La Mitjana, bosc de ribera. (Primer tram: Pont sobre el Segre- Pont metàl·lic sobre el canal de Balaguer)

 
Pont sobre  el Segre.
>>>>>>>> ___________



>>>>------------


                          La Mitjana

____ITINERARI A PEU__________         
      Farem cap al pont els tirants des de l'anterior itinerari, "Plaça Europa - Campanar de la Seu Vella", seguin el passeig sobre les vies del tren des de la plaça Europa, que en el transcurs dels mesos ha romàs igual, fins i tot les obres del voltant de l'estació esperaven la bonança i el fluix del capital confiscat.
       Si més no, accedirem al punt de sortida, a la riba esquerra del Segre, des de qualsevol altre lloc de la ciutat. Si som forasters recent vinguts en tren ho tenim ben a prop. La nova estació d'autobusos també espera que les urpes es clavin fins colpir l'os i veure que és el primer que peta.


           El pont dels estirats, com a darrer en arribar és l'intrús que talla el passeig superior, caldrà baixar de nivell de seguida per continuar. 

           La competència de les aus entre els cable superiors del pont dels tibants en vers el cablejat del pont del ferrocarril a mercè de les tribulacions: les successives vibracions produïdes pel sotragueig dels trens, els destorba el descans, fugint, volant en conjuntada desbandada.


               Els nius prefabricats buits de les cigonyes, en una ciutat plena d'elles, a ningú li agrada que li diguin on ha de viure.

    
           A les basses de les comportes i la resclosa del canal de Serós fan vida nombrosos ocells aquàtics, permanents com el martinet blanc, la polla d'aigua, la cuereta torrentera, el blauet, els cignes, l'ànec de coll verd, la xivitona o estacionals com les gavines, bernat pescaire o el corb marí gros que hi hivernen.

  
            Passejarem pel passeig del Segre fins les comportes, elles marquen l'inici de la ciutat. L'aigua es robada pels canals de reg, si la prenguessin aigües avall, ja sortint de Lleida, gaudiríem d'un riu més respectable, però potser no tindríem mitjana.

Pujarem al nivell de la carretera, creuarem el pont del canal de Serós i prosseguirem per l'estreta vorera al costat del mur que protegeix el parc de la Mitjana. Els camps de fruiters  s'estenen a l'altra banda.
 L'alçada del mur ens permet aguaitar sobre la clamor de Cervià, que corre abans de desguassar al final del canal de Balaguer, just bans del canal de Serós.

   Aquest paratge recollit ens ofereix alguns del millors racons del parc.

Abans haurem d'entrar a la Mitjana per la discreta i directa porta del camí de Granyena, la primera de la riba esquerra. El llarg preludi ens encebarà. 
Una suau baixada ens convida a internar-nos.

Canyissars per la dreta, esbarzers i joncs ens franquegen per la pista que en du fins al pont metàl·lic sobre el canal de Balaguer. Abans prendrem un senderó a l'esquerra per albirar els marges de la Clamor de Cervià.
Després, just abans del pont, corre a l'esquerra un ampli camí de recorregut circular fins a un mirador a vora del riu, un boscam de verns (la Verneda) amb un sota bosc d'esbarzers i tamarius.

                La soledat, comunica amb las serenor, el fressar de les petjades enllacen sobre la calma, embolcallat per l'aigua, l'aire, apartat per la vegetació, endinsant-te lentament. El brunzit sord de la ciutat s'entesta en dir-te on ets.

       

      Les mitjanes constitueixen illes embarrancades pels sediments, en trams d'aigües planeres i madures. Són colonitzades acceleradament per la vegetació, creixent a l'empar dels nutrients. Els fruits atrauen ala fauna, als ocells d'antuvi, sobrevolant les bardisses, la fullaraca, de seguida hi fan vida. Parlen de què un cop hi van fer cap uns nàufrags, als que els hi va costar molt més sobreviure.

   De regrés de la Verneda, situats al pont metal·lic el travessarem, però  preferirem retornar per creuar-lo de nou i continuar el passeig per l'esplèndid senderó que remunta la riba esquerra del canal de Balaguer.

La Verneda

A.C.J. -----CINC (dotzè)

Com es poden reconèixer els humans els uns als altres? Sense intercanviar-se informació, tant sols fiant-se d'un limitat sentit visual, a prou feines capaç de distingir faccions o colors d’un rostre entre una multitud? Suposo que per aquest motiu han perfeccionat tant l’art del retrat, reflex de la imatge recreada en el cervell. Posseint ingents peculiaritats no combinables, han d’emergir per un costat o altre; cal així entendre la sentència: amb la cara paga. La gran majoria no s’hi identifica amb la intimidatòria copia patent a l’espill de la sala de bany, forçats a transigir amb l’autoacceptació. La impossibilitat de transmutar-se o no més de transfigurar-se, traslladant-se d’un cos portador a un cos receptor, els fa miserables. Creixen per arreu els agrupaments de pensament o en el pitjor dels casos els manipuladors clarividents, intentant reforçar-se amb el més gran nombre d’organismes vius possibles. No deixa de sorprendre’m, per més raons que busqui, aquesta impracticabilitat.

Un major coeficient intel·lectual no és pas sinònim d’equanimitat. Amb prou reserves, fen oïda a la saviesa popular, el qualificaríem com a do; com la facilitat de dibuixar, de cantar o de desxifrar jeroglífics. Estic d’acord amb l’asseveració de què tot ànima vivent conté un do com a mínim, molt clars per unes (massa i tot potser), mentre per altres és un prim fil que espera ser estirat amb unes pincetes especialment adequades que mai són disponibles, tot obeint a algun tipus de llei de compensació pre-transicional. Vull dir que són bescanviables a un mateix nivell, sense que ningú resulti perjudicat.

En un camp més bàsic com el del suport físic, és encara més inconcebible. Tal vegada perdrien restes de memòria o de sentiments en els transvasaments, irrecuperables a l’hora de la tornada, o es confondrien amb altres cassigalls irretornables, davant la impossibilitat de desembarassar-se d’ells radicalment. I perquè retornar? No és el mateix circular amb un vehicle que amb un altre, si tots dos marxen? Per què conservar la ingratitud d’un cos a per vida, si faria millor servei al veí, o a la cossineta? L’acte reproductor ja és a per sí, en la negació sexual, un assaig instintiu quasi desesperat. En el sofisticat recolliment litúrgic del fet, són a prop de compartir místiques experiències cercant la confraternitat universal. Idènticament a la religiositat magnificada monumentalment, tal com he citat fa una estona: expressió clara de l’ànima humana. Excés de solemnitat, amb el senzill que és triar un capell per cada llum del dia, donant un cop d’ull al barreter! Més implicacions indirectes comporta el canvi d’habitacions, exceptuant els establiments, en els quals amb refinada educació es facilita la permuta de dormitori sense cap tipus de discriminació, per més vulgar que sigui el client; alguns són extrets d’uns patrons incansablement repetits, indeferenciables si no fos per la lletra d’habitatge que ocupen. En els dormitoris sedentaris apareixen els cantons rodats dipositats i arrasats en el llarg d’una existència, impossibles de transportar i de dificilíssim trasplantament fora del seu habitat natural.

La mena de transvasament deuria de ser complerta, millor que parcial, pels possibles rebutjos que emergirien. Més en l’àmbit immaterial de pensament superficial, com les aficions: un cos avesat a un esforç constant, podria admetre uns hàbits de treball meticulós de recol·lecció d’invertebrats, coleòpters fiquen per cas, procedents d’un individu amb sobre pes. Una ment d’una ànsia ràpidament auto-satisfeta, que se li instaurés de sobte una vocació abstracta o irregular, li podria provocar uns problemes psicosomàtics importants. Un virtuós de la kora elegiria un nou receptacle amb uns dits perfectes. Una bona dentadura és diligència bàsica, la voracitat és la seua subsistència. En el terreny dels òrgans els informes mèdics tindrien excessiva preponderància, jo optaria per una prohibició explícita, concertant als participants a seguir impulsos instintius per arrencar amb càrrega pesada com un imperdible suspensori. Atenció als espavilats que intentessin desempallegar-se de defectes in-ocultables a mig negociat, endemés dels destres en girar la truita encalçar-los de tal manera que viuen en ells. Serien inevitables un trasbals en els hàbits alimentaris de més que provables contra-efectes metabòlics. Malaventura amb un cervell de porcions limitades, incapaç d’admetre sapiències apresses en el passat, crearia impotència, ràbia, desencís, abocant a un atac de nervis o una profunda depressió, únicament sollevada amb un nou desplaçament. A més caldria estar atent a un mal funcionament sensorial, que filtraria la realitat in-usualment, canviant la percepció del subjecte vers un entorn assimilat des de la naixença, tornant-lo quasi hostil. Un element d’una pretesa memòria privilegiada esdevindria, a pesar de la seua obstinació, en oblidadís en un arravatament. La secular por dels mascles a concebre coartaria la transsexualitat. Cal ser acurat donat la complexitat del fenomen, una persona que admira quan plovisqueja no té per què delectar-se amb un xàfec. L’amuntegament inqualificable i reserva de dades, que acaba malmeten la memòria de bateria amb el joc de l’engany d’esborrar tot el que no interessa, carregant l’inconscient inconscientment, transformant una substància en in-substància.

També hi ha els que tenen una habitació integrada al tot de l'habitatge, un o més llits centrals oberts o tancats per les mosquiteres com uns mobles més al costat de taules, cadires, cortines, o armaris; aquí el nou inquilí hauria de fer unes reformes considerables i per no desviar-se massa de les activitats diàries seria recomanable l’ajuda d’un equip de bons professionals: una altra vegada situacions insostenibles. Incomprensiblement la virtut els empobreix.

Desconnectades gran part de les mini sessions, és hora de reprendre les tasques de precisió.

A.C.J. -----CINC (onzè)

Admeto que se’ns escapen efusions humanes com l’amor i el seu contrari: l’odi. A més a més de l’art de la música, no captant dissimilitud de si un cop de percussió és cadència o soroll. Entenc, però, emocions com la passió, el desig o l'aquiescència, i comprenc actituds situacionals tals com la irrellevància, la condescendència o el ressentiment.

L’amor és polivalent, de cop és per un, de cop és per molts, de vegades d'un color, d'altres d'una policromia exultant, a voltes enorme, a voltes de límpida precisió... i així successivament. És un sentiment que s’empetiteix o s’engrandeix seguin reaccions químiques orgàniques, similars a les produïdes pels psicòtrops, carregats tant per aconseguir estats superiors de la consciència, com per simple divertiment. Tremendament complicat seria una reglamentació idiosincràtica en aquest camp, donat que la ment se’ls enterboleix involuntàriament, producte de convulsos sentiments que desfermen unes reaccions per les que no estan suficientment preparats; una simple mancança evolutiva. És només per què són extraordinaris? Mes amb preocupants repercussions de destarotament físic.

L’odi seguiria una direcció oposada amb les mateixes característiques i similar gamma d’escales. L’odi s’associa amb la violència, tanmateix altes saturacions amoroses arribant a ser perilloses, precisament pel possible embafament dels decantadors. La fatalitat de l’odi és que atrapa el salvatgisme virulent en els nivells inferiors, fregant inexorablement la destrucció. Sabedors de l’amenaça, nombrosos efectius i grans despeses dediquen els creadors per auto-vigilar-se. L'enorme partida que és menja dels pressupostos de la Junta provoca escarafalls, sort que n'estic desvinculat. Una protecció únicament comparable al secular perill a una nova macro-crisi mundial, que els pugui sumir en la devastació, tal com la denominada Catàstrofe del Bromur, que no va ser prevista pels economistes i agafà amb les calces brutes a les grans patums del periodisme com a la resta del guardians guardonats, duien directament de la misèria i a la tomba a milions de persones. Una tragèdia dels pares dels rebesavis del sr. Toribio, estudiada i analitzada encara en els anuaris i tesines actuals, entestats com estan en preservar la civilització.

L’amor en canvi els hi és vital, tenen camp obert per interactuar en ell. Els descontrols de la indomable fluctuació repercuteixen socialment, esquitxant tota funcionalitat humana.

Faules contra muricecs

                       LES SEQÜELES

    
       Les millors mangranes són les que resten a l'arbre, ben bé fins que les fulles engrogueixen .

Elàstics grocs porta el meu enamorat, elàstics rojos del ben cagat. Escarransit, acollonit, ara ni la vanagloria l'obnubila, ni la vanitat l'entorpeix. Cagarro de paio, dies i dies, setmanes entaforat al cau, arraulit sense forces, com si fos el primer cop que la vida el maltractés. De l'hòstia que li van fotre amb una granera al bell mig de l'estiu, encara no se'n ha sortit; temorós es rebrega per marges i cairats. 
Passada tota la dolça tardor sense aconseguir recompondre's completament, ni carregar prou el pap, se'n ha vist amb la presa i obligació de cercar un nou cau. Del marfull estant albirava un millor raser, a la fi s'ha trobat el què ha trobat. Enyora l'escalfor d'antics esculls, penjat d'una biga de formigó abandonada en una nau a mig fer. Com estació intermitent, com un interludi entre dos peces, a quina més patètica. S'auto-enganya, creu propera l'espera definitiva pel sojorn del fosc hivern, entre tant cantusseja: "Oh que llarga que és fa sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor i que trista..."
Una revolada cercant els darrers insectes voladors de temporada i tancar-se un altra vegada, escodrinyant un jaç encisador, enrecordant-se del darrer hivern ben escalfant a les entranyes de mama terra.

Il·lús, babau cagaelàstics, li sembla que tot tornarà ser com abans, com si d'abans fossi tant generós, tan excepcional... les vegades que ha penat tant com ara, o més, estant sa com una mangrana. Sembla que no tingui memòria, o que igualment danyada per la garrotada només funcioni selectivament, tràngol esgarrifós per qualsevol quiròpter.

Observem al nostre personatge: el Myotis, passar-les magres. Amb una llarga fama d'arrauxat, que ens semblava força contrastada, fins i tot respectada, reculant a l'hora de la veritat, però no s'ho veia venir? No veia que se li anava la pell!
           Eixelebrat de boca en fora, prudent en demesia de gola endins, ara l'hem ben clissat i sembla que no podrà assumir tot aquest desori. 
           Molt em penso que quan arribi el proper abril, no es podrà permetre ni una mísera astènia primaveral.

A.C.J. -----CINC (desè)

El pelegrinatge interior de la senyora Palmira i el seu marit senyor Rafael, els ha convertit en màxims especialistes en usos i costums, cerimonials, tradicions, cultes, mites... podrien publicar un opuscle sobre sistemes de seguretat. La seua biblioteca satisfaria a qualsevol entès. Confrontant-la, haig descobert quatre incunables, exemplars impossibles de trobar en la Gran Biblioteca Multitemàtica. La seua dedicació, comú dels creadors és unificà tots els esforços a una tasca concreta d’estudi (sí, certament és superior el desdeny absolut, mes no cal esmentar-lo constantment), no serveis de referència extrapolable als altres; una experimentació tancada ha fet savis a la parella, però ni la seua prole se'n ha beneficiat, no són profetes, ni molt menys diletants de la religió.

Recent han arribat dos somnis a l’arxiu per desxifrar i catalogar, cada nit m’endossen uns quants; intents per codificar el subconscient, quasi bé una legislació. Cert que hi ha grans afinitats atàviques, imperceptibles conscientment. Per la part que em toca em limito a seguir l’estipulat, davant l’èxit del servei. Un diu tal qual: --Al principi em veig conduint un cotxe per una carretera amb molt de fang, cada cop hi ha més aigua i el cotxe es transforma en un petit bot pneumàtic, que remo amb les meues mans per un riu estret d’aigües tranquil·les, que ràpidament és converteix en un llac molt ample. En un embarcador em trobo a un amic i li dic que com som dos haurem de continuar amb una barca de motor i prenem una que hi ha allí tota sola. No sé que passa i de sobte anem els dos en piragua, cadascú a la seua i hem de travessar un riu amb una vegetació que ens obliga a acotxar-nos per passar. Ell passa primer i veig que hi ha serps enroscades a les branques, però aconsegueix arribar a terra ferma, després passo jo i em pica una serp, ell em pregunta que m’ha passat i jo li responc que m’ha picat una "víbora jalapeña", després ell em pregunta si això és greu i jo li contesto que home és una "víbora jalapeña", i així acaba el somni--.

La segona historieta, en la qual el subconscient és revela a la ment en repòs, jo penso que inclús es revenja pel seu vassallatge, és la següent:--Estic entre una sèrie de gent estranya en una espècie de campament en un paratge tropical. Un home somrient, que fa de guia em porta a la selva i m’ensenya un jaguar. Jo, sorprès li pregunto si no és un animal perillós, l’home amb un somriure a la boca em contesta que no, que em fixi bé. Realment és un preciós gat molt afable, sol que una mica més gran que un gat corrent. El jaguar s’interna per la selva i jo el segueixo captivat per l’olor a femella que desprèn i a la que no em puc resistir. El jaguar es va ficant per llocs cada vegada més estrets fins que en un em veig obligat a reptar. A l’altre costat l’animal s’atura en un cul de sac com una mena de cambra tancada. Jo miro enrere e intento retornar, però per allí on m’havia passat tot el cos ara no em passa ni un braç i em quedo allí dins tancat amb la bèstia, però ben tranquil--.

Apreciable la inseguretat d’aquest inquilí, necessitat encara de la meua confirmació a l’advertència clarament descrita pel subconscient. Millor per divertit, accentuant la part de la "Víbora Jalapeña", una picada que potser li faria perdre el cul per uns dies, és el que ve d’uns dels dormitoris del ACa. Si fossin d’una altra manera jo recomanaria als meus interlocutors un tracte benèvol pel subconscient, donat que per senzilla reciprocitat gaudirien més oníricament. És el cas del sr.Gaga del CAc: de regrés en un autocar de línia l’home, en atansar-se el moment de baixar, va començà a recollir els seus estris escampats a la vora del xofer. Mentre introduïa els objectes a la bossa va prendre una caixeta de suro plena de monedes que pertanyia al conductor. En ser-li recriminada l’acció, ell s’excusà dient que pensava que era de la seua amiga, la noia que havia abandonat l’autocar feia uns minuts. Les paraules van sortir de la seua gola guarnides de incontenible tendresa. El xofer corprès li digué: --Té per la teua amiga.-- regalant-li un clip per enganxar cables.-- Reglaments idiosincràtics avançats, poder no suficients per englobar tantes minúscules influències.

A.C.J.-----CINC (novè)

La malaltia penetra a la casa i els interrogants desencadenen les pràctiques d’autoajuda. La custòdia arreplega universalment als desventurats. Cap casualitat és què: les principals religions registrades, tant les combatives com les contemplatives, coincideixen en la imatge del vall de llàgrimes, de la culpabilitat del naixement per si sol (la pròpia Església Catòlica, actualment encara recrimina als seus fidels l’acceptació majoritària de la R.E.N., i és més, els intenta ensarronar en l’administració individual), de fugir del patiment esperant inabastables vides més plaents que la presentment gaudida.

La fe en el futur, la promesa ha triomfat sobre l’acceptació popular, respectada amb els tributs ancestrals de l’agraïment a la pròpia mare terra, al pare sol, o a l’inesgotable mar, fonamentals. Les religions no són de per si del tot perverses, però la maledicció de les disciplines extretes de ments imperfectes esdevenen lacres insalvables, calumnioses, lacerants. Precisament, no diria que els credos religiosos s’equilibrin en el decurs de la història, sinó ans al contrari, les continues bandades que pateixen provoquen un envelliment avinagrat, ranci, proper a la putrefacció.

L’art magnifica les religions, alliberant-la amb calidesa monumental, arquitectura de pedra pentinada per feixos de llum tergiversada, vegetació domesticada incapaç d’interrompre la serenitat dels feligresos, rajoles i estàndards: perspícua filigrana anticipada, la usura no té opció. És el més proper que experimenten per ensumar la perfecció, perduda per la dispersió entròpica. 

Aquesta tarda-vespre mateix, la filla de la Sra. Matilde del BCa ha instigat amb llàgrimes dessobre la cara a tots els congèneres que ha pogut. El dolor físic provoca plors, acomiadar-se per una llarga temporada d’un ser molt íntim en determinats casos emociona, les escenes d’una obra de ficció desarmen a l’espectador o al lector, la consciència del patiment del proïsme, l'enfarfegament de la il·lusió, la malaltia d’un animal casolà, l’autocomplaença mal controlada, la desesperació per una ineptitud en ple atac de nervis, sentir inesperadament una cançó especial, la ràbia, un finestral que no tanca, una canal amb pèrdues, la impotència, una recerca en la memòria. La Matildeta plorava per la seua cartera desapareguda. Configuració suau, bracets amb mans mínimes. Per cortesia els seus semblants l’atenien, les amigues la consolaven. Haig estat obligat a investigar per causes e indrets, sense resposta positiva. La Rosita se la mirava més estona de la que dedica a mirar alguna persona, cosa o efecte. La Matildeta necessita vessar el seu amor en una persona que el pugui recollir, encetant una correspondència eròtica indagadora en l’aprenentatge sexual, així romandrà contenta, despreocupada per un portadocuments pueril. 

A.C.J. -----CINC (vuitè)

            La Maria s’ha adormit arrupideta.

 

A.C.J. -----CINC (setè)

Els creadors són una unitat disgregada, mes amb intenció de reagrupament? Les partícules atòmiques pateixen complicats processos de atracció-repulsió, concentració d’un factor aconseguit i tatxat per passar a una altra celebració. L’entropia humana suatenta uns sistemes de vigilància, rifant línies inesberlables, l’atzar campa. Els sentinelles ho normalitzen barrant les interseccions, malgrat se’ls perd pels resquills l’inestimable, donant la impressió d’eximir la culpa, abans de reconèixer veritablement una incapacitat de mètode encoberta.

La natural curiositat en les adversitats dels pacients, amb inusitats graus de calamitat, encetà una acuradíssima investigació, tot cercant una paritat, estenent-se en paral·lelisme amb l’altre costat de la moneda: els professionals mèdics. Els punts vectorials determinats, correctors de la trajectòria existencial, són esquius a la pobra sensibilitat humana, de caire essencialment espectadora, impossibilitada de seleccionar un fet transcendental entre milions d’esdeveniments ordinaris; però aquí estem nosaltres per solaçar-nos establint afinitats. El company encetà l’assaig subdividint els elements en paràmetres consensuats, com "modus vivendi", franges d’edat, aficions, hàbits, gremis, sexes, addiccions... que desestimà ràpidament per superficials i inadequats. Tanmateix ja pressentia la ineficàcia dels seus passos, a l’elegí set centenars de malats tipus, als quals seguí fil per randa l’historial clínic, tractament receptat i posterior evolució. Després de valorar dades, configurà vint conjunts mestres per treballar a fons, alterant els programes resolutius de cada cas en un ampli espectre; anotant variabilitats, derivacions i equivalències, confrontant-les a les taules de procediment un cop sobrepassat un període de còmput lògic, en el qual es contrarestin els errors.

En un 79% de mostres, els resultats van ser idèntics als vaticinis previs a la manipulació. Sol en un 2% el desenllaç fou funest, la resta, exceptuant el 7%, es van guarir amb una estada en ambulatori, una mica més prolongada a la diagnosticada en un inici. De tal forma que disposava d’un estupend material creat per estudiar el vessant facultatiu. Processant els suposats errors, atorgats als caps dels equips corresponents, els dictàmens apuntaven novedosament. Afectaven a 9 equips en total, dels que van sortir, rere les primeres deliberacions de l’Alta Direcció, 17 responsables principals i 72 secundaris. L’equip acusat de més errades, un total de 12 entre defuncions (3) i seqüeles més o menys greus (9), va ser desmembrat i el seu cap el Dr. Ramon Puigpelat, eximit de qualsevol culpa des de la primera entrevista, va tenir de refer totalment l’organigrama desprès d’una excedència pagada de quatre de mesos, lliure de cotitzacions que gravessin la jubilació, a la que devia presentar un nou equip complert.

La providència va ser més benèvola amb el Dr. Ricvad Flaguerau cap d’un equip amb, no més de cinc pacients irrecuperables, aquest va tindre de substituir dos metges de guanyat prestigi, per dos desconeguts provinents directament de les residències, a corre-cuita i sense cap recomanació representativa. El Dr. Graham Flo va acceptar la jubilació definitiva abans de repartir la culpa entre els seus subordinats, tot i amb això els 4 finats i els 9 afectats es van endur dos infermeres de quiròfan. A la Dra Sofia Egisttodir li ensopegà amb una baixa d’un any per maternitat. La seua segona, la Dra. Rebeca Jamali, se li caigué el món a sobre, fen cap a les poques jornades a les mans dels psicòlegs, que segons darreres notificacions no ha abandonat. Amb quatre simptomatologies inconegudes internades en l’àrea de vigilància intensiva, se li afegiren set tipologies rebotades d’un equip impol·lut. La Dra. Hel·lena Mabatti va prendre el comandament, intentant esbrinar les patologies dels onze tipus preseleccionats. Diagnosticant en Gabinet d’Urgència: una incontrolable complexitat química havia danyat vísceres i teixits amb serioses ramificacions psicopatològiques, qualificant-los de greus a molt greus. L’escàndol, pràcticament no arribà a l’opinió pública, l’Alta Direcció tenia bona mà sobre els mitjans, la trava era la possibilitat que els familiars arruïnessin a la companyia asseguradora del Consorci. Circumstància magnífica per a què fos absorbida per una companyia multidepartamental amb molt més actiu, liquidant irresolubles comptes pendents de l'actual.

En el consegüent informe el Gabinet d’Urgència recomanà l’eliminació de la totalitat dels casos, el que alleugeriria les despeses de l’assegurança, desestimant les analítiques i assajos estrets, per no ser aprofitables en cap tipus de afecció humana coneguda; amb el convenciment d’estar seguint un camí en va, el cas podria ser arxivat. El jutge d’instrucció, lluny d’acceptar la proposta, davant l’estupor e l’Alta Direcció, decretà una investigació criminal. L’inaudit d’una pràctica quasi bé en desús, col·lapsà les ments rutinàries dels detectius. Una particular comparativa, no crec atribuïble ni tant sols a un obsolet computador tipogràfic, dilucidà un error d’execució en la programació dels automatismes distribuïdors dels fàrmacs, d’altra banda lligats a les lleis de la robòtica. La imputació va recaure als operaris de manteniment mecànic, igualment van quedar implicades una vintena d’infermeres de planta.

Els bufets d’advocats s’han llençat de cap, vers un judici estrella, després d’una llarga dècada sense causes de forta repercussió social. Hores d’ara el jurat ha estat convocat per l’habitual selecció manual, donat que en el ministeri de la justícia els computadors son els primers vetats. És incomprensible tal desgavell per un error del 2%, inapreciable a escala humana, cal admetre un marge d’un 11% acceptat per qualsevol activitat humana. Em nego a afegir la resta de pacients malmesos, culpabilitzant a la imperícia humana tan deshonrós desenllaç. No desitjo a cap entitat, per mínima que sigui la seua capacitat auto-regenerativa, unes ramificacions infructuoses com la d’aquells pobres desgraciats a l’espera del procés.

BALCONET

  Exploracions aturades.

  Inici dels treballs 22-1-2.008, darrera entrada 25-4-2.010. Ha passat tot el 2.011 en blanc. 

  De seguida, gairebé sense adonar-nos, mentre netejaven la boca, passaven estretors, milloràvem les instal·lacions i ens deixàvem seduir per les seues sorpreses*, el Balconet va esdevindre la cavitat més important de la Noguera; també en una de les descobertes catalanes recents més destacades. Actualment resta en espera.

 A continuació es mostren un llistat d'incògnites, que han de servir per esclarir una mica les coses. Es publica igualment una primera topo, un alçat amb les cotes correctes, indicats on són els llocs en qüestió, i una poligonal de la planta, on s'observa la disposició de les diàclasis paral·leles.

 Tenim present que el darrer pou de l'Afluent Blanc serà impossible de baixar, al Jordi Pasqual el van haver d'extraure a contrapés, i el especialista Ramon va quedar gairebé encastat després de davallar més de 15m.
   L'engranatge es comença a moure, netegeu i sintonitzeu les vostres antenes, atents a properes convocatòries.

             Enguany s'hi torna.

 * La seua peculiar estructura tectònica, els castellets de fang, les cúpules de dissolució amb els pegots de fang esquarterat culminat, els delicats acabats de la xarxa ortogonal, l'alteració de l'Afluent Blanc, les fluctuants direccions de les corrents d'aire, les colades inesperades, els poms d'erràtiques, els muricecs residents...

 

Incògnites: 

A- Galeria de la Colada, possible escalada.

B- Pas obert pel Manel i el Joan, superat pel Jaume el 20-12-2008. Falta topografia i exploració.

C- Xarxa Ortogonal. Falta topografia i revisió . Enllaça la via de les Cúpules amb la sala dels Triangles.

D- Pou Final de l'Afluent Blanc. Davallat pel Ramon el 25-4-2010, uns -20m, amb les mateixes exigües característiques.

E -Base del primer pou de la via de les Cúpules, falta exploració dels ressalts entre blocs de la base.

F- Via de Pedra-Campana. Iniciada la obertura amb micros d'un pas que s'aboca a un ressalt, el dia 22-11-2008. No finalitzada. 
G-Escletxa passat la Sala dels Triangles, a l'esquerra, abans d'entrar a l'Afluent Blanc.

Desnivell màxim: -161m (Via de les Cúpules)

Recorregut topografiat fins ara: 631m.

Expectació. (Foto: J. Montoya.)

Accés al darrer pou de l'Afluent Blanc (Foto: Jordi Pasqual)

Eixint de la Sala de la Distribució (Foto: Joan Montoya).

Accés a la xarxa ortogonal des de la via de les 
Cúpules . (Foto: David Poca)

Segon pou (Foto: David Poca)

Fotos:  Àngel Nicolàs

                                   Darrer tram del segon pou. (Foto: Manel Pintos)

                                                Accés a la galeria de la Colada

A.C.J. -----CINC (sisè)

El senyor Rodó no fa serví el servei de documentació d’imaginària pública, senzillament no és practicant. No li interessa les sessions virtuals, finalment el món conclou en el què abasta amb els seus braços estesos i els orbitals desplaçaments del seu gros cos. El tall de la barba li reafirma el cercle de les faccions, arrodonit per un pentinat immòbil. El cognom del sr. Rodó no és pas tal, en aquest cas, particularment m’haig saltat una norma d’urbanitat que m’impedeix qualificar als sojornats amb malnoms. Conec al sr. Blanc de manteniment, un color accentuat per la roba de treball i la panxa, els pèls, els grans dels braços, l’esguard; en ell hi són representades les amplies gammes del blanc. En la comunicació diària ha d’existir un respecte mutu, en cas contrari cal emprar sentències tals com la de "Tal faràs, tal trobaràs". Té un fill pastat amb ell que no s’està de res. És l’ésser pròxim més despreocupat que tinc registrat. Tot li va bé, a tot li fot, a tothom fot, se’n fot de tot, fot el primer que li apeteix, mal de cap li fot que li escatxigui qualsevol malastrugança. L’interval vital és per ell un camp il·limitat, obert per fotre l'oca picant d’aquí i d’allà, delitant-se a recol·lectar el que li plau, menyspreant tota la resta. Vanitós, manifesta el menester d’expandir-se, no lligant-se a res mínimament coartador. Si li dóna la gana jugar amb bales de foc, ho fot, però que no li obliguin a travessar el carrer, millor viatjar amb palanquí. Indefectiblement compta amb gran nombre d’amistats disperses, haig comptabilitzat una mitja de 5,32 missatges personals per hora, dada sense parangó en els corrents àmbits de consulta. Recent arribat li correspongué un premi per correu publicitari, d’aquells que no cal preinscripció, de mínim prestigi social per la desconfiança que susciten els increïbles regals, proclamats amb una prosa previsiblement superlativa d’escassa lluminositat. El Pappo em va fer trucar un taxista autònom per a què el dugués a l’aeroport, a l’hora va bescanviar el xec-regal de marc daurats, per un parell de bitllets a una companyia Indoxina, que li facilitava un Crèdit en una entitat bancària de destí per la resta de l’import. Abans que l’empresa publicitària confirmes el premi a la clienta, ell ja volava vers l’orient amb la companyia del taxista, que en aquells moments no tenia res millor que fer. Als nou dies després de gastar-s’ho tot, el mateix taxista el deixava a la porta principal amb les mans a la butxaca d’uns pantalons diferents als que vestia el dia que va rebre l’enganyosa carta. Tots els altres obsequis els va perdre, en paraules a l’advocat de l’empresa: per no presentar-se a firmar una pòlissa de compromís, transcorregudes trenta-sis hores després de la recepció de la missiva.

Al senyor Rodó no l’importen les aventures del Pappo, ell creu que mai superarà la disbauxa de la seua joventut. Està massa preocupat en la pèrdua de la capacitat per enamorar-se. La Sra. Berta, tercera esposa i única que li ha donat fills, viu a la casa en qualitat de consellera matriarcal, sense obligacions, ni representatives ni financeres. Per suposar, dormiten en habitacions separades per altres estances del pis. La cambra de la Sra. Berta és més aviat austera, el llitet col·locat de tal manera que el sol de primavera la desperti amb tebiesa. Ampul·losa, no perquè sí, l’habitació del sr. Rodó alberga l’acurada col·lecció de discos. El llit menja molt espai, hores d’ara no importa massa ja què degut a lucratives vendes, la recopilació minva lentament i les seleccionadíssimes noves adquisicions se circumscriuen a un camp monotemàtic: Cançons amb les quals és possible enamorar-se. Temes necessaris al seu esperit impacient, cançons recercades d’antics oblits i que malauradament no disposo en el meu arxiu, per altra part suficient pel 91 per cent dels mortals. La darrera troballa és un títol curt "El bus", amb una tornada passiva: "Y miraré com te pierdes". Al pis del sr. Rodó les habitacions són un fortí, contràriament a la lletra de la cançó que les descriu amb materials fungibles: cartró i paper; són aquí solides, de contrasenya particular. La d’en Peppo és entapissada de negre, el catre blau marí, un emisor-receptor d’última fornada completa la pantalla. A l’armari un parell de mudes i el domini zenital d’un ventilador de dobles aspes suspès del trebol. El personatge funciona a l’inrevés de la resta de la humanitat, de característiques marcialment entàlpiques; la dispersió incoherent dels actes, involuntàriament gaudeixen de la fortuna: aspecte abstracte atorgat, no se sap del tot si premeditadament (encara que jo corroboraria l’afirmació, no aleatòriament és clar, sinó per l’experimentació en la matèria duta a terme per un computador hospitalari, malgrat que la modèstia no li permetés tancar unes conclusions definitives, obligant als lectors a extraure una opinió oberta) en positiu o negatiu a determinats humans.