas, i l’excepcional sistema de relleu del viceconsolat, establert com un fet únic i anacrònic, va encendre la curiositat de la població. El mateix vell president de la república compareixen en roda de premsa, argumentà que l’especial anomalia es devia a la llei constitucional. Els periodistes, demanant-li fins quan existiria tal anormal avinentesa, respongué que sols es podia canviar modificant la Constitució, cosa que ningú no volia fer, orgullosos que n’estaven ells de la seua Constitució, llei màxima. Llavors va dir que les coses continuarien tal com estaven, i tothom va restar complagut.

Amb tot l’aldarull, la televisió pública envià un equip per enregistrar un extens reportatge. No va ser el primer grup de reporters que hi feia cap. Mesos abans dos càmeres japonesos amb una noia redactora havien realitzat un treball similar a poble, entrevistant al vicecònsol, no com a tal, sinó com a guia coneixedor de la contrada. Els japonesos volien visitar els pobles aïllats, es tenia notícia que vivien gairebé autodidactament pels caps de la serra. Cosa que no va ser possible. Els hi va dir que no estava autoritzat per organitzar una expedició vers aquells territoris. Els japonesos no van quedar gens satisfets, gestionant directament amb l’ajuntament, que no en va voler saber res. La noia li va assegurar que hi tornarien més preparats, treballàvem per una productora especialitzada en documentals sobre els llocs més inexplorats i singulars del planeta, i que aquell era un punt en el qual estaven força interessats.

Els de la televisió pública van ser molt menys insistents. Es limitaven a prendre unes quantes preses del poble i dels voltants, amb una entrevista amb el nostre home, que després del muntatge va restar reduïda a cinc o sis qüestions òbvies i poca cosa més. Suficient per aixecar l’interès d’una empresa d’aventura, amb seu central al petit país, que ficant-se en contacte amb l’empresa creada pel vicecònsol, va començar a incloure als seus catàlegs, caminades pel territori. 

Talking Heads - "Live During Wartime"

 

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(17)

Tot seguit de la temporada alta se celebra la festa Major, i acabada aquesta, els que poden se'n van de vacances. La festa Major dura quatre dies, el primer s'empeta tant que no es refà fins al darrer, que és el denominat serè. En assumptes femenins les coses no se li acabaven d’afilerar. Amb la viuda no progressa de cap manera, la secretària casada és més desitjable del que ell haguera desitjat, només té ulls pel negoci i amb el tal·lós del marit ja fa. Únicament, un cop que va acompanyar a tres noies rosses amb pinta de bruixes que el van esprémer com un llimó madur (aquelles amb les ganes que li ficaven, s’ho haguessin fet fins i tot amb el portejador, si no fos que és vell, lleig i desdentegat). Acabà extenuat i encetat, devia satisfer-les a les tres. De dia tenien el tracte habitual, però a la nit, ara una, ara l’altra, sense vergonya ni mesura. Va deixar de pensar amb dones almenys per una setmana. A part d’això, res de res. Després de la festa Major dóna una setmana de vacances a tothom. La secretària-recepcionista continua treballant amb els visitants que arriben al poble, ja que assegura que ningú pot quedar desatès, que dóna mala imatge a l’empresa, amb una casa per pagar aquella setmana faria de tot, menys excursions llargues per la serra. Ella s'encarrega de tot, també es queda amb tot el benefici.

S’hi està uns dies al mas del seu amic, regressant de nou a la normalitat. Parla d’Escalabornava i cada cop li agafen més ganes d’anar-hi. Baixa decidit a traspassar-li el negoci a la secretària, i passar a cobrar per servei realitzat. Ella no ho accepta, més endavant potser sí, però a hores d’ara encara no.

El fred pren cos de seguida a la vall, la feina disminueix, i roman més dies al poble, el que significava veure més sovint a la seua secretària del viceconsolat. Ha entès que és una dona que vol mà dura, si la tracta amb fermesa, però amb consideració, es mostra submisa i agraïda. Cada dia ve al despatx del seu pis on està el portàtil, a les nou, després d’esmorzar i comença a treballar. És bona i eficient, més del que s’hagués esperat. Moltes tardes, si pel matí ja ha enllestit la feina, no ve. A l’hivern amb el fillol n’hi ha suficient per fer de guia, els beneficis minven tant que no n’hi ha, però ell continua pagant, inclús als dos portejadors que ja els ha fet fixos, li permet viure més tranquil i relaxat. No s’acostumen a fer més celebracions fins a la primavera incipient, i sols a mig hivern es fa la festa Major d’hivern.

Ja s’ha emmotllat a un rogle d’amistat per xerrar mentre pren unes birres, o veu els partits, però l’assumpte del sexe no millora pas. La secretària li arriba a casa ben tapada, entra al despatx, on ha instal·lat un penja-robes, i comença a desprendre's de capes de roba. La calefacció forta, es queda amb una samarreta cenyida o amb brusa, perquè sempre a l’hivern acostumava a dur pantalons, arrapats, baixos, folgats de cintura sense cinturó, que li permeten a les calces treure el cap. La peça superior, justa un parell de dits sobre els pantalons i quasi sempre escots de barco. Veu vindre com acabarà la cosa: el fot ben calent tot compartint despatx.

 Vainica Doble - "Dejame vivir con alegria"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(16)

           Té la senyora que cobra dos sous a més del lloguer del local, que en una setmana l'aparia un germà fuster i un cunyat paleta a estones llargues. L’oficina és situada en un carrer lateral, pengen cartells a tots els hotels i pensions. Quan arriba l’autocar, amablement s’ofereix els serveis als nouvinguts, que a poc a poc es van assabentant del ventall de possibilitats que el poble els brinda. Ella mateixa, acaba convencent a dos dels homes més pelats del poble que acceptin la feina de portejadors i com el nostre home es passa dies per la serra acompanyant grups, introdueix al seu fillol, que és un noi pocapena mal estudiant i poc apte per resoldre cap ofici, però amb cert do de gents i mà esquerra amb els forasters, a fer de guia de dia per a excursions curtes.

Tan sols tres mesos després d’oberta l’oficina, el negoci ja raja. La senyora s’anima a fer els primers passos per adquirir una casa nova de les que s’estan construint a la part alta del poble, a desgana del seu marit, ja que li cau més lluny del seu lloc de treball i prefereix el pis atrotinat en el qual mal viuen. A ell, després de remunerar als treballadors li queda una exigua renda. Paga molt bé, si no tots li haurien fotut el camp. Es comença a preguntar si paga la pena tant d’esforç, els impostos se li enduen una bona esgarrapada, gairebé no disposa de temps per anar a veure al seu amic, quan passen per casa seua s’hi estan poca estona. La família el va avisar de què no volen rebre tants hostes, així que fa nit a la cabana. Treballa massa. Finalment decideix encarregar-se només dels grups que el complauen. Llavors el fillol passa a fer de guia, després d’uns quants serveis d'aprenentatge. Per les excursions curtes que tampoc vol fer, ja buscarà algú. A la seua empleada ja se li ha esgotat la parentela, pensant amb el seu marit: li comenta que agafi la feina, cosa que no accepta. Els portejadors no són persones per tractar amb els clients directament. És una amiga d’ella, que recentment ha parit bessonada, la que ingressa a l’empresa.

I arriba la temporada alta. A la temporada alta canvia tot. Els turistes es doblen, és temps de collita, els blanquers no tanquen, la formatgeria no dóna l’abast amb la sobreproducció de llet, els ramaders venen la llana de les alpaques, les llames i les ovelles de tot l’any, es maten més animals que mai. Són dos mesos que als habitants del poble els hi sembla que tot va de bòlit. Al nostre home avesat a la vida contemporània, sol troba que cada dia té més feina a l’oficina de guies. De seguida s'adona que la secretària-recepcionista no podrà, com fins alehores, compaginar les dos feines. Llavors, com art de màgia, un dia se li presenta l’adjunta de l’ajuntament. Se li acaba el contracte i no li ve de gust renovar-lo, se sent encallada, necessita un canvi d’aires, a més a més, ell té fama de pagar bé. Els dos portejadors, abans quasi mig indigents, gasten roba nova, encara que continuen vivim a les seues velles cases, mengen cada, dos per tres de restaurant, pagant el que deuen. Després de rumiar-s’ho, més que res pels afegits que podia comportar, l'agafa com a secretària del viceconsolat en exclusiva. A l'altra li apuja una mica el sou, el suficient perquè s'endugui una agradable sorpresa, dedicant-se només al negoci de l’oficina de guies. Pensa que mentre duri la temporada alta, no la veurà pas gaire. Una companyia de viatges del seu petit país li ha ofert la corresponsalia al poble, després de la boda del “gasolinero” que tan bona publicitat, després de tants quartos gastats, va fer, això també ho manega la senyora secretària, mentre ell és a la serra.

   Antonio Vega - "Elixir de Juventud"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(15)

Contacta amb l’altre guia. Aquest no en vol saber res, és un ferrer independent, el seu únic desig és continuar com fins ara, sense més mals de caps. La borsa de treball la du un funcionari comarcal, adjunt a l’ajuntament. Els treballs temporals són establerts, participa gent de fora per collir el panís, pasturar i treballar a la formatgeria. Fora d’això, les assistentes familiars no cobreixen la demanda. De totes maneres publicarà l’oferta al butlletí mensual del municipi, que és el principal client de la impremta local, però és preferible que es mogui pel seu conte. Tot seguit informarà l’agutzil, que també es dedica a difondre les ofertes de treball.

Cada setmana la feina de guia li ocupa un parell o tres de dies. La mitja setmanal de persones nouvingudes que fa nit a la població és d’una trentena, cosa que no està gens malament. Una dona es presenta a la seua sol·licitud de treball, de més de trenta anys amb un parell de criatures, totes dos van a l’escola, fins ara treballava de dona de fer feines a casa d’una família ben estant d’una senyora vagarosa. També li feia de mainadera i ja n’està tipa d’aguantar mocosos que no són els seus. Una dona desperta casada amb un home poruc que treballa de pagès per un altre, sense empenta per comprar terres i conrear-les al seu benefici, com ella tants cops li ha insistit. Un paio fort que no li fa por treballar. Per diferents indrets del terme, abunden trossos que romanen erms, perquè no hi ha prou mans per cuidar-les. Tot i que les millors terres ja tenen amo i donen beneficis, les terres que resten per cultivar poden solucionar la vida a unes quantes famílies, però a la gent ja li està bé així. Aquesta dona desimbolta, és, segons ell, massa guapa. Li comenta per acabar de convèncer-lo, que també es pot encarregar de fer de recepcionista, i al mateix temps li pot llogar a bon preu els baixos de casa de sa mare, perfectament situats de cara al negoci, a tocar de la plaça de rebuda de la població, per fer-los servir d’oficina i atendre la clientela. Un xic aclaparat per l'ímpetu de la senyora, respon que s’ho ha de pensar.

El ministeri d’Assumptes Estrangers li aprova el pressupost per contractar una secretaria, hi ha diners al ministeri. El petit país, més que patir la crisi financera que s'expandeix per moltes contrades desafortunades, es beneficia d’ella. A més a més, són prou satisfets amb la reactivació del viceconsolat a partir del seu nomenament, conseqüentment li revisen el sou a l'alça.

En aquests dies la regidora de turisme ha denegat una nova sol·licitud d'obertura per una altra oficina de guies al poble, cosa que genera un conflicte. No especifica qui hi ha darrere, però és ben sabut que es tracta del “gasolinero”, que abans de casar-se intenta fotre el nas al negoci. Presenta a un germà i un nebot com a cap de l’organigrama. La viuda argumenta raons de cura: no vol un excés de turistes al poble, perquè segons ella no dóna més de si. Mantindrà l’estatus actual, revisant cada temporada les necessitats creades. L’alcalde ho aprova i la cosa queda així, afegint la possibilitat d'obrir l’oferta en el cas que el mercat ho demani, respectant la idiosincràsia local, que és el que els fa únics.

Música Dispersa - "Gilda"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(14)

Foto: J.M. Molgó.

La primera visita és a cal sabater, li comunica que ha efectuat tots els pagaments endarrerits, tanmateix ha donat l’ordre de venda, és més, ja ha rebut unes quantes propostes, les quals haurà de consultar amb els seus fills. La segona i tercera són peticions de visat per unes persones amb la intenció de visitar el seu petit país: un comerciant interessat amb la compra de les sabateries i una altra que prepara el seu casament i desitja incloure'l en el viatge de noces. Pertany a una de les famílies riques del poble, dedicada a la distribució de combustible, que també ha expandit el seu negoci per tota la província. Posseeix una flota de camions cisterna que arriben a tots els llogarets aïllats, famílies que sempre havien estat mal servides. Se n'assabenta, perquè de seguida li fa conèixer l'orgullós que n'està de la seua empresa, que els dipòsits els tenen al port de la capital estatal, així poden comerciar directament amb els productors del sud, sense dependre de les grans empreses multinacionals. L’home, ja de mitjana edat, coneix perfectament la capital, doncs allí va residir tota la joventut, primer a la universitat, després a l’oficina del port, però que amb les comunicacions actuals, pot desenvolupar la seua feina des del poble mateix, i és més: la seua promesa hi vindrà a viure un cop casats. Troba força descoratjador que el jovent hagi d’emigrar per guanyar-se la vida, quan el poble ofereix tantes possibilitats. De fora hagueren de venir per obrir-nos els ulls, en clara referència al recent negoci obert per vicecònsol, del qual tot el poble en va ple. Li replica que es tracta d'un negoci molt incipient i que està tot per fer. La visita s'allarga molt més que no pas esperava, les primeres han estat ràpides, però amb aquesta ha fet l’hora de dinar. A la tarda té visita amb la seua cap.

La secretaria de la viuda és una dona grassoneta i baixeta, el fa esperar uns deu minuts. El rep somrient. Mentre dinava se li ha escalfat el cervell, ha començat a barrinar d'aprofitar l’entrevista per enumerar-li a la viuda els seus plans recents, fruit de l'última conversa matinal. Ella tot ho troba correcte, felicitant-lo pel seu esperit emprenedor. Després comença a matisar els diferents punts: ja que té la intenció d'obrir una empresa de serveis turístics, ha de registrar-la com a tal, demanant les llicències pertinents. En l’apartat d’agafar treballadors a càrrec seu, és necessari passar per la bossa de treball comarcal, encara que des de l’ajuntament ho poden arreglar. La selecció del personal corre al seu gust, li parla d’una secretaria, que creu que li serà relativament senzill trobar entre algunes dones del poble necessitades d’ingressos, segurament n’hi hauria de qualificades, entre les que actualment desenvolupen tasques a la llar, que tampoc n’hi ha tantes, i van molt buscades. Referent al fet que l’ajudant li fes de recepcionista, i oferir els serveis als possibles clients, l'aconsella que llogui un localet a manera d'oficina i que aquesta persona pugui atendre als clients còmodament, no sabria dir-li qui seria el més adequat per aquesta feina, com tampoc l'assumpte dels portejadors, que ell havia pensat que fossin contractats eventualment per a cada servei, però que a la borsa de treball li podrien informar millor. Finalment li suggereix que obrís una pàgina web donant informació sobre els seus serveis, que ben bé podria estar enllaçada amb la pàgina de turisme de l’ajuntament.

Durant l'entrevista es concentra amb els diferents aspectes del projecte, refusant els pensaments que provoca la subjugadora bellesa de la senyora, que vesteix una brusa sense mànigues amb un escot de pic que omplen les seues popes amb simetria, fal·lera que deixa escampar mentre es dirigeix a l’hostal. L'han avisat d’una parella que pretén fer una excursió d’un dia.

Françoise Hardy - "Comment Te Dire Adieu"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(13)

Foto: J.M. Molgó.

El segon dia s’enfilen ben amunt, pel camí que ha sentit dir és l'accés a Escalabornava. Creuen força fatigats el primer dels graus evidents. El vessant continua pujant vers un nou collat, més alt, ben al fons i llunyà. Els fa circumval·lar l’indret, davallant per una carena cercant la collada veïna, fins a la borda del seu amic. El paisatge, de feréstec no deixa descansar la vista. La colla dels quatre es començà a mosquejar. Sopant, que els hi prepara al foc a terra de la borda, encerten a dir-li que només foten que donar toms, que no van enlloc. S’esforça per convèncer-los, intentant tranquil·litza'ls, assegurant-los que l’endemà faran més via. Els aconsegueix engalipar parlant-los del que els espera els dies vinents: extraordinaris paisatges per cap estranger trepitjats, llocs desconeguts pels mapes de paper, hàbitat del lleó de la muntanya, de cabres indòmites i camèlids gairebé eteris. És com enganyar a nens petits, però mig funciona.

A la nit la noia alta es torna a situar a la seua vora, fa per distanciar-se. La noia li canta a cau d'orella, la tornada de la cançó porta'm a casa teua aquesta nit. Realment és encantador per moments, els altres, l’anomenen “la pomelos” per raons òbvies.

I d’aquesta manera, mal que bé, recorren la serra durant cinc dies i quatre nits. La tercera nit quan la noia s'atreveix a aprofundir un xic més en els tocaments, s'escorre instantàniament, amb el temps que feia que no ensumava femella!

Tots els clients fan cap al poble contents i satisfets, els convida a sopar. La recent amant no busca allotjament, sinó que es queda a casa seua fins que marxa al cap d’uns dies. La noia, per raons que no acabar d’entendre (llacunes idiomàtiques), sempre li fa sembrar sobre terreny infèrtil. Ell, anteriorment no avesat en aquests menesters, li troba gran plaer.

Abans que se n'anés la volia dur a les fonts termals, on s’han habilitat unes saunes d’herbes a l'interior de cabanyes de fusta, regentades per la família que cuida les aigües i el seu entorn. Finalment, mentre s'acaba de decidir, hi va sola. Ell ho troba ben encertat, així pot reprendre la seua feina de vicecònsol, té tres visites pendents. S’està rumiant la remota possibilitat de contractar una secretaria a hores, ben lletja i asexuada, qualitats indispensables per compaginar amb l’eficiència, o així li han inculcat des de petit.

 
  Sam Cooke -"Bring It On Home To Me"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(12)

Foto J.M. Molgó.

Un matí apareixen quatre persones al poble a la recerca d'un guia. Amb el ferrer parlen primer, però ja és compromès amb un grup que arriba al cap de tres dies. Aquesta gent té la intenció de fer una caminada de cinc o sis dies per la muntanya. Cosa rara, que no s’estila, no ho fa ningú. L’algutzir li fa arribar les noves a casa. Enfeinat amb les diligències d’hisenda, per dinar queden al restaurant de l’hotel guapo.

Són tres nois i una noia, es fan entendre. No parlen gens, ni mica l’idioma local, i de forma molt matussera l’idioma corrent internacional. Fan prou en quedar d’acord, l’endemà sortiran, de memòria els prepara una planificació de cinc dies, sortint i arribant al poble. Està força engrescat, hauran de passar per llocs que tant sol havia sentit esmentar al seu amic.

A darrera hora, aquell vespre, apareix de vés a saber on, una noia que també s'afegeix al grup. Aquesta sí que parla l’idioma d’enteniment internacional, és el seu matern. És la més alta, més que ell, voluminosa però no pas grassa, cabells rossos curtets, xerraire, riallera de mena, a tothom saluda, tot li va bé.

Després de donar-los uns quants toms pels voltants del poble (la primera nit la vol passar a la borda que té el seu amic a un parell d’hores del mas), els fa pujar per un torrent, afluent del riu principal que s’engorja per trams, es mullen per sota els genolls durant l’avanç. Després franquegen cap al final de la barrancada seca, que remunten per retornar al tàlveg del torrent actiu, travessant-lo direcció al mas del seu amic. Aquest és a un parell d'hores de marxa, hora i mitja triga ell. Amb tota la volta ocupen la jornada completa, sense suficient llum per arribar a la borda. El seu amic encara no ha regressat, però els seus pares, el germà i la cunyada amb els quatre fills, els hi fan lloc a la sala d’estar. La família prepara el sopar, així ho havia previst per no carregar en excés als clients de provisions, ja que no existeix la figura del portejador al poble, fins al moment no hi ha hagut necessitat. També ha pensat de comprar queviures durant el trajecte, millor al mas del seu amic, que no pas a l'alqueria on ha programat dormir l’última nit.

La nit esdevé moguda. La noia alta no el deixa descansar gaire, inserida al seu costat, quan fa estona que tothom jeu, se li començà acostar i arronsar. No passen de petons, morrejades i els petits tocaments que permeten els sacs de dormir. Un insomne del grup se n'apercep, l'endemà ho xerra a la resta: la parella i un altre amic. Ell no els entén, però sap de què parlen.

Nina Simone - "Ain't Got No... I Got Life" 

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(11)

La viuda és del tot diferent fora de l'àmbit estrictament laboral. Quan va a cotitzar a l’adjunta de secretaria, que es veu que val per tot, es mostra cordialment afable i sempre el tracta amb consideració i cortesia. En canvi quan la veu o se la troba lluny de l’ajuntament, les seues relacions es limiten a una ràpida salutació i prou.

Per fi s'escau el dia de la celebració dels difunts de la família de la seua amiga i veïna. La primera jornada, la dedicada a les matances, sense cap missió destacada, es limita a compartir hores amb els homes vagarosos allí congregats, mentre les dones xerren o s’entretenen en una altra part del pati de la casa familiar. Els homes fumen, prenen cafè o xerren (no gaire), asseguts per grups sota l’envelat. Està mal vist marxar abans d’hora. L’avorriment regna, fins que amb les taules parades, l’alcohol comença a brollar en forma de fresques cerveses, en un inici, i Arac (un aiguardent local, que alguns dilueixen en més o menys mesura). Les dones de la família manen, fins que al capvespre el capellà beneeix l’altar, amb la meitat dels marits mig pets. Per refer-se, l’endemà masteguen fulles de coca, dutes de la província veïna del nord.

El segon dia la festa va in-crescendo, pel de matí s’espera a tothom per esmorzar la fritada amb mongetes, després qui més qui menys s’escapa a fer la becaina. El dinar comença tard, les amanides, les verdures acompanyaven les avirams, porcs i capons, i finalment corders i cabrits; ceba, all i espècies per tot arreu. Els plats es devoren amb fruïció. Abans que acabi l’àpat, l’orquestra comença a interpretar temes tradicionals, esperant que s’arranqui la primera parella, iniciant així el ball amb la tarda avançada. A les sis del vespre ja es fa fosc, llavorers s’il·luminen les bombetes de colors de l’envelat. Els homes i les dones es barregen, ell se situa prop de la viuda, que és sol·licitada per un bon nombre d’amistats, encara que no fa per ballar. Al cap d'una bona estona els menestrals que l’observen, l’insisteixen perquè tragui a ballar a alguna xicota. Té controlada a la viuda que continua defensada. Es decideix per una noia que accepta gustosa, llavors s'inicia el sarau bescanviant parelles, fins a la cançó de comiat. La viuda balla uns quants cops amb diferents elements, sense cap opció per ell. La gent s’acomiada amb lentitud, parsimònia i traïdoria, sembla que no volen que s’acabi la festa, és diumenge, l’endemà toca pencar, però al poble la gent fa de més i de menys amb la jornada laboral. Se sent pesat i l’alcohol comença a ficar-se-li malament. Quan per fi marxa, molts dels assistents continuen de xarrameca.

     Buzz Clifford - "Moving Day"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(10)

A les cinc en punt, nerviós de cap a peus, amb una sensació de buidor estomacal que tant el disgusta, es presenta net i polit al despatx de la viuda. Li cal un parell de fotos carnet que no du. Així que de seguida marxa al retratista a fer-se les. Entrega les fotos, una per la fitxa de l’arxiu, l’altra per la llicència. La viuda tot seguit li lliura l’acreditació. Aquesta tarda vesteix una brusa sense mànigues de tonalitats ambres, combinada amb una faldilla tradicional, el cabell recollit amb un clip posterior allibera uns encisadors serrells laterals. Li comenta que a partir d’aquest moment és la seua superiora. Ha de reportar tots els seus moviments comercials trimestralment, pagant un set per cent d’impost del total a l’ajuntament, i el vint-i-set per cent que li descompten com retenció a hisenda. La seua especial situació com a membre del cos diplomàtic, el fa exempt de la fiscalitat, tant estatal com municipal, però aquesta ocupació li comporta noves obligacions. Ho aclareix, escolta intentat no distraure’s amb la seua magnetitzant bellesa. Com autònom no es pot integrar al règim general, pel seu càrrec diplomàtic no pot votar a les eleccions municipals, les properes són dintre de cinc anys. Tota aquesta feixuga normativa la presenta amb una deliciosa cortesia professional, si ho prefereix, també pot pagar un fix trimestral i passar comptes al cap de l'any.

Un altre cop surt del despatx tremolós i mig marejat. Pel carrer es troba amb un veí, que no sap què coi li explica de la festa major, que serà tot seguit, sol falten quatre mesos, i han de preparar el ball de la plaça gran com cada any, per la qual cosa espera la subvenció del viceconsolat. Ell a tot li diu que sí, i que tot s’arreglarà satisfactòriament, el veí insisteix, ja que l’anterior vicecònsol resultà roí i escatimava tot el que podia i més, ben diferent del seu mai ben ponderat antecessor, que no ficava mai cap inconvenient, ans al contrari. Aquest no era immediatament anterior, ja que aquell va estar tan poc temps en el càrrec que no va coincidir amb la festa major, ara també n’hi va haver un que va romandre tres anys al poble i cada any posava més entrebancs a l’hora de soltar la virolla, segur que s’embutxacava tot el que podia.

Aquesta nit, després d'un frugal sopar, i abans de decidir-se a dormir, endarrerint el moment de pelar-se-la a la salut de la viuda, cosa que serà del tot inevitable, consulta la carpeta adient a despeses locals, localitzant l’apartat en què s’especifica que cada any, quatre mesos abans de la festa major arriba la subvenció del ministeri corresponent, que s’incrementa automàticament un dos per cent cada any, si no hi ha nou avís. El ministeri pot subvencionar altres activitats al poble, però en els darrers anys no ho ha fet. Abans sí, hi figura una partida del Ministeri de Cultura per la biblioteca municipal i consten referenciades antigues despeses esportives.

Transcorren les jornades, el ferrer agafa als pocs turistes que demanen per una visita guiada pels voltants. Són pocs els que dormen més de dos nits al poble. Un dia fa cap un paio que pretén fer un recorregut de dos dies caminat, sojornant a una casa de la muntanya. Coincideix amb què el ferrer negocia amb un matrimoni veterà, i ell, encara que sense ganes du al paio d’excursió. El paio és un pesat, no camina gens, la marxa lenta i mandrosa, cada dos per tres es vol aturar per tirar fotos, beure, menjar o xerrar. Parla l’idioma habitual dels turistes, que ell ha après a l’escola, amb un accent marcat i dur que el força a restar atent per entendre’l. Pensa portar-lo al mas del seu amic. En arribar sa mare li diu que ha marxat unes setmanes a Escalabornava, no sap quan tornarà potser s’hi estarà mesos, això que li ha dit que fes el favor de baixar abans de quinze dies. Fan nit a una borda, un xic més allunyada, propera a un camí que regressa també al poble ja de baixada, perquè el paio vol prendre el darrer autobús i fer via, evitant-se una altra nit al poble, cosa que li faria perdre tot un dia de vacances, cal organitzar-se, repeteix. Més de cinc vegades li explica el mateix rotllo, en queda ben tip.


Serge Gainsbourg - "Je suis venu te dire"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(9)

L’endemà vol pujar a veure al seu amic, però arriba un missatge oficial del ministeri en el qual li demanen reportar dades sobre activitats comercials i lliuraments de visats amb nova normativa. Un tràmit habitual que a ell li ve de nou. Se sorprèn de la quantitat, quarantena llarga, en el centenar curt d’anys d’existència del seu país i per tant del viceconsolat, de visats tramitats. En els darrers tres anys una persona ha demanat un visat de treball, quatre de turisme, fa sis anys que ningú ha demanat cap visat comercial; el Ministeri reclama que succeeix, ja que consta que un tal senyor Baltazar Edimburu, manté negocis al país i el visita regularment. El Ministeri d’Hisenda hi té comptes pendents. A la fi resulta més que un tràmit ordinari i ha de visitar al senyor inculpat. L’home, jubilat, amb els dos fills treballant i visquin a la capital provincial, ha enviduat recentment. Culpa al seu gestor d’haver-se endarrerit amb els pagaments. També li fa saber la seua disposició a vendre el negoci que havia obert, feia ja trenta anys a la capital del seu país, amb unes ofertes per facilitar les inversions estrangeres del govern d'aleshores, per atraure diners en un temps de penúries. Sol hi va residir tres mesos, durant els quals va obrir dos sabateries, una cadena que ha estès per tota la província, i que actualment porten els seus fills. Les botigues no van donar res més que pèrdues durant els primers anys, però després, una gran bonança, de la qual encara al petit país molts hi viuen, el va fer ric. Últimament el negoci no rendeix gaire, per aquesta raó, segurament el seu gestor, al qual trucaria aquella mateixa tarda, no s’ha ni molestat. El senyor viu còmodament a la seua casa familiar, de façana força discreta, però de sumptuosos interiors.
           L’agutzil li entrega una nota de la senyora regidora de turisme, citant-lo per les cinc de la tarda. Mentrestant cuida la relació amb la seua veïna, a la qual li encanta xerrar. Ell s’avorreix, i mentre una l'explica qualsevol cosa, l’altre es distreu recreant la silueta de la viuda. Per fi surt a la conversa: la desgràcia d’haver enviduat tan jove, el millor que ha pogut fer és tornar al poble i cuidar dels seus pares, ja grans, esperant temps millors. Ja barrina amb qui la pot ajuntar, pensa convidar-la a la celebració de difunts, una de les principals festes i reunions socials del poble. Això funciona de la següent manera: cada unitat familiar rememora als seus ancestres en uns dies predeterminats, així no coincideixen les diferents cases, complimentant als convidats amb un llustrós banquet, a base de porc i corder. També abunda l'alcohol, que principalment aporten els convidats. Duren dos dies: el primer és el dia de les matances, i la presentació dels difunts a l’altar guarnit de flors; dia de recolliment. El segon és la ufana celebració de l’estirp familiar, els menjars, el beure, els balls amb orquestra al final. La dispesa és enorme, i les famílies fan calaix durant el temps necessari per cobrir-les, encara així moltes s’endeuten per mesos o anys, causant un bony cada cop més important a benefici dels usurers locals.

En el transcurs de la seua estada, s’han celebrat més d’una d’aquestes reunions socials, a les quals mai ha estat convidat. Ara, gràcies als efectius consells del seu amic, se li obra aquesta possibilitat de bat a bat, a més a més amb la concurrència de la viuda que el té ben entregirat.

     Oregon - "Pepe Linque"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(8)

Ja es compten amb quatre els mesos anxovat dins la vall, i encara no ha entrat en cap cercle de camaraderia com fan els mascles habitualment per esbargir-se i emparar-se. Molts el consideren un solitari borinot i taciturn, els altres tampoc hi pensen. El seu amic, que menysprea les relacions socials amb la gent del poble, per banals i ridícules, li aclareix com ho ha de fer: el més encertat és fer-se amic d’algunes senyores respectables, dones madures amb les qui no hi cap la sospita d'interès eròtic. Aquestes, el faran avançar en l’àmbit social, segurament invitant-lo a alguna celebració, habituals abans de la Festa Gran, a la qual ja arribaria integrat a algún rogle confraternal, que tant s'estilen. Ha d'oblidar-se de les noies casadores, com a estranger el veuríen amb un limitat futur, a més a més es casen molt joves i de seguida crien. Igualment ha de respectar una distància prudencial amb les joves casades, per les gelosies dels seus marits, un defecte congènit, i del gran perill d’elles. És clar que existeixen relacions no oficials entre les dones i els homes del poble, però aquestes es condueixen amb cura i secret per no emprenyar a ningú, i no provocar cap desastre irresoluble, cosa que no suportaria l'encarcarada estructura social. Després de rumiar-s'ho una mica, creu que la persona adequada és la veïna de sota.

El gruix de l’examen se centra amb el coneixement pràctic del territori. No és que tingui que porta algú d’excursió, sinó que des de la primera plaça del poble ha d’indicar noms de topants i recorregut dels camins, assenyalant-los i descrivint-los al regidor responsable. Aquest el qualifica d'excel·lent, restant força complagut amb el futur fitxatge. La part del tracte i coneixement personal la realitza tot seguit amb la persona cap d’hostatgeria. Aquesta dona és una viuda jove, que ha passat els darrers anys allunyada del poble, treballant a un hotel de la costa sud, tornada fa pocs dies, de seguida li van oferir la vacant. Encara no se l'han presentat oficialment, suposadament el seu pis també hi depèn. Durant les últimes setmanes no s’ha esdevingut cap acte oficial al qual hagués d’assistir.

El convoca al seu despatx fent-li omplir el qüestionari establert, ràpid, a manera de test. En haver acabat li planteja qüestions d’assegurança a tercers i responsabilitat civil. Té sort, era el que s’havia mirat la nit anterior a les pàgines sobre assegurances del viceconsolat. Personalment està ben cobert a tercers i responsabilitat civil davant un accident, la pòlissa teòricament respon fins i tot, davant una negligència greu. La viuda ho trobà ben encertat, això que respon maquinalment i de correguda, intentant mantenir a mirada frontal, sense que se li escapi una furtiva ullada a la pitrera de la seua interlocutora, una dona terriblement atractiva i pertorbadora, de bones columnes, cabells foscos ben pentinats, i cutis diví. Ix de l’entrevista examinadora, mig marejat, segur, sí, d’haver superat la prova, se’n va a prendre's una cervesa, que li entra travessera, i a dormir la migdiada, sense dinar, confús i amb mal estar.

Benjamin Biolay - "Ton héritage"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(7)

A l’ajuntament hi consten tots els agregats, però hi falten alguns que s’inclouen a la província limítrofa. A la toponímia regional figuren: el comellar d’Escalabornava, la barrancada de la dreta d’Escalabornava, la pleta del pastor Papo Tortó d’Escalabornava. Ho consulta per curiositat i per veure a la noia en qüestió. Ella no sap res, com d’altres tantes coses, aquests dies se la fa un xofer d’autobús casat a l’altra banda del collat. Al poble de putes no n’hi ha, encara que es comenta que un parell o tres de senyores presten el servei; ningú li donà més raó.

Hi ha les turistes. A vegades arriba alguna de solitària o un parell per visitar el poble, i se l'acudeix oferir-se com a guia per atansar-se a elles. Per aquest menester cal tramitar el corresponent permís oficial a la municipalitat. L’adjunta li explica els requisits i li omple el formulari. Com a estranger ha de passar un examen previ. Havia hagut guies forans, no és d’estranyar, els llogarrencs prou feina tenen en els seus quefers, per ocupar-se d’ensenyar la contrada als turistes, persones de costums grollers i maldestres. La jovenalla, la meitat que se'n va a estudiar fora no torna al poble, falta gent per a fer de guies. Actualment hi ha un que comparteix aquesta activitat amb la de ferrer. Quan es cansa de remenar ferros, ofereix els seus serveis als turistes, sempre n’hi ha algú que accepta. Al poble hi treballa un taller amb dos ferrers i un aprenent.

L’adjunta, mentre va a l’altre despatx, es treu la jaqueteta, sota hi du una peça de tirants cordada amb tres botonets, dos d’ells, descordats, mostrant un escàs pit desorientat, que a ell més que res li fa angunia. L’examen es concerta d'avui en vuit, ell així ho prefereix. Amb el bus arriben tres noies més al poble.

Per preparar-se puja un parell de cops a parlar amb el seu amic, que li explica tot el que li cal saber i més, disposa del millor mestre, encara que la segona part de l’examen es basa en el tracte personal i tot el que ha de saber sobre psicologia aplicada al tema.

Weather Report - "Mysterius Traveller"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(6)

Foto: J. M.Molgó

A part d’això, comença a fer amistats. El seu principal amic no resideix al poble, sinó a un casalot solà penjat a la serra, al que hi va fer cap un bon dia d’excursió. Es tracta d’una persona que alguns qualificarien d’estranya, que rarament baixa al poble. No és ni vell ni jove, ni home ni dona. El dia que el va conèixer li va demanar per un camí, i l’acompanyà una bona estona. Es coneix tots els racons de la propietat de la seua família, ben extensa per cert, els ramats de cabres són el seu principal negoci. Afirma que ell i la seua família són naturals del poble d’Escalabornava, a dies de camí per l’interior de la muntanya. Generacions enrere havien hagut d’emigrar per un assumpte familiar greu. Ell, a Escalabornava hi ha estat un parell de cops i li encanta. Espera que els seus pares traspassessin per anar-hi a viure definitivament. Tampoc parla gaire, però és l’única persona, o així ho creu, amb la que es pot confiar, sempre li parla d’Escalabornava.

A Escalabornava tothom desenvolupa una feina ben precisa. La qüestió l'inquieta, ja que no sap quina pot ser la seua. Aquesta feina, més que feina és un do pel qual cadascú n'és predestinat. Per exemple: n’hi ha un que és massatgista, sol un, però els seus massatges són extraordinaris, ell els ha provat i ho confirma. N’hi ha un que és el follador oficial, un sastre, una metgessa que ho cura tot, un filòsof, una pastora, un picapedrer… els lligams familiars no existeixen, el follador és estèril, les dones procreen de diferents homes; també hi ha la folladora, estèril també. Creu que faria bon servei obrint camins, netejar-los, senyalitzar-los, doncs posseeix una potent intuïció per orientar-se i triar el millor traçat per un recorregut. Cal a Escalabornava un home com ell, és fàcil perdre’s, els camins són molt descuidats, el rei del poble no s'hi oposaria als seus menesters, per molt que als habitants d’Escalabornava mal de cap els hi fot, ells en tenen prou en viure allí, la vida de la vall la troben absurda i complicada.

Puja sovint a parlar amb el seu amic, és una bona caminada que li ocupa una jornada sencera. Sempre que s’acomiaden es lamenta de no poder-lo acompanyar al poble d’Escalabornava, malauradament no s’acaba la feina, i més que res el seu càrrec oficial de vicecònsol l'impedeix qualsevol relació, ni estada al poble. El rei d’Escalabornava no en vol saber res de polítics, ni diplomàtics, els menysprea profundament. Tampoc voten mai, ni deixen fer cap tipus de campanyes al seu terme. És una veritable llàstima, es lamenta, tant el follador com la folladora són immensos. Una tarda li descriu fil per randa, una de les exquisides pràctiques amb la que la folladora l'obsequià durant la seua última visita. Li és fatal, l'encén com un misto, i el que és pitjor: torna a pensar amb la secretària adjunta.

            J. Geils Band - "Love Stinks"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(5)

Foto. J.M. Molgó.

Hi ha la noia, l'adjunta de la secretaria municipal, no és gaire guapa, però li fa ullets, i es diu: per què no! No té un cos massa suggeridor, però es diu: no està tan malament, no creus? La tia li segueix el joc i cerca la complicitat a la conversa amb altres persones. I es torna a dir: què cony! La noia se li fot al cap en tot moment i ell fa el possible per atansar-s’hi. Ella pregunta molt i respon poc, ell està content de parlar a mànigues amples de la seua vida, cofoi, crec que fins i tot es va enamorar per uns quants dies.

Sempre és tornar a començar, cada cop que es veuen és com si no haguessin avançat ni un pam, com més proper i més sol·lícit ell intenta ser, més aspra es torna ella. Després prova de distanciar-se, i adverteix que és ella la que s'apropa, però si afluixa, ella de seguida treu les ungles. A la fi, cansat de tibar i des-tibar, ho deixa córrer, i per avorriment es fot a treballar a una obra.

Estan fent reformes a una casa a la part de dalt del poble, per encabir-hi unes quantes habitacions pels turistes. Hi treballa l’amo de la casa i un dels seus fills, l’únic que roman al poble. Han llogat un paleta amb el seu manobre, i ell: el vicecònsol, que es passa la jornada remenant runa i fen regates amb la maceta i el ròtring. Comencen ben d’hora, quan s’aixeca el sol, paren a esmorzar el bon tiberi que els hi prepara la mestressa, fins a la una, a dinar cadascú al seu cau. Enganxen a les dos fins a dos quarts de sis, a casa arriba rebentat, sense ganes de fer-se el sopar, marxa a fer una cervesa i menjar alguna cosa pel poble. L’endemà el mateix fins dissabte, que només treballen mitja jornada.

Dissabte a la nit es reuneix la gent jove i no tant jove, per conversar, ballar, o festejar per algun local mig arreglat per l'ocasió, però ell se'n va a dormir i s’aixeca el diumenge abans de dinar. Les obres s'allarguen un parell de mesos, aguanta fins a la conclusió, però quan el paleta l'ofereix la possibilitat d'engegar-ne una altra, la refusa al·legant el deixat que té el viceconsolat.

Llavors, s’hi fica de valent amb les seues feines. Les estira tot el que pot. Fa un horari reduït: al matí prepara els papers i a la tarda els arxiva. Com el seu antecessor, és extremadament endreçat (potser no tan meticulós). Ell segueix la seua metodologia, mantenint el dietari al dia. L’única cosa realment important són els tràmits del relleu, que calen custodiar permanentment en ordre per a quan es presenti l’ocasió.

Donna Summer - "Love To Love You Baby"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(4)

El pis no és massa gran: una cuina, un quarto de bany, un menjador-sala d’estar, una habitació acceptable i una altra de molt petita amb dos armaris encastats que contenen l’arxiu del viceconsolat. L’única taula de treball és la del menjador, de la neteja se’n carrega una senyora que es va presentar el primer dia, el seu sou surt de la seua paga, que no està malament per ser on és, però que a casa seua seria ben poca cosa, ha llegit que figura una gratificació extraordinària pels serveis prestats, una vegada de tornada al seu país. A la cuina la nevera està plena i el rebost del patí de llums és ben assortit; sempre es queixava que no tenia temps per cuinar. Gairebé ni ha recorregut el poble, prou feina té a arreglar el pis al seu gust i endreçar les coses. També ha anat a comprar roba, l'han informat que el mercat és cada dilluns a la primera plaça del poble, on arriba l’autocar, així que té tot el cap de setmana per endavant pràcticament sense fer res, a l’agutzil no l’ha vist més. Al portàtil del viceconsolat li han arribat totes les noves personals que li calien: L’excedència de la seua feina, primer, després l’enhorabona del ministeri d’afers exteriors, el nou document diplomàtic, i les fotos dels seus pares en una festa d’aniversari recent.

Cada cop que surt deixa les claus al bar restaurant del costat, regentat per un parent de l’agutzil, l’immoble sencer pertany al municipi, que el lloga. A més a més si s'absenta per més de dos dies, ho ha de notificar al secretari de l’alcaldia, i tancar llum i aigua. A la planta baixa hi viu una família des de fa molts anys, descendents d’un antic mestre que es va casar al poble, la seua prole ocupa la planta baixa des de què es va aixecar l’edifici. La planta superior és partida en dos pisos, l’altre resta buit, però la senyora de baix assegura que de seguida l’ocuparà algú, perquè van molt buscats. Ells mateixos han de fer mans i mànigues per conservar el seu habitatge, sempre hi ha algun pallús que els hi vol fotre. També afirma que és degut a la seua ubicació, el que vagi tan buscat, encara que no estigui al bell mig mateix del poble, és a dir entre les dos places, està força bé, i que si volen cases, a la part alta del poble n'hi ha, i a bon preu.

Un matí davalla del cotxe oficial el delegat del govern provincial, ha d’anar a l’ajuntament a fer la presa de possessió. El sendemà es queda tot el dia al pis reunint un munt de papers, actes i rebuts per enviar al ministeri amb valisa diplomàtica. Després roman uns dies vaguejant pel poble, esperant l’hora de dinar per anar al restaurant del davant, i l’hora de sopar a casa. Després veu la tele fins que s’avorreix, llegeix una estona… li costa dormir, fuma a la galeria esperant la son. 

The Band + Bob Dylan - "Orange Juice Blues"

 

Nous contes per un nou estat. - Segon - L'EXAMINADOR.(3)

             No li ha deixat ni obrir la boca. Està tronat, pensa; la clau a una mà i la cartera a l’altra. Torna a jaure al llit i deixa que la tarda avanci entre son i son.

Al fosc comença a recórrer els carrerons del poble, els que s'aboquen de l’església vers una plaça transversal a la de rebuda, per un seguit de rampes empedrades; més que res busca un lloc per fe una cervesa abans de sopar. No troba res que li faci el pes, el millor restaurant o així ho sembla, està enganxat a un llustrós hotel de baixa estatura, però encara és d’hora i roman tancat. La gana li fon l’estomac, per distraure’s se'n va a comprar una tovallola, la que portava se la va deixar oblidada al darrer hostal. No li és fàcil, hi ha quatre o cinc tendes que venen roba, i són farcides de tota mena d’estris, però de tovalloles petites la troba en una on la venedora, com a les altres, no parla gaire i espera que ell ho faci tot. Paga i torna a l’habitació, després sopa sol en aquell restaurant, fins que a darrera hora entra una parella, demana la nota i se'n va directe al llit.

No l'han deixat descansar gaire, la missa és a quarts de deu i l’algutzir del poble hi vol anar com tots els diumenges. Li comenta que l’endemà vindrà un parell de mossos de la quadrilla municipal per ajudar-lo a fer el trasllat i acomodar-se a la seua nova residència. Li dóna la benvinguda en nom de l’alcalde i de tot el consistori, així mateix li assegura que no s’ha de preocupar de res més que d’establir-se i de gaudir d’uns quants dies de repòs, abans de la presa de possessió oficial, ja que, assevera solemnement, ha de ser-hi present el senyor representat del Govern de la capital provincial, de la qual cosa serà degudament informat.

Quan l’algutzir marxa pel passadís, veu al fons a la seua senyora esperant-lo arreglada per la missa. Ell se’n torna al llit, però no pot reprendre el son.

    Otis Reading - "I Got Dreams To Remember"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(2)

          --Un moment si us plau.- S’aixeca descalç i obra.

A l’altre costat un home de més o menys de la seua edat el saluda amb la seua llengua. De seguida es presenta, fent-li fa saber la raó de la visita: com a representant de la seua minúscula nació al vilatge, rep als compatriotes nouvinguts i els demana tres qüestions.

El paio encara no se n'avé, i ja té les preguntes a sobre. És independent i solvent? Ha estat alguna vegada en un país de la llista dels no amistosos, que es renova cada sis mesos al Butlletí Oficial, o si ha estat en temps en què restaven obertes les relacions?, la qual cosa invalidaria la primera part de la pregunta. Té algun familiar que depengui d’ell?

Les respostes són: sí, no, no.

--Perfecte.—Contesta l'espècie d'amfitrió. --En tal cas no hi trobo cap impediment pel traspàs de poders. Aquí li entrego la cartera i la clau de l’armari, només caldrà que signem un parell de papers i llestos. Em dispensarà d’una actitud tan precipitada, però l’autobús marxa dintre de tres quarts d'hora i no n'hi ha cap més fins que passi el cap de setmana.

--Signar el què?—

--El traspàs. Des d’aquest moment vostè és el nou vicecònsol del nostre país a la població.—

--Cònsol de què?, si ni tan sols tenim representació diplomàtica a la capital.—

--No té res a veure, a la nostra Constitució hi consta que a més a més dels indrets més representatius de planeta, el nostre petit estat fixarà representants en tots els punts clau que convingui, esmentant en un annex aquest poble com a exemple. Podríem dir que és també l’únic lloc dels anomenats estratègicament importants en què tenim representació, però ja se sap, qüestió de pressupost suposo, i que la nostra Constitució no s’ha revisat des de fa un fotimer d’anys. Sigui com sigui aquí té la cartera, si no vol signar, es ven bé igual, les coses són així. Jo porto mesos reclòs en aquest poble i ja haig complert, ara, jo sí que vaig signar, això que el meu antecessor només s’hi va estar un parell de setmanetes, deu ser els canvis dels fluxos turístics, o les dificultats de transport, sembla que anem enrere, no creu? A l’interior de la cartera trobarà un sobre en el qual se li explica tot el protocol, i la forma de redactar els informes que ha d’enviar al ministeri cada tres setmanes i mitja, gens complicat no es preocupi. Una cosa: el seu salari se li ingressarà cada dia quatre de mes a l'agència del banc local, cosa que es deu a la meua gestió, abans te l'ingressaven al banc on et domicilien la nòmina, no vegi els problemes que comportava, i la despesa en transferències. No cal que li digui que aquests emoluments li seran més que suficients per la seua estàdia de vicecònsol. Gaudirà igualment dels privilegis propis del càrrec, els quals a poc a poc anirà apercebin. Hi és tot a la carpeta de condicions de Treball, ben explicat de manera entenedora, una altra de les meues feines, si sabés en quin estat lamentable em vaig trobar tot un amassament de papers florits redactats amb tecnicismes obscurs, jo em vaig encarregar de passar-ho tot a net, sempre amb el vistiplau del Ministeri és clar, ho trobarà tot ratificat i segellat. Per últim també trobarà, a part de totes les carpetes oficials i les còpies dels informes enviats, un sobre personal amb una renglera de consells que li serviran d’ajuda durant els seus primers mesos, fins que ho tingui tot a mà. Crec que no em deixo res, tinc l’equipatge carregat i el seient reservat, compti amb tot el meu afecte i li desitjo tota a sort del món, és a dir: que un compatriota amb les tres condicions requerides, aparegui el més ràpid possible per transferir-li aquesta responsabilitat. Perdoni les presses, però ja es fa càrrec. Adéu-siau i repeteixo: bona sort.-- L'excònsol surt com esperitat al moment que l’autocar comença a maniobrar.

Los Van Van - " ¡Qué sorpresa!"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR. (1)

            Es dóna sovint el cas del camí que et du fins a un punt sense retorn, sobretot en viatges visualitzats des de la llunyania d’un petit país raconer. Transports controlats prenen un autobús tardaner, en un poble cada cop més esquiu. Penetrant per valls aixecades, fins que es desfona amb un cop de volant perseguint marrades impossibles, cercant la llera enfonsada, re-excavada sobre un llit de sediments grollers, malmeten les rodes del vehicle i els culs dels passatgers; cada cop més nombrosos esperant baixar al darrer poble.

El paio arriba al final del trajecte per passar-hi uns quants dies, descansar per després regressar i continuar viatge. El país és una república ancestral, no havia previst un control de passaports tot just davallar del bus, no n'hi ha cap frontera a prop; sí que s’acaba aquí la ruta, l’única opció és tirar enrere, perquè la serralada no convida a una plàcida caminada. El poble és envoltat per carenes vertiginoses obertes només per barrancs que s’esllavissen fins al fons de la vall, barrancs secs que fan la pinta d’activar-se bruscament per unes hores i restar passius per sempre més. El rierol principal segueix vall avall, colant-se entre intricades serralades per sota el poble, penjat sobre una lleixa costeruda. Es veuen senderons que remunten els vessants inestables, formats d’acumulacions de sediments.

La cua darrera de la funcionària que anota als nouvinguts, es desfà en un ris ras. Una parella d’estrangers apunta les seues dades en un full quadriculat, després ho fa ell, en aquestes, una dona se li atansa oferint-li allotjament, ell, mig indecís encara, acaba accedint. La funcionària no li demana res més, ni on es troba el seu petit país que gairebé ningú coneix, res, se’n va seguint l'eixuta figura de la senyora que li ensenya una habitació, que accepta sense mirar-ne més. El bany és fora, a la cambra veiem una tauleta i dos llits, un armari encastat amb uns penja-robes de fil ferro i una taula de fusta prou gran amb una cadira sota. La finestra dóna a la porta de l’habitatge inferior, es veu bon tros de la vall, fins i tot un barri a l’altra riba amb el que encara no s’hi havia fixat, segurament una extensió del mateix poble.

És passat migdia i no té gana per dinar, ha menjat a les parades del bus, de les safates que les senyores ofereixen amb els seus productes. Es jau al llit després de traure’s les botes. L’alçada i el sol fa dies que el tenen atordit, pensa a desfer la motxilla, però ho deixa per més tard. No sap quan temps transcorre encaboriat amb els seus pensaments puerils, just quan uns cops secs a la porta el destorben.

         Pau Riba - "Crida'm"

Nous contes per un nou estat. - Primer: El NANO SORRUT.

Hola, sóc un xaval fet i sorrut estirat sobre un llit. Mentre així estigui sort en tindré, perquè no haig parat d’aixecar-me tota la nit. Ja noto la febre pujant, escalfant-me la pell per sota els llavis. Vull preservar els moments de lucidesa que em proporcioni la píndola que m’haig pres per tallar-me la diarrea, i no continuar cagant i vomitant com a les darreres hores, que no haig pogut parar de vomitar i de cagar o les dos coses a la vegada. Una altra pastilla per la infecció que em provoca la febre em mantindrà estable, així aconseguiré una línia de narració coherent malgrat la indisposició.

Crec que ja he superat el primer estadi de dolor: la freqüència de les punxades al ventre es va allargassant a la vegada que minvant en virulència. No haig dormit en tota la nit, ja de matinada, després de la segona pastilla m’haig quedat mig endormiscat. Més tard haig encès a tele, la veia alta al seu prestatge, però no l’entenia. Ara ja l’entenc i l’he apagada. En la fase aguda de la malaltia punxeguda l’únic que distrau el cervell és la tele, quan ja estàs una mica millor et vénen ganes d’escriure, no és fins que no et trobes més bé que no et decideixes a llegir una revista, i ja més tard reprendre la lectura d’un llibre. Maleeixo el vi, crec que no en tornaré a prendre mai més, o potser va ser la carn de cabrit…

A vegades em fa l’efecte que el sol es dilueix i no té prou força per penetrar a la cambra. El llit és massa estret i els llençols rasposos i suats són fora de lloc, com la feinada que em dóna d’arreglar la manta o aplanar el coixí per aconseguir una postura confortable que no rebutgi al cap d'un parell de minuts, i si m’estiro panxa avall? I si ningú més ve a veure’m?, no cal cridar un metge per això, a més a més d’aquí estan, tan lluny, no conec a ningú… i per a què un metge?, què coi em dirà que no sàpiga ja? Repòs, arròs bullit i força aigua. No tinc res aquí que em pertanyi, és millor així… la roba escampada per terra, un parell de novel·les a la tauleta de nit, al costat de l’ampolla d’aigua i les pastilles sobresortint del necesser amb la cremallera trencada per vell. Per vell i per barat, sempre has pensat que no cal gastar gaire en un simple necesser. Tens grans pensades tu, com aquella de l’agenda literària, de rutilant títol per tan escassa eficàcia, és que qualsevol genialitat necessita un gran esforç per a què funcioni, i una lògica que el cervell pugui racionalitzar, sinó el temps el rebutja i et quedes en blanc davant d’unes postades plenes de llibres als quals has escrit l’adreça i els telèfons dels amics. Com tens més llibres que amics… inclús perds els amics abans que les adreces, cada història, un amic pensaves, només els llibres preferits deies, però si canvies cada, dos per tres. Recordo que fa anys detestaves la literatura de gènere: “Una vulgaritat per matar el temps”, et senties afirmar, i més: “Les hores dedicades a la lectura són consagrades i per tal, cal dedicar-les en exclusiva a les grans obres”. Ara és l’únic que llegeixes, i t'ho passes més bé que abans, o no? Potser no, potser ja en tens prou, has baixat les expectatives de tal manera que ja no te n'adones i quan te n’adones fas com si no.

Ai, ai, ara comença… que passi de pressa, que passi de pressa ja… arriba al punt màxim, ara anirà davallant per un vessant llarg i tortuós fins que desaparegui i em deixi una estona en pau. No és per a tant, total, crec que un es podria acostumar a viure així i fer vida normal, hi ha gent que les passa molt més putes, una punxada als budells de tant en tant… demà estaré més bé.

Cada cop me n’adono més de què no sóc ningú, i que mai haig estat ningú. Per fi ho sé. L'arrogància i la supèrbia juvenil s’han esvaït. Per altra part se m’obren un ventall de possibilitats que abans no contemplava… no contemplava?, si us plau que no sóc ningú! La veritat és que ara podré anar a llocs que abans, quan pensava que era algú, no podia freqüentar, no fos que per una mala casualitat em veiessin, o tirar-me qualsevol tia que em roti, sense pensar amb el que diran, o més bé: el que pensaves que podien dir, perquè no et diuen mai res. Només per ma mare sóc una persona especial. També hi havia la Laura, si la Laura estigués aquí, em cuidaria, ella m’estimava, però que podia fer jo? Em vaig esforçar, em vaig esforçar molt per estimar-la, i molts cops ho vaig aconseguir, i quan més s’enaltia el meu amor per ella… llavors apareixia la Petra. Una dona provinent del passat, conscientment ja del tot oblidada, que em visitava en somnis i em desballestava l’ànima bri a bri. No hi podia fer més, em trasbalsava, m’absorbia de tal forma que m’omplia de força i d’alegria per un parell de setmanes seguides com a mínim, durant les quals sols pensava en ella. La Laura desapareixia, es diluïa davant meu i ella se n'apercebia. Va aguantar molt, dormia abraçat amb una i somniava amb l’altra, i si hagués reaparegut a la meua vida real, haguera abandonat a la Laura sense pensar-m'ho ni mig segon; era guapa la Laura, d’amables faccions, no sé per què al final no suportava ni el seu to de veu… Al final se’n va anar i mai més vaig tornar a tenir aquells meravellosos somnis amb la Petra; la irrealitat es transformava en sensacions autèntiques, més físiques i més intenses que qualsevol estona compartida amb la Laura o amb cap altra persona del món real, un erotisme naïf difícil de descriure i de retenir, se m’escapa entre l’engraellat de la memòria, se m’escapolís per un sedàs insurrecte… És la febrada que em puja i em potencia el sentit de l’oïda i només em deixa escoltar el soroll de les agulles entre el tic i el tac del meu petit rellotge digital, no em permet sentir res més, ni la pluja que repica pel carrer, ni la nit tombant per la cantonada, ni l’olor de la Petra, ni la textura de la seua brusa contenint-li les popes fregant-me les galtes.

Hi ha coses de les quals sempre te'n recordes, per més que siguin unes insignificances talment prescindibles, sorgeixen quan hi ha un moment en blanc. Hi ha coses de les quals sempre te’n recordes, perquè no han succeït mai, i haguessin estat molt bé si… són un espai que resta per omplir, però que ja no es pot omplir, no hi ha res a fer, ni perquè donar-hi més voltes, si no estigués tan feble, no me’n recordaria de res i sols sentiria la música de Nat Adderley que sona sense parar, és la música ideal per una festa, una festa per morir-se, una elegant festa amb convidats que no conec, però que m'agradaria conèixer i no m'importaria massa…

 

Nat Adderley - "Foo Foo"