A.C.J. ------ INTRO

• Intro.

Primer m’agradava el maig, el mes de les flors, cants a Maria, flors a “Porfia”. També el juny: s’acabava el curs. Les edats de l’esperança minven. Al maig una erupció al·lèrgica em fa malbé la pell i la infecció de la gola em fa malbé el juny. Quan és març sempre me’n recordo d’ell.

-- El vaig conèixer als carrers del barri vell, temps abans de requalificar-lo i deixar-lo tal com és ara. Te’n recordes que hi havia un parc molt descuidat?

Llavors no tenia por de sortir al carrer, no hi tenia res a perdre. Convivia amb la gent de les colònies de la perifèria, en aquells bars potiners de rajoles esquerdades. Dubto que passessin mai cap revisió higiènica... ni de industria, ni res de res. Allí tenies que guanyar-te un lloc a força de temps i de punt d’honor, dintre de la seua estricta jerarquia, per aconseguir el respecte dels congregats, que no era una cosa que es regalava, no. Ara quan puc sortir de nit, corro a refugiar-me en locals com aquest, llogant una amable senyoreta per no sentir-me sol, així estic acompanyat per una persona agradable i que m’escolta.

-- No, jo mai m’hagués atrevit a voltar per allí, i em quedava molt lluny de casa. No et feia por?

--Jo hi vivia! Bé hi vivia prop, la casa dels meus pares era una antiga planta baixa, al darrere havia un petit pati. Teníem un hortet i a la tardor les ametlles no hi faltaven mai.

--Quina sort!

--Sí, ara tampoc existeix, va queda aïllada per un vial de l’extraradi.

Aquesta noia i el seu vestit ampul·lós, no ensenya res de res, ni un mínim escot, m’haig precipitat en dir-li que sí, quan m’ha preguntat si volia companyia. Té un posat al somriure...

--Era amic teu del barri?

--Si era escombraire, i li agradava.

--Escombraire?

--I li agradava, ell i la seua colla no s’ho passaven poc bé!

--Vols prendre alguna cosa més? Se t’està buidant la copa.

--Sí, gracies, una altra si us plau.

--Ara mateix té la vaig a buscar.

“Basurero” deia l’Ernest. Parla de brossa aquí, tot així de pulcre i repintat, l’orquestra tenia que començar arrancant amb “La Garota De Ipanema”, la pluja i el licor m’han disparat la llengua i els records.

--Es deia Ernest i el seu millor amic Ernesto.

--Quina gràcia!

--Els veia quan tornaven de treballar.

--Anirien bruts?

--No, demanaven la primera cervesa amb la cara neta i els cabells molls. Escolta, “Desafinado”. L’Ernest la tenia amb infinitat de versions, a vegades les escoltava totes seguides, et podria dir qui tocava a cadascuna. Qui estava al saxo, si l’Stant Guetz, el Paul Winter, o el Joe Anderson, si cantada pel Gilberto o la Fitgerald o orquestrada amb mil violins, a ell aquesta música li emplenava la vida de mil experiències que mai havia viscut, o qui sap?, potser sí. Però la sentia, i a mi me la va saber ensenyar. Escolta-la, sembla que no sigui gran cosa, com si fos una peça interpretada per una orquestrina en un escenari mal il·luminat, de la que ningú no és fixa, però poc a poc et va captivant, i se’t va emportant, fent-se totalment irresistible. A ell se li parava la vida seguint aquestes notes tan delicades. Un dia em va portar al seu pis. Era molt petit. La cuina petitíssima, amb el bany, la sala d'estar i una habitació on dormia. Les parets les tenia empaperades de cap a peus amb un gran anunci publicitari d’una marca comercial, penso que de copiadores, sols es veien unes grans lletres que recorrien l’habitació, estava en portuguès crec: “Se você é único”, vol dir una cosa així com: Vostè sí que és irrepetible. Estava tan content amb el seu gran anunci! El va aconseguí a Sao Paulo.

--És agradable aquesta cançó. Conec als músics, si vols lis pregunto si tenen alguna més, així d’aquest aire, i com avui estem tranquils...

--Bossa Nova s'anomena, segur que en coneixen més. Sí, sí, m’agradaria molt escoltar-ne més.

Encara que la percussió sigui electrònica, és clar que tot no es pot tindre, “Mujeres y Champagne”, demà mateix intentaré localitzar gravacions per ficar-les a casa, o millor al cotxe.

--Cap problema, m’han dit què sí, que ho faran més tard.

--Moltes gracies.

--Mira és aquesta!, no, no ho és.

--(...).

    --Fa temps que no veus al teu amic Ernest i al seu millor amic Ernesto.

--Molt, molt temps, anys.

--I t’agradaria torna’l a veure? Per què no el vas a buscar? Encara és viu, no?

Els colors s’entumeixen en la llum minsa del local, el sostre baix i la barra llunyana plena de senyoretes sense feina i l’alcohol em rega els ulls, és tot tan diferent. Demà hauré de tornar a veure la dona i presenta’m a treballar, deixant que passin les hores, tallades sols pel trist dinar i agafar l’autovia, se’m fa cansat conduir, moure el volant maquinalment, és un recinte tancat, moure el volant, “Aguas de Beber”.

--Ell deia que escoltant a Jobim no et feia falta res més, tot el que tingués a més a més era una propina. Aquella nit em va dir que estar amb mi era una propina.

--(...).

Jo era una propina per a ell. La Mabel al poc de ser nuvis em deia: xatet meu. Ara de vegades quasi estic a punt de suplicar-li unes poques paraules tendresa, tanta falta que em fan. Allí, en sentir-les em van com rebotar, se’m va estretir l’habitació i el cervell se’n va eixugar, vaig marxar, fugint de l’amistat. Sí, m’havien parlat també dels seus no límits en les relacions afectives, em vaig despatxar fen el paperot abandonant casa seua, descansat per fi. Si m’haguera quedat una estona més no crec que se’m capgirés la vida, però de segur que no sentiria la vergonya que ara sento.

--Vols fumar?

--Sí, per què no.

--Quina és la teua preferència?

--Un cigar cubà, però no massa gros.

--Un moment de seguida estic amb tu.

Aprofitaré per anar a pixar, i de passada em moc una mica, estic quasi encarcerat, cada dia sóc més lent.                                      
                                                         . . .

--Quina gran cosa poder fumar lliurement, sense que t’hagin de tancar en aquelles menes de gàbies pudoroses per a fumadors.

--Aquí tenim llicència, hi ha gent que ve no més a fumar, no volen ni companyia, amb el temps ja els coneixes.

--I ballar, no és balla? No balla ningú a la pista. Amb la música me n’agafen ganes, ara toquen “Wave”, ballar suaument “doucement”.

--No, sé...

--Es pot fumar, es pot ballar! Anem?

--No ho facis.

--I la pista?

--No ho sé, no es balla aquí, es parla i res més.

--I res més!

“Insensatez” (How Insensitive)

--És curiós com les cançons ens tornen a la memòria moments viscuts, i ens fa vindre imatges que ni recordàvem. Jo mateixa de vegades em sorprenc taral·lejant alguna melodia que sonava per casa quan era petita, les cançons que lis agradaven als meus pares quan eren joves.

--Són els records que flueixen insistentment, no hi ha manera de fer-los callar.

--A mi m’agrada, em fa sentir bé recordar els bons moments.

L’única manera és amb barbitúrics, i que te’ls vulguin receptar... quina incomoditat la d’aquests sofàs, et deixen el cos tot escarxofat, i costa refer-te després, aquesta noia que no sap ni el que diu, parla per parlar, l’han ben ensenyada.

                                                            . . .

El silenci també es paga, ja no sé que contar-li, tinc ganes de fotre el camp, però tampoc en tinc tantes ganes.

--No tens més amics actualment, per sortir de festa? Aquí també venen grups de senyors i passen molt bé l’estona amb les noies.

--No gaires, hi havia el Darío, però es va morí fa uns anys.

--Em sap greu.

--Sí, però ell va fer sempre el que va voler. Encara que era una mica delicat i molts cops se’l veia malaltís, a ell no l’importava, sempre vivia a fons. De petit es passava més dies malalt tancat a casa que no pas al col·legi. Fins que se li va parar el cor, se’n va anar amb una rialla. A vegades val més així Fina, no cal patir tant a la vida.

--Era jove?

--Podríem dir que sí. Ves a saber a on l’hauran portat ara?

--És millor d’aquesta manera, t'imagines! Seria molt desagradable trobar-te un dia qualsevol amb un ser que hagis conegut, fan bé amb els bescanvis.

--(. . .)

La mestressa ja em té l’ull clavat, a veure si li puc aconseguir una altra copa abans de plegar, no falta pas massa. Ja va mig torrat, sols faltaria que se’m fiques plom i malenconiós com aquell pocapena d'ahir. Demà em tocarà fer dissabte al pis, amb la Isabel i la Laura que són expertes a no fotre brot, m’hauré de llevar més d’hora...

--Em portes una altra?, si us plau.

--Sí, de seguida.

Passes un temps, uns anys tancat en el món que t’envolta, embegut per la dona, la família, el treball, és que la resta no existeix? I el futur?, tampoc. Treballar per un futur, d’uns altres no pas el teu, una il·lusió tot plegat. Quan va ser que se’m va començar a encongir la vida?... “Chega De Saudade”, i si no es pot ballar, ni follar, ni res de res, que cony vinc a fotre aquí, a deixar-me un munt de pasta i parlar de morts? Ja torna la fava aquesta.

--Estan tocant una altra cançó de les que t’agraden.

--Ja, ja ho sento.

--Mira jo mateixa, un dia em vaig dedicar a trucar a les amigues i als amics de l’escola per a saber d’ells i preguntar-los com els hi havia tractat la vida. Va ser fabulós, un era físic, l’altra oficinista en una empresa tèxtil, una altra s’ho havia muntat de representat d’electrònica, unes estaven a punt de casar-se, no hi havia cap escombraire per això, potser l’Ernest ha canviat de feina?

--No crec.

--Amb uns ens vam veure i tot, la gent no canvia tant, encara que per alguns, un canvi no els hi aniria gens de malament. Per exemple, un dels meus primers novios continuava tan insuportable com sempre, encara ara em culpava del mal que li vaig fer quan vam tallar, ell que sol mirava per la seua bèstia. Però no et vull pas desanimar, no tothom és així. Saps? molts dies quedo a dinar amb unes amigues d’aquells anys i ens ho passem la mar de bé, no parem de xerrar i xerrar i quan ens acomiadem de seguida ens truquem per tornar a quedar.

Si que vol saber coses de l’Ernest aquesta! I ara van amb “Corcovado”, no hi ha solució, lo pitjor és que tot ho haig engegat jo, com si no tingués cap més feina, un dia que la família és fora, sol volia sortir de casa i divertir-me una estona. L’haig cagat, i deu de ser tard ja per anar a un altre lloc. Ho podria intentar a la Zona Rosa, el personal de la fabrica hi va sovint, sempre en parlen, avui és un dia de cada dia i no hi haurà ningú, segur.

--(. . .)

-- Guaita, se’n encès les llums. Hora de plegar, haig de marxar. M’ha agradat molt estar amb tu Miquel, vine’m a veure un altre dia. Dos petonets, mua i mua. Adéu i ja ho saps: quan vinguis demana per mi.

                                                           . . .

--Em permet senyor?

    --Sí, tingui.

    --Un momentet si us plau.

Aniré a fer l’ultima pixada abans de marxar. La porta blava de l’esquerra deu de ser la del vestidor de les ties. Les taquilles blanques amb les claus ficades, si que se’n fien, Ai! estan a l’altre cantó, Déu meu com vaig avui!

--Adéu, bona nit

--Adéu Maria.

--Fins demà a totes.

--Que passa? Tothom té pressa, aquesta nit, a mi encara m’ha de venir a buscar l’home.

--Sí, i jo haig quedat amb un client.

--Vigila nena que això no els hi agrada gaire.

--Mira és un paio ben amable, i una mica de quartets de més no em faran cap mal.

--Estiguis al cas Consol, la virolla sempre per davant. Res d’anar a casa seua i molt menys a la teua, que quan saben on vius no els pots traure de sobre. Tu, cap a un hotel i quan més car millor. I té hi estàs tota la nit, amb el taxi pagat per l’endemà.

--Sí, mama, alguna cosa més?.

--Moltes, tu no saps lo bé que estàs aquí. El que me’n alegro jo d’haver deixat enrere tot allò. Ai! i si et vol enredar dient que li agradaria convidar-te una nit a sopar, ni te’l escoltis, si et vol veure que vingui aquí i que pagui.

--Però escolta Divina, tal com em vas contar que vas conèixer al teu marit...

--Sí, però de mil un nena, de mil un.

Si és que son totes unes golfes, a qui volen enganyar? Vens aquí no més a buscar una mica de comprensió i elles sol van per la pastora, jo no tornaré més, i a més m’estic pixant de veritat, jo me la trac aquí mateix que collons...

Psssiiiiss...

--No sens?

--Sí, és com... vaig a mirar.

--Vostè, que està fen?

--Serà porc, això no pot ser! Vaig a cridar a seguretat.

--On vas puta? Patabum

--Deixi-la, mal parit.!

--No! Hug.

--Tu també n’hi vols? Mala pècora.

--Blam, reblam, que... Plass.

--(...).

--Ara s’hi està bé, sí, senyor!

                                                                 . . .

--Tingui senyor, i moltes gracies. A fora té taxis a la seua disposició. Molt agraït senyor, i que acabi de passar una molt bona nit.

Prendré un taxi i cap a caseta que és hora de dormir la mona.

--Bona nit, a la Colònia de la Vall, per favor.

--Sí, senyor de seguida hi som.

--Una nit tranquil·la avui, no?

--Ai sí, les nits d’entre setmana són així de tranquil·les. A mi m’agrada d’aquesta manera, jo prefereixo treballar de nit, a la fi i a la cap treballes menys i cobres més. Això sí, has de parar compte una miqueta, eh! Amb gent d’ordre no hi ha mai problemes, sap el que vull dir? Pocs escàndols i anar fen. Lo important és estar ben situat, ben posicionat que dic jo. Fas unes carreres llargues, després descanses una estoneta, jo no m’hi fico mai on no em demanen. I és que de vegades té un que tindre unes espatlles ben amples, per què el món de la nit també té els seus mals de caps. Aquí s’hi veu de tot i més, però jo no ho canviaria pas, no senyor.

Que bé! Els carrers nets i la ciutat tan buida, feia temps que no la veia així, la música per fi ha canviat, quina pau! Feia temps que no plorava, feia temps que no em sentia tant a gust. Avui ploraré tota la nit.

La Grallera del Coll de l'Olla

                 La primera vegada que vam entrar a la Grallera del Coll de l'Olla, era un bell matí de maig del 1.998. El mes de maig és el preferit per molts dels meus conciutadans. En un lloc de boires i calors sufocants, el maig representa una gens desdenyable treva. No serà casualitat que s'hi celebrin les festes principals, fins i tot hi ha qui creu que en coincidí amb les eleccions municipals, la llarga perdurabilitat de les alcaldies es deu a la bonhomia que impregna a la població durant els seus dies. Igualment jo recordo aquell lluminós matí com un gran dia a les portes d'iniciar una nova exploració i endegar una nova amistat.

                 Ens hi va portar el Jaume d'Ossera, l'havíem conegut tant sols unes setmanes abans. Ell acompanyat per l'Angelina, natural del poble i coneixedora del forat, va fer la feina prèvia de localització. L'aproximació ens hi atansa suaument seguint la rassa d'una picada. L'avenc és troba en un espès bosc prop de l'esmentat coll, als contraforts de la serra que des de feia uns anys portaven treballant, i que en les nostres prospeccions difícilment haguéssim localitzat. El lloc no és molt gran, però sí procliu a la confusió. La boca és esplèndida, ni feta expressament; amb un replà envoltat de molsa, un bon pi per instal·lar i un boix per passar-hi un separador. Una vertical neta de -23 metres ens situa sobre la base del pou amb un con d'enderrocs, cobert per un terra fosca i humida que entre mig de troncs corre cap a la paret oposada.

                  El desig de prosseguir l'exploració ens va fer mirar el fons de la rampa, on s'apreciava una evident continuació, això sí, mig colgada de terra, branques i blocs de mida regular. Per sort un gran boc encastat suporta la pressió de la rampa, i després de fer el suficient lloc per penetra-hi, sanejant en lo possible el forat, el Jordi inicia el descens comunicant amb un fus lateral, fen peu al cap de -8m. Tot seguit un nou ressalt se'ns presenta pregon, davallant cinc metres fins a la seua base. A partir d'aquí per una estreta diàclasis en oposició podem davallar just fins que un nou tap de pedres ens barra el pas.

L'accés al segon pou recent descurullat.

                 Sortim topografiant, contents, segurs que l'avenc continua, això sí: caldrà tornar per iniciar el descurullament amb ganes, de moment semblen pedres soltes de mida raonable, embrutades per la mateixa terra fosca del primer pou.

                 Entre una mesura i l'altra en un no res fen cap a la base del segon pou. El Jordi s'arma un cigarret, ja què per la incomoditat de l'indret no ho ha pogut fer al fons de l'exploració. No hi ha cap presa, després d'embolicar-lo-lo me'l passa i se'n fa un per ell. Suposo que alguna cosa deuríem comentar abans d'adonar-nos d'un munt d'ossos acumulats sobre una lleixa, i que els ossos eren humans i que algú els havia arreplegat i després amuntegat i abandonat. De seguida van rebuscar per la base del pou ,la calavera dèiem, sempre pensant en lo més evident, però no hi vam veure gran cosa, aquesta feina ja estava feta.

                 Pugem, la rampa de dalt és una gran escopidora i el de baix a de cercar raser en la punta oposada. El tap del primer pou va ser provocat? Una de les primeres preguntes que ens fem. El Jaume ja ens havia mencionat alguna cosa sobre les històries que corrien per la vall sobre les antigues activitats a la Grallera, però nosaltres, com no, ens interessava més l'avenc que no pas el que es contava d'ell.

                 Un cop de nou a Ossera el Jaume ens convidà a unes birres acompanyades d'un formatge Serrat Gros, ens el van polir tot sencer. Al sendemà tocava anar a Forn per explorar una altre avenc que havia localitzat, amb l'ajuda del Nico, l'escultor de Ossera.

Conjunt d'ossos tal com els vam trobar.

                 Grallera del Coll de l’Olla, un avenc farcit de llegendes que restava ocult al mal terreny del vessant boscós, que trenca prop del coll de l’Olla cap a Lavansa. Nosaltres l'hem sovintejat entre els anys 1998 a 2005.

                  L’avenc ocult per un fantàstic bosc, prop de l'antic camí ral entre les valls de La Vansa i Forn, el que connectava amb la vall del Segre, ha incentivat l’imaginari popular afavorit i enterbolit pel pas del temps i l'oblit, voluntari o no, que provoca en les consecutives generacions. Potser al tractar-se d'una grallera, l'activitat humana que ens ve immediatament a la ment, és la d'aprofitament del guano acumulat a la base del primer pou. Malgrat la permanència d'un grup reduït de gralles, actualment no es dipositen grans sediments d'aquest material. També pot ser que les aus haguessin canviat hàbits de nidació, davant la regular presència dels recol·lectors.

El mur de pedra seca a la base del primer pou.

                 Durant els anys esmentats, la preparació de la campanya d'estiu prenia forma durant una estada de cap de setmana a can Perlet d'Ossera. Parlàvem de tubs i de bombes, de grups electrògens i de futures activitats. Ens ficàvem al dia del que havia passat durant l'hivern; grans sopars i grans esmorzars. Diumenge pel matí ho rematàvem amb una entrada, tot prosseguint les desobstruccions, a la Grallera, el que ens portava a visitar-la cada primavera. Vam millorar la instal·lació, vam realitzar una bona tasca de neteja i consolidació de la rampa, condicionant l'accés del segon pou. En el transcurs d'elles ens hi vam fitxar en una mena marge d’espona, que semblen també de factura humana, com si el pas al segon pou hagés estat obert o tancat ha conveniència, fins i tot sospitaven que el tap en el que estàvem treballant havia set provocat, o l'havien utilitzat com abocador de metralla (pedra petita i mitjana).

                   L'extracció és feia mitjançant una esforçada cadena de braços, tans sols un parell de blocs van ser petats amb micros i un, encara descansa encastat a mitja alçada. Després de aprofundir un parell de metres, vam accedir a la cúpula d'un nou fus, una bombolla d'un metre cúbic blanca i polida, però el tap continuava.

                 Llavors va ser quan al març de l'any 2.000 l’editorial Garsineu publicà el llibre "El desert verd", dintre de la seua col·lecció Biblioteca Pirinenca. En ell l'autor, Joan Obiols, fa un viatge pel Pirineu aturant-se per diferents llogarets escoltant les contalles dels seus residents. En una d'aquestes va a parar a Ossera i recull la història de la Grallera del Coll de l'Olla, (1.994).

                  A gran trets es conta l'assalt patit per una comitiva d'una princesa avançant pel camí ral, a una hora i mitja del poble, escortant a una princesa francesa i la seua dot, quan s'anava a casar amb un noble espanyol. La cobdícia va fer perdre el senderi a homes sacrificats a guanyar-se el pa amb sang i suor per tot just malviure, gent de la vall, també coneguts com els hereus de Lavansa, a la vegada espiats per un parell de pastors que els van identificar.

                  La arriscada estratègia del hereus va fer que els aturessin al bell mig del bosc. No eren tants ni tenien tantes armes com els soldats, però estaven a casa, al bosc, i es van servir d’ell per espantar la comitiva, transformant pins en guerrers. Quan els francesos es donaren conte de l’engany, ells ja s’havien escapolit per les entranyes del boscam. Però la seua perdició va ser que una maledicció guardava l’or dels francesos, i el desassossec i el mal estar els va argollar d’ençà que els hereus es van repartir el botí. En aquells mals dies eren incapaços de menjar ni beure res, doncs tot els repugnava. Llavors, en veure’s víctimes d’un mal d’ull, decidiren llençar tot el tresor de la princesa a la Grallera del Coll de l’Olla i així, la maledicció desaparegué. I allí va romandre, sembla ser que fins al començament del segle vint, en què aparegueren per Lavansa uns francesos que van vindre a recuperar l’or robat. Finalment es conta que mentre els francesos extreien els lingots d’or dels fons de la grallera, la gent del país que els havia acompanyat, sols veien sortir de la grallera terrossos de carbó.

El corró.

                 Des de llavors res de res, suposem que a la Grallera hi van passar moltes més coses, emmascarades o no, amb aquesta història dels set hereus. Davant de la foscor actual sobre tals fets, nosaltres només podem informar que en el decurs de les desobstruccions realitzades al tap d’enderrocs terminal, vam trobar una politja rudimentària: una peça de fusta treballada, d’uns quinze centímetres de diàmetre, consistint en un corró amb un forat central. Més d’un metre per sota del nivell en què es va trobar la politja, van començar aparèixer més restes humanes: fragments de crani i un omòplat.

                 Així és com van quedar les coses. Són suficients cinc o sis persones per treballar amb cert ritme. El que deixes a mitges et rasque sempre per algun mal lloc. Convidar doncs a tothom qui vulgui prosseguir amb la desobstrucció i estigui interessat per desentrellar la història de la Grallera, que continua oculta sota un tap de blocs.

                 Recentment la Grallera ha estat visitada en una sortida de pràctiques pel GRAE de la Seu, que igualment van necessitar l'ajuda del Jaume per trobar-la. Se'n van endur un fèmur per estudiar-lo. Els hi va semblar que els ossos pertanyen a dos cosos diferents. Pel moment no ens han fet cap comunicat.

           Bibliografia: Joan Obiols i Puigpinós. (2.000). El desert Verd. Garsineu Edicions.

           G.E.Ll.(2006) Alt Urgell. Alinyà- Lavansa. Grallera, 6 .

Les faules dels muricecs .

                  Brostar una calavera

                  Cap per avall, penat, suportant la nit hivernal, en ensumar la primavera al Myotis li agafa una ànsia irrefrenable de reproduir-se. Per poc malament que li hagin anat les coses, haurà oblidat els entrebancs hivernals i l'esperança de què la primavera guarneixi els relleus amb desmesurat esplendor, amb la mateixa intensitat que a ell li procuri abundosos aliments i excitants experiències, li fa vessar l'ànima de noves emocions. Caldrà treure's ràpidament les lleganyes i desenrampar els músculs, alimentar-se i escalfar-se. És llavors quan pren el vol allunyant-se dels topants perniciosos, amb el radar alerta, esquivant interferències assembleàries o qualsevol tipus d’opressió. Àcrata i instintiu no sobreviu lluny del flaire humit de la terra, de les corrents tel·lúriques, rejovenirà per moments, fins i tot creurà que res no ha estat. És l'oportunitat de començar de nou que la gran Mare oferix cada temporada als ser vius i que no tots aprofiten. 

"Cerezo Rosa" (D.Pérez Prado)

                  Un cua llarg és d'alta volada. Un pipistrel·la volta tot just a ran d'arbres. Els amics rhinos, també coneguts com ferradura, s'escarrassen a superar els matolls. Els orelluts quasi mengen terra. Els ratera d'aigua són gairebé amfibis. Ell és rondaller, caçarà, farà la panxa plena. Degustaràs els millors àpats, els insectes et rebotaran amb el sonar i el descobriràs en la foscor, set farà clara la nit, cruspiràs amb fal·lera, després oloraràs femelles i te les voldràs follar, emperò t'hauràs d'esperar a l'aparellament, tranquil: només serà qüestió de temps, quan estiguis del tot vigorós arrasaràs. 

                  Un cop satisfet cercaràs aixoplug lluny de la roba estesa, un pisset arrecerat, amb possibilitats, prop dels llocs d'interès. Ja frisa comptant amb tot el que l'esdevenidor li brindarà.

                                                            (Foto superior: Jaume Rovira)

                   De retruc: una de les històries antigues del Myotis.

                  Al Myotis no li agrada la Font d’Andana. No li ha agradat mai. El seu sonar reverbera i rebota com una pilota boja pel tub corrugat. Amb Déu i ajuda aconsegueix encarar l’obertura d'entrada i una vegada dins, està tant marejat que és incapaç de trobar un lloc prou digne on penjar-se. Quasi sempre acabar rodolant cap baix i no sap on és fins que sent la fredor del jakuzzy atordint les seues membranes. Això sinó és que qualsevol dels palanganes que volta per allí ha fotut una reixa a la boca i s’hi ha d’estar un fotimer de jornades a dieta, només alimentant-se dels pocs insectes despistats que cauen per l'interior del tub, amb lo poc gustosos que aquests acostumen a ser. No, ell prefereix llocs més ventilats, no sé, com L’Escaleta per exemple, és així de simple.

Foto: Antonio Satorra

Una faula de muricecs de més.

                 “IL DOLCE FAR NIENTE” (i 3er)

                 Costa adaptar-se, més si ets un nouvingut, encara més si ets un inadaptat de mena. Una adaptació no és sinó més que una resignació, però el Myotis ni ho pensa, com bon muricec, mamífer instintiu i viril: actua. No s'en adona de tot lo que perdrà amb aquesta claudicació. Davant el rebuig inicial, li resta la insistència, l'inconformisme dintre del gran conformisme, i si tot falla: fotre-seu tot a l'esquena i aguantar. Per experiència sap que entre grups nombrosos de individus, sempre existeix una escletxa, un sector apartat del nucli dur al qual poder-se infiltrar, sense ser jutjat per les grans patums. Un sector critic, fins i tot rebel amb el poder acceptat per la comunitat, rebec amb els lligams atàviques; són aquells que ho voldrien fotre tot a l'aire.

                 Fins i tot aquests indesitjables llibertaris, retenen el codi de la natura ben enregistrat dintre seu, més i tot, empresonat al fons del subconscient, que finalment és el qui els mana. Haurà de fer net de la mala fama que el precedeix, li pengen de les orelles les pitjors infraccions a l'ordre natural de les coses, el secular modus vivendi de les famílies. Forçarà per desprendre's de la imatge de gorrer paràsit i sangonera, i amb el temps, fer-se sentir com un més dintre del grup, expulsar del seu ésser l'infame condició d'estranger, llavors passarà ser apreciat per la comunitat, encara que només sigui a força de veure'l, tampoc serà l'únic.

                El soroll del silenci es transmet sense obstacles. Amb el metabolisme al mínim, les goles descansant, els ultrasons dels companys silenciats, sense reverberació, en aquestes condicions, un cop acceptats els degotalls repicant sobre la pedra, escatxigant, lluny, ensordits per les capes de sediments. No hi ha res que et destorbi, no fas cas de remots cops esmortits pels sorolls naturals de la cova, malgrat que a estones sembli que acreixin, però no, després s'aturen i la pau regressa.

                Un canvi d'intensitat en les corrents, un ressecament de l'ambient. S'hi està tan a gust que ningú no li fa cas. El rebombori cada cop és més fort i el pitjor: més proper. Fins que no s'et foten damunt ningú no te esme a moure's. No hi ha qui es bellugui gairebé fins que no sents la pudor de la goma de les seus botes. Després, les ales pesen com mai, qui més qui menys se fot una hòstia que altra, però que cony passa, qui ha estat? Un cop recol·locats, protegits de nou, hi ha qui sospitarà, sospitarà des de dins dels de fora. Amb sort l'ansia es calmarà, trigarà un temps per a què descobreixin la nova residència, però passarà, sempre passa, sentencien els ancians. Ells actuaran metòdicament, hores d'ara no hi ha trons de sortir a l'exterior a cercar ves a saber què, a més a més els episodis alterats es combinen amb llargues èpoques d'assossec, com si no hagués passat res. Canviaran de posició amb la fortuna en contra, perquè sempre els destorbaran, l'indret es prou gran per canviar la colònia de lloc, però cada cert temps són importunats, ja no saben si tornaran l'any que ve. Col·lega hem perdut el senderi!

                La colònia està esverada: la vanitat literalment ens ha ensorrat, ens ha embrutat de pols, ens han marejat... vilipendiats a casa nostra. El debat treu espurnes agudes, no hi ha manera de descansar. Amb lo bé que estan i no paren de queixar-se, si aquests moniatos no volen tornar, més lloc hi haurà per mi, o és que potser coneixen un altre lloc més immillorable encara? És clar, pensen que quan el secret ha estat desvelat, tothom hi tindrà accés. Diuen que hi ha una nova entrada tan grossa com un cul de vaca. Sempre és igual, això de l'existència no sé si va en serio o no, dóna opcions fins que ella mateixa te fot al carrer d'una bufada o t'aparta d'un cop de roc, però qui estat delator?
               Tans canvis de lloc entorpeixen un bon descans. És el caos a la colònia, no sé si es refarà mai més d'aquest cop.

     

Una faula de murices de més.

Foto: Antonio Satorra.

                  DE QUAN EL MYOTIS ES VA ASSABENTAR D'UN LLOC IMMILLORABLE PER HIBERNAR. (2on)

                  Les xarxes sempre hi són, potser que un les comprengui i no les hi faci cas, però si et creus espavilat com el Myotis en trauràs el profit necessari per sobreviure. El Myotis sap que la natura es mou per la llei del mínim esforç, sap que la troballa d'un cau de condicions excepcionals no té preu, malgrat els inconvenients que comporti, per molt que l'hagi de compartir amb altres ratpenats que menysprea i que s'hagi de infiltrar en colònies que no són la seua, que mai freqüentaria en altres circumstàncies. I és que reposar tot l'hivern en un lloc protegit, calent i estable és el súmmum del benestar. Per molts improperis tingui que suportar, per moltes carades, per moltes bufades de gat... Una entrada secreta exclusiva per voliacs, un ambient sec, confortable i acollidor, és la màxima aspiració per un quiròpter, o al menys pels quiròpters al seu abast.

                  En assabentar-se guardarà el secret, callarà com un puta, s'allunyarà dels més vius servint-se de l'engany més esfereïdor, de les fal·làcies més polides. Capgirarà les dades, confondrà els topants, fins i tot ensarronarà a la seua família, als seus iguals, siguin confrares o amics de la infància, el que convingui. Després desitjarà que arribi l'hora, se li faran interminables els estranys dies d'una tardor indecisa. Esperarà les gelades, les boires gebradores, el vent del nord... Es delitarà imaginat-se el gaudi de sentir-se aixoplugat, per tota l'estada letàrgica; ocult, sense importar-li gens ni mica el que succeeixi a l'exterior del seu amagatall.

                   El periple el debilita, la recerca el desespera, no és gens senzill endevinar una entrada secreta, encara que duguis les coordenades enregistrades, per alguna cosa així les anomenen, a proba d'estafadors i de indocumentats, i entre elles les falses, les que no porten enlloc, les que confonen. L'esgarrifança de trobar-se amb el crani d'un congènere reposant de l'oblit sobre una lleixa polsegosa; potser més infortunat, o amb menys perícia. Val més pensar que es va morir de vell, però anar a petar aquí? No sé que dir-te. Esquerda rere esquerda, més i més pols, més corrents d'aire fredes; les que llisquen sense senderi de dintre fora la cinglera sense descans interior. Serà per confondre? La perseverança supera l'engany, tampoc un muricec dóna per tant... i la tenia als morros, no per evident ha de ser menystinguda: un bon forat amb eixida directa a l'esbalç, sense traves, un fil directe vers l'interior més escalfat, una estreta diàclasi principal que en un no res guanya un volums extraordinaris, enllaçant amb un sens fi de branques interiors, lo fotut serà triar un lloc on penjar-se.

                  Costums gregàries manen: és de rucs cercar amb afany un bon lloc, no estem per malbaratar energies. Seguirem el rastre dels predecessors, les acumulacions de guano ens indicaran, i perquè no? Es confondrem amb una colònia resident.

                  Ja ho veieu, tan feliç que es prometia, creient solucionada la hibernació per enguany, i amb una mica de sort, si tot va com ha d'anar: també pel següents, però no tot dura el que un voldria.

Divuitè

                                                El cavall gran és el seguir conservant

                                                L’anhel de voler escapar   

                                                Del temps i del món irreal [1]

                    Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la comarca, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya, l’únic que aconseguí sortir de la borda del capdamunt, no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.

                                                 Un cavall fort trepitja a un cavall fluix

                                                 S’orienta de cara al sud

                                                 No porta ningú al damunt

                                                 Se’l veu venir de lluny

                   --Això és tot, ho deixes així? No passa res més?

                   --Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé. 

                                                 EL cavall fort és un cavall de combat

                                                 Neteja l’aire d’amor

                                                 Trontollen camps i ciutats

                                                 És invencible i és fort. 

                    --No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que a mi sempre m'han encantat aquests contes, m'ho ha degut d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plena. --

                    --Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--

                    --Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--

                    --Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—

                                                  No fuig quan parla amb la mort

                                                  Apaga els llums i els fanals

                                                  I trenca els deus de cristall. 

                    --I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.

                    --I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.

                    --No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.

                    -- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.

                    --Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.

                   --T’ho veus així, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni una mínima peripècia, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més, es reconforten en els seus records, que per la resta del món son totalment irrellevants i trivials, passant a ser preponderant el costat sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'ambit professional. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció    ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.

                                                 El cavall fort és el cavall guanyador

                                                 El que ens fa fora la por

                                                 De cercar un nou horitzó.

                    -- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida? Que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d’escoltar-lo.

                    L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.

                    --“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, és a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d’aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la primera vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.

                             [1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.

Dissetè

                   El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els que es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües allà, en els seus límits. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeres: va tornar a col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners. També va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va pujar a guardar el pas de l’Orient: més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrat amb el paisatge: el gran mestre.

Foto: Jordi Farré

                     El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall importaven la matèria prima. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, diuen les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors de llims, sediments fins de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar.

Camerún, diari esgarrapat.

                     Una primera nit: Ets com un llangardaix descuat, al ser expulsat a la sala de un aeroport estrany, carn fresca pels rufians atents als viatgers ingenus. Mentre els esquivàvem hem aconseguit un bitllet vers al nord, la simpàtica del mostrador d’Air Cameroun, ens ha saludat amb un "pas de cartes", quasi mil francs, gens barats els avions al Africa Central.
                    Després els taxistes i els ganxos, un paio s’ens fot dins al taxi, això no pinta massa bé. Quant portes unes setmanes al país i et sents situat, si se t’atansa un paio pesat li fots un ostia, ara encara no t’atreveixes.

                    Dies de Rumsiki: El Dabalá és un guia que hem contractat per fer un tom pel país  Rumsiki. No calla mai pero és un bonàs. Es molt divertit quan s’emprenya amb el polis que controlen la carretera. Un matí un "gordo" li fot els papers del cotxe i després de discutir per "la mordida", agafa la"motillo" i se'ls endú. El Dabalá esta negre, reculem cap a la comissaria del poble i a la fi aconsegueix la documentació. Torna content no ha pagat ni un franc.

Cerimònia funeraria

                    Els Rumsikis son animistes, han subsistit a la islamització del nord del país. Viuen en baracots circular de fang o pedra. Una família ocupa varies "chozas", la cuina, el dormitori, la quadra, la cambra del foc per quan fa fred, el graner pel mill, aquest any la collita a set bona, però fa dies que no plou i aviat s'acabarà l’estació de les pluges. Passem tres dies caminant de poble en poble, de seguida apareix la pluja del capvespre. El relleu és suau, la erosió ha aïllat espigats turons, al fons s'estén la gran esplanada nigeriana. Cultiven els cacauets, les mongetes i el omnipresent mill. Les dones vesteixen elegantment els seus estampats tradicionals, a joc amb el mocador de cap, molts homes s’han passat als pantalons i la camisa, els nens condemnats a cassigalls de samarretes i pantalonets.
                    La música i els dansaires en pres un poble. És celebra un funeral. S’ha mort una senyora de més de vuitanta anys, i aixo és bo! Diferent seria si el mort fos jove. Tothom balla i veu cervesa de mill en recipients de carbassa, es bona com una sidra intensa. L’apoteosi arriba quan trauen també la difunta a ballar amb les seues vuit filles, el cadàver es manté erguid sobre les espatlles de un home.


                   Direcció Sud: Fa molta calor, els autocars fan parades per a que els musulmans realitzin les seues ablucions. Setmanes després ja al litoral, amuntegat en un mini-bus, quasi m’agafa un atac de riure quan un adventista va començà a llegir el Testament en veu alta, un text sobre immortalitat de l'anima i la transitorietat del cos físic i el seus plaers.
                   La ruta principal esta asfaltada però molts poblets no tenen llum, per molt que la línia elèctrica segueix la carretera.
                   Prenem el tren de nit a Ngunderere fins a la capita Ayuande. A l’estació ens intenten robar un parell de cops i el taxista ens vol fer la pirula. Violentament trèiem les motxilles del portaequipatges i canviem de taxi, no més son "les petits voleurs" comenta el taxista. Cada vegada son més perilloses les capitals africanes, no han assimilat la occidentalització, com gran part de la humanitat els han fet canvia un tros de terra per un tros de fang. Les persones es senten desarrelades lluny de la protecció tribal, i un blanc és sempre temptador. Als nens que el any 70 ens fascinava el calendari de la NASA: una colònia lunar permanent per inicis dels vuitanta, l’arribada a Mart per finals de la mateixa dècada i un primer establiment humà al planeta uns anys després, les fantàstiques estacions orbitals dansant. De tota manera la previsió de una progressiu equilibri en el repartiment de la riquesa ha estat el error més cruel.

                     Ebolouwa és una població tranquil·la en plena floresta, no fem cas de la guia “trotamundos” que desaconsella les pistes de la selva ("a pesar de que son magníficas") per accedir a Kribi ja a la costa i encertem. Els ruixats ens acompanyen durant tot el trajecte, això no importa a ningú, ni al conductor avesat en conduir sense neteja-parabrises, crec que no necessitaria descodificador per desxifrar la senyal del Plus.

                    Chez les Pigmes": Reclosos en els boscos del sud del país limítrofes amb el Gabon i la Guinea , habiten els pigmeus. Contractant una piragua i remuntant el Lobe, que va ample i ple, per fer nit en un dels seus poblats. Mengem sol gambes de riu. Dormim en una estripada iglú sense sobretoldo, abans ens empastifem de repel·lent. Inevitablement plou tota la nit i restem ben xops. Pel matí ens eixuguem davant del foc de la cabana del "chef". Un del fills ha sortit a caçar, els grans potser no passen de metre cinquanta, però els joves son més alts i molt forts. Torna amb un porc espí, enxampat en un parany, i un llustrós escurçó del Gabon penjant de la llança. Amb la serp fan festa major, el porc espí se'l emportaran a vendre riu avall. Els pigmeus son homes de la selva i encara que prescindeixen del diners, amb ells adquireixen estris com matxets i olles, també sabó i tabac que lis resulten útils.
                 Els paios de la piragua no em cauen bé, t’ho volen vendre tot, llagostes, ganja, ties, aiguardent; no comprem res. Per la nit ens els trobarem a les boites de Kribi, i els aviarem amb unes gotetes de menyspreu.

                 Kribi gaudeix de una amplia platja, els caps de setmana rep la visita dels blancs que treballen al petroli o a la fusta i de camerunesos amb possibles, però encara no s’ha convertit en una platja de moda a la africana.

                 Els Anglofons : Finalitzada la primera guerra mundial Alemanya va ser obligada a renunciar a les seues colònies, llavors el Camerun passà a ser un protectorat entre França i Anglaterra (l’oest proper a Nigeria): Grans plantacions d’oli de palma, guanyades a la selva, i de hevees pel cautxú. Una refineria. Molt bon te, cafétals i cervesa Guinnes. A 20 km. L’antiga illa de Fernando Po (Guinea Ecuatorial), més tres mil metres d’alçada, davant el volcà Mount Cameroon de 4.100m.
                  A la vella capital alemanya, Buea, cal contractar un guia a la oficina de turisme, 9.000 CFAS diaris i comença a pujar des de uns 900m. Hi ha tres refugis, el primer a 1.870m. quasi a les acaballes del bosc humit, camí ample, sudoració incontrolable. A 2.000m. s’inicia un esglaó pit a munt de altes herbes i disseminades acàcies. En un fals replà el segon refugi a 2.7780m. Es aviat i li dic l Stevie, si vol continuar fins al tercer refugi. Contesta que no, que allà dalt fa molt fred i es té que pagar més; preparem el foc per fer un te. Gran error, per que silenciosament el núvols desapareixen i es confirmen els relleus. El pic ni s'endevina amagat rere un nou esglaó. L'endemà a les sis ens llevem. Per la nit al refugi hem baixat als sis graus de temperatura, el meu saquet s’ha comportat.
                  De seguida penetrem en la boira. Hi ha una visibilitat de deu a quinze metres. El senderó, un solc negre entre l’herba, esta marcat amb taques blanques. Un hora llarga i el tercer refugi després de una esplanada. Abans s’aprecia una boca des d’el camí, li demano al Stevie si és una cavitat important i hem respon que no ho sap. Presenta un pou de uns 15m. amb una considerable sala descendent amb el terra ple de falgeres.
                 Al entrar al refugi (3.760m.), que es petit i esta bastant brut, (els anteriors els havien netejat la setmana abans, inici de la temporada a partir del 15 de octubre), em fa deixar la motxilla, "summit not possible". Prosseguim per monticles de lava recent, trencant-se al trepitjar-la, sol subsisteixen el líquens, rufa constantment, alta sensació de fred. Un crater de sulfatades arrasa el camí, final del trajecte. Si el dia és clar (més possibilitats a partir del desembre), és poden franquejar les darreres erupcions del 99 fins al cim, a on diuen que hi ha una caixa i una llibreta per apuntar-te no sé a que. Però en aquestes condicions ens perdríem, m’assegura. No val la pena insistir, fa un fred que pela i sol disposo de un parell de samarretes i un xubasquero. Baixem fins baix, havia fet preu per a tres dies, però de nou al primer "hut" son les dos de la tarda i hi ha un eremita que l’ha ocupat, decideixo anar dormir en un hotel de llençols humits i parets florides a la ciutat.

                 Passadisos : Malabo, Guinea Equatorial, a un hora de barco. Al port diuen: --Si ets espanyol no tens cap problema, allí tothom el parla. Pensant en l'ignominiósa colonització espanyola a l'Africa, eludida de la memòria col·lectiva... La gent de Limbé, el poble del davant, no hi va mai, diuen que no son gaire "friendlys". L"Americain" un mecanic-cantant, de més de dos metres d’alçada, em recomana anar al consolat de Douala per conseguir el visat. Jo no en tinc ganes. També em caduca el visat de un mes que els palanganes de l’ambaixada de Madrid em van concedí. Tinc el temps just per anar divendres al matí a Buea per ampliar el visat i per la tarde prendre el barco a Malabo, (els caps de setmana no hi ha servei), i si al la frontera no em volen, tornar amb el mateix barco. Problema afegit: Visat de una única sortida, solució a immigració de Buea.
                  Els funcionaris d’immigració s‘han enganxat al "vuelva usted mañana". El senyor que ven els timbres s’ha absentat, reclamo el passaport i al marxar resignat s’obra la porta del despatxet de timbres, alegria, però no, el Comissionat és troba reunit i ja no tornarà fins dilluns. Se m’escapen unes paraules malt sonants, adéu a Malabo i un altre cap de setmana a Limbé, al menys conec els topants, em recrearé deixant que el temps es perdi.

                   És cert que si Philyas Fogg volgués repetir avui dia el seu viatge, trigaria molt més de 80 dies, enfangat entre consolats i ambaixades, encara que ell passaria l’estona al seu hotel jugant a cartes, i seria el seu criat Passpertout-Cantiflas qui mataria les hores. Compartim un món vilment seccionat, els administratius que el manlleven son despreocupats i a vegades mesquins. El matí del dilluns per una signatura. A la sala d’espera els camerunesos desesperen pel seu passaport, tanquen a les tres, lis hi donaran una estoneta abans. El passaport lis hi costa més de la meitat del sou. Soc un turista del primer món que ve a gastàs la virolla, imagina’t si li dones la volta a la truita. Un jove m'ensenya un imprès amb totes les condicions draconianes exigides a l'ambaixada espanyola per atorgar-li un trist visat turístic. El dia s’ha il·luminat, des d’els vidres dels corredors del horrible edifici de governament, el món es veu lliure i brut.
                  Dissabte a la nit prenen la darrera Tuborg, després de ballar com un boix a la "boite" (Marvin Gay, salsa, Papa Wemba, una delícia), una noia hem comenta que al seu poble (Limbe) hi ha "very nice girls", suposo referint-se al la competència, al sentir-se, potser no tan agraciada. Jo li contesto que a tot arreu n’hi ha ties bones, però ni de bon tros la deixo convençuda. Després de interessar-se per les meues preferències, i riure un estona, em demana si al meu país existeix la prostitució... En canvi les converses amb ells circulen generalment en lloances als seus futbolistes, amb alguns de música africana, o de feina, de com veus el país; és habitual rematar bescanviant adreces.
                  Dimarts al tornar amb el mini-bus a les humitats de Douala , la senyora del costat es queixa de que no li agrada pas viatjar de aquesta manera, ella i el seu acompanyant francòfons semblen cultes, fan comentaris irònics sobre l’habilitat del xofer, per a mi és un dels més sobris que m’haig trobat. Després batem el record mundial d’aturades per control policial. A mi no em surt ni un so de la gola i començo a escriure unes ratlles. 2000.

Aspecte del segon refugi del Mount Camerun

Tercer Refugi.

Le mil

Setzè

                    Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant sota les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n vaig.--. L’ambaixadora contrariada per la decisió de la noieta va reaccionar ràpidament. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove... segur que no tindria excessius problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense preses, que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí el seu interès i amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
                    Aquella va ser el darrer cop que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va voler acompanyar fins baix a la cruïlla. La seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre i els passatgers estaven aposentats aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no lis feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns minuts la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. Una vegada la noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
                   Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.

                   El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, sinó exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
                   Abans del que ell desitjava, la seua estela es va anar apaivagant, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que fins i tot es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor o a donar-te un cop de mà. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però si en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, un llogaret de les serres baixes superiors, que distaven a no més de dos jornades de la Vall.
                   Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, del lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Però amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat, basada en confidències que només ells podien compartir.