dilluns, 1 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (13)


             El Damiano a l'ajuntament: no l'han deixat entrar, espera fora com tothom. S'ensuma una resolució imminent. Han portat a la principal testimoni a comissaria, esperen treure-li alguna cosa abans que el desenllaç els sigui desfavorable i es quedin sense cas.
La noia puja les escales acompanyada per un policia de paisà, el comissari l'espera a la sala d'interrogatoris, junt amb el seu interrogador més eficient. Entra la noia i la fan seure. Li omplen un got d'aigua, li fiquen al seu abast. No les té totes, no es vol mostra nerviosa ni insegura, però no sap per on li entraran; ella sap que no ha fet res dolent.
No resta gaire temps, cal anar directes al nucli dur de les qüestions:
--La seua recent amistat amb la víctima, té alguna cosa a veure amb l'inculpat, també amic seu? --Ella no se l'esperava, l'han desarmada a la primera, es preguntava quina importància pot tenir la seua persona en la investigació? Dubta per uns segons, no s'atreveix a dir tota la veritat, com podia pensar ella que tot acabés d'aquella manera.
--No és una pregunta prou clara, potser? El que a nosaltres ens fa ballar el cap és la raresa d'aquesta triple relació, única entre totes les persones interrogades. Si ens ho podria esclarir una mica, li estaríem força agraïts. --Aquest cop ha preguntat l'interrogador especialista.
--Ens coneixem tots, som del mateix poble, també de la feina.
--Escolti senyoreta ja han passat els temps de les obvietats. Sigui més concreta, li demano.
--El Ramiro és client de tota la vida de la ferreteria on treballo.
--I?, continuï si us plau, anem bé.
--Un dia en anar a pagar es va deixar oblidada la bitlletera damunt del taulell de la ferreteria, jo la vaig arreplegar i més tard li vaig tornar.
--Molt bé, una cartera sempre és un objecte temptador, a qui se li podia resistir donar-li un cop d'ull, és una cosa del més normal, no?
--Sí, jo només la vaig obrir una mica abans de tornar-li, no per res, no li vaig agafar ni un ral, no.
--En canvi, potser hi va trobar alguna cosa d'interessant dintre la cartera?
La noia es mira als dos homes: --Estava plena de fotos d'ella.
--De qui, de la víctima?
--Sí, n'hi havia quatre o cinc.
--Fotos compromeses?
--No.
--Així doncs, podríem dir que eren fotografies normals.
--Sí, retrats més que res.
--Llavors la relació de l'acusat amb la víctima ja venia de lluny?
--No, ella no ho sabia.
--No era ella qui li havia donat les fotos?
--No, ella no en sabia res, no en sabia res fins que li vaig dir jo. Jo també vaig pensar com vostè, però després vaig descobrir que no.
--Com ho va descobrir?
--No ho sé, suposo que parlant un dia al consolat, tinc una amiga que hi treballa, li vaig preguntar pel Ramiro, però allí no el coneixia ningú.
--I a ella no li va estranyar que un home que no coneixia portés fotos seues a la cartera?
--És clar que sí, per això em va demanar que li donés tota la informació possible.
--I li va donar?
--Vaig fer el que vaig poder, de la pèrdua de la bitlletera ja feia un temps, i el Ramiro és una persona molt tancada, crec que va ser ella la que va prendre la iniciativa.
--I li va comentar alguna cosa.
--No gaire, un dia em va dir com si tal cosa, que el Ramiro estava boig per ella, que li tenia devoció i que si no fos per mi, no ho hagués sabut mai, ja que ni tan sols el coneixia.
--Així doncs, s'ho va agrair?
--Bé, crec que sí, o no, no em va parlar més del tema. Vull dir que a partir de llavors ja no em va comentar res més. No en sé res més, a part del que sap tothom, jo ja no els puc dir res més de nou.
--Sap almenys si entre ambdues persones es va obrir una relació sentimental.
--Sí i no, jo ho suposava, però llavors el Ramiro ja tenia núvia i vaig sentir que es volia casar. Tampoc hi reparava massa.
--Però vostè freqüentava la casa de la senyora viceconsolessa.
--Sols hi vaig estar dos cops: un dia me la va ensenyar, i una altra tarda em va convidar a prendre el te i unes pastes. --Silenci, és com si s'hagués exhaurit el temps.
La conviden a marxar: --Se'n pot tornar a casa. --Quan és fora els dos homenots es miren, no malgasten paraules, ha sortit una pobra criatura. Tots dos saben que la seua declaració és totalment irrellevant. No hi ha res a fer, els estrangers acabaran emportant-se a l'acusat, sort en tindran de què no desvetllin alguna cosa que a ells se'ls hi ha escapat i que no surti algú esquitxat. S'estan jugant el lloc de treball, el pa dels seus fills i en són conscients.

The Kinks - "This Time Tomorrow"



divendres, 29 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (12)


La casa de cites ha estat recentment venuda a un comprador estranger. Els paletes hi van treballar una temporada, fins que van acabar de sanejar, a hores d'ara esperen la visita de l'arquitecte local, amb el permís d'obres i els xecs conformats per endavant per continuar. De moment, i amb la situació actual encara més, tot roman aturat. Les claus van córrer massa dies, fins que van anar a parar a les mans del coordinador, l'home de confiança del parell de caps adolescents. Quin millor lloc per establir el punt d'interrelació que requereix el negoci! El discret portal comunica amb el rebedor i aquest amb el menjador central. Al pis de sobre un curiós quartet, on han col·locat un parell de butaques i un sofà, és l'antesala de les tres habitacions i del lavabo superior, aquí s'espera el Recader. Li han ofert una infusió d'entrada, si vol alguna cosa més que demani, la noia no trigarà, li han dit. Passa l'estona i ningú per aparèixer, el coordinador entra i surt de la saleta, per assegurar-li que tot va bé i que la noia ja és en camí. El Recader, ben dinat, s'escarxofa al sofà, es relaxa... se li comencen aclucar els ulls.
No han transcorregut gaires minuts, quan el paio ha entrat, aquest cop sí, acompanyat d'una noia. L'asseu a la butaca de l'esquerra. La noia de posat seriosa espera. El Recader també espera que succeeixi alguna cosa. Passen els minuts, cap dels dos parla, la noia es fa la distreta. Torna el coordinador, li diu que no es preocupi i s'endú a la noia. Al cap de poc apareix tot dient-li que de seguida en vindrà una altra. Molt bé, pensa el Recader. Reprèn la migdiada.




dilluns, 25 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (11)

El Damiano acompanya al Recader fins a la fonda. Dinaran junts, ja no és l'hora, aquests dies la cuina no es tanca mai. Se'ls hi està exhaurint el gènere, van fer curt,  tampoc s'atreveixen a demanar més fato, no sigui cas que tot aquest batibull s'acabi d'aquí a poc. Hi ha sectors que estan fent l'arròs, a més a més de la restauració, els taxistes i el comerç en general, també altres professionals s'han espavilat a l'hora de satisfer les necessitats dels visitants.
El submón de la vall, recentment dominat per un parell d'adolescents que han vingut apressos de terres llunyanes, ha creat en poques hores una xarxa per atendre les necessitats d'esbarjo nocturn i no nocturn de la gran majoria masculina, que durant aquests dies és congregada al poble. Han aconseguit unes quantes noies dispostes a treballar uns dies guanyant una bona virolla, deixant-se fer pels clients que els hi menen. Lo de deixar-se fer és literal, elles no són professionals, les professionals del poble, no atenen fora de la seua clientela, de tant en tant algun recomanat i no gran cosa més. Aquestes en canvi ho accepten tot, això sí: són estatutàriament passives, fins al punt de provocar el desànim de la clientela. Tot amb això més d'un repeteix. Als seus proxenetes tant els hi fot, saben que és un negoci de temporada: garrotada i si no queden contents ni mai. Les noies no tenen consciència d'exercir l'ofici més antic del món, s'ho prenen igualment com una feina ocasional, també veuen que això no és el seu: no és el mateix fer li una gallarda o una popada, fins i tot follar d'esquitllèbit amb un noi que només els hi fa mitja patxoca, que obrir-se de cames i aguantar un tros d'homenot suant i esbafegant a sobre.
Una xarxa recol·lectora ofereix el servei a la potencial clientela, captant-la a qualsevol moment del dia. El Recader després de dinar ha estat interceptat per un noi que li ha demanat si desitjava companyia femenina, ell com no, li ha respost afirmativament. El Damiano se n'ha tornat a l'ajuntament, ell no pinta res allí i la proposta del xiquet, ha pensat que li farà passar una bona estona mentre l'espera.
Quan el ganxo aconsegueix un client, es comunica pel cel·lular amb el coordinador. El servei és obert les vint-i-quatre hores del dia, no vol dir que les noies s'estiguin esperant tot el sant dia. El coordinador truca als nombres del llistat i demana per la disponibilitat. La noia que confirma es presenta a lloc, amb un màxim de vint minuts de demora, que sempre seran més.

dilluns, 18 de maig del 2015

L'avenc del Circuit.

Eixint de l'avenc del Circuit.
       El giny dels croponios.

           Arribarà un moment, després de mesos o anys trescant per les serres que envolten un municipi, que començareu a conèixer residents que volen col·laborar amb vosaltres. Insistiran, potser us podeu fer el longuis, però són pesats com un espeleòleg obcecat. Llavorers heu passat de l'intrús xafarder, als paios que fa massa dies que sovintegen pel territori, a un cooperador interessant amb el qual val la pena compartir una confidència.

Primera entrada a l'avenc.
         









        El pou dels Cronopios n'és un exemple clar. Ens hi va acompanyar l'Alfons d'Ossera monitor d'esquí, amic del Jaume dels conills i també pintor, l'home de l'Eulàlia la formatgera, veí del Nico l'escultor, al qual ens havia enviat la Carmela, l'ama de la fonda de l'Alzina i dona de l'Isidre l'acordionista, que ens va presentar Ton el pastor. Es tractava d'un forat localitzat pels monitors de l'estació de Tuixent-Lavansa, protegit amb aquella tanca groga de forats quadrats, que els pas dels anys en eixamplar-se l'embut de la boca va acabar devorada pel forat.
 
El Corredor dels Cronopios.
          L'avenc del Circuit correspon a un circuit de l'estació d'esquí nòrdic, al qual anomenaven circuit de l'avenc, és molt a prop d'un rotund tallafoc i d'un preciós camp de dolines. L'Alfons ens va dur des de prat Llong, després d'ensenyar-nos altres cavitats, és curiós la de monedes que perden els esquiadors, aquells anys pre-euro les monedes de vint duros abundaven pels prats i boscos com un pragmàtic obsequi del desglaç, davant la magnificència del bosc i la bonhomia de la companyia.

El pou és curt i brut, com de nova factura, li van fer un cop d'ull el primer dia, una base empedrada condueix a una mena d'estret meandre impenetrable i insondable, les pedres se'n van molt avall, rebotant per les parets sembla que no és que vulguin detenir-se enlloc, fins que una darrera vertical muda, conclou sonorament delatant cert volum final.

Després d'anar catalogant altres cavitats properes, ens vam deturar força temps a l'avenc del Circuit, amb la fal·lera d'obrir aquest corredor. Ens va passar de tot, era una feina llarga per una primavera avançada o una tardor benevolent. Aguantaven fins que se'ns esgotaven les bateries del trepant, amb jornada partida per dinar, encara rai de tenir aquest límit. Molts dies sortíem ben derrotats de l'avenc, si fora plovia, quedaves cobert una pàtina de fang que amb la curta aproximació s'escorria, altres dies sortíem endolorits i colpejats. Un dia van conèixer una noia anglesa que duia una tovallola que s'havia perdut cercant un riu, uns altres dies ens venien a rescatar a mitja feina, però nosaltres tossuts no eixíem fins que les bateries s'exhaurien. El Jaume de la Fuliola i el Marcos el valencià en són testimonis.
Lentament anaven obrint el pas, en superar el primer retomb s'albirava un espai prou ample al cap de pocs metres. Una centena de micros després, vam aconseguir instal·lar la capçalera del pou, el sarrabastall del material pou avall, acompanyava la solitud de l'operari encastat al corredor dels cronopios, pocs fames i algun esperança van col·laborar en l'obertura, més sabedors de la follia dels fames pels badalls de pernil, quan fins i tot els imposen als que en són rebecs. L'estretor no et deixava escolar pel desfonat, fent avançar el passamà a mesura que ho permetia, abandonant un rastre de calibrats que es deixen travats a la pedra, com a les Feus del Riu Mola on ens va dur una tarda vagarosa per Tuixent, l'Horaci el xofer de la “lechera”, on resten clavades pels companys del SIES de les seues recerques pel Cadí. Un cop en un forat de dalt a Llardaneta el LL-21, després d'obrir un passatge a través d'un con d'enderrocs col·lapsat per blocs, no hi havia més remei que petar el darrer per poder accedir a l'evident continuació. A l'hora de rematar la feina picant el calibrat del 8, ens va ser humanament impossible, amb l'operari gairebé cap per avall, a més a més una petita esllavissada ens va acabar d'acollonir, i també resta el testimoni sobresurtin del bloc, amb el micro segurament caducat, com altres clivatges que resguarden la incògnita.

Per fi la diàclasi s'obra el suficient i l'espeleòleg davalla penjat d'una corda com déu mana. Tampoc sobra gaire i per sortir no fa de menys ajudar-se d'un estrep, però el davallador traga corda uns pocs metres. Malauradament de seguida la diàclasi s'escarrassa en perfilar-se i l'espeleòleg se sent com el gatet Plutó, únicament la dignitat el cohibeix de maular, amb el nas a ran del mur, els peus oberts entre les parets fines i relliscoses, tot just per col·locar el puny. Vam haver de reclamar a un especialista, el Ramon de Cervera que tant ens va ajudar després a la cova de les Caixes. “El fino estilista” com és conegut, va davallar la vertical fins a topar amb un ressalt on una estretor en un canvi de direcció, l'impedia el pas, mentre el pou continua molts més metres. Sembla que aquest pou dels Cronopios no es pot davallar, com el pou final de l'Afluent Blanc al Balconet.

Punt c obert a la Grallera de Prat Rodó
Les desobstruccions a les zones d'absorció d'aquesta serra, ens van deixar sempre amb la mel als llavis, com a la Gran Dolina de Prat Llong ja contada, com després a la Grallera del Prat Rodó. Una cavitat no visitada des de la primera exploració a l'any 1.970, que presenta un pou d'uns -15m., amb una base arredonida que per un pas estret comunica amb una curta vertical de -5m. La topo publicada per primer cop recentment a l'espeleoíndex, certifica que els primers exploradors van superar l'estretor, nosaltres vam haver de picar una bona estona. Això sí, un cop davallada la galeria mig colgada de sediments era força sospitosa. Vam començar a excavar i enretirar la terra fosca i humida, apareixent una finestreta que accedeix amb un nou fus, amb una saleta prou acollidora, però com sempre per aquest territori, cal continuar treballant a la neteja del proper pou per avançar.

Grallera de Prat Rodó.
 
        Un cop aquí d'afegitó, sense sortir de la mateixa unitat geogràfica, podríem esmentar el Vaporer del Carrasquer, però com és a la zona de resposta, ho deixarem per un altre dia.





 

Postdata:



Informació sobre el Ll-21, a les crestes del Forcau. 



divendres, 15 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (10)

Prop de la llitera amb l'esquifit cos del Ramiro escairat a sobre, el Damiano fa estona que li enraona suaument. Ha anat des del seu vaticini de la noia de la veterinària fins a donar-li records de sa mare i la cunyada. Primer sense aparent resposta, al poc el sistema nerviós reacciona amb espasmòdics moviments cervicals, que de continuar així li produiran una lesió muscular.
--Hauríem d'avisar al metge. --Comenta l'alcaldessa de la porta estant.
El cap de guàrdia li fa cas, i se'n va a trucar-lo.
Ni el conscient del Ramiro pot aguantar més els espasmes, fa per incorporar-se ajudant-se amb els colzes mirant-lo amb desafiament.
--Et trobes bé Ramiro.
--No.
--Que et passa?
--No entenc res.
--Què és lo què no entens?
--De tot, de tot...
--Has tingut tota una vida per entendre-ho Ramiro, si no ho arribes a entendre, és culpa teua, ara altra cosa és si no ho vols entendre. --L'alcaldessa escolta amb atenció, però es pregunta si ha valgut la pena aquest darrer intent.
--Sols vull morir, és que no ho veus, no ho veus com estic!
--Només veig a un home jagut en un llit, perdut de si mateix.
--No, no ho vull entendre, ja haig fet massa per entendre, ja no vull més...
--Encara ets a temps, sempre hi ha temps, no et rendeixis.
--No, no vull, i menys tu, tu menys que ningú, fot el cap, jo no existeixo, no sóc res, vull deixar de ser i ja ser res d'un cony de vegada. --Es tanca d'esquenes com si donés per morta la conversa.
El Damiano defalleix, es gira mira al guàrdia, al cap de la guàrdia que ja ha regressat i a l'alcaldessa, abaixa el cap, aixeca el cul de la cadira, fa per marxar, però abans el cap de la guàrdia en to privat li demana que li pregunti si ha estat ell l'autor del crim, una confessió és el que vol. Ho accepta, sap que segurament no serà possible, ja ha passat el moment, però de totes maneres hi va. No respon, repeteix la pregunta amb diferent formulació: res. Insisteix una tercera vegada. Al Ramiro se li reprodueixen els espasmes. Tanca els ulls amb faccions doloroses, i crida amb la minsa veu trencada que li queda:
--No, no, va ser ella, ella va ser, ella va ser, jo volia matar-me, ella va ser. Va ser ella.
--Qui? --Li pregunta el cap de la guàrdia.
--Ella, ella, ella, jo no la volia, va ser ella...
--Qui és ella, digues el seu nom, digues el seu nom Ramiro.
--No ho sé, és ella, és ella.
--La Marta, la teua núvia?
--No, no, no ella, que no ho dic: ella.
--La viceconsolessa?
--Ella, sí ella, és que encara no ho sabeu, què cony foto jo aquí sinó? És que potser no ho heu vist?
Entra el metge, l'estat del Ramiro és preocupant, li administra un calmant, demana que tothom abandoni la cel·la. --En el seu estat no és convenient que sigui traslladat. --Recomana.
--Ho haurem de comunicar a la delegació invasora. --D'aquesta manera anomenen a la representació diplomàtica del petit país. --Em farà falta un certificat, tot i amb això... ja veurem com respiraran.
La delegació estrangera ja els espera a la sala de juntes. Però abans que l'alcaldessa els pugui presentar qualsevol certificat mèdic, l'advocat principal exigeix que el seu psicòleg visiti a l'acusat.
--Cap inconvenient.
--Així doncs reprendrem la reunió després que el nostre psicòleg examini al pres.


dilluns, 11 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (9)

La senyora viceconsolessa utilitzava els serveis d'una empresa local de distribució tècnic personal. Li semblava que d'aquesta manera estava menys lligada fiscal i administrativament. Preferia subarrendar a una secretària, i pagar les factures a l'empresa que no pas mantenir-la en nòmina. Tot eren avantatges, li va dir la cap de l'empresa de distribució de personal, una dona que no per amiga, sinó per una antiga relació professional comuna amb el malaurat vicecònsol, coneixia bastant bé. L'empresària va muntar el negoci una vegada la va repudiar el seu marit, i el judici post divorci fes que el seu negoci inicial de guies per la serra, del qual el vicecònsol n'era soci fundador, fos traspassat al marit, cap de família, com principal font del sustentament familiar. El marit la va repudiar per adúltera, cosa que ella mai negà. Va assumir la sentència i els fets amb la dignitat i fortalesa amb què es pren la vida. Encara no és casada amb el seu amant, ni tan sols li passa pel cap, malgrat que l'empresa de repartiment de treball li funciona força bé.
L'assassinada viceconsolessa exigia que sempre fos la mateixa persona la que treballés per ella. I així era, una noia noucasada que li solucionava la feina la mar de bé. Aquesta noia feliç pel seu casament, refiada, contenta i agradable, complaïa molt a la viceconsolessa, és més, segurament en el seu interior pensava que seria la seua perfecta substituta. La connexió amb l'acusat és per una de les seues amigues íntimes, interrelacionada amb el Ramiro també per temes laborals. Aquesta treballa a la ferreteria local, fa una mica de tot, inicialment va ser contractada com ajudant administrativa, però com no se n'acabava de sortir, abans d'acomiadar-la, la fan anar de comodí a la botiga. Diuen que és una noia més aviat fosca, que sembla que estigui a disgust a tot arreu, amb tot això se la veia esmorzar sovint amb el grup del Ramiro. Li duia personalment les comandes, com a altres clients, i el que va aixecar les sospites i ella no ha estat capaç d'esclarir, és l'origen de la seua l'amistat amb la viceconsolessa, és més, se sap que era molt recent i que àdhuc la visitava, a més a més matava hores xerrant al viceconsolat amb la seua amiga. No acostumaven a coincidir les tres dones, ni al viceconsolat ni enlloc, fins i tot la secretària desconeixia l'estreta relació entre ambdues, reconeixen que probablement les presentés durant una de les seues freqüents visites al despatx, però que es pensava que la cosa no havia anat més enllà.
La noia ha estat citada per aquesta tarda, els periodistes l'esperaran a la sortida, si és que surt. Ella es mostra inquieta, molts asseguren que és el seu estat natural. El comissari, desplaçat especialment, creu també que el seu testimoni és clau al context de la investigació. En canvi el cap de la guàrdia municipal pensa que tot plegat és una pèrdua de temps, que s'emportin al Ramiro i el jutgin, sigui aquí o allà i que tota aquesta història acabi d'una puta vegada, perquè la noia aquesta és una pobra beneita que només farà que emprenyar i complicar-ho tot encara més. Si ell hagués de fer cas de totes les xafarderies que corren pel poble, no faria res més.


divendres, 8 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (8)


Les filtracions del sumari reflectides als rotatius, corroboraven els càlculs del Damiano. A la premsa del petit país s'han publicat tot el seguit d'argumentacions presentades pels advocats, adreçades clarament vers a un crim passional amb desequilibris emocionals, provocats per un despit a les exigències del presumpte culpable. Acceptant la relació d'una dona soltera lliure de compromís, amb un subaltern que enganyava a la seua promesa.
Petant amb tot, els darrers dies tot això ha quedat en papers mullats després de les investigacions dels diaris nacionals, davant un cas que ha cridat l'atenció a tota la gran república. Els periodistes desplaçats després de mesurar i calibrar les informacions recollides, basant-se preferentment en fonts locals, entrevistades directament pels propis autors, publiquen una versió molt més complexa, aportant la inquietant figura de la mà negra. Un tercer personatge, que va ser el que va moure els fils, germinant la llavor ja existent en el cor del Ramiro. Especulen que l'assassinat va servir per traure's del mig a la senyora viceconsolessa, persona de gran perfil polític a la que se li augurava una brillant carrera. Si algú vol pujar, caldrà que algú baixi, si més no serà un tap pels altres. També asseguren que el o els caps pensants, no són pas residents al poble, ni tan sols a la vall, la cosa ve de ben lluny: del petit país, encara que reconeixen l'existència d'algun col·laborador instigador local. Per aquest motiu està creixent el corrent d'opinió de què si es vol treure l'aigua clara, s'ha de jutjar al Ramiro al petit país, en contra de l'opinió de l'alcaldessa, que s'està quedant sola, ara amb el Damiano.
Les recerques, tant dels polis forans com dels gasetillers, es centren actualment a indagar la trama local, suposadament el punt feble de la conspiració. Afirmen que el viceconsolat és una autèntica nosa pel ministeri d'exteriors, font de grans despeses, genera exigus recursos, més des de la pressa de càrrec de la viceconsolessa, que havia reactivat amb escreix i en excés les relacions bilaterals, sense cap negoci efectiu. Un orgull per la delegació de la vall, i una caríssima inutilitat pel ministeri. Una futilitat econòmica i per contrari un èxit diplomàtic d'un balafiament insostenible. Així doncs, es perquireix a les persones de més o menys influència dintre del cercle del Ramiro. Han passat totes per ser interrogades a comissaria, instal·lada provisionalment a l'antiga caserna. Del conjunt d'interrogats, hi ha tres persones que es creu que se'ls hi pot extraure molt més del que han contat. Una d'elles és el Damiano, amb ell els periodistes no han pogut fer-hi gran cosa, els repel·leix instintivament. Una segona seria l'amic de corregudes del Ramiro, un paio no del tot fiable, massa fatxenda i de tarannà inofensiu; si té coses a amagar comunes amb l'acusat, seran del tot irrellevants. Tothom pensa que el testimoni clau, ja que les poques llums del Damiano, tant com la seua vida muntanyera l'exclouen, és l'amiga de la secretària de la viceconsolessa, molt més que la parella de petits delinqüents, que van ser els únics retinguts de tots els interrogats. Van dormir un dia a la caserna, per deixar-los sortir l'endemà sense càrrec ni properes citacions, això sí, amb limitació de moviments, igual que la resta de la població.

dilluns, 4 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (7)


L'edifici oposat és connectat a l'ajuntament per un rònec pati ple de mals endreços, amb un accés angost suficient perquè circuli una persona. La casa del darrere, més modesta que el casalot de l'ajuntament i de construcció més recent, dóna cabuda a la policia local i a les oficines del registre civil. Els jardiners i la quadrilla municipal tenen el magatzem just al costat, sota l'arxiu del registre. Tot el que no els hi cap, s'expandeix pel patí d'interconnexió. Des de sempre va haver-hi un parell de cel·les a la planta baixa de la policia, amb finestrons interiors. Com gairebé són desocupades, el seu estat no era higiènicament adient, més que res algun paio quan agafa un mal pet l'ocupa fins que li passa. La quadrilla les va netejar de pressa i corrents, abans que el jutge i el fiscal arribessin a la vall, fins i tot abans que la senyora alcaldessa les visités. La fama de l'escrupolositat gairebé maniàtica amb la neteja de la viuda, i les dures esbrocades que van rebre la policia de neteja del poble, fins que no els va afilerar tal com ella volia, la fa ser respectada per tot el personal al seu càrrec.
Les guàrdies al pres van de dos en dos hores. L'agent de servei ha de demanar la segona clau al cap de guàrdia, llavors el proper a substituir-lo el relleva fins que el cap li entregui la clau, sempre després d'informar-lo dels motius de la visita. Tot plegat triga quasi cinc minuts, cinc minuts menys.
El Ramiro és cabdellat en un extrem de la llitera intentant dormir, més ben dit: intentant no ser-hi. Immutable a les visites, el menjar del plat i l'aigua del got desapareixen a la nit, si no fos per això, es diria que no es mou gens. L'alcaldessa resta prop de la reixa, el Damiano s'atansa saludant-lo afablement. No hi ha resposta. Tant li fa, ha aconseguit veure'l i li dirà el que ha vingut a dir-li. Se li apropa un xic més, s'asseu a la cadira i comença a parlar-li centrant-se en la darrera vegada que es van entrevistar. Va ser al poble, el Damiano havia baixat com fa alguns cops, i com també acostuma es passa pel taller per xerrar una estona amb el Ramiro, més que res per curiositat. No s'hi està gaire, al Ramiro l'incomodaven aquestes visites, i ell ho sabia. D'això fa uns pocs mesos, va ser quan es va assabentar del prometatge amb la noia de la veterinària, pel qual el va felicitar. Ha fet càlculs i per aquell temps ja no treballava a la part alta del poble, a les cases noves, és més: es queixava que se li havia afluixat la feina, llavors com comenta tothom la relació amb la viceconsolessa era a una fase avançada. Alguns diuen que la va seduir quan treballava a casa seua, altres més “coneixedors” asseveren que la cosa venia de lluny, que fins i tot van ser nuvis de ben jovenots, i que ell no la va poder oblidar mai. Després amb el temps, ella va progressar molt a la vida, arribant a l'escala diplomàtica que li permetia l'accés a les classes dirigents. L'anterior vicecònsol n'estava bojament enamorat, es va haver de separar d'ella per motius de salut, però se sabia que l'esperava al seu país quan fos substituïda del càrrec, segurament per un ascens al ministeri o una nova destinació de més rellevància. 


 

dijous, 30 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (6)


La viuda rep la informació del seu regidor com un mínim alè d'esperança, és la darrera oportunitat. El regidor l'ha informada de l'individu en qüestió: un embadalit pastor de la serra que sembla que no hi sigui del tot. De totes maneres el rebrà, també li ha comentat que és o sembla del tot inofensiu, però que en tot cas pot demanar que un guàrdia estigui present durant l'entrevista.
S'obre la porta i apareix una dona d'aparença cansada, però de les que es fan mirar. El convida a entrar.
--La seua relació amb el Ramiro, és propera, estreta, íntima, quina mena de cosa és? El regidor no m'ho ha deixat del tot clar. Han vingut a veure'l familiars i amics, la seua promesa... no ha volgut rebre a ningú. Vam deixar entrar a la cel·la a un íntim amic seu, i ni se'l va mirar. Nosaltres estem aquí per ajudar-lo, però si no es deixa... Jo ja no sé què més puc fer? Aviat vindran els advocats del petit país, amb el psicòleg paranoic que els acompanya i se l'enduran, i jo no podré fer-hi res. Així doncs, m'han dit que era una mena d'aconsellador, un aconsellador espiritual, econòmic, en què es basava la seua relació?
--Jo més aviat li comunicava les seues possibilitats davant una acció en concret.
--Quin tipus d'acció, possibilitats de què, pot ser una mica més precís?
--Davant un assumpte que l'inquietava, ell em demanava una resolució i jo li deia quina era la que li convenia més.
--Vostè en sap d'aquestes coses, és una mena d'endevinador?
--No, no sóc pas un endevinador, però es veu que sí, que serveixo per a aquestes coses.
La senyora també l'escruta per uns instants. Ell li aguanta la mirada com li ha fet abans al regidor, i per poc sembla que tingui la mateixa reacció. S'aixeca, pensa un parell de segons i li diu:
--Acompanyi'm. --Pren l'aparell i parla amb algú. De seguida es presenta un guàrdia del municipi.




dilluns, 27 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (5)


--És un amic, més que un amic, crec que li dec, el conec profundament, i segons les notícies que m'han arribat roman en un estat d'atordiment gairebé letàrgic del que no pot sortint-se'n tot sol. Jo crec que el puc ajudar, i d'aquesta manera estic segur que també ajudaria a solucionar els obstacles que tant estan entorpint els tràmits legals. Crec que una confessió o en el seu defecte un reconeixement descriptiu dels fets, alleujaria els esculls que estan trobant tant els advocats d'aquí com els d'allà. --Tenia ben preparat el que devia dir i no dubta.
--Sap que jo no estic capacitat per atorgar-li el que em demana. Només la senyora alcaldessa ho està, ni el ministre, sols ella.
--Ho sé. Estic convençut que la meua visita seria de gran ajuda, el Ramiro venia a demanar-me consell tot sovint, sóc una persona important a la seua vida.
El regidor se'l mira fixament per uns segons, l'escruta tot dient-li: --Vostè sabia la relació que tenia amb la senyora viceconsolessa?
--No.
--Llavors els seus consells no eren de tipus sentimental.
--Ho podrien ser, ell em demanava per l'esdevenidor, per si...
--L'esdevenidor, gran paraula. --Mou el cap endavant endarrere amb displicència. --Tampoc li va dir que tenia la intenció de cometre un assassinat?
--No, això no crec que fos un acte premeditat, tot just...
--Ara tinc massa feina per pensar en tot plegat, serà la senyora alcaldessa la que decideixi. Pugi les escales i esperis a la porta del seu despatx, amb una mica de sort el rebrà abans que arribi tota la patuleia.
A indicacions del regidor, el guàrdia de l'escala permet que el Damiano pugi. El Recader continua segut al banc, és el darrer al torn d'espera, encara en té onze per davant. Ell no marxarà fins que ho faci el Damiano, no pensa separar-se d'ell fins que no arribi a casa.
Davant la porta del despatx d'alcaldia no hi ha seguretat. Els passadissos semblen buits, és l'hora de la migdiada, pensa, i ara a fer d'examinador oficialment, jo volia ser reparador de camins, que sóc bo marcat i arreglant senderons, no, em van declarar examinador, però sinó no en foto una de recta, sóc un desastre ben desastrós...


divendres, 24 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (4)


Palplantat, enllestida part de la feina reposa serè; continua tenint gana. La gent que omple la sala calla, semblen que tots han dinat prou bé, impàvids, ningú dorm, ningú parla, a l'escala un parell de policies estatals guarden l'accés al pis superior. Per fi algú comenta amb certa ansietat, que no pot trigar gaire a què baixi el senyor regidor i els rebi al despatxet, com ha estat fent cada tarda des que va començar la crisi.
Baixa el regidor, el Damiano ja ha llegit la carta, segons l'ordre, serà la sisena visita. Tot se li amuntega, pensa: havia de ser ara que un dels més vells i grans examinadors perdés el senderi i al seu substitut immediat no li vingui de gust exercir, pel que sembla ser una llarga temporada. Clar, no pot estar la ciutadania sense aquest servei i se li demana la seua incorporació, almenys fins que al segon vulgui tornar a la feina. Fa un senyal al Recader perquè s'atansi.
--Donem un parell de dies, no més, passats dos dies pujaré al poble.
--Dos dies i ja hi aniràs, vols que pugem junts?
--Jo no vaig tant ràpid com tu, m'hauràs d'esperar, t'alentiria massa.
--Tant és, jo m'adapto, així no faré el camí tot sol, és més, m'anirà bé per canviar d'aires, a més a més haig vist un parell de coses força interessants baixant. --Les habilitats professionals dels escalabornins no els limiten pas a l'hora de desenvolupar altres activitats. El recader és una gran amant de la sedimentologia.
El criden pel nom. El regidor ha fet via amb les anteriors visites, li vol demanar una visita al Ramiro, sap que aquesta no podrà ser sinó passa abans pel despatx de l'alcaldessa. El temps se li acaba, la reunió amb els forans no pot trigar. El guàrdia li obre la porta, el regidor rere una taula va despatxant, esborronant i estripant papers. Tot just s'asseu, li demana el motiu pel qual vol visitar al pres.

dilluns, 20 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (3)

Tot el poble va assistir a l'enterrament. L'escola va tancar, els comerços, tothom era a la plaça. L'església no cal dir-ho, el mossèn no havia vist mai tanta gentada, van haver d'engegar els altaveus perquè tots els congregats a la plaça i voltants poguessin seguir la missa. Després la van acompanyar fins al cementiri amb tots els honors, ja havien passat uns quants dies des del malaurat succés, però és que van haver d'esperar al metge forense de la capital de l'altre costat de la vall. Mentrestant el Ramiro continuava com ànima en pena, sense voler menjar ni beure, tal com el van trobar dalt del turó dels mals homes morts. Tancat, esperant morir-se sense fer-hi res. A la fi l'instint li va demanar aigua, i des de llavors ja menja una mica, automàticament: quan li fiquen un plat davant, se'l menja, tal com després pixa i caga.

Li és força difícil localitzar un lloc que li posin alguna cosa de menjar calent. Serà millor descobrir el parador del Damiano i que aquest el faci de cicerone per aquests carrers atestats de persones vagaroses, enmig d'altres que corren d'aquí cap allà, sense cap raó explicable amb una mica de seny. Les seues habilitats s'esvaeixen en aquests territoris urbans i amb la gana li puja la mala llet. Demana a un petit grup de gent seguda sota un portal, pel Damiano, ningú no el coneix, no n'hi ha cap del poble, gaire bé ni l'han entès. No serà millor tornar a la policia? El de la guàrdia de la porta no en sap res, i no està per històries. El que menja un entrepà al mig del carrer, l'esmenta l'ajuntament, que és on para l'algutzir i la dotació de la comunitat.
Davant de l'ajuntament hi ha un petit autobús aparcat, quina feinada pujar-lo fins aquí! El sol cau vertical contra les llambordes, les persones s'amaguen com poden. Sota el porxo de l'edifici no permeten que s'aturi ningú, els polis locals se n'encarreguen de la vigilància externa. Dalt, a la planta noble, espera el consistori la reunió definitiva amb els del ministeri i els representants del petit país. A la planta baixa, seguts als bancs de recepció, un munt de gent que ha aconseguit una passi per una entrevista amb el regidor de relacions externes i turisme, que és el que dóna les acreditacions a la premsa, els vals de restauració als funcionaris i atén peticions especials d'amics i familiars. Una d'aquestes persones és el Damiano, compartint banc amb tres senyores parentes de la pobra víctima, i dos funcionaris de la delegació estatal, que han observat deficiències amb els vals i se'ls volen bescanviar, encara que hagin de perdre tota la tarda per resoldre-ho. La figura del Damiano es reconeix clarament entre la resta de personatges destacats, i el nostre home de seguida l'ha distingit només donat un cop d'ull de la porta en fora. El Damiano també l'ha vist, però què pot fer? No vol abandonar el seu lloc de privilegi que tant li ha costat, en canvi la presència del recader d'Escalabornava, és sens dubte, deguda una qüestió de gran rellevància. De moment s'entenen gesticulant, el silenci de l'antesala de la planta baixa de l'ajuntament fa una mica de respecte. El guàrdia exigeix al Recader que es retiri. El Damiano li demana que el permetin entrar, el guàrdia ratifica que això no pot ser, li cal un passi. Pel Recader d'Escalabornava no li significa cap entrebanc, donat la seua feina acostuma a dur-ne bastants i de diferent tipus. És un professional, hi ha molta gent, més de la que ens pensem, que no li fa cap gràcia rebre missatges, intentant interposar tots els filtres possibles a la seua presència. Cerca a la motxilla: passis, salvo conductes, vals, certificats... Quan creu que troba el més adient li presenta al guàrdia. Aquest l'ensenya al seu company del carrer, tots dos ho veuen correcte, no hi ha cap inconvenient a què entri, ara que el rebi el senyor regidor serà una altra cosa, és l'últim de la cua, i no disposa de massa temps el... Tant es val. El Recader entra, s'ajup al costat del Damiano i li entrega el sobre lacrat, després es retira uns quatre metres esperant, per si hagués resposta. 


 

divendres, 17 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (2)



L'han vist al mirador i ja l'esperaven a l'entrada del poble. Un parell de policies l'acompanyen carrer avall vers a la caserna, aquests dies plena d'agents nouvinguts per l'afer de la viceconsolessa. Un conflicte diplomàtic extremadament greu, que el govern està mirant de solucionar amb la màxima brevetat possible. Amb la recent arribada del ministre del petit país, es pensen que en un parell de dies aixecaran la prohibició de sortir i circular fora del poble, per a residents i visitants. Es parla que el principal problema és l'extradició del culpable, l'home no està massa bé del cap, i amb aquestes circumstàncies, l'alcaldessa no permet que se l'emportin tan lluny, passant per sobre de les ordres dels alts dignataris de justícia que l'aconsellen que deixi que el jutgin fora, on sigui, però fora i ben lluny, i si volen trencar les relacions diplomàtiques, tant-els hi fot, allò era una anomalia que d'alguna forma s'hauria d'arreglar, és una llàstima que sigui així, però a vegades d'una mala maror en surt quelcom de positiu.
El ministre, polítics i la cort de justícia són allotjats a l'hotel guapo, els hostes els han repartit pels diferents establiments. Els policies dormen a cases particulars, l'ajuntament té previst la sala d'actes com a sala de justícia, però els representants del petit país, no hi són d'acord, la senyora era tan súbdita seua, com filla del poble. Després de dinar hauran de prendre una determinació definitiva, les coses no poden continuar així: tot el poble parat, pres per una flota d'agents i periodistes, endrapant com a lladres i les comunicacions tallades, col·lapsat, sense ordre ni concert, amb uns pocs que es fan l'arròs i la resta fastiguejats, impossibilitats de desenvolupar els seus treballs habituals, que tot just els permeten guanyar-se la vida.
A la caserna li han intentat prendre-li les dades, com de document no en vol ensenyar, l'han qualificat de muntaner, aviant-lo amb una targeta de pas com a tal, fent-li constància de les especials mesures que governen la població. Del Damiano no li han sabut donar raó, el van fitxar com a ell, després se'n va anar. No és gaire lluny, d'ençà que va arribar al poble està fent els possibles per veure al Ramiro, és més: aquesta és l'única raó perquè ell estigui aquí. El Ramiro és pres a una de cel·les de la dependència posterior, aïllat sota estricta vigilància. El Damiano té pendent una entrevista amb l'alcaldessa o amb algun capitost de l'ajuntament, que li permeti veure'l, al·legant la indefensió del pres i el seu grau d'amistat. L'advocat de l'ajuntament és de vacances i no se'l pot localitzar de cap manera. L'alcaldessa no es refia del lletrat del ministeri, que flac favor fa al pres acceptant tots els requeriments del seu adversari, que comencen per una immediata extradició i el compliment íntegre de la condemna al seu país. Parlen de culpabilitat abans del judici, per molt de la confusa confessió del Ramiro, les probes acusatòries i els testimonis que certifiquen l'autoria de l'assassinat. La tossuderia de la senyora viuda malmetrà irremeiablement el seu futur polític, l'únic que desitja la gent del poble és que s'acabi tot d'una puta vegada, i si per això s'han d'endur al Ramiro a l'altra punta del món... que més fot que l'engarjolin en un lloc o altre, millor allà que diuen que no tenen pena de mort, aquí encara el pelarien, com ell va fer amb la pobra senyora viceconsolessa, a sang freda, sense pietat per després passejar el cadàver per tot el poble.
 

dilluns, 13 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (1)


Fa hores que camina gairebé sense parar. Va costa avall des de fa força estona. Salta de bloc en bloc com si res, la seua ment viatja vers altres indrets, mentre les cames li fan la funció amb precisió. L'esplanada ja s'entreveia des de ben amunt, amb les construccions humanes com una munió de punts rectilinis. Distingeix el camí que hi fa cap, va a buscar-lo amb claredat, sense malgastar ni una gambada errònia. Si algú el veies de lluny, no s'ho creuria, si algú el veies de prop, es congratularia de l'espectacle, sempre que ho fes a càmera lenta. Planejant pel senderó, s'arregla la roba: es fica la camisa per dintre dels pantalons, es recol·loca el tabard i tot caminant s'espolsa els pantalons.
En arribar a la casa familiar, la senyora l'informa que ahir va baixar al poble i encara no ha tornat. Cosa estranya en ell, que no fa per allargar les estades al poble. Això el contraria un xic, no hi ha més remei que anar al poble a buscar-lo. Per educació roman una estona xerrant amb la mare del Damiano. Li demana per algunes persones, l'home respon de bona fe del que més o menys té notícia. La senyora sempre acaba la conversa lamentant-se de què mai més les tornarà a veure, cosa que no se sap mai com respondre; un curt silenci i un agraïment per tot li sembla el més correcte. Menja del que hi ha a les olles, mentre li preparen el jaç, dorm d'una tirada
Surt encara fosc, no arribarà a l'hora d'esmorzar al poble, s'haurà d'espavilar, el que sí que farà serà parar a beure. De la font al poble hi ha una esgarrapada, els ramats de cabres estan solts per la serra, no es veuen ni pastors ni caps de déu, els senderons són solitaris, millor pensa: així no caldrà parar a saludar a ningú.
De la punta del mirador contempla tota l'extensió de cases, carrers i places. Les primeres construccions ja corren muntanya amunt. L'última vegada que hi va estar li va semblar més petit, fins i tot més seré. D'aquí estan, se sent el soroll dels motors i el brunzit de la gent en els seus menesters, més fort que no pas l'aigua que baixa pel torrent; l'any està sent generós en pluges.

Nick Lowe - "Cruel To Be Kind"


dimarts, 7 d’abril del 2015

La faula del muricec indolent. I

         Pensem massa sovint que quan folla un, folla tothom, sobretot de barbamecs. Si fins a cert punt l'experiència vital no ens és imprescindible, amb un conjunt d'individus tan antipàtics com nosaltres, estranyament asocials i associatius, farem bé a tenir-la més en compte. Recents estudis prestigiats pels nostres adalils, asseguren que voliac experimentat, és voliac, si no astut, sí eixerit. Detractors d'aquesta ponència són els escèptics, que per més arrogants siguin, convindria refusar, a més a més d'alertar sobre les conviccions poc assenyades i fal·laçment resolutives que ensarronen als crèduls amb un caramel enverinat que només els hi farà venir un mal de ventre punxegut, del qual no se'n sortiran fàcilment, llavorers és preferible romandre esquius, adés que reflexius, o incrèduls, o fins i tot agnòstics per no patir d'un mal tan dolorós.


Foto: Ramon Castella.
          Acomodar-se és la perdició del quiròpter. Moren els vells rhinos i tornen més vells que mai els canta-manyanes de sempre, quan t'adones, als poc espavilats com un myotis comú, ja t'han fotut tres quarts de vida i el quart que et resta és per omplir el pap i fer nones, després te'n veus un brut per treure-te'ls de sobre. Saps que hi ha muricecs tan grossos com guineus, es pengen als arbres i tapen els sol, no els cal aixopluc per sojornar. Jo n'haig vist de tan grossos com camallargs, l'altre assegura que n'ha vist de més petits que una puça, però menteix, i si no t'ho creus, és per ignorància i perquè no has sortit mai del cau, com una guineu de prat. Les discussions en xarxa sonar s'estenen a l'espai inabastable a qualsevol mamífer no alat, per més que insisteixi a dormir penjat cap per avall. Xavalla per uns, inassolible per altres, menyspreat per quasi tots, com tot a la vida, la triada d'oportunitats.
Foto: Quim Abadia.

També n'hi ha de menys sociables que els barbaflorits i menys simpàtics que els penjaquadres, com els impertinents dels reretaulells, que només serveixen per fer-te passar raons, i entre una cosa i l'altra la feixa sense agranar, és a dir, que quan ho vens a sentir ja has fet salat, però ja ho deia el vell que s'enxampa abans a un mentider que a un coix. Caldria elaborar un acurat arxiu d'abrics, balmes, esquerdes, esplugues, escletxes, querants o similars, per tal d'ordenar famílies, colònies... perquè si tothom campa com pugui com fins ara, acabarem superposant-nos. No és que passi sovint, tothom té les seues preferències, és que no caldria patir litigis, un no té per què veure's en aquest mal tràngol, o no? Convindria organitzar una convenció i reunir a les patums, o no, per esbrinar-ho, per publicar les ponències resolutives, aleshores qualsevol quiròpter vulgar sabria a què atenir-se: tenim coses més interessants en què pensar, que no pas resoldre on coi hivernar, prou feina tenim en espolsar-nos i gratar-nos la panxa fins que no hi ha més remei a bellugar-se. No ho podria fer algun altre això?
Foto: Jaume Rovira.
        Matèria per cavil·lar mentre les urpes arrapades són a una presa amb una munió de paios acoblats, emmotllats sentint l'alè de tots, el lent batec dels petits cors, reservant-nos a la primavera, davallant la temperatura temporal a l'indret que ens acull corporalment, sumint-nos a l'inconscient, enganxats a la realitat per la punta d'una ungla insuficientment regada, les ales plegades unes a les altres i les antenes escapant-se aprofitant la força de la terra, brunzir comunitari traslladat amb la puixança d'una colla de muricecs fusionats.

 

dijous, 2 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (14)

           Plora, plora a raigs, venia a reblar el clau i al final l'ha pelat. Ella el dominava, ara, quan ja no la volia, i la seua núvia se n'ha assabentat, com i qui? S'ho ha intentat explicar aquesta tarda, ella callava, perduda, per molt que el perdoni, mai més tornarà a ser el mateix, ho ha vist als seus ulls, uns ulls d'indefensa traïda.
Volta per la cambra, va al pis de baix, torna a pujar tal com ha baixat. Busca alguna cosa. Ja no plora. No busca més, farà un farcell amb els llençols ensangonats i se l'emportarà. És d'hora. Li farà menester un carretó, se'n va a buscar-lo.
Primer ha d'unflar les rodes, les vàlvules perden aire, però mai troba temps per canviar-les. Més tard puja pel carrer principal, els veïns el saluden, al seu cap ressona una única cançó, la darrera cançó que ha escoltat. Ha hagut d'engegar l'aparell perquè no suportava el silenci, sobretot no suportava els sorolls opacs de les eines i els malendreços escampats de qualsevol manera pel taller. Llavors la ràdio també se l'ha jugat: “This Guy's In Love With You”, una cançó perfecta pel que sempre havia pensat que seria el seu món, fins i tot quan s'escapava a empetar-se als bars de cambreres de fora la vall. Estava segur que sempre podria regressar a aquest món, que és al que pertany, on sonen les cançons de Burt Bacharach, i no fan mal a ningú, ans el contrari. On no arrossega pit amunt el vell carretó del taller, on no ficarà el cos embolicat de la dona, ni el conduirà fins al turó dels mals homes.
Travessa el pont amb poc aire a les rodes. Al costat ocult del turó el carretó es tomba en alliberar-lo del pes. L'arreplega com pot, primer de braços, fins que a no ho suporta més, després al coll fins que s'ensorra. És impossible pujar al turó carregant amb el cos, envà ho intenta per la fàcil grimpada, se li desplaça el pes de costat, el desequilibra i el fot a terra. S'ha fet més mal del que es pensa. Mira al cel ja negre, mira al cos embolicat i l'abandona. Puja, lentament, dolorosament. Sua, sua molt, arriba a dalt esbafegant. Mira enrere buscant el cos, no hi és. La volia llençar de dalt el turó estant, ell després, se'n va a la punta més extra-plomada, s'asseu, s'arraulís esperant per tirar-se, volia fer-ho des d'un inici i l'ha acabat matant.
Quan somrius, com t'ho ensenyo? Digues-me ara... digues-m'ho ara, aquest noi està enamorat, me n'he assabentat, abans de matar-la, no haig fet cas de ningú, me n'alegro, haig escoltat alguns cops, que ell està enamorat de tu, digues-m'ho ara i no em deixis en ser l'últim en saber-ho, necessito el teu amor, vull el teu amor, i ni tan sols l'haig pogut pujar fins aquí i donar-li un digne fi. Digues-me ara, si em llançaré jo? Les mans em tremolen, el meu cor trencat... necessito el teu amor, vull el teu amor, si no moriré, quan? Puc dir que et conec tan bé, necessito el teu amor, vull el teu amor... quan somrius.


Burt Bacharach - "This Guy's In Love With You"