Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (20)

El reforç s'ha trobat l'estesa, sota, tot just passat el turó. Els estaven esperant, han comentat, els han permès entrar i abans que poguessin fugir se'ls han despatxat, els han pelat a tots? No, n'hi ha un parell que no els han identificat, no saben si els tenen d'ostatges o han caigut prop de les termes. Però no, deuen ser els que estan disparant les rafegues que se senten en aquests moments.

L'esquadra ha creuat el pont del torrent i ha passat sota el turó escapçat encara en formació, les termes són a poc més d'un quilòmetre. Llavors el sergent ha ordenat que un caporal i un soldat fessin l'avançada. La resta s'han esperat en un retomb de la pista a cobert de l'observança de les termes. Les ràdios no serveixen, els codis són desxifrats pels aparells dels bandits, que mantenen l'equip en bones condicions, els senyals han de ser a la manera tradicional, si no s'està ben coordinat, mancant contacte visual, pot du a errors greus. L'avançada ha transmès amb el xiulet del cant del pit-roig que tot és correcte i l'esquadra podia avançar fins al següent punt amb condicions del tot favorables. Alhora ells també han avançat fins a abastar una posició de privilegi amb l'objectiu franc. Amb tots dos grups ben aposentats amb el proper moviment a vista, han estat esperant la confirmació del sergent, que reguardant des de la seua posició, entén l'avortament de l'escomesa. El sotsoficial és un dels millors de la seua promoció, llastima que un minúscul defecte auditiu, mai detectat, ni en les proves d'accés a l'acadèmia, com tampoc a les revisions semestrals, l'ha fet confondre. La veritat que ell sempre li havia estranyat la seua manca de sentit musical, pràcticament no discerneix tonalitats, ni melodies, el que li impedeix gaudir de la música, un art que tant complau a la resta del gènere humà. Finalment la falta de rigor en revisions mèdiques de l'exèrcit, l'ha dut a la mort, acompanyat de la quasi totalitat dels seus homes.

Han esperat amb impaciència fins que han escoltat els trets, venien de lluny, no pas d'on ells havien avançat. Retronaven i s'escampava per tota la vall amb un so atordidor. Els de les termes han sortit del cau, tenien tres individus a tret fàcil. No han fet cap moviment. Les ràfegues inicials s'han transformat en tirs selectius i espaiats. Minuts més tard han ressonat els trets de gràcia. S'han replegat amb molta cautela, retornant pas a pas sobre les seues petjades. En arribar prop de la corba d'on havíem partit d'avançada, han davallat silenciosament pel talús que mena al riu, ja que per dalt la cinglera talla tota possibilitat. Sabedors del seu desavantatge, han cercat el millor punt de visió possible. No es veia cap moviment, però s'escoltava, per fi dos persones s'han delatat en incorporar-se, carregant amb totes les armes i munició que els seus cossos permetia, llavors ràpidament han sortit de l'amagatall i els han disparat a plaer. Indefensos, immobilitzats pel pes, no han pogut replicar ni córrer ni res de res, els han pelat, igual que ells havien fet minuts abans amb tota l'esquadra des del turó escapçat, es veu que no sabien contar, o simplement els havia encegat l'escàndol de la sang fàcil. Després un, ha regressat a la caserna per informar i l'altre a pres la privilegiada posició del turó davant qualsevol escomesa dels atrinxerats a les termes. Aquests no han fet moviment, han esperat una estona a decidir-se. No era possible la comunicació amb la posició del turó, suposaven que l'havien perduda i es cagaven en tot. La posició és la clau de la defensa, d'allí estan, amb només dos homes es pot combatre tot un batalló, poden aguantar fins a la primavera si cal, ara hauran de canviar d'estratègia. No és l'hora de lamentar-se de la inutilitat de la parella de guàrdia, ni de preguntar-se com havien pogut perdre una posició inconquerible, és l'hora de pensar i sobretot d'actuar aprofitant el desordre amb la màxima eficiència, els hi va la pell.

 The skatalites - "Guns of Navarone"

Foto: Josep Maria Molgor.

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (19)

Tanca la porta de la casa familiar de la senyora Elisa, es corda la jaca abans de baixar el parell d'esglaons del vestíbul i del curt passadís que mena a l'exterior. Mentre s'acaba de cordar els botons li ve al cap la frase d'un vell conegut d'Escalabornava, un senyor gran que sempre que entrava a la casa de son pare feia el mateix comentari: Per aquest passadís no surt un mort. Es referia a l'accessibilitat de pas d'un taüt. Son pare li responia que els traurien per la finestra, sa mare amb mala llet afegia que no emprenyés massa, si no volia eixir pel finestral amb els peus per davant. Per aquella època la casa era nova i mai havia mort ningú dintre. Amb el pas dels anys els habitants de la casa han anat traspassat, ell com el nen de la casa ho ha anat observant, però cap d'ells va morir en el seu interior, ni va ser transportat un cop mort. Així doncs, com diria el senyor Evaristo: per aquesta entrada tampoc eixiria un mort.

Els morts no tenen per què entrar a les cases, són al carrer. Lentament la camioneta de l'ajuntament remunta el carrer, lentament uns degotalls rojos s'escolen entre els llistons tacant l'empedrat. Viatgen a la caixa amuntegats, uns cossos d'uniforme. El Ventura no sap on ficar-se, tira carrer avall, l'únic que és fora és el Romero, guaitant des de la seua talaia. En acostar-s'hi, li fa un ostensible gest amb el braç de què pugi. Enfila les cinc escales, i els dos homes entren al local, el Romero tanca la porta amb clau. De seguida li ofereix un cafè, però no són hores de cafè pel Ventura. Després diu que es fotrà una canya, encara li queden una vintena de barrils i d'aquí a què s'acabin... que no es facin malbé! Pren un parell de gerres de mig litre i fa unes bones tirades. El Romero no diu res, va endreçant, rentant les restes del dinar. Avui ha tingut turistes, els que estan retinguts a l'hotel guapo, és el primer dia que surten a menjar fora, es veu que ja n'estan tips del menú; tens deu primers i deu segons i amb això tiren tota la temporada, són bons plats, però quan fa tants dies que hi ets allotjat, ja no saps que demanar. Han vingut escoltats, ara els soldats s'han quedat fora a la porta, han tingut la decència de no entrar amb les armes. Després els ha convidat a cafè i pastes a la terrasseta. No estaven gens preocupats, tot i que li han comentat que avui farien una temptativa a les termes, res definitiu una petita escaramussa per calibrar les forces i observar el comportament de l'enemic. Hi anava una esquadra amb dos comandaments, un caporal amb els ous pelats d'entrar en combat a les trifulgues de la frontera sud, i un jove sergent amb molt de talent i carisma.

No té present quants membres componen una esquadra, es deslliurà del servei per fill de vídua amb negoci propi, no obstant la caixa anava ben plena. Els trets s'han sentit prop del poble quan servia les postres i alguns senyors han sortit a fumar a la terrassa. Com a molt lluny venien del turó escapçat, no pas de les termes que és on era prevista l'escomesa. Pinta malament comenta el Romero, que en poc temps ha vist més morts per arma de foc que el seu germà emigrat a l'estranger, aquell a qui li van enxampar dos guerres consecutives, d'altra banda el seu únic germà i bessó, per molt que no s'assemblin en res, i físicament encara menys, l'un és ros o ho era la darrera vegada que el va veure, farà més de trenta anys, i el Romero és ben bru i pelut, el frondós bigoti el delata, si fos per ell, es deixaria una espessa barba, però el negoci obliga.

         Robert Wyatt - "Maryan"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (18)

A casa de la senyora Elisa es reuneixen tots a taula. Dinen amb la ràdio encesa i els homes de la família comenten les notícies amb ironia i certa mala llet, d'aquí estan almenys s'ho poden permetre. La presència del Ventura no ha destorbat la rutina quotidiana, abans el diumenge era el dia que es trencava aquesta rutina, a hores d'ara no hi ha ni diumenges ni dilluns. Enllesteixen, els homes pleguen els seus plats i els deixen a la pica, s'acomiaden i marxen a treballar, refent el negoci familiar cremat afectat per l'incendi dels restaurants populars. L'única sastreria de la Vall, totes les teles perdudes, no només fan vestits a mida, també es cuiden dels cortinatges, jocs de taula, llençols, etc. Sempre per encàrrec, a gust del client. La sobretaula transcorre sense interferències masculines, llevat del convidat; tampoc ell és centre d'atenció, les senyores: la senyora Elisa, la seua germana viuda, i la seua nora, s'estimen més xerrar de motius més ordinaris, començant per un repàs als coneguts que estan patint malalties greus, per elles regularment visitats, i sense cap metge repeteixen, cap metge que les atengui. La gravetat puja fins a un punt en el qual és millor canvia de tema. Es veu que la Clara és una noia que les té una mica preocupades, és bona xicota i tot allò que es diu: estudiosa, perseverant, treballadora... fresca la defineix la viuda (com un pom de flors de cirerer a punta de dia, afegiria el Ventura). Doncs el xicot de can Favero li va darrere, ell és un parell d'anys més jove, igualment és un noi intel·ligent, dinàmic i ben plantat. El que passa que ella és tossuda, quan són al poble per vacances, o com ara per motius obvis, sempre els veuràs junts, s'entenen de meravella, fan una parella estupenda, tothom ho diu, però ella és difícil, sembla la fiereta domada, és rebeca la punyetera i això del xicot d'en Favero ho veu com massa predicible, ella vol viure lliure, viatjar, volta món, acabar la carrera i dedicar-se a la investigació en una important universitat, i pareix que si va més endavant amb el xicot d'en Favero li impediria fer totes aquestes coses. La senyora Elisa li ha fet veure més d'una vegada que això no té per què ser com pensa, el noi no és un d'aquells dels que tallen les ales, ans al contrari, és un xicot força comprensiu, inquiet i està boig per ella. La germana assegura que ella també està boja per ell. A més a més la Clara dóna massa importància a les coses, diu la nora, el que no ha de fer és posar tantes impedimentes a l'amor, l'amor s'ha de deixar anar, com l'arròs ben solt, val més patir d'amor que repenedir-se de no haver-ne patit, i quan s'és jove, que coi endavant va, si és que em penso que el té a dieta estricta, ni petons li deixa fer. Es veu que el noi no s'exposa a un desdeny, i va tirant, sols estar amb ella, l'alegra la vida, ell sap que també l'estima. Potser en té un altre a la capital? Això no ho sabem. No, esmenta la nora, que hi manté correspondència regular, ella no parla de cap noi com parla del xicot d'en Favero

I parlant de la vida amorosa de la Clara, que sembla molt més interessant que la de resta dels congregats junts, passen l'estona fins que les senyores comencen a desar-ho tot i a iniciar la neteja, aleshores el Ventura és convidat a marxar, comentant-li que val més que trigui una estona a retornar al viceconsolat, si es vol evitar l'espectacle de cada tarda amb els talossos del gasoil discutint, i a la Manuela desesperada, no veient l'hora de fotre'ls al carrer, amb l'agreujant de què avui les dones no hi van. La senyora Elisa li comenta que ha parlat amb l'alcaldessa i demà a la tarda, tot just acabar de dinar, l'acompanyarà als magatzems de provisió, a veure què podran fer? És curiós com en aquest poble tothom es comunica i parla d'ell, sense que sàpiga mai res. 

Robert Wyatt - "Alliance"

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (17)

Ella ja està encesa, roman un minut en silenci amb la ment en blanc, després s'incorpora i es trau de sota la bata el culotte violeta, es toca, la flama ja ha pres, l'espera és una delícia.

Trempar no ha estat gens difícil, més exposat és comunicar que ja és a punt. Ella triga, finalment la crida pel seu nom. La Manuela entra al saló, ell s'ha tret els pantalons i els mitjons, conserva la samarreta imperi, es protegeix de la primera ullada darrera la taula menjador, ella només s'ha tret les ulleres, conserva la bata, potser un fil més fluixa de la cintura. Camina gairebé sense fregar l'empostissat, decidida a donar el tom a la taula, quan és a la vista el Ventura es desfà de la mena d'estola que el cobrís de cintura avall.

--No està malament. --Comenta sense deixar de mirar-la. --Puc? --Gest afirmatiu del Ventura que no s'havia vist mai en una com aquesta, du la polla ben dreçada amb la sota vena dobla com un polsar.--No, no està gens de malament. --Efectivament la calibra amb la mà. --És formosa. --La recorre suaument amb els dits. Sospira. --Per què no seus? --Seu en una cadira, ella s'obre la bata i lentament s'acobla d'esquena damunt seu, se l'encara, baixa els malucs fins a topar amb les seues cuixes, inicia uns moviments de vaivé amb tota la polla dintre. El Ventura no sap si tocar-la, si agafar-la per la cintura, si llepar-li el coll, es desespera, de moment no fa res, ella és la que va amunt i avall, acompanya els moviments amb uns girs de coll difícil de descriure, ella marca el ritme, no se la sent gaire, no és una dona de grans dispendis sonors, l'home està confús, s'ho passa bé, però no sap ben bé que fer, ella no té cap intenció d'aturar-se, ell acostuma a aguantar bastant amb aquesta postura, a ella tant li fa, prossegueix pujant i baixant ara més lent, ara ràpid fregant el clítoris, coneix el seu cos perfectament.

S'escola, se la sent respirar, ell darrere continua resistint, ella accelera, aconsegueix un orgasme, llavors baixa el ritme, i el reprèn, està molt lubricada, ell comença fer carotes, es mossega els llavis, ella ho torna aconseguir, un tercer cop canvia els moviments pensant amb el seu partenaire, ell la pren d'una espatlla i aixeca el cul de la cadira, l'eleva, ella està encantada, encara que ell no ho sap, passen un parell de minuts, abans no conclou.

Resta una estona amb els ulls tancats observant les pampallugues. Ella es lleva, se'l mira de reüll, somrient es dirigeix al bany, primer s'atansa a la cuina per recollir el culotte. Quan de temps feia que no veia pampallugues després d'un orgasme? Potser algun cop amb l'especialista del poble, però fa molt de temps. La Manuela surt del bany i se'n va directa a la seua cambra, a l'hora que li dedica un ampli somriure.

Vora migdia, la Manuela ix de la seua habitació preparada per sortir al carrer.

--Me'n vaig, haig de solucionar un parell de coses, avui vas a dinar a casa de l'Elisa, estàs convidat, saps on és? És al costat mateix de la casa de la Clara, ens veurem més tard. —Canvia el to per afegir la darrera frase. ---La propera velada ja intimarem una mica més.


Charlotte Gainsbourg - "Just Like A Woman"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (16)

--Sí que estàs interessada amb el meu poble!

--Una és tafanera de mena. No és per deformació professional, és que sóc així, quan hi ha una cosa que no entenc o em crida especialment l'atenció, tracto d'informar-me, no per res, per simple curiositat, després, una vegada saciada la meua curiositat, perdo interès i potser no me'n recordo més. Però no et preocupis que no et trepanaré a preguntes, la llei de l'hospitalitat m'ho impedeix.

--Encara rai, no sé si et podria satisfer.

--Sóc difícil de satisfer. --Fa estona, durant tot l'esmorzar i ara a la sobretaula, el Ventura es concentra a mirar-la als ulls. La senyora du posat una bata de color rosa força discreta, tanmateix amb els vaivens naturals, l'obertura superior es va relaxant, apuntant-li els inicis de les copes d'uns sostens de color violeta, el preferit del Ventura. Afegirem també, que amb el cabell recollit per sobre el cap, se li perfilen més esveltes les faccions, a més a més la llum clara del matí hivernal l'ennobleix. El Ventura no sap que respondre, no s'ho esperava, en un tres i no res i gairebé sense adonar-se (si exceptuem els contorns violetes), ha fet cap a una situació de proximitat entre un home i una dona a la ratlla de la intimitat. Un xic desconcertat no sap que li oferirà l'avinentesa. De l'únic què és conscient és de què ell no és el qui té la paella pel mànec i que ella s'ha transfigurat en espera de la resposta.

--Ho dius per suposició o per recel, jo sóc un home solvent. --Molt bé, sempre un pas endavant.

--Una sap el que hi ha, no ho dic perquè sí.

--Acostumo a quedar bastant bé, ara mateix no em ve present cap queixa.

--Ja veig, però tots els homes dieu el mateix, no sé si és perquè teniu una memòria tant prima com selectiva, o és perquè mai escolteu el que us diuen. Jo m'haig trobat amb cada cas! --Malgrat que les paraules de la viceconsolessa són de clar desànim, la seua intenció i positura mostra tot el contrari. El Ventura guarda uns moments en silenci, és a ella a la que se li nota desitjosa de parlar. --Seria més exacte dir que moltes vegades tampoc són ells els culpables, sí que les males arts campen més del que seria recomanable estadísticament, però en desgreuge he de confessar que el meu cas és un xic especial, no per res, és per una causa innata. Com dirien els clàssics, jo sóc una dona cérvola, aleshores la reciprocitat ha de ser equitativa, i com dissortadament i amb aquest cas en concret reafirmo la teoria popular: els homes cérvols són escassos. És com ficar un dit dins d'un got d'aigua. --És l'hora d'argumentar, de fer-se valer, fa estona que hem passat el punt de no retorn.

--Jo no sé si puc qualificar-me d'home cérvol, però pertanyo a una nissaga d'homes físicament ben dotats, no arribo a les dimensions d'un oncle-avi que era una cosa realment desmesurada, però conjuntament amb els mascles de la meua estirp, supero amb escreix la mitja d'Escalabornava, que suposo no ha de diferir massa de la resta del nostre àmbit natural.

--Així creus que estàs a l'altura?

--Sí. --Ja no hi ha res a perdre.

--Si és així, jo no hi ficaria cap inconvenient, ans al contrari, però abans ho hauria de comprovar. Em disculparàs, és una petita condició prèvia, diguem desconfiada, però has d'entendre les decepcions que ja porto acumulades i la pèrdua de temps i d'energia que comporten. --Silenci, aquesta no se l'esperava. --No és la meua intenció fer-te sentir incòmode, serà millor que surtis al saló, que et prenguis el temps que et calgui i m'avises quan estiguis a punt.

No és l'hora del cagadubtes, si s'ha de fer, es fa, que ella li diu que primer li vol calibrar, doncs molt bé, no li ha fallat mai, però ara s'ha de concentrar, amb imaginar el bell contingut de les copes violetes n'hi haurà prou. 
 

Robert Wyatt - "Insensatez"
 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (15)

Fa estona que la matinada emplena el pis del viceconsolat. El Ventura acostumat a aixecar-se a punta de dia, ha estat esperant que la Manuela sortís de la seua habitació. Mentrestant enllaça somnis.

Cap soroll prové de l'exterior. Aguaita per la finestra, després de pixar; ningú no es veu. S'atansa a la porta de l'habitació d'ella, para l'orella: silenci. Jau de nou al matalàs que li va preparar al costat de la porta del celobert. No li costa gens tornar-se a dormir.

Quan es desperta la Manuela és ja dutxada, i la teca a taula.

--Si alguna cosa bona tenim ara amb aquesta situació és que no ens cal matinar.

L'esmorzar es més lleuger del que acostuma, no es queixa pas, on siguis estiguis agraït d'estar-hi. És un esmorzar molt femení, pensa, no hi ha pernil, ni formatge, ni bull, ni vi.

Es veu a la viceconsolessa molt animada, té un munt de pots de melmelada de diferents colors, els hi ofereix al Ventura. Damunt de la taula també té cafè, pa de vidre, sucre bru, llet i unes magdalenes allargades com bescuits de la pastisseria local, per suposat no són del dia, però sucades amb el cafè amb llet entren força bé.

No li permet ni que reculli ni que netegi res, ja ho fa ella, insisteix. Està molt activa, no para de fer coses. També li comenta que fins passades les dotze no té res a fer. Després obrirà les comunicacions i mitjançant la connexió directa amb el petit país, intentarà enllaçar amb la mini xarxa local que ha aconseguit crear, amb l'ajuda de la Clara i el noi de can Favero. Disposen de poc més d'una hora diària perquè la gent dels pobles es comuniqui. A partir de les catorze hores, ho diu així, com remarcant-li la importància, ella centralitza tots els missatges, que a partir de llavors responen amb les necessitats particulars de cada casa i que després notificarà a l'alcaldessa o a la xarxa d'abastiments local.

--Per què no aprofites i et comuniques amb Can Badià, et diria que et comuniquessis amb casa teua, però no sé què em fa pensar de què no serà possible.

--No, des d'aquí estan no, bé tampoc ho haig provat mai, però al poble ja hi estem acostumats.

--Acostumats a què?

--Doncs a això, a no preocupar-nos pas massa per tenir fil directe amb la gent que es troba fora del poble, com se sol dir: ja hi faran cap.

--Ja m'ho van comentar, no gens menys quan la gent d'aquí parlen del teu poble... sembla que en el fons els embargui una gran ignorància, ja tracten d'explicar-te la idiosincràsia pròpia d'Escalabornava, inclús saben els noms d'algunes cases i les famílies que en són fills, per això conec a cal Badià, aquí quan demanes alguna cosa per Escalabornava, són ells els primers esmentats, tothom sap d'on venen. En canvi si intentes esbrinar o aprofundir una mica més, aleshores intenten fugir d'estudi, ficant pel mig algun amic o conegut que en sap alguna cosa més, i que finalment sap el mateix que tothom: ben poca cosa.

Robert Wyyatt - "Free Will And Testament"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (14)

Esperant l'hora de sopar llegeix una novel·la curta de la biblioteca del viceconsolat. Una història força interessant i llunyana sobre tres germanes que l'abstret fins que la Manuela, que romania tancada al seu despatxet, ha començat a parar la taula de la cuina.

--L'alcaldessa farà tard, millor que no l'esperem, hi ha dies que fins i tot sopa sola al seu pis, ho fa per no molestar, ella ja sap que acostumo a sopar tard. --El Ventura s'estranya pel toc de queda, però millor no preguntar.

Engega la ràdio, i tot sopant escolta diferents emissores, la Vall s'ha esfumat enmig les notícies importants més populars de la jornada. Fa dies que no existeixen, contínuament succeeixen coses al món, com per avorrir a l'audiència amb rancis esdeveniments d'un cul de sac, les notícies velles se'n ensorren sota una muntanya de pols, als radiooients els fastigueja escoltar sempre el mateix, prefereixen solaçar-se creient que el que els va trasbalsar una setmana ençà, ja s'ha arreglat o si més no ja ha prescrit. Sopen el que ha sobrat del dinar, es disculpa ella. Però la sopa és prou bona i el pollastre suculent. Per postres li ofereix formatge. Ah!, els de la Vall mai han aconseguit els nivells de les formatgeres d'Escalabornava.

La Manuela està fatigada, just té uns moments per compartir sobretaula amb una infusió abans d'anar aclucar l'ull. Serveix les tasses a la sala menjador, conversen lentament mentre es refreda. Entre els silencis senten com l'alcaldessa puja les escales i obre la porta del pis del costat. Ella no vol parlar de res en concret, ell es deixa portar per la somnolenta desídia d'ella.

Robert Wyatt - "Gharbadzegi" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (13)

La visita conclou a la vegada que els paquets s'enllesteixen. Llavors la Clara se l'endú, la resta de persones encara romandran al pis del viceconsolat una bona estona. Alguns debatran inútilment fins que la senyora viceconsolessa els foti fora amb bones paraules. Després l'alcaldessa acompanyarà fins casa a la senyora Elisa, passant de tornada per un dels dos magatzems d'abastiment, perquè l'encarregat l'informi del seu estat actual. Li comunicarà d'alguns endarreriments que hauran de solucionar si no volen que hi hagi mancances d'algun producte fonamental, més que res llet i sal. Ella veu més complicat la sal que no pas la llet. Les salines són passades les termes, dubte que es pugui reobrir la pista que hi porta, és el darrer reducte dels bandits. L'encarregat li comenta si té prou sal a casa. Primer pensa que ja no té casa i després li contesta que amb el que tingui farà. Mentrestant la Clara i el Ventura compleixen el seu recorregut particular, repartint els paquets per les cases dels malats.

La Clara és una noia acostumada a xerrar, el Ventura per la seua condició de viatger solitari, no hi està tan avesat, tampoc ho ha trobat mai a faltar, en canvi ha estat ell que ha iniciat i ha mantingut l'interès de la conversa, poc fluida d'inici, en canvi desencadenada ara, quan tot just els hi resta tres cases per visitar.

--El que no acabo d'entendre és si esteu o no, agraïts als militars.

--Home una cosa és que estiguem agraïts de tot el que han fet, de l'ajuda que ens han prestat i altra que ens hagin desposseït sine die dels nostres drets, una cosa no treu l'altra. Ells no fan res perquè sí. Sincerament, cap de nosaltres li veu un fi a la situació, fins i tot crec que els convé que es mantingui un grupuscle actiu, sinó perquè coi no els ataquen d'una vegada, si són quatre arreplegats tancats a les termes.

--I la família que manté les termes, també és allí?

--No, ells es van poder escapolir, el pare es troba a l'hospital amb una ferida de bala, la dona el cuida i la canalla és acollida a casa dels parents. Es veu que els van retenir unes hores, però no hi ha qui conegui millor les termes que ells, i amb tant de túnels... la primera nit ja van fugir, la ferida del pare va ser a manera de salutació, per cohibir-los i mantenir-los a ratlla.

--I pels carrers del poble, ja no n'hi ha hagut més d'enfrontaments?

--No, penso que ja fa més de tres setmanes. Poc abans de la gran nevada van fugir els dels carros grans, els que el van enxampar a les marrades, i els de les termes són la resta, tenen els cotxes a les termes, però el que no tenen és suficient combustible per passar la collada.

--Llavors l'assumpte del combustible els hi és prioritari per fugir.

--Per això les reunions del viceconsolat, si no els tinguéssim vigilats el gasolinero i els seus, vés a saber el que farien, ells diuen que els hi van entrar a casa i els hi van rebentar la caixa forta, però l'alcaldessa sap que el que podria haver a la caixa és una part molt minsa de la seua fortuna, ells treballen amb els bancs de la capital estatal.

--I els de les termes tenen un bon botí, allí amb ells?

--Alguna cosa deuen tenir, el que han robat de les cases, del banc, l'alcaldia, la ferreteria, i els negocis, s'ho van emportar amb un primer viatge.

--Amb la furgoneta groga?

--No, els de la furgoneta groga van caure a la carretera, aquí a prop, a un parell de quilòmetres, els van pescar també de retirada, però amb poc de doblers, aquest serien teòricament els companys, dels que ara són a les termes, se suposa que la seua missió era la d'anar a buscar carburant i regressar. Els que es van endur els quartos van ser els primers, a aquests encara no els han agafat, ara, res comparat amb els dos robatoris primigenis. --Entre casa i casa la conversa no surt dels paràmetres conjunturals. En concloure la Clara s'acomiada gentilment del Ventura, que se'n va fins al viceconsolat per passar-hi la nit.

John Cale - "Darling I Need You"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (12)

--Fes, fes, però a veure si en comptes de xerrar tant, treballen una miqueta. --La senyora Elisa li explica l'entrecàs al Ventura amb breus traçades: --Teòricament són presents per solucionar un parell de coses, una és subministrament del carburant que no ha estat requisat i l'altra, el transport d'aquest a les famílies que el necessiten, més que res dels masos de fora el poble, i ja porten una estonada llarga amb el tema.

--Hi ha gent que encara no s'ha adonat del moment que estem passant, encara justifiquen els seus interessos personals sobre els col·lectius.

--Jo ja t'ho vaig dir: tu ets l'alcaldessa, tu manes, es fa el que diguis i prou!

--Però la llei ja no m'empara.

--I a ells tampoc i ben bé que s'aferren a ella quan els hi convé. A més a més, aquí a la nostra vall sempre hem estat molt autònoms, i han de fer prevaler les nostres institucions a les de fora.

--Ja tornes, sí que has trigat poc. --La Clara acaba d'enllestir un nou paquet, enganxa una etiqueta i escriu una adreça en ella.

--És que m'avorreixen, porten tota la tarda sense avançar ni un pam, no cal seguir escoltant-los, tornis quan tornis els trobaràs en el mateix punt, sembli que s'hi recreïn i tot.

--Pren-teu amb calma Manuela.

--És que no sé quants dies portem amb aquesta història.

--Ja els coneixes, ningú no vol perdre.

--Si puc servir per alguna cosa? --Davant l'eventualitat el Ventura s'ofereix pel que sigui necessari.

--Home no sé, si no has de fer res, aquesta tarda em podries substituir i acompanyar a la Clara a fer la ronda, així podria enllestir unes quantes feines de casa, per demanar que no sigui.

--No home no, tu ets un convidat, el que hem de fer ajudar-te nosaltres a tu. --Se li havia obert una finestra a l'alegria, mes la Clara amb la seua cotitzada educació pretén tancar-la.

--No a mi no em fa res, així em distrauré, m'anirà bé.

--Doncs ja està fet, tampoc creguis, que amb una hora haureu fet net.

--I després, ja tens lloc per passar la nit? --Demana la Manuela.

--Havia pensat anar a sopar al Romero, i després passar la nit en qualsevol lloc. --No estaria bé confessar la intenció d'ocupar la vella casa cites, que ha vist molt deixada.

--Ja has quedat amb el Romero?, perquè a la nit tanca, amb el toc de queda a les sis, no hi ha persona que surti a sopar, només aguanta l'hotel guapo, i perquè té els hostes i està defensat tot el dia per un reforç de la guàrdia.

--No, no m'ha comentat res, haig anat a dinar i suposava que també serviria sopars.

--Per molt valent que sigui el Romero no crec que s'arrisqui a trencar el toc de queda.

--Ell ja fa prou, el que hem de fer nosaltres és oferir-te taula i llit. --La senyora alcaldessa sentencia. --Perquè, quants dies penses passar aquí al poble?

Si li haguessin fet aquesta pregunta només unes hores abans, la resposta haguera estat clara: tot just una nit. --No ho tinc previst, més que res haig baixat per comprar provisions per can Badià, suposo que pujaré quan les hagi aconseguit.

--L'assumpte de les provisions és una mica complicat, no és que no en tinguem, nosaltres pel lloc on vivim, més abans que ara, però encara ara, sempre ens ha estat vital fer unes previsions a llarg termini. Amb moltes coses ens autoabastim, podríem dir que en el fonamental ens valen per nosaltres mateixos. --La Clara sempre s'ha sentit ufana dels seus orígens.

--Sort em van tenir de les setmanes que van anar, de la marxa dels diplomàtics a l'arribada dels milicocos. --És a dir, d'un tancament a l'altre. A la tieta de la Clara l'edat l'ha fet més realista i cada vegada més i més escèptica amb tot el que representi dependència.

--No et preocupis Ventura, suposo que a can Badià els hi farà menester més aviat peix, verdures o fruita, no? Això demà mateix ho podrem solucionar. A més a més no sé què li conteu sobre autoabastiment, que no sabeu que viu a Escalabornava! --L'alcaldessa acostuma a centrar una mica les coses.

--Tu manes bonica, però crec que d'algunes coses no estem tan sobrats i precisament són fruites i verdures fresques, però si tu ho dius. --La joventut inconformista de la Clara es manifesta.

Robert Wyatt- "Soup Song" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (11)

--Crec que ho hem d'explicar una mica amb més claredat, el pobre fa cara de no poder-nos seguir. El que hem fet és repartir-nos la feina entre els que encara som disponibles. Nosaltres ens encarreguem de distribuir els medicaments pels tractaments dels malats, també la Manuela, cop cap d'aquesta casa, l'únic territori lliure fora del règim militar que ens governa, s'ocupa de les comunicacions. La tieta i jo repartim els paquets per les cases. L'alcaldessa s'ocupa de tantes coses, que sóc incapaç d'enumerar-les totes.

--M'ocupo de les meues obligacions sense més, i procuro coordinar una mica les coses tant com de guardar un cert ordre per quan tot passi, perquè no tinc cap dubte que això un dia passarà, el retorn a la normalitat no ens resulti un xoc tremend.

--Però els militars van acabar amb els assalts? Van fer fora als assassins?

--No, en aquestes estem, ara ja no n'arriben de nous, han pres posicions en els accessos a la vall, i com només n'hi ha un...

--A molts els van enxampar amb el botí, mig colgats de neu.

--Quin botí? Si encara es pensen que amaguem un tresor enterrat.

--Sí, després dels primers assalts, poca cosa van arreplegar, encara que de mal sí que en van fer, a mi em van entrar a casa cercant vés a saber què, i no trobant-hi res, li van calar foc. Ara de moment visc aquí, al pis del costat, que és propietat de l'ajuntament.

--Però hi ha saltejadors actualment al poble? --El Ventura intenta retornar el relat al camí principal.

--Jo crec que la intenció inicial era d'efectuar un atac ràpid, com una ràtzia i marxar tot seguit amb el botí, però no existint tal botí, l'avarícia els traí.

--Llavors, els hi era vital l'armer de la guàrdia municipal, els trets anaven que volaven, havien de proveir-se de municions.

--Quan van vindre els militars gairebé les havien exhaurit, ara diuen que disparen postes de caça.

--Jo crec que els trets que se senten són de les escopetes dels masos de l'altre costat de riba. --La Clara expressa la seua incredulitat. --Crec que de pistolers ja no n'hi ha, fa dies que van acabar amb el grup de la furgoneta groga.

--Voltar per la Vall, amb una furgoneta groga, també s'ha de ser passerell.

--Era un “groc” perfecte.

--I tant!, com els altres, els dels grans carros, aquest són els que es van quedar tirats a les primeres marrades.

--Els que van tenyir de roig la neu, poc després que els localitzés l'helicòpter de “salvament”.

--El que hi ha ara són els mili cocos i vés a saber per quant de temps. --Lamentació de la senyora Elisa.

--També diuen que fora al poble, hi ha un grup que s'ha fet fort. Que els assassins que queden s'han ajuntat i no hi ha manera d'acabar amb ells.

--Sí, és correcte, són a les termes, poc més enllà del turó escapçat, sembla que estan ben perpetrats, el que està clar és que fins que no els detinguin o acabin amb tots, tindrem als militars envaint el poble. --Malgrat la seua destitució l'alcaldessa conserva les seues fonts.

--Doncs no han demanat reforços, és més tots els que van anar a netejar la collada, no han tornat.

--Això no sé si és bo o dolent.

--Disculpeu, vaig una estona a la saleta, que els tinc abandonats.

Robert Wyatt -"The United Estates of Amnesia"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (10)

               --Poc després dels dos assalts, la nació, que fins abans del judici que mai es va celebrar, ens havia ignorat amb total displicència, va percebre que aquesta Vall era un reducte de milionaris, i les màfies vàries es van fixar en el fàcil que ens podien arrabassar els diners. De seguida van començar els primers atacs armats, primer no sé per què: el Mas del Rufino, a l'altra riba del riu, després no sé si els mateixos van anar a petar a la fonda de dalt, i penso que uns altres van atacar els restaurants.

--La violència es desfermà malgrat tots els intents que van fer per reprimir-la, però les nostres forces eren les que eren, a més a més es van esperar que marxés de la Vall la guarnició de suport que havia pujat acompanyant tots els galifardeus del ministeri. Els primers dies van ser molt confusos, havia foc creuat, trets pels carrers entre la nostra guàrdia i les diferents bandes. Després aquestes van pactar una treva fins a aniquilar del primer a l'últim tots els membres de la policia local. La matança al turó escapçat va ser esgarrifosa. Llavors, veient-se forts, van arremetre a discreció, casa meua va ser de les primeres a ser assaltada, després van caure d'altres i sort van tenir que es matessin entre ells, si no haguessin arrasat amb tot el poble i amb tota la Vall en tan sols una setmana.

--També va haver-hi sort en què entrés l'hivern, i la neu en fes costat, amb bon temps no sé què hagués pogut passar.

--Jo entre un tancament de carreteres i l'altre, encara no havia pogut començar el curs. I la pobra Manuela va rebre una bona benvinguda: només arribar al poble van començar la “balasera”.

--Sí, i amb la tranquil·la que jo vivia, però quan em va arribar l'oferta de treball no us penseu que m'ho vaig pensar gaire, també ho havia de confirmar de seguida, i personalment em convenia molt allunyar-me del focus de tots els problemes que m'assetjaven entorn de l'última feina. Ha estat com un tractament de xoc, us ben asseguro que m'haig oblidat de tot, i el millor: haig fet noves amistats, amistats que en la desgràcia, potser encara les aprecio més.

--I doncs, quan va acabar tot això? --El Ventura a vegades es perd entre la facilitat verbal de les dones.

--Acabar!

--No ens veus aquí preparant paquets de medicaments, els que van poder salvar de l'Hospital i de la farmàcia. Un metge estava de viatge i a l'altre el van pelar pel carrer.

--Va rebre una bala que no duia el seu nom.

--El farmacèutic fugí muntanya a munt i no se l'ha vist més.

--Diuen que està amagat com un talp al soterrani de casa seua.

--Déu n'hi do, si fa uns mesos enrere m'haguessin dit que un dia parlaríem així, amb aquesta naturalitat de trets, assassinats, segrestos, morts...

The Band - "The Night They Drove Old Dixie Down"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (9)

               La Clara reprèn la narració: --Sí, però si no fos perquè uns insignificants lladregots van encertar, i de quina manera!, en perpetrar dos cops seguits, apoderant-se amb molta facilitat d'unes quantitats tan elevades, tampoc hagués fet de senyal de reclam.

--Però eren tan curtets els pobrets. --Es lamenta la tieta de la Clara, mentre apila el paquet que acaba de fer sobre el munt que n'hi ha en una tauleta auxiliar.

--Sí, abans de tornar al seu cau tothom ja ho sabia, no hem d'oblidar de la gran presència de la canallesca a la Vall, també de tornada als seus caus respectius, doncs això que ja els esperaven i tant com van arribar els hi van arrabassar sense consideració, com ells van fer amb els dos vailets, que es veu que van oposar resistència. L'altre, el senyor Cabal, va salvar la pell, per molt que l'abandonessin en una apartada pista descalç i mig despullat.

--També va tenir la sort de ser el primer. --Comenta la tieta. --Si es pot dir així.

--I quina necessitat tenia el senyor Cabal de viatjar amb tant de doblers?

--Els volia deure invertir fora de la Vall, i com vam estar tants dies tancats devia tenir pressa.

--Però aquestes quantitats, aquí a la nostra Vall!

--Te'n faries creus, Elisa.--La batllessa sembla que sap del que parla.

--A mi em va saber més greu aquells dos pobres nois. Sí que n'havien fet de malifetes, i de ben grosses, però tan joves... i els seus pares, famílies respectables del nostre poble, morí cosits a trets com dos porcs fers.

--Doncs que et vols que et digui tieta, pel poble hi ha gent que creu, que d'alguna o altra manera estaven involucrats amb l'assassinat de la viceconsolessa, l'anterior a la nostra Manuela, no per res era parenta d'un d'ells.

--Tieta, era tieta, com jo de tu Clara, no cal que fomentis encara més les injuries, no és pas això el que ens convé, tal com estan les coses

--A més a més és una cosa que mai es va poder provar. --L'alcaldessa aporta la visió oficial de les investigacions.

--Jo vaig sentir que els representants del petit país els havien citat a judici i que fins i tot els hi pagaven el viatge.

--No, puc certificar que això també és fals. --La Manuela, transitant entre les tertúlies obertes, s'afegeix a la conversa de la cuina en el punt que ella, com recentment arribada a la Vall pot intervenir amb convicció.

--No t'estranyi que ells mateixos haguessin fet córrer el rumor, ens estaven donat molts problemes, però no teníem les suficients mans per poder investigar-los de prop. Però ja ho teníem present, suposo que amb tot l'enrenou, es van fer ràpidament amb molt de doblers i van abandonar la Vall abans de repartir-lo amb els seus còmplices.

--Amb la mala sort de trobar-se amb uns bandits pitjors que ells, només creuar la collada.

Robert Wyatt - "At Last I Am Free"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (8)

   Fa bé, a la cuina no hi cap tanta gent, hi ha dos dones fen paquets i la Clara preparant te. Ella el presenta, les senyores amb gran educació el saluden, se sent afalagat. De seguida li demanen per Escalabornava, es veu que estan intrigadíssimes, fan grans escarafalls a tot el que els hi conta, que realment són quatre generalitats, ell només és un recader, i encara que sembli rar, no està avesat a crear tanta expectació. La viceconsolessa fa per entrar a la cuina, ve a buscar unes pastetes pel te, de seguida les dones li fan cinc cèntims de la condició del Ventura. Igualment representa una gran notícia per ella, abans que res el que fa és presentar-li a les persones congregades a la cuina, a la resta ja els anirà coneixent, li comenta a sotto voce. Una, la que ja coneix, és la Clara, la més jove. Nascuda al poble, estudiant de física teòrica la capital del país, retinguda temporalment degut a l'estat de setge que pateixen. La senyora dels cabells grisos és una tieta llunyana de la Clara, treballa a l'oficina de telecomunicacions estatals, actualment tancada per la força armada, que en canvi permet el funcionament de l'única companyia privada que opera a la Vall, coses de les lleis de la lliure competència, a més a més si algú ha de guanyar diners, ha de ser el qui té la paella pel mànec. La senyora espectacular de cabells bruns és la batllessa, no cal dir-ho, apartada momentàniament del seu mandat. I ella: viceconsolessa recent, des que la darrera que ocupà el càrrec va ser assassinada.

--Conec la història. --Respon el Ventura

--Així doncs no cal insistir.

--El que no sé, és el que ha pogut passar perquè hàgiu arribat fins aquesta situació. No sé si obro correctament esmentant-ho, perquè em fa la impressió de com si ningú en volgués parlar.

--Ho has de comprendre, vosaltres a Escalabornava segurament conviviu amb més normalitat amb situacions d'inseguretat, però la resta del món estem fets a una certa forma de vida més emparada o més conseqüent o no sé, més com cal. Nosaltres hem apostat per la seguretat davant certa incertesa, tu ja m'entens. --No és el primer cop que el Ventura sent comentaris semblants sobre el seu poble de la gent de la Vall, i com totes les altres vegades, no acaba de comprendre el que volen dir.

--Jo no sóc de la vall, ni tan sols de la província. --Prossegueix la viceconsolessa. --i crec que allà d'on vinc, aquesta addicció per la seguretat és encara més notòria. --El Ventura continua esperant que li contin alguna cosa.

--A mi no em fa res explicar-li, no és pas tan complicat. --L'encantadora jove, se la veu un xic nerviosa, un pèl desassossegada, farta ja del seu empresonament. La reprimida impaciència l'obliga a relatar els fets estructuradament, no obstant amb certa indecisió inicial:

--Les casualitats van desfermar el monstre.--

La senyora alcaldessa li dóna un cop de mà puntualitzant acuradament, no l'origen, que ja tothom suposa (potser el Ventura no) conegut, sinó l'arrencada: --Quan es va enfocar l'atenció dels mitjans sobre el nostre poble, i es va concentrar una gernació de gent recercant informació sobre el fet que van trasbalsar la nació sencera, a més a més de patir les conseqüències d'un conflicte diplomàtic de primer ordre, van atraure també als indesitjables que volen treure profit de les aigües tèrboles.-- 

Robert Wyatt - "Team Spirit" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (7)

              És l'hora de la migdiada, en canvi és quan més gent s'hi veu pel carrer. Passa per davant de l'hotel guapo, i veu que té vigilància pagada a la porta. L'hotel funciona, van evacuar els darrers hostes, però romanen un parell de grups atrapats a la muntanya, no feien una gran ruta, però la gran nevada els enganxà i els obligà a restar durant unes setmanes en un mas, a la riba contrària de can Badià, on diuen que a l'hivern és més amable amb la serra. Aquests turistes són, com després li explicaran, l'esperança de què s'obrin aviat les comunicacions amb la resta del país i de què tot, en el possible, torni a la normalitat. A la plaça de l'església hi ha grups d'ancians xerrant acaronats pel sol. L'autobús no s'ha mogut, pel carreró baixen un parell de senyores carregades amb cistells plens de verdures. Més avall, vora el riu, es veuen nens jugant. Si acabés d'arribar al poble, diria que no passa res d'estrany, malgrat la gent que transita pels carrers semblin que vagin a la seua, a pinyó fitxo, com a preu fet. Ningú li diu res, ningú el mira. Una botiga té la persiana mig oberta, una altra continua tancada, però amb llum dintre.

El viceconsolat ocupa una primera planta d'una casa gens ostentosa, propera a un parell de restaurants populars, també tancats i barrats. D'aquí estan, el Ventura no pot veure el restaurant del carrer paral·lel, cremat. A l'entrada hi figura una placa identificativa, la porta del carrer és oberta, la del vestíbul no. Palplantat davant del botó de l'intèrfon espera a què se li ocorri alguna cosa coherent a dir. En aquestes una persona penetra al vestíbul. És una noia jove de mirada franca que li demana si puja al viceconsolat. Ell es presenta el més correctament que li han ensenyat, la paraula clau sempre és Escalabornava. La noia es diu Clara, ho diu a l'intèrfon, tot seguit la porta s'obra. Pugen tots dos, la viceconsolessa actual fa totes les feines, fins i tot la de portera, els acull, els hi demana els abrics, i els convida a entrar. El pis no és gran, la taula del menjador sembla ser també la de treball. Veu una altra taula més petita en una habitació, gairebé l'ocupa totalment. Hi ha gent al pis, a la cuina se sent xivarri i al menjador-despatx-sala d'estar, ja n'hi ha contat cinc.

La noia amb la qui ha pujat és un àngel, se n'ha adonat tot just mirar-la als ulls. Des que són al pis no ha pogut deixar d'observar-la, és una d'aquelles persones que il·luminen per on avancen. La gent xerra, no sap de quina cosa, no és un ambient confiat, no és pas una festa; sinó estès tan atent a la noia ja s'hauria assabentat d'alguna cosa. La jove es perd per la cuina, llavors pot iniciar la seua recerca. Les cinc persones parlen molt i fort, sembla que no els importi dos rals el que foti el Ventura a la sala. La discussió pot pujar de volum, de fogositat, però és vinculada a un punt que mena a dos aspectes i d'aquests retorna al punt inicial. Fa estona que ho dóna per inútil, només espera que la Clara surti de la cuina, o millor, per què no atansar-s'hi ell? 

  Robert Wyatt - "Yolanda"

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (6)

Per fi a la casa Pairal veu als guàrdies de porta dintre, en un vestíbul totalment buit. Sap que ha d'anar directament al gra, abans que l'astuta ment dels polis iniciï el seu procés deductiu. Demanar per la fonda de dalt, cercar allotjament, l'ha trobat tancada, necessita un lloc per passar-hi un parell de dies. Els polis estan escamats, li demanen la documentació abans que pugui dir res. Després li diuen que la fonda de dalt va ser assaltada, ja fa més d'un mes, i si no coneix ningú, li serà difícil trobar lloc per sojornar al poble. Els accessos a la Vall són tancats fins a nova ordre, i que se'n vagi, que ells no hi són per donar-li informació de cap mena, no és pas la seua feina. On pot anar? Els hi demana. No ho saben, a la caserna li podran dir alguna cosa. Ells són forasters i no coneixen res més.
Més amunt, tot just un parell de carrers costeruts, hi ha la caserna, no és el primer cop que la visita, l'última vegada era plena de gent uniformada, ara no deixen ni atansar-se a la porta, la patrulla de vigilància externa el deté abans que ni tan sols intenti canviar de vorera. Prohibit, un altre cop la documentació. És muntaner, vos? Li demanen amb un accent força allunyat del nord. Un se'n fot, que torni a pujar a la serra, segur que estarà més tranquil que en aquest maleit poble. El company, amb més ganes de xerrar, li respon que a la caserna no hi queda ningú del poble, als guàrdies autòctons els han anat pelant, tampoc n'hi havia tants, la majoria van caure durant els primers dies de l'escomesa, van anar per ells quan ja començaven a fer nosa. Van ser sobrepassats pels esdeveniments, no va ser culpa seua. No es pot estendre més, han de continuar la patrulla, abans li fan saber que al poble hi ha toc de queda a les sis de la tarda.

Pensa: ha de fer la compra per can Badià per l'avituallament, estan can Romero obert cap problema, per passar-hi la nit alguna casa buida trobarà, encara recorda l'indret aquell, on hi havia una casa de tolerància, hi va anar i va acabar fent la migdiada, però un lloc de recés deu haver davant tanta adversitat. El poble no és tan gran, finalment acabarà trobant-lo.

El troba, ha tornat a cal Romero per dinar i aquest l'ha informat, més encertat seria dir que se li ha escapat inconscientment, encara que ell ja s'ho hagués pogut imaginar. L'únic lloc neutral del poble és el viceconsolat del petit país. Ell s'hi atansa, més que res per informar-se d'on es pot fer amb els queviures que ha baixat a comprar, per no regressar a cal Badià amb les mans buides, perquè donada la situació, tampoc fa per una estada de repòs.

  Robert Wyatt - "Alife"