2
Deu de trigar un parell d’hores el sol a sortir, el
Nemesi els desperta amb te ben calent. El cel és blau fosc; no duen
prou roba. Omardelval escalfa al màxim la mobilitat, en
menys de tres quarts els avia a la fredor de la nit, fa la maniobra
de la mitja volta davant l'esguard dels policies. Els quatre homes
comencen a pujar per un senderó ben marcat que se’n va directe
vers l’estret bosc de pi roig. Quan el cos agafa temperatura, les
roques substitueixen als arbres i abans que se n'adonin caminen
quasi planers entrant en les rodalies de la collada, el vent els rep
gelant-lis la suor dels rostres.
--Des d’aquí estan, tot és cara avall.-- Crida ben
fort el Nemesi per a què tots el sentin. Prossegueixen la marxa en
silenci.
De dalt la collada han davallat a una àmplia carena, pel
centre, en fila índia, caminen mentre la llum arriba. El paratge és
erm, no es distingeix ni camí ni senderó al món, trepitgen pedres
i terra endurida. A la dreta la vall s’enfonsa abruptament, menjada
per una vasta barrancada, un fil de rierol saltironeja al seu fons,
ressorgint en una inclinada pendent terrosa des de la distància,
rematada de cap a cap per una imponent cinglera, que talla la visió
del més enllà.
L’ha importunat que el conductor aturés l’autobús,
la Diana mig endormiscada en el seient que comparteixen, s’incorpora sobtada. Supun, Supun, Supun, l’autobús va ple del seu nom, que
baixi el Supun. Ell baixa entre confús i emprenyat. Hi ha un taxi,
l’autobús arranca, se’n va sense ell, ni tan sols ha pogut dir
adéu a la Diana. La portella oberta el convida a entrar, dintre a
més del conductor hi ha el capellà. Ja hem
begut oli. L’home no s’interessa per ell,
amb les ulleres ficades consulta la paperassa, tot just reordenant
papers li comenta per sobre que no feia cap falta al parador, que el
deixaran al poble.
Indefectiblement el camí segueix la carena, en continuo
puja i baixa. A primer cop d’ull, el cingle pren la forma d’una
proa estirada en delirant perspectiva, surant àrduament amb la línia
de flotació capbussada. Per sota del que vindria a ser el mascaró,
immersa sobre les tarteres, es destaca una ermita al final de tres
ziga-zagues traçades de tiralínies.
El taxi s’atura enfront de la portalada de
l’ajuntament, amb les mans buides el capellà demana al secretari
segut a la taula, per l’alcalde: és dalt al despatx. Al taxi
romanen el xofer i el Supun, que no té cap intenció de baixar,
encuriosit per la identitat del taxista, que no és de la Serra, no sabia ni on parava l’ajuntament. És terregalí
reconeix, s'estava proveint al parador i l’han cridat per fer un
servei a la Serra, i per molt que no estigui acostumat a treballar a
l’imprevist, davant la persistència del capellà, no ha tingut més
remei que acceptar-lo. Resta intranquil, a la seua terra hi ha
molts pocs taxis, i sol falta que algú que en necessiti no en
trobi cap disponible, per a què presenti una reclamació, que no els
hi costa res, i si ell no pot donar raó d’on d’era en aquell
moment amb el comprovant de ruta, li podria caure una forta sanció,
inclús retirar-li la llicència per un temps, que els terregalins
són molt bona gent i tranquils, sembla que no tinguin mai pressa,
però si no tenen al moment el que volent, de seguida comencen a
pujar per les parets. Es veu que el capellà l’ha pagat per tot
el matí, però és que si continua endinsant-se per aquestes
carreteretes farcides de revolts, ni a darrera hora retornarà a
lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada