--Conec la història.
--Respon el Ventura
--Així doncs no cal
insistir.
--El que no sé, és el
que ha pogut passar perquè hàgiu arribat fins aquesta situació. No
sé si obro correctament esmentant-ho, perquè em fa la impressió de
com si ningú en volgués parlar.
--Ho has de comprendre,
vosaltres a Escalabornava segurament conviviu amb més normalitat amb
situacions d'inseguretat, però la resta del món estem fets a una
certa forma de vida més emparada o més conseqüent o no sé, més
com cal. Nosaltres hem apostat per la seguretat davant certa
incertesa, tu ja m'entens. --No és el primer cop que el Ventura sent
comentaris semblants sobre el seu poble de la gent de la Vall, i com
totes les altres vegades, no acaba de comprendre el que volen dir.
--Jo no sóc de la vall,
ni tan sols de la província. --Prossegueix la viceconsolessa. --i
crec que allà d'on vinc, aquesta addicció per la seguretat és
encara més notòria. --El Ventura continua esperant que li contin
alguna cosa.
--A mi no em fa res
explicar-li, no és pas tan complicat. --L'encantadora jove, se
la veu un xic nerviosa, un pèl desassossegada, farta ja del seu
empresonament. La reprimida impaciència l'obliga a relatar els fets
estructuradament, no obstant amb certa indecisió inicial:
--Les casualitats van
desfermar el monstre.--
La senyora alcaldessa
li dóna un cop de mà puntualitzant acuradament, no l'origen, que ja
tothom suposa (potser el Ventura no) conegut, sinó l'arrencada:
--Quan es va enfocar l'atenció dels mitjans sobre el nostre poble, i
es va concentrar una gernació de gent recercant informació sobre el
fet que van trasbalsar la nació sencera, a més a més de patir les
conseqüències d'un conflicte diplomàtic de primer ordre, van
atraure també als indesitjables que volen treure profit de les
aigües tèrboles.--