A.C.J. ----- SIS (trenta-unè)

Pum-pum-pum-pum... el Trafas engega corre i s’atura, engega corre i es torna aturà, obra els braços en creu i pum-pum-pum el cor l’impulsa la sang fins la punta dels dits. Tot el pit li ressona amb la sístole i la diàstole, sístole i diàstole, sístole i diàstole. El cervell: li rega el cervell, electrifica els cabells, zum-zum, brunzeixen, les temples roges d’excitació. Meravellós elixir, portentosa poció número nou, miraculós beuratge. D’una glàndula insignificant configures el concepte de la totalitat, per primera vegada assaboreixes la consciència d’un mateix i és grandiooos...

Al començament les germanetes l’han intentat seguir, però en veure que no responia ni a les seues crides, ni als seus insults, han desistit. Les dos han continuat caminant pels buits vials de Insurrectos, dividits per rabassuts matolls ja embardissats. Elles s’han aturat, reclamades per les llumetes, en un conjunt de “carritos” concèntrics, on la gent es para a fer un mos i acaba comprant un detall per casa o una pintura primitivista de les que ara estan tan de moda. Amb la mala sort de trobar-se a un tiet-cosí petarró que repeteix monòtonament que les portarà a casa i que un altre tiet seu, del qual depèn d’alguna manera, es troba molt millor de salut després de superar un enutjós càncer: --Sí, ara vindran a per mi, ha canviat molt, ara està tranquil, potser té por, li demanes qualsevol cosa i t’ho deixa, sempre que li torni, ara, jo amb ell cap problema, si em deixa fins i tot el cotxe nou, està tranquil, la dona em deixaria si li demanés! No em feu cas, ara vindran i faré que us portin a casa.-- Uns músics del carrer interpreten “Perpetum Mobile”, se sumen al grup de persones que els encercle evitant el parloteig del parent.

El Trafas ha entrat de patac en una pintura nipona, del període Heian, que pels seus estudis en la matèria, li és especialment proper.

A.C.J. ----- SIS (trentè)

La Rosita se'n va a tornar els gatets a sa mare, que aquesta nit ha preferit quedar-se a casa, gaudint d’unes merescudes hores de soledat. Havia un cert grau de preocupació a la reunió felina, la causa era una perillosa desorientació d’una comitiva de cetacis, en senzill viatge migratori. Dos gatots peluts que són cul i merda, reprovaven la presència dels nodrissons en uns moments transcendentalment delicats; hores d’ara podríem fins i tot asseverar, ja corregits.

La serenor reina al Saló, l’aristocràcia prefereix anomena així al local, les seues opinions conten amb un gran respecte, ja que la qualitat ve donada per una presència i rarament per un llinatge.

Els gats a diferència dels rucs, no necessiten mirar de morros, absorts com poca-soltes, qualsevol cosa, com per exemple la mar, per sentir-la. D’aquí estan, els hi és possible captar per complert un element per més complex que aquest sigui. Enganyat quan una cosa els interessa de valent, mai estàs segur en què es diverteixen i sol la repetició d’uns definits hàbits, acuradament observats, ens farà establir les relacions delatores.

Davant els espais lliures de la vida contemplativa, miren d’omplir-los en activitats passives d’observació simple, directa, diminuta. Determinats autors han afirmat que els gats han perdut la curiositat, en el meu modest parer recomanaria per tals individus l’estudi d’animals més evidents, i no per això menys interessants: les llames mateix, no cal anar més lluny. En canvi hi ha un detall que no es comenta gaire, ni entre ells: és obvi que l’espai físic, sí és important. L’acceptació gatona de l’indret on desenvolupar projeccions psíquiques (els meus detractors m’espelliran) o simplement dormitar amb prou reserva per a què ningú els emprenyi. No és pas una qüestió d’orgull, si parléssim d’orgull parlaríem de cavalls, és un conjunt d’imperfeccions, comparable a un jardí japonès.

A les aus l’art humana que més els hi agrada és la música, als gats els empipa. Res com la sonoritat mortuòria de la natura i una mica de lloc per estirar-se, sobre unes rajoles calentes si és possible. En contradicció, gran quantitat d’artistes han dedicat cançons als felins, la primera que em ve al cap és: “Wild Cat” de Gene Vincent, sí!, “Three Cool Cats” i "Todos los gatos son pardos", no pararia; ara això sí, a ells els hi és ben bé igual.

LA FONT D'ANDANA

Foto: Jaume Rovira.

Dibuix: Jaume Pedrós

A primers d'agost ens arribava una proposta d'exploració del sifó terminal de la Font d'Andana. Va ser del Joel de la Seu d'Urgell membre del GEB, que darrerament ha escomès importants exploracions: Forat de l'Or, Font Mentidora dels Freixes, Fou de Bor.

En pocs dies ens hem aconseguit mobilitzar per tindreu-ho tot enllestit pels dies 25-26-d'agost, dates en que s'efectuarà el buidatge dels primers sifons, i la temptativa al sifó terminal. Una activitat oberta a tots els que vulguin participar.

Ara que ha passat un cert temps, recupero alguns records, fotos i textos d'aquells excepcionals anys d'exploracions a Lavansa. 

Primeres desobstruccions a la Font d'Andana. Foto: Jordi Boldú

 

Era el 1 de maig, (1.998) tanmateix nevava. Aquell matí Ossera restava tranquil·la. Havíem passat una setmana Santa com les d'abans a l'Alzina, sopant a ca la Carmela. El dia de la mona vam baixar pel coll d'Ares, rodant per la pista nevada fins a Ossera. Allí hi viu des de fa anys un escultor holandès, el Nico. Ens van informar de què si volíem saber alguna cosa sobre forats, parléssim amb ell. Aquell plujós dia de la mona es trobava a casa, acompanyat per una noia pintora de Girona. Ens va dir poca cosa, però ens va ficar a la pista del Jaume, el dels conills, que era un que li agradaven aquestes coses. Ens va recomanar que no l'anéssim a veure aquell dia, tenia la casa plena de gent. Així que vam passar l'estona parlant d'art i de textures amb el Nico i la seua noia gironina, fins que ens vam fer pesats.

Desobstruccions ja avançades. Foto: Jaume Pedrós.

Aquell matí de maig em vaig atansar a la formatgeria i vaig conèixer a l'Eulàlia. Ella em va dir que el Jaume estava amb els conills, és més, m'hi va acompanyar.  El Jaume estava amb botes d'aigua entre les gàbies. Va ser arribar i engegar. Començar a parlar d'espeleo i una riuada de records fugien per la seua boca. De Cuberes anaven a Solencio, de Garraf als Chorros, de Navarra a Sant Llorenç, així tot el matí. Ell sempre diu que aquell dia em va confirmar que allí hi havia coves, però que s'havia de treballar, i que jo li vaig contestar que a nosaltres treballar no ens feia por, d'això no me'n recordo. De què si estic segur que em va recomanar que baixant fes un cop d'ull en un lloc, per on de tant en tant sortia força aigua.  

Obres de protecció de la Boca. Foto: Carme Pedrol.

A la setmana següent ja em va trucar, tenia un parell d'avencs localitzats per la zona. Res, vam anar ràpidament a explorar. Va ser el mateix dia quan ens vam mirar la surgència de la Font d'Andana amb més atenció. Així van començar una successió de caps de setmanes dedicats a la desobstrucció de la Font. El principal problema el presentava la seua situació, l'aigua brollava verticalment ensorrant els marges sedimentaris de la barrancada. Igualment dos minses, però escarpades torrenteres conflueixen en aquest lloc, efectuant la seua pròpia aportació. Llavors amb les eines de precisió necessàries i l'experiència acumulada a base d'anys i durícies, vam buscar el famós punt en què tiraves una pedra i feia "xoff". Hores d'ara aquesta marmita d'entrada ha desaparegut, doncs després d'una crescuda i la corresponent nova obertura, quedà colgada pels sediments.

Passaren les setmanes, i un dia, entre blocs apuntalats i terres mullades, per fi un primer espeleòleg, va poder entrar, això sí: apartant les darreres pedres a puntades de peu. Accedint després de la primera marmita, a un conducte net de regular dimensions que tirava avall.

Bé, doncs vam explorar la cavitat, molt bonica, molt bonica, que d'això que d'allò, però un sifó al final. Un altre dia tornarem a topografiar, potser haurà baixat el sifó i podrem passar? Vam topografiar i el sifó estava una mica més baix. Potser esperant una forta sequera? Va vindre la sequera i el sifó no baixava més. Després van venir les pluges de la tardor i la surgència es va activar, i com no, tornant a col·lapsar l'entrada, que en aquells temps era conformada per un inestable con d'enderrocs.

Primers intents de buidatge del sifó amb el comandament interior. Foto: Jaume Rovira

Va venir el temps de la despreocupació, com a molt al mig d'una època de sequera estiuenca, s'anava a visitar les clares aigües del sifó, tirant-li fotos sota l'aigua, imaginant i debatin cabòries. La idea inicial de buidar el sifó, semblava l'única solució. Abans alguna cosa s'hauria de fer amb l'entrada, no podíem treballar amb material pesant en aquelles condicions. I aquí comença la segona part de la història.

Teníem que protegir la boca de la cavitat de tots els al·luvions que li queien a sobre, construint una obra bonica, segura i definitiva. Es van estudiar diverses maneres de fer. Optant per una protecció tubular i metàl·lica, a peces de fàcil transport i fiabilitat assegurada. Per uns dies ens convertiríem, en una "brigadilla" del ram de la construcció. Calia sanejar totalment la cubeta receptora per col·locar el tub, després collar-lo i cementar les parts baixes per evitar les fugues. Finalment es van reomplir els voltants amb els materials prèviament extrets.

El Jacuzzi i el fangueral (El Bisbal), prop de l'entrada. Foto:Jordi Farré

A més a més de la tossuderia, el romanticisme i l'amistat, inherents a tota primera, havia raons de pes: l'important desnivell (més de cent metres) amb el riu Fred, que consideràvem l'exutori actiu de l'aqüífer, l'existència d'un altre "trop plein" entre mig, i la capritxosa morfologia de la Font d'Andana, ens feia pensar que el famós sifó, no era més que una simple volta sifonat

Era l'estiu del 2002, teníem l'obra feta, només calia buidar el sifó. Per nosaltres era una novetat, així que vam demanar assessorament a diferents persones expertes en la matèria. Tot plegat va ser una confusió de dades, consells i improperis. Es va fer una selecció i ho vam intentar. Vam fracassar. Però ens va servir d'experiència, aprofitant la instal·lació interna i les provatures, que ens van aclarir el funcionament hídric de la galeria en el tram que coneixíem.

Comandament exterior del buidatge del primer sifó.Foto: Jordi Farré

Va transcorre un any sencer, mentre tan, vam formalitzar relacions amb l'ajuntament de la Vansa. Era juliol i ens hi vam tornar carregats amb les bombes, les mànigues, els cables i els grups electrògens. Cal assenyalar que aquesta activitat va fer patxoca a molta gent del grup, i es va poder arreplegar bastant de personal, sinó no sé que haguéssim fet amb tot el fato els quatre gats que hi treballàvem habitualment. Aquell dia va anar tot com una seda. Dissabte vam començar a bombar, i diumenge al matí, el Monturiol sortia eixelebrat, emportant-se en plena carrera la bomba de la segona estació, amb la noticia que havien passat el sifó i la cova continuava.

Primer sifó, amb el pas aeri obert.Foto: Antonio Satorra

Bé, havíem superat el maleït sifó, noves galeries (també capritxoses) s'obríem a la nostra disposició, diferents vies d'exploració, però el que era la galeria principal tornava a negar-se dintre d'un segon sifó (el Dalton). I lo pitjor: de mica en mica en primer sifó s'anava reomplin setmana rere setmana. Fins al punt que al cap de tres ja era obligat fer una cabussada per travessar-lo.

Gours  post-sifó. Foto: Antonio Satorra.

Segon Sifó (Dalton), preparats per encebar els tubs. Foto:J.Farré.

Se'ns va fer llarga l'espera, però finalment va arribar el juliol del 2004. Llavors quan depens de material de lloguer, estàs venut a què algun element et falli i el conjunt no funcioni. Això sí, ja som especialistes en muntatge i desmuntatge, polint defectes per tal de fer l'operació més segura i amb el mínim d'espeleòlegs possibles. 
De seguida vam comprovar que els ramals no eren capitals i que la continuïtat depenia del sifó Dalton. La nostra idea era buidar-lo mitjançant l'aspiració per pressió de columna d'aigua. La morfologia era favorable, però la distància era tan gran que ens omplia de dubtes sobre la viabilitat del projecte. Vam fer multitud de proves, curant cada vegada més el sistema d'encebament, la veritable mare dels ous. Ens hi vam sortir, semblava pura màgia, l'aigua colava galeria avall buidant el sifonet, donant una nova ambientació a la galeria habitualment inactiva. Vam passar i vam explorar una nova galeria que enllaçava amb un conducte principal, més auster i prometedor. Tot plegat entre una cosa i l'altra, s'ens va tornar a omplir el primer sifó sense més possibilitats de buidar-lo.

Segon sifó buidat. Foto: Antonio Satorra,

Les platges de l'Algarve. Foto. Antonio Satorra.

 L'any següent, 2.005, vam romandre una setmana de juliol de campanya a Lavansa, per completar l'exploració de la Font i d'altres forats. Vam instal·lar un electró i una corda fixa en un parell de curts ressalts per tal de poder a cometre l'exploració sense material de progressió, si exceptuen in puny per ajudar-nos també a la rampa de les “Platges de l'Algarve”, punt on es col·lapsa la cavitat de sorra i cal fer-se pas excavant en ella. Després ve el “Sifonet dels Enamorats” ,  la galeria continua davallant fins al lloc de màxim punt el 5-8-2.005 (-109). Després d'aquell any, fins ara mai més s'ha pogut superat per sota de l'Algarve (-76m.) .

La sorra és present a partir del segon ressalt,(-54m )-Foto:A. Satorra.

El temps de sequera el sifó terminal davalla lentament, més o menys 50cm. dia, però només cal que plogui a l'exterior per a que recuperi el nivell ràpidament, a vegades més de 40m. de desnivell amb unes precipitacions de 60l/m. Lo qual ens va fer pensar que es mou a ran de les variacions del nivell de base de l'aqüífer. I que l'aqüífer de la Font d'Andana sigui independent del gran aqüífer de la serra que drena pel riu Fred, que encara resta per descobrir, sigui desobstruint la propera Font de Urdiet, o continuar pel Vaporer del Carrasquer.

El Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.

Sifó terminal cota -106m. juliol del 2.005. Foto: Antonio Satorra

Darrera entrada a la Font, abans de la exploració preliminar fins al primer sifó del 15-8 d'enguany: 4-5 agost del 2.007. (Aigua just per sobre de l'Algarve).

Darrera entrada en càrrega, sortint aigua per la boca: 30-10-2.010.

Una de les darreres reventades, (10-2.OO5).

La última (2.010)va ser molt més violenta, empotant-se la reixa, petant els candenats, rebregant les mànegues del primer sifó extraient-les a l'exterior.

Foto: Jaume Rovira.

Poc després del Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.

Tot recordant la logística:
         Es triga unes 4 hores a per poder passar el primer sifó. Si aquest és molt ple s'ha de fer avançar la bomba mentre es buida (ancoratges fitxes al sostre). La bomba continua treballant, quan passin un grup de cinc o sis persones necessàries per buidar el segon.
         L'aigua del segon sifó corre per la galeria desguassant al primer sifó. Tot plegat són unes hores entre les maniobres de buidatge i l'espera a què es buidi.
Lo que acostumaven a fer, és dedicar el dissabte per buidar els sifons i el diumenge per l'exploració.
         El més delicat és el segon sifó, ja que és una feina manual per pressió de columna d'aigua, amb el problema d'encebar correctament els tubs, cosa que a vegades no s'aconsegueix a la primera.
         Només es pot utilitzar il·luminació elèctrica.

 Es més que recomanable dur la part inferior del neoprè, escarpins, més una bona samarreta tèrmica.
         Material de progressió: Un puny amb pedal és suficient.

Manteniment de les mànegues interiors. Fotos: Jordi Farré.

Sort per tothom i que tot brolli a la perfecció.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-novè)

L’atzar fa estranyes bromes, amb el seu costum de repetir moments i circumstancies determinades sense esme ni concert; llavors la memòria salta d’un espai temps a un altre.

Seguda sota un castany, observant el reflex d’un temple en el llac sagrat, sola, des de feia dies, els amics reposen en una sala del monestir; ella no té son, admira l’esperança, fulles mortes alimenten el sòl, calma. Pensa en tornar a casa, retenir unes dècimes de quietud per gastar-les. No és la forma acaparar per malgastar. Falten hores per l’alba. Els arbres es nodreixen del llac sagrat allargassant les soques i embotint-les en els sediments de la riba. Els nens jugaven pel de matí, fen bromes, escatxigant-se, saltant des de la passarel·la. Els més petits xapotejaven nus, sense sortir de la maternal protecció de les rabasses musculoses. Els més valents nedaven fins una gran roca punxeguda, competien per quin d’ells aguantava més estona d’en peus sobre la punteta de la pedra. Els caps rasurats, lluents, junts premuts a la seua illa. Jugaven al vespre a la sala principal del monestir, corrien descalços per les timbrades fustes. Curiosos de mena, els atreia la seua polsera de trenes de colors reunides per una tanca de plata, on duia gravades les inicials i la data de naixement. La polsera va ser el pretext per una invasió del seu espai vital, al poc ja en tenia un assegut a la falda, un altre jugava amb els seus llargs cabells. No del tot preparada, per un contacte físic tan insolent, va pensar en llevar-se de l’esglaó on seia, i encara va ser pitjor, llavors se li penjaven de l’esquena i l'agafaven de les mans guiant-la per la sala, igual que a una vella cega. La van portar a una vitrina lateral de l’altar central, per ensenyar-li els seus tresors, sense importar-los que no comprengués la seua melòdica llengua. Li parlaven als ulls i s’entenien per la mirada. Participant d’aquells objectes màgics se sentia menys bàrbara i quan els tocava, resseguia els seus relleus, perquè el tacte li desxifrava el secret que contenien. Quan se’n va adonar, els nens la miraven en silenci, afectuosament. Llavors un d’ells es va ficar la mà dintre la túnica i la va traure amb un objecte fosc d’aspecte vegetal, com el nucli eixut d’un estrany fruit: un regal per ella. Habituada a les compensacions, immediatament va fer els gests de traure’s la polsera del canell, però tots van fer una passa enrere. Un, el més baixet, li premé de la mà dreta apartant-li de l’esquerra. Adonant-se de la seua turpitud, va ajuntar els palmells de les mans i els hi va donar les gracies en la seua llengua, de seguida tots es van ficar a riure.

Hi ha llum al finestró de la casa dels Pons. No serà que algú es troba malament? Des de què van arribar tot han estat infortunis per ells. El fill petit ja venia impedit, i no li acaben mai d’arreglar la lesió lumbar que es va fer, segons diuen, jugant al polo. Després la mare va perdre la cama dreta, l’avia gran es va morí, al pare li han donat una baixa definitiva per una malaltia crònica que el fa passar més temps en vigilància hospitalària que a casa. I en vindre la germana soltera les coses no ha millorat, la veritat és que és una dona molt fosca i esquerpa i no deu estar massa fina del tot ella tampoc no deu ser res de bo que tinguin la llum oberta aquesta hora això no més vol dir que un o altre està fotut a més no surten mai sempre estan cansats estic sempre tement-me el pitjor els pobres són com un bàlsam per la resta de la urbanització els veus a ells i sembla que els teus problemes siguin insignificants guaita la Rosita com corre a ella l’és ben bé igual que sigui de nit de dia plogui o faci sol fa setmanes que se la veu més tranquil·leta aquells crits quina manera de cridar la meua filla quin mal cor que em deixaven li deu voltar alguna cosa pel cap sa mare és una gran persona al pare no el conec tant però també se’l veu “regio” la barruda de la psicòloga del dispensari els hi diu que mirin de tenir una altra criatura. Quina bestiesa! per a què compensin els mals tràngols que han de patir a causa de la Rosita. La pobra noia plorava l’altre dia quan ens ho contava: --Si la meua filla és l’alegria de la meua vida.-- ... A dormir Medea abans que es faci de dia, el Poma Blava ja m’haurà arreglat l’habitació com a mi m’agrada demà pel de matí sortiré amb la Laureta a prendre el sol passejarem una estona abans de fer l’aperitiu a la terrassa que bé que estarem soles al Cels i la Carme els han convidat a dinar i les netes també tenen plans en arribar haig estat una mica mal educada amb ell però és que és molt pesat que m’importava en aquell moment que faltés la nena per arribar a casa o que el gendre feia ja hores que dormia no haig tingut més remei que dir-li que callés que ja no el volia sentir més.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-vuitè)

 Rascler polit per l'erosió glacial.

La cartolina és un poc rebregada, algunes de les funcions fallen. Li és difícil ficar-se en contacte amb les amigues. En un moment li ha semblat que contestava la Fàtima, fins i tot ha cregut sentir musica i confusió de fons en pitjar el domini de la Simone, després ha estat temptada de demanar a una de les cambreres que se la canviessin per una altra de nova. L’Ernest, amb les faccions disteses mira el pis de baix, recorren la sala, detenint-se amb les senyoretes en complaent conversació amb els seus companys de taula. Bevent i fumant pautada-ment, escoltant una cançó de Jhon Cale, el saxo Gabarek, la guitarra de Gismonti, i fins que la Milia no ha retirat la cartolina, restablint el diàleg, surava embadalit en una hipnòtica peça d'embolcallants afro-ritmes d'en Fela Kuti.

--T’ho passes bé Ernest? A mi m’agrada molt aquest lloc, es nota que té una presència important.

--Presència, vols dir el públic, la decoració...?

--No, em refereixo al local en tot el seu conjunt. Al caire, al caliu que desprèn. No el coneixies?

--No, no, tu vols dir la impregnació que lliuren les vides, és l’essència que resta de totes les persones que per aquí han passat.

--Sí, això mateix, té solera i és nota.-- Fa un repàs general satisfactori.--Però encara busco els pingüins / No els veus? / No i tu? / Jo sí. / A on són? / A les escales. / A les escales? / Sí, i darrera de l’escenari. / I al sostre? / Potser també. / Però els cambrers no són pingüins. / No, els cambrers no.

La noia riu amb esbalaïdora facilitat per qualsevol cosa que digui. Un riure que s'escapa un xic nerviós, tan com imprecís. És un acte reflex de consentiment, d'una atracció mal continguda, un previ a la següent escena, que serà la del coqueteig en tot el seu esplendor.

-- Que en fas dels teus contes Ernest, suposo que els guardaràs?

--Sí, els escric i els emmagatzemo, més que res per recordar-me d’ells, perquè escriure no és pas lo meu. Quan de els rellegeixo tant en tant, trobo que han perdut molt, i ja no m’agraden. Per mi el més interessant és el moment de la creació, després...

--No els has ensenyat mai a ningú?

--Sí, a un amic, abans, ara ja no.

--I que et deia, li agradaven, o no?

--Sí, sempre m’animava a publicar-los, “a sacarlos a la luz” com deia ell; però no era una opinió gaire imparcial, a mi m’agradava que li agradessin, però d’aquí a què algú els vulgui editar...

--Per què no me’n contes un?

--Ara! Si abans m’has dit que els contes no t’interessaven per a res.

--Bé, però ara sí, perquè no? És que tampoc els has contat mai a ningú?

--Sí, això sí: a algun nen amic, i alguna dona també, intentant més que res de baixar-li la guàrdia.

--Mira a mi em pots veure com una dona, com una noia amiga, o una barreja de les dos coses, tu decideixes. Vinga Ernest ja pots començar.

No preveia pas un desenllaç com aquest, passar una prova de creativitat amb una nena cambrera. Li costa arrancar, ella in-condescendent, el mira. Un antic tema de l’Eric Dolphi el convoca, recol·lecta de la seua ànima. Reprèn la veu manifestant-la per sota de les notes: --Va ser el dia en què s’aixecà la boira.--

A.C.J. ----- SIS (vint-i-setè)

El grupet del Trafas, el Manel i les dos germanetes àrabs abandonen el San Remo. A intervals eufòrics, els dos mascles eviten transitar pels corredors massa estrets, creien que són exigus en excés a les seues dimensions. Elles no paren de riure i de cridar: --Busquem els grans espais, allí sòl les estrelles ens podran caure de punta sobre el cap--. Arribant a la cruïlla de Insurrectos, les paral·leles que limitaven la percepció del Manel s’obren vers l’infinit. Decideix, malgrat la insistència i els precs dels companys, estirar-se al terra. --Deixem-lo estar.--Diu, el Trafas.--està bé, més que bé. Adéu company, nosaltres continuarem cercant el nostre lloc, un lloc que ens farà ser més grans, molt més que simples humans, un lloc que tu, amic meu ja has trobat.-- L’home resta amb els ulls oberts observant els cavalls abeurant a l'estany. Apareixen pels marges de la riba, beuen i se’n van. Escolta el soroll de les llengües dintre l’aigua; li agafa l’impuls d’anar-hi i beure ell també, però no, és millor gaudir de la frescor de l’herba als cabells.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-sisè)

Rajoles negres, rajoles blanques, sandàlies negres, sabates blaves. Cabells solts, cabells lligats, pantalons per sobre els genolls, faldilla un dit a mitja cuixa. Mirades endavant passejant plegats. Paraules imprecises, confiança. Ella manifesta amb desgrat la impressió de sentir-se observada per la comunitat d’espies d’informació ciutadana infiltrats. L’Ernest no se’n ha donat compte, la Milia especifica qui eren i on estaven, ell diu: -- Potser sí.

--Saps que la propera serà inserir renatos en el cos? Funcionaran com una avançada, fins que més tard els col·loquin en les Forces de Seguretat, així és com tenen pensat acabar amb els problemes que ara tenen amb el polis.

--No ho sé, no me’ls imagino denunciant a la gent, vull dir, estan en un nivell superior a les persones normals, que ens puguin manar d’alguna manera. Com a molt de porters preliminars, mossos d’aeroport o funcionaris estabilitzants.

--Cada cop els van polint més, arribarà el dia en què no els distingirem.

--Vas molt de presa Milia, existeixen unes lleis, i ara per ara son prou clares, a més a més el que em dius serviria d’argument per un conte èpic, que finalitzaria amb la revolta dels esclaus, amb una batalla gloriosa i un llarg petó de l’heroi amb la bona patrícia de torn. Jo no els veig com a protagonistes de cap gesta, més aviat em semblen ànimes en pena, però sense ànima.

--Ai Ernest ja te’n has anat per les serralades! És veritat que t’inventes contes mentre treballes? No et sàpiga greu, una tarda m’ho van dir l’Heredia i el Galerilla.

--No, no em sap greu, és cert, encara que no sempre se m’obra la vàlvula. De vegades per més que ho intentis no hi ha manera, i de cop un sant dia, et brolla un raig que raja més ràpid i potent del que la ment pot reaccionar, llavors has de ser ràpid, l’has d’ensinistrar i canalitzar correctament si vols traure-li el màxim profit, abans de què s’esbarri. Quant això passa et sents fort, viu, exaltat...

--A mi no em diuen res els contes ni les històries, no els veig reals, no me’ls crec.

És el silenci l’enemic? O tenen por de ser incapaços de reprendre el fil de la conversa desprès d’uns pocs segons de pausa? Han descuidat el rumb, surten per un dels colzes d’una galeria nocturna a la pàl·lida llum superficial. Al carrer continua l’animació, és aquesta zona de pas, vianants i vehicles divergeixen pels carrils i les andanes enfilant-se per carrerons d’arquitectura unísona concordant, comprats pels grans grups de deute financer, que van desallotjar les famílies, desprès de prestar-los els diners als rebesavis per poder-les adquirir. Envellides i desvalorades, reconvertides en obres d’art a respectar i cuidar. Una gran obra social per la ciutat, el carrer és ple de plaques commemoratives. Les empreses s’escamparen pel sector impulsant-lo com a principal centre administratiu privat. Hores d’ara hi resten les principals sucursals i les companyies de segon ordre que no s’han pogut instal·lar al Sun Ra. Negocis de restauració, equipament i serveis legitimats han rellogat els baixos.

A la noia li meravella la untuositat del districte financer, animada per la plàstica visió de la prosperitat, confessa el seu anhel d’entrar a treballar en un futur proper en una de les macro-empreses de sòbria retolació, llautonada a les balustrades. Un cosí va començar fa un parell d’anys d’escrivent en una asseguradora i ara està fen un curset de peritatge, si l’aprova ocuparà un lloc de decisió i lo més important: tindrà plaça preferent per accedir a un apartament vacacional a estriar entre totes les ciutats d’esbarjo que té l’empresa al territori estatal i bescanviable amb iguals condicions, amb altres perits executius de qualsevol part del planeta, el que significa que podrà fer les vacances a on vulgui i només a les quatre temporades d’haver començat a treballar!

--No t’agradava tant passar les vacances al poble de la teua família?--L’Ernest fa una temptativa per recuperar la nena que va conèixer fa tres anys.

--Allí sempre hi puc tornar, però ara tinc ganes de marxar lluny, de què passin moltes coses i que passin molt de presa.

--No penses continuar estudiant, jo si fosa tu, continuaria estudiant fins que em fotessin fora.

--Si home, i seguir a casa escoltant a ma mare, baixant al bar cada dia per aguantar tota aquella colla d’impresentables que encara es pensen què fan gràcia, nena aquí, nena allà, i els tocons...

--Tocons?—Una mica desconcertat, interiorment revisa els seus records al bar del Ruso, insegur per si de cas l'hagi pogut molestar; sap que de vegades toca involuntàriament a la persona amb la que està parlant, ara no creu...

--Hui, n’hi ha més d’un que se li en van les mans. Amb la tintoreria de la confiança et magregen les espatlles, et fiquen la mà al genoll o t’agafen per la cintura, i tu allí fen bona cara, la nena!

En una placeta, una doble porta anuncia el nom d’un establiment: Cafè dels Pingüins, tàcitament l’Ernest pren la determinació, pels dos, d’entrar. Decideixen pujar a una mena d’altell que envolta la sala principal, amb el fons ocupat per l’escenari. Les tauletes són petites i es col·loquen lateralment en un banc collat a la paret. Una cambrera amb un pentinat molt lleig els pren l’ordre. Unes cortines fosques separen la sala de la barra. Estirant les cames poden repenjar els peus a la barana de tub de ferro i passamà de fusta. Sota, les taules estan properes als murs cedint un ampli espai central, amb poc moviment. Una altra cambrera els hi porta les begudes, i els deixa una pantalleta de cartró auto-il·luminada per si volen entretenir consultant qualsevol tipus d’informació o jugant a alguna cosa. La Milia trasteja i se’n va a parar al corral d’esports. Li pregunta a l’Ernest:-- Vols veure alguna cosa? Ell amb el cap fa com que no; amb els dits va corren conceptes i assumptes. L’Ernest comença a fumar. Ella també en vol un. Ell li prepara un cigarret de maria. La selecció musical va des de Pascal Comelade a Oregon, Nana Vasconcelos, Jaume Sisa i el gran Bill Evans.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-cinquè)

Treballa en lo que li surt de temporada. Els mesos fluixos s’ajunta a una brigada de desembussadors en regim rotatiu per diverses regions del planeta. Va acabar els estudis de terapèutica bronquial aplicada, però també es defensa desencallant vasos sanguinis, després va descobrir que no li agradava aquesta feina. Ell ja sabia que aquesta nit no devia sortir: el bigoti del Germànico s’ha enredat en el desig de la Simone, el Trafas i el Manel acompanyats per les dos noies germanes, van aguaitant l’espai entre línies paral·leles d’un indret a un altre, la Milia s’acomiada des de lluny, marxant amb l’Ernest, i la Gladys tant se li en fot. Pren la penosa decisió de fer el llarg viatge fins en lloc, i dormir les hores que sa cunyat el deixi.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-quatré).

Les nenes venen petits articles a les cruïlles de distribució. Corren d’uns vianants als altres, ofereixen les polseretes, els llapissos de colors, les bufandes de llana, les figuretes de plom; l’últim que els hi resta al cabàs per fer net. --Un gorret de pic llarg pels seus besnéts senyores, la punta roja atrau la fortuna i les ales carmesines són la millor de les proteccions contra la malastrugança--. El Benet es mira una col·lecció de pescadors xinesos en fusta, al temps L’Engràcia i la Medea trien mitja dotzena de cintes de seda. La Bea ha comprat els darrers quaderns de paper a una nena molt bonica que vesteix una brusa i una faldilla amb finíssims brodats en totes les tonalitats del blau.

Aquestes nenes són portadores d’un gen que les obliga a desenvolupar la faceta de mercader ja en plena infantessa. Moltes d’elles, al cap d’uns anys hauran satisfet aquest matís de la personalitat, després es dedicaran al que més els hi plagui; professionalment tendeixen, en un elevat percentatge, a dignificar la tasca de les mamàs adoptives, un ram selecte del que sempre hi ha demanda. Altres faran un art del comerç, les trobarem a les pescateries més exquisides, als ultramarins més captivadors o qualsevol petit establiment tocat per un no sé que d’especial.

Les amistats extretes d’una inconscient proximitat física, després dels trasllats forçats per la vida, calen ser alimentades amb sortides extraterritorials. En tornar a casa els lligams perseveren en contractar un taxista que estigui d’acord a buscar punt per punt a la distància. Dintre del vehicle es bescanvien les compres que han fet a les nenes i senten la sensació reconfortant, feliç, d’estar amb els teus amics, estar i prou.

El taxista pensa que no canviaria el servei de nit per res del món, obre la porta de la darrera i baixen la Bea i l’Engràcia agafades del bracet, així continuaran fins que arribin al portal de casa l’Engràcia, parlaran una bona estona abans que la Bea faci un parell de petons a la seua amiga i surti del Passatge Coltrane camí del seu pis. El Benet s’acomiada amb rítmics moviments de canell de la Medea. Ella a la porta de la urbanització, entra i s’asseu al seu banc favorit del passadís que va del primer pati al bloc C. Respira, es relaxa i escolta.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-tresé).

Ella caminarà cercant la parada més propera. Cotitzarà el bitllet, únic per a tot el trajecte. Esperarà una estona xerrant amb uns nois que la convidaran a una “party”, al xalet d’un amic. Intentaran convèncer-la, assegurant-li que és el darrer lloc per on surt el sol de la ciutat. Un matrimoni madur mirarà l’escena sense parlar, mentre arriba el seu taxista concertat per tota la nit. Marxaran els nois i no gaire més tard pujarà al bus dels petons.

Funcionen les vint-i-quatre hores, recorren un llarg trajecte, tocant cadascun dels barris i colònies. Els cotxes porten molts anys en servei, com peça d’antiquari, la gent se’ls aprecia; reflex romàntic. Diuen què moltes parelles han brostat dels seus bancs, fonaments de futures famílies. Dissenyats pel transport escolar, van quedar ràpidament desfasats a causa d’una escassa maniobrabilitat, afegiríem també els robusts esglaons i un defecte en la tanca, manual!, de les finestres. Requalificats per aquest servei llarg i anodí de laxitud horària, ningú pensava que aguantarien tants anys en ruta. Quasi bé a totes les ciutats han estat retirats i enviats als circuits rurals.

La Gladys superarà els quatre escaires de ferro, donarà el bitllet al xofer, guiant-se pels passamans del sostre cercarà un lloc per a que el seu destí s'acosti, i s’asseurà en un d’aquells banquets intentant no pensar en res. Amb la mirada buscarà la il·luminació dels carrers que es cruspeix la somorta llum interior. Un ser amb qui comparteix la direcció es disculparà en passar. Una senyora, la nova, es comunicarà a baixa veu a dos metres de distància. Eixint del túnel, relleu.

Succintament, faria saber que l’antiga tradició no escrita del bus dels petons, està un pèl sobrevalorada. Ha quedat com un fet quasi irrefutable, sense la necessitat d’efectuar una investigació estadística minuciosa entre els usuaris del transport, per comprovar realment el número de bescanvis linguals, o si més no els tocaments permesos i arrosades eròtiques tolerades. Ens sorprendrien, segur, uns resultats tant decebedors, a la fi gran part dels enquestats no sabrien ni del que estàvem parlant. Però així està acceptat, és cosa sabuda que tan fatal pot resultar remenar el que no fa pudor com fer de les solucions problemes. Tampoc cal ensopir més la nit a la pobra Gladys.

El túnel de la"Colina" el travessaran també. Durà pantalons curts, es lamentarà de l’elecció feta: un vestit llarg, un pam per sota dels genolls. S’arromangarà lo justet la jaqueta. Confiarà amb l’aprovació física: purament la confirmació del cos, l’atracció involuntària, primària, evitant interferències, prejudicis del raciocini. Cantonada Velvet, Travessera Mingus, curt serà el traçat. S’abandonarà.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-dosé).

Les parelles ballen a la pista del jardí. Sota les penombres dels porxos s’abracen i es foten mà. Algunes miren, segudes en els bancs del pati. L’Ernest mal viu en l’aiguabarreig dels seus sentiments. No sap con fer-s’ho per ja, d’una vegada, traure la Milia a ballar; estan com estar la Gladys amb ells. Per altra banda, aquesta circumstància el salva i protegeix de prendre qualsevol iniciativa de conseqüències potser, massa aventurades. A més a més les dos noies semblen estar la mar de contentes juntes, enraonen més entre elles que no pas amb ell.

--No tens per què anar-te’n Gladys.

--No siguis beneita Milia, una nit que el pots tindre per a tu sola, després no m’ho perdonaries, mira jo me’n vaig i tots tan contents.

--Però és d’hora encara, torna dintre amb el Lino i les noies.

--Sí, sol faltaven aquell parell de galifardeus, res jo me’n vaig a caseta soleta, en tinc més que suficient per avui.

--Què agafaràs un taxi?

--No, prendré l’autobús.

--L’autobús de circumval·lació?

--Sí.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-unè).

San Remo: local amb reputació perduda, tota la vida oferint molt menys del que esperes. Criatures: vividors instruïts, experts en engolir hores i hores amb el Crèdit de la seua clientela de passerells, aclaparats per una connexió de frases lúcides aplicades a elevar l’autoestima del grup. Gent de nassos caiguts obstinats en interferir la diversió dels restants, els seus enemics? Persones desconnectades caigudes en la desgràcia. Majoria de gent de pas amb aspiracions d’ubicar-se definitivament, (els predilectes dels de la primera classificació). Aquests actuen en parella i el seu estatus es reafirma quan la barra paga una ronda a tot el grup amb la complicitat de l’encarregat. A l’Ernest no cal explicar-li aquestes coses, al Lino tampoc, ell quasi bé es mou fregant els límits d’aquests especialistes. Les nenes, però, han estat capturades pel verb d’en Germanico, un conegut d’un conegut del Lino, i l’Alèxis, el còmplice del Germànico, ha furtat l’atenció de la colla amb arrancades desmesurades.

El Lino no ho veu clar, fins fa poc ho tenia tot al seu favor, i ara ha caigut al parany, al seu propi parany. Ni se’n ha donat quan la Pilar i el Thelo han marxat. Amb la Milia, estan l’Ernest a prop no té res a fer, greu que li sap. Amb la Gladys no fa bo, les altres resten enlluernades. La providència li serveix el remei: el Trafas i el Manel el saluden des d’una llotja del primer pis, tot estenen els braços el conviden a pujar. Primer pensa:--Què collóns foten aquells dos palanganes allí dalt?--A l’instant, la seua ment veloç fabrica una estratègia de desmembrament. La Gladys, l’Ernest i la Milia han sortit al jardí, reservat al ball de parelles; ara que són tres, què farà la Gladys, d’espelma? Bé, encara sobren dos per poder entrar a la llotja exclusiva que han llogat aquell parell, una nit com avui els paios hauran rebentat el Crèdit. Ni els millors garlaires entabanadors, poden competir amb la més lacònica de les convocatòries a participar d’una privilegiada privacitat, per primer cop a la vida.

Simone, la noia del clotet al front, és l’única que no coneix als dos elements retrobats, i tot que en un començament no li han fet massa gràcia els seus pocs cabells i les seues grosses panxes, de seguida queda encisada per l’entusiasme i la gatzara desplegada pel Trafas i el Manel, integrant-se com una, més, en tal selecte grupet. El Lino se’n fa creus. El cambrer de la llotja li prepara un còctel adequat al seu estat d’ànim i l’hora que és; les nenes prefereixen Champagne. La Simone se seu en el respatller del sofà envoltada de coixins amb la copa la mà. La Fàtima i l’Haisa ballen pegades a les seues parelles. El Lino no respon, al menys té la seguretat que estan el Manel no han pres A.C.M., i no li tocarà el merder de la davallada final. És pregunta quina mena de A.C.J. han aconseguit que els porta als dos en pujada simultània.

--Lino, si us plau no em deixis sola a la senyoreta.-- Clic!, esvaïdes les qüestions; eixerit pren a la Simone que li mostra un dels millors somriures, d’aquells que comencen a la barbeta i acaben a l’inici dels seus cabells castanys, dels que no es manifesten principalment ni a la boca ni a la dentadura. A ell li ha arribat fondo, profund.

A.C.J. ----- SIS (vintè)

 

La xiqueta de les cuetes teses espera al Galerilla, momentàniament absent per un malestar inoportú. Torna explicant-li, a la seua manera, la indisposició que es tenia de traure de sobre. Ella sembla que l’inviti a marxar, ell confús, pren direcció al carrer. El Galera no té clar si buscar un taxi que el dugui on té aparcat el pot, o mirar si encara volta algun xavalet que el pugui guiar. Francament: és un barri ben amagat, no és freqüenta per a res sinó s’hi dorm o s’hi viu, amb un irregular estesa de mançanes excèntriques que fiquen a prova el sentit d’orientació del més pintat.

Tant que se les dóna ell de quedar-se amb tot a la primera, penso, que ara no se’n adona pas. Després de les primeres passes la noia l’acompanya en silenci. Uns dos-cents metres endavant, van i s’asseuen en un banc públic, plantat en un espai trapezoïdal abandonat a l'encreuament de carrers. El fru-fru de dos roures xiuxiuegen amb més volum que el que escolta la Rosita al centre felí, més fort que el soroll d’uns passos, més fluix que les paraules d’un home amb un got de plàstic a la mà que s’expressa en un espanyol suau, amb marcat gust per la ese. Primer li demana al Galera d’on pertany, ell explica treball i procedència, l’home respon: --Aquí no somos pobres mano, no disponemos de mucho pisto, es verdad... Los chinos te hasen un pollo por cuatro sentavos... sólo el visio de tomar el guaro.-- Convida del seu got al Galerilla i ell es veu obligat a acceptar. Tornant-li el beure li comenta:--Dicen que esto del guaro es muy perjudicial--. L’home arronsa les espatlles i segueix el seu camí.

La parella gaudeix de la juntura de les cuixes.—C’est tout?-- pregunta ella. El Galera no sap, la xiqueta s’aixeca prenent-lo de la mà, per començar a caminar zigzaguejant travesseres, enfilant un carrer recte, inacabable; ell intenta dir alguna cosa, ella fa com si no el sentís. Per fi la noia obre la tanca del pati d’una casa. Després obra la porta del que sembla una habitació, dintre el Galera sol té un pensament al cap: --La toilet?-- Ella torna obrir la porta i li senyala a la dreta. "Con un bombón com este y yo cagandome toda la noche", maleeix el seu ventre que es caga en el pitjor moment, i no pateix descomposició ni res, simplement es caga. A l’hora sent una dutxa activant-se. Tot sortint es topa amb la xiqueta coberta amb una tovalloleta, l’acompanya a l’habitació; ara no sap si dutxar-se ell també.

Nus, jaguts sobre el llit s’acaricien finament. La intenta besar, ella no es deixa. De primeres rebutja el petó a la boca. Estranyat, amb un rústic francès li demana si no la pot besar, ella fa que sí, però el Galera no insisteix de moment. --Ne c’est pas mal ça-- Comenta en mirar el penis exultant del Galera; la penetra.--Deucement s’il vous plait-- L’acte és dolçament intens, com una magrana esquerdada madurada a l’arbre, de la que sol poden fruir moixons experts. El mascle sobre la femella, els moviments imperceptibles a la llum dels rajos lunars que s'escolen per la finestra. Les mans d’ella recorren de dalt a baix, enginyoses, l’esplomada pell masculina. Els dits separats es detenen a la meitat de l’esquena, lliscant uns centímetres, aturant-se de nou, fen com punxadetes. A ell li arriba un missatge que el fa vibrar fins al moll de la medul·la, expandint-se per la resta dels nervis. Sense estrebades conclouen, ensems la nena cau en un profund i sobtat son. Ell se separa, jeu al costat, seré cara amunt amb els ulls oberts. Les cuetes de la mossa s’han separat del seu cap enganxades a la perruca.

A.C.J. ----- SIS (dinovè)

Tot és fals en un lloc així, o no ho hauria de ser? L’autoritat va prendre mesures per a què un comerciant no vengués panses en comtes de nous. Però l’aposta del San Remo no existeix, i a pesar de tot, molta gent continua al·lucinada i omple el local, com sinó hi hagués dotzenes de sales de ball més apassionats que el San Remo, i sals de bany millors que la marca Dialself. A la fi, la marca apuntada és la més venuda entre les dones de cabells clars, pells blanquíssimes i peus delicats, encara que de cames potser un pèl rugoses. Una adequada selecció en matèria de sals de bany soluciona problemes de limitació social. El Thelo és un gran "coneixeur", molts dels seus èxits eròtics són inicialment producte d’aquesta saviesa, després ve la perícia i la persuasió personal, però el primer pas ja el dus enllestit de casa.

--Ernest tu,-- El Thelo ha agafat i li ha amollat quasi a cau d’orella:--Què la Pilar, no ho sé, que tinc ganes d’endur-me-la d’aquí.

--Estàs segur Thelo?

--Què sí, que la cosa va d’un tris, tras, tres! No et sap greu, no?

A.C.J. ----- SIS (divuitè)

• Història de la gateta Elektra.

Elektra és una gateta, que a les poques setmanes de néixer va patir una severa electrocució, ficant el nas en unes connexions desprotegides, durant les obres de l’ultima fase de la urbanització. Pertanyen a una camada de la gata de la família d’un dels encarregats, al cap de passar uns dies més allà que aquí, mig socarrimada, amb els ulls extraviats i la llengua caient-li tota llarga per un dels costats de la boqueta, va ser rebutjada per la resta de la prole.

Ella poc a poc es va anar refent, gens estrany és dels gats aquesta capacitat; la gata borda de ACc va ser atropellada una nit, enlluernada per un dels carrets de transport, emportant-se una forta trompada que li va fer sortir la mandíbula de lloc. També va estar uns dies sense poder menjar, ni res, amb un ullal mirant cap el Papa de Roma i la boca desencaixada. La veus ara, i si no t’hi fixes molt bé, ningú diria que hagués patit tan seriós infortuni. Doncs l'Elektra igual, ella va sobreviure gracies a les senyores que omplen cada dia els bols de menjar per gats. Solament una petita clapa pelada al costat del morret, el que la fa inclús més interessant, li queda com empremta de l’enrampada. Bé, la seua mida pot ser una seqüela de l’accident, perquè ella mai ha crescut del tot, manté un cos juvenil i una actitud particular.

No és de ningú, és a dir no se sap que vagi regularment a jeure sobre un mateix coixí protector. Alguns pensen què veure’s desdenyada des de tan petita, li ha reafirmat el tarannà independent, o és només que no li han agradat els amos que l’han volgut acollir.

Ella és romancera, falaguera i també dòcil, de seguida es fa amb el primer que la vol acaronar, evitant això sí, als nens massa menuts que no saben com tractar-la i sol fan que estirar-li la cua. La Rosita creu que domestica a les persones i els manipula com ella vol. Altres gatots d’antic llinatge menyspreen una mica a l’Elektra, creuen què amb tanta collonada, mai aconseguirà un alt grau d’adultesa. Les gates més fures la bufen, però la respecten. Li agrada passar l’estona al cercle de refinament felí, que és com sempre irònicament l’anomenen. Ella, la més fina de les gatones, pren d’esquitllada els contratemps del món, sap que no és un d’aquells gats que jauen al primer lloc que troben per més incòmode què aquest sigui. Dels gossos li molesta la seua imploració de cara de pena a l’hora de demanar menjar (contrastant amb la seua pertinaç insistència), la seua manera destarotada-ment ensumada a l’hora de buscar un lloc per pixar (no cal esmentar ara, la cura amb la que els gats es prenen aquests menesters) i la imperícia en el domini de la cua, desbocada sempre a les seues emocions. Encara que això no la diferencia gaire dels seus congèneres, fàcilment escoltem expressions tals com: demanes com un gos, més indecisa que pixera de gos o transparent igual que la cua d’un fox-terrier.

Una cosa sí que li sap greu no de poder realitzar, i és el fer volar estels com fan els petits i els grans a l’oposat del patí central de reunió d’humans. Igual que hi ha gats que els hi agrada escoltar les històries que es conten als nens, uns recorren quilòmetres de taulades i celoberts per sentir les converses vespertines de les senyores grans, i altres són afeccionats a les retransmissions de gimnàstica rítmica, doncs ella es passa llargues hores fascinada pel moviment dels estels, enlairades ufanoses; examinant la destresa del guiatge, i li encanta quan al final tallen el fil i se’n van amunt, amunt, ben lluny, tan sols pel vent acompanyades.