A.C.J. -----VUIT (setè)

Descarregada la història, el Safatans abandona la parella i se’n va a seure a un dels pocs tamborets de la barra.

--Tu ho has acabat d’entendre Marià?

--Bé, sí, és un mal assumpte que et cau a sobre, i llavors lo difícil és sortissen. És clar que ell no se’n vol sortir.

--Ja, al menys ha estat més interessant que l’estúpida conversació que oferien aquells tres mentre sopàvem.-- La Bea no és pot callar el seu malestar per la inoportunitat dels companys, al seu disgust, de taula. –T’has fitxat amb les nenes?

--Les nenes, que els hi passa?

--No veus com es miren als nois que juguen. Se’ls hi van els ulls, semblen gatones encelades suplicant per un mascle.

--El Marià es gira per observar un grupet de tres noies rosses amb la cara lluenta pel sol, segudes en un banc de cara a uns tios que riuen i parlen fort, gesticulant ostensiblement, orgullosos de sentir-se els gallets del corral. Tots alts i forts, una cinquena de "machitos" de cabells crescuts. N’hi ha de morenos, de foscos, de pigats, de peluts, de faccions efeminades; per triar i remenar.

--I la madam del sopar, no estava poc ufana ella amb els seus dos macles a cada costat! Mira que pinten ben poc els pobrets. I són més joves que ella. Ella enganya, però ja és gallina vella. Guaita més nenes, arriba la competència.

--Aquestes són més rabassudes, foten uns bons culs...

--I ara entren les mestresses de l’Hostal.

--Encara més competència.

--No que va, aquestes són dones amb classe, aquesta canalla no els hi arriba ni a les soles de les sabates. A més no t’has fitxat de com es miren.-- Aquesta darrera observació inclou una sorneguera comparació que l’entristeix.

El Cafè del Ric és transforma, la dona del Ric, més una cambrera atenen la clientela. El Ric a pres possessió d’una cadira solitària, no gaire lluny del mostrador, on resisteix el Safatans, actualment acompanyat per quatre homes d’aspecte muntanyenc, podríem afegir aspre també. Les senyoretes de l‘Hostal, buscant un indret aclarit inexistent, han optat per compartir taula amb la Bea i el Marià. Entaulats comparteixen una correcta conversa que conflueix en un punt de trobada.

--L’Elsa té previst anar-hi a passar uns dies, aprofitant el viatge per portar-los algunes coses. Podríeu fer el camí junts. Sortint demà al matí després d’esmorzar, allà al vespre ja hi serieu, abans i tot, amb el cotxe que porteu es pot atansar molt. Inclús podríeu baixar el mateix dia.

--No voldríem interferir cap pla, la nostra idea era de contractar algun guia per a què ens hi portés.

--No, al contrari, el favor que em faríeu. A mi no em costa res preparar les coses. I com diu ella, no cal que passeu la nit sinó voleu, podeu baixar amb els dos nois, ells faran el transport i tornaran tot seguit.

--No ho sé, com tu vulguis, a nosaltres ens va bé, no Bea?

La Bea contesta il·lusionada: --Sí, sí, per mi perfecte.--

--Ja ho veureu, és un lloc preciós.--

--Tot el viatge és preciós. Al principi la pista zigzagueja pit amunt per la serra, per tornar a baixar i colar-se entre unes cingleres amb el pas obert a la roca viva.--

--Gracies això es manté hàbil, que sinó faria dècades que estaria colgat pels enderrocs.--

--Després inicia un suau ascens per un barranc amb unes terres de fines tonalitats grisoses, formant franges curvilínies, que sent constantment netejades per les aigües de les pluges i dels rierols, semblen pintades amb original cura, resseguint els relleus excavats per l’erosió.--

--Aquesta és la meua part preferida del camí.--

--Sí, i l’ermita de Sant Urbà marca el punt on hem d’abandonar la plasticitat de la barrancada, per prendre una pista molt costeruda que faldeja a marrades per la muntanya, franquejant fins al punt màxim en què es pugui arribar, això acostuma a dependre del vehicle i de la intensitat de les darreres pluges.--

--Jo crec que ara i amb el vostre cotxe, com a molt amb un parell d’hores us ho fareu.--

--Per allí anirà. La pista continua més enllà. Te’n recordes aquella vegada que la vam seguí tota? S’acaba en una esplanada que no du enlloc.--

--La van obrir per fer unes prospeccions, però d’això aquí ningú se’n recorda.--

--Ara el corriol el cuiden els mateixos monjos.--

--És que al monestir tothom té el seu destí.--

--Tot amb això, cal anar ben calçats, però no us preocupeu, disposem d’un armari ple de botes.--

A.C.J. -----VUIT (sisè)

--Són metropolitans vostès?--Va ben afaitat, un home prou jove, de posat un pèl feréstec.-- Jo també ho vaig ser, però arribà la funesta hora en què em vaig veure obligat a fugir.-- La Bea i el Marià se’l miren sense dir res.--Jo tenia una bona feina d'alta responsabilitat amb un bon sostre al barri de la Universitat, i tot se'n va anar a la merda el dia abans de marxar de vacances. Un amic i jo, vam llençar la casa per la finestra comprant una estada en un selecte arxipèlag tropical. No ve a conte ara dir quin, un dels més exclusius, ens vam gastar tots els estalvis de l’any, i encara vam tenir de fer un crèdit a deu anys amb la R.E.N. con aval. Aquella nit vam sortir a celebrar-ho, vam anar a sopar i després a beure unes copes i ballar per la Zona Rosa. Jo sempre haig cregut que és dolent que els homes sortint de nit sols sense dones, perquè comencen a beure sense esme ni enteniment, s’envalenteixen uns als altres, es descontrolen i acaben fent barbaritats, barbaritats irreparables...

Ara no ho sé, però per aquella època a la Zona Rosa s’arreplegaven les dones més fresses i guapes de la ciutat. Aquella nit no les fèiem ni cas, sabíem que ens esperava un mes insaciable per endavant i ens sentíem una mica per damunt de tot allò. Ja saben el que vull dir, els envits, la cacera, l’ostentació de la presa... El que passa és que la nit es va allargant, l’alcohol et fa perdre el nord i al final s'ens va escalfar el morro. El meu amic va insistir en buscar unes putes per satisfer el nostre torbi desig. Jo era inexpert en aquests assumptes i em pensava que ell també.--El Safatans s’atura un moment apurant la primera copa de cognac. --Era tard i no va ser gens fàcil trobar-ne. Al final, avorrits de vagar per l’interior de la Zona Rosa en vam trobar una. Era una garsa alta i seca, no gaire afavorida. Recordo que vam fer tractes amb ella, però entre carregats que anàvem i els pocs atractius de la dona, vam acabar marxant sense arribar a concretar, bescanviant insults amb uns crits, que encara deuen de ressonar ara per la nocturnitat d’aquells carrerons. El mes següent va ser una meravella, el millor que m’ha passat en ma vida, jo no ho oblidaré mai per moltes dècades que visqui arrossegant-me per aquestes serres ermes. Ho recomano a tothom, per a què són els quartos sinó? Encara que t’endeutis per anys, val la pena, creguin-me. Jo tinc la sort al menys haver-ho fet una vegada. Per més que es conti no és pot arribar a imaginar com és tot allò, al començament encara ho contava, però aquí, pobres infeliços, no em creia ningú... --La dona del ric serveix una nova copa de conyac al Safatans.--

--Apunti-la de part nostra.--Li diu el Marià abans de què es retiri, amb les copes buides.

--Vostès voldran alguna cosa més?-- Pregunta ella, amb un somriure d’aquells que et fan molt difícil dir que no.

--Sí, a mi un altre del mateix. I Tu Bea?--

--Jo també, si us plau.--

--Tornant de les vacances va ser, encara amb la ment més allà que aquí, quan tal com s’esguerra una peça delicada, inesperadament, d'igual manera em van destrossar la vida. Visquem a la vora del precipici i no ens donem compte. Jo hi vaig caure, i això li pot passar a qualsevol, a qualsevol, per més segur que un se senti protegit per la Junta, per l’empresa o per la família si voleu. No res, una maleïda fal·làcia tot plegat. --El temor provocat per les paraules enfurismades del Safatans, fa que la parella s’agafi de les mans per sota la taula.

--Aquell primer vespre després de treballar em va vindre a veure el germà del meu amic, i el paio m’ho va contar tot. Saps el que vau fer la nit abans de marxar de vacances, el meu germà i tu? Em va dir. Sí, vaig contestar-li sense està del tot conscient del què realment van fer. Em penso que no ho saps, em va dir ell amb una mirada que no li havia vist mai. Què vam fer? Li vaig contestar mig espantat. El meu germà se’n va anar amb una puta. No, vaig dir jo, sí, va dir ell, amb un to de veu que no l’havia escoltat mai. Tu no ho saps, va continuar, ell se’n va anar amb una puta, però no va fer res amb ella perquè la matà abans, i no content amb això també va matar al seu macarra. Què cony dius li vaig soltar. Em semblaven unes acusacions del tot desequilibrades. Com els va matar a cops de puny? Li vaig dir emprenyat. Amb un arma, mon germà guarda un arma vella de la família, i a vegades, no sé per quina obtusa raó la du amb ell. Que jo sàpiga no l’havia fet anar mai, jo em pensava que ni tant sols funcionava, però aquella nit es va cobrar dos vides.--

--Em va explicar tota aquesta porqueria i no el vaig tornar a veure més. Des d’aquell vespre va canviar tot. Tampoc vaig veure més al meu amic. Notava que anava al bar del barri i quan entrava tots eren ulls. Un dia vaig sentir a uns coneguts que parlaven de mi entre ells i em titllaven d’assassí i el que és pitjor de "malaje", de covard, mentider i totes les roïndats en què pot devaluar l’ànima humana. Era un ser menyspreable i odiat. En un inici no sabia com actuar i feia com si res, com si tothom estigués equivocat, tractant de prosseguir la meua vida normal, esperant que les aigües tornessin al seu tàlveg original. Estava ben errat, abans que passés una setmana m’agafà a soles el meu millor amic, el de tota la vida, i mirant-me als ulls em va demanar amb una solemnitat que no li havia apreciat mai, que li expliqués tota la veritat. Jo li vaig dir, però no me la creia ni jo. Estava desconcertat, perdut, no vaig tornar cap a casa. Vaig sortir caminant, caminant no sé quantes hores fins que vaig arribar a una torre, on vivia una família menestral que cuidava les finques de conreu del terme. L’home estava fora donant de menjar al bestiar, jo com imantat vaig anar a parlar amb ell per preguntar-li el camí de tornada a la ciutat. Ell, ben clarament que m’ho va ensenyar. Imaginen-se a un paio amb una fila d’extraviat mental apareixen del no res, preguntant pel regrés a la perdició. Després d’assenyalar-m’ho amb tot detall, confirmant-me que no hi havia pèrdua, jo vaig i prenc la direcció contraria. (...) Vaig caminar i caminar sense aturar-me ni per descansar. Quant la gana em vencé vaig començar a treballar a jornal, sempre falta gent per treballar de pagès. No m’estava massa temps en lloc, només el suficient per refondre’m i rentar la roba; abans que l’encarregat s’aprengués el meu nom fotia el camp sense donar explicacions, així funcionen les coses al camp. I en un periple incessant vaig arribar a la serra. Aquí en vaig fer amb una feina de xofer d’autobús i aconseguí estabilitzar-me una mica.

Suposo que hores d’ara ja no dec res, després de què es cobren integra any rere any la paga R.E.N., el meu deute amb el banc deu d’estar més que saldat. Jo no m’atreveixo anar-la a buscar al comptador de l’Estat, i tampoc m’importa, la dono per perduda, creguin-me quant els dic que és la pèrdua que menys greu em sap. Tinc una feina ben pagada on no fan preguntes...

La Bea fa la primera pregunta: --Té l’autobús aparcat a les afores del carrer?--

Ell contesta un pèl sobresaltat: --No, no, aquí estic passant uns dies, això només és una estació de línia, no és inici ni final de res per mantenir un garatge d’autobusos, no digui ruqueries no sap les despeses que comporten unes instal·lacions adequades.--

El Marià pregunta per a tornar a la història, que és l’únic que l’interessa al Safatans: --I del seu amic que se’n va fer, a sabut alguna cosa d’ell durant aquests anys d'exili?--

--Ai, ell ha progressat a la vida! El cos de seguretat acostuma a sobreseure aquesta mena de casos, que finalment no arriben mai als jutjats, tenen més a perdre que no a guanyar. Ell va donar la cara i ara és respectat.--

A.C.J. -----VUIT (cinquè)

És d’hora pel cafè de Cal Ric. La gent allarga les sobretaules a les posades que tenen per costum abandonar l'ampolla de conyac a discreció de la clientela. La veritat és que no hi ha quasi ningú, tres nois joves envolten una taula com si no la volessin ocupar. El Marià recorre la sala amb la intenció de demanar, de seguida apareix per darrera un home gros de braços prims amb pantaló fins a mitja cama, que escolta la comanda i se’n va per la porta de la dreta del mostrador, torna sortir i se seu a la taula amb la parella. Té els ulls i el somriure caiguts, i parla amb la rialla congelada, els demana d’on venen i ells responen de la capital.

--Noves de la capital, sempre és bo escoltar noves de la capital. Com van les coses, ja han completat els projectes de les autopistes del sud, les que van per sobre el riu?

--Sí, ja fa uns anys. Han construït moltes barriades per aquella zona.

--Jo vaig viure un temps al sector "Tras la Colina", ja sabeu amb el proletariat, fa molts anys, abans de què emigrés al Departament Occidental d’Ultramar. Allí hi vaig viure trenta anys. Allí vaig conèixer al meu millor amic, el que em va donar la primera feina, del que vaig aprendre tot el que cal aprendre per progressar al ram de l'hostaleria, i al cap de tretze anys vaig aconseguir obrir el meu propi negoci, un local nocturn “trés chic” el millor de la ciutat, una mina.—L’home enraona lentament mentre somriu subjugat per una confortant placidesa.-- Un "godfather", coneixeu el que vull dir?--

Sí. Contesten tots dos amb el cap.

--Dintre d’una setmana aniré a la capital rebre’l, a l’aeroport, no al de la vostra capital, a la del mar. Ve per uns dies. Baixant de l’avió li esperarà una escolta que acompanyarà a ell i al seu seguici fins a l’hotel. Ell no té negocis a la capital, no li interessa, no es mou el suficient líquid... ell vindrà a veure’m, convidat per la família Alada, la dels hotels i els autobusos. És un bon home.

--No és un home perillós?

--No, no, és un tipus franc. Ell sol té una cara, si parles amb ell has de ser sempre sincer i dir la veritat, no tindràs mai problemes si així ho fas.

Una pausa per un segon de silenci, i el Ric engega sense mira’ls a la cara.

--Es viu bé aquí, molt bé. Aquí amb una mica de doblers en tens prou, sol amb una mica. Jo tinc els meus guanys ingressats a termini fix i vaig vivim.

--Els té al Departament Occidental?-- Pregunta la Bea, provocant la mirada inquisitiva del seu amant.

--No aquí, al banc. Cada sis mesos bé el "taxman", el convido a sopar, li pago una quantitat estipulada, una misèria. Imaginis el que hauria de pagar al Departament Occidental, o a la capital, no compensa.

El cafè es va omplin, la gent en entrar saluda a l’amo, ell aixecant la mà amolla: --Benvinguts a casa meua--

--D’on és Vostè?-- Continua preguntant la Bea.

--D’aquí, jo vaig néixer aquí, ara farà nou anys que vaig tornar. Han vist a la meua dona?

El Marià ja s’havia fixat amb una jove morena de cabells llargs i fins de pòmuls esmolats.

--La meua jove esposa, la quarta. Em vaig casar amb ella als pocs mesos d’arribar. Mai a la vida havia vist uns ulls com els seus, els hi heu vist els ulls? Increïbles, la meua jove esposa.--

--Havia de ser un gran canvi per vostè, després de regentar un “nigt-club” un una ciutat, obrir un cafè al seu poble?--

--Sí, aquí s’hi està millor.-- Fa una nova curta pausa.-- Ahir vaig vendre més de quatre-centes cerveses i no menys de trenta botelles d’aiguardent, havia una gran festa a l’esplanada de l’església.--

--Ahir era el Dervali, no sabia que se celebrés per aquí.--

--Aquí tenim de tot, mireu al Safatans, el nostre proscrit, ningú sap con és diu realment i qui ho sap s’ho calla. Atansa’t Safatans, seu. Aquests senyors estaran encantats d’escoltar la teua història.--

El tal Safatans accepta la invitació, i el Ric marxa tal com havia vingut.

A.C.J. -----VUIT (quart)

La fonda del nebot és plena, ni les recomanacions del tiet serveixen. Un plat a taula no falta mai, i si a última hora no han trobat res, els hi faran un racó en algun dormitori, però és temporada baixa i un lloc o altre segur que troben. La del costat i la del davant també són plenes. La darrera casa del carrer és l’Hostal de les Dos Aigües. La Bea insisteix en anar-hi directament, sense passar pels altres establiments. Al vestíbul un petit mostrador fa de recepció. Un noi els atén amablement i els ensenya una habitació del primer pis. A la Bea li encanta, tota de fusta amb un gran llit de matrimoni, una mosquitera, un ventilador penjant del trebol i la seua cambra de bany, net i curiós. Previngut el Marià pregunta quan en demanen, el noi respon, i se la queden. És baratíssima diu la Bea, quan el noi els ha deixat sols, ell intenta explicar-li que aquí els diners tenen un altre valor que a la ciutat. --Una habitació com aquesta, no a la ciutat, a les rodalies, costaria cinc vegades més.-- Ratifica la Bea. --Vaig a preguntar a quin hora és el sopar, tinc com un forat a l'estómac...-- Marxa el Marià deixant que la Bea prengui possessió dels armaris.

El menjador se’n porta la major porció de la planta baixa. Una dotzena de taules i tres taulells llargs propers a les parets amb bancs correguts, que ja són semi-plens. La parella ocupa una de les tauletes centrals que resten buides. Una cambrera els saluda cortesament, els ofereix la carta, variada, extensa, inclús hi ha tot tipus de peix. La Bea de seguida demana si el peix és fresc. La cambrera respon que tots els plats en què s’especifica peix fresc, el peix és fresc. Dia sí, dia no, puja la furgoneta que es prové del camió del peix que compra directament a les mercaderies que venen de la costa buscant els "abarrotes" de les grans ciutats de l’interior. Ella ja ho té decidit: una sopa de peix i un plat de gambes amanides amb suquet. El Marià es decideix per una amanida de temporada i un entrecot de bou poc fet. Beuran un blanc per ella i un negre del país del costat per ell; els vins són tant cars com els plats. Trigarem uns vint minuts per servir-los, diu la cambrera abans de portar l’ordre a la cuina.

--Tenia raó el botiguer.-- Comenta ella.

--Sí, per què?

--Per lo de les dones guapes, què no t’has fixat amb la cambrera?.--La Bea es recol·loca el cul a la cadira.--Mentre estaves mirant els llibres de la biblioteca, també haig vist a la cuinera i deu ni do, d’un altre caire, més natural...--

--La cuinera? Si m’ha semblat que era una dona gran.--

--No, n’hi han tres a la cuina, dos de grans i una de jove i guapa. Després hi ha el noiet de recepció i dos noiets més que deuen de fer el servei d’habitacions i ajudar al menjador.

--Tot això en els deu minuts que haig estat a la biblioteca!

--Això i més, és que els homes no us fixeu en res.

Entren més comensals. Tres persones s’atansen a saludar a la parella.

--També són vostès aquí? No se’n recorden? Avui és la tercera vegada que ens trobem: primer prenen un té al mirador del llac, després visitant els carrers del poble antic de... Com es deia?-- La senyora pregunta a un dels homes que l’acompanya.

--Aspia.-- Respon.

--Això, és preciós, nosaltres ja havíem estat per això. Molt bonic però val més no quedar-se massa, és molt car.

--Hi van molts turistes.-- Diu amb cert menyspreu un dels homes.

Els tres de palplantats envolten la taula de la parella. L’home de cabells blancs que sabia el nom del poble reprèn la conversa: --Per trobar un altre lloc com aquest, hauries de conduir almenys tot un dia sencer per carreterotes infernals.--

--Com aquest no, si a cas semblant, d’inferior categoria i molt més car.-- Els dos homes es recolzen l’un a l’altre.

--Aquest hotelet és un luxe al bell mig del món perdut.

Incomodat per la incomoditat de la situació, el Marià els convida a seure a la seua taula. A lo que els convidats no fiquen cap pega.

--Són famosos els exquisits patés de la casa. A veure si ho endevino: primer farem una tauleta de patés i després uns marisquets, per ells un parell de crancs per cap i per mi un llagosteta.-

--S’ha d’aprofitar, preus com aquest no es troben ni als Departaments més australs d’ultramar.-

I en aquest estil superficial es va desenvolupar la resta del sopar. La senyora es lamentava que tinguessin de marxar de bon matí --... per què aquests dos volen anar més amunt, a les altes muntanyes, a tocar neu, com si no fossin prou altes aquestes de muntanyes.-- La Bea, per la seua part deia que li agradaria passar uns dies més al poble. --Al poble no hi ha res, l’únic aquest hotel, de seguida està tot vist.-- Replicava la senyora reposant un moment en la seua fruïció amb la testa del crustaci. La Bea recomençà explicant els suggeriments sobre les interessants excursions que es podien fer des del poble, del que el Marià es mostrava del tot favorable.

El trio s’excusa i es retira a descansar sense prendre cafè. Ella, amb manifesta teatralitat, confessa que està morta i l’endemà li espera un altre tuti de viatge.

A.C.J. -----VUIT (tercer)

Carregat amb l'equipatge el Marià demana a un mercader lloc per allotjar-se. Sembla que tenen sort: segons ell, és temporada baixa i no hi ha massa moviment, però és millor que vagin preguntant per les fondes mentre avancen pel carrer, i si no sempre trobaran lloc a l’hostal de les Dos Aigües, és nou i és car, el més car del país assegura. --Hi ha gent que no hi vol anar perquè no es troben a gust. És tot molt arreglat, a l’estil ciutadà, ja sabeu si sou de capital, les habitacions són tan amples que hi cabria un aljub, tot és al seu lloc, les catifes, els quadres a les parets. El van obrir unes dones fa pocs anys, ara! s’han vist obligades a habilitar un dormitori comunal, que sinó potser ja haurien plegat fa dies. De menjar, sí que es menja bé, a mi em compren les especies i sempre lo milloret. Jo no hi haig anat mai, però sé que a les hores de les menjades no s’hi cap.--

Després, estirant-se una mica més, els hi recomana la fonda del seu nebot, perquè hi ha fondes que no estan prou bé per una parella que vol una mica d’intimitat. --A l’acabat de sopar vagin a cal Ric o a cal Soprà, que són dos llocs de beure on es reuneix la gent per parlar i s’expliquen unes històries molt amenes. Jo em deixo caure per cal Soprà, que és del poble de tota la vida. El Ric és un paio que va arribar fa una dotzena d’anys, allí sol hi ha forasters amics seus i gent de passada que no coneix ningú. Ara!, té la dona més guapa del país, una femella morena de pell fosca amb uns ulls que no oblidareu mai, i va néixer aquí! El barrut va aconseguir casar-se amb ella, tot i que ell és un panxut i li porta més de cinquanta anys. Per dones guapes aquí no us queixareu, sempre apareixen forasteres rodamons buscant macles colrats a la serra. La meua filla diu que les fan en sèrie i les avien de les ciutats una temporada, per a veure si així no tornen. Venen també fines ciutadanes, però aquestes són massa estirades i sempre paren per l’hostal de les Dos Aigües. Ai! si necessiteu un guia que us acompanyi en una excursió pels voltants, per què aquí hi ha molt que veure i que visitar, però això sí, molt amagat, i lo més bonic és al bell mig de la serra, lluny, lluny del poble. Doncs això, si voleu jo us en puc facilitar un guia de confiança. Sense cap compromís, que jo tinc el meu negoci. Aneu, aneu a veure el nebot que ja no us vull entretenir més, dieu que veniu de part meua, sempre us farà millor tracte.--

Amb la llarga explicació el carrer s’ha mig buidat, com si les persones cerquessin el seu cau.

A.C.J. -----VUIT (segon)

Tindries que estar més per la Bea, fa quilòmetres que tan sols s'escolten les cançons de Stephen Sondheim i no parleu, potser aquella cinta de Sam Cook.

--Et va bé aquesta música, vols que la canviem?

--No, que va, està molt bé. Fa tant de temps que no representen aquestes obres... a la fi i a la cap són clàssics, no? Fixa’t que no hi ha un any que no es representa un Pirandello, o un Shakespeare, o un Molière, a mi m’encantaria poder veure Company, o el Somni d’una nit d’estiu...

Per què estàs tan insegur Marià? Fa anys que no pares de follat aquesta dona, has explorat tots els seus plecs, saps que ella t’estima (més d’una vegada se li ha escapat en ple èxtasi), saps que ella sempre vol estar amb tu. Per què et comportes amb ella d’aquesta manera?

--Aquesta nit pararem en aquell lloc que et vaig dir. El nom enganya una mica, perquè realment no és cap cruïlla de camins, quasi no arriba a ser ni poble, només té un carrer. Ja veuràs, quan acabem de pujar aquest collat, baixarem fins a un petit congost, després trobarem unes salines abandonades que devien de ser la principal industria de la zona, que aleshores segurament va fer que el territori prosperés força, d’aquells temps deuen vindre les règies construccions que destaquen per tot arreu. Del poble antic ja no hi resta gran cosa, sol la gran col·legiata i la plaça envoltada per un desgastat banc de pedra. L’important és el carrer que segueix la carretera, amb les seues casetes a banda i banda obertes als comerços i les fondes, on va a parar la gent més diversa que et puguis imaginar.

--Amb el temps que fa que no vens, potser ha canviat tot?

--Què dius! Aquí no és com a la capital, aquí per més anys que passin tot segueix igual.

Efectivament, després d’unes deixades piscines de sal, l’estreta carretera recent asfaltada condueix a un carrer d’uns tres-cents metres de llargada que arreplega la vida de la comarca. Per un costat, darrera de les cases discorre un accidentat riuet i pel costat contrari es distingeixen a contrallum la majestuositat de les construccions religioses. Comença a fer-se fosc, però les botiguetes, que a l’hora serveixen d’habitatge dels comerciants, no tanquen fins a molt tard.
         El cotxe el deixen a les rodalies del carrer, ja que les cases són tant a prop de la carretera que no permeten l’aparcament. Dos cops al dia passa l’autobús, sempre va ple, una cosa ben estranya, fa hores que la Bea i el Marià condueixen sense veure ni una ànima, i si continuessin hores més endavant seguirien sense veure ningú.

A.C.J. -----VUIT (primer)

Per què penses amb aquella noticia llegida un de tants dies?: “Víctima de fascinació per la mar”. El xofer d’un vehicle similar al teu, superava al capdavall de la tarda una curta collada d'una via litoral. El blau cobalt de l’oceà per un instant li robà la concentració, errant el traçat sobre la lleugera corba, irrompen al carril paral·lel, sent tot seguit envestit per una pesada unitat de càrrega, a la qual no va desviar un mil·límetre de la seua premeditada trajectòria.

Ja no penses que la Bea t’acompanya substituint a la teua dona, que ja porteu més de quatre anys de relació exclusiva, i segueixis sense demanar-li que es casi amb tu. I que aquest curt viatge, ella el veu, i tu per molt que t’enganyis també, com una darrera prova de convivència compartida. Ella segur que hagués preferit una estada en un centre de vacacions de luxe, als “resorts” construïts per la necessitat inherent als sedentaris de traslladar-se cada cert temps. Tu Marià, has fet igual que faries amb la teua dona morta. Com en aquell documental d’un enorme riu tropical filmat des d’un helicòpter, en què es distingia una serp insignificant nedant, esforçant-se en creuar-lo. Quina necessita empenyia a aquella serp a abandonar la seua riba, passant penes i perills per atènyer una riba idèntica a la d’origen? La veu en off eludia la qüestió, intercalant dades estadístiques a una almivarada dicció. Vas deduir que la mobilitat dels éssers vius, fan imprescindibles els viatges o les migracions, inclús ultrapassades les exigències nutritives.

Aquestes sortides erràtiques vers les serres dels interiors, que a ella tant li agradaven, omplien les vostres vides. Amb poca cosa fèieu, el cotxe us duia per carreteres desassistides. Recorríeu un centenar de quilòmetres descobrint noves vides, valls i pobles inimaginables. Teniu els vostres llocs preferits, als que tornàveu regularment. Avui portes una altra dona al costat. De vegades ta mare us acompanyava. La nit que va morí, te’n vas anar a un local de l’extramurs, allí on acaben les línies d’autobusos que arrepleguen la gent que va a divertir-se, i vas començar a beure, impulsivament, compulsivament, i vas sortir a la pista, i vas ballar molta estona, fins que quasi perds la visió del món. Quan vas caure al llit no podies fer res més que dormir. El funeral de l’endemà va ser enutjos, a la missa et tremolaven les cames quan el capellà us obligava a mantenir-vos drets. Després vas tenir que atendre, una per una, les condolences dels parents i els amics. Per la nit estaves tan cansat i desconcertat que de seguida vas agafar la son. Totes les setmanes i mesos somiant amb ella. Per fi una nit et visità i et va dir:--Estic bé Marià, estic molt bé--. Després va desaparèixer per sempre més. Ja no t’entristeixes pensat amb ella, ni et sents a disgust amb tu mateix.

A.C.J. ----- SET (disetè)

       

Els hostes de bescanvi, la comunitat nouvinguda de les cultures nord-orientals, pocs fets a les desmesures de les festes populars d'aquest tros del món, una mica sobrepassats i saturats, van retirar aviat. Per una vegada passarien inadvertits, ells que són focus d’atenció permanent, però tant els feia. Al cap patriarcal no hi ha dia, que un veí, un company de feina o un simple conegut de la piscina, li demani obrir relacions amb alguna de les femelles de casa seua. Corre l’incert rumor que si demanes al cap d’una família nord-oriental, una de les seues filles o nebodes, i li caus bé, o li fas el pes o només que entaulis amb ell una conversa mínimament enriquidora, ell te la concedeix, i les dones nord-orientals tenen una ben merescuda fama d’amants suaus d’una exquisitat supraterrenal. Al senyor li estranya aquelles agosarades propostes, a ell quan una dona li agrada li diu. No acaba de comprendre la missió intermediària que se li atorga, encara que ho assumeix educadament com una part dels costums del país, obstinades en travar el desig eròtic, per a què tot seguit es poguessin divertir esquivant i saltant els entrebancs. Un comportament que interpreta com un gran joc social que entreté a la població, comparable al que ells tenen de deixar créixer els canelobres de gel el més llarg possible, penjats de les canaleres de les teulades, amb risc dels seus caps, sostingudes per la glaçada en desigual lluita amb l'oblidat sol. Recorda amb enyorança el llarg hivern en què aconseguí formar una columna, que cada dia canviava de color tenyida pels òxids helicoïdalment.
        Aquella nit el Trafas va acabar la nit a l'apartament d’una resident. La majoria dels seus acompanyants van ser convidats a abandonar el recinte en ser-lis detectats els primers símptomes d’A.C.M., les drogues estan permeses sempre que no molestin, els borratxos per exemple són ràpidament apartats i expulsats pels membres de seguretat. Pel dematí el pis d’aquella tia era ple de gent. Durant la nit es convertí en una lleonera, gracies a l’hospitalitat de l’ama. El Trafas creia recordar que havia fet cap allí amb la propietària del pis, però ara no estava tan segur. Havia un paio enamorat que buscava al seu amant desesperadament, millor hagués estat que el busques carregant camions a la sortida de serveis de la urbanització. El Poma Blava s’ho va prendre amb calma i va deixar fer fins a l’hora de dinar, llavors va elaborar un acurat llistat de persones i situacions, rere el qual, els porters que ja havien entrat de servei van efectuar una darrera recollida. Dòcilment la normalitat tornava a imperar. Quan al cap de tres dies va rebre l’ordre del Delegat, demanant-li un informe detallat de despeses, desperfectes, nombre d’assistents extra-veïnals, anomalies produïdes i reparacions a emprendre immediatament; ell que pràcticament ho arxivava tot, per fotreu a l’oblit quan abans millor (la seua dèria per l’espai lliure contra l’acumulació de brossa innecessària és de tots coneguda), el que va fer va ser recuperar algunes xifres estadístiques, obviant gran part de les irregularitats, el comunicat de danys soferts, que aquelles hores estava tot reparat i li va dipositar al seu despatx. Passada una setmana el Delegat li va transmetre les seues dures queixes, en matèria de in-subordinament del personal de manteniment, centrada en les costoses reparacions dels lavabos de les piscines, en principi tancades durant la Festa, que superaven el total pressupostat, carregant tintes en la negligència del Poma Blava pel seu descuit de prevenció. Ell no li va fer ni cas, però la Junta de la urbanització va obrir una acta de reconeixement de treball, per l’eficàcia en la gestió del Delegat, que de rebot li serví per accedir a un càrrec públic més rellevant i ben pagat, com a Subdirector de Departament del barri de l’aeroport. El seu lloc el va cobrir una persona que va vindre de l’extraradi, de maneres educades i grans coneixements logístics que va desbravar el bony que suposava el senyor ex-Delegat. Tant l’Ernest com els seus companys de treball, van felicitar al Poma Blava per l’habilitat demostrada sota mà en la resolució de problemes, del que el Poma els hi va estar sincerament agraït, acceptant la invitació expressa de l’Ernest d’entrar en el quadre de referees de la competició de futbolera.

                                                                            Fdl1P

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=llVl62Ra9bQ

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=wSsmcFeoaKs

A.C.J. ----- SET (setzè)

A finals d’agost la urbanització, com totes les urbanitzacions com cal, celebra la seua pròpia Festa Major. Una jornada de portes obertes en què el Poma Blava te més feina que mai classificant convidats. Els treballadors també fan festa, encarregant tot el muntatge a una empresa especialitzada en l’organització d’esdeveniments festius, el que complica encara més l’existència al Poma Blava, que es veu obligat a utilitzar la més fina de les intuïcions per poder comprendre i desxifrar el sistema de connexions, que varien completament d’una empresa a una altra, a més a més hi ha costum de canviar d’empresa cada any, i la d'enguany no s’ho ha posat gens fàcil, amb la seua arcaica sonorització i el seu enrevessat computador guia, que ha patit tantes modificacions des el seu llunyà origen, que pràcticament no te identitat pròpia, sinó és manipulat per les mans culpables de la mutació. Amb aquesta desencoratjadora perspectiva el Poma optà per ficar-se sota mínims, abandonant el seu descastat congènere a la seua sort, excitant al màxim els sistemes d’alerta dels dominis de seguretat, per evitar que li fes cap malesa. Concentrant-se en la funció de percepció i catalogació d’humans inconeguts.

Són riuades de gent per codificar, surtin i entrant, entrant i surtin a la seua bola voladora, doncs aquell vespre s’hi atansen els veïns del barri popular del costat. Hi ha residents per això, que aprofiten per demanar uns dies lliures, no la Genevieve, les seues filles i amigues. Al marit, se’l veu ample i ufanós lluint les “seues” dones, com l’home és molt ballador, i en sap, demostra la seua mestria en el ball de parella, traient-les a ballar, com a totes les que s’animen a seguir el seu ritme i els seus mesurats passos de ball.

Els renatos muntadors, subcontractats per l’empresa, emparats per la confusió, es confonen entre la gentada. Sembla que l’únic que ho adverteix és el Poma, mes les ordres són de jornada de portes obertes, i aquí hi cap tot, humans amb ànima, faltats d’ella, animals domèstics... la mateixa empresa disposa d'un servei d’ordre que sols ha d’actuar davant aldarulls seriosos i amb el màxim de mà esquerra. Un equip de renatos nous, aptes per a l’empresa privada, sense marques externes, de treball de llarga durada, gran resistència a l’esforç i de reflexes equivalents quasi perfectes, van significar que aquella nit alguns fessin “la cogida del siglo”, amb amants suposadament tàntrics, que no s’acaben descorre's mai, i ningú se’n assabentés. Exceptuant clar, el Poma Blava, que ho enregistra tot per després llançar-ho. Callats. Reservats, extremadament atents, rebent amablement a qui els entra, per poques arts que aquests despleguin. Una noia va agafar una crisi nerviosa, tenint que ser traslladada a un centre sanitari per l’ambulància de servei.

La colla del Trafas i els seus col·legues, tampoc es van perdre l’esdeveniment. Ell diu sempre que el seu somni és viure en una urbanització com aquesta, i que ho aconseguirà abans de complir els setanta. El seu nom ja hi és apuntat a la llista d’espera, per omplir futures vacants. Ara, també hi és el Manel, i dubto molt que mai pugui complimentar la primera entrada.

A.C.J. ----- SET (quinzè)

Abans d'un d'aquells capvespres en què l'horabaixa es perllonga sense un desenllaç aparent, el sol, mig confós rere uns núvols prims, daurava les aigües del gran estany artificial del Racó del Migdia, un lloc d’esbarjo ben comunicat des de diferents punts de la ciutat, refugi de la Isabel en aquelles dures setmanes d’inestabilitat. La jovenalla saltava les onades, més d’un se’n va endur un ensurt, als encarregats de la regulació se’ls hi va anar la mà; divertit, però perillós. Grups de mares passejaven per la platja mullant-se els peus, mentre els seus fillets es cabussaven alegrement silenciats pel soroll. Allí estan, amb els peus arrebossats de sorra, acaronada per una grata brisa, amb una llum allautonada que tot ho envaïa, va sentir-se per una vegada amb el cor prou net per manifestar-se a la seua estimada. Va corre cap on havia guardat la bossa, es va comunicar amb el Poma Blava, li ordenà que establís comunicació, però no va escriure res, cridà fins quedar-se ronca al mig del batibull del sens fi de les onades:--Et necessito amor meu.—

Per la temporada estival, el grup del teatre van comprar un abonament que els permetia assistir a deu espectacles a elegir. L’estiu va ser immillorable i els afeccionats van poder gaudir de representacions d’alt nivell. La senyora Engràcia, que per ben poc no va exhaurí l’abonament, va fruir amb el “Ramayama” al Circ del Racó del Migdia. A la sra. Medea, que se li escapava una mica la gestualitat índia, li va encantar tornar a veure “La vida es sueño”, i va anar, solament acompanyada per la Bea i el Marià, a veure un “Romeo i Julieta” molt senzill, que els va saber molt de greu no poder-lo recomanar, ja que era el darrer dia. En canvi, ningú no es va perdre el clàssic de cada temporada, “El somni d’una nit d’estiu” en versió dansada i caixa nua, força polèmic pel seu estil tallant, i una falta de consideració vers l’espectador, segons creia el Benet. A tots el van complaure “Agost”, també “Incendis”, una opera de Sixuan, el prodigiós "Ten Chi" i el Gran Concert a la plaça central de la Zona Alta amb obres de Duke Ellington i Miles Davis, en el que el públic no va marxar fins que els músics van tocar “In Silent Way”. Aquella nit hi havia molts coneguts entre el públic: l’Ernest va arrossegar a la Milia, al Galerilla, aquest al Jean Jacques i amb ell el Léolo i le Petit Malade. Allí es van reunir amb el Thelo, la Pilar i la Gladys, que va tornar a casa am la colla d'en Jean Jacques, de la qual, hores d'ara ja es considera una més. Fins i tot hi era el pare de la Milia, degut a la seua devoció pel Duke. L’orquestra va girar dos setmanes pels escenaris ciutadans omplint cada nit, va ser curiós que tots concedeixin al mateix indret, i no és pas el que els hi queda més a prop, sens dubte el factor orgànic força recollit de la plaça, és un encert dels arquitectes.

A.C.J. ----- SET (catorzè)

La competició va acabar ben aviat per l’equip de l’Ernest, el Galerilla, el Luis i tota la resta. Per molt que guanyessin el darrer partit, foren eliminats pels gols en contra; van pesar molt els cinc gols encaixats contra l’equip del Feo, que va arribar a la final, però tampoc van guanyar la lliga, que se la van emportar els de sempre per un premut 2 a 1. La bona noticia pel Feo fou que no caigué lesionat.

Els partits amistosos amb equips eliminats o amb formació, conserven un tarannà particular, sense el component competitiu es permet un coneixement més franc entre els contrincants. No sap com, l’Ernest es va trobar al mig d’una conversa de renatos que versava sobre tortugues. Un d’ells preguntava que se’n feia dels ous de les tortugues marines. Com és sabut les tortugues marines desoven a la mateixa platja en la que van néixer, sempre que aquesta s’hagi conservat intacta des d’aleshores. El principal inconvenient són les llums de les edificacions costaneres. Però el renato del què estava preocupat era pels ous recollits, una vegada enterrats per la mare, pels grups de vigilància i salvaguarda a fi de preservar-los dels depredadors. Com s’ho feien per què una vegada esclatats els ous, alliberessin les tortuguetes en la seua primigènia carrera vers al mar totes a l’hora, si eren de diferents postes? I aquell interval potser d’hores, sinó dies, des de què sortien de l’ou i les ficaven en cubells, fins que arribava el vespre que a vista i per solaç de petits i grans, organitzaven curses per la platja. 

Una tarda van jugar un partit al camp de terra en un poliesportiu d’una barriada llunyana, vora d’una de les àrees era plena de petxines.

A.C.J. ----- SET (tretzè)

Com tota nova fornada, els gatons, deu ser que ho porten registrat als gens, formulen sistemàticament la consagrada pregunta de sempre als vells gatots, allò tan rebatut de si els gossos busquen incessantment la companyia dels humans, malgrat siguin l’objecte de les seues burles, quan no dels seus maltractaments, etc. etc. Se'ls hi fa estrany que un animal, per molt domèstic que es consideri, estigui tan pegat a l’home, sinó és per traure'n alguna cosa de profit. Les respostes acostumen a ser més interessants que no pas les preguntes, depenen de l’experiència, saviesa adquirida per individu qüestionat, i les ganes que en tinguin; els cossos llençats al sol, estesos, escalfats fins al delit, amb les ments ocupades amb les seues cabòries i les seues aficions, com la tan cèlebre dels periples dels cetacis.

Una gatona de mitjana edat, d’ulls clars i pel tes grisenc, va fer una reflexió que vaig trobar la mar d’encertada:--No teniu que capficar-vos tant amb els gossos, fixeu-vos per exemple amb els monitors d’aigua o amb les iguanes, són més curiosos del que semblen. A ells, els hi agrada contempla les coses, mirant de perfil i amb un sol ull. Ben mirat prou desgracia tenen amb els capadors d’iguanes.—Concloent:--Sol quan estan terriblement avorrits i no tenen rés més que fer, ni res que dir, els homes es dediquen a observar als gossos.

--I els monitors aquests, dels que ens parleu, on es poden veure, per què aquí prop de casa no n’hi ha, no?—Preguntà un rabassut gatet.

--Si és que no sabeu sortir de casa, sou gats no formiguetes! Mireu, allí on els canals de conducció dels cotxes han marginat al riu al seu destí, la natura ha expandit copiosament les seues xarxes, reconquistant aigües i ribes, allí els trobareu, a més de moltes altres criatures. Més fàcil us ho poso encara: trobareu fitat tot el trajecte.—

La jovenalla va quedar satisfeta, tenien tema de debat per a les properes jornades, pros i contres, perills, riscos, guanys, pèrdues, desenganys... era la primera escapada i ja els hi havia arribat l'hora de fer-la.

La faula i el muricec

Calumnia i rauxa.

 Arribat del seu periple amb els Ferradures, és acusat. El paio no és gran cosa, però una cosa així no ho faria mai. Passar l'hivern repudiat sol, lluny dels Pipistrelus i Ferradures, qui sap on paren? I no hi pot fer res, no es pot defensar, aguantar el ruixat com es pugui amb un mínim de dignitat. Indefens a la injustícia. El seu testimoni? Si no val res, la veritat és múltiple, conformada al gust de l'esguerrada perversió de cadascú, però per uns sol n'hi una, vinculada als nexes més comuns i fonamentals de la paternitat i la consanguinitat. Necessita un Aticus que cregui en ell, realment ha de ser ell l'Aticus que ha de guarir al dèbil. De per vida, per secula seculorum, difamat sense remei sinó... si, sí... malgrat l'error el clan advers calla com putes. Que farà, que pot fer? Si el testimoni és a punt de morir, la seua rival és la més dèbil de la cadena, aixoplugada per la seu família infectada per la mentida, l'acusació compartida per calmar el dolor de la nissaga, i no s'escaparà mai més, ell és i serà culpable; segurament al cap i a la fi amb empentes i rodolons se'n sortirà, perquè amb lo que ha caigut, hores d'ara no hi ha collons de moure's.

Qui li manaria a ell cercar sopluig tan encimbellat i obac, les presses de darrera hora, estava tan satisfet d'ell mateix fins que no es va veure immers en el parany. Aquí, dalt i ombrívol el primer temps no acabar de guanyar mai la partida. L'espera davant l'enemic, a l'expectativa de poder fotre'l o que et fotin, cert que el temps debilita la perfídia i desbraona la intimidació, segurament podrà eixir d'aquí amb tranquil·litat, no per tornar-se a veure mai més, ja no, que ni falta que fa, cadascú que campi i el proper hivern ja pararà més compte; però ja no se'n recordarà. Més que mai desbaratarà qualsevol possibilitat de patir, d'ensopegar on sempre ha ensopegat; no, no ho farà i tu en seràs testimoni, quan el tornis a veure no notaràs la diferencia, s'haurà empassat ja l'orgull, per més que sempre serà un empestat per l'adversari. 

Farà bé d'evitar les femelles massa ocupades en parir i afanyades en alimentar les seues cries, esperarà l'estiu en un refugi raser en terreny més càlid, en coneix uns quants, però potser serà preferible evitar-los, al menys fins que es calmin les aigües, mal que es digui, la rancúnia deixa restes de caliu esmorteït, millor que se sufoquin definitivament. I si cal albirar noves fites s'albiraran, si cal emprendre projectes quimèrics, s'emprendran, si cal endegar empresses peremptòries, s'endegaran, i si cal... i si cal engegar-ho tot a prendre pel sac, se'n engegarà. Vinga a femar a la lleixa!

Foto: Ramon Castella.

A.C.J. ----- SET (dotzè)

No era per menys, que el seu festeig fos la murmuració i xafardeig de les amistats.

--Quien lo diria con una chica como la Pilar. Ahora ya se lo merecia el Thelo.—Galerilla “dixit”.

L’Estela somiava totes les nits que s’aixeca del llit i se'n va corrent a buscar sa mare per preguntar-li qui li escalfarà la llet.

Al Galera li van plegar els maquinistes, que es van fer amb unes llicències de “carritos” o “tuk-tuks” elèctrics, que cada vegada tenien més acceptació, vessant ja dels seus habitats naturals: els carrers dels centres metropolitants, prohibits als vehicles particulars. Uns membres de la Junta ho veien amb bons ulls, mentre que altres al·legaven què podia posar en perill l’industria automobilista. Per evitar el problema endegaren una macro campanya de portes a fora, proposant itineraris turístics pensats pels cotxes particulars, inclús van rehabilitar velles carreteres abandonades per a què la població conegués el territori. El que va tindre el suficient èxit per a què deixessin en pau als tuk-tuks.

A ell, la gràcia que li va fer! Va passar un parell de setmanes de cul, en les què no cobria les comandes al mercat d’Abarrotes. Fins que va aconseguir contractar un parell de vailets, que no sé per quina raó no volien estudiar més, i li van solucionar el problema. Els xavals eren d’una ètnia singalesa que els feia una mica refractaris vers al seu cap, malgrat tot, hores d’ara encara són assalariats del Galera. Amb els ingressos extres d’aquelles setmanes, el Galerilla va completar l’estalvi necessari per canviar el sistema de rentat de casa seua. Sa mare li agraí molt, ja era hora que entrés a casa una cosa pràctica, l’última innovació havia estat un aparell receptor de gran pantalla del que ella poca utilitat extreia.

També van haver unes nits en què una plaga de palometes ximpletes envaïa les habitacions de les cases. Penetraven, volaven en grup una curta estona, caient rendides sobre les rajoles, per morir poc després cap girades amb les ales despreses. El fet va restar inadvertit per la gran part de la població, ja que les formigues, durant la nit traslladaven estordidament tots els cadàvers vers als seus caus. A més et diré que si un insomne crònic n’era testimoni, se’n veia un brut a l’hora de contar-ho, simplement no se’l creien. Amb el temps, les persones que havien presenciat el fet es van anar reunint, formant uns cercles de testimonis que van ser germen per futures societats secretes. Acabada la plaga, les formigues van tornar als seus quefers rutinaris.

A.C.J. ----- SET (onzè)

L'oratge empitjorà, refrescat per l’acció subtil d’una borrasca impetuosa que no volia ni allunyar-se ni debilitar-se. Després, la temperatura trigà uns dies a recuperar uns nivells acords amb l’estació.

Per la Gladys van ser uns dies certament ensopits, a ella, que tant li afecten els canvis de temps. Passejant per l’exuberant jardí botànic, com fa assíduament des de què era una cria, es preguntava com és que ella encara no havia trobat una companyia digna per a què acompanyés les seues solitàries caminades, i festejar igual que les parelletes pessigades sobre les arrels del ficus gegants; petons i carícies preservats per fibrades i poderoses branques. Seguidament li amargava amb recança una obscura preocupació per la seua addició al bus dels petons.

Per altra banda, la seua amiga Pilar tenia la mania de què hi ha dones que comparteixen llurs vides amb homes que les desmereixen. Segur que a l’inrevés també passa, però ella insistia amb aquesta meitat de la qüestió. (Un vell amic meu en canvi, afirma que el paio que la noia du al costat la requalifica en la seua mida justa. Ell creu que moltes vegades, per lo general sempre, idealitzem en excés les dones, llavore'ns veient-les amb un element prejutjat a la baixa, te’n adones que es complementen a la perfecció). Ella, sobretot ho advertia quan una parella avança plegada, fixant-se amb la perspectiva adequada la cosa era ben clara. Ella adduïa que la interessada no es donava compte, precisament perquè anava al seu costat. Així, sempre que podia observava al Thelo a certa distància. Expressament feia tard quan quedaven, si estaven en un bar marxava una estona a saludar a uns amics... i sempre que tenia ocasió el vigilava, per no dir que l'espiava. Llavors va succeí lo de la festa del grup d’estudi de la Pilar, un esdeveniment prou important per convidar al seu xicot i presenta’l als seus companys. La festa se celebrà en el saló d’un establiment de la Zona Rosa dedicat a tals menesters.

La casualitat va donar el seu beneplàcit i aquella mateixa nit els seus pares i germans petits estaven convidats a la mansió d’una antiga gran amiga de sa mare, i encara més, va fer que l’endemà fos l’aniversari d’ella, per lo qual van preparar un dinar familiar, en el qual el Thelo seria oficialment presentat. Tot això plegat va fer créixer l’excitació de la Pilar, que planificà un programa d’actes complert: aquella nit després de la festa, s’enduria al Thelo a casa i farien l’amor a la seua habitació, un desig que a la Pilar sempre li havia fet molta il·lusió i que mai havia realitzat. A més a més per primera vegada podrien romandre tota la nit junts. A primera hora del matí, abans que tornés la família, el Thelo se’n aniria cap a casa seua a canviar-se, per tornar a migdia pel dinar.

A l’hora de la veritat són els factors inesperats els que malbaraten els plans més acurats. El que va passar és que la Pilar presa d’una irrefrenable alegria va beure més del compte i abans que la festa acabés, li va tindre que demanar al Thelo que la portés casa. Una vegada allí, li van vindre les nàusees, les basques i finalment els vòmits. Ell li feia d’infermer, l’acompanyava al lavabo, li netejava la cara, li va obrir el llit, ajudant-la a desvestir-se, agitant-la i arropant-la dolçament. Desprès va jeure vestit a la seua vora, mentre ella, recolzada sobre el seu pit li assegurava que l’estimava molt i que no la deixés mai. Ell, volen desdramatitzar la situació, al final li va dir que tard o d’hora la tindria que deixar, al menys per anar-se’n a casa seua. Ella li suplicava que no, que no, i en aquestes tots dos es van quedar dormits. Pel de matí va sonar el despertador, artefacte important en l’estratègia de la Pilar, es llevà sobresaltada, amb el cap una mica espès, però sense gaire ressaca. Ell es va despertar amb la imatge de la noia corren pel pis, en calcetes amb la combinació destacada pels mugrons, lo que li va provocar una enèrgica trempera matinera. Ella anava per feina i es desesperava en veure al Thelo immòbil, jagut sobre el llit, li donava preses perquè marxés abans de què els sorprenguessin els papàs. Ell es feia el ronsa, lo que l’exasperava encara més; només volia un petó de comiat, i ni això. Se’n tornà a casa amb el dubte de si havia fet el correcte, amb la intranquil·litat al cos
                   Més calmada, preparant el dinar amb sa mare, la Pilar se sentí culpable per la manera que havia fet fora al Thelo, després de què ell s’hagués portat tan bé amb ella. Una vegada arreglada per dinar, va buscar una fotografia dels dos que els haven fet l'endemà del dia de la festa de la lluna plena de primavera, se la va mirar, es va ficar contenta, la inserí dins d'un marc que tenia esperant a l'efecte i la va col·locar sobre la tauleta de nit.

A.C.J. ----- SET (desè)

Lentament el taxi tomba per un carrer buit, encara per bastir, són marcades les futures illes de cases. Aquí un, allí un altre, uns aparents xalets s’eleven rere tanques embardissades. Després de creuar una immensa porta, el cotxe s’atura davant del porxo d’entrada. El xofer les obre la porta, després se’n va per on havia vingut. Les rep un personatge guarnit amb unes estranyes ulleres; donant-lis la benvinguda, les acompanya a l’interior. El vestíbul comunica directament amb una sala neta, tallada per una mampara de cristall. Amb un somriure insistent les convida a desar la roba en un armari encastat. Les dos dones no fan preguntes i es despullen mentre el client obra una porta, que resulta ser una nevera i trau una ampolla de champagne, tot seguit obra un altre compartiment del que agafa tres copes de cristall i ho diposita tot sobre una tauleta també de cristall, situada entre un sofà de pell blanca i una butaca negra. Gestualment indica a les dones, ja nues, que seguin al sofà, ell destapa l’ampolla i serveix les copes. No és una persona a la que li agradi parlar, sinó és estrictament necessari, com ara que les prega que s’apropin més, que es toquin; elles obeeixen. Se’l veu relaxat perllongant el cos a la butaca, solaçat amb la doble figura representada al sofà. Al poc, com si no anés amb ell la cosa, inclús com si li disgustes fer l’esforç, comença a explicar-lis les prescripcions que hauran de seguir, poques i senzilles: elles soles penetraran a la cambra de darrera la mampara. Això sí, abans els hi embenarà els ulls. No han de passar inquietud, l’estança és totalment buida amb el sòl recobert per una tova catifa. Ell per la seua part restarà en aquest costat de sala acabant-se l’ampolla, sols una cosa més: que romanguin en silenci a l’interior. La Isabel es mira a l’Estela, aquesta no presenta cap inconvenient, la vidriera es desplega automàticament; les dones encegades no triguen gaire a traspassar la partició agafades de la mà.

Minuts de silenci amb foscor, cap punt per aferrar-se, ni una direcció per fugir. L’oïda s’exercita inútilment, el tacte fred l’única comunicació. Indefensió més pertorbació: les ments engeguen desballestades espantosos viatges, debilitant-se més i més. En ple enfonsament emocional, senten unes ràpides petjades retrunyint sobre catifa, de seguida unes mans les prenen amb força, les ajunten les esquenes i les lliguen per la cintura, després les fan rodolar per terra balancejant-les. Les alcen els braços i també les lliguen els canells. Poc després noten què les estiren des de dalt fins que les cames no toquen el terra, ara les fan donar toms per tornar-les a baixar i deixar-les amb cames semi-flexionades. Llavors entren uns cossos arremeten sense miraments. Sense adonar-se queden lliures de la cintura, per fi s’afluixa la força superior, les voltegen. Al cap d’una estona es desfà el nus dels canells, instintivament, amb poca diferència de temps les dones es trauen la vena dels ulls, per aterrar-se encara més en descobrir que tampoc hi veuen, no surt cap esglai de les seues goles, és com si els hi caigués el cabell, com si perdessin les dents i sols disposen de les llàgrimes per expressar el seu terror.

Grapejades. Soles, fins i tot hores després de què el xofer les retornés a casa amb els sentits recuperats. Culpabilitat. L'emmoquetada, l'espaiosa passarel·la es convertí en un fil ferro roent, pel que havien caigut sense arribar a toca terra, suspeses en un espai hostil. Van detestar per sempre més el perfum que duien aquella tarda. L’Estela arreplegà les ales durant uns dies, però davant la insistència dels seus clients, torna a treballar, cosa que li anirà molt bé.