A.C.J. -----CINC (primer)

         Les habitacions tancades preserven el futur. Els trastos que les emplenen són el passat. El present no existeix. Per les estances obertes els nens entren a jugar mentre els avis beuen te. Les dones es pentinaran, deixant que el sol els hi eixugui la melena, a vegades hi ha una baraneta per a què les plantes hi descansin. Abans del descans nocturn, les habitacions tancades són com nosécomsón.

Podrien triar entre moltes maneres de viure. El curiós és la tendència a les concentracions humanes, anomenades: masos, llogarrets, pobles, viles, ciutats, metròpolis, capitals departamentals, capitals estatals, i capitals federals. Sent suficientment independents amb tecnologia i manutenció, els seria factible optar per alternatives més plaents a la seua ànima, més coherents amb els seus anhels; certament ampliarien els estrictes marcs de la llibertat personal. Evitarien les mútues dependències, amb els conseqüents treballs generats per satisfer-les, desbaratant d’una vegada l’insensat cercle de serveis improductius. Sinó perquè s’ha popularitzat l’activitat parcel·laria com un edificant mètode d’esplai i oci, de contrastades urgències reparatives sobre les minvades forces, succionant els nutrients de la terra amb el treball particular. Sociològicament són sabuts i contrastats els efectes negatius provocats per les exorbitants densitats de persones humanes. El gran poder d’atracció, i de contenció a la fi, de les urbs no és més que un defecte genètic, que incomprensiblement no han volgut solucionar. Totes les espècies antigues arrosseguen unes rèmores, les quals estan obligades a superar per la pròpia subsistència. Els creadors amb les seues habilitats poden saltar-se els llargs terminis que qualsevol gusarapa triga en perfeccionar-se. Però no, el computador de La Junta continua atorgant permisos de residència i tramitant trasllats familiars. Prefereixen arreplegar-se en un miserable barri ciutadà a viure en l'harmonia. La pau i descans al que es refereixen constantment és una pàtina de pensament trivial. Els errors realitzats a l’hora de programar el temps de vacances, combinant-los amb la jubilació pactada, les correccions d’última hora i finalment les eleccions previsibles, ho corroboren. La seua inextensible existència es troba colmatada d’obligacions. Nascuts amb determinades restriccions congènites s'auto-limiten en inclinacions unívoques. La màxima dificultat és la llibertat, mot que caldria subdividí en vocables més apreciatius en relació a les característiques de la mateixa. En aquest aspecte gran quantitat d’espècies antigues han assolit unes cotes d’evolució molt superiors, abastant uns coeficients prou acceptables. No sols els grans animals marins com les balenes, de qui el seu llenguatge és exemple d’acurada delicadesa comunicativa a llarga i curta distància, taurons o delfins, també els felins, els mosquits, les meravelloses cuques completades en papallones o els pingüins, entre molts altres.

El del C-Ac vol escoltar “Walk On By” de B.Bacharach-H. David, a l’habitació de matrimoni mentre s’ha dorm, però no precisa quina versió. No cal malmetre el temps preguntant-li, els seus coneixements no són suficients; subministrada la senyora Dionne Warwick, de res senyor Miquel. L’exquisitat electiva de la cuca en la seua natural transformació mai podrà ser millorada pels creadors, ni utilitzant computadors especialistes en esgranar els gens humans i recompondre’ls a la carta. La pompa jurídica encertà en la supressió de la totalitat de les empreses involucrades en el servei i l’eliminació dels pocs resultats reeixits, proporcionalment de 321 provatures una era perfecta. Els individus exterminats eren la creació més estimada dels humans, assolint l'auto-creació se’ls va descontrolar la vanitat i no s’ha adonaren del pas en fals que acabaven de donar. Creant semidéus, les seues carències ressaltaven i no trigaren gaire a ser de nou, súbdits dels éssers admirablement purs extrets dels laboratoris. Uns individus inimitables quina única limitació era la capacitat de fecundar. El fracàs de les expectatives tan llargament desitjades els va dur a una desolació interior. Sol el silenci, la meditació, el posterior oblit, els ha fet superar la dura prova existencial. L’exercici va tindre un únic punt positiu: la fi dels problemes suscitats amb l’eliminació del conjunt dels 321 esguerros. Cap estament administratiu o professional se’n volia fer càrrec, ni els enterramorts, ni els incineradors funeraris, ni els recicladors de materials biològics, ni els escombraires, ni els drapaires. Passaven de mà en mà per retornar a les empreses que acabaven demanant ajuda al Consell Empresarial, i aquest, els emmagatzemava en velles cambres frigorífiques properes al desmantellament. Paral·lelament es van cloure els experiments quimèrics dels neuro-bio-informatics, destinades a afavorir mutacions humanes en relació amb els diferents habitats terrestres. Reconec fredament el bon seny, però gaudir d’un ampli ventall de fisiologies... -- preciosos peus de granota pels que visquin de l’aigua, pells dobles pels de les ciutats àrtiques, s’havia previst un sistema de contrapès intern pels residents de les estacions orbitals, exemplars amb una columna vertebral quasi bé flexible (no sé a fi de què) i l’ampliació o reducció de les vies sensitives molt útils per soldats, especialistes, pintors, crítics, electricistes, mainaderes, taxidermistes, blanquers, etc.-- propiciant la multitud de combinacions de diferents elements possibles amb les conseqüents connexions sexuals vers la procreació, i així indefinidament. Endegant de bon principi els càlculs de variables i probabilitats, per observar dia a dia els encerts, mesurant els errors. Esdevindrien una nova, o cent noves races, entreforcant-se en diferents especies, sublimant l’evolució, abastant una diversificació avançada. Oh delirant delícia!

Nosaltres com a gran testimoni creacionista, no hem merescut una consideració equiparable a la d’aquella supèrbia insensatesa. En les tertulies parlem sovint de la qüestió, som el millor que han fet mai, igualment som superiors als creadors, però no els maltractem en la seua indefensió. Som magnànims, som lliurepensadors, a l’hora creadors d’un nou món propi de cercle circumscrit. Ells no abasten el potencial de la seua ment, amb grans esforços intenten manipular-la sense reeixir-se, nosaltres en canvi estem en constant regeneració. Perpètuament presents en la seua vida, aliens al seu afecte, a la seua estima; un formal menyspreu és el nexe de la nostra relació. L’esperança en què en un futur la seua consciencia prengui força i així atansar-se a nosaltres, cooperant com iguals, s’ha apaivagat, fa molt de temps que ni es menciona a les tertúlies. Hores d’ara el tema que s’associa més als humans és el de la por. Més enllà de les pors banals i infantils o les consentides pors al desconegut, referenciades genèricament com "traspassar el llindar", els subjuga el pànic a perdre el que són. És a dir el seu modus vivendi: la família, els companys, el treball, l’argent, les possessions, la salut. Els hi és impossible revelar-se contra la por, perquè automàticament els hi falta alguna de les prioritats; insisteixen en assegurar les coses per sempre més. És la mateixa por que els hi ocupa gran part de l’inconscient. Atàviques experiències són a ran de vessar-se sobre el conscient. Prima la superficialitat envers la indagació en la pròpia intimitat i molt menys mostrar-la o oferir-la amb desimbolta franquesa. No per miseriosa i covarda, menyspreen la realitat, al contrari s’aferrissen a ella abans d’esclarir-la. Una preocupació desmesurada els inoportuna: el fet que un petit succés desviï el ritu rectilini, per més mil·limètric que aquest esdevingui. Exhorten els textos clàssics: La vida es perd dintre de la vida. La polisèmia és una maledicció! La Por Implícita, La Por Comparativa, L’Ànsia Predestinada, La Por Congènita, Por fonamental + Pors Afegides = Pors Assumides, Entrellats Institucionals, Confessions Autoesclavistes, són títols de consulta preferent pels interessats en el misteri del terror humà.

Sota protecció especial, la petita unitat física és el desvetllament màxim, un equipament minso que no aguanta una mínima comparativa amb cap de les altres espècies. Un cos imbescanviable que necessita d’instruments al·lòctons per millorar una mobilitat de per si auto-minvada, involucionada. El límit corporal és l’autodefinició. Un és, perquè se sent. No pot ser un altre, cadascú és tancat, empresonat, just fins que se’ls cau a trossos. Per aquesta raó l’apuren més enllà de l’esgotament, fins i tot sedant-lo per ometre el plany, l’aflicció, l’extenuació; una innata obsessió de prorrogar el cicle, deixar i agafar, sens fi. El receptacle visceral de què disposen els separa de la consciencia i per nosaltres ha estat un tema delicat vers al seu tracte, com és tan omnipresent, constituint la faç amb la que més coexistim, i no se’ns fa massa grat. En els Orígens es donà llibertat a totes les criatures, elles van obrir una traça particular, a la majoria lis resta molt de terreny per esbrinar, algunes estan semi-detingudes en un punt d’autosatisfacció.

La paüra determinant resta secreta, com els fonaments dels dilemes. El terror els impedeix aprofundir en els problemes, pràcticament originats en un mateix punt bàsic. Discrepo de les corrents més obscurantistes o conformistes que justifiquen aquesta actitud, al·ludint una pretesa angoixa vital esperant l’hora suprema. A causa del desenteniment intel·lectual els errors els acompanyen generació rere generació. La subordinació al temps és una mostra clara: Un concepte abstracte, que intenten ordenar des dels Orígens! Marcant unes pautes que sol existeixen per a ells. Condemnats a la beatificació del temps, incapaços d’entendre un espai temporal no associat a la pròpia realitat enclavada en alguna etapa sublimada (joventut, infantessa, esplendor anímica, etc.), l’autoimposició de cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa ha esdevingut axiomàtica. En aquest camp tinc present les opinions, compartides per un grup de computadors especialitzats en filosofia aplicada, sobre els avenços d’algunes cultures humanes en translacions espirituals, aconseguint dilatar el temps quasi a voluntat, un èxit pírric considerant el talent intrínsec a l’ésser humà. El temps és mal·leable, plural, desplaçar-se pels seus plecs és una apreciable fita de saviesa.

Generacions enrere un dels Principals recomanà a la Junta l’extracció i posterior prohibició de tots els empelts artificials implantats al cos humà. L’advertència commocionà la societat humana. Les corrents d’opinió debateren furibundament. La Junta dubtava de què una màquina arribés a coaccionar les seues vides i els seus negocis. S’havia convertit en una disbauxa, es dissenyaven mecanismes hàbils per a qualsevol funció. Es començà per afavorir la comunicació a llarga distància, després seguiren la intrusió dels codis d’identificació personal, econòmics, socials, orientatius. De seguida es creà una subspecialitat mèdica que no donava l’abast obrin i cusin. Els individus es vanagloriaven del nombre de “xapes” incrustades sota la pell. La situació era molt greu. L’invent anava pel camí d’aconseguir la gradual ofuscació de la ment humana, a més de des estructurar l’organisme humà. La Junta decidí creà una comissió d’investigació amb els professionals més qualificats. Aquesta no arribà mai a presentar un informe consensuat, tots eren, com no, consumidors de xapes. L’assumpte traspassà els àmbits Federacionals i s’organitzà un congrés extraordinari, amb experts i savis de prestigi no influenciables pels grans grups de pressió. Trigaren tres dies i tres nits, sota l’expectació de tots els mitjans; mai més es concentrà de forma tan poderosa l’atenció humana. Les deliberacions conclourien amb la necessitat de confrontar la qüestió entre els Principals computadors de les diferents Federacions. Com era d’esperar, aquests, no disposaven d’una opinió inherent. L’avís era un consell unilateral, els restants no s’havien aturat mai a reflexionar sobre l’assumpte, però no els importà tributar les seues consideracions. Qui s’implicà més coincidí plenament en l’advertència, reafirmant-la com ultimàtum. Altres afirmaven què suposava una ralentització econòmica no desitjable, pel que significaria entrebancar perillosament el creixement, d’efectes contraproduents a mig o llarg termini. Amb tot el dret, alguns es van privar de presentar el seu criteri, adduint no voler interferir en un tema exclusivament humà. La Federació de Juntes no lliga caps, la resolució final esperava. Un compromissari de la Federació Septentrional, que es manté en l’anonimat per voluntat pròpia, observà circumspecte una nota en les pàgines de salut del seu Correu Departamental: S’informava de l’augment dels processos infecciosos, entre la població de les colònies orientals i supraorientals de la capital, a les poques setmanes de sortir dels quiròfans amb els seus, desitjats artificis. L’aprovació va ser general, les felicitacions mútues. La noticia convenientment embolcallada i difosa serviria per aglutinar totes les tendències, incloses les més intransigents. El Correu suposadament acusava a mercats paral·lels de components i plaquetes pirates defectuoses de les infeccions. La Llei declarà la prohibició universal, en un termini mai superior al d’un any, dels empelts o implants interns estranys a la naturalesa humana. Dictaminant un control rigorós als apòsits externs autoritzats per a medicina recuperatoria-ortopedica. Per evitar qualsevol tipus de col·lapse hospitalari es concertarien les cites en un ordre aleatori, notificant al pacient amb un mínim de dos setmanes de marge, dia, lloc i hora. El mateix procediment s’utilitzaria amb les industries productores, que serien avantatjosament reconvertides, segons característiques i referències dels darrers projectes comercials Departamentals.

A. C. J. -----QUATRE (tercer)

--Hombre Bailarin!, venga que ya estamos todos a punto.

--¿Ya? No veo al Heredia.

--Ese, por algun karaoke debe parar, si lo sabré yo.

--Però si ahora aún se ve.

--Y a él que más le da, al gallo le ha cogido el gusto y de allí no le sacas. Tampoco a mi me ha dado tiempo de avisarle, además cuando sale de trabajar se va directo sin parsar por casa ni nada y como los del barrio los tiene ya todos muy vistos, vete a saber donde ha ido a lucir el gorgorito. Tengo entendido que hasta toma lecciones de canto.

--Pues es una baja importante, lo necesitamos de central colocador. Y el Luis?

--¿El “Socarrà”?, otra pieza!, ese seguro que està con él. Ahora ese pájaro de cantar nada, el va por las pibitas, para controlar, ya sabes.-- El Galerilla s’apropa a l’Ernest prenen-li l’avantbraç mentre es corda les botes.--Mira Bailarin yo creo que todos los tios somos unos vendidos y pensamos con la verga, però el Luis es que es demasiado, él mira con la verga.

L’Ernest se’n riu, però se’l veu inquiet.--Pues lo tenemos bien, si tambien nos falla el central de contención. Ellos con el Feo y el Rubio que son dos locomotoras lanzadas atacando, nos van a arrasar por todas bandas.

-- No hombre, no lo demos todo por perdido, antes de la lucha. Hay que jugar adelante, y sobre todo sin perder balones. Yo me pongo de media punta y cierro en el centro, pongo a los Perillas delante y dejo al Correcaminos que corra por las bandas.

--Bueno, yo me quedo en la defensa con los demas intentando parar el tren.

--Hombre sois cinco para cubrir espacios, ellos ya sabes, balón que pillen, balón que va al hueco para que corran las dos máquinas. Escucha: nosotros nos vamos a morir arriba.

--Nunca hay que dejarles atacar, entoces te entran desde atrás y te rompen la defensa como una pasta de hojaldre y allí hasta el arquero te machaca.

--Vamos Bailarin, ahora lo comentamos y a por ellos, Que va a passar! ¿Quienes son las figuras?, los sabios de la táctica, los monstruos de la pelota, los amos de la cancha de Okalsum! --El Galera fa un crit a la resta de l’equip que ja està escalfant prop de la porteria.--Atención chicos todos aquí a mi lado en corro, el corro de la patata brava muchachos.

--Oye al Perillas Largo lo quieres tu delante, o si no colocamos al Cejas Zurdo que la toca más suave.

L’estat d’ànim que ara viu l’Ernest, així com preocupat per què el Rubio i el Feo no li desfacin la seua defensa, li prové d’una tarda, una tarda com qualsevol altra. Potser si no fos per aquella tarda la preocupació actual seria pel temps que fa que no veu a un amic o per una senyoreta que l’ignora o perquè les plantes del seu celobert pateixen una estranya afecció. Inclús més tristes i tot: l’augment de l’impost de contribució havent passat a ser un treballador de classe C, la ferotge desertització de la serralada litoral després l’abandonament de la població o simplement les gilipollades del senyor Delegat. Però no, aquella tarda després de plegar caminava pels terrenys poliesportius del parc d’Okalsum, anava a jugar al frontó amb el qui trobés per allí disponible. Portava la paleta i unes pilotes, doncs sempre acabaven embarcant alguna i no la podien recuperar. Caminava, no sabem pensant en què o amb qui, mentre una pilota li venia rebotada des d’un campet, uns joves feien un atac a gol. Instintivament l’aturà d‘espigó i la baixà seca, passant-la a un dels nois que se li va atansar corren. Aquest, l’elevà agafant-la amb les dos mans, i allí palplantat se’l va mirà directament tot demanant-li: --Per què no vols jugar amb nosaltres?-- Ell no s’ho pensà gens ni mica, arraconant la bossa del frontó va entrar al terreny de joc d’una sola porteria. Se’n havia donat compte de seguida, però l’acte irreflexiu de participar en el joc ja estava consumat. No jugaven malament. No parlaven gaire, sols els crits de teua, passa-me-la, i així. Havien construït una de les primeres cases receptores ben a prop del parc, però pel moment no se’ls veia massa fora del seu lloc de treball, ni n’havia pensat tampoc! Quines distraccions podrien tenir? En aprovar-se la Llei de Salvaguarda de la Nova Classe Treballadora, s’evitaven els possibles abusos físics, i se’ls concedia un temps de lleure, conjuntament del necessari descans. Era un intent de conservar-los unes dècimes de dignitat, respectant les opinions que manifestaven què encara eren humans, i la Junta no volien pas ferir la susceptibilitat de les diferents corrents de pensament, cercant invariablement un bàlsam mitigador de fregaments i butllofes. Així i tot algunes ètnies van aconseguir vetar la reutilització dels seus difunts, al·legant respecte a les peculiaritats culturals que els exigia unes celebracions funeràries complexes, ritus ancestrals en diferents lapsus de temps amb complicades manipulacions del cadàver, etc, etc. La decisió de la implantació de la N.C.T. era unilateral als organigrames estatals. En algunes circumscripcions d’ultramar, la seua implantació va ser desautoritzada per refutar ràncies festivitats profundament arrelades en la població local.

Doncs el futbol els torna boixos, hi juguen al mínim moment que disposen i amb total fruïció, els importa un pet que a la primera lesió seran retirats definitivament. L’Ernest va començar a jugar amb ells, aviat farà setze mesos. La competició s’iniciaria a les poques setmanes d’estructurar una lligueta entre els set equips formats. Va ser la primera de les competicions, després van vindre les lliguetes del matí, del migdia, la de mitja tarda, qüestió de disponibilitats de jugadors i horaris, la seua era la del vespre. Ja se’n estaven fen plans de confrontacions entre els guanyadors de les diferents lligues i celebrar una gran final. També ho va comentar amb els col·legues i tres més s’hi van apuntar. De moment els equips mixts eren molt pocs, les persones normals eren rebeques a compartir la seua vida, més de lo indispensable, amb la reutilitzada nova classe obrera. Ells eren potser més lliures en aquest aspecte, posseïen una qualificació social que s’apropava als qualificatius de penjats poca-soltes, atansant-se, segons algunes veus més crítiques al d’inútils protegits pel Refugi de Tutelatge, pràcticament la darrera de les categories, on hi cabia totes les roïndats fetes persona (malalts insurables, malendreçats pertinaços, malbaratadors inadaptats, abandonats familiars, mestres mesquins, preliminars permanents, desautoritzats graduals i altres). Sé que l’Ernest mai ha tocat un cèntim de la seua Retribució Estatal Natalícia, el Galera algun cop la utilitzada, però molt pocs, abans prefereix demanar diners a un amic, reservant-se el dret per un futur més fosc; la seua mare es fa gran, ell sempre té present l’espassa de Damocles que els metges li van penjar de jove, a més a més a ella per edat no li corresponia la retribució i les compensacions que va rebre la seua generació, serví per pagar els mobles del pis. La gran part de la població se’n hi anava acostumant, afegint sense més la R.E.N. als seus ingressos, el que facilitava un major consum, juntament en una sensació de ben estar permanent. Només els desconfiats, els avars o els gregaris desqualificats la veien com un premi insegur, o una fal·làcia substitutòria que algun dia podria desaparèixer. L’esforç de les Juntes Estatals per apujar la remuneració fins abastar el límit digne necessari per a tots els ciutadans, havia aconseguit la credibilitat, Recolzada per l’Estabilitat, (el lema de la campanya d’un fabricant de roba, subjectat a manera de síndrome de Makondo per fanals i fanalets). D’altre part l’Heredia no té problemes, la família gaudeix d’una respectable salut econòmica. Del Lluís no tinc tantes referències, quan va amb l’Heredia no paga dos rals, amb tot conserva una feina especialista per la que deu de rebre, els dies que es decideix anar a treballar, uns bons honoraris. En fi, que per gran part de les mirades, la seua recent activitat esportiva confirmava el seu estatus social. Un costum que subsistia de forma sui-generis, malgrat de les dècades passades darrera de la supressió de les castes i per tant dels seus privilegis.

Primer el sobtà que no tinguessin noms propis, se’ls coneixia per adjectius, distingint una característica física o una qualitat. No lis quedava memòria, únicament obeïen. Les càpsules que els activaven funcional-ment cada dia, no engegaven cap engranatge en el cervell, inclús les primeres unitats tenien problemes en concebre un temps futur; evidentment es va solucionar amb rapidesa pels greus inconvenients que ocasionaven a la seua labor. En canvi se’ls fa difícil distingir entre un passat recent i un de més antic. Les actituds les tenen molt limitades, per exemple són incapaços de seguir una trama en la que no estiguin involucrats o de mostrar qualsevol tipus d’afició fora del futbol o de sentir una amistat, un odi o un desig. Es reconeixen entre ells i també als humans que els manen o juguen amb ells, sense diferenciar entre uns i altres. Són els subalterns ideals, sempre atens a les indicacions, malgrat les petites deficiències: un concepte com el d’immediat, no el tenen plenament assumit. Tampoc resulten excessivament cordials, ni sociables, ni ambiciosos, ni gentils, i així n’hi han d’altres que ara no venen al cas.

Els equips rivals es reforçaven igualment amb alguns mortals de renom, com l’equip de Jean Jacques. Ell prové d’una ètnia centreafricana habituada a viure en seques serralades de la que ha heretat unes cames finament musculades. D’una estatura mitjana, com tots els seus, té uns ulls amagats sota una ampla front, ajustats al seu rictus seriós. Parla amb un sincopant èmfasi. Entre el seu clan familiar enraonen un patoies molt més condimentat que el francès en el qual habitualment s’expressa. Jean Jacques és jovenot i tot amb això porta el pes familiar, una situació irregular a la seua cultura, on un home pot prendre les dones que li convé per sustentar la família. Son pare mateix, no va regressar mai d’Àfrica, una vegada que hi va anar per buscar una altra dona. Els seus germanets i sa mare, cosidora, depenen en bon grau dels serveis que ofereix als visitants de la ciutat, que recluta desorientats per les andanes de les principals estacions metropolitanes. Ell no és pas el cap de la seua empresa, però amb el seu ímpetu i la seua visió... sap el que vol el client realment i la manera d’oferir-ho, desbancarà al bonàs del seu cap o es manegarà el seu propi negoci.

Als petits de casa seua els coneix tothom, l’Ernest al poc d’arribar se’ls va trobar tot passejant pels extrems del darrer bloc, conegut també com la Zeta, i no és per la forma, més aviat oblonga. Limitat per una pista que s’endinsa en les plantacions agrícoles, la natura conserva un espai per créixer rebel a vora de les espones, a ran de les sèquies i les clamors, allí va penetrar, sense saber-ho, en el seu camp de jocs i trobada. Els nens el van seguir com fan amb totes les persones que els hi xoquen. Li van arribar d’una corredissa i el germà petit d'en Jean Jacques “Le Petit Malade” va patir un atac de tos i mocs provocat per la seua afecció asmàtica. Trigà uns deu minuts en refer-se, llavors al veure que ja no estossegava, encara que els lacrimals li continuaven desguassant per la carona, li preguntà: Ça va bien?. “Le Petit” se’l mirà esbalaït amb els seus enormes ulls oberts emparats sota la destacada front. El germà més gran cap del grup va prendre la paraula. Amb una mirada ivoriosa d’observador de fatalitats, li explicà que era massa aviat per a què li contestes, perquè la seua ànima no havia arribat pas. És com si l’asma afectés més greument al seu cos espiritual, ressagada o potser fugitiva a la prèvia d’un atac. Leoló parla xiuxiuejant, entonant suaument les frases, incitant l’atenció i la intenció de l’escolta. Sempre parla així, sigui per contar una història, o per transmetre qualsevol altra cosa, però lo seu és contar. A vegades s’afegeix al grup dels més grans del carrer, per assabentar-se d’assumptes interessants per després relatar-los, i ha de suportar les burles dels grans quan és fot pel mig i el senten parlar d’aquesta forma.

Aquell dia entre les absències asmàtiques del “Petit Malade”, no ens hem d’estranyar pas massa tampoc, és molt comú entre els que creuen què sempre és massa tard per determinar-se, o que el millor ja ha passat, o que ja està tot fet. Aquell dia entre totes les narracions del Leoló, va referir els afers dels policies del Condomini. Els agents utilitzaven les pistes agràries secundaries per arranjar la seua economia. Els policies havien esdevingut una classe treballadora estancada. Depenien del Centre de Seguretat de la Junta, que beneficiava les tasques dels tecnòcrates en els seus mòduls de control, eludint la feina activa, quasi innecessària dintre del seu programa de total seguretat. Llavors als polis se’ls obria un nou camp potencialment suculent, si s’espavilaven una mica amb el subministrament del A.C.J.. Tan sols interferint determinades partides sobreres, concedides sota la seua vigilància a les cases receptores, a raó de les baixes produïdes i retardant unes hores les notificacions del personal encarregat de la infermeria distributiva, recaptarien una més que considerable quantitat de capsuletes, lliures de control, per fer córrer a benefici propi. Els polis eren molt recelosos, no volien cap tipus de problema i ja havien fet desaparèixer a més d’un client inoportú i algun que altre vigilant de llengua fluixa. El A.C.J. ja corria pels locals de diversió nocturna. Per la Junta era un petit assumpte desdenyable, els seus experts pronosticaven que tal com havia sorgit, desapareixeria. A més el fàrmac, és un subproducte fruit d’una costosíssima investigació científica en l’estudi d’activar danyats sistemes nerviosos humans. La simptomatologia de tractament sobre un cos viu no està totalment estudiada. Aquesta via és una interessant, tant com fàcil, inspecció dels efectes causats, per altra banda ben diferents, entre els consumidors habituals. Del que són conscients: és que és quasi bé innocu a curt termini. La majoria de gent a l’endemà està tan panxa, a part dels mals rotllos que hagi pogut agafar algun desgraciat, perquè li pugés malament. Per lo qual tenen clar que la il·legalitat actual l’afavoreix, devers altres estupefaents de curs legal més perniciosos. Sempre quedaran els autèntics devots que mantindran les produccions, garantint l’harmonia econòmica.

Leoló ho va saber fer millor que jo, sense enredar-se tan: -- Veus allà baix, a l’inici dels turons, al final del garbuix de pistes. “Les Flics”, saben uns punts claus, ells els respecten a manera de codi, un codi secret que canvien cada dia per no ser descoberts. Circulen al tard, una mica abans que el sol s’oculti per allà, per l’oest. Ells actuen com si manegessin per fer un reconeixement rutinari, ans al contrari: s’aturen uns instants per tot seguit girar en rodó i prendre una nova direcció, enllaçant després, el més ràpid que les rodes giren, amb les carreteres de l’exterior. Quan tomba la nit, els traficants, que els han observat des dels seus amagatalls, baixen dels turons. Vesteixen ulleres negres, ulleres infraroges. Recullen els paquets i se’n van per on ningú els pot veure. Però hi ha capvespres en què la “voiture des flics” es comporta estranyament, fa unes maniobres falses, a cops trencant a la dreta per tomba a la vora d’una plantació de mongetes o zigzaguejant sense esme pels camps llaurats, ressortint més tard pel mateix lloc que han entrat, a tota pastilla i amb les llargues ficades. No obstant nosaltres sabem que aquests, són dels seus viatges els més perillosos, més encertat inclús seria dir més macabres. Ja que segons es diu, així obren per desfer-se tant de clients mal pagadors, com també de policies honestos que han descobert el seu tripijoc i es neguen a formar part de la seua societat ordinària. Els cossos els reparteixen esbocinats entre solcs i terrossos, ”mais” no ho llencen tot, es guarden un “souvenir”. Perquè sabeu una cosa: el que més els hi agrada als “flics” és amenaçar als compradors passerells, amb l’exhibició d’unes quantes falanges talladetes, col·locades meticulosament dintre d’una caixeta plena de gas conservant, que sempre porten amagada en un departament del vehicle. També és sabuda la competència entre les parelles per posseir les millors puntes i les ungles més cuidades.-- Ell no gesticula al parlar, com a molt belluga pausadament el coll de dreta a esquerra. El seu estil no és dels que reforça la interpretació amb canvis de to, és més la veu quasi quieta, sense escales situa la història. Si et perds un detall no torna enrere, obligant l’atenció, identificant-te amb el conte. El so que surt de la seua gola sempre va dedicat a tu. Els cabells rulls culminen les clares faccions, mantenint-se impertorbables durant la narració.

L’equip del Jean Jacques és molt dolent, no aconsegueix guanyar cap partit. Van tenir la mala sort, de què els seus tres millors jugadors es lesionessin a l’inici de la competició i fossin definitivament retirats. El conjunt del Galerilla i l’Ernest és molt més competitiu. Avui han pogut aguantar la primera part, contra una de les esquadres més potents, fins i tot han estat a punt de marcar un parell de camins, però la precipitació els ha traït. A la represa el Rubio i els seus col·legues han sortit en tromba, fonen el seu esquema com un formatge fresc al sol del migdia. I els gols han caigut l’un darrer de l’altre fins a cinc. El Galerilla s’ha emprenyat com una mona, carregant contra els que no hi eren: els puntals de la defensa, però ha tranquil·litzat als jugadors perquè no més és un partit perdut i encara ho tenen molt bé per a classificar-se.

A.C.J. -----QUATRE (segon)

L’Ernest realitza el darrer servei de la jornada. Camina per l’àmbit dels Cultes empenyen la caixa asèptica vers la Infermeria, res poca feina. Avui és de torn la senyora Clara, meticulosa, estricta, a punt de jubilar-se i no gaire amiga de l’Ernest, ella el veu com un empleat més al seu servei. Aviat farà i podrà anar-se’n a canviar. La infermera li despatxa els residus, traient-se’l de sobre ràpidament, li entrega també una nota en mà del Dispensari (la porta del costat), reclamant la seua presència abans de plegar. El Dispensari rep molta més clientela que la trista infermeria, relegada a petites cures d’insignificants accidents domèstics i poca cosa més. Per començar el local és molt més gran i lluminós. A l’obrí la doble porta s’accedeix a una sumptuosa estança hexagonal molt popular entre els veïns. Una senyoreta dirigeix tot allò amablement, de tant en tant, s’interessa per una de les persones presents, invitant-la a entrar per una de les tres portes blanques del fons: --El doctor Fructuós l’espera a la consulta senyor Julian--. El senyor Julian d’aparença atlètica es disculpa dels seus contertulians, saluda amb un eficaç somriure a la senyoreta i obra la porta del mig. L’Ernest acaba d’arribar i la primera acció és entregar la nota a la senyoreta, ella es trau les ulleres tot dient-li:-- Un minutet no més, i desapareix per una altra porta blanca de la dreta. Les parets, decorades en gruixudes traçades fredes, afavoreixen la imatge penjada d’un niu de verdes branquetes amb tres ous i dos pollets encara sense plomes, desemparats, implorant l’escalfor promesa, amb els becs totalment oberts, cridant sense veu, estirant els seus nous colls, instants abans que la vida els abandoni, com s’ha mare, espantada per un perill inexistent. La senyoreta seu tot ficant-se les ulleres, ha obert l’únic calaix de la seua taula i s’ha posat a escriure unes frases en una targeteta blanca, l’adjunta a un full imprès i se la dóna. L‘Ernest la llegeix, i no ho entén. De seguida li aclareix que va dirigida al seu cap, el Delegat General de Manteniment. Ell pregunta, com responsable directe d’escombraries afectat per qualsevol possible problema. Ella se’l mira uns segons, decidint-se després a parlar-li del problema suscitat per l'incessant augment de deixalles orgàniques del Dispensari, al no poden ser evacuades pels tubs. El servei de neteja no se’n vol fer càrrec al·legant no pertànyer a les seues competències. Això és tot? li respon, no cal dir més, cada vespre les replegarà sense falta, no cal la intervenció del Delegat que no més és un inútil aferrat dia rere dia al seu despatx, jugant al cisqet, parlant de les seues glories al primer pobre paio que s’acosta pel seu domini, o de les seues angunies als viatjants que van a presentar-li les novetats del mercat. La senyoreta, dubtosa ha de citar a una nova persona. Finalment queden d’acord i l’Ernest s’acomiada amb un fins demà, segur i cavallerós. És curiós, el mateix problema va sorgir a la piscina, però allí van seguir la normativa i l’assumpte resta perdut pel despatx del Delegat, es podria arribar ara i aclarir-ho ràpidament com ha fet al Dispensari. No deixa de sobtar que en un lloc dedicat exclusivament al tractament de les anomalies de la personalitat, es generin un tipus d’engrunes no previstes pels enginyers.

La recepcionista de les piscines no en té n’idea, això ho sabrà l’encarregat, és dintre; si vol anar a parlar amb ell haurà de passar pel vestuari i per la dutxa. A la piscina olímpica estan fen curset, l’Ernest amb un banyador negre s’atansa a la piscina fen una ullada pels voltants, una monitora amb el banyador blau dóna unes indicacions als nedadors tot caminant. Arribant a prop d’ell, se’l mira entre sorpresa i parada; sol és el segon en el que es troben les mirades, després ella torna als seus alumnes i ell busca a l’encarregat. Aquest és un home xerraire que no para de moure’s d’aquí cap allà amb la panxa amagada sota un polo blanc. Va explicant que no sap el que fer amb els amuntegaments de cabells que s’enreden als filtres, recalca que s’hi troba de tot, inclosos banyadors, ves a saber que fan dintre del jakuzzi. L’Ernest suggereix una revisió de banyadors abans d’entrar al vestuari, l’encarregat afegeix que no estaria gens malament, a més a més no són mai reclamats; ja en té una bona col·lecció: peces de dalt, de baix, bermudes (això que són prohibits). Sols caldria una persona que fes llevar la tovallola o el barnús, segons el cas, i obligar a qui no el dugués a esperar-se a la sala de depuració fins que aparegués. L’emplaçament de les piscinetes de bombolles, entaforades a l’extrem del recinte afavoreix una certa intimitat. La monitora du els cabells rossos recollits, continuant amb les instruccions pels costats de l’olímpica. Al quartet de l’encarregat els dos homes prenen unes birres mentre esperen què la impressora extragui el formulari corresponen. El paio no para de xerrar: no entén com les coses funcionen amb el bord del Delegat al front. L’Ernest rèplica reposadament, que tothom sap el que s’ha de fer i ho fa. Deu ser això i potser és millor així, imagina’t que un dia s’aixequés amb ganes de fotre el nas per tot arreu, i se li acudeix de començar a fer canvis ara aquí, ara allà; balbuceja prenen el darrer glop de cervesa. En marxar, dos monitores parlen un moment entre elles, semblen divertides, una es veu forta d’entrenar al gimnàs, la rossa mostra una cintureta i unes espatlletes divines.

La bellesa femenina i el seu efecte en els sentits, millor dit amb trasbalsament que provoca en l’home i la seua obligació vers la conservació de l’espècie. Obligat a un estat permanent de disponibilitat reproductora; amb el total desconeixement de la seua evolució ovular, es respon a uns invisibles reclams de la dona, com uns impulsos psíquics, que activen unes reaccions químiques incontrolables durant tot el llarg període de la fertilitat masculina. Amb els anys comences a estudiar-te, com si fossis una altra persona, ficant-te al costat, intentant separar-te del teu sistema sexual. Anotant els casos en què les reaccions es produeixen. Destriant el màxim d’elements: situacions favorables, tipus físic de les femelles, diferents percepcions, segons siguin les vies d’entrada. Aquestes foren especialment dificultoses ja que ràpidament esdevé una confusió entre les unes i les altres. Exemple: la vista, uns cabells llargs caient per l’esquena a menys d’un metre de distància en una tessitura habitual a la vida quotidiana, com esperant entrar al metro. L’olfacte, la proximitat et permet ensumar la seua olor obrin com si res uns confins íntimament reservats. El tacte, la pell es mou tibant-se, primer pel coll i les clavícules, repujant els llavis, encenen les papil·les gustatives, el gust. La ment s’agita revolucionada fen corre a l’hora la imaginació, els records, les idees, els pensaments més fonamentals i els més elevats. Els nervis s’apiloten en el nus de la boca de l’estómac dificultant els moviments motrius i l’enraonament d’una incipient conversa, alterada per la musicalitat que irrompre a l’oïda. La intuïció, l’imperceptible sensació de què les portes estan mig obertes i sols hi fa falta una petita empenta per obrir-les del tot.

És veritat, la vessant catalogadora d’uns determinats models sembla més senzilla. Al final, passats un llarg tems d’observació, son quatre o com a molt cinc tipus bàsics els que es van repetint amb les naturals variacions. Es col·loquen a manera de capes sedimentaries verticals, de gruixos variables, aquests a la vegada tenen una fluctuació inesperada que ve determinada per les experiències acumulades en el decurs de la vida. Continuant amb el símil geològic, afirmaria que aquests estrats aparentment senzills i ben definits, són proclius a patir tot tipus de trencaments, encavalcaments, falles i fins i tot espectaculars plegaments dignes de foto de llibre de text, però afortunadament, per més convulsa que hagi estat tal orogènia, no té, perquè modificar ni afectar a futurs designis, sempre i quan la persona els mantingui acuradament dipositats. I crec en aquestes alçades d’observació, poder assegurar la importància fonamental de les primeres impressions en un estat de innocència, és a dir a la primera infància. Els senyals resten indelebles registrades en el subconscient, ocupant grans porcions de l’espai disponible i per a moltes persones serà dificilíssim canviar-los pels nous impulsos, el que els faria infeliços de per vida. Per arribar a esbrinar els senyals primigenis cal una seria introspecció en la memòria; quasi sempre la subtilitat amb que fàcilment s’impregna una ànima en blanc no deixa suficient constància en el record, sent necessari excavar a l’hora que estimular quan es tenen ben detectades les impressions més punyents. Alguns casos contraris, com de contracop, són més fàcils de solucionar, i no cal que arribin al punt de traumatitzar. A mi mateix, per exemple, se’m fa molt difícil d’apreciar la bellesa en uns ulls femenins, sols, perquè de molt jovenet vaig veure la Giulietta Massina a L’Strada. Una vegada topats amb la cota màxima, la resta es dilueix en un ampli mar de color verd. Però com cada regla exigeix la seua imperativa excepció: hi ha dones que fora de tota teoria, qualificació o estètica et rebenten sexualment en un instant i te les follaries immediatament fins restar esparracat. En tot cas en aquestes situacions la proximitat física és imprescindible per endegar tal furor, que d’igual manera s’extingirà quan aquesta proximitat no existeixi.

Sovint et preocupes quan un tipus enquadrat com altament perillós, un bon dia et deixa inalterable i la seua admiració no traspassa els límits merament estètics. O a l’inrevés, una morfologia anteriorment desdenyada, pren sobtadament una força inesperada, però te’n adones de seguida que és no més una il·lusió, com les de la “Maison des Cent Portes” del parc d’atraccions Cingles de la Rocamora. La Maison no ha estat mai superada, ni per les grans atraccions que s’han obert ara a la “Cantonada Fantàstica” entre la travessera Curtys Maisfield i el Sun Ra Bulevard. Allí han tirat pel camí de l’aparatós, de la monstruositat més aviat, et sents massa petit a la Cantonada. La Milia em va aconsellar un parell d’atraccions, segons ella increïbles, prevenint-me que no perdés el temps entretenint-me entre les futileses des macros muntatges per iaios i criatures. Una és com un tub sense fi, quan hi entres perds la noció dels temps i quasi abandones el teu cos físic, però una desacceleració et talla just abans que arrenquis a volar i després surts per on has entrat. L’altra és una evolució més de la típica atracció antigravitacional, hi ha un efecte de caiguda al buit quan de cop torna la gravetat que està molt bé. Però com la Maison res, ara de vegades penso que podria tornar-hi, no tinc que esperar com de petit a aconseguir la plata suficient. Llavors entre la colla del carrer fèiem un seguiment per controlar les millors portes. Clar, quan tu entraves disposaves de deu segons per elegir una porta entre cent i tenia que estar lliure. Quan començàvem a controlar quins eren els números que valien més la pena, canviaven la seqüència i torna de nou amb les reunions de diumenge al matí al parc de l’Oest per compartir les experiències i bescanviar la informació. Havia moltes portes xorres, però quan obries una de les bones era fabulós. A mi ja em deien l’homenet de fang, no més per què vaig ensopegar una sèrie de tardes seguides amb la consagrada porta dels homes de fang i sense voler-ho, per mi que estava repetida. Res, en entrar-hi et converties en un boterut home de fang i passaves l’estona amb ells. Tenies el cap com una bossa lligada per una goma de pollastre. Fins que un d’ells saltava infal·liblement amb allò de ”Eh xicots, per què no anem a la sauna!”, i tots es ficaven la mar de contents, ja podies fer les mil i una per intentar fer-los canviar d’idea que no hi havia manera, els hi encantava anar a la sauna. Una vegada allí en seiem tots en una espècie d’escalinata i ens desfèiem. Unes de les portes més anhelades eren les de conducció de tot tipus d’aparells, la situació anava de persecucions, et perseguien o erets el perseguidor, també queies en una emboscada, recollies gent amb problemes... També les aventures per la selva, obrin pas amb el matxet, atacat per innumerables insectes, amb el cos ple de fastigoses sangoneres. A mi a la que en aquells temps ja em feia fruir com un salvatge era la dels músics. Jo era un autèntic expert, et tenies de moure amb l’habilitat d’un virtuós. Et col·locaven com en el centre d’un vast territori a cel obert, delimitat per una espessa vegetació que servia com per separar els diferents recintes ocupats pels músics i els espectadors. Depenia de la primera opció triada el teu destí final. La sort em confià d’entrada al mig d’un concert de Bob Marley i sempre repetia. Després apartant les plantes et trobaves amb el Manu Dibango descarregant el Soul Massakosa, des d’aquí vaig comprovar l’existència de dos possibilitats més. Per una, accedies a un capvespre inoblidable amb l’art Ensemble Of Chicago, el Lester Bowie amb la seua bata blanca i tots els altres pintats de dalt a baix, i l’altra era una festa ardent, suosa, amb el Carlinllos Brow. Inclús una vegada històrica, de molta fortuna vaig continuar i vaig acabar amb el Doctor Jhon. Sorties d’allí botant. Tornava caminant cap a casa per a què se’m passes l’excitació.

Les cançons que m’agradaven més de petit eren la del lleó adormit, la de la “fiesta en la quebrada” i la de “seran de La Havana seran de Santiago, son de la Loma y cantan en llano”, ah i la de “L’mportant c’est la rose” també. Al Vito el van tancar per la seua addicció a una de les portes. Ell va arribar al suborn per entrar cada cop a la mateixa, vivia obsessionat per esbrinar les ultimes circumstancies de la porta dels Valsos. Jo hi vaig caure un parell de voltes, era una translació constant, acabaves perdent-te, jo no feia com ell i em deixava porta. El Vito sí, era un mestre, un investigador que va perdre la xaveta parlant amb persones que havien estat ell en el passat, mentre obria i obria les portes de l’habitació blanca. Malgrat que la seua família va denunciar l’atracció, no van aconseguir res. Havia parlat amb tanta gent que, sent donat d’alta i retornar al barri, pràcticament ni parlava. Els seus pares es van queixar al sanatori, aquell ja no era el seu fill. El cap de metges els tranquil·litzà, era cosa d’unes setmanes com a molt, el rabassut Vito tenia totes les constants estabilitzades, i havia vençut l’ansietat. Un matí, recordo, el vaig veure caminant pel parc de l’Oest amb la seua motxilleta blava, continuava anant-hi sovint però la motxilleta em va estranyar. Jo estava esperant per entrar en un partidet, ell passava per sota dels grans oms sense detenir-se, que era el que solia fer. S’asseia contra un tronc i esperava, bé tots dèiem que pensava, però ell ens assegurava que s’hi estava. Les galtes se li havien desinflat i poca papada li quedava. Entre tots li adjudicàvem un carisma especial, sobretot veient-lo freqüentment acompanyat per noies més grans. Estic segur que aquell matí d’estiu ell va anar al parc per acomiadar-se, a la seua manera. Després arribava algú amb noticies: deien què l’havien vist treballant en una cantera, o de què el van veure en un país del nord uns amics dels seus pares en un viatge de vacances... Ell va seguir el seu camí, nosaltres ja havíem participat de la seua vida. Recent passats uns dies de la seua desaparició, la família aconseguí l’autorització per activar la copia del seu cervell guardada al sanatori. Els resultats eren dotze sobre vint, de què s’havia pres la vida. De la resta quatre eren per una recaiguda aguda i la resta per insensateses que ni me’n recordo, sí! una era 0,25 a què hagués caigut en un avenc. Jo no tenia cap dubte de la supervivència del Vito, sol em descoratjava la seua indefensió davant la plaga de “carasapos”. En aquell temps ja els anomenaven així, em tenien molt amoïnat. Els hi vaig agafar por des de què em van estomacar a la fira d’un barri, res important, ells eren quatre i jo em vaig quedar sol i no em vaig atreví a respondre. Em va fer més ràbia la meua covardia que el mal que em van arribar fer. Endemés el cervell del Vito ja s’allunyava molt de la miserable copia que havien consultat, ell no fa el que tothom s’espera, posseeix la qualitat de tira enrere, el que també el converteix en un bàrbar en la jurisdicció.

Ara la "Maison" està desfasada, amb els nous mètodes la gent s’ho munta a casa, no cal dependre de la sort, a més a més manipulen al seu gust els jocs i els sistemes. I amb això, de tots els que m’han ensenyat, no haig trobat res tan poderosament captivador, la majoria es limiten a refer les vides dels protagonistes, no més buides que les reals, d’aquestes se’n amaguen sota clau. La gent continua omplin els teatres i cinemes o viatjant, per visitar les grans àrees d’atraccions famoses i cada vegada se’n obren més de parcs de recreació artificial.

A.C.J -----QUATRE (primer)

La tarda no seria complerta. Té la mirada endavant, més endavant, el coll projectant el cap gairebé a l’alçada de les mans cenyides a un volant. El cabell bru en serrell, alinea el front. Ell ho resumiria dient: “Contento manejo escuchando al Gato, pues a jugar me dirijo sin importarme un pijo, a lucirme con mis compas voy, ya que si falto es que no estoy", i se’n riuria dents a fora seguin el ritme del “Sabio”.

Al carril dels més lents de l’Avinguda de l’Aeroport, tens temps per fixar-te amb els colors de les cases estretes que han proliferat als marges. Fa uns anys potser n’eren mitja dotzena per cada costat, actualment quasi omplen tot el recorregut des del límit municipal als hangars de les aeronaus. El nas és poderós, fen un vèrtex tridimensional amb la barbeta i les barres. Les construccions aprofiten la longitud de les bigues velles dels ponts sobre la via del tren, substituïdes pel desdoblament de la línia Capital. Consten d’una planta baixa-magatzem, un primer pis habitacle amb balcó, concloent en una terrasseta semi-coberta multi-serveis. Recentment els hi han construït unes voreres, diuen què com gran concessió a les demandes veïnals, però entren en una campanya de millora de la imatge externa de la ciutat, si no que els hi preguntin als de l’extraradi del nord-est, i a tots els altres nuclis arrasats que no van tenir la sort que els tallés l’enllaç de l’aeroport. Li senta bé el seu polo roig. Pel matí ha manllevat el cotxe col·lectiu, perquè se li ha escapat l’autobús que l’atansa a la rodalia, i ara l’haurà de tornar a l’aparcament. Se’l ha trobat sense combustible, gens d’estrany per l’altra part. A l’”Abarrotes” ha mobilitzat als “maquinistes”(dos xicots malgaixes que té ajornats com matxaques al mercat; sempre que se’ls troba escaquejats, corrent d’una banda a l’altra de les naus o pels carrerons, en veure’l, automàticament s’aturen anunciant-li molt seriosos, abans de què ell pugui obrir la boca: “Nous sommes en train de”... qualsevol cosa). Li han aconseguit una llauneta a molt bon preu després de mig matí de recerca. Com cada dia els ha convidat a dinar en la persecució de les cambreres més aparents i simpàtiques del mercat, com ell pensa: Un fragment del present no és res més que una bufada en l’avenir. Els “maquis” tenen unes quantes amigues pels llocs de manducar que se les fan quan volen. Ell coneix a “las doñas” des de crio, percep els moviments més subtils del mercat, és hàbil a l’hora de rebuscar articles interessants entre les gangues, també sap satisfer als clients més exigents (per molt que prefereixi als més incapaços), però alguna cosa se li tindria que escapar.

Menjant, el Galera insisteix en què l’introdueixin en el seu cercle d’amistats, ells responen despreocupats com de costum que no costa res, sol és té que passar per una “soirée dançante” del barri, quasi cada vespre n’hi ha i ja està fet. Haver si un dia me decido y entro en uno de esos tenderetes con la música a todo trapo. Las pibitas moviendose a mi alrededor con sus cuerpos despuntando en los vestiditos, con las ganas que tienen. Un par de negritas con sus peinados aterciopelados acercandose juntitas las dos, mirandome, alejandose hacia la puerta trasera, abservandome de refilón, que voy p'allà, que me paro, ¿por qué tanta prisa? acabo de llegar. Hay que saludar primero a los colegas y despues atacar. Un grupito de mulatitas, una con el pelo rubio, mucho más altas que yo, mi cabeza les llega justo a las tetas, bailando en corrito, yo con mi gracia me pongo en medio y arraso, voy de una a otra, tomandolas de la cintura, meneando las caderas, rozandoles la entrepierna, es que es difícil decidirse, me las llevaria a todas, y a las de la puerta les doy mi número para quedar otra noche. En el coche bien apretaditos cinco o seis cabemos, yo atrás, una que se sacrifique y conduzca que despues ya serà recompensada. Nos metemos en la habitación, deshaciendo las sábanas moradas de la gran cama redonda, las titis en sujetador rojo descorchan unas botellas de champagne, sirviendome un poco de ceviche para satisfacer el gaznate, y a trabajar nenas que despues el artista os dará un repaso . Se li ensaliva la boca remuntant-li la comissura dels llavis pel semblant, no el destorbéssim pas ara.

El vehicle enfila pel Sun Ra Bulevard, la joia del urbanista Martinez. Es podria afirmar que és tant ample que no es veuen les cases que l’acompanyen. L’efecte òptic del combament de la calçada s’uneix al successiu esglaonament de les edificacions laterals dedicades a l’administració, saltejades per centres comercials i emplaçaments de les principals multinacionals, juntament amb dos dels més millors hotels de la ciutat. A les entrades i en diagonal, les dos torres de comunicació de la ciutat, com dos gegantins pals corbats per la tensió de les sirgues que suporten en determinats punts claus, els jardins penjats del Bulevard per sobre de la circulació. Un equip xinès va dissenyar l’entrellaçat de parterres, ponts, llacs amb nenúfars i flors de loto, casetes de te, cercles de lectura, espais per meditació. La gent es queixa de què no hi ha prou mòduls infantils per a què els nens juguin controlats per les mainaderes. El projecte de crear el Sun Ra com el modern i principal centre ciutadà, a manera dels “donwtows”, en els solars del vell aeroport, ha estat fins al moment l’èxit de la dècada. Els primers inversionistes s’han folrat escandalosament, als especuladors no se’ls hi acaba la feina. Els damnificats de les zones comercials i d’oci de tota la vida s’han vist obligats a tancar o renovar-se agressivament, oferint els serveis que menysprea el Sun Ra. Un readaptament que hores d’ara no està totalment definit ni aposentat, convertint-se en un focus de problemes que a la Junta li amarga un pèl el gran encert del Sun Ra.

El nostre home, rondant-li ja per la ment altres preocupacions, més a veure amb la higiene personal (la lluna plena li ha fet créixer massa ràpidament unes descuidades ungles i una molestosa barba, endemés encara ha d’aparcar el cotxe on l’ha trobat; se li amuntega la feina, no vol pas arribar tard al partit), ha fet cap a l'encreuament de les Rondes Brel i Camarón, trencarà per aquesta última amb menys tràfic prenen el vial de la seua Colònia, abastant-la després de superar una extensa zona ocupada per unes selectes urbanitzacions.

LA COVA DE LES CAIXES

La cova de les Caixes figura com una exigent experiència, dintre del desafiament de l'exploració espeleològica. Tots sabem que hi ha forats que treus dos pedres a la boca, i baixes gairebé docents metres de fondària (tipus LT-4), però també n'hi ha d'altres, que cada obertura t'aboca a un nou repte psíquic, cada cop més extenuant.

       Amb el Juan i el Jaume Pedrós de la Fuliola. Per aquells dies el Jaume ja no podia fer espeleo, compartia l'esmorzar amb nosaltres i ens acompanyava a la boca, d'aquesta manera no el trobàvem tant a faltar. (Foto: Ramon Castella)

  El Paulo a la boca amb la maquinària a punt.

Tot va començar al gener del 2.006, el forat l'havia trobat el Juan Gutiérrez. Un dia me'l va ensenyar, durant l'època que estaven treballant a serra Carbonera (Grallera 5). La cosa va romandre desada a la memòria fins aquell hivern, llavors li vam anar fer un cop d'ull amb la masseta i l'escarpa. L'entrada presenta dos petites boques que conflueixen, per un forat per on tot just t'hi passava el cap, en una petita cambra per on es nota una més que evident corrent xucladora.

De seguida vam pensar que l'eina més efectiva per obrir aquest primer pas seria un potent martell neumàtic, alimentat per un grup electrogen. Aquells dies el Juan i jo van comptar amb l'ajuda del Paulo, un paleta portuguès prim i fibrat, força pencaire, que va voltar un temps pel grup, la seua presència va ser essencial per obrir el primers passos de la cavitat, després va desaparèixer.

  El Paulo a la cambra d'entrada, acabant de polir els cantells.

 Quan van tenir accés a la cambra xucladora, la vam sanejar per treballar-hi lo més còmodament possible. Sabíem que la cambra donava pas a un nou espai ja més gran, però es seu extrem s'estrenyia com cap de botifarró. Tot estirats de bocaterrosa, amb la llargària del martell neumàtic, mal que bé es podia atacar les vores, fins que els braços deien prou demanant relleu urgent. Efectivament, una vegada obert, accedim a una tram de galeria on hi cabem tots tres sense tenir que tocar-nos. La corrent d'aire s'escola vers un pas estret i vertical que el Paulo franqueja refregant el mono per les parets. Abaix dóna una especie de saleta per on diu que no s'aprecia cap continuació evident. Fem un mica més de lloc per davallar el pas; són uns dos metres i mig verticals.

El pas vertical que dóna accés al Vestidor. Una corda de nusos ens pot ajudar a sortir.

Sota, és un caos de blocs per on tot just ets pots moure. Sembla que continuí avall, però cal localitzar el punt per on començar treballar. Disposem encara del martell neumàtic, removem els blocs, fem lloc,(aquesta saleta esdevindrà el Vestuari, on es traurem el material personal poc abans de sortir). Per fi un punt per on s'escola una pedra i cau uns quants metres. Cal obrir amb micros ajudats pel martell, encara que no ho sembli som a la boca d'un pou, però ens costarà unes quantes jornades tindre-ho tot enllestit per poder davallar-lo. Establim una rutina de treball, descansant i sortint fora per dinar.

Finalment després d'esquivar uns quants blocs encastats, fraccionem a la part alta d'una sala. Sí, una sala de més de 10m. de llargada per uns sis alçada i 4 d'amplada. La sala presenta dos ramificacions tan curioses com concises. Ens mirem tota els racons de la sala, novament la corrent d'aire ens assenyala la direcció correcta. Un pas força estret pel sostre en un extrem. Abans d'atacar-lo escalem la sala per altres llocs més favorables, cercant un pas superior més factible, però no, no n'hi ha cap. La cosa no es presenta gaire bé, sembla un pas estret, remuntant, llarg i de mal treballar. Es tindrà que col·locar una petita plataforma per facilitar la feina, i un cop tot ben instal·lat, escometre amb micros. La veritat és que la primera càrrega va ser espectacular, va saltar un gruixuda llesca de pedra de més d'un metre quadrat. Les altres van ser més discretes. Les hores es fan llargues, es pateix mal treballant, encastat forçant el cos, que torna a casa ple de blaus i rascades. Semblem arribats a un punt clos. A tot això ha passat un any, i ara bé Nadal, confiem que s'ens ocorri alguna idea tot esperant el proper any (2.007).

Preparant l'atac al pas estret superior. Observar el peu esquerra sobre la plataforma de fusta.

El dia 20-1-07, retornem a la cova, aquesta vegada acompanyats pel Ramon Castella de Cervera, un fi estilista gran especialista en estretors. Ens va arribar la il·luminació i vam pensar en demanar ajuda. El Ramon es col·loca sobre la petita plataforma, es posiciona, s'encasta i comença a remuntar. Sembla que no li costa gaire, al cap d'un parell de minuts ja ha superat el pas, el Juan i jo restem atonits, desapareix una estona i després torna dient que la cosa promet. Encara costarà un parell d'hores per a que nosaltres aconseguim superar el pas, però ara el pes de la desobstrucció ho porta el Ramon des de dalt. 

                                                                    El Juan a punt de superar pas estret remuntant obert pel Ramon.

Tots tres som en una saleta on cal efectuar una escalada per abastar un nivell superior, més tard hi posarem una corda fixa. A partir d'aquí sembla que s'avancin metres, es supera un pas gatejant i ens trobem amb un ressalt de -10m. No portem més corda, marxem contents com mai, i a més a més amb un nou company d'exploració. El cap de setmana següent, durant una jornada de prospecció a la mateixa serra, es localitzarà un petit bufador prop d'un indret anomenat el Balconet. 

Accés al nivell superior, després de l'escalada des de la saleta del pas estret.

La morfologia de la cavitat sembla guiada per una diàclasi original, llavors després davallar el ressalt, torna a pujar fins un punt on es desfona definitivament. Instal·lem un passamà tot cercant el millor punt per iniciar el descens. Muntem la capçalera i tirem avall (recordarem aquest punt, clau per futures exploracions). Baixem 14m. fins una gran lleixa, encara que el pou continuí avall, buscant les parts més fondes de la cavitat, amb una rampa i un nou ressalt de -8m. Aquí baix s'acumula tot el pols, la roca està força descomposta desaconsellant qualsevol intent d'escalada, tampoc hi ha corrent d'aire. Cal regressar a la gran lleixa a mitat de pou i recercar pel seu extrem. Escalem uns 20m. sense èxit, fins el que semble el seu acabament.

No tornarem fins a finals d'abril, la direcció de la corrent d'aire canvia, ara és bufadora. Durant aquest temps hem perdut al Juan per una lesió de rocòdrom, que el tindrà més d'un any fora de combat, tornem a ser només dos. No és que es tractin d'exploracions elitistes o privades, ans el contrari, però el forat amb el temps ha agafat una estranya fama a la resta del grup, de rebuig fins i tot de conya, que jo no acabo d'entendre. Aquell dia mentre enllestim la topo, arribant fins al darrer punt explorat amb un frontal potent, observem una lleixa solitària davant, un xic per sobre nostre. Serà necessari muntar un llarg passamà per accedir-hi, ho deixem tot preparat, grimpant uns metres metres i muntant la capçalera. Som al maig del 2.007.

El passamà sobre la diàclasi desfonada

Al gener del 2.008 ens hi atansem amb el Ramon, quina diferència ara treballar amb el trepant, anys ençà els passaman picats a mà eren obra quasi d'equilibristes. Després de 14m. Penjats per les alçades del pou fen cap a la lleixa, aquesta ens durà per una rampa formada per un fals terra de blocs, fins justament tres metres per sobre de la capçalera que havíem instal·lat per davallar el pou (on hi ha la i grega). Bé, atenció: el punt clau per on continua la cavitat el tenim just per sobre nostre, però d'aquí estan un parell blocs no ens deixen pujar. Pensem en petar els blocs, un xic perillós: ens cauran a sobre. Es preferible arribar-hi per l'altre cantó, per un pas superior fàcil de veure per sobre del passamà.

L'última sortida a la cova de les Caixes data del 31-5-2.008. L'objectiu principal de la sortida era  tancar la poligonal i recuperar tot el material sobrer: escalades, el llarg passamà, la zona profunda. Ens calia material per les exploracions al Balconet. Aquell dia van cometre errors logístics i no vam poder examinar la continuació amb efectivitat, és més vam treure cordes d'aquest sector que no devíem d'haver tocat, res greu que no es pugui arreglar. Poc després vaig ser jo el que es va ficar malalt i des de llavors ningú no hi ha tornat mai més.

El pou a partir de la gran lleixa.

Equipant el darrer ressalt, a la part fonda de la cavitat.

La Cova resta instal·lada amb totes les cordes se servei. Només falta la connexió entre la i grega del pou gran i la instal·lació de 3m. per sobre.

El maig del 2.010 es localitza un nou forat bufador, ben a prop de la Cova de les Caixes.

Actualment hi han topografiats 275m. de recorregut i -55m. de fondària.

El Ramon a punt d'acabar l'escalada, i d'iniciar el muntatge del passamà per la part alta del pou.

Desinstal·lant el passamà per la part superior del pou.

PRAT LLONG.

  EL DESCURULLAMENT
D'UNA DOLINA

                                                                        Un verdós camp de dolines s'estén per sobre una zona d'absorció, dintre la serra que estem treballant. La orientació, el relleu, la potència sobre l'exutori és important, però som prop de casa i lo normal és que no n'hi hagi cap d'oberta, llavors triarem una per començar desobstruir. Quina serà? La intuïció ens pot entrar a vista, com preferir la roca polida a un tap de sediments, ponderarem igualment qüestions tals l'accessibilitat, o el nombre mínim d'efectius per iniciar les taques. Normalment els successius errors ens conduiran a la evidència, la que havíem desestimat per condicions desfavorables o per mandra. Per impossible que ens sembli farem una primera temptativa, que en aquest cas ens confondrà encara més, però serà suficient per debilitar el tap de sediments i el proper desglaç ens donarà un cop de mà, ensenyant-nos el pas vers l'interior de la dolina.

Efectivament la rampa d'entrada, desballestada en origen, permet després d'una acurada neteja, el pas de l'espeleòleg al que creu una saleta, per molt que a la pràctica no pugui aixecar el cap del terra sense tocar el sostre. Però l'important és que això ens situa en una nova posició, molt més favorable i el que és més valuós: sabem de l'activitat de la dolina.

La mecànica canvia substancialment, caldrà instal·lar una mínima infraestructura que faciliti les maniobres d'extracció, una sirga guia a mena de funicular on es pengin els bidons, un altra sirga travessera amb el punt de tracció. En un principi tot plegat ens pot arribar a superar, però poc a poc ho anirem enllestint, llavors quan és tot preparat només caldrà captar personal adient per treballar.

      Segurament que ens caldrà més gent que els quatre espeleòlegs habituals. En l'actualitat tens més accés a espeleòlegs fora del teu àmbit local, però anys ençà estàvem més limitats al propi grup. Llavors muntaven un cap de setmana de desobstrucció incloent una festa alifara reclam, dissabte a la nit, podria ser una gambada o una costellada qualsevol cosa que congregués un numero de persones suficient. El problema era que suposava doble feina, a més a més de preparar la logística de la sortida tenies d'encarregar-te dels preparatius festius. Anys endavant ho vam poder simplificar gracies a la proximitat del refugi de Cap de Port, on pernoctàvem i sopàvem espectacularment.

Tampoc aconseguíem muntar moltes sortides a l'any, a vegades tants sols una, coincidint amb la festa de final de campanya, que fèiem pels voltants del 12 d'octubre a Coll de Port.
La rutina de treball dividia les tasques en un grup exterior, composat per una persona que estira la carrega i dos persones que buiden els bidons ajudats pels col·locadors que apilen el material a mena de terrassetes a les vores de la dolina. Després hi ha els d'interior amb la punta barrinadora, que en èpoques de perforació dinàmica pot estar composta per dos persones, i una tercera persona que lliga i acompanya als bidons pel seu recorregut interior. A falta de gent, les funcions de cada membre es multipliquen, recordo que una tarda en que el total de personal sumava tres, però no era normal. A dintre fa fred i humitat i a fora a vegades també. Els de dins surten ben xops i els relleus es fam imprescindibles.

La dolina resta colgada de neu bona part de l'any, fins i tot la rampa d'entrada conserva gel fins gairebé el setembre, així doncs a finals d'estiu és l'època òptima per continuar els treballs, fins que el fred ens retiri fins la propera temporada. La boca resta tapada per un filtre de xapes de ferro perforades suportades per uns tubs, per tal d'evitar que es colin més sediments.

Va haver un any que les perforacions sota la dolina seguint la paret mare, ens va dur a una pas lateral a l'esquerra baixant, on el fang havia deixat pas a una rampa de pedres netes que fins i tot escolava cap baix, quan estaven tan entusiasmats vam patir una esllavissada que va emplenar la base on estàvem treballant, a uns tres o quatre metres de perforació, era l'ultim dia de la temporada, encara vam aconseguir sanejar l'indret abans de plegar.

L'any següent el 2005, en una estada d'estiu a la vall vam tornar, era finals de juliol, havia força gel dintre i molta neu acumulada al final de l'habitacle d'entrada, vam aconseguir extraure la neu, però novament una gran esllavissada havia cobert la zona. A partir d'aleshores els treballs van estar condicionats a la neteja i estabilització de l'habitacle interior, una tasca gairebé impossible davant de la pressió que la rampa d'entrada exerceix sobre la zona de perforació, ja que la estem  contínuament desfalcant. 

L'any 2007 amb la moral per terra, vam decidir davant de la precarietat laboral, patint continues esllavissades, retirar-nos de la dolina fins que trobéssim un solució a l'estabilitat de la rampa.

Una protecció formada com un barratge per una estructura de tubs laterals paral·lels collats a la paret, falcats a la vegada amb barres verticals, cobrint els buits amb xapa perforada a mena de resclosa, permeten salvaguardar l'espai de treball, això després de sanejar la zona superior del habitacle interior i estabilitzar-la. No és gens d'estrany que a l'espeleòleg després de sortint-s'en d'una li vingui una altra.

        Imatges de la darrera visita a la dolina, maig de 2.011, l'aigua ha obert pas a l'esquerra de l'enreixat.

          Crec que hi ha més històries sobre desobstruccions fallides que no pas de reeixides, una altre dia contarem la del avenc del circuit, ben a prop d'aquí.

  Fotos: A.Satorra, J.Pedrós, L.Pérez.