A.C.J. ----- SIS (trenta-sisè)

Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el cap de pastors va fer partícips als camarades del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no vingui de cop una maleïda borrasca que ens converteixi en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançaven n'estava més segur que ja no podien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua, era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.

Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. A l’estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren més que suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades, desguassaven desfilassades als aiguamolls.

En sortir pel cairat de la darrera fondalada, se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets, el fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers.La senyora trementinàira es preguntava com abans podien passar amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb compte, adonat-se que un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes, deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca, alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i en el darrer tram, el gel era inexistent.

No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, per estar protegida per un amplia franja de marbres vetats, conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga inclinació nevada. La neu transformada, els ensorrava fins els genolls. Col·laborant tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.

A.C.J. ----- SIS (trenta-cinquè)

Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura esdevingué alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi negre. A la font mentidera, no hi rajava una gota d’aigua, i el cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de la torrentera, que era a mitja hora de la ultima borda, el que significava que un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar; un devia de ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés.

Van sortir del bosc encara amb claror de dia, van fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què era construïda la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua veu gruixuda advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.

Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.

Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses. A la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’unes herbes, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.

Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant que descansava en una tartera de blocs immensos, caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A les seue esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.

Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment estava ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.

Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on els hi semblà més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja grimpant els darrers metres, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que a devoraven la van obliga a moure’s. Llavors davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. Al fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En un moment estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extra-plom. Llavors retornà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.

A.C.J. ----- SIS (trenta-quatrè)

La comissió d’intendència era composta pels treballadors a sou de l’ajuntament: la brigada i un parell d’escrivents, que sols tenien que seleccionar del dipòsit municipal, mantes, conserves i capells, allí emmagatzemats per si de cas, i ficar-los en uns sarrons.

Al poble, qui més que menys tenia la seua feina; vivien prou bé, i no podien deixar les seues ocupacions per una quimera dels batlles. Els estudiants estaven en ple període d’exàmens. Els vells que sempre parlaven de les seues correries per la muntanya, i se sabien els noms dels clots i comellars, només podien fer això. Com tampoc havia guerrers... tenien noves pels mercaders de les invasions i les guerres del continent. De tant en tant els sobtava un brusc canvi de fisonomia dels mossos o unes robes estranyes, però el seu territori no era pas ni massa gran, ni massa ric, ni massa prop d’enlloc per atraure la cobdícia de cap faltat. Ells, abans de molestar al Consell de Savis Ancians, arreglaven els seus litigis a cops de puny. Vull dir que no va caldre fer una gran tria per escollir el primer grup d’avançada. L’alcaldessa havia pensat fer un grup d’atac que sortís abans possible, i prepara un segon grup de recolzament que partiria a l’endemà, si la climatologia encara ho permetia. No volia esperar a cap equip dels altres municipis, ja que naturalment trigarien com a mínim un parell d’hores més.

Doncs eren allà a la Porta Oest: una jove pastora de cabres que com a molt pasturava pels prats que hi ha als límits del bosc de pi negre, i que ni tant sols coneixia cap dels primers graus que accedien al plató, on herbejaven les vaques fins a mig setembre. Un altre era un pobre paio sense massa enteniment, que s’apuntava a totes, fos organitzar una festa popular o neteja l’ermita de la Bòfia. La seua ocupació diària consistia en fer corre les noves entre els pobles, lo que avui en dia seria un barreja de carter-missatjer-periodista. Més confiança oferia una senyora trementinàira que es coneixia els boscos com casa seua, i també una parella de recol·lectors de sal de llop. Malgrat un d’ells, amb acusada inflamació en un genoll, no s’incorporaria al grup i es quedaria treballant al forn de vidre. El darrer en arribar va ser el cap de pastors, home respectat per la totalitat de la comunitat, que no parava d’escopinar al terra i de mirar al carter amb les celles obliqües i els ulls enfonsats. Després guaitava a la gent, els curiosos que es congregaven a la Porta Oest, i tornava a escopinar al terra. L’alcaldessa els va abraçar i quan encara el capellà ea mitja benedicció van començar arriar.

El cap de pastors va marcar un fort pas, tot fent saber als companys la seua intenció de fer nit a la ultima borda. Total que disposaven d’unes quatre hores i mitja de sol i no es podien despitar, a més ell sabia que allí trobarien roba i llenya que havien deixat preparada, quan van pujar a buscar les vaques, a punt pel proper estiatge. A més a més, si per la nit queia la cegallosa planera, restarien per sobre d’ella.

Deurien caminar pel fressat senderó habitualment freqüentat per boletaires, casadors i llenyataires, quan van arribar un grup provinent des el poblat del sud. Eren set carboners acostumats a passa llargues temporades als boscos de les Serres Baixes. Ells no tenien apamada l’alta muntanya i tot i que duien un planell força acurat on estaven senyalats els passos, amb els camins principals i secundaris, van demanar que algú que sortís pel matí s’enganxés amb ells, més que res per fer-los de guia i avançar via. L’agutzil que va quedar de guàrdia esperant per si arribava algun grup, estava desolat: --Jo mateix els acompanyaria, sinó fos que el meu càrrec i el meu lloc de responsable de coordinació d’expedicions m’ho impedeix.—Contrariats els set carboners no van perdre més temps. Tres quarts més tard va fer cap un nombrós grup dels altres dos pobles, aquests portaven un parell de senyores trementinaires com a guies. Ràpidament van fer via, ja que volien passar la nit a una de les bordes del bosc de pi roig. Abans, van donar avís de què a primera hora de la matinada arribaria un segon grup menys nombrós, encapçalat per una de les alcaldesses.

A.C.J. ----- SIS (trenta-tresè)

Als anals és descrita amb claredat, l'època en què les comunicacions eren habituals entre els dos dominis, i el bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat sana, en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies, amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de les muntanyes. Aleshores la tasca principal dels quatre batlles consistia en coordinar els preparatius, per recent engegat l’estiu amb els passos ja alliberats: netejar els camins, oferir hospitalitat als viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.

Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells, vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un dels homes va poder passar, grimpant fins abastar una feixa pel costat dels marbres. Es diu que va construir una gran fita de l’alçada d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des d'el mirador del Pedró. Així ho van assegurar els vigilants de l’època, en observar un bony que abans no hi era, una protuberància que va resistir fins que les allaus o les ventades l'enderrocaren. El que és cert: és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat, això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà era molt més factible.

El temps va anar matant els records i les persones. La contrada subsistia amb les seues costums i tradicions. De tant en tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des del sud, efectuant avantatjoses transaccions per ambdues parts. Anaven per feina, ja que tenien què tornar enrere, per enllaçar amb la cua de la gran caravana que creua el bast continent. Es va perdre completament l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan ningú no s’ho esperava: s’aixecà la boira,

Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per rebre les primeres ordenances, aprendre-se-les per comunicar-les al poble amb tota nitidesa. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital trajecte, us hem congregat per treure del fons de la nostra història col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja corcada plena de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el sol...

--Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils. Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és que ara no era el moment.

--Atenció companys tots: el pas dels Gresos i els Marbres està obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis ni rebesavis, l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada, de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres avantpassats. Els preparatius ja s’han ficat en marxa, no tenim un segon a perdre. Quan les meues paraules cessin, tothom que vulgui participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passar per casa, agafar la bossa i amb decisió presentar-se a la Porta Oest. Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els voluntaris ja podeu corre cap casa.--

A.C.J. ----- SIS (trenta-dosè)

I es va aixecar la boira. Quan ja ningú s’ho esperava: s’aixecà la boira. Els vilatans s’havien preparat per suportar un hivern llarg i dur. Els torts havien desaparegut dels camps, ja amb els primers freds. Les cigonyes van abandonar els nius de les torretes, restablien l’hàbit oblidat de viatjar vers al sud. Per uns mesos les barberies es convertiren en llocs de reunió; contractant actors populars que atreien la clientela, representant un parell d’historietes socials, per ser després comentades pels assistents, discutides això sí, sense trencar les normes fonamentals de la dialèctica; les cantines eren lloc adient on les discrepàncies no restaven sotmeses a la urbanitat. Un avantatge tenien de tindre, per defensar-se de l’hivernal competència perruquera, fins que amb la primavera es tornessin a reprendre els quefers quotidians.

Aquell matí, abans del mig dia, es va aixecà la boira, però no va marxar esventada per reemplaçar-la uns núvols foscos i grisos, que era lo més habitual; se n’anava la boira i els vents del nord arrossegaven carregues pesades, desplomant-les pel territori enfangant conreus, fen malbé camins i tancant els passos dels ramats a les pastures estivals. Es poden consultar als arxius municipals el llistat de ramaders arruïnats, sigui per la imprevisió o per la desgana, que havien estat obligats a un canvi d’orientació professional. Doncs aquell matí es va aixecà la boira i va sortir el sol. De seguida els habitants de pobles i masies es van llançar al carrer. En un principi anaven tapats amb gorres, manyoples i bufandes de llana, però al poc, la tímida escalfor solar en va ser prou per augmentar uns graus la temperatura, en un ambient tan calmós. I els nens de seguida van fer un munt amb les robes d’abric, i les senyores jeien sobre les mantes estirant els colls, fins i tot els treballadors per amo s’encaraven al sol per nodrir-se de vitamines, després de setmanes d’immersió sota l’espessor. El cel era net, la visibilitat magnífica, es podien veure les serres baixes al sud: seques, ocres, amb els boscos despullats penjats a les cingleres. La depressió del nord, terra d’immensos aiguamolls defensats pels boscos de pedra, entre les muntanyes de l’oest i l’inici dels mantells de l’est, on vivien els cavalls salvatges.

Els batlles, un per un, van preparar els seus carruatges, i sense fer més comentari, enfilaren els camins que els duien al Pedró del Quatre Batlles: un turó elevat al mig del pla que mor sota les baixes serralades. Mirador de primer ordre dels passos de les muntanyes de l’Oest, amb la seua borda d’aixopluc pel vigilant, ara desocupada. El Pedró és lloc de cita pels quatre batlles de la contrada, sempre que sorgeix un imprevist que afecta tots quatre municipis.

Un cop a lloc, abans de seure a les roques planes i deixar els cartipassos sobre la taula de pedra, els quatre van repassar visualment els collats baixos de la serralada. Tots ells eren lliures de neu, en el què duien d’hivern no havia caigut ni un floc. Després es van adonar que les clapes blanques havien minvat des de la tardor. Finalment van confirmar el que ja intuïen, i era el que els havia fet pujar al turó: el pas entre els Gresos i els Marbres era obert. Aquest pas és realment una bretxa que comunica amb la carena que davalla vers una tancada vall posterior. Per la seua disposició obaga, ni a finals de la més benvolent de les tardors resta practicable. Significa un descans entre torres desplomades i obtuses muralles que impedeixen l’accés als suaus vessants que oculta. 

 

A.C.J. ----- SIS (trenta-unè)

Pum-pum-pum-pum... el Trafas engega corre i s’atura, engega corre i es torna aturà, obra els braços en creu i pum-pum-pum el cor l’impulsa la sang fins la punta dels dits. Tot el pit li ressona amb la sístole i la diàstole, sístole i diàstole, sístole i diàstole. El cervell: li rega el cervell, electrifica els cabells, zum-zum, brunzeixen, les temples roges d’excitació. Meravellós elixir, portentosa poció número nou, miraculós beuratge. D’una glàndula insignificant configures el concepte de la totalitat, per primera vegada assaboreixes la consciència d’un mateix i és grandiooos...

Al començament les germanetes l’han intentat seguir, però en veure que no responia ni a les seues crides, ni als seus insults, han desistit. Les dos han continuat caminant pels buits vials de Insurrectos, dividits per rabassuts matolls ja embardissats. Elles s’han aturat, reclamades per les llumetes, en un conjunt de “carritos” concèntrics, on la gent es para a fer un mos i acaba comprant un detall per casa o una pintura primitivista de les que ara estan tan de moda. Amb la mala sort de trobar-se a un tiet-cosí petarró que repeteix monòtonament que les portarà a casa i que un altre tiet seu, del qual depèn d’alguna manera, es troba molt millor de salut després de superar un enutjós càncer: --Sí, ara vindran a per mi, ha canviat molt, ara està tranquil, potser té por, li demanes qualsevol cosa i t’ho deixa, sempre que li torni, ara, jo amb ell cap problema, si em deixa fins i tot el cotxe nou, està tranquil, la dona em deixaria si li demanés! No em feu cas, ara vindran i faré que us portin a casa.-- Uns músics del carrer interpreten “Perpetum Mobile”, se sumen al grup de persones que els encercle evitant el parloteig del parent.

El Trafas ha entrat de patac en una pintura nipona, del període Heian, que pels seus estudis en la matèria, li és especialment proper.

A.C.J. ----- SIS (trentè)

La Rosita se'n va a tornar els gatets a sa mare, que aquesta nit ha preferit quedar-se a casa, gaudint d’unes merescudes hores de soledat. Havia un cert grau de preocupació a la reunió felina, la causa era una perillosa desorientació d’una comitiva de cetacis, en senzill viatge migratori. Dos gatots peluts que són cul i merda, reprovaven la presència dels nodrissons en uns moments transcendentalment delicats; hores d’ara podríem fins i tot asseverar, ja corregits.

La serenor reina al Saló, l’aristocràcia prefereix anomena així al local, les seues opinions conten amb un gran respecte, ja que la qualitat ve donada per una presència i rarament per un llinatge.

Els gats a diferència dels rucs, no necessiten mirar de morros, absorts com poca-soltes, qualsevol cosa, com per exemple la mar, per sentir-la. D’aquí estan, els hi és possible captar per complert un element per més complex que aquest sigui. Enganyat quan una cosa els interessa de valent, mai estàs segur en què es diverteixen i sol la repetició d’uns definits hàbits, acuradament observats, ens farà establir les relacions delatores.

Davant els espais lliures de la vida contemplativa, miren d’omplir-los en activitats passives d’observació simple, directa, diminuta. Determinats autors han afirmat que els gats han perdut la curiositat, en el meu modest parer recomanaria per tals individus l’estudi d’animals més evidents, i no per això menys interessants: les llames mateix, no cal anar més lluny. En canvi hi ha un detall que no es comenta gaire, ni entre ells: és obvi que l’espai físic, sí és important. L’acceptació gatona de l’indret on desenvolupar projeccions psíquiques (els meus detractors m’espelliran) o simplement dormitar amb prou reserva per a què ningú els emprenyi. No és pas una qüestió d’orgull, si parléssim d’orgull parlaríem de cavalls, és un conjunt d’imperfeccions, comparable a un jardí japonès.

A les aus l’art humana que més els hi agrada és la música, als gats els empipa. Res com la sonoritat mortuòria de la natura i una mica de lloc per estirar-se, sobre unes rajoles calentes si és possible. En contradicció, gran quantitat d’artistes han dedicat cançons als felins, la primera que em ve al cap és: “Wild Cat” de Gene Vincent, sí!, “Three Cool Cats” i "Todos los gatos son pardos", no pararia; ara això sí, a ells els hi és ben bé igual.

LA FONT D'ANDANA

Foto: Jaume Rovira.

Dibuix: Jaume Pedrós

A primers d'agost ens arribava una proposta d'exploració del sifó terminal de la Font d'Andana. Va ser del Joel de la Seu d'Urgell membre del GEB, que darrerament ha escomès importants exploracions: Forat de l'Or, Font Mentidora dels Freixes, Fou de Bor.

En pocs dies ens hem aconseguit mobilitzar per tindreu-ho tot enllestit pels dies 25-26-d'agost, dates en que s'efectuarà el buidatge dels primers sifons, i la temptativa al sifó terminal. Una activitat oberta a tots els que vulguin participar.

Ara que ha passat un cert temps, recupero alguns records, fotos i textos d'aquells excepcionals anys d'exploracions a Lavansa. 

Primeres desobstruccions a la Font d'Andana. Foto: Jordi Boldú

 

Era el 1 de maig, (1.998) tanmateix nevava. Aquell matí Ossera restava tranquil·la. Havíem passat una setmana Santa com les d'abans a l'Alzina, sopant a ca la Carmela. El dia de la mona vam baixar pel coll d'Ares, rodant per la pista nevada fins a Ossera. Allí hi viu des de fa anys un escultor holandès, el Nico. Ens van informar de què si volíem saber alguna cosa sobre forats, parléssim amb ell. Aquell plujós dia de la mona es trobava a casa, acompanyat per una noia pintora de Girona. Ens va dir poca cosa, però ens va ficar a la pista del Jaume, el dels conills, que era un que li agradaven aquestes coses. Ens va recomanar que no l'anéssim a veure aquell dia, tenia la casa plena de gent. Així que vam passar l'estona parlant d'art i de textures amb el Nico i la seua noia gironina, fins que ens vam fer pesats.

Desobstruccions ja avançades. Foto: Jaume Pedrós.

Aquell matí de maig em vaig atansar a la formatgeria i vaig conèixer a l'Eulàlia. Ella em va dir que el Jaume estava amb els conills, és més, m'hi va acompanyar.  El Jaume estava amb botes d'aigua entre les gàbies. Va ser arribar i engegar. Començar a parlar d'espeleo i una riuada de records fugien per la seua boca. De Cuberes anaven a Solencio, de Garraf als Chorros, de Navarra a Sant Llorenç, així tot el matí. Ell sempre diu que aquell dia em va confirmar que allí hi havia coves, però que s'havia de treballar, i que jo li vaig contestar que a nosaltres treballar no ens feia por, d'això no me'n recordo. De què si estic segur que em va recomanar que baixant fes un cop d'ull en un lloc, per on de tant en tant sortia força aigua.  

Obres de protecció de la Boca. Foto: Carme Pedrol.

A la setmana següent ja em va trucar, tenia un parell d'avencs localitzats per la zona. Res, vam anar ràpidament a explorar. Va ser el mateix dia quan ens vam mirar la surgència de la Font d'Andana amb més atenció. Així van començar una successió de caps de setmanes dedicats a la desobstrucció de la Font. El principal problema el presentava la seua situació, l'aigua brollava verticalment ensorrant els marges sedimentaris de la barrancada. Igualment dos minses, però escarpades torrenteres conflueixen en aquest lloc, efectuant la seua pròpia aportació. Llavors amb les eines de precisió necessàries i l'experiència acumulada a base d'anys i durícies, vam buscar el famós punt en què tiraves una pedra i feia "xoff". Hores d'ara aquesta marmita d'entrada ha desaparegut, doncs després d'una crescuda i la corresponent nova obertura, quedà colgada pels sediments.

Passaren les setmanes, i un dia, entre blocs apuntalats i terres mullades, per fi un primer espeleòleg, va poder entrar, això sí: apartant les darreres pedres a puntades de peu. Accedint després de la primera marmita, a un conducte net de regular dimensions que tirava avall.

Bé, doncs vam explorar la cavitat, molt bonica, molt bonica, que d'això que d'allò, però un sifó al final. Un altre dia tornarem a topografiar, potser haurà baixat el sifó i podrem passar? Vam topografiar i el sifó estava una mica més baix. Potser esperant una forta sequera? Va vindre la sequera i el sifó no baixava més. Després van venir les pluges de la tardor i la surgència es va activar, i com no, tornant a col·lapsar l'entrada, que en aquells temps era conformada per un inestable con d'enderrocs.

Primers intents de buidatge del sifó amb el comandament interior. Foto: Jaume Rovira

Va venir el temps de la despreocupació, com a molt al mig d'una època de sequera estiuenca, s'anava a visitar les clares aigües del sifó, tirant-li fotos sota l'aigua, imaginant i debatin cabòries. La idea inicial de buidar el sifó, semblava l'única solució. Abans alguna cosa s'hauria de fer amb l'entrada, no podíem treballar amb material pesant en aquelles condicions. I aquí comença la segona part de la història.

Teníem que protegir la boca de la cavitat de tots els al·luvions que li queien a sobre, construint una obra bonica, segura i definitiva. Es van estudiar diverses maneres de fer. Optant per una protecció tubular i metàl·lica, a peces de fàcil transport i fiabilitat assegurada. Per uns dies ens convertiríem, en una "brigadilla" del ram de la construcció. Calia sanejar totalment la cubeta receptora per col·locar el tub, després collar-lo i cementar les parts baixes per evitar les fugues. Finalment es van reomplir els voltants amb els materials prèviament extrets.

El Jacuzzi i el fangueral (El Bisbal), prop de l'entrada. Foto:Jordi Farré

A més a més de la tossuderia, el romanticisme i l'amistat, inherents a tota primera, havia raons de pes: l'important desnivell (més de cent metres) amb el riu Fred, que consideràvem l'exutori actiu de l'aqüífer, l'existència d'un altre "trop plein" entre mig, i la capritxosa morfologia de la Font d'Andana, ens feia pensar que el famós sifó, no era més que una simple volta sifonat

Era l'estiu del 2002, teníem l'obra feta, només calia buidar el sifó. Per nosaltres era una novetat, així que vam demanar assessorament a diferents persones expertes en la matèria. Tot plegat va ser una confusió de dades, consells i improperis. Es va fer una selecció i ho vam intentar. Vam fracassar. Però ens va servir d'experiència, aprofitant la instal·lació interna i les provatures, que ens van aclarir el funcionament hídric de la galeria en el tram que coneixíem.

Comandament exterior del buidatge del primer sifó.Foto: Jordi Farré

Va transcorre un any sencer, mentre tan, vam formalitzar relacions amb l'ajuntament de la Vansa. Era juliol i ens hi vam tornar carregats amb les bombes, les mànigues, els cables i els grups electrògens. Cal assenyalar que aquesta activitat va fer patxoca a molta gent del grup, i es va poder arreplegar bastant de personal, sinó no sé que haguéssim fet amb tot el fato els quatre gats que hi treballàvem habitualment. Aquell dia va anar tot com una seda. Dissabte vam començar a bombar, i diumenge al matí, el Monturiol sortia eixelebrat, emportant-se en plena carrera la bomba de la segona estació, amb la noticia que havien passat el sifó i la cova continuava.

Primer sifó, amb el pas aeri obert.Foto: Antonio Satorra

Bé, havíem superat el maleït sifó, noves galeries (també capritxoses) s'obríem a la nostra disposició, diferents vies d'exploració, però el que era la galeria principal tornava a negar-se dintre d'un segon sifó (el Dalton). I lo pitjor: de mica en mica en primer sifó s'anava reomplin setmana rere setmana. Fins al punt que al cap de tres ja era obligat fer una cabussada per travessar-lo.

Gours  post-sifó. Foto: Antonio Satorra.

Segon Sifó (Dalton), preparats per encebar els tubs. Foto:J.Farré.

Se'ns va fer llarga l'espera, però finalment va arribar el juliol del 2004. Llavors quan depens de material de lloguer, estàs venut a què algun element et falli i el conjunt no funcioni. Això sí, ja som especialistes en muntatge i desmuntatge, polint defectes per tal de fer l'operació més segura i amb el mínim d'espeleòlegs possibles. 
De seguida vam comprovar que els ramals no eren capitals i que la continuïtat depenia del sifó Dalton. La nostra idea era buidar-lo mitjançant l'aspiració per pressió de columna d'aigua. La morfologia era favorable, però la distància era tan gran que ens omplia de dubtes sobre la viabilitat del projecte. Vam fer multitud de proves, curant cada vegada més el sistema d'encebament, la veritable mare dels ous. Ens hi vam sortir, semblava pura màgia, l'aigua colava galeria avall buidant el sifonet, donant una nova ambientació a la galeria habitualment inactiva. Vam passar i vam explorar una nova galeria que enllaçava amb un conducte principal, més auster i prometedor. Tot plegat entre una cosa i l'altra, s'ens va tornar a omplir el primer sifó sense més possibilitats de buidar-lo.

Segon sifó buidat. Foto: Antonio Satorra,

Les platges de l'Algarve. Foto. Antonio Satorra.

 L'any següent, 2.005, vam romandre una setmana de juliol de campanya a Lavansa, per completar l'exploració de la Font i d'altres forats. Vam instal·lar un electró i una corda fixa en un parell de curts ressalts per tal de poder a cometre l'exploració sense material de progressió, si exceptuen in puny per ajudar-nos també a la rampa de les “Platges de l'Algarve”, punt on es col·lapsa la cavitat de sorra i cal fer-se pas excavant en ella. Després ve el “Sifonet dels Enamorats” ,  la galeria continua davallant fins al lloc de màxim punt el 5-8-2.005 (-109). Després d'aquell any, fins ara mai més s'ha pogut superat per sota de l'Algarve (-76m.) .

La sorra és present a partir del segon ressalt,(-54m )-Foto:A. Satorra.

El temps de sequera el sifó terminal davalla lentament, més o menys 50cm. dia, però només cal que plogui a l'exterior per a que recuperi el nivell ràpidament, a vegades més de 40m. de desnivell amb unes precipitacions de 60l/m. Lo qual ens va fer pensar que es mou a ran de les variacions del nivell de base de l'aqüífer. I que l'aqüífer de la Font d'Andana sigui independent del gran aqüífer de la serra que drena pel riu Fred, que encara resta per descobrir, sigui desobstruint la propera Font de Urdiet, o continuar pel Vaporer del Carrasquer.

El Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.

Sifó terminal cota -106m. juliol del 2.005. Foto: Antonio Satorra

Darrera entrada a la Font, abans de la exploració preliminar fins al primer sifó del 15-8 d'enguany: 4-5 agost del 2.007. (Aigua just per sobre de l'Algarve).

Darrera entrada en càrrega, sortint aigua per la boca: 30-10-2.010.

Una de les darreres reventades, (10-2.OO5).

La última (2.010)va ser molt més violenta, empotant-se la reixa, petant els candenats, rebregant les mànegues del primer sifó extraient-les a l'exterior.

Foto: Jaume Rovira.

Poc després del Sifonet dels Enamorats. Foto: Antonio Satorra.

Tot recordant la logística:
         Es triga unes 4 hores a per poder passar el primer sifó. Si aquest és molt ple s'ha de fer avançar la bomba mentre es buida (ancoratges fitxes al sostre). La bomba continua treballant, quan passin un grup de cinc o sis persones necessàries per buidar el segon.
         L'aigua del segon sifó corre per la galeria desguassant al primer sifó. Tot plegat són unes hores entre les maniobres de buidatge i l'espera a què es buidi.
Lo que acostumaven a fer, és dedicar el dissabte per buidar els sifons i el diumenge per l'exploració.
         El més delicat és el segon sifó, ja que és una feina manual per pressió de columna d'aigua, amb el problema d'encebar correctament els tubs, cosa que a vegades no s'aconsegueix a la primera.
         Només es pot utilitzar il·luminació elèctrica.

 Es més que recomanable dur la part inferior del neoprè, escarpins, més una bona samarreta tèrmica.
         Material de progressió: Un puny amb pedal és suficient.

Manteniment de les mànegues interiors. Fotos: Jordi Farré.

Sort per tothom i que tot brolli a la perfecció.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-novè)

L’atzar fa estranyes bromes, amb el seu costum de repetir moments i circumstancies determinades sense esme ni concert; llavors la memòria salta d’un espai temps a un altre.

Seguda sota un castany, observant el reflex d’un temple en el llac sagrat, sola, des de feia dies, els amics reposen en una sala del monestir; ella no té son, admira l’esperança, fulles mortes alimenten el sòl, calma. Pensa en tornar a casa, retenir unes dècimes de quietud per gastar-les. No és la forma acaparar per malgastar. Falten hores per l’alba. Els arbres es nodreixen del llac sagrat allargassant les soques i embotint-les en els sediments de la riba. Els nens jugaven pel de matí, fen bromes, escatxigant-se, saltant des de la passarel·la. Els més petits xapotejaven nus, sense sortir de la maternal protecció de les rabasses musculoses. Els més valents nedaven fins una gran roca punxeguda, competien per quin d’ells aguantava més estona d’en peus sobre la punteta de la pedra. Els caps rasurats, lluents, junts premuts a la seua illa. Jugaven al vespre a la sala principal del monestir, corrien descalços per les timbrades fustes. Curiosos de mena, els atreia la seua polsera de trenes de colors reunides per una tanca de plata, on duia gravades les inicials i la data de naixement. La polsera va ser el pretext per una invasió del seu espai vital, al poc ja en tenia un assegut a la falda, un altre jugava amb els seus llargs cabells. No del tot preparada, per un contacte físic tan insolent, va pensar en llevar-se de l’esglaó on seia, i encara va ser pitjor, llavors se li penjaven de l’esquena i l'agafaven de les mans guiant-la per la sala, igual que a una vella cega. La van portar a una vitrina lateral de l’altar central, per ensenyar-li els seus tresors, sense importar-los que no comprengués la seua melòdica llengua. Li parlaven als ulls i s’entenien per la mirada. Participant d’aquells objectes màgics se sentia menys bàrbara i quan els tocava, resseguia els seus relleus, perquè el tacte li desxifrava el secret que contenien. Quan se’n va adonar, els nens la miraven en silenci, afectuosament. Llavors un d’ells es va ficar la mà dintre la túnica i la va traure amb un objecte fosc d’aspecte vegetal, com el nucli eixut d’un estrany fruit: un regal per ella. Habituada a les compensacions, immediatament va fer els gests de traure’s la polsera del canell, però tots van fer una passa enrere. Un, el més baixet, li premé de la mà dreta apartant-li de l’esquerra. Adonant-se de la seua turpitud, va ajuntar els palmells de les mans i els hi va donar les gracies en la seua llengua, de seguida tots es van ficar a riure.

Hi ha llum al finestró de la casa dels Pons. No serà que algú es troba malament? Des de què van arribar tot han estat infortunis per ells. El fill petit ja venia impedit, i no li acaben mai d’arreglar la lesió lumbar que es va fer, segons diuen, jugant al polo. Després la mare va perdre la cama dreta, l’avia gran es va morí, al pare li han donat una baixa definitiva per una malaltia crònica que el fa passar més temps en vigilància hospitalària que a casa. I en vindre la germana soltera les coses no ha millorat, la veritat és que és una dona molt fosca i esquerpa i no deu estar massa fina del tot ella tampoc no deu ser res de bo que tinguin la llum oberta aquesta hora això no més vol dir que un o altre està fotut a més no surten mai sempre estan cansats estic sempre tement-me el pitjor els pobres són com un bàlsam per la resta de la urbanització els veus a ells i sembla que els teus problemes siguin insignificants guaita la Rosita com corre a ella l’és ben bé igual que sigui de nit de dia plogui o faci sol fa setmanes que se la veu més tranquil·leta aquells crits quina manera de cridar la meua filla quin mal cor que em deixaven li deu voltar alguna cosa pel cap sa mare és una gran persona al pare no el conec tant però també se’l veu “regio” la barruda de la psicòloga del dispensari els hi diu que mirin de tenir una altra criatura. Quina bestiesa! per a què compensin els mals tràngols que han de patir a causa de la Rosita. La pobra noia plorava l’altre dia quan ens ho contava: --Si la meua filla és l’alegria de la meua vida.-- ... A dormir Medea abans que es faci de dia, el Poma Blava ja m’haurà arreglat l’habitació com a mi m’agrada demà pel de matí sortiré amb la Laureta a prendre el sol passejarem una estona abans de fer l’aperitiu a la terrassa que bé que estarem soles al Cels i la Carme els han convidat a dinar i les netes també tenen plans en arribar haig estat una mica mal educada amb ell però és que és molt pesat que m’importava en aquell moment que faltés la nena per arribar a casa o que el gendre feia ja hores que dormia no haig tingut més remei que dir-li que callés que ja no el volia sentir més.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-vuitè)

 Rascler polit per l'erosió glacial.

La cartolina és un poc rebregada, algunes de les funcions fallen. Li és difícil ficar-se en contacte amb les amigues. En un moment li ha semblat que contestava la Fàtima, fins i tot ha cregut sentir musica i confusió de fons en pitjar el domini de la Simone, després ha estat temptada de demanar a una de les cambreres que se la canviessin per una altra de nova. L’Ernest, amb les faccions disteses mira el pis de baix, recorren la sala, detenint-se amb les senyoretes en complaent conversació amb els seus companys de taula. Bevent i fumant pautada-ment, escoltant una cançó de Jhon Cale, el saxo Gabarek, la guitarra de Gismonti, i fins que la Milia no ha retirat la cartolina, restablint el diàleg, surava embadalit en una hipnòtica peça d'embolcallants afro-ritmes d'en Fela Kuti.

--T’ho passes bé Ernest? A mi m’agrada molt aquest lloc, es nota que té una presència important.

--Presència, vols dir el públic, la decoració...?

--No, em refereixo al local en tot el seu conjunt. Al caire, al caliu que desprèn. No el coneixies?

--No, no, tu vols dir la impregnació que lliuren les vides, és l’essència que resta de totes les persones que per aquí han passat.

--Sí, això mateix, té solera i és nota.-- Fa un repàs general satisfactori.--Però encara busco els pingüins / No els veus? / No i tu? / Jo sí. / A on són? / A les escales. / A les escales? / Sí, i darrera de l’escenari. / I al sostre? / Potser també. / Però els cambrers no són pingüins. / No, els cambrers no.

La noia riu amb esbalaïdora facilitat per qualsevol cosa que digui. Un riure que s'escapa un xic nerviós, tan com imprecís. És un acte reflex de consentiment, d'una atracció mal continguda, un previ a la següent escena, que serà la del coqueteig en tot el seu esplendor.

-- Que en fas dels teus contes Ernest, suposo que els guardaràs?

--Sí, els escric i els emmagatzemo, més que res per recordar-me d’ells, perquè escriure no és pas lo meu. Quan de els rellegeixo tant en tant, trobo que han perdut molt, i ja no m’agraden. Per mi el més interessant és el moment de la creació, després...

--No els has ensenyat mai a ningú?

--Sí, a un amic, abans, ara ja no.

--I que et deia, li agradaven, o no?

--Sí, sempre m’animava a publicar-los, “a sacarlos a la luz” com deia ell; però no era una opinió gaire imparcial, a mi m’agradava que li agradessin, però d’aquí a què algú els vulgui editar...

--Per què no me’n contes un?

--Ara! Si abans m’has dit que els contes no t’interessaven per a res.

--Bé, però ara sí, perquè no? És que tampoc els has contat mai a ningú?

--Sí, això sí: a algun nen amic, i alguna dona també, intentant més que res de baixar-li la guàrdia.

--Mira a mi em pots veure com una dona, com una noia amiga, o una barreja de les dos coses, tu decideixes. Vinga Ernest ja pots començar.

No preveia pas un desenllaç com aquest, passar una prova de creativitat amb una nena cambrera. Li costa arrancar, ella in-condescendent, el mira. Un antic tema de l’Eric Dolphi el convoca, recol·lecta de la seua ànima. Reprèn la veu manifestant-la per sota de les notes: --Va ser el dia en què s’aixecà la boira.--

A.C.J. ----- SIS (vint-i-setè)

El grupet del Trafas, el Manel i les dos germanetes àrabs abandonen el San Remo. A intervals eufòrics, els dos mascles eviten transitar pels corredors massa estrets, creien que són exigus en excés a les seues dimensions. Elles no paren de riure i de cridar: --Busquem els grans espais, allí sòl les estrelles ens podran caure de punta sobre el cap--. Arribant a la cruïlla de Insurrectos, les paral·leles que limitaven la percepció del Manel s’obren vers l’infinit. Decideix, malgrat la insistència i els precs dels companys, estirar-se al terra. --Deixem-lo estar.--Diu, el Trafas.--està bé, més que bé. Adéu company, nosaltres continuarem cercant el nostre lloc, un lloc que ens farà ser més grans, molt més que simples humans, un lloc que tu, amic meu ja has trobat.-- L’home resta amb els ulls oberts observant els cavalls abeurant a l'estany. Apareixen pels marges de la riba, beuen i se’n van. Escolta el soroll de les llengües dintre l’aigua; li agafa l’impuls d’anar-hi i beure ell també, però no, és millor gaudir de la frescor de l’herba als cabells.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-sisè)

Rajoles negres, rajoles blanques, sandàlies negres, sabates blaves. Cabells solts, cabells lligats, pantalons per sobre els genolls, faldilla un dit a mitja cuixa. Mirades endavant passejant plegats. Paraules imprecises, confiança. Ella manifesta amb desgrat la impressió de sentir-se observada per la comunitat d’espies d’informació ciutadana infiltrats. L’Ernest no se’n ha donat compte, la Milia especifica qui eren i on estaven, ell diu: -- Potser sí.

--Saps que la propera serà inserir renatos en el cos? Funcionaran com una avançada, fins que més tard els col·loquin en les Forces de Seguretat, així és com tenen pensat acabar amb els problemes que ara tenen amb el polis.

--No ho sé, no me’ls imagino denunciant a la gent, vull dir, estan en un nivell superior a les persones normals, que ens puguin manar d’alguna manera. Com a molt de porters preliminars, mossos d’aeroport o funcionaris estabilitzants.

--Cada cop els van polint més, arribarà el dia en què no els distingirem.

--Vas molt de presa Milia, existeixen unes lleis, i ara per ara son prou clares, a més a més el que em dius serviria d’argument per un conte èpic, que finalitzaria amb la revolta dels esclaus, amb una batalla gloriosa i un llarg petó de l’heroi amb la bona patrícia de torn. Jo no els veig com a protagonistes de cap gesta, més aviat em semblen ànimes en pena, però sense ànima.

--Ai Ernest ja te’n has anat per les serralades! És veritat que t’inventes contes mentre treballes? No et sàpiga greu, una tarda m’ho van dir l’Heredia i el Galerilla.

--No, no em sap greu, és cert, encara que no sempre se m’obra la vàlvula. De vegades per més que ho intentis no hi ha manera, i de cop un sant dia, et brolla un raig que raja més ràpid i potent del que la ment pot reaccionar, llavors has de ser ràpid, l’has d’ensinistrar i canalitzar correctament si vols traure-li el màxim profit, abans de què s’esbarri. Quant això passa et sents fort, viu, exaltat...

--A mi no em diuen res els contes ni les històries, no els veig reals, no me’ls crec.

És el silenci l’enemic? O tenen por de ser incapaços de reprendre el fil de la conversa desprès d’uns pocs segons de pausa? Han descuidat el rumb, surten per un dels colzes d’una galeria nocturna a la pàl·lida llum superficial. Al carrer continua l’animació, és aquesta zona de pas, vianants i vehicles divergeixen pels carrils i les andanes enfilant-se per carrerons d’arquitectura unísona concordant, comprats pels grans grups de deute financer, que van desallotjar les famílies, desprès de prestar-los els diners als rebesavis per poder-les adquirir. Envellides i desvalorades, reconvertides en obres d’art a respectar i cuidar. Una gran obra social per la ciutat, el carrer és ple de plaques commemoratives. Les empreses s’escamparen pel sector impulsant-lo com a principal centre administratiu privat. Hores d’ara hi resten les principals sucursals i les companyies de segon ordre que no s’han pogut instal·lar al Sun Ra. Negocis de restauració, equipament i serveis legitimats han rellogat els baixos.

A la noia li meravella la untuositat del districte financer, animada per la plàstica visió de la prosperitat, confessa el seu anhel d’entrar a treballar en un futur proper en una de les macro-empreses de sòbria retolació, llautonada a les balustrades. Un cosí va començar fa un parell d’anys d’escrivent en una asseguradora i ara està fen un curset de peritatge, si l’aprova ocuparà un lloc de decisió i lo més important: tindrà plaça preferent per accedir a un apartament vacacional a estriar entre totes les ciutats d’esbarjo que té l’empresa al territori estatal i bescanviable amb iguals condicions, amb altres perits executius de qualsevol part del planeta, el que significa que podrà fer les vacances a on vulgui i només a les quatre temporades d’haver començat a treballar!

--No t’agradava tant passar les vacances al poble de la teua família?--L’Ernest fa una temptativa per recuperar la nena que va conèixer fa tres anys.

--Allí sempre hi puc tornar, però ara tinc ganes de marxar lluny, de què passin moltes coses i que passin molt de presa.

--No penses continuar estudiant, jo si fosa tu, continuaria estudiant fins que em fotessin fora.

--Si home, i seguir a casa escoltant a ma mare, baixant al bar cada dia per aguantar tota aquella colla d’impresentables que encara es pensen què fan gràcia, nena aquí, nena allà, i els tocons...

--Tocons?—Una mica desconcertat, interiorment revisa els seus records al bar del Ruso, insegur per si de cas l'hagi pogut molestar; sap que de vegades toca involuntàriament a la persona amb la que està parlant, ara no creu...

--Hui, n’hi ha més d’un que se li en van les mans. Amb la tintoreria de la confiança et magregen les espatlles, et fiquen la mà al genoll o t’agafen per la cintura, i tu allí fen bona cara, la nena!

En una placeta, una doble porta anuncia el nom d’un establiment: Cafè dels Pingüins, tàcitament l’Ernest pren la determinació, pels dos, d’entrar. Decideixen pujar a una mena d’altell que envolta la sala principal, amb el fons ocupat per l’escenari. Les tauletes són petites i es col·loquen lateralment en un banc collat a la paret. Una cambrera amb un pentinat molt lleig els pren l’ordre. Unes cortines fosques separen la sala de la barra. Estirant les cames poden repenjar els peus a la barana de tub de ferro i passamà de fusta. Sota, les taules estan properes als murs cedint un ampli espai central, amb poc moviment. Una altra cambrera els hi porta les begudes, i els deixa una pantalleta de cartró auto-il·luminada per si volen entretenir consultant qualsevol tipus d’informació o jugant a alguna cosa. La Milia trasteja i se’n va a parar al corral d’esports. Li pregunta a l’Ernest:-- Vols veure alguna cosa? Ell amb el cap fa com que no; amb els dits va corren conceptes i assumptes. L’Ernest comença a fumar. Ella també en vol un. Ell li prepara un cigarret de maria. La selecció musical va des de Pascal Comelade a Oregon, Nana Vasconcelos, Jaume Sisa i el gran Bill Evans.