diumenge, 26 de desembre de 2010

Onzè


                          La llei de l’hospitalitat dicta repòs i restauració, abans de no importunar als hostes amb qualsevol mena d'interrogatori. Així va ser, que aquella nit el grup expedicionari, després d'un bany calent, fou obsequiat amb un copiós sopar, al que no van poder fer-li els honors, doncs qui més qui menys, s’adormia entre plat i plat.
                      No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. La noticia s'escampà com la pesta. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, volien sentir als nouvinguts de l'altre cantó, no al orelles de verro del Representat, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Comarca a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar d'hora si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.
                     Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant amb resignació la seua perifèria, que els comportava que malgrat ser ells els protagonistes de la noticia, es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure guanys. Per la contrada només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants, en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano i els fruits del bosc es guanyaven la vida força bé.


dimecres, 22 de desembre de 2010

Una faula de muricecs més.

                       Myotis coincideix a l'arrecerada esquerda d’un vaporer amb el Rhinolophus i li deixa caure com si res:
                     --Contem una història Rhino, el sol encara trigarà a pondre's i fa dies que em costa dormir.-- Rhino amb un semblant preocupat, més aviat, perquè la primavera s’escapa sense haver consumat, sabedor de què quan passi el zel li espera una llarga de temporada de sequera eròtica, i les perspectives futures se li ensumen fosques, molt fosques. Llavors, mig resignat, li comença a transmetre la història de la seua vida:
Foto. Manel Pintos
                     --Mira noi, de jovenot feia centenars de quilòmetres per trobar parella, i quan per fi arribava a lloc, o era massa aviat o ja havia fet tard, sempre m’anava d’esquitllèbit. Desprès se’n va ocorre utilitzar la tàctica contraria, saps el que vull dir: romandre a l’espera observant-les com van passant. I això és el que realment passava: que anaven passant i prou. A continuació em vaig fer monjo, va ser la meua etapa mística, de la que vaig sortir calent com una brasa. Així que vaig decidir agafar-me ràpidament a la primera que sintonitzava, perseguint-la fins que l’aconseguia. Però amb tanta tossuderia, quan arribava el moment ja estava fart d’elles, era un esforç massa gran per tan minsa satisfacció. Ara només semblo un mussol rondinaire que cada cop desperta menys interès, incapaç d’atraure ni a les més inexpertes ni a les més velles.-- Myotis fent-se càrrec de les preocupacions del seu col·lega l’intenta confortar amb la seua experiència:
                    --Jo crec que l’important és estar en el moment adequat en el lloc indicat. Conèixer cada punt cardinal on s’ha d’anar a matar i aprofitar la llei de l’oferta i la demanda. Te’n faries creus de les femelles a les que complagut seguint aquesta manera de fer, és que quan la necessitat estreny i no hi ha ningú més disponible...--
                    --Això és més qüestió de sort que d’una altra cosa, i quan un és tan desafortunat com jo, val més no esperar-hi gran cosa de la sort.--
                    --Home, tampoc cal autocompadir-se d’aquesta manera, com tampoc cal limitar-se. Ho has intentat amb femelles d’altres espècies?.-
                    --És clar que sí. Sols recordar el suau tacte de les Epseticus, em fa estremir, o les orelles punxegudes de les Barbastella o la pell daurada de les Plecotus, i les cuetes de les Tadarines, calla calla que encara arrancaré el vol.--
                    --Això està bé, no cal seguir fil per randa les necessitats reproductives. I a les menudes Nyctallus les has provat? Tant petites i gustoses elles.--         
                    --No aquestes, no.--
                    --No saps el que et perds, i les meues congèneres Myotis?--
                    --Tampoc.--
                    --I alguna vegada ho has fet amb algú de diferent espècie, però del mateix sexe.
                    --(...).--
                    --Pot ser seria hora de provar-ho, no?--
                    --...potser...--
Foto: David Poca

dissabte, 18 de desembre de 2010

Desè

                    Els expedicionaris penetraven a la Fageda sense intervals. Els rododendres i els avellaners s’obrien, facilitant un boscam més net i espaiós, lliure de sotabosc, amb el sòl recobert de fullaraques. Els faigs s’endreçaven com un amenaçador exercit. Alguns corpulents exemplars completament desvestits, eren a poc d’arrancar arrauxats una escomesa pendent avall. 
                  La jornada se’ls feia inacabable, l’esgotament els cobria. Reposaven uns minuts consensuats i engegaven una estoneta, el guia volia evitar les separacions que correspondrien perllongades esperes. Tot i amb això, ho tenia controlat i encara li sobrava una mica de llum. Aquella maleïda carrega els feia oblidar el veritable motiu del viatge, la panxa de pastor remugava: --La travessa, restablir els llaços de comunicació amb els habitants de la Vall era lo fonamental, no la fastigosa llet de lluna que ens ha fotut a sobre aquest passerell barbamec, i encara falta estona per la propera parada--. Certament no trigaren tant en deturar-se, els va paralitzar uns crits humans procedents d’una llomada. El pagador els va respondre, i els de dalt van contestar amb una tonalitat quasi suplicatòria. Unes corredisses van atansar a quatre persones, al grup de transport. Eren uns jovenots i se’ls notava nerviosos. El cap de colla els hi demanà, perquè paraven per allí en hora tardanera, però no hi va traure l’aigua clara: que si s’havien extraviat buscant mel, que si havien anat a netejar un corriol... es contradeien, però era habitual no donar massa explicacions del que s’anava a fer a la Fageda. Llavors es van afegir a la comitiva. En un inici marxaven capdavanters, però desprès de les primeres errades van callar, reculant fins situar-se darrera. Calia prestar atenció als colzes de les branques o a la disposició d’unes roques,a l’hivern el camí no s’utilitzava gaire i les fulles mortes, de seguida tapaven el fressat dels viatgers. Un bon indicatiu era la flora endèmica, que creixia a la boca dels avencs, com al Bavorell de la Dona Morta. Quant hi van ser, el xicot va respirar tranquil, permetent-se la frivolitat de fer alguns disbauxats comentaris amollats per la seua joia, que la resta de companyia no van agrair; prou feina tenien a escalfar-se amb el baf que expel·lia les entranyes de la terra. Sols lis restava descendir fins al Querant del Riu Merlé, al mateix tàlveg de l’afluent. Després giravoltant a l’esquerra, ensopegarien ràpidament amb la gran boca del Sanat. A partir d’allí començava el camí carreter.
                Ara, el que ell no s’esperava: és que el ritme s’alentís d’una manera preocupant, que la canalla fos més una rèmora que una altra cosa, i que entre el querant i el gran pòrtic de la cova se’ls hi fes de nit. Aleshores en aquest trajecte, dubitatiu, la resplendor d’unes torxes li deixà les extremitats garratibades:-- A terra tots, silenci, quiets com a pedres.— Als de la comarca, esmaperduts com estaven, sols lis faltava això. Sort van tenir que els xavals van reconèixer als seus pares a la claror de les torxes, que sinó haguessin passat de llarg sense veure’ls, prolongant encara més el seu patiment. Va ser que inquietats per la tardança dels vailets, una colla va sortir del poble en missió de recerca, i el caporal-recol·lector els va prendre per assaltants o ves a saber què. A més els pardals l’acusaren a ell, tan de la perduda com de la tardança, i encara estaven desplegant tota mena d'excuses quan es van començar a fixar amb els curiosos personatges que l’acompanyaven. Llavors l’atenció i les qüestions s’encaminaren vers l’extraordinària història que el noi els relatava. Es feien creus que algú hagués creuat des del vessant contrari de la muntanya. Admirats, els van alliberar dels fardells i els van conduir al poble. 
               Sense el llast semblava que flotessin, la sang els hi regava els braços de nou. Embriagats amb la fredor humida de la nit, no es van donar ni compte, i ja descansaven en una espècie de fonda amb menjador, prenen un te calent, a l’hora que les hostaleres els hi treien les botes i els mitjons.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Novè


                       Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera, però molt perillosa al estar indefensa a les allaus.
                        El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble aquella mateixa nit. En una d’aquestes el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, convocant tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia ostensiblement l’expressió, es transfigura: se li suavitzen els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, afecte, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament lis caigués la
nit, estan segura que ja trescant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els hi fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada dintre la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no voltar-hi de nit, pots patir encontres desagradables.--
                      La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no, desorientar-se una estona. En realitat la Fageda, ja des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per penjar-se, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corren pels mercats de la Comarca. Aquests fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que cessin els calfreds i les suors, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Comarca se serveixen dels gripaus per tals menesters.
                      Topar-se amb uns elements obnubilats no era el problema, en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjuguen de manera afable, i fins l’hora d’interioritzar l’experiència, espremen amb lúcida sagacitat i humor l'esperit de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció o fruit d'un daltabaix dels graus dominants establerts. Els guàrdies van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc, perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).

dilluns, 13 de desembre de 2010

ARGENTINISTES



             Tot recorren el nord-oest argentí. 2007

                     El Néstor és un xicot mendocino, rabassut de cara ampla i, cos desplomat. Diu que li han robat la motxilla a la Terminal de Tucumán. Deambula amb bermudes per l’hostel com si fos casa seua, esperant que el banc li envií una nova targeta; abans d’acomiadar-nos li deixarem cent pesos, per a què vagi fent.
                       La senyora Margarita ens acull a la seua casa del Barrial, en la nostra segona parada a les valls Calchaquís. També forma part de la “Red”com ells s’autodenominen. Ens porta de passeig a casa de la senyora Mirta, que viu a un parell de quilòmetres, dissenya roba i la confecciona artesanalment. La senyora Mirta és una dona alegre i desimbolta casada amb un home més gran que ella. Aquest es vanagloria d’haver guanyat als seus cinquanta-set set anys el campionat de pilota paleta al jai-alai del seu poble (San Carlos). Després amb la senyora Margarita recorrem la distància que ens separa del poble, ens vol portar a la casa dels guies de la Red, així farem alguna activitat l’endemà. Ja al tard coneixem al Javier i quedem amb ell. La senyora Margarita es va apaivagant lentament; mentre regressem a casa seua compra el sopar.
El seu marit mira el futbol a la cuina menjador. Sopem junts mirant un partit de River, ella s’excusa, per la seua diabetis pateix continues pujades i baixades de sucre, ens prepara milanesa amb papas. Havent servit el sopar s’acomiada comentant, sense donar més importància, que se’n va a l’hospital i no sap si la tindran que ingressar. ¿Quién te lleva? li pregunta el seu home assegut a la cadira
Rio de las Conchas
Ruta 40
                      La senyora Zulema viu a Santa Rosa, un llogaret de poques famílies al costat de la famosa "Ruta 40" (més de cinc mi quilòmetres de carretera, quasi tot “puro ripio”, que creua el país des de Cabo Vírgenes fins La Quiaca). La seua casa és gran, però ens fa dormir a l’habitació dels seus fills que són traslladats a la del costat. La vall és ampla, molt ampla, limitada per dos serralades que de vegades s’esllavissen fins a la riba. La roca de gres exposada permanentment a l’erosió eòlica, és modelada amb paciència, desengrunant els estrats amb simetria guiada per la duresa. Els homes quan acaben la jornada berenen. Després de sopar esperem la lluna plena, que no trigarà en aparèixer per darrera les muntanyes. La seua llum embolcalla pàl·lidament els relleus. El senyor de la casa amb el seu fill, palplantats davant del porxo gaudeixen de la llum, parlen amb veu quieta, és com si no haguessin vist mai l’espectacle o no es cansessin mai de veure’l, confessen que els seus avis coneixien les tradicionals relacions dels cicles lunars i el treball de la terra, però ells les han oblidat.
Qebrada del Diablo, La Poma, Salta.
                         La Poma és un poble situat sobre una pampa a més de tres mil metres d’alçada, al peu del Nevado Cachi de més sis mil i al davant de la precordillera, que enclou un parell de petits volcans bessons. El venedor de La Poma va arribar per primer cop al poble, un vespre després que una nevada l’enfarinés, d’immediat va saber quin era el seu lloc al mon. Anys més tard es va casar amb una mestra, que va demanar plaça a la població i així porten deu anys. Surt de la botiga i ens acompanya a la cruïlla d’un carrer que baixa perpendicular a la vall, i ens fa fixar amb el contrast del verd del fons i les tonalitats àrides de la serra.
                      El Néstor i el seu germà viatgen amb un 4x4 amb la dona d’un d’ells, no sé quin. Són de prop de Buenos Aires. El Soci els va conèixer a Cachi mentre jo estava tirat al llit recuperant-me d’un mal de ventre punxegut. Ens tenen a una terrassa de la plaça de Salta, descrivint-nos amb vehemència el seu recorregut pels deserts de la Puna. Xerraires de mena, com tot bon “porteño”, ens tindran una bona estona saltant de vall a ruta passant per les mines que ens distrauen per la plaça. Soparem tard.
                          Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita,
                          Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita.
                          Fiesta de la quebrada humahuaqueña para bailar
                          Erke, charango y bombo
                          carnavalito para bailar
                      A Abrapampa, per confusió baixem abans que el colectivo pari a la terminal, comencem a caminar amb pas decidit pels llargs carrers d’aquests pobles, fins que ens adonem que estem en plena Puna i alentim la marxa, però amb el cap més espès. La Puna és una extensió tal com l’altiplà andí, eixarreïda i ventosa, l’agricultura prospera únicament prop d’algun punt d’aigua, a ramaderia ja trobem les llames encuriosides, els pobles disseminats, la dessecació formant extenses salines. Aquests llocs posseeixen una atmosfera pròpia, d’horitzons oberts, reflectida en els seus pobladors; endureix a la gent, magnetitza al viatger. Pel matí contractem un remis per a què ens porti a la llacuna Pozuelos. El remisero no hi havia anat mai. Havia estat xofer de colectivo durant anys i l’havia vist dia sí, dia també, però no s’havia atansant.

Iruya
                     Ella és una nena de Iruya, la trobem al costat de casa seua abans que el pont franquegi la barrancada i la huella finalment es perdi davallant per l’encaixonada vall. Iruya és punta de ruta, final i retorn, com si no hi hagués res després. Per accedir-hi es té que saltar una collada a 4000 metres i davallar les marrades a ran de colectivo fins al fons de la seua vall. El poble no és una postal, existeix, l’altre dia va parir una verra i els chanchos  mamellons estan popant. La nena ens diu que recent van morir els seus avis, primer l’avi, després l’avia. A tots dos se’ls van endur a l’hospital de Salta i allí van traspassar.
                     Don Diego és un vinater de Catamarca, sobte que porti el seu vi al restaurant, beu i convida, comparteix taula amb els seus amics, entre ells una noia que presenta com la millor escaladora del territori. A Fiambalà també és fa vi, però no estem per visitar bodegues i fem preu a un remisero per anar al Paso San Francisco. Fiambalà és el darrer poble fins al Paso. La carretera disposa de tres-cents quilòmetres per remuntar fins als 4700m. del Paso. Avui s’ha aixecat vent, per la vall corre empolsant-ho tot. La carretera es menja l’auto creuant llargues rectes camuflades. No és fins que passem el control de la gendarmeria argentina a 4.000m. que es descriuen les primeres marrades. D’entrada els gendarmes són una mica hostils, lis donem feina a segellar passaports, encara que tornant ajudaran al xofer amb els problemes de reescalfament que ha patit l’auto, els motors també pateixen de mal d’alçada. Traspassat el Paso baixem ja per Xile per una pista fins la Laguna Verde. Los Seis Miles, és com s’anomena aquesta agrupació de pics volcànics encapçalats per “Los Ojos del Salado”. Un vast territori de textures irreals, pinzellades de colors traçades amb intensa decisió. --Hola buen dia, ¿como està usted, como le va? Abans d’arribar al poble el xofer atura el cotxe i saluda al Velita. Ell és un homenet que viu en alguna de les cases isolades de la quebrada més propera al poble. Cada mes baixa a cobrar la pensió. El vent continua esvaint el fons de la vall, anem a refugiar-nos a les termes, entaforades en un torrent. Quan es fa fosc puja mig poble a banyar-se i a fer una parrillada.
                    Mauro és un jove sanjuanino que va abandonar el seu treball al banc poc després del Corralito, per obrir un hostel al Barreal, un poble al costat de la serra d’Ansilta entre el desert de la precordillera i els Andes. Al mig, el rio de los Patos que davalla poderós de les entranyes de la cordillera culminada pel Cerrro Mercenario. És la proximitat d’ambdues serralades el que configura l’excepcionalitat. Pel matí el cel és d’un blau cada cop més enèrgic, al vespre el prenen els núvols impregnant-lo de tonalitats fluorescents. El poble està emmarcat per les línies ombrívoles dels pollancres, la gent sempre té un moment per detenir-se en els seus quefers per xerrar o fer alguna altra cosa, no hi ha mai presa, sempre hi ha temps per tot. La porta de l’habitació del hostel del Mauro no tanca, no importa. Kung-Fu Adrian és un porteño que aprofita cada any les vacances per visitar una província Argentina. Fa uns dies que coincidim amb ell per les estacions d’autobús, fins que el coneixem a l’hostel del Mauro, som els tres únics clients. Cada matí anem amb el tot terreny a fer un tom pels fascinants voltants del poble. El Mauro condueix, Adrian prepara els mates al seu costat. Adrian reconeix que els seu entrenament com mestre de Kunf-Fu li serveix de ben poc a l’hora de caminar en altura. És un home d’objectius, no para fins que arriba a un lloc prefixat, després se sent satisfet. També és veritat que un objectiu complert deixa de seguida de tenir interès, es gaudeix més durant el camí recorregut per aconseguir-lo, ja que la il·lusió es desdibuixa i entra l’ansietat per un nou projecte, per començar un nou camí. Estudia xinès des de fa anys i li falten dos per viatjar a Xina, al bressol de la seua afició.
                       Una nit quedem per fer un asado, a les nou diu el Mauro, sinó farem massa tard. Són les deu i encara se’n ha d’anar a comprar la carn. Allà les onze apareix el Mauro amb la carn i el seu amic, que també s’hi afegeix. Abans han vingut unes ties que volien sopar, però se’n han anat, el Mauro li retrau al porteño  la seua falta de cura, la veritat és que no havien elevat gaire la nostra expectació. El Gordo és un homenot d’orígens bascos que no triga amb les seues grans mans a obrir les ampolles de vi i encendre el foc. A la una comencem a sopar, chorizos y punta espalda. Quan s’acaba la primera safata el Gordo surt al carrer a tornar-la a omplir. El Gordo treballa en un mina d’or, es passa mesos a la cordillera lluny de la família, ha de mantenir també a la ex. Té el cap gros i la boca petita, creu en la clara definició dels rols masculins i femenins, que des d’antic han regit els costums de la vall de Calligasta; vendria a ser, desprès de reduir-lo: a què els homes s’empeten i les dones van missa, o era al revés? Encara que és curiós que segons ells la tia més bona del poble sigui un trabuco. La mina l’explota, com quasi tot al país, una empesa estrangera, en aquest cas canadenca, que abona l’Estat un tres per cent de la producció, Menem lo hizo, replica Adrian. El Mauro recorda les vacances a la costa xilena, quan el peso era parell al dòlar i es creien rics, per quatre pesos eren els amos, ara s’ha capgirat la situació. Ja fa uns dies, una senyora mestra ens va dir que és millor així. 
Valles Calchaquís

Sierra de Ansilta al fons, des de els inicis de la Precordillera

divendres, 10 de desembre de 2010

Vuitè



                       De bon de matí, la neu més aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes carcasses d’una fusta tan robusta com flexible. Se'ls penjaven a l’esquena amb uns tirans de cuir, tot pensat per facilitar la maniobrabilitat i reduir, en lo possible, la incomoditat de la càrrega. El recollidor els va donar a cadascú, un bastó amb punta de metall que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el seu pes en la petjada de l’anterior. El recol·lector de llet de lluna encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació, se’n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per fi, van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís, inapreciable fins que no t'hi ensopegaves, van iniciar el descens. Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa, el terra cobert amb unes grans llastres de pedra que oferien una ferma subjecció. Tot seguit, enllaçant amb una feixa plana que esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas. El carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el guia no va fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositaven suaument a la gran esplanada del circ. Per molt que gairebé portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El recol·lector, amb la barba gebrada, de tant en tant es girava, comprovant que tot anava com cal.      
                      Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El camí serpentejava per la plataforma cercant un feréstec turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega, menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una font que no es gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa. Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i el tram intermedi més curt. Reunits sobre una balconada en què la vall s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims, es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com perdre la visió mirant la mar. La senyora ho va comparar a buidar la ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia, ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona, esmentà que era com seure en un banc de la plaça del poble del replà; ell s'hi podia passar tota la tarda, admirant estèticament com la vida l’envaïa.
                      La possibilitat de trobar gent a la barraca de les Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de guano no havien plegat, els cabia l’opció de manllevar-los unes mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble tal com anaven. A la comarca el negoci del guano el controlava la gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes. Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant a la boca un sistema de politges per hissar les paques; vivint llargues temporades a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari els corriols que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.
                       La construcció de fusta, constava de dos pisos i un estable pel bestiar, que restava buit. El xicot va comprendre l’avançat de l'hivern i que conseqüentment no es volguessin arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat. Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret per a què tothom gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els dos territoris. L’univers estratificat que va exposar el seu guia: ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de tornar a la gran casa mare de totes les aigües. La posada vegetal, en la que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que constitueix l’estat més limitat i infortunat, però al mateix temps fruís de la creativitat, l’ingeni i gaudeix del lliure albir. El que resumint, feia que les posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants de la comarca. Per ells els ancestres eren més importants que les agulles o els congostos.


dijous, 9 de desembre de 2010

Una faula de muricecs de més

               Reclòs en el seu exili hivernal, farem bé en recordar una de les darreres aparicions del personatge, poc abans de què el fred ens envaís.



                  DEL MYOTIS PRENEN LES AIGÜES AL CAP DE LA TARDOR (1er)
                  El Myotis prenen les aigües, un patilles sense perilles de serrats serrells serralls sorrencs sorruts esplèndids, desfent-se de l'estiu, adaptant-se a la tardor, enfortint-se per l'hivern. Fora de context, fora de conversa, fora de joc, isolat per cap de cony. Les estufes el deixen sense pressió, els vapors l'atordissen, els banys de sol el desdibuixen, incapaç de saber fer servei del radar amb tant de baf. No ho voldria fer, però repeteix sempre que pot. Potser creu que enguany serà millor, com l'esperança adolescent de què tot mal és passatger, ni que li cremi les potetes un cablejat elèctric, tot serà per seguir la teoria de la membrana, suau i tersa. Els ullals nets, esmolats, patint la neteja corresponent, empaitat per subalterns folls, envoltat de quiròpters desllenguats. No hi ha millor indret per assabentar-se del que es porta, del que està de moda pels abrics més principals.
                  Centre de reunió de forasters pregoners de joies personals, cofois amb les seues circumstàncies, orgullosos de les seus progènies. Desenvolupen el paperot que les correspon, indefensos als bergants potencials, els xucladors de l'aliè, els que aprofitaran la seua absència per pispar-lis la condició de preferència, els que els duran a la ruïna per la seua supèrbia, els que els faran fora de casa i emmanillaran la seua estirp, maculant-la de per vida. 

                   El Myotis vaguerós oblida algunes vegades els motius que l'han dut fins aquí. Amb la panxa plena, confós pels miratges liquidats, se li fa estrany recordar-se de les penúries suportades durant mesos, el mal viure, els patiments dels que es vol lliurà definitivament; la raó fonamental del seu sojorn, però exclòs dels cercles preeminents li serà impracticable el seu pla: la vella estratègia del dip, no per vella, expirada.
                  El mestre li va ensenyar primer a localitzar als seus iguals, saber discernir entre els poderosos i els dèbils, no per competència sinó per incompetència, no per un propòsit gremial, ans el contrari, per no fregar-se. Una acurada discreció és el buc de l'escomesa. Fins i tot la confraternitat amb la víctima, com l'observació del rival, sense repel·lir les envestides dels adversaris més forts, aprofitant els cadàvers que abandonen i sí: abatre les batzacades dels més porucs, en el seu cas, aquests només se li suposen.

                   Al Myotis vaguerós, tombat bocaterrós embolcallat amb un dolç barnús blanc, farà un sobre esforç per traure alguna cosa de profit de la seua estada, només caldrà que pensi en el darrer transit hivernal, molestat en el seu refugi pels estropellis d'uns pocs humans, inútils, però suficients per enutjar-lo. Obligat a emigrar d'un cau segur i estable, mig estabornit, forçat a penjar-se sota un pont a mercè dels capricis de l'oratge, durant l'hivern més llarg que hom recorda.

dimecres, 8 de desembre de 2010

FAULES DE MURICECS.

                El Myotis és rabassut i re sabut, desconfiat i torracollons, àcrata i instintiu, mal  parlat i mal forjat, solitari i gregari, imprecís, egòlatrata, afalagadorament immadur, impertinentment sarcàstic. Però no us enganye-seu pas, els seus confrares el menyspreen tant com a  qualsevol altre; per molt que a ell li  sembla que crea expectació per allí on passa. Arrogant, la seua autoestima no para de créixer des de que es va assabentar que és  impresa la seua existència . Es creu l'enveja dels       quiròpters, l'estrella del negre sobre blanc, el mormoleig dels seus congèneres.                   

                           El dia en què el Myotis es va retrobar amb el Pipistrelus.

                     Eren tots dos en una cova del Montsant, a l’avenc de l’Alba crec, després del pas dels “gallumbos”; tots dos penjats cap per avall, de tal manera s’entenien (per facilitar la feina al lector haig capgirat la narració).
                        El Pipistrelus, xerraire de mena, orgullós relatava els seus avatars per les serres altes. Al Myotis li estranyaven els hàbits del Pipistrelus per tant elevades latituds, tant com li estranyen els costums gregaris d’altres espècies. L’arrogància d’aquell es complia, ufanós de localitzar cavitats recents, que el gel, en la seua inexorable retirada, anava descobrint, impol·lutes a rastre de qualsevol ésser viu, i netes sobretot de guano, que a ell particularment tant li molesta. Doncs el paio xerrava i xerrava de les delícies de la solitud, omplint-se el sonar a vessar de tals meravelles. Fins aquell dia, en què un parell d’”espelògens” van penetrar en el seu atzarós cau, picant, esbotzant i tirant corda avall. Llavors, el Myotis com que ja ens coneix, va perdre encara més l’interès per la història. Pipistrelus observava als nouvinguts en les seues limitades i barroeres maniobres, davallant més i més per les verticalitats de l’avenc. Emprenyat, però encuriosit, fins i tot va observar per una estona el lent deambular d’aquells dos elements, en les seues dificultats per obrir-se pas per tant esquiu, per ells, àmbit. Al final, va creure esbrinar la raó de la seua dèria: i és que per més que ells baixin, sempre hi ha una llum al final del pou.
El Myotis feia estona que dormia.



                    El superbiós tarannà del Pipistrelus, no casa amb les motivacions de l’espeleòleg comú. Els dos personatges, als que es refereix mig en foten s’en, encetant una nova exploració, es tenen l’un a l’altre, en una relació d’autosuficiència i confiança mútua. Desenvolupant una activitat en la que són tan importants els companys com la pròpia pràctica. Segurament hauran arribat a aquest punt del relat, després de portar a cap algunes sortides prèvies de prospecció. Per fi coincidiran un cap de setmana per a fer un atac lleuger, i al cap d’unes hores d’aproximació arran dels 3.000 metres d’alçada, carregats de material, començaran a treballar amb l’esperança que el pou lis permeti una connexió amb la xarxa subterrània que albiren en el seus recorreguts de superfície; cosa  que els farà tornar molts cops, durant anys, passant quasi a integrar-se amb el paisatge; les mamàs isardes els reconeixeran i ho faran saber als seus fillets, les marmotes ja no xisclaran quan els vegin apropar-se amb tots els seus embalums, els mustèlids faran incursions en el seu campament intentant completar el seu rebost. 


   
Pas del "Gallumbos"

diumenge, 5 de desembre de 2010

Setè

                         La nit, a tots se’ls hi va fer curta. Després acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls hi va passar volant. En aquestes alçades de temporada, comptaven amb dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació. La llet de lluna flueix lentament, regalimosa, per la superfície de les colades pètries, que creixen a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava el primer problema, ja que per facilitar la feina, tenien de condicionar ressalts i gateres al freqüent pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareix a qualsevol lloc, el mateix vidrier, igualment acostumat al medi subterrani, mai l’ha vista.
                         Amb l'ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, es van brindar de seguida a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector ho va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi recalcà que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.
                         Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies més obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar: perquè estan tant sols a unes poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli adient. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, tot just explicant-li que no tenien temps d’anar fins allà. Pensava que si s’esgotés la llet de lluna aquí a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... Malgrat tot, si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que antigament s’extingí per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols calia esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat d'aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, recorren una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En un dels gours unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, asseverant que les perles moren en ser tretes del seu medi original. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust. Tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.
Foto. David Poca.
                        Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori fatigat, es va anar adormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda. 

dijous, 2 de desembre de 2010

Sisè


                         El sol els cremava la cara i la vista, confonen els relleus i les referències. El terreny planejava, apropant-se al limit. Quan creien haver aconseguit la fi d’aquella falsa esplanada, un esglaó invisible els mostrà més blancor. Els sol fugia de pressa i quasi ni els deixava distingir els contorns del gran circ que formava tota la capçalera de la vall, amb una lluïda gelera mimètica que l'alimentava. Uns centenars de metres per sota, s’apreciava una gran plataforma amb grans roques grises sobresortint de la neu, i més lluny la vall perdia alçada ràpidament, inclús es podia veure com atapeïts boscos s’abocaven pels vessants, tallats per nombroses cascades. Però, ells estaven en el nivell superior, amb el pas clos per un magnífic circ encinglerat. Empetitits, la moral se’ls esvaïa per instants, la noia va començar a repetir:--Hem de buscar el pas, hem de buscar el pas.-- Després amb el braç assenyalà cap a la dreta, la senyora trementinàira va confirmar: --Si existeix un pas per algun lloc, ha de ser per allà-- Tot endegant la marxa per la vora de l’esbalç, franquejant a la dreta. Al menys així s’evitaven les geleres i els seracs de l’altra banda, pensava més d’un.
                        La neu estava més compactada prop del precipici. Davant de l’imminent final de la tarda, van accelerar el pas tot el que van pogué. El marge anava fent-se estret a l’igual que la cresta de la dreta davallava, però encara eren lluny d’albirar-li final, i el sol s’amagava. El vidriaire va insistir en la necessitat de cercar un aixopluc per passar la nit, sinó malament rai. El més assenyat era buscar refugi en alguna de les boques o balmes que presentava el cingle de la dreta. Es van repartir per inspeccionar les diferents obertures que oferia la paret. La paret no era lluny, però les forces fugien a cada gambada, els pantalons xops, pesaven més i més.
                        La xiqueta va ser la primera que els cridà, convocant-los a la seua balma. Després d’assegurar-se que tots l’havien sentit, va tornar a l’abric rocós que ocultava una construcció de pedra seca, que tancava una obertura lateral amb dos murs edificats en paral·lel, amb les portes als extrems contraris. Però va ser una figura humana tapada de cap a peus la que l’esperava a la porta. Aquell jove va patir un daltabaix immens al escoltar els crits d'una veu femenina. Encara incrèdul es va ficar el capell i cabdellat en una manta va córrer a l’exterior. Veient-la amb aquells rinxols que li queien per les galtes ocultant-se-li dintre la jaca, amb l’esguard entre la sorpresa i l’esperança, il·luminada per la darrera llum del capvespre, va caure perdudament enamorat d’ella de per vida.
                         Allí van anar compareixen els expedicionaris, i tal com arribaven feien el mateix: es quedaven aturats, callats, esperant algun moviment d’aquella figura humana. Quan van ser-hi tots, la noia va fer un pas, somrient sense esforç, composant un gest afirmatiu amb un lleuger moviment del cap. Aquell paio de serrell pelut, encara la va mirar per uns segons abans invita’ls a entrar a la balma.
                        Una vegada a l’interior va prendre una teia penjada d’una fissura, i els acompanyà fins al fons de la cavitat. El mateix sistema de murs paral·lels tancava un reduït espai. Entre murs els convidà a treure’s la roba, les botes i penjar els sarrons en uns pals incrustats en la roca. Al pastor se li escapaven les seues primmirades maneres, i va fer d’entrar a l’estança amb la roba posada. El noi s’ho va impedir gesticulant ostensiblement: es tocà la manta, i el barret, formant una ix amb els braços, també desenredà una part de la manta, ensenyant-li la pell nua de sota. El pastor insistí, ensenyant-li, amb que si al menys podien entrar el menjar, llavors el xicot li va passar el braç per l’espatlla tot content, el pastor a mig desvestí trencà per fi el silenci:--Això sí que t’agrada, eh paio! —Ell li va contestar amb unes frases de les que s’entenien alguns mots com: menjar, sí, cuina, olla, jaç calent i poca cosa més. Embolicats amb les mantes sobre l’escarida roba interior, descobriren que el lloc condicionat no era pas massa gran. En un racó cremava el foc, una fumera natural extreia el fum, el terra era pla i cobert d’una basta catifa, la roca de la paret estava eixuta i entapissada de pell per la part baixa. Per sobre la catifa uns coixins de cuir es bellugaven a la voluntat dels hostes, munts de flassades plegades a les vores. L’ambient era realment agradable. Al pastor li estranyava l’habitacle, ell era fet al gust rústic funcional de les seues cabanes i se li feia rar que no hi haguessin unes lliteres, una taula o un parell de bancs.
                        Repartits en rodona, no trigaren gaire a omplir el pap; havia gana. El noi disposava d’uns lloms curats, que ni el pastor recordava haver n'hi tastat cap de tan bo. Abans que l’olla arranqués el bull ja s’havien despatxat dos peces senceres, regades per un vi de bota que entrava com elixir diví. Per postres, la senyora va sorprendre’ls amb uns dolços fets per ella, que guarien les dolorides i entumides articulacions. Més tard van fer te, van fumar i sobre tot van xerrar, teixint entre tots un llenguatge mínimament comprensible, que els va ser possible una comunicació prou entenedora. Ell tenia ganes de parlar, feia més de tres setmanes que els seus companys havien marxat. Els hi explicà la seua decisió d’aguantar tot el possible a la muntanya, abans que caiguessin les grans nevades. El seu treball estacionari l’obligava. Aleshores els va parlar dels seus pares, que vivien a ultramar i la seua il·lusió per retirar-se amb ells quan fos ric. Això al pastor li va inquietar, i li va preguntar si és que ell no era fill de la vall. Sí, sí, va dir, ell i tota la seua família, però quan es retiraven anaven a viure a la costa d’ultramar, perquè els hi agradava més. N'estaven tips de patir fred i humitat recollint llet de lluna, llavors emigraven quan aconseguien un bon capital que permetés continuar vivint a la família, al menys, fins que un fill tornés a l’interior de les muntanyes per continuar l’empresa familiar. Una feina prou rentable, però molt dura. La llet de lluna era comprada a preu elevat per bòviles i ceramistes, tan de la vall, com de les terres de l’exterior, i mai en tenien prou; tanta quan baixaven venien. El vidriaire, encuriosit, li va demanar que era exactament la llet de lluna. Ell es va estranyar de la seua ignorància, però es va estranyar encara més quan va veure que els altres tampoc ho sabien, llavors els hi va dir que l’endemà al matí els ensenyaria el lloc on estaven treballant. Així mateix els va fer saber dels seus plans: demà tenia que escorre els filtres, preparar el carregament i deixar els recipients nets i a punt per quan tornessin, ja amb la primavera avançada. El dia següent farien via tots junts.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Cinquè


                         Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el senyor cap de pastors va fer partícips als camarades, del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no ens sorprengui una maleïda borrasca i ens converteixi a tots en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançava n'estava més segur que ja no podrien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua; era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.
                          Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. En ple estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades desguassaven desfilassades als aiguamolls.
                         En sortir pel cairat de la darrera fondalada se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre l'hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets. El fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers. La senyora trementinàira es preguntava com podien passar abans amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb molt de compte, adonat-se de què un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i al darrer tram, el gel era inexistent.
                             No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, protegida per un amplia franja de marbres vetats, en conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga baixada nevada. La neu transformada, els ensorrava fins l’entrecuix. Col·laboraven tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Nusa Tenggara 2008



   NUSA TENGGARA

                   Hi ha algunes constants que es repeteixen en tots els viatges inexorablement. Una, és que en algun moment soni l"Hotel California" dels Eagles, una altra és un funeral. I anar a caure a una petita illa a l’est de Nusa Tenggara, com Sumba[1], és reincidir en el tema.
                   Rebotat d’aeroports, per acabar a l’últim i més petit. El xofer comenta alguna cosa de què en un poble pel que passem se celebra una cerimònia. Per la tarda, després de donar un tom pel port, m’hi atanso. La moto-taxi em deixa a l’entrada del poble, una rampa condueix a la plaça envoltada de cases tradicionals, desenes de persones l’envolten, alguns, pujats sobre carros. Una percussió metàl·lica repetitiva sona entre un silenci expectant. És difícil veure el que hi ha al centre de la plaça. A vegades la multitud es desplaça en bandades incontrolades per reagrupar-se de seguida. 
                   En el centre, unes persones duen fermats uns animals: búfals i cavalls. També hi ha un policia i altres senyors seriosos. Al senyal d’un d’ell es mobilitza l'escorxador. Un darrer l’altre, els animals són sacrificats amb certeres puncions a la jugular, un gran búfal d’aigua postra primer un genoll per desplomar-se tot després. El terra és roig, en menys d’un minut enllesteixen. Després els animals són arrossegats fora de la plaça pel seu especejament, més tard és repartirà entre els assistents. Llavors el difunt pot ser dipositat a l’interior de la tomba familiar que hi ha davant de casa seua.
Quan més possibles té la família més animals són sacrificats. Les tombes són megalítiques, una pesada llosa les cobreix, n’hi ha de diferents tipus, les tombes pertanyents a cristians (facilitats importades) poden ser construïdes amb totxos i ciment, però la creença Marapu obliga a les grans lloses d’una peça transportades des el lloc d’origen, ara amb camionetes. 


                   En la visita a l’illa és difícil no topar-se amb alguna cerimònia, més o menys opulenta. El govern central intenta posar límits a les matances d’animals. L’economia familiar després d’un funeral pot quedar arruïnada, però lo primer és lo primer pels habitants de Sumba. Tindre un invitat estranger encara enaltís més la cerimònia fúnebre. Cal això sí, anar proveït de regals sempre a punt a la motxilla, paquets de kretecs[2] pels homes i nous d’areca[3] per les dones. En arribar a un poblat se celebri una cerimònia o no, cal convidar a les persones que en aquell moment estan sota als porxos de bambú de les cases. Cal passat l’estona, fumant, mirant, conversant, passejar, llavors seràs una visita convidada, i passaràs a ser tractat com a tal: cafè, te, cocos, fruita…, t’ensenyaran, cofois, les cornamentes dels búfals i les mandíbules dels porcs penjades sota la coberta, algú que et comenta quan serà la propera cerimònia… llargues estones compartides… A l’est de l’illa, al departament de Kodi, és on les cases tenen les teulades més alts i punxeguts, la costa a prop, però a distància sempre prudencial, mai a ran de mar. Rattengaro és un poble al costat d’una desembocadura, elevat sobre una cinglera del darrer meandre. Per sota amb la marea alta les aigües es barregen, les teulades de poble veí sobresurten entre els arbres a la plana de l’altra riba, que davalla esglaonadament fins a la platja blanca resseguida de cocoters. Entre els grans graons un nombrós grup d’homes talla una peça de pedra, per sota la platja es buida, envestida per onades encrespades, el sol de mig matí l’omple tot, a les afores del poble les tombes es mostren al vent i al mar. Lo més assenyat és anar a arrecerar-se sota el porxo d’una de les cases del poble, el paisatge de nou aconsegueix acoblar-se extraordinàriament, el magnetisme és potent.
Hi ha un gra descampat  a Ruttengaro, de seguida està explicat: un mal dia els nens jugant amb foc van encendre una de les cases, en aquell moment no hi havia adults al poble, i el foc va calar en una casa i després va cremar una dotzena més. Ara tot està netejat, i els troncs i materials a punt per reconstruir les cases cremades. Falta reunir una mica de virolla per celebrar les cerimònies corresponents abans d'iniciar els  treballs. Si hi ha sort i una jove es pretesa en matrimoni, el que ha de pagar el nuvi a la família serviria (sempre és una bona quantitat d’animals, hi ha molts joves que van a buscar dona a Timor i després tornen a Sumba).

Cases tradicionals, oest de Sumba

                    I com sempre estant amunt i avall amb els morts, passa que hi ha difunt que en aquell moment la família no disposa de diners per enterrar-lo com ell es mereix, llavorers es reserva el cadàver fins que arribin millor temps. Passa que una família està en condicions de celebrar l’enterrament d’un difunt recent, i se’n recorden d’un avantpassat que es podreix en una vella tomba llunyana i esberlada, llavors obren la vella tomba recullen els pols i els quatre ossos que queden per traslladar-los a la nova residència. La feinada d’obrir i tancar la tomba ocupa a molts homes. Per sort la llossa s’ha partit en ser oberta i facilita l’extracció de la part més petita que ja permet l’entrada d’un home, ara que ni així aconsegueixen pujar-la de nou per tancar-la, hauran de vindre més, un altre dia.



Tombes amb la gran llosa com tapa.
 L’illa de sobre, Flores, és totalment diferent. Venint de la quieta Sumba, sobta d’entrada el dinamisme; molt més poblada, majoritàriament catòlica, amb vegetació exuberant, allargassada, vertebrada per una cadena volcànica, feréstega, compartida pe multitud d’ètnies recloses en les seus valls abruptes.
Cràters del Kalimotou (Turquesa i verd)
El cràter del Kalimotu[4] conté tres llacs de diferents colors, que canvien en el transcurs dels anys. Una carretera asfaltada et deixa a vint minuts. De matinada el sol sortint sota el mar comença a tenyir el relleu, fins que allà a les set il·lumina el llac turquesa, i els espectadors comencen a desfilar. Es pot baixar pel bosc sota l’atenta mirada d’una família de gibons, fins arribar als petits poblets on només resten a aquella hora els nens més petits i algunes dones, t’indicaran la bifurcació a seguir. Arribant al poble de sortida: Moni, als voltants de quart de deu, quan la calor ja comença a castigar. 




                    Una carretera de ritme lent creua l’illa de cap a peus, resseguint tots els accidents geogràfics, esquivant les múltiples esllavissades per decidir-se a enfilar-se per unes ràpides marrades, canviant de vall, saltant de banda a banda d’illa, fins topar amb alguna ciutat costanera (totalment prescindibles). Petits autobusos la recorren corba a corba, els passatgers s’encabissin entre caixes i cistelles, amb el costum que tant cabreja als estrangers sempre apressats: les mil voltes que fa el vehicle cercant passatgers per la població i anant a buscar-los o deixant-los a casa seua, servei de porta a porta. No surten fins que s’omplen, a la canalla lis agrada viatjar al sostre, les senyores grosses a les primeres files, els privilegiats (quasi sempre noies), al costat del conductor, l’ajudant t’avisarà del lloc on has de baixar.
Les senyores vesteixen per la festa amb els millors sarongs, els diumenges sempre hi ha alguna cosa a celebrar: una missa, un aniversari, una comunió.

                 Hi ha volcans erectes i esvelts, altres, menjats per la vegetació com antigues ruïnes, de joves amb arbres arrasats com pues a les seues faldes, n’hi ha de truncats esberlats a l’abisme, els barrancs excavant la roca volcànica, barrejant-se amb sorgències calentes.

                   A l’est de l’illa el port de Labuanbajo és el punt de connexió amb les següents illes. Komodo i Rinca són dos petites illes entre Flores i Sumbawa, famoses perquè en elles habita el varà més gran que existeix al planeta: el Dragó de Komodo. La sabana predomina, amb uns quants arbres disseminats per les serres. No és fàcil veure dragons deambulant, de lluny marxen a la vista de desconeguts. Els guardes del parc coneixen on són els caus, però la femella que guarda els ous no i agraden les visites i surt del niu amb gest agressiu. Els dos guardes porten un pal de fusta que s’obre a les puntes, allunyant-los del seu objectiu, falcant-los contra el seu llarg coll. No se sap per què aquests formidables animals són endèmics d’aquestes terres, ni perquè hi ha quatre mascles per cada femella, ells són els cap e la piràmide alimentària, s’alimenten de búfals, cabres i tot el que se li fica per davant. La seua mossegada és extremadament tòxica, un búfal pot trigar setmanes a morir, lis sobra la paciència. De totes maneres a les casetes d’entrada al parc de l’illa de Rinca sempre n’hi ha algun de vagarosos esperant que els donguin de menjar, treien les seues verdes llengües, ensenyant les tremendes urpes, deixant-se observar pacíficament. Els grans mascles arriben als tres metres.
 
                  Un barquet fa un circuit entre Flores i Lombok, aturant-se a les illes dels varans i altres indrets escollits per submergir-se en apnea amb companyia de tortugues, rajades, mantes. El trajecte recorre la costa nord de l’illa de Sumbawa.
Sumbawa és musulmana com la següent: Lombok, cosa excepcional en aquesta cadena d’illes, o cada illa professa una religió diferent. La normalitat torna després a Bali: hinduista.
                   L’illa de Lombok té unes dimensions de 80x80qm., més petita que l’anterior, la proximitat amb Bali fa que intenti seguir el seu estel. Hi ha uns quants enclavaments turístics de platja que semblen perennement necessitats de clients. Però, lo realment extraordinari de l’illa és el seu enorme volcà de 3.760m. d’alçada que gaire ocupa tot el seu nord: Gunung Rinjani.
                   Densament poblada, l’illa fuig de la pàtina mate de la plana a mesura que remuntem pels camps d’arròs esglaonats vers a muntanya sagrada. Sasak és la cultura i la llengua pròpia de l’illa, combinada amb l’islam, va guanyant protagonisme, atansant-nos al volcà; com als pobles van desapareixen les caputxes de les dones, inclús les nenes darrerament duen aquesta andròmina al cap.
                   El Gunung Rinjani és un parc Nacional, l’excursió és popular, també com a pelegrinatge. S’acostuma a fer en tres dies, cal guia i pagar l’entrada corresponent. És una pujada exigent pel desnivell que es completa. El primer dia es parteix d’uns camps d’arròs per anar vorejant el vessant, creuant multitud de profundes barrancades excavades mostrant la roca nua treballada. De seguida els núvols s’apoderen dels relleus, i definitivament es remunta per una pronunciada vessant, fins la vora del cràter, on hi ha un lloc d’acampada. 1.700m de desnivell, resten 1000 fins al cim. Se surt de nit per arribar dalt a punta de dia, remuntant per la cresta del cràter fins als darrers 300m. que són pit amunt i de pedra solta.
Des de dalt tens la visió de tota l’illa, el cràter interior amb llac en mitja lluna, i un con al centre jove i actiu.  
                    De tornada després de desmuntar el campament i davallar els 600m. que ens separen del fons del cràter, es passa la nit al costat del llac. Per la tarda els núvols fan net mentre reposes a les aigües termals.
El darrer dia es torna a pujar el cràter per l’altra banda, i es davallen, primer entre vegetació  de sabana i després pel bosc plujós els 2000m. Fins la porta del parc. El cràter de 8 qm. d’amplada, el llac, el volcà que fumeja, les surgències que tinten de groc les barrancades, els núvols lliscant ofereixen tota la solemnitat implícita a una muntanya sagrada. Cal ser respectuós i no molestar als genis que l’habiten, gaudint dels seus favors, estar mal vist fer corre una pedra muntanya avall o cridar.



Vista des del cim del Gunung Rinjani

                         Els balinesos practiquen un hinduisme arrelat  i particular, les ofrenes als bons i als mals esperits se succeeixen durant la jornada. Una celebració balinesa és d’un detall delicat, els guarniments fets amb col·lectivitat i mà artesana són de  materials naturals.
Passejant per les rodalies d’un poble qualsevol, deixant-te conduir per les fragàncies i la frondositat tropical, no és gens rar topar-se amb alguna de les moltes cerimònies que de tant en tant se celebren, motius mai en falten. Seràs benvingut, et convidaran a cafè a pastissets, participaràs de la festa, envoltat de persones ben arreglades i dones de bellesa subjugant, mentre els protagonistes de l’acte reben les benediccions de la sacerdotessa, que vela l’altar ple d'ofrenes configurades amb el gust exquisit, d’un poble amant del goig estètic.












Cim i llac del Gunung Rinjani



Illa se Sumba quotidianitat
Preparant guarnimets




Les ofrenes de cada dia
 



[1] Illa pertanyent a la Província de Nusa Tenggara Timur, de relleus més sinuosos que les seues veïnes, menys feréstega, a destacar que no conté cap volcà. Religió propia: Marapu. Les infraestructures turístiques són bàsiques. Les esperances d’un desenvolupament turístic, com a la resta de la regió, van ser escapçades pels atemptats de Bali.
[2] Cigarrets liats amb una mescla de tabac i clau.
[3] Nou que es barreja amb altres dos condiments i es mastega, sense engolir-se. Provoca una gran salivera de color roig, fins que arriba un punt en què no es pot retenir dintre la boca, i s’escup, aixì un parell o tres de cops.
[4] Principal punt de visita de l’illa de Flores. Volcà que erupcionà al segle XIX, en diferents explosions, deixels tres craters amb els seus llacs independents.