divendres, 30 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (vuitè)






Davalla del taxi, no sense certes dificultats, es posa a la vora de l’agent de duanes. --Esperis aquí un moment.-- Un nou vehicle és a punt per passar pel control. No el deté, gestualment l’indica que continuï. L’agent que vigila el carril contrari, roman sense feina mirant-se-la, però sense intervenir. Ella es troba prou incomoda, palplantada  sota el pes d'una jaca llarga, arreplegada del penja-robes de la fonda, les mans a les butxaques, callada, sense moure’s del cantó de l’agent que tampoc es dirigeix a ella, per molt que no tingui d’altra feina. El tercer agent és un home d’aspecte esquerp, sortint de la garita de guàrdia de seguida s’atansa a la Diana dient-li que l’acompanyi. Tots dos entren a la caseta. --Segui si us plau.-- L’antesala o vestíbul no té porta, només uns bancs a cada costat. El gendarme obra la porta del compartiment interior, uns pocs metres quadrats més gran que l’antesala i es tanca dintre.
Passa l’estona ni sap que farà, pensa a revelar-se, a no restar sense lluitar. L’agent surt del despatxet, amb la mà li prem l’espatlla dreta durant uns pocs segons, tot dient-li: --No s’inquieti, de seguida la vindran a buscar.-- Després surt al carrer. Ella no respon, d’aquí estan, només pensa que un vehicle encegat per la boira, i és que fa molta estona que no passa ningú provinent de la zona devastada, doncs això, que potser un vehicle encegat per la boira faci una maniobra en fals i se surti de la via provocant una fissura en la capa protectora, ha sentit que actualment es troba força deteriorada, i es vegin obligats a tallar el trànsit per reparar-la. Llavors el primer que farien, seria evacuar urgentment la zona adjacent, conseqüentment el seu cas, davant de la possibilitat d’una catàstrofe, passaria a ser un assumpte secundari, i tot es veuria subordinat a l’execució d’un pla d’emergència immediata. I creu que amb tot aquest enrenou preventiu, no li resultaria difícil camuflar-se o fins i tot fugir. Els agents són pocs i la població a evacuar molta, a més a més els guàrdies locals no deuen estar assabentats del seu cas, si no l’haurien detingut fa dies, és més: mai no li han demanat el codi. En aquestes, l’agent que l’ha fet baixar del taxi entra a l’antesala passant pel seu davant sense mirar-la. Ella el segueix amb la mirada: entra dintre del despatxet i estira la cortina del vidre de la porta. Això ho fa per a què no vegi on guarden les armes, pensa la Diana. L’agent és un paio adust, quadrat, com fet d’una sola peça, té una protuberància al llavi inferior, una mena d’herpes a punt de petar. Quan surti el puc immobilitzar i agafar-li l’arma que du al cinturó, ho tinc tot perdut, no cal que vagi amb consideració, són ells o jo, a rebentar, sense mirar prim, sense pensar amb qui em passo per damunt, no tindran cap de contemplació amb mi, tal com van fer amb el pobre Supun.
Els vehicles circulen amb fluïdesa en ambdues direccions, sota el control dels agents que es van rellevant al lloc de vigilància, de tant en tant un d’ells entra i es tanca al despatxet. Hi ha paraules que tenen un so especial, que fa que les repeteixis quasi involuntàriament, que no puguis parar de pronunciar-les, “esquifol” per exemple, mai em cansaria de dir-la, t’omple la boca, però n’hi ha més: myotis myotis, “inistia inistiae”, sempre les vols dir més vegades que les que pertoquen, et senten bé, et senten bé sol de pensar amb elles. La Diana no pot obrir la boca, ha vingut a buscar-la una furgoneta alta, dos assistents l’agafen del bracet, l'acompanyen, la fan entrar per la porta posterior. Després l’estiren sobre una llitera i se l'enduen."Inistia inistiae, inistia inistiae, cagaelàstics".


Charles Aznavour - " Emmenez-moi"


dimarts, 27 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (setè)




 El marit de la viuda pintat sobre fotografia, és l’únic quadre penjat a les parets de la pensió. Una nit, fa poc, va somniar que la seua habitació estava plena de quadres. Quadres formosos, pintats per artistes de la seua devoció. Estava contenta, orgullosa de posseir-los. No era a l’habitació que dormia, sinó a l’habitació dels seus pares a una torre que es van vendre abans què marxés de casa. També estava a l’habitació del seu pis d’Achón, totes eren plenes de marcs buits, ara era a una, ara era a l'altra, indistintament.
Arriba el dia en què la repetició dels actes quotidians pot amb ella. Camina, un taxi s’atura. Davalla una senyora voluminosa vestida de gris, se’n va cap al maleter per agafar les seues bosses. La porta resta oberta, hi entra. La senyora triga uns minuts en recollir les seues pertinences i pagar al xofer. No du equipatge, es fa lloc al seient del darrere, inserida entre un sacerdot i un home prim de cabells blancs sense afaitar. Un monjo va al costat del conductor amb un farcell sobre les cuixes. Una noia jove, despreocupada, ocupa l’extrem del seu seient. El taxista dóna presses a la senyora que no se n'aclareix amb el moneder. A poc a poc el cotxe empren la marxa vers la duana, a hores d'ara no hi ha ningú esperant-se. Passa per davant del restaurant, de la botigueta i finalment de la perruqueria. No hi ha res més, no s'amoïna, fatigada, no fa res, no es recupera tampoc, no n'hi ha prou en descansar.
Un camió de transport lleuger i una furgoneta transiten pel carril contrari. La garita dels agents resta una vintena de metres allunyada, només uns metres abans un cartell solitari, prohibeix la circulació a motos i bicicletes. Hi posa més coses, però ja te n'has de fixar molt per llegir-les. Després, a ran d’asfalt un únic agent controla els vehicles. El matí és una mica mat, una boira alta, tardanera, espera a què l’escalfor del sol l’aixequi, de moment s’engoleix la prolongació de la via i refreda les mans de l’agent, protegides per uns guants foscos.
--Com estem?-- Paraules del xofer en arribar a l’alçada de l’agent, que plantificat al seu lloc es mira l’interior del taxi, tot saludant: --Bon dia pel de matí.--
--Una mica empipadora, aquest coi de boira?.--
--No cal que ho digui, és que fa massa dies que no venta i al final la humitat es va acumulant i es fa un fàstic treballar. Circuli amb precaució.--
--Descuidi.--
--La senyoreta haurà de baixar.--
--Jo?--Exclama la noia.-- Per què?--
--No vostè no, la senyoreta del mig.-- Tos els ocupants es miren a la Diana, que ni tan sols protesta.-- Disculpi, però m’haurà d’acompanyar per una estona. Els altres poden prosseguir.--

Antonio Vega + Ketama - "Se dejava llevar por ti"

Nacha Pop - "Atras"


divendres, 23 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (sisè)



--Bona tarda, em permet?-- És una persona no grassa però sí, rodanxona. Simpàtic de mena, sembla un bon jan. Dirigint-se a la Diana, tota la cara s’implica en un afany afectiu.--Una bona carabassa, segur que farà una excel·lent crema amb ella, ben dolça. Amb uns trossets de pa fregit resulta un plat senzillament deliciós.--
--Què en vol? De pipes dic.--
--Està bé. Li agraden les carabasses, eh?--
--Sí.-- Ell para les mans i ella li dóna una almosta de pipes salades.
--Després hauré de beure un litre d’aigua, per lo menys!-- El tema de les carabasses no dóna per gaire, si vol prosseguir la conversa, haurà d'afinar més, a més ella continua mirant el carrer amb l’esguard buit. Ho haurà de fer sense forçar, de moment té un temps limitat pel nombre de pipes que li ha ofert. A la perruqueria estan treballant a totes hores, per tard que passis, sempre la trobes oberta, de ben segur que és el negoci més pròsper del carrer, els seus rètols són meravellosos, se’ls gasten! Els dels restaurants quasi ni es poden llegir, si no fos per les taules muntades sense clients, ningú diria que donen menjar. Què en fa de temps que ell no s’hi asseu a cap dels dos!, abans quan baixava al poble tenia el costum de dinar de restaurant. Ara, ja ho veus, es porta el seu entrepà i si es queda amb gana, es compra unes galetes o se’n va al forn a buscar un pastisset. A l’estiu li agrada prendre un gelat a mitja tarda. El que és sagrat és la parada de la cervesseta a la taverna dels afores, avui si no s'espavila, se li farà tard. Potser intentar-ho amb una novetat local?
--Se n'ha fixat què han canviat a tots els agents? Els que hi havia abans portaven aquí tota la vida, i mai havia passat res. Ara van i els descol·loquen vés a saber on i en porten a uns, que poden ser més joves i més preparats, però que vol que li digui, és un punt prou delicat per a què el governi funcionaris sense experiència.-- Parla massa, no sap si a ella li interessa el tema, tampoc sap si és d’aquí, en un principi ell havia suposat que era forastera.-- Perdoni si parlo en excés, potser vostè no és del poble i no sap de què li estic parlant.--
--No, no ho sóc, però tanmateix de moment hi visc.--
--Aquí és que hi ha el costum de comentar les coses, no ho haig fet amb cap intenció estranya, només que és un tema que ens inquieta. Alguns diuen que som massa susceptibles, però si els nostres avantpassats ho haguessin estat una mica, només una mica, no hauria passat el que va passar. Què s’hi està a la fonda de la viuda?.--
--Aquí de seguida ho saben tot d’una.--
--No, tan sols és que això és petit... és la millor, la de la viuda dic, entre les de la seua categoria. Jo personalment no hi haig estat mai, seria una palanganada tenint casa prop, ho haig sentit dir sovint.--Déu n'hi do, no ho podria fer pitjor.--Els primers dies diuen que controlaven a tot bitxo vivent, però jo m’haig fixat i estic veient que cada dia és un colador amb forats més grossos. Els d’abans amb sola una mirada en tenien suficient per saber que passava dintre del compartiment d’un vehicle, ens coneixien a tots. La gent comença a comentar que estem esposats a un desastre.-- S’obliga a callar, almenys per uns segons.
--Ja no demanen el codi als que passen?--
--No només això, a vegades deixen el pas lliure durant llargs períodes de temps, una hora seguida i tot!--
--Potser estan en el procés d’aixecar parcialment la vigilància.--
--No, això aquí no es pot fer! Pobres de nosaltres.--
--Que teniu por que s’escapi algú o què?--
--No, però si algú viola la zona clausurada, podem rebre tots! Imaginis per un moment, que un vehicle no autoritzat circula per la zona de devastació sense les mesures de seguretat obligatòries, per moltes tones de formigó, de graves i sorres que la cobreixen, allò és molt gran i el marge de seguretat molt prim, tan sols que les rodes no passin pels carrils de desinfecció podrien provocar una catàstrofe de dimensions incalculables i no veig que aquests beneits es prenguin la seua feina tal com cal.--
--Potser és el moment-- Diu ella, com per a sí.
No l’ha entès, com no sap a què es refereix, es pensa que vol marxar o pitjor, que vol atemptar contra la salut pública. No se’n pot estar i li pregunta: --El moment per a què?--
--Per fer alguna cosa.--
--Què és el que vol fer, què no hi està bé aquí?—Se’l mira incomprensiva.--Si no està prou bé, jo la podria ajudar.--
--Tu em vols ajudar a mi?--
--Sí. No la vull inquietar, però de lluny es veu que no està bé. Sola, trista, quan dies fa que no es canvia de roba? Jo disposo d’una masia, petita, no és gran cosa, no gaire lluny del poble. Allí hi visc amb la meua família, si vol li puc oferí feina i una habitació per dormir, ja sap al camp sempre hi falten mans per treballar.-- No respon.-- Li asseguro que som una família ben normal, enterament dedicada al negoci familiar.--
--Em vols contractar o vols que m’integri a la teua família?
--Treball, jo li ofereixo treball, ara també li asseguro que serà molt ben rebuda--
--Com una, més?.--
--És clar.--
--Si m’haguessis convidat a sopar o anar un diumenge d’excursió, llavors potser t’hauria dit que sí, i qui sap si haguérem acabat compartint llit i llençols per una estona? Però entrar-me oferint-me feina... a mi, t’has equivocat de persona. Ho sento, haig de marxar.--
--Li asseguro...--
--No asseguris tant i menys a una dona que ja no creu en res, ni amb ella mateixa.--




dilluns, 19 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (cinquè)

          Ha perdut el carrer de vista, als agents de la duana fa estona que ni se’ls mira. Mentre li refreguen les cèl·lules mortes del rostre, prova de no pensar en res, i no li costa pas gaire. Bé, pensa que l'amo no ha supervisat el seu pentinat, que no té gana, que tard o d’hora es farà fosc. Li perfilen les celles. Després li eixuguen la cara, abans d’untar-la amb unes cremes hidratants i nodridores. Està gairebé feta, s’incorpora i veu al "Big Chief" darrere, mirant-se-la. Fa girar la butaca i recorre amb els seus dits treballats, els buits entre trenes. Primer amb suavitat, ella tanca els ulls, després humidificats, amb una mica més de pressió. Quan s’atura obra els ulls, l’home continua amb el seu posat seriós, li demostra la seua aprovació, no li fa res més.
Pren la bossa i paga. No li sembla pas car. Aprofita per comprar una ampolla d’aigua en una botigueta del davant tot donant un cop d'ull als duaners: són els mateixos, inclús els xofers sovint es repeteixen, deuen fer viatge d’anada i tornada, no pas massa lluny. Recorda que al començament, a les primeres trenes, el seu pla era agafar un vehicle en direcció contraria, fins a fer un parell o tres de parades, baixar, esperar una estona a què passes un taxista força conegut pels duaners i creuar amb ell la duana. Què lluny li sembla!, no es reconeix a ella mateixa, s’asseu a beure l’aigua en un banquet que hi ha a l’exterior de la botigueta. Al cap d’una estona l’acompanya un home que es pren un suc acabat de fer. La gent continua passant pel carrer, els cotxes creuant la duana, l’home comença a parlar, es queixa de no sap què, hi ha alguna cosa que no està bé, ella se’l mira de tant en tant fent com que l’escolta, no té forces ni per somriure. S’acaba l’aigua, s’aixeca, se’n va, travessa el carrer, camina unes passes, torna a travessar-lo. Ha vist un rètol que hi fica fonda.
No pot dormir. Tapada, arraulida sota les mantes, la son no li ve sense dificultat. Quan tanca els ulls i s’enfonsa en ella, se li presenten una sèrie de personatges que entren per la porta i passen de llarg. Amb la pràctica aprèn a despertar-se abans què s'aturin a la seua vora.
Viu hostatjada amb dret a cuina. D’esmorzar, no esmorza, per què acostuma a despertar-se tard i no té ganes de preparar-se res. Els primers dies deambulava pel poble per simple curiositat, per veure que es trobaria, però de seguida es van esgotar els carrers i es va aprendre on estava tot i que el millor lloc per menjar és al mercat. A més a més sempre falta algú per netejar les parades o per recollir les coses en plegar, aprofitant a última hora per comprar alguna cosa a bon preu per sopar. Allí sopen tots a l’hora. La fonda és un lloc concorregut, per més que els hostes no hi paren gaires dies, ràpidament ella ha passat a ser la resident més antiga. La vídua porta el negoci. Tothom li diu la vídua. També s’ha acostumat amb això, al començament se li feia rar, és que no n’hi ha cap altra? Hi ha nits que són soles, llavors parlen de temes innocus per ella: critiquen als darrers hostejats, la rutina de la feina o dels veïns del darrere. Molts vespres s’asseu amb la mirada perduda en un banquet del carrer principal, menjant pipes de carabassa. Ella es pensa que fa temps per sopar. Seguda amb la compra del dia, l’observa un noi, que per fi un vespre s’acosta i parla amb ella.

  Los Pistones - "Metadona"



divendres, 16 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (quart)

Per l’emmirallat de la barberia observa el funcionament del punt de control. Els gendarmes són tres persones grans que sembla que no hagin fet res més en tota la vida. En aquest tràngol agraeix immensament que no prosperessin les implantacions subcutànies dels codis. Pareix que el registre sigui del tot ordinari, l’agent s’atansa als vehicles, actuant de forma poc escrupolosa: no demana la documentació a tothom, tan sols ho deu fer als que no coneix, segurament viu per la zona, i a molts els veu passar molts cops al dia. Hi ha vehicles que ni tan sols s’aturen, disminueixen la velocitat i els bòfies saludant al xofer, l’inviten a continuar. Li han ficat els peus dintre d’un cossi amb aigua calenta. Les noietes que li fan les mans, a estones parlen entre elles, a penes les entén. Al fons esquerre reposa a un banc un home gros que deu ser l'amo, abans de marxar els clients masculins li paguen en mà, de dona encara no n’ha marxat cap. A una senyora del cantó li encasqueten un postís enorme, lligant les tires de cabells a les trenes camuflades per sota, són uns cabells més arrissats que els de la Diana, com tirabuixons. Ella es pensa que li faran unes trenes arrapades al cap com les de la senyora, encara que no està massa segura, i tampoc vol estar-ho. Una vegada les fileres de cabells li cobreixen el cap, la perruquera se’n va a cridar a l'amo. Ell s’aixeca; durant l’estada de la Diana sols ha fet que cobrar i xerrar amb uns quants clients, asseguts matant l'estona al banc del fons. És un home molt lent, alt i silenciós, es fica a la butxaca els doblers que li donen. Paga tothom amb metàl·lic, el petit taulell que fa com de recepció al costat de la porta, resta vuit tota l’estona. Parla de fora cap a dintre, és el seu tarannà el que impregna el local. Hi ha moltes persones, ho observen tot, però són especialment silencioses i parlen poc, s’estimen més gesticular. La ràdio sona oblidada. Lentament, amb la seua llarga túnica, fa cap a la butaca de la senyora. Se la mira a través del mirall, ella està contenta, predisposada, se la mira palplantat darrere, una ajudanta li atansa unes estisores desades en una caixeta negra, comença a tallar.

Les xiquetes li han fet les mans i ara estan amb els peus. Rasquen fort, refreguen amb la pedra tosca. No sap que diuen sobre les seues durícies, se les ensenyen una a l’altra i riuen, després se la miren i continuen. Ara en té dos al darrere trenant. Al cantó el barber en cap, talla i talla els postissos de la senyora, la transforma. La Diana s’ho mira. Un lloc més enllà a una noia també li fan trenes, van més avançades per això. Les estisores s’aturen un moment: la senyora sembla una ama de casa respectable pentinada per un sopar de l’empresa del seu marit. No li agrada, canvia els volums, sense dir res; la respectabilitat intrínseca de la creació. Ara sembla una noia preparada per conèixer als seus futurs sogres. No li agrada. Es quedarà sense cabells que tallar. Els noiets barbers són molt seriosos, han d’esperar a plegar per esvalotar-se, li agradaria veure’ls, després de tantes hores de reclusió. Creu que ja té totes les trenes fetes, perquè les noies l’han abandonat, les dels peus li tallen les ungles, potser esperen les directrius de l'amo, que a hores d’ara està retocant definitivament el pentinat de la senyora, al final li ha deixat tot el clatell a l’aire, sembla una dona que vagi per feina, però amb un punt de sofisticació. Satisfet s’allunya de la seua creació, abans de tornar a seure gira cua, passa per la vora dels grups de barbers enfeinats, es deté al costat de la senyora, tot fent un parell d’indicacions a la perruquera, que la Diana que és a dos metres ni pot escoltar. 
          L’han deixada sola, bé estan les dels peus. Ha augmentat el trànsit del carrer, tant de vehicles com de persones a peu que van d’un costat a l’altre del poble, no pensava que hi visqués tanta gent, s’està fixant més en les peculiaritats de les persones que passen que no pas en la duana. S’hi fixa com una visitant relaxada, quan una d’aquestes persones entra en el seu mirall, la contempla fins que hi entra una de nova, movent els ulls sense posar la ment res en concret, lentament se li afluixa. Regressen les dos perruqueres que té assignada, destorbant-la una mica. L’altra noia també està llesta, l'amo la fa seure i amb una navalla li repassa el front, eliminant amb profunda atenció les arrels que sobren. Li eixuguen els peus, no li ha agradat del tot, estava en una postura un pèl forçada, i la que li feia el peu esquerre s’ha excedit i li ha fet una petita ferida en un lateral. Una neteja de cutis?, li demanen, per què no? Diria que sí, a qualsevol cosa, encara que s'haurà d'esperar que l’acabin de rematar el pentinat. Les trenes del davant li baixen arrapades pel cap, sense que es vegi massa espais de pell intermedis. Per darrere s’alliberen, caient soltes, independents les unes de les altres. A les puntes li han afegit una mica de colors i un mínim contrapès per a què el conjunt doni més sensació de mobilitat. Li pregunten el seu parer, i també afirma amb veu i cap. No té temps per remirar-se, de seguida li col·loquen uns escalfadors de vapor per fer-li la neteja de cutis.

 Jimmy Rogers - "Got My Mojo Working"



dilluns, 12 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (tercer)


Al vespre li costa esvair-se. En aquesta època de l’any serva una lluminositat tan plàcida, que et sembla impossible que pugui emergir res de dolent, ni tan sols desagradable. Grau menys grau, la claror es tamisa. Les persones alenteixen el seu ritme. La seua fugida contrasta com una interferència desplaent amb l’entorn. No sap on dirigir-se, pensa i pensa. Resol tornar enrere, creu que a l'únic lloc a on no l’aniran a buscar és a l’hotel.
La gerent li explica que és preferible que es canviï al pis de dalt, els treballadors fan d’hora, el servei de toc-toc cessa abans de mitjanit, és que d’alguna cosa han de viure. De totes maneres pot anar a la Boîte, com a hoste té l’entrada franca, no hi ha res que canti més que la pasma entrant en una boîte. El pis de dalt disposa de sortida d’emergència per darrere, tampoc s’ha d’importunar per les estades per hores, d’alguna cosa han de viure, repeteix. És a una carretera secundària direcció al litoral, a primera hora no tindrà cap problema per aturar un taxi compartit que la tragui dels límits de la ciutat, ha de tenir compte de la duana, perquè segurament pararan a tothom.
En Boîte: El Nazari, expert caçador es fixa amb ella, però la desestima per complicada. Prefereix fixar-se amb les balladores, sap que follar i ballar conjuguen bé. Farà la tria, escrutarà les preses, després actuarà; ell sol surt de nit quan ansia femella. Ella mata les hores movent-se d’un costat a l’altre, mai se li havia fet tan llarga una nit. Un cambrer intenta establir una relació simpàtica, com para sola tota la nit... De matinada, quan la gent comença a desfilar, se’n va.
Baixa d’un taxi poc abans d’un control, una mica més i cau en ell. L’ha advertit, perquè unes noies l’han fet aturar en un poblet. Ella no s’ha atrevit a preguntar als viatgers la situació de la duana. És el punt de vigilància previ a què la carretera enllaci amb un vial principal. El darrer establiment del poble abans del control és una perruqueria, decideix entrar-hi.
El local és rústic, agradable si més no. Les mampares són obertes al carrer. La sala, gran amb un mirall que recorre les parets centrals i laterals. La meitat dreta és el sector femení, a l’esquerra els joves barbers afaiten i xollen a un parell de clients. Molt de personal: els aprenents que miren, els altres que escombren, els més avantatjats que fan d’ajudants. Podria ser que es fes unes trenes, li agraden, però sempre ha considerat que té un cabell massa fi, no prou espès per a què li quedin bé. Les trenes donen molta feina, durant hores, tres, fins i tot quatre noies hi treballen. Un parell de xiquetes li fan la manicura, després li faran els peus, té temps per a tot.


Manel - Al mar!


divendres, 9 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (segon)


          El mar, aquí de mar no n'hi ha. Les onades edificant-se i desfent-se a la vora de la sorra, pentinant-la, la brisa despentinant-te, emportant-se la tovallola, la humitat als peus, els granets de sorra clavant-se al cul, el sol sobre la ratlla de l’horitzó, paral·lela a la ratlla de les sorres, la mar, suor salada, tombada al sol tot el dia.  A què ve ara que pensi amb la mar? Pot comptar amb els dits d’una mà els camins que en la seua vida ha anat a la platja, i encara de poc un cop no se la va endur una corrent i no li costa un disgust. La desolació d’aquest hotel, segur. Aparcats dos camions de “Construccions SAIRA”, sembla que estigui al poble. El darrer missatge era del caporal, curt, acabava amb un eslògan: el progrés no és possible sense estabilitat, abans ficava alguna cosa com: segments prescindibles.
Prescindiria d’haver-lo conegut, prescindiria d’haver parlat amb ell, prescindeixo del seu sector, només compto com un segment, quan llegeixi l’informe encara seré menys que un segment. No sé què esperaven de mi, encara em destituiran, no t’estranyi, em poden inclús expulsar, mira muntaré un maquis al poble, un segment, un segment apartat.
--Necessites sortir.-- Es diu a ella mateixa en veu alta.
Fora una carretera en perd pels dos costats, l’escassa circulació permet creuar la via sense exposició al perill. L’establiment disposa d’un pati interior, sota un cobert unes dones guarden els cuinats, tapats dintre de les cassoles transparents, a vista del client. Rere una porta a la dreta, un bar que serveix begudes. Repartides cinc taules, una altra senyora que ven fruita al lateral oposat i música sonant fort. Clientela visible: unes noies musulmanes embolicades amb fantàstics vels, jugant, coquetejant, lliscant-los per les cabelleres, llargues, negres.
Les dones a lo seu, sol fan la intenció d’apropar-se a la parada quan la veuen; passa de llarg, entra al bar i demana un refresc, surt i s’asseu. La tarda va tombant. Una persona escriu a mà en un paper, o fa que escriu, realment observa a les noies, i de tant en tant a ella també. Està incòmoda. Per la porta exterior de l’hotel entra un cotxe oficial de la Seguretat. Surt de seguida, se’n va, però torna a vindre. S’atura a la porta del maquis. Baixa un bòfia uniformat, mira a l’interior i regressa al cotxe. L’ha vist i marxa. Està més incòmoda encara. Què deu voler significar? Trucar al Quiles per sopar? No. Segment prescindible, potser faran més que expulsar-la: l’eliminaran, l’esborraran del mapa. És clar, el caporal s’ho ha comunicat. Li van ensenyar: molts pobles no conserven el record d’un fet luctuós, però queda indefectiblement registrat en el subconscient de la memòria.
Paga, surt al carrer, cap a l’hotel, però s’amaga darrere de la tanca de la piscina. Entra el cotxe. S’escapa corrent, trenca per la primera cantonada que troba, els trajectes són llargs, segueix corrent, una altra cantonada: un vial amb arbres, però encara sense cases. Un petit mercat en un descampat entre els arbres, compost per petits revenedors, normalitzat per la nova legislació. Un home amb un casquet de llana regenta una corda lligada entre dos hirokos; ven penjolls de tota classe. Ella ha baixat el ritme, a la vista de la gent; arriba caminant al mercat, no hi passa ningú més. El venedor li fa saber que és el millor de l’extraradi, vingut de fa poc amb nova mercaderia.
--Un amulet, busco un amulet.--
--De quin tipus? En tinc per a tot. Mira si vols dormir bé aquest: fet del fruit de l’eben.--
--Un que sigui bo, el millor, el necessito.--
--Aleshores és per un assumpte greu. Mira pots triar entre aquest tres. Ets de fora tu també?--
--Sí--
--Cerques protecció? Pren aquest, no és el més car, però és el millor. Jo no vull aprofitar-me de la gent, sinó no regentaria aquest negoci, tindria d’altres.-- Riu.
--Quan és?--
--Tan.--
--Gràcies.--
--A tu. Penja-te’l ara mateix al coll i quan ja no l’hagis de menester te’l traus i el guardes en un lloc segur, però en recordat d’on; que no li toqui la llum, i no l’exposis mai tampoc.--
--Aquí estan exposats.--
--Això és un espai obert, no veuràs mai un veritable venedor vuduista tancat en una botigueta, endemés només es ficarà en funcionament en sentir l’escalfor de la teua pell. Una altra cosa: és absolutament personal i intransferible, com els codis. Una vegada posat, únicament pertany a la persona que el du, no te n'oblidis pas, sinó que seria del nostre negoci. Ah i recorda que com més li demanis, més et donarà!--
--Haig de marxar.--
--Sort.--
Count Basie + Frank Sinatra - "Pennies From Heaven"


dilluns, 5 de maig del 2014

A.C.J. -----CATORCE (primer)


Hotel Da Capo: edifici rectangular, formant part d’un conjunt enjardinat que ha viscut situacions més favorables. La recepció marca l’angle de la severa construcció. Enfront, una tanca a mitja alçada limita el recinte d’una piscina poc cuidada, exclusivament per a hostes, com indica a la porteta d’accés. Més enllà, la portalada d’entrada a la vora d’una carretera secundària, al cantó un cub de formigó amb un escarit rètol: Boîte.
--Escolti’m vostè, si no li agrada queixi's als de dalt, a mi no em digui res. Prou feina tenim en mantenir això dempeus. Almenys les habitacions estan netes, i no em dirà que fan pudor de florit? Cosa que no poden dir altres establiments de la nostra categoria. Que vol que li digui jo, si la Junta ens té desemparats. Fa anys que ens diuen que estan aprovats els pressupostos de les obres de reforma, però ja veu, entre uns i els altres, seguim igual. Jo abans era gerent i ara he passat a ser gerent-recepcionista i si a algú més li dóna la dèria de morir-se, miri, doncs, aniré acumulant càrrecs, que no sous. L'antic recepcionista portava tota la vida aquí, va començar de jovenot i va un dia que li pega per xerrar sol, foten la tabarra a tothom de què si no es pot tenir el que vols, val més morir-se. Així mateix, com li dic. Penso jo que hauríem d’estar tots morts, no? Què pensa vostè? A part de queixar-se de les baixes prestacions del nostre hotel. Ja li haig dit que li faria porta un escriptori. Doncs això, tota la vida sota les meues ordres, i ara em veig sobre utilitzada a fer, a més a més la seua feina, que per altra part, és la més agraïda de l’hotel, sempre que no vinguin massa hostes com vostè, clar. Després li va venir per allò de recobrar la joventut, de què morir-se és l’única forma de recobrar la joventut. I cada dia la mateixa cançó, t’agafava a soles i erets pell. Al final es va morir. El molt ruc es va matar amb tan poca traça, que no va fer malbé el seu cos suficientment i se’l van endur. Ara les coses han canviat, però fins no fa pas massa, els enviaven ben lluny. Pobres ànimes en pena, recercant els seus antics cossos per tot arreu! Som ànimes dèbils, mandroses, que carreguen cossos que no estan pensats per durar tant de temps. I què és el que volem? Jo, que m’arreglin l’hotel d’una punyetera vegada, i mira, això potser és una qüestió de paciència i esperar. Pitjor ho tenen els tanoques que desitgen coses que els hi entren pels ulls, com nens mal criats. Senzillament: només és la síndrome de Buster Keaton, aquell, del projeccionista que s’enamora de la protagonista de la pel·lícula que passa quatre cops al dia. Hauríem de ser tots cecs! Per altra part hi ha els paios que com aquell, que va anar al barber i no es va voler afaitar.
Un corredor longitudinal, porta davant porta, mal il·luminat, desconxats i bastiments ratats.
-- No porta cartolina amb vostè? Per què les pantalles també estan fetes malbé. Li agrada aquesta, d’habitació? Pot escollir, la planta baixa és totalment lliure. Als de SAIRA, els encolomaré les habitacions de dalt, que està més desmanegat. Soparà a l’hotel? Si és així, avisaré al cuiner, els treballadors de SAIRA, se n'aniran al maquis del davant. No més em faltava això! Que l’únic maquis de la zona se’m plantés davant per davant.-- La dona camina, acompanyat, es fica les mans al cap cada cop que fa una asseveració contundent.-- És què l’hostatgeria ha perdut molt, amb la moda dels maquis, tothom disposa d’una cassola i un foc per muntar el restaurantet allà on li roti, sense mira res, i l’èxit que tenen! Si ja ho deia: qui no es conforma és per què no vol. I no pots dir res, perquè tots són legals. Ara tot està legalitzat, un paio compra tres transistors en un magatzem i els du a vendre per les cases i ja té dret de comerç. És lo dels maquis, com es poden guanyar la vida, aquesta gent? Em permet el seu codi pel registre. Gràcies, li desitjo que passi una bona vesprada. Vol la còpia del codi o la llenço.
--No, més igual.--
--Molt bé, a disposar.--

Chano Dominguez + Jorge Pardo - "Sólo quiero caminar"

divendres, 2 de maig del 2014

A.C.J. -----TRETZE (dinovè)

  --Parli, parli, no se n'estigui, el millor és parlar, parlar i també plorar, serveix per alleugerir la pena. Molta gent prefereix desviar l'atenció parlant de qualsevol bajanada, per més morbosa o repetida que sigui, per aquesta raó les vetlles acostumen a ser tan sorolloses. A la meua terra, quan hi ha un mort a la casa es festeja tota la nit, sempre que no hagi estat una mort accidental, llavors cal esbrinar qui ha estat el culpable. Molt diferent que en aquesta nostrada capital, on els morts ni se celebren, em refereixo a les morts naturals, se silencien, es comuniquen per les rúbriques necrològiques i punt. Jo vaig néixer en la creença de què els difunts no acaben mai de marxar, sempre estan a prop nostre, a la nostra casa, a l’habitació quan dormim, al menjador quan mengem... cuidant dels seus, es resisteixen a abandonar-los. Sort d’això, jo els hi dec la vida, si no fos per la seua intercessió, els enemics de la meua família haurien acabat amb mi. Quan no tenia ni cinc anys vaig ser acusat de ser un nen bruixot, un nen malèfic a qui és preferible eliminar abans que es faci gran i desenvolupi els seus poders, propagant la seua maldat a la resta de la comunitat. Els meus avantpassats em van salvar, gràcies a ells i a una àvia que creia en la meua innocència, sóc encara aquí, entre els vius. En l’actualitat la prèvia de la mort és cruel i desafortunada. Jo de vegades miro les rúbriques per la pantalla i tot de sobte em sorprèn l’anunci d’una persona que feia un munt d’anys que no sabia d’ella, i encara no me n'avinc, no penses que pogués durar tant de temps viva, o semi viva. Són persones que quan les vaig veure per última vegada estaven consumides més que un llumí. En fi potser l’estic avorrint, almenys la seua investigació ha conclòs, podríem dir satisfactòriament, parlant en termes oficials.
--Sí, encara que no esperava pas aquest desenllaç. Vist com a cas professional n’esperava desengrunar alguna cosa, suposo que jo mateixa no em resignava a creure que el Supun ens hagués deixat sense més. Ell va ser destinat per un temps aquí a la ciutat, per fer unes gestions, després, una vegada fetes, va desaparèixer; estava cercant alguna força oculta en la seua desaparició.
--Suposo que com amiga, no acceptava que l’hagués deixat per un motiu tan obvi com que li sorgís una nova oportunitat a la vida i es decidís a provar-la. És dur perdre un amic per una causa que no entens.--
--Bé, ara ja està.--
--Ja es troba millor?--
--Sí, pitjor que aquest matí, però millor que fa una estona.—Parla amb el Quiles com si no fos ella mateixa, com si estigués obligada a interpretar un paper que ni tan sols suporta, i no sap per què ho fa, però es veu abocada a fer-ho.
--En vol un altre?--
--No, merci estic bé.--
--Un rom amb pera tan d’hora és una gran elecció.--
--Ja ho crec, no sé ni com se m’ha acudit, no sabia que demanar i de sobte li haig dit a la cambrera: un rom amb pera.--
--Què pensa fer ara?, li comento, perquè en aquest establiment disposen d’unes fantàstiques "chambres". Podríem compartir una bona estona plegats.--
L’home introdueix part del seu codi en una porta doble que du a un passadís blau cel, amb sis portes a l’esquerra. A la primera acaba d’introduir la resta del seu codi, la porta del mateix color que el passadís, s’obre. Dins, la parella es troba un gran llit amb dosser, el sostre emmirallat. A la dreta un vestidor amb molts penja-robes, i al darrere una espaiosa sala de banys, en la que destaca la rodona banyera. Tot decorat amb un exquisit gust, particularment femení, net i llustrós.
La pell atzabeja, dobla, tensa del Quiles, és força apreciada per la pell nívia, cristal·lina, tova de la Diana. La seua olor la torna boja. Ell perfeccionista com és, en un inici l’ha decebut la seua panxeta. Una curosa recerca li permet calibrar les respostes. Ella se sent completament acaronada, fregant l’una amb l’altre. S’estremeix quan topa amb les profundes cicatrius que solquen i avancen pel tou de la cama. Es besen, ella nota una cosa dura a una alçada que no es correspon. De primeres aparta el seu estómac, després la va a buscar amb la mà.
--Què és això?--
--Una protuberància natural com una evolució herniar, que se’m va desenvolupar al melic de petit.--
--No et fa mal?-- Inspeccionant-la amb els ditets.--
--No.--
--No et molesta?--
--No, ja veuràs.—L’agafa pels malucs i la planta sobre. --A tu tampoc et molesta, no?--
El Quiles es dedica a proporcionar plaer. Després, per dos vegades se satisfà també. Li costa trobar dones per completar els tres passos: un primer intens, un segon dolç i un tercer suau.
Es lleva, va a la dutxa i es vesteix. Ella resta nua agitada al llit, boca avall, adormida, ensopida. La desperta parlant-li a cau d’orella:
--Me’n vaig, tinc coses a fer, pots marxar quan vulguis, no hi ha cap pressa.- Se’n va.
Amb el va i bé de la porta, la Diana aixeca el cap com copejada, resta mirant la porta durant quatre segons, i torna a enfonsar-se als llençols.

Elmore James -"Shake Your Money Maker"