Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (9)

               La Clara reprèn la narració: --Sí, però si no fos perquè uns insignificants lladregots van encertar, i de quina manera!, en perpetrar dos cops seguits, apoderant-se amb molta facilitat d'unes quantitats tan elevades, tampoc hagués fet de senyal de reclam.

--Però eren tan curtets els pobrets. --Es lamenta la tieta de la Clara, mentre apila el paquet que acaba de fer sobre el munt que n'hi ha en una tauleta auxiliar.

--Sí, abans de tornar al seu cau tothom ja ho sabia, no hem d'oblidar de la gran presència de la canallesca a la Vall, també de tornada als seus caus respectius, doncs això que ja els esperaven i tant com van arribar els hi van arrabassar sense consideració, com ells van fer amb els dos vailets, que es veu que van oposar resistència. L'altre, el senyor Cabal, va salvar la pell, per molt que l'abandonessin en una apartada pista descalç i mig despullat.

--També va tenir la sort de ser el primer. --Comenta la tieta. --Si es pot dir així.

--I quina necessitat tenia el senyor Cabal de viatjar amb tant de doblers?

--Els volia deure invertir fora de la Vall, i com vam estar tants dies tancats devia tenir pressa.

--Però aquestes quantitats, aquí a la nostra Vall!

--Te'n faries creus, Elisa.--La batllessa sembla que sap del que parla.

--A mi em va saber més greu aquells dos pobres nois. Sí que n'havien fet de malifetes, i de ben grosses, però tan joves... i els seus pares, famílies respectables del nostre poble, morí cosits a trets com dos porcs fers.

--Doncs que et vols que et digui tieta, pel poble hi ha gent que creu, que d'alguna o altra manera estaven involucrats amb l'assassinat de la viceconsolessa, l'anterior a la nostra Manuela, no per res era parenta d'un d'ells.

--Tieta, era tieta, com jo de tu Clara, no cal que fomentis encara més les injuries, no és pas això el que ens convé, tal com estan les coses

--A més a més és una cosa que mai es va poder provar. --L'alcaldessa aporta la visió oficial de les investigacions.

--Jo vaig sentir que els representants del petit país els havien citat a judici i que fins i tot els hi pagaven el viatge.

--No, puc certificar que això també és fals. --La Manuela, transitant entre les tertúlies obertes, s'afegeix a la conversa de la cuina en el punt que ella, com recentment arribada a la Vall pot intervenir amb convicció.

--No t'estranyi que ells mateixos haguessin fet córrer el rumor, ens estaven donat molts problemes, però no teníem les suficients mans per poder investigar-los de prop. Però ja ho teníem present, suposo que amb tot l'enrenou, es van fer ràpidament amb molt de doblers i van abandonar la Vall abans de repartir-lo amb els seus còmplices.

--Amb la mala sort de trobar-se amb uns bandits pitjors que ells, només creuar la collada.

Robert Wyatt - "At Last I Am Free"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (8)

   Fa bé, a la cuina no hi cap tanta gent, hi ha dos dones fen paquets i la Clara preparant te. Ella el presenta, les senyores amb gran educació el saluden, se sent afalagat. De seguida li demanen per Escalabornava, es veu que estan intrigadíssimes, fan grans escarafalls a tot el que els hi conta, que realment són quatre generalitats, ell només és un recader, i encara que sembli rar, no està avesat a crear tanta expectació. La viceconsolessa fa per entrar a la cuina, ve a buscar unes pastetes pel te, de seguida les dones li fan cinc cèntims de la condició del Ventura. Igualment representa una gran notícia per ella, abans que res el que fa és presentar-li a les persones congregades a la cuina, a la resta ja els anirà coneixent, li comenta a sotto voce. Una, la que ja coneix, és la Clara, la més jove. Nascuda al poble, estudiant de física teòrica la capital del país, retinguda temporalment degut a l'estat de setge que pateixen. La senyora dels cabells grisos és una tieta llunyana de la Clara, treballa a l'oficina de telecomunicacions estatals, actualment tancada per la força armada, que en canvi permet el funcionament de l'única companyia privada que opera a la Vall, coses de les lleis de la lliure competència, a més a més si algú ha de guanyar diners, ha de ser el qui té la paella pel mànec. La senyora espectacular de cabells bruns és la batllessa, no cal dir-ho, apartada momentàniament del seu mandat. I ella: viceconsolessa recent, des que la darrera que ocupà el càrrec va ser assassinada.

--Conec la història. --Respon el Ventura

--Així doncs no cal insistir.

--El que no sé, és el que ha pogut passar perquè hàgiu arribat fins aquesta situació. No sé si obro correctament esmentant-ho, perquè em fa la impressió de com si ningú en volgués parlar.

--Ho has de comprendre, vosaltres a Escalabornava segurament conviviu amb més normalitat amb situacions d'inseguretat, però la resta del món estem fets a una certa forma de vida més emparada o més conseqüent o no sé, més com cal. Nosaltres hem apostat per la seguretat davant certa incertesa, tu ja m'entens. --No és el primer cop que el Ventura sent comentaris semblants sobre el seu poble de la gent de la Vall, i com totes les altres vegades, no acaba de comprendre el que volen dir.

--Jo no sóc de la vall, ni tan sols de la província. --Prossegueix la viceconsolessa. --i crec que allà d'on vinc, aquesta addicció per la seguretat és encara més notòria. --El Ventura continua esperant que li contin alguna cosa.

--A mi no em fa res explicar-li, no és pas tan complicat. --L'encantadora jove, se la veu un xic nerviosa, un pèl desassossegada, farta ja del seu empresonament. La reprimida impaciència l'obliga a relatar els fets estructuradament, no obstant amb certa indecisió inicial:

--Les casualitats van desfermar el monstre.--

La senyora alcaldessa li dóna un cop de mà puntualitzant acuradament, no l'origen, que ja tothom suposa (potser el Ventura no) conegut, sinó l'arrencada: --Quan es va enfocar l'atenció dels mitjans sobre el nostre poble, i es va concentrar una gernació de gent recercant informació sobre el fet que van trasbalsar la nació sencera, a més a més de patir les conseqüències d'un conflicte diplomàtic de primer ordre, van atraure també als indesitjables que volen treure profit de les aigües tèrboles.-- 

Robert Wyatt - "Team Spirit" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (7)

              És l'hora de la migdiada, en canvi és quan més gent s'hi veu pel carrer. Passa per davant de l'hotel guapo, i veu que té vigilància pagada a la porta. L'hotel funciona, van evacuar els darrers hostes, però romanen un parell de grups atrapats a la muntanya, no feien una gran ruta, però la gran nevada els enganxà i els obligà a restar durant unes setmanes en un mas, a la riba contrària de can Badià, on diuen que a l'hivern és més amable amb la serra. Aquests turistes són, com després li explicaran, l'esperança de què s'obrin aviat les comunicacions amb la resta del país i de què tot, en el possible, torni a la normalitat. A la plaça de l'església hi ha grups d'ancians xerrant acaronats pel sol. L'autobús no s'ha mogut, pel carreró baixen un parell de senyores carregades amb cistells plens de verdures. Més avall, vora el riu, es veuen nens jugant. Si acabés d'arribar al poble, diria que no passa res d'estrany, malgrat la gent que transita pels carrers semblin que vagin a la seua, a pinyó fitxo, com a preu fet. Ningú li diu res, ningú el mira. Una botiga té la persiana mig oberta, una altra continua tancada, però amb llum dintre.

El viceconsolat ocupa una primera planta d'una casa gens ostentosa, propera a un parell de restaurants populars, també tancats i barrats. D'aquí estan, el Ventura no pot veure el restaurant del carrer paral·lel, cremat. A l'entrada hi figura una placa identificativa, la porta del carrer és oberta, la del vestíbul no. Palplantat davant del botó de l'intèrfon espera a què se li ocorri alguna cosa coherent a dir. En aquestes una persona penetra al vestíbul. És una noia jove de mirada franca que li demana si puja al viceconsolat. Ell es presenta el més correctament que li han ensenyat, la paraula clau sempre és Escalabornava. La noia es diu Clara, ho diu a l'intèrfon, tot seguit la porta s'obra. Pugen tots dos, la viceconsolessa actual fa totes les feines, fins i tot la de portera, els acull, els hi demana els abrics, i els convida a entrar. El pis no és gran, la taula del menjador sembla ser també la de treball. Veu una altra taula més petita en una habitació, gairebé l'ocupa totalment. Hi ha gent al pis, a la cuina se sent xivarri i al menjador-despatx-sala d'estar, ja n'hi ha contat cinc.

La noia amb la qui ha pujat és un àngel, se n'ha adonat tot just mirar-la als ulls. Des que són al pis no ha pogut deixar d'observar-la, és una d'aquelles persones que il·luminen per on avancen. La gent xerra, no sap de quina cosa, no és un ambient confiat, no és pas una festa; sinó estès tan atent a la noia ja s'hauria assabentat d'alguna cosa. La jove es perd per la cuina, llavors pot iniciar la seua recerca. Les cinc persones parlen molt i fort, sembla que no els importi dos rals el que foti el Ventura a la sala. La discussió pot pujar de volum, de fogositat, però és vinculada a un punt que mena a dos aspectes i d'aquests retorna al punt inicial. Fa estona que ho dóna per inútil, només espera que la Clara surti de la cuina, o millor, per què no atansar-s'hi ell? 

  Robert Wyatt - "Yolanda"

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (6)

Per fi a la casa Pairal veu als guàrdies de porta dintre, en un vestíbul totalment buit. Sap que ha d'anar directament al gra, abans que l'astuta ment dels polis iniciï el seu procés deductiu. Demanar per la fonda de dalt, cercar allotjament, l'ha trobat tancada, necessita un lloc per passar-hi un parell de dies. Els polis estan escamats, li demanen la documentació abans que pugui dir res. Després li diuen que la fonda de dalt va ser assaltada, ja fa més d'un mes, i si no coneix ningú, li serà difícil trobar lloc per sojornar al poble. Els accessos a la Vall són tancats fins a nova ordre, i que se'n vagi, que ells no hi són per donar-li informació de cap mena, no és pas la seua feina. On pot anar? Els hi demana. No ho saben, a la caserna li podran dir alguna cosa. Ells són forasters i no coneixen res més.
Més amunt, tot just un parell de carrers costeruts, hi ha la caserna, no és el primer cop que la visita, l'última vegada era plena de gent uniformada, ara no deixen ni atansar-se a la porta, la patrulla de vigilància externa el deté abans que ni tan sols intenti canviar de vorera. Prohibit, un altre cop la documentació. És muntaner, vos? Li demanen amb un accent força allunyat del nord. Un se'n fot, que torni a pujar a la serra, segur que estarà més tranquil que en aquest maleit poble. El company, amb més ganes de xerrar, li respon que a la caserna no hi queda ningú del poble, als guàrdies autòctons els han anat pelant, tampoc n'hi havia tants, la majoria van caure durant els primers dies de l'escomesa, van anar per ells quan ja començaven a fer nosa. Van ser sobrepassats pels esdeveniments, no va ser culpa seua. No es pot estendre més, han de continuar la patrulla, abans li fan saber que al poble hi ha toc de queda a les sis de la tarda.

Pensa: ha de fer la compra per can Badià per l'avituallament, estan can Romero obert cap problema, per passar-hi la nit alguna casa buida trobarà, encara recorda l'indret aquell, on hi havia una casa de tolerància, hi va anar i va acabar fent la migdiada, però un lloc de recés deu haver davant tanta adversitat. El poble no és tan gran, finalment acabarà trobant-lo.

El troba, ha tornat a cal Romero per dinar i aquest l'ha informat, més encertat seria dir que se li ha escapat inconscientment, encara que ell ja s'ho hagués pogut imaginar. L'únic lloc neutral del poble és el viceconsolat del petit país. Ell s'hi atansa, més que res per informar-se d'on es pot fer amb els queviures que ha baixat a comprar, per no regressar a cal Badià amb les mans buides, perquè donada la situació, tampoc fa per una estada de repòs.

  Robert Wyatt - "Alife"
 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (5)

              --Així doncs, feia temps que no us atansàveu pel poble. --El Ventura pensa mentalment que tot just fa quatre o cinc mesos, sis com a molt. --Han canviat molt les coses des de llavors. --Pausa, auto-lamentació interna, no sap si tornar a engegar, preferiria parlar d'altres coses. Reprèn la conversa mirant com l'home d'Escalabornava gaudeix del seu esmorzar. --Jo me'n vaig adonar de seguida. Ho vaig preveure, la gent, els del poble, van trigar més, però jo un dia vaig veure una cosa que no em va agradar gens. --El Ventura troba exquisida la penca de cansalada viada que li ha servit el Romero.

--És d'aquí baix a la Vall aquesta cansalada?

--Ja ho pots ben dir, no les teniu pas tan bones per allà dalt.

--Com aquesta sí que no, té un sabor força singular.

--És la curació, l'assecador és just a la confluència de la torrentera, això i les mans de l'artista és clar.

--Excel·lent! Però és curiós que recordi el gust, és un sabor que em transporta vers la infància, crec que no és el primer cop que en menjo, no.

--Home, probablement alguna vegada algú n'ha dut cap allà dalt.

--Segurament, ara feia molt temps... déu n'hi do!

--Aquí tenim poc, però bo, també per aquest motiu ara ens passa lo que ens passa. --El plat resta ben net. --Una mica de raïm per completar l'àpat mestre?

--I tant. --Respon un Ventura més que satisfet.

El cafè de cal Romero és el millor de la Vall i província, el Ventura repeteix.

En tota l'estona no ha entrat ningú, al Ventura tant li fa, ni s'hi fixa en aquestes coses, per ell com menys gent millor. No té pas ganes d'aixecar-se, però ho ha de fer. El Romero després de cobrar ha desaparegut pels interiors del local. Pensa que ja s'ha fet l'hora del mercat i fa per regressar a la plaça. El Romero és fora, escombrant la terrasseta, el veu marxar carrer avall, mans a les butxaques.

Del mercat ni les ombres, els carrers continuen buits, fa fred, no fa per passejar, ni per aturar-se a pensar que fer. El més assenyat: refer les passades vers l'ajuntament, passar per davant del Cal Romero i demanar-li informació, però ja no hi és fora.

              Robert Wyatt - "Alifib"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (4)

            Assegut a una taula propera al taulell, espera l'esmorzar llegint un vell diari de la capital. És de fa una setmana, però li ve tot de nou, al mas de la família del Damiano s'escolta la ràdio matinal, però les dones de la casa no suporten els informatius, i només escolten música o programes d'humor.

L'amo surt amb el plat en una mà i ampolla de vi a l'altra.

--Vos no sou pas d'aquí mestre.

--No, avui haig baixat de la muntanya.

--Ja me n'haig adonat, en feu la pinta, si no fos així, no us haguera servit pas, en aquest local ja no se serveix a qualsevol.

--La porta és oberta.

--Això sempre, és lo poc que mantenim igual com abans. Crec que és l'únic local del poble que continua amb la porta sempre franca. Ara, no m'agafaran desprevingut. --El Romero torna a la cuina, es renta les mans sota l'aixeta, s'eixuga i torna al menjador. --Sou valent també vos, baixar de la muntanya amb aquestes circumstàncies...

--Bé, ja estic acostumat, és la meua feina, a la neu se l'ha de conèixer, si la saps llegir com cal, no te'n donarà mai de problemes, has de jugar-li sempre a favor.

--No és a la neu al que feia esment. D'on veniu vos, si no és molt preguntar?

--Ara baixo del mas del Badià, encara que sóc de més lluny d'Escalabornava,

--Home!, ben arribat, feia molt de temps que no en sabia res, d'ençà que vaig sentir que el fill de cal Badià se n'hi anava, i tampoc és que sigui una persona que xerri gaire, quan baixava al poble passava com ànima en pena. Això que es van fer molt amb aquell noi, el vicecònsol, Enric crec recordar que es deia, llàstima de nano, amb ell encara aquí, una altra cara faríem. Era un bon jan, jo no el tenia de client habitual, però les vegades que venia ja se'l veia com un paio ben ferm. Collons si es va notar la seua mà en el poc temps que va estar amb nosaltres! I vos mestre, feia temps que no baixava?

--Home no massa, vaig baixar a buscar al Damiano, en els dies que vosaltres anomeneu: gran judici. --Silenci, el Romero té presents els llunyans dies del vicecònsol Enric, però com gairebé tot el poble, sent molt distants les setmanes del judici que mai se celebrà.

Robert Wyatt - "Shipbuilding" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (3)

La darrera vegada que el recader d'Escalabornava va ser al poble, la situació era ben diferent, sí que feia més bo, que el poble era ple de gent forastera, el difícil era trobar allotjament i no s'hi cabia pel carrer. Tampoc eren circumstàncies habituals; és que avui el poble sembla desolat. És hivern i és d'hora, els nens aviat hauran d'anar a escola, i la gent ja està llevada, és dia de cada de dia i a més a més dia de mercat. Mentre davalla fins a la plaça de l'església no hi veu ningú. Potser és colgada la collada de la carretera? Serà molt! Ja fa uns dies que no neva i la màquina puja cada dia. La plaça també és buida, l'autocar, com de costum, aparcat de cara a baix a la rampa de sortida. La botiga dels guies no obra fins a les deu, posa a la porta. Els ha vist alguna vegada caminant per la muntanya, passen lluny de les seues rutes, encara que de vegades alguns atrevits s'aventuren un mica més. La gent que busca alçada, remunta els pics més alts de la serralada, a gran distància d'aquí, potser algun cop algú s'ha internat pels seus dominis, una vegada es va trobar una manyopla en un lloc realment estrany, tant per la seua situació com dificultat, però si ha estat així, ell mai no els ha vist.

A la plaça de baix és tot tancat. Ha passat per davant de l'hotel guapo, i sembla tranquil, els seus passos el duen a l'ajuntament. Pel carrer que hi puja hi ha llum a Can Romero. Ell no el coneix, no hi ha estat mai, però és un local que obra cada dia de la setmana. Romero va fer l'agost durant la temporada del gran judici, que després no va ser, però entre que uns i altres s'esclarien el restaurant era ple dia i nit, gairebé va exhaurir les càmeres de gènere. Puja les escales de la terrasseta de can Romero, hi ha llum a l'interior, la porta és oberta. El local és gran, el taulell al fons, la cafetera en marxa, se sent bellugar algú darrere a la cuina. Surt l'amo, saluda. Li demana per l'esmorzar, cap problema, li respon el Romero. Potser un plat calent?, demana el Ventura, com vostè desitgi mestre.

Robert Wyatt - "Littel Red Riding Hood Hit the Road"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (2)

Davallar fins al poble a primera hora del matí, amb la neu dura i compactada rere d'uns jorns serenys, serà divertit. Les pales permetran una esquiada perfecta, gairebé fins a les crestes que menen al mirador. Pensa passar-s'hi un parell de dies, ara que el temps ho permet, i regressar tranquil·lament també de bon matí, abans que es transformi la neu de les solanes.

Des del mirador estant, albira els carrers del poble prou nets de neu, el rierol corre, l'afluent glaçat. Els sorolls de la vila no abasten l'àrea del mirador. Plega els esquis i davalla per la tartera pelada a salts de cabirol. El terrabastall que provoca resta apaivagat pels auto-generadors de moltes cases, es veu que fa uns dies que pateixen un tall de llum, que en altres circumstàncies seria la principal preocupació de l'alcaldessa, però actualment i tal com estan les coses, tan sols és una més a sumar al cúmul d'adversitats.

És una persona que normalment li surten bé les coses, no pateix gaire pels possibles entrebancs que puguin entorpir la seua empresa, no acostuma a passar, posseeix la suficient intuïció per avançar-se als problemes, els preveu abans que apareguin. No hi ha assumpte: si no percep els obstacles, és que no n'hi ha, o almenys, a ell no l'afecten. Aleshores ha baixat pels carrers del poble tot confiat cercant una fonda, no les freqüentades per turistes, una de les de tota la vida. També podria dormir refugiat en un paller o petit cobert qualsevol, però potser s'està fent gran i cada cop aprecia més l'escalfor d'un bon llit, ja n'ha patit prou de fred.

Ha anat directe a la fonda alta, la més allunyada del centre, aquí lloguen habitacions a l'última planta. La mare del Damiano li ha donat referències: quasi sempre l'ocupen xofers i viatjants, el lloc és net i la teca abundosa, els amos no accepten turistes, l'únic problema és que estigui plena. La troba tancada. Estranyat truca a la porta del davant, cercant informació.

--No hi ha ningú, la policia la va tancar, vagi-se'n a cercar lloc per altre cantó, aquí no trobarà res de bo. --Li han deixat anar de mal aire des de darrere d'un finestró una veu ronca, mes forta. --Marxi's d'una vegada. --Li etziba la veu. 

Robert Wyatt - "Sea Song" 

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (1)

            El Ventura ha fet amistat amb les senyores de la casa. Tot just arribat al mas familiar del Damiano, s'han succeït les borrasques, impossibilitant la seua tornada a Escalabornava. Encara que fot un cop de mà a les feines comunitàries, es passa moltes estones mortes entre la cuina i el menjador. A l'exterior les nevades dificulten la mobilitat, el bestiar resta tancat alimentant-se de l'herba tallada a l'estiu, el rebost fa goig, el foc és encès tot el dia. El Damiano roman la major part del temps reclòs a la seua habitació, estudiant els tres llibres que es va baixar d'Escalabornava. Les senyores fan conya en què l'hauran de mantenir tot l'hivern. És que va ser sols arribar i començar a nevar com feia anys que no es veia. Després va ventar, va fer molt de fred, un fred que ho glaçava tot, seguidament van venir un parell de dies tranquils, que van servir per netejar i obrir camins per la neu, esforç inútil, donat que el tercer dia va tornar a nevar, no amb tanta fúria, però sí prolongadament.

Actualment l'anticicló és instal·lat. Als matins la boira anega la vall, després es dilueix reptant pels vessants, però la quantitat de neu acumulada no convida arriscar-se a una excursió fins a Escalabornava. En canvi el Ventura veu la possibilitat i s'ha ofert a baixar al poble per fer algunes compres. Tasca que hauria de fer el Damiano, però des de la seua tornada obligada no està per massa alegries. La mare, tota la família insisteix a què surti, que acompanyi al recader al poble, li aniria bé. L'home és capficat amb els seus estudis, parla poc i quan parla es refereix exclusivament a la seua feina d'Examinador amb tots els seus fracassos, ho ha de solucionar, és la seua prioritat.


          Toti Soler - "Petita festa" 

La faula del muricec infructuós. I

Foto: Jaume Pedrós.

               As de ratapinyada deleix murs foscos i humits, les gavines d'onades repetides i els voltors d'estimballs escalfats i polits. Les gralles tenen mala llet, no els hi agrada gens que es destorbi un penjarella qualsevol, menys els senglars que s'espanten amb la visió de qualsevol intrèpid camallarg esmaperdut pel seu territori. A la fi tot et sona vell i irresoluble. Cadascú es parapeta rere el seu baluard, per què fer un pas endavant si estàs prou còmode? Els problemes que senties quan encara viatjaves arrapat l'abdomen de ta mare, i creies que només afectaven colònies llunyanes, les notícies que escoltaves amb ànsia de jovenot, són les mateixes un cop vell, res ha canviat, llavors és quan et sembla que tot es repeteix, els vells consells periclitats, per les mateixes situacions òbvies. Les mateixes xarxes trencades per no encabir més individus dels que poden encabir, tot plegat una munió d'actes que es reitera igual que la primavera, però al contrari d'aquesta sense lluentor, ni invasió, ni borradura, es repeteix per no canviar i els inflexibilistes sembla que triomfen un cop més, però no, malgrat els paràsits, a poc a poc aniran desapareixent perquè moltes generacions enllà no rebrotin mai més. És com aquell orellut que et van presentar de jove amb el qual creus que estableixis una ferma amistat, i després de moltes hibernacions, i més llunes blaves, mai acabes de creure en ell, un orellut que no et sorprèn mai i no en pots esperar gran cosa, res de nou, perquè el millor d'ell ja ho vas veure quan el vas conèixer, i tampoc és cap excepcionalitat.

Foto: Antonio Satorra.

Els entabanadors cerquen un mínim comú denominador per comprendre com més subjectes millor, sempre et faran creure que un referent bàsic i molt conegut, és millor que no pas cap opció personal. Mes tots sabem que un quiròpter mínimament com cal, no es pot moure en aquests límits tan rebaixats, restes com encerclat, envescat, només una bona turmenta et pot alliberar del parany per tornar a aixecar el vol. L'autocomplaença de dos rals, comporta la societat infantil, que no transcendeix del pàrvul conformista, no ens podem solaçar-nos amb la mediocritat, és una cosa ja insuportable, l'hem de deixar per a qui viu d'ella conscientment, i no vol desempallegar-se, prou contrarietats l'afeixuguen cada dia. En són grans quantitats els que suren per aquesta xarxa que no va ni endavant ni enrere, satisfets per l'estatus quo, estirant-lo tant que en l'actualitat el filat ja és virtual, conservant la fal·làcia estintolant-la amb puntals extensibles. L'autoengany és la trampa preferida dels ratpenats escuats, a vegades és l'única forma de suportar les misèries quotidianes.

El vell conegut cuallarg, ronyós i repenjat, presumptuós com els estius, mústic com els hiverns, és com el predecessor, però no, és pitjor perquè a l'inici encara alimentaves alguna esperança de superació, si més no de sorpresa, a hores d'ara va en franca davallada, mutilada pels entabanadors, però no per un imponderable com una malaltia, sinó qüestió d'esgotament de vida només. Cal reconèixer que ja no estàs per oferir gran cosa, agrair tot el que et donen i molt menys recriminar res a ningú, sembla que sempre tenen raó els inflexibilistes, pots acabar repicant eternament i no gaudir de cap èxit, però val la pena intentar-ho. Quiròpter que no evoluciona el temps inexorablement transforma a pitjor, una màquina lenta i mandrosa, citant al gran Gato: uns munts d'experiència impossibles de moure.

Foto: Ramon Castella

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (28)

               El Prudenci no és present a la sala, però sí la seua terapeuta. Sort en té d'ella!, que facilita un informe sobre l'estat mental del seu pacient, insistint en la necessitat de trencar la relació (perniciosa és la paraula), entre el Prudenci i la Leo, no tant per aquesta ultima, sinó per garantir la recuperació del seu pacient. Ve amb la feina feta i amb la promesa de la interfecta, de no mantenir encontres sexuals amb el Prudenci amb els tres pròxims mesos, temps segons ella, suficient perquè el pacient es guareixi plenament.

El Damiano explica les circumstàncies que ha provocat que una suma de casualitats encetés aquesta, per ell més que satisfactòria relació, aliè als perjudicis que podia provocar a terceres persones. Aquí l'erra, ni al rei ni als seus assessors els hi agraden les casualitats. Si en canvi hagués argumentat el seu terriblement enamorament per les noies, impossible de ficar-hi remei per si sol, i que tenint informació privilegiada, encara que confidencial, no se n'ha pogut estar, i tot amb això, conscientment l'ha utilitzat a favor seu, llavors potser el rei i els assessors haurien estat més condescendents amb ell, però advocar per un joc de casualitats, el condemna irremeiablement.

La decisió és tan ràpida com unànime, fins i tot la terapeuta n'està d'acord a què se li apliqui una sanció, almenys equiparable amb el temps de curació del Prudenci. En el seu cas el problema s'agreuja, donada la seua condició de no nascut al poble i de nouvingut, per ell la sanció li significava l'exili, a complir al seu lloc d'origen. Sens dubte és un trasbals pel poble, però els casos que no pugui atendre durant els tres mesos d'allunyament, restaran en curosa llista d'espera fins al seu regrés. En un moment criden al Recader, que no fica cap impedimenta per acompanyar al Damiano fins a mas Badià, li agraden les rutes hivernals per la serra.

Així doncs el Damiano no passarà el seu primer hivern a Escalabornava, tot plegat ha estat una commoció per la Gilda, que li assegura que cuidarà de la casa en la seua absència.

The Beatles - You've Got To Hide Your Love Away -
 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (27)

De bon matí la casa de la vila conserva la tranquil·litat de la nit anterior. El rei esmorza amb els companys de tota la vida, a quarts de nou, a un establiment de restauració prop de la plaça. Petis detalls que el nostre home desconeix, i perllonguen innecessàriament la seua espera. El rei, a les nou en punt, entra per la porta principal el rep el subsecretari. Immediatament l'informen de la presència del Damiano, llavors el saluda amb cordialitat i el convida a acompanyar-lo escales amunt. Tots dos entren en una sala amb una gran taula central i altres dos unipersonals properes als finestrals.

--Segui, si us plau. --Li diu, mostrant-li una cadira a un lateral de la gran taula. No triga gens que sis persones més acompanyen al rei i al Damiano a la taula gran.

--Disculpi la tardança, però no podem començar sense l'assistència dels escrivents. --Llavors, mentre el rei obre la carpeta pel punt marcat, i els assessors del cas comenten alguna cosa entre ells, els escrivents ocupen el seu lloc.

--Molt bé. --Pren la paraula un senyor gran amb veu rogallosa, un dels principals assessors del rei, tant com per aquest cas com per gairebé qualsevol altre, un home de confiança en dedicació exclusiva a la casa de la vila. --L'assumpte que ens ocupa és un xic delicat, les denúncies no abunden a la nostra societat, i quan es produeixen a tots ens venen de gairell. Per aquest motiu hem convidat amb la màxima urgència al senyor Damiano, en qualitat d'Examinador, per un cas de prevaricació i incompatibilitat, que ara passarem a esclarir i a fallar si s'escaigués.

Aleshores se n'assabenta que el fill del senyor Eumir, el Prudenci, l'ha denunciat, a més a més de per mala praxi, per dubtosa qualitat humana. La qüestió són les dones que ell continua considerant del seu cercle, malgrat fa setmanes que no les freqüenta. Més tard també surt a la llum, que el tractament iniciat amb gran èxit per superar l'addicció del Prudenci, ha posteriorment fracassat pel rebrot de relacions amb la Leo, que si no de periodicitat constant, sí reiterades, exactament tres en les dos darreres setmanes. La imputació és clara: se l'acusa d'afavorir-se d'unes informacions expressades en la confidencialitat del despatx professional, de les quals ha aconseguit la seua relació actual amb les dos noies.

 Jacques Brel - "Le Moribond"

 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (26)

               El despatx de l'Examinador té accés al jardinet d'entrada, d'aquí pel lateral es pot desplaçar a la terrassa posterior. Sap que no ho ha de fer, que tal com és la Gilda no trigarà convida'l a participar en una de les seues sessions. Si les cortines són plegades, des de la finestra podrà entreveure l'interior il·luminat per la llar de foc. Efectivament, la Gilda ja és de cara enlaire, nua també, la massatgista li treballa la vulva. El Damiano pateix unes setmanes de zel, és boig pel sexe, mai a la vida li havia importat tant, potser mai a la vida havia conegut una noia com la Gilda. Quan acabi jaurà exhausta, primer, relaxada després. Ell servirà el dinar a la cuina, l'esperarà, avui no s'aparellaran, la massatgista és molt bona, la deixa servida per tota la jornada.

L'excitació de la imatge robada és profunda com avenc sense fons. Fa unes passes enrere, com si la volgués evitar, se'n va titubejant a cercar la barana, es repenja estirant els braços, desentumeix el seu curt coll fent moviments per desencallar les cervicals, quan per fi es dóna compte de què el veí l'està avisant des de la seua terrassa: l'algutzir demana per ell a la porta del carrer.

Du una citació a la mà, una citació del rei, a la casa de la vila, per demà a les nou del matí. Amb el fred que fa, pensa ell, l'algutzir no li pot esclarir gran cosa més. Ja s'ho esperava, realment ja estava trigant, suposa que li farà cinc cèntims sobre la seua posició, tant social com professional, a ell com nouvingut aquesta visita l'ajudarà a encaixar dins del complicat teixit social d'Escalabornava, més que res a trencar recels i perjudicis sobre la seua persona. La notícia li serveix per treure's del cap per una estona la imatge anteriorment furtada. Més seré, se'n va a preparar el dinar.

Jane Birkin & Serge Gainsbourg - "La Decadance"

 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (25)

Els carrers s'emplenen de neu. Els veïns netegen la seua vorera, desvestint les lloses lluents. La vida es concentra a les llars, són habituals les visites dels amics a casa del Damiano. Els matins amb la tardor avançada el sol escalfa la terrassa. La Gilda passa les estones jaguda, ben tapada amb les ulleres de sol llegint esperant l'hora de dinar. Molts dies la visita la senyora massatgista que cuida al senyor Hug. Ella és una dona vagarosa, prefereix llegir a treballar, generalment enllesteix la feina i se'n va a la terrassa del Damiano. Es troba feliç amb la rutina dels dies, la seua rutina, la que ella ha escollit.

Els dies que ha quedat amb la massatgista, es despulla tota al saló prop del foc a terra, s'estira boca avall sobre un futon que ha fet portar de la botiga del tapisser. El Damiano, al seu despatx, faria el que sigui per tenir més feina, i no patir pensant en l'escena que es desenvolupa al seu saló. En canvi la Leo sempre ha de tenir un excusa per estar ocupada, és una persona que no pot estar sense sentir-se imprescindible. Està embolicada en un munt de projectes sempre com a coordinadora en tasques administratives, la seua agenda és la seua vida. També té apuntats els dies que dina a casa del Damiano, ella per quedar amb la massatgista ha de cercar un espai lliure dintre del seu complex organigrama.

John Cale - "Paris 1.919"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (24)

 

L'envelat és ple de gom a gom. Al pòrtic d'entrada sovintegen les parades de menjar, sembla com si no haguessin menjat mai. El Damiano ha fet cap amb el Serafí, després d'agitar a l'Hug, aquesta nit estava una mica rebec. Després d'omplir-se el pap, han començat a beure un parell de copes, que ha recomanat el Serafí, perquè tot es fiqui a lloc. A partir d'aquí la trajectòria dels dos amics se separa. Pel vessant del Serafí s'atura dos hores després de mitjanit, quan s'acomiada de la colla que l'acompanya tot menjant uns entrepans calents, ja en té prou. De camí a casa fa un tom apropant-se a la casa d'una amiga. Truca, de seguida se li obre la porta.

Pel Damiano no ha estat fàcil, el Serafí també li ha recomanat que es deixés portar, portar per qui, o per què? S'ho ha estat demanat una estonada, i fins que no troba la resposta, romàs entre cohibit i seriós envoltat de gent que es diverteix. La resposta li donen les seues cames que a partir d'un determinat moment es mouen soles. Després ha vist al Prudenci ballant amb ella agarrat dels seus malucs, li presenta a la Leo, aquesta com li ha promès el du al Pléticus, un paio ben plantat, no fa per germà de la Leo. Les cames insisteixen a moure's amb la música que el Pléticus diu que és de Jorge Ben, evitant així que la ment torni a manar fixant-se en insignificances.

Transcorregudes les hores pletòriques, la corba davalla suaument, la música lenta arrapa les parelles, l'envelat es buida, toca anar-se'n, amarats de nit els comiats es resisteixen... La Leo l'ha agafat del braç: --Vius massa lluny. --Li diu. --La meua amiga Gilda té la casa a dos mançanes.-- La casa de la Gilda és ampla i neta, sense incordis que impedeixen el pas, com sempre han estat les seues cases. Descansa en un sofà, esperant que les noies passin pel bany, després hi va ell abans de penetrar a la cambra. El llit està bé per una parella, però potser una mica just pel trio. El conviden a jeure al mig, tanquen el llum, les dones cerquen la millor posició. Resta força estona immòbil decúbit supí fins que no s'adorm, pensant que potser s'haurà d'aixecar a pixar.

Hores després es desperta amb una popa a la boca. No sap el que passa, de seguida ho dedueix per la mida de la mamella, sap que ha de ser la Gilda, que també li extreu la cigala dels calçotets, la fa recórrer al descobert per pits i mugrons. Se la introdueix i el cavalca sense pietat. Quan acaba, no sap si ella o ell, s'escora cap a la seua banda, i tots dos reprenen el son allà on l'havien deixat.

Es desperta amb els feixos de llum esmunyint-se per les escletxes de les cortines. Les noies continuaran dormint una estona més, pegades a ell. La Leo li té tota la cama sobre, la Gilda reposa el cap a la seua espatlla, li cau la bava damunt. La llum blanca també acaba despertant a la Leo, s'adona de l'erecció, li fa gràcia i la toca. Juga amb ella, la mou amunt i avall, també de costat, li acarona els ouets, finalment no se'n pot estar i la va buscar amb la boca.

George Ben - "Ponta e lança Africano (Unmbabarauma)" 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (23)

              La diada de la primera nevada és festa grossa. Hi ha celebracions fixes com són solsticis i equinoccis, i altres que fluctuen, per aquesta raó les primeres neus sobre el poble, són tan celebrades com la festa del desglaç del primer llac, és més, fins i tot es podria dir que la principal ocupació del rei és la de coordinar amb perícia les dos festivitats. Per aquest afer compta amb una munió de voluntaris festers, que durant unes setmanes són posseïts per l'esperit de la llavor de les nevades primerenques. Les nevades porugues les anomenen alguns. Però no, ha de ser una nevada que colli als carrers del poble, no una nevada debutant de finals d'estiu, que només serveix per emprenyar les mares isardes, espantant els seus cabrits d'enguany i dificultant-los els desplaçaments. Quan cauen els primer flocs, les activitats s'aturen, els voluntaris del rei cadascú amb la seua missió, disposen del temps, mentre la resta de veïnat s'engalana, per endegar el procés. Aquest dia, si com aquest any ha començat a nevar a primera hora del matí, l'esmorzar popular se celebra als porxos de la plaça del casal de la vila. Es tracta d'un esmorzar potent, dels que li agraden al Damiano. Dinaran tard, cadascú a casa seua o a les fondes, com cadascú prefereixi, després el ball de mitja tarda, acompanyat per les projeccions que els organitzadors hagin preparat i el ball de nit al saló d'actes ampliat per l'ocasió amb l'envelat porticat, fet exprés per encabir-hi tothom. L'endemà el poble reprendrà la seua quotidianitat sense estralls, bé com quasi sempre.

Per un tipus de societat que intenta defugir de la rutina, tanmateix té especial cura en l'eficàcia del treball sistemàtic, les festivitats potencien ambdues característiques, permeten relaxar els hàbits i reiniciar o restablir llaços entre les persones amb l'única finalitat de gaudir i passar-s'ho bé. Pel Damiano són les primeres festes, no només aquí, sinó de tota la seua vida. No n'era gens de partidari d'atansar-se a la plaça, no ha sortit fins que l'Hug i el Serafí l'han vingut a buscar. El Serafí ja era de festa des de bon matí, després ha anat a dinar a casa son pare i a l'horeta tots tres han regressat a la plaça per fruir de les projeccions i del ball de tarda. Aquest és el ball preferit per la gent més gran, el jovent espera l'envelat dintre d'un parell d'hores. Les pantalles van passant imatges temàtiques al voltant de tres temes vinculats. Un d'ells són els arbres, tota mena d'arbres apareixen, arbres únics, arbres monumentals, després ens hi fixem amb els baobabs, una estona admirant-los per arredonir-ho amb les ètnies que conviuen amb aquests arbres majestàtics. Un conjunt esplèndid que complau al públic que no balla, com el Damiano i els seus amics. El sr. Eumir ha participat activament en el muntatge, ha realitzat moltes de les fotografies.

El sr. Eumir no balla, però la seua senyora sí. Al Damiano l'ha tret a ballar una noia ni jove ni gran, li ha estat fàcil, les novetats triomfen sempre. Els músics interpreten un repertori de tota la vida, la noia li demana si coneix al seu germà, es diu Pléticus, que a estones porta tot el relacionat amb el cens, ell no el coneix, ella insisteix que de ben segur que sap qui és, coneix a tothom, segur que el visitarà, més ara a l'hivern que li afluixa la feina. En canvi, no li ha dit, però ell sí que sap d'ella. Entre tantes dones per ballar havia de ser la Leo. És simpàtica, abans de canviar de parella li ha demanat que aquesta nit li reservés un parell de balls i que si el Pléticus volta per allí, estarà encantada de presentar-li. El senyor Hug no vol seure, de la mà del Serafí ronda pels voltants del ball sense parar. El senyor Eumir descansa en un banc, amb una copa a la mà, displicent observant als ballarins. El Damiano, desemparat s'asseu al seu costat.

--Molt bona feina la teua, sí senyor.--El Damiano no sap el que vol dir. --Allò de la Leo, excel·lent, el meu fill està encantat, i no cal que t'ho digui, no em vaig equivocar pas amb tu.

--No en tenia constància, al seu fill no l'haig vist més.

--No te'n facis, és rarot ell. Ja t'ho dic jo, va fer el que li vas aconsellar, perfecte, se n'ha pogut sortir. No t'ha comentat res, aquella?

--No, no crec que em relacioni.

--No?, no ho sé, és molt llarga. I del meu fill no te'n preocupis, algun dia t'ho agrairà, el tractament que fa li va de meravella, em consta que no ha tornat a veure a aquell parell. No és un tractament gens agressiu, ans al contrari, és basat amb la musicoteràpia.

 The O'Jays -"Love Train"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (22)

               S'ho havia preparat meticulosament: les dades apuntades de manera clara i concisa, amb lletra gran, oracions simples de fàcil lectura. No creia que era un cas excessivament complex, potser fins i tot el més senzill dels que se li havien presentat. La veritat és que quan recorda el cas del Ramiro, l'assassí de la consolessa, o del pobre Enric, al qual gairebé menyspreà, li rebroten els remordiments i les velles inseguretats. Però ara no, es fa fort, preparat, professional, el té davant, segut com un pollet al seu despatx, esperant escoltar-lo, desitjant escortar-lo, ansiós, a la seua disposició.

El modus operandi protocol·lari recomanat pels grans mestres, assenyala que l'Examinador faci entrega de l'informe escrit amb claredat meridiana, obert per la pàgina del resum de dades, no per la de resum de resums, concisa en excés. Llavors inicia l'explicació desenvolupant el matís més característic, que no necessàriament ha de ser el motiu principal aconseguit mitjançant l'estudi, i fa incís a no desviar-se de tema a no ser que l'interessat o interessada demani algun tipus d'aclariment especial.

El Damiano actua segons les normes apreses. Mentre el Prudenci mira les columnes de dades, li comença a parlar del punt fort de la investigació.

--Comprovaràs que confrontant les dades, ens du a la conclusió que el motiu fonamental de preocupació, és a dir el que ens porta a la base del problema, és una matèria que a mi professionalment no em pertany. Et recomanaria que visitessis directament a qui et pugui ajudar. M'haig informat i aquí al poble al centre de salut no tindràs cap dif...

--Però que cony hi fot aquí? Si no hi fot res, però què és això? --Els vells mestres sabien el que es deien. L'interessat ni l'ha escoltat, s'ha fixat amb les dades com fan tots i com en aquest cas no li han agradat, protesta enèrgicament. Ara l'Examinador ha de reprendre l'explicació i ja sí, enfocant-la vers les inquietuds de l'interessat.

--Home, posa el que hi ha, són els resultats. En aquest cas són tan minsos que quasi els podríem de considerar irrellevants.

--Com que irrellevants? És que entre totes les possibilitats infinites, l'única existent és la real?

--Bé, això de real, caldria especificar-ho, però sí, la present i poca cosa més, ja ho veus. Si passes un parell de fulls i et fixes amb el resum de resums, encara el panorama et resultarà més diàfan si cap.

--Però i ara, què cony foto jo?

--T'ho estava dient, tens un problema d'addicció. Tu ets addicte a les reaccions químiques que segrega el teu cos, provocades per una emoció, i en el teu cas, crec que ens troben en un cas clar d'enamorament patològic. Ja veus és cosa d'endorfines, dopamines i dallonses desbocades, però no et preocupis, hi ha solució, potser no serà ràpid, però sí efectiva, podríem dir sense temor a equivocar-me que a mitjà termini... haig consultat amb el centre de salut i...

--La mare que ho va parir!, tanta història, i dius el mateix que mon pare, no serà que esteu compixats tots dos contra mi?

--El senyor Eumir és un home savi, i segurament de gran intuïció, però no dubtis de la meua professionalitat, els meus càlculs són del tot fiables. També et diré que la teua reacció és ben normal, és només ràbia, rebel·lió a un diagnòstic desfavorable, però amb un mica de temps i tractament aniràs veient les coses d'una altra manera.

--Jo no les deixaré mai d'estimar, les adoro, no puc viure sense elles, i elles també m'estimen. Tot va la mar de bé, tot funciona a la perfecció entre nosaltres.

--N'estàs segur d'això?, el fet de vindre a fer una consulta, ja denota cert dubte.

--Vaig vindre obligat per mon pare, jo no, no pas... --El Prudenci s'està enfarfollant.

--No, Prudenci, no t'enganyis, ningú no et va obligar. Calmat una mica si us plau, vols que et prepari una infusió? Estarà en un moment.

A l'estona el Prudenci es retira un xic més assossegat. Capcot, amb les llàgrimes eixutes i les orelles gelades, camina sensiblement afectat, sense direcció definida. Passant prop del barri dels seus pares, se li encén una petita llum, cercant consol. 

Roy Orbison - "Only The Lonely"

 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (21)

El Prudenci apareix un dia en un interval de la feina, li demana les dades de rigor, omple uns qüestionaris a l'ús i se'n va. L'endemà el torna a citar per concretar unes quantes coses. La intenció de Prudenci és passar de puntetes per aquest tràngol, que compleix en deferència a son pare, a ell mal li cap li fot tot plegat. De la segona entrevista ja ha marxat amb el nas estarrufat. El mal parit del novell li ha tret més del que volia. Trigarà un parell de dies, li ha dit abans que s'acomiadés. No sap si tornar, al capdavall n'està segur del seu amor per la Leo, a més a més actualment eixamplat a la Gilda, que li estarà eternament agraïda, gràcies a ell la seua relació amb la Leo està abastant alçades inimaginables fins fa ben poc, per altra part molt desitjades per ella. S'estaran atansant tant les dos dones que ell perd presència dintre la relació? Ara, potser no, però en un futur... cada vegada passen més estones juntes, més que no pas amb ell. Abans era ell el centre de les cites eròtiques, fins i tot per elegància i cavallerositat, va cedir el focus d'atenció a la Gilda, que se'l mirava emocionada amb profunda satisfacció. Però és que ara sempre és ella la que ocupa l'espai privilegiat, i no fa res per a què això canvií. Això no s'ho ha explicat al Damiano, potser ho hauria de fer. És estrany que el Damiano no li hagi demanat per la seua feina, o potser ja li va dir el primer dia, probablement serà això, aquell dia no va assumir el que estava fent realment.

L'ofici del Prudenci l'exigeix esprémer el màxim de sagacitat i no estarà tranquil fins a rebre la resposta del Damiano. Ahir a la nit va anar a casa de la Gilda sense haver quedat, sense avisar. Se les va trobar segudes mirant un espectacle a una pantalla, no li van dir gran cossa, el van convidar seure al sofà, però van continuar pegades tota l'estona fins que no va acabar l'espectacle, insuportable, segons ell. Uns actors representaven una obreta tràgica exagerant l'actuació fins a un histrionisme pueril, en una trama ordinària que no obstant divertia a les noies. Al final li van convidar a passar la nit amb elles, però ell amb l'emprenyat que estava se'n va anar cap a casa, això sí dissimulant la mar de bé, per alguna cosa és un gran còmic.

És conscient que no farà res de profit fins que no tingui notícies de l'Examinador. Ha estat fent temps visitant a son pare, però no és massa per ell, als matins es passa les hores estudiant el coi de lèmurs, i sa mare neteja el foc a terra, fent feines, preparant el dinar, preocupada per son germà; com sempre no disposa de temps per ell. Però que podia fer? No aguanta més i entra al despatx de son pare, interrompin-lo esmentant l'Examinador, llavors, entre que son pare inicií el mètode d'atur d'estudi, és a dir: deixi d'anotar coses al seu quadern de treball, marqui el punt de lectura, desi un diccionari en un calaix de la taula i es canviï d'ulleres, introduint les de lectura en la seua funda. Abans que faci la intenció de dedicar-li l'atenció, li arriba un missatge de l'Examinador apuntant-li que té el seu informe preparat. Informe? Exclama en veu alta. --Què coi d'informe!

--És el mot escaient, com si no ho hauria d'anomenar? Au vés-hi, ja veig que tot plegat t'està afectat amb desmesura, quan abans sàpigues el que hi ha millor t'anirà.

Roy Orbison - "In Dreams"