dimecres, 24 d’octubre del 2012

Muricecs de faula


Mel i mató.
Viatja pels cairats i vaja, si volaràs. Vola que tremolaràs d'impaciència, tremola dalt de la mola i bategaràs... Aquest paio no el deixa reposar. Es desplacen les nits amb lluna a mercè dels rapinyaires, parant-se ara aquí, ara allà, sense cap criteri prefixat. Foten un tom de collons, per tan sols anar escoltar un jovenot, que diu que és un virtuós del biosonar, quan a la poca estona no et fot més que mal de cap. El paio xerra com un borinot vaguerós, a més a més el moniato espera resposta, lo que obliga al Myotis a participar mínimament de la conversa, amb perceptibles signes d'aprovació; millor donar-li la raó, que no pas portar-li la contraria, a veure si així se li esgoten els aforismes, i amb tanta mudança es constipa i se li espatlla la xerrera.
Mai tant: --En un començament ens hem d'ajuntar per fer coses petites, perquè si fem coses massa grans ens enganyaran sempre. Després, quan sapiguem fer molt bé les coses petites, les coses grans ja no ens semblaran tan grans, i els mal parits que ens volien enganyar seran uns inútils davant dels nostres humils ulls.-- I així continuadament, sols va callar l'estona que estaven escoltant aquell artista de la balma de gres gris de gra gros. Imaginat, estaven en un bosc de ribera amb còdols als cingles, van passar pel gres i ara paren per argiles desplomades. Aquest paio es pensa que ha descobert la sopa d'all, un s'ha de guanyar les garrofes. Ja es pensa que mai arribarà a veure al Ferradura del Mig.
S'han cruspit més de mil mosquits amb una estonada, una barbaritat. El paio a més a més de ser un pedant pudent, és afortunat. Diu que avui reposaran en una balma d'altar i bastiment i demà faran cap a l'abric del Ferradura del Mig. Lo de la porta no li agrada gens, no en vol saber res dels camallargs.--Res, sol hi van de vespre a tardor, per fer cures quan se senten fotuts.-- Si més no, ja ha deixat en pau les coses petites, com amb allò de polir l'us de l'eco-localitzador per no interferir en altres ratpenats menys experts. Al torracollons aquest, li falta un bull!
El lloc es prou agradable, de bon matí no es nota, però el sol penetra com un focus a ran de mig dia, il·luminant el marc del presbiteri amb foc d'encenalls. Sol li faltava això!
Continuarà.

divendres, 19 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-cinquè)

De nou a la sala de parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van invitar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls. Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicar amb rigor empíric, de la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Contrada, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas, aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles atmosfèrics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic l’afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Contrada a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més el seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Contrada, el fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada”. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que les hi poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra.
Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en saltar: --Que s’han cregut aquests menja-pedres, a mi no hi ha ningú que em dicti la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Contrada. -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.


dimarts, 16 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-quatrè)


L’alberg era en una punta del carrer. A la planta baixa es podia menjar, després damunt estava dividit desorganitzadament en diferents estances, confonen i desorientant a qui no hi estava prou habituat. El problema va ser l’encarregat, que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol, culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes preferents, si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres litorals, per deixar espai per sis persones, que haurien de compartir sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i si es descuidaven, els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que trigués a caure una nevada de veritat,
Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de iogurts i formatges de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar els hi demana si havien trobat tot al seu gust. La senyora trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els convidessin. Del poc entrellat que el subordinat va poder extraure de les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa que anava bé per tot.
El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de vida. Al pis inferior de la casa de la Junta la gent xerrava, mentre els hi enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Ells es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van rebre es van seure davant. Després de les primeres qüestions, més aviat de cortesia diplomàtica, van desenvolupar el seu paper d’ambaixadors de la Contrada, inicialment presentant el desig del deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de gel perpetu, havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els hi preguntà coses més concrets de la seua travessa, i de tant en tant aixecant el cap amollava: --Molt interessant, molt interessant --. Al cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer guardar silenci.
Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies i els seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat el la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o document que els avalés com representants del govern de la Contrada en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els hi detallà pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat aconseguida, a pesar del temps transcorregut des de les antigues cròniques transaccionals arxivades sobre la Contrada, el sistema era el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.
Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre. Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda d’assaltadors el mateix dia, condemna que sol coneixien ells i el delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels expedicionaris, persones que segurament passarien desapercebudes entre el conglomerat de població de la Vall...

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Avenc de l'Aisling, Montsant

         Avenc de l'Aisling. Montsant, Setmana Santa de 1.997.

              Fa pocs dies rememorant la Setmana Santa del 98, la que ens va du a Ossera i La Vansa, en venia al cap la del 97, la del avenc de l'Aisling. Totes dos mano a mano amb el Jaume, fructíferes Setmanes Santes amb el Jaume de la Fuliola.

La Llibreria, vista des de Los Castells. Foto: Antonio Satorra.
              Setmanes abans, un diumenge dels molts que durant aquells anys dedicàvem a la serra del Montsant, va esdevindre una sortida en especial recordada, entre tantes. La cosa no va començar gaire bé, un altre grup s'havia interessat per la serra, ens vam ensopegar pel camí de capçada, i com som pocs i dolents, vam decidir muntar una reunió per repartir-nos el Montsant, tal qual farien uns panxuts terratinents qualsevol (com si fos una zona d'un potencial extraordinari), en un bar de la Morera tot just acabada la jornada.
               No contents amb això, arribats a la zona que aquell teníem per prospeccionar: la cresta de Los Castells i Lo Graner. Entre un que arriba, un segon que marxa i un tercer que bada, el grup es va subdividir en dos. En un, el Mateu tot sol va tirar esperonat, abraonat, pendent avall, pel abrupte costat del barranc dels Pèlags fins a la Llibreria, i la resta no sé encara de quina manera, vam baixar pel vessant contrari cap el Pla de l'Escoter, imagino que subjugats pel panorama que ens brindava. Així que per la tarda a més a més de veure'ns amb els de Valls, ens tindríem d'enfrontar amb la cara d'emprenyat del Mateu.
Prospeccionant per les cretes del Montsant.
             El Pla de l'Escoter n'és ple de forats, ens van fer un tip de marcar i marcar, i en un d'ells es vam internar una mica més. L'Antonio, seguint el costum d'altres pares del grup ( Aurea, Alba, Angels), va batejar el forat amb el nom de la seua filla (Aisling). Res més, fins ara tot bé, després de apaivagar al Mateu i debatre inútilment amb els altres, per fi vam poder gaudir de l'èxit del dia.
L'escletxes del pis superior. Foto:Jaume Pedrós.
              De seguida ens vam adonar que aquell forat era més important que la resta. La proximitat de la Setmana Santa ens oferia la oportunitat d'explorar-lo serenament, érem dos persones disponibles i el Jaume i jo ho vam tenir clar. Un cap de setmana abans vam efectuar una càrrega especial d'aigua, mentre anàvem explorant els forats del Pla, ens vam reservar l'Aisling pel gros de la Setmana.
              L'aproximació a l'Avenc no és excessiva, però ben carregats un parell dos hores no té les trau ningú. Vam localitzar un indret net per acampar: una antiga carbonera ens va acollir aquells dies, no va ploure, no va fer fred, no havia cobertura pels mòbils, ni paparres, tampoc no hi va passar ningú, només L'Antonio va pujar un dia i ens va avituallar; no el vam veure, estàvem dintre.
             Fèiem un horari estàndard: esmorzàvem i anàvem a l'avenc, no sortíem fins a la tarda. La cavitat és constituïda per diferents fractures tectòniques, que compliquen una mica la topo, obligant-te a explorar cada racó i sota pedra. La cova presenta un planta superior que enllaça per estretes escletxes amb el sector inferior. Per endinsar-nos utilitzem la boca més gran orientada a l'oest. De seguida després d'un curt ressalt ens situa a la sala de la Distribució. A partir d'aquí s'obren les diferents vies més interessants.
             Primer ens vam dirigir vers al sector dels Pous del Ganivet. Topant-nos finalment amb una paret de set metres que devíem grimpar. Dalt un racó ben ventilat, ens orientava gràcies a un passamà sobre una vira seguint la corrent d'aire, fins una sala amb dos boques amb sortida a l'exterior (Boques Sortida Primer Dia). Contents, a l'hora de plegar estàvem al carrer després d'una jornada ben entretinguda.
              Prop d'e la sala de la Distribució hi ha un didàctic laminador mitjançant junta d'estratificació, que ens situa a la capçalera del pou dels “4 spits”. És més aviat un ressalt curt que ens du a la part clau de la cavitat. Nosaltres anàvem avançant mentre topografiàvem,  així vam arribar a l'extrem de l'esquerda on cal grimpar. Vam girar cua i penetrant per un lateral ens vam trobar, al cap de cinc o sis estacions, col·lapsats de blocs. Remirant uns pocs metres enrere: un pas superior i enfilant-nos entre blocs vam netejar una gatera amb un immens bloc per endavant, però amb l'espai suficient per sortir pel colze. Estirats sobre les pedres ens vam trobar estranys, el gran bloc s'empetitia amb les mesures de la galeria on és integrat.
               La sensació d'estar en un altre lloc, és a dir portàvem tres anys pencant al Montsant, (tot va començar amb la cova de les Campanes, potser un altre dia es contarà), galeries diaclasades, estructures predominants netament tectòniques, blocs encastats, falsos pisos... però dempeus mirant-te aquella galeria, semblava com si estiguéssim en una altra serra, traslladats... Era l'hora de dinar, vam recular fins on teníem la saca i l'equip de topo. Vam dinar allí, fora dels “Grans Espais”, a la seu espera.
             Els “ Grans Espais” tenen dos plantes, per la superior regressaríem per la grimpada abans reservada al Pou dels“4 Spits”. Es pot davallar a l'inferior cercant el pas correcte. Després sembla que s'acaba amb un parell de finestres per sobre, la més baixa explorada d'escàs recorregut, la superior resta per mirar. Una curta i baixa galeria perpendicular a ras de terra, no va ser localitzada fins una visita posterior. La seua peculiaritat es troba en les empremtes de circulació activa que s'aboquen per una impenetrable escletxa vertical.
   Sopàvem calent cada dia, el dissabte a la nit vam guisar una llonganissa. Després de topo-grafiar els “Grans Espais” encara ens restaven molts racons, però el darrer dia vam fer festa, no havíem acabat pas, però ja hi tornaríem. Ho vam plegar tot, amagant el material, emprenen la tornada el dia de la mona. Baixant pel grau de la Grallera ja se sentia l'olor a mona. Pensàvem en parar en un bon restaurant a dinar; restàvem tots plens, així que vam acabar menjar sobres a la vora d'una carretera comarcal del Pla d'Urgell.
El Jaume sortint d'una trampa: un pouet cec arrebossat de fang.
               Poques setmanes després ja hi tornàvem a ser, ens faltàvem un parell de pouets i alguna cosa més per enllaçar la planta. El cel era taronja amb tocs fúcsia. Davant el panorama ens vam buscar aixopluc per passar la nit. No va caldre, les tempestes desguassàvem a la plana davant dels nostres morros. Penses que acabaràs una exploració tal dia a tal hora, però és fals, no acabes mai del tot. Devíem publicar la topo aquell mateix any, abans també havia lo del premi Font i Sagué, tot plegat ens va fer sentir prou satisfets, però no hi ha res com fer les coses, participar, després... passa el temps ho comparteixes amb els companys.      

Retornant de l'Aisling, amb la Bitlla a l'esquerra, culminant el el Pla de l'Escoter.

                Vam estar uns anys més pujant i baixant per aquesta serra sensacional, no vam trobar cap més gran cavitat, però sí d'altres localitzades en paratges apassionants cada cop. Apreciant amb lentitud la seua bellesa.
La  Billta. Foto: Antonio Satorra

D'esquerra a dreta: Manel, Elena, Jaume, Mateu i Núria, en una parada per dinar al Pla de l'Escoter.

                L'avenc de l'Aisling, sent una cavitat força interessant, és molt poc visitada, sobretot si la comparem amb la cova de les Campanes, que ja esdevingut gairebé una excursió clàssica de la serra. Necessita una mica de material per un parell de curts ressalts, i una petita dosi de tenacitat per esbrinar la galeria dels "Grans Espais", que es manté com el santuari intern de la serra. A prop de la Bitlla.
               A prop, ben  a prop.       
Los Ventadors. Foto: Antonio Satorra

                La data de la topografia publicada a la Grallera 5, és una errada de impremta, posa any 95, quan hauria de posar 97.                                                                              

 

divendres, 5 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-tresè)









Atordits, encisats restaven els comarcals mentre el carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures i als cims dels promontoris s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van fer via tot el dia ni un moment en tot el dia. Sol quan la presència de la ciutat era ja imminent, la circulació de la gent, retornant de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia que els havia embolcallat durant tot el viatge.
Amb escorrialles de llum, el jove va anar a cercar als compradors que li van pagar el que va voler, no tenia competència. El mercat el clausurava el delegat de la Junta, que comprovava la fiabilitat de les transaccions, i apuntava les possibles queixes o desavinences entre les parts. Després cobrava els impostos legals i agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament li obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà recol·lector de llet de lluna, per presentar-li als comarcals.
El personatge romangué circumspecte, igual que si despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada que duia a la llarga escalinata que moria al capdamunt, al carrer de la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims carrers empedrats amb llustroses lloses, connectats entre si dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada. Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre amatents de les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal expressades: què deixessin en pau als viatgers amb les seues preguntes inútils! Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes (guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a casa.
El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va citar per l’endemà pel de matí, assegurant-los que estava especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els designés un allotjament per aquella nit. La feina no era fàcil, a les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima. El paio fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de la capital no les hi mancaria de res. --En tal cas haurem de provar a l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a entendre mestre.—

dimarts, 2 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-dosè)











La llei de l’hospitalitat dicta repòs i restauració, abans d’importunar als invitats amb qualsevol mena de pregunta. Així va ser, que aquella nit el grup expedicionari, després de prendre un bany, fou obsequiat amb un copiós sopar, al que no van poder fer-li els honors, perquè qui més qui menys, s’adormia entre plat i plat.
No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible, tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, els volien sentir als nouvinguts, no a l’orelles del Representant, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Contrada a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar aviat si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.
Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant-se amb resignació de la seua perifèria, que els comportava, malgrat ser protagonistes de la noticia, que es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure algun guany. Per allí només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven una casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano, i els fruits del bosc, es guanyaven la vida força bé.