dilluns, 30 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (13)

             Són quarts de buit, la consolessa és alegre com unes castanyoles, la festa ha estat tot un èxit: les seus amigues han embadalit amb la casa, les parentes l'han admirada encara més, els nebots s'han fins i tot comportat. La noieta del poble ha ajudat molt, els ha mantingut distrets tota l'estona, és simpàtica i agradable, no fa pels nebots, però se la pot tenir en consideració per un futur. I el funcionari, déu n'hi do el funcionari!, la desitja tant... ella ja s'ho imaginava, però tampoc li havia dedicat més atenció, és un paio que per un moment puntual no està malament del tot, el pobre no sabia com ficar-se, a una de les seues amigues li agrada, ella no ho acceptarà mai, però segur que sí... les pobres, les seues relacions són tan escasses, que ni parlen ja d'elles. Demà li vindrà la noia i li farà la casa, és una bona noia, estrangera, se'n fa un tip, com el seu home, per mantenir a cinc fills... i tan jove.
Truquen a la porta del patí. El que tenen aquestes casetes és la seua intimitat. Una planta baixa, dormitoris superiors, el patí traster posterior i el jardinet d'entrada. Des del finestral veu qui és. Obra i se'n va cap a la cuina, desa unes ampolles mig plenes a la nevera. El visitant entra al rebedor buscant-la pel pis. La veu a la cuina, l'observa palplantat al bastiment de la porta. Ella fa per endreçar la cuina.
--Se t'ha fet llarga l'espera?
--Una mica.
--Què fas? --Li esventa mentre passa la baieta per sobre el marbre. --Ja pots anar començant.--
--Com?
Se'l mira burlesca: --Sí home, jo encara tinc per una estoneta, però tu ja pots anar fent. --Abandona per un moment el que fa: --Vols que em tragui el pul·lòver, a veure si així t'animes una miqueta més.
--(. . .) --Roman entre astorat i esparverat, mentre ella continua netejant, ara amb les espatlles descobertes.
--Què te la traguis, i te la pelis, cony!, sembles embadalit, que no en tens tantes ganes, vinga! --Insisteix.
L'home fa el que li ha dit, s'obre la bragueta i se la trau, sense fermesa encara, però seguint-la pel pis, quan ella desa els licors a l'armari del menjador, és ja ufana. L'aguaita de tant en tant, orgullosa com mai.
Però com ha arribat fins aquesta situació? Els secrets per més ben desats estiguin, es filtren insospitadament. No ho sap com va ser, però quan el va contractar perquè treballés a la casa, ja ho sabia tot. Qui li va xerrar? Algú que hagués entrat a casa seua durant aquells anys en els quals ella ocupava l'altar de la seua existència? No ho sap.
--Vols que pugem a l'habitació? Ja quasi estic. --La consolessa s'ha desbotonat el botó dels pantalons, però l'amplitud dels seus malucs impedeix que rellisquin. Ell continua pelant-se-la a un parell de metres de distància. S'aixeca la samarreta ensenyant-li el melic.
Puja les escales amb la polla en pompa, sacsejant a disgust. Obre la porta, es gira, mira de nou l'espectacle, satisfeta, no vol que pari, està tan excelsa que ni es fixa amb la miserable afecció del seu amant esclau. Abans d'entrar es trau els pantalons, amb una mà s'ajuda amb l'espatlla del Ramiro. Es queda amb calces negres de goma ampla, es toca, es toca més. És la deessa, la deessa del Ramiro, se li estarrufa fins al més ínfim borrissol. Llavors penetra a la cambra, puja i es queda de genolls sobre el llit. Fa que ell també hi pugi i es quedi de genolls davant d'ella. No paris, li diu. Es desfà de la samarreta. Li menja els llavis, sense tocar-lo. --Continua, continua... --Es magreja els pits per sota els sostens, s'estira els mugrons, se'ls atansa, tot just se'ls llepa. Gaudeix com mai, se li entela la vista, els cabells volen, no sent res, rep un cop de puny, junt amb el crit de: --No puc més.
De l'hòstia li sagna la boca, s'ha mossegat la llengua. La segona agressió és un xic més mecanitzada: la colpeja amb el peu de pedra de la llàntia metàl·lica de la tauleta de nit, enfonsant-li el crani. 

  Triana - "El lago" 

divendres, 27 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (12)

Els xicots agafen confiança inserint comentaris entre grollers i festius, a la conversa general que no desentonen del tot amb la reunió, fins i tot les amigues de la consolessa celebren complaents. Les postres les ha cuinat una de les amigues: uns dolços de mel o xocolate amb nous o ametlles. Licors i la gresca ja és engegada. Les dones es comencen a alliberar i la consolessa, bona aficionada a la música, posar a sonar unes peces ben ballables. El nostre funcionari convida a una de les senyores, la de les postres, que accepta immediatament. Les noies estrangeres engeguen a ballar entre elles, fins que els mansos les reclamen, davant la mirada de les seues núvies que fan per enllestir, netejant la taula juntament amb la consolessa. La Ramoneta balla tota l'estona amb la parella.
El ball és de rigor a tota celebració social per privada que aquesta sigui. Quan els ànims s'assosseguen, els convidats seuen pel jardí, refrescant-se, fumant, escurant les copes i dialogant, ara ja amb distensió, en cercles que es van obrint i tancant a menester dels congregats. És de mala educació no entaular conversa amb la major part de rogles possible, fins i tot la parella du a la Ramoneta, més que contenta, de rotlle en rotlle. Un s'interessa de principi, pel que es parla, per a després, a conveniència, canvies o romans una estona per educació. El funcionari i la consolessa conversen força estona sobre uns quants temes comuns, d'àmbit més professional que no pas personal. Les amigues ja ho comenten, se li veu de lluny que li va de cul. Ella, afalagada, desvia la conversa segons li convé, el paio de no li fa ni fred ni calor, però no se sap mai.
Entre una cosa i una altra, es fa l'hora de plegar. Les senyores comencen a preparar-se, el que encara les mantindrà ocupades força estona. El noi del taxista les reclamarà a dos quarts de set tocats. S'acomiaden de tots amb petonets i abraçades, un pèl fatigades i ja amb baixó post dinar. La resta segueix el seu exemple, la Ramoneta marxa amb la parella i les paietes, el nostre home es troba massa preocupat per acomiadar-se com cal de la consolessa. Ella el despatxa elegantment abans que a les seues parentes, a les que convida a entrar a cassa, per ensenyar-les unes compres d'un dels seus darrers viatges. Serà només uns minuts... les noies es mostren interessades, ara que els mansos protesten, ja deleixen per fer-les un bon repàs. El funcionari frustrat retira davallant capcot pel carrer. Pensa amb la Ramoneta, l'haurà de portar a casa, suposa que no li serà difícil trobar-la.

Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán - "Solo pienso en ti"

dilluns, 23 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (11)



La cita és a la una, la parella de la mobilette arriba a les dos tocades amb un parell de paietes estrangeres, duen uns mínims vestits que ensenyen més del que un vol veure. Han baixat fa un parell de dies de la muntanya, amb una de les excursions de tres dies del Gasolinero, i esperen abandonar el poble l'endemà amb l'autobús del migdia. La Ramoneta i el funcionari estan amb l'aperitiu amb què la consolessa els obsequia, acompanyats de tres dones de l'edat de l'amfitriona, cap d'elles del poble, que marxaran amb un taxi compartit a quarts de set del vespre. Són, una de la capital provincial i altres dos del poble de l'altre costat de la vall. Totes tres solteres, es veu que queden per sopar de tant en tant en alguna de les ciutats comunes. Aquest cap de setmana la consolessa les ha convidat a casa, i de pas al dinar. Cap d'elles és gens agraciada, podríem dir que la consolessa tampoc, però és que entre elles és fàcil destacar. S'entén la seua obligada solteria, per molts que elles facin per subsistir dignament, fan pinta de no haver follat en anys.
De l'altra banda de la família la representació es limita a un parell de noies amb els seus xicots, que pràcticament fins aleshores només parlen entre ells. Així que el front femení xerra desesperadament. No hi ha cap manso per les dones adultes, i l'únic home lliure no mereix gaire atenció. Segueix el front femení per una banda, el nostre home sol, i els dos paios parlant de les seues coses, penso d'aparells d'alguna cosa, en una punta del jardinet de la nova casa de la consolessa, quan apareix la parella amb les paietes.
Com els del poble ja els coneixien i només són canalla per les dones... la Ramoneta els encanta al primer cop d'ull. A aquell parell de paietes ja se les han follat i tot. La consolessa pensa que malgrat la diversitat dels congregats, amb l'àpat ja en marxa, la cosa anirà rutllant amb més facilitat. Cosa que no esdevé fins que l'alcohol, mig ho arregla, ben avançat el dinar. Fins llavors el nostre home fot el papallona. Es col·loca davant mateix de l'amfitriona que de seguida es desfà de pul·lòver que du, ensenyant l'esplendidesa de les seues espatlles i la fermesa dels seus braços nus al funcionari, que ràpidament s'adonà de l'error: millor hagués estat una posició propera i frontal, sí, però en diagonal. Tenint-la tan a prop, és obligat a censurar el seu esguard, el que el delata encara més. La consolessa es mostra molt amable i correcta (potser en excés) en tot moment, fent els possibles per incloure al funcionari en la conversa que manté amb les seues amigues, circumstància que a les altres poc importa. En una punta de la taula seuen els dos mansos de les parentes de la consolessa. Les noies també serveixen de cambreres, portant els plats plens des de la cuina, després també els recullen, la consolessa de tant en tant les ajuda, la Ramoneta també plega plats bruts, les altres dones no aixequen el cul de la cadira, i per descomptat cap dels homes. 


 

divendres, 20 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (10)


El divendres la Immaculada disposa d'un forat a l’agenda. No vol fer cap al dinar tibant-li la polla, cal desfogar-se abans; el nostre home considera que les palles són per la canalla. La Imma atén, al contrari d’altres, amb gentilesa, factor que li ha creat una excel·lent reputació entre els mascles de la vall. Malgrat la seua edat, en un no res arribarà a la cinquantena, es conserva la mar de bé. S’ha casat un parell de cops, la primera vegada el seu marit no ho va poder suportar. Així que es va casar de nou amb un client, d’això ja farà més de quinze anys. Actualment atén un parell de dies a la setmana: els divendres i els dilluns, per aquesta raó no és pas senzill trobar lloc pel mateix dia. Tampoc fa més de dos clients al dia: un al matí i un a la tarda, les nits són sempre pel seu marit. El funcionari amb tot ja havia reservat amb antelació, ell visita també a les altres bagasses de la vall, però com la Imma cap. Les altres són més joves, sí, però no són ni la meitat de professionals que ella. Mai té pressa, ell la freqüenta a les tardes, berenen abans o després, segons. Surt de casa la Imma ben satisfet, no com les altres, de les que s’endú una sensació de disgustada feblesa dins dels calçotets.
La cosineta Ramoneta fa poc que ha complert els divuit anyets. Els pares se sorprenen de la invitació del nebot funcionari, però davant la presència de la viceconsolessa i l'acompanyament, sempre ben ponderat del nostre home, no hi posen cap impedimenta, ans el contrari: és un bon moment perquè la nena comenci a conèixer gent important, sortint del cercle habitual dels amics de col·legi. Aquest esdeveniment a ella li serviria per agafar experiència social, a més a més la confiança amb el nostre home és total. Queda clar que els pares no saben de la relació de la viceconsolessa amb la parella de la "mobilette", ni la seua assistència al dinar.
La Ramoneta no sap que ficar-se, sa mare maldiu les presses de la invitació. Si hagués tingut un parell de dies, hauria sortit de la vall, aquí no es troba roba per vestir com cal. La senyora fa les seues indagacions, i no en treu res en clar. Als seus cercles ningú s'ha assabentat del convit de la viceconsolessa, no cal dir que l'anterior porca marcolfa subalterna, s'ha beneficiat de la seua nova condició, en l'actualitat gairebé ningú la insulta en públic. Angoixada, finalment truca al nebot perquè li faci cinc cèntims sobre les característiques de la festa, la pobra està per anar a veure sa germana, per si alguna de les seues filles li presti alguna peça apropiada, encara que dels gustos d'aquelles tres patxots no es pot esperar gran cosa. El paio, amb molta cura, l'adverteix de la informalitat de la reunió, dedicada més que res al jovent, però no sense una certa rellevància social. El que confon encara més a la senyora. Quan el funcionari passa a recollir a la Ramoneta, la noia du un senzill vestit, ni massa modern, ni del tot tradicional, per sobre els genolls, d'escot recte. Una xaqueteta blau marí sobresurt de la bossa, per si al tard refresca. 
 
Los Angeles - "Momentos"


dilluns, 16 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (9)

Foto: J. M. Molgor.

Al cap de la tarda per fi s'ho han anunciat: la tieta està preparant un dinar de diumenge per celebrar la inauguració de la nova casa, poden portar algun amic. Prèviament ho va celebrar de manera oficial, tal com pertoca amb famílies i dallonses, ara vol una cosa més jovenívola. La tieta ja no és jove, però se’n considera, tampoc massa gent, una dotzena com a màxim.
Ell ha perdut el cul només escoltar-lo, quasi es delata. Calma, calma s’ha repetit. Està convidat si du parella, no volen que hi hagi massa mascles, ells són dos i la tieta segur que convida algun amic. Qui?, es pregunta interiorment, les amigues de la seua edat són uns lloros o estan totes casades. És per aquest diumenge, així que s’haurà d’afanyar. Convidar a una noia a una festa, per molt que aquesta no sigui una de les reconegudes com a festes oficials, comporta per un solter d'acord als estrictes costums populars, una transcendència difícil d’obviar. Com a poc és considerada com una petició formal de relacions, però la parella ha insistit massa en això de la companyia. En un primer moment pensa amb la filla gran del paio de correus, està bona, soltera sense manso, simpàtica, eixerida… no seria gens difícil explicar-li la situació, segur que de seguida ho entendria, però una altra cosa seria els seus pares. No, millor que no. La solució seria dur una estrangera o una d’un poble de fora de la vall, o també una parenta, clar una parenta! Ja ho té: la cosineta Ramoneta.
El dissabte se’n anirà a la perruqueria, n’hi ha dos, la mixta i la d’homes, la dels vells que diu el jovent. També es pot anar a casa d’una senyora, però allí només atén a les clientes de tota la vida. La Perruqueria mixta és d’una aprenenta seua, que finalment després de casar-se i parir un parell de criatures, va demanar un préstec al banc per obrir el negoci en uns baixos de casa dels pares del seu home, que està molt ben situat. El banc li denegà, ara el director va avisar al Gasolinero, com sempre que s'assabenta que una empresa intenta arrencar a la població. Al Gasolinero no li disgustà la idea, prestant uns diners a la perruquera, a un interès molt baix a canvi d’una participació en el negoci. La senyora ho va consultar amb el seu marit, que treballa al camp, després van acceptar, sense fer cas dels consells de la mestra perruquera, que els animava a què fessin un petit viatge a la capital per comparar prestacions. A hores d’ara se’n penedeixen de la decisió presa tan a la lleugera. Mai el Gasolinero convindrà a vendre’s la seua part del negoci. Calè calent cada mes, sense fotre brot, aquest és el seu axioma preferit.

The Velvelettes - "Needle In A Haystak"



divendres, 13 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (8)

Quan passa el fort de la calor surt cercant als col·legues. Últimament li estan escalfant el cap amb la tieta, la del viceconsolat, diuen que li faran de bo. No són gent de fiar, i menys esperar que li facin venir bé. Evita els comentaris, dissimula intentant canviar de tema. Està bé per recollir informació, sense que es noti, sense ficar-s’hi... si volen xerrar que xerrin, que aviat els hi passarà, se'ls escalfarà el morro per qualsevol paieta nouvinguda i no parlaran de res més, ni tan sols dels futurs negocis que els hi recomana el funcionari. Com la negreta del mes passat, se la van fer tots dos, alhora i tot penso. La tia es va quedar deu dies al poble, quan només volia passar-hi una nit. Va fotre el camp sense un ral, sort que la targeta es va exhaurir i al banc del poble no li podien resoldre el problema, sinó encara estaria aquí, pagant-los tot el que convingui i més. Per què no li passaran a ell aquestes coses?
Habitual és del cercle dels cafès, l’encarregat de l’oficina de correus. El nostre funcionari ja el tenia tractat, però amb els enviaments de paquets de bolets assecats arreu del món, li ha estat molt útil la seua confraternitat. És un home una mica estirat, casat amb una cosina llunyana del Gasolinero, ben estant, poques preocupacions, mitjana edat, lent, però eficient. Són ell i el carter, tots dos porten el servei de correus, i si n’hi ha feina que s’esperi. Prou ho sabem els turistes, a les guies surt força criticada la inoperància del servei de correus del poble. Serà per a ells, a la resta els hi funciona prou bé, sense queixa. El nostre home s’ho fa quasi tot ell sol: arriba, passa, pesa, franqueja, col·loca els paquets al lloc corresponent, paga, dóna les gràcies, s’acomiada i marxa. De vegades amb la petita oficina plena de gent estrafolària, desesperant per enviar una postal o comprar uns segells. Els enviaments de l’artesania local tenen una creixent demanda, els tràmits els porta directament l’encarregat de correus, no fa cas dels compradors. L'artesà o un dels seus ajudants, acompanya a l’oficina al client i des d'allí s'omple la paperassa i es liquiden les despeses de duana i tot.
La farmàcia, els medicaments, aquest és el negoci, no aquí a la vall, a fora. Es pot estendre una petita xarxa que després, amb la gestió dels beneficis s’aniria consolidant, inclús créixer una mica, no massa, perquè no es faci tan gran i incontrolable que els acabi devorant. No s’ha de ser tan ambiciós com per despertar enveges perilloses. L’home funcionari intenta inculcar aquest missatge als seus, creu ell, socis. Pels socis ell és un col·laborador que s’està fent massa gran i pesant, caldrà tallar de soca-rel. Els futurs negocis, mal de cap els hi fot, si han mal viscut de la llenya i amb els bolets els hi va millor, després una altra cosa serà.

Velvet Underground - "Pale Blue Eyes"


dilluns, 9 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (7)


 
          Can Romero és un ampli local destinat a banquets i festes, obre el menjador diàriament. Ell s’hi atansa a mig matí a fer el cafè. Al poble no és costum, encara que uns quants estan important alguns hàbits forans, com el de prendre el cafè a mig matí. Fins i tot li van suggerir a Romero que col·loqués tres o quatre tauletes davant la portalada, així els dies de bo poden estar-s'hi a l’exterior, tal com fan a les ciutats. La porta de Can Romero queda aixecada del nivell, per compensar l'horitzontalitat amb el pendent marcat pel carrer. Un petit descans o plataforma amb unes tauletes, fa prou goig i més als que gaudeixen de la terrassa, amb elevada perspectiva sobre qui transitar pel carrer.
No són gaires els que repeteixen cada de matí, en canvi sempre s’hi apunten alguns forasters, així doncs, el Romero ha hagut de contractar un cambrer que es cuidi de la terrassa. És estrany? Es pregunta el funcionari, com una noia de costums refinats, com la senyora cap del viceconsolat, no s'afegeixi al cercle del cafè matinal. Qui no falla, és l’oficinista de l’empresa de guies del Gasolinero, un paio estranger de lluny, vagarós i malforjat, una dura competència com a mascle. Però tornant a la noia, va respondre a la seua salutació amb un clar somriure. Duia el cabell recollit i unes ulleres fosques, no feia fred ni vent, però portava mocador de coll bicolor. Les faldilles li volaven sobre les botes, estava destrempada o de tant anar al sud, trobava encara fresques els matins del final de la primavera? A l’estiu resideix més al poble, ell frisa per anar un dia a l'oficina del viceconsolat i veure-la escotada i amb faldilla curta.
El funcionari dina a casa dels pares, fa la migdiada i se’n va a casa, a l’altra riba del poble. Això el fot, la casa la té per una herència d’un oncle solter que es va morir encara jove. A l’altra riba és com el barri pagès, allí hi ha horts, animals, quadres. Si poca cosa és el poble, l’altra riba és el no-res. Ara que la del viceconsolat viu a la part alta, està pensat a canviar-la per alguna de les cases que resten per vendre. Llàstima que la part alta tampoc és gran cosa, la millor és la zona enganxada a la segona plaça, sobretot la part superior, que és on hi ha tot, l’hotel guapo, cal Romero, les delegacions oficials, les botigues, a quatre passes de la primera plaça que és la porta del poble, el centre. 
 
Prefab Sprout - "Johnny Johnny"


divendres, 6 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (6)


Aquest matí el funcionari ha exasperat a una senyora que intentava tramitar una sol·licitud. L'ha fet esperar una estonada, confonent-la amb què la màquina s’havia enganxat i una signatura que no veia prou clara. Era mentida, és una persona que no li cau bé. A la seua oficina són quatre treballant, sempre n’hi ha un de vacances, un altre de baixa o esmorzant. Difícil és trobar a dos funcionaris alhora a la delegació del govern. També tenen un cap, aquest porta igualment la subdelegació de turisme. No fot brot en cap dels dos llocs, en un no cal i en l’altre tampoc. Els assumptes de turisme els porta el municipi en exclusiva, com els de cultura, dels que també cobra el delegat del consell provincial. Aquest element, almenys no disposa de subalterns, amb tot i amb això penca una mica més que el capitost de la delegació del govern, cap del funcionari col·lega de la parella de la “mobilette”.
Hi ha dies gloriosos pel funcionari: són quan arriba algun tipus de tràmit pel viceconsolat. Com només n’hi ha un, és el viceconsolat i prou, no cal cap referència nacional addicional. Aquests dies ell mateix s’encarrega de les diligències i és més, les porta en pròpia mà a la seu del viceconsolat. Aquests dies són pocs i rars, la delegada porta directament els assumptes importants a la capital, per això són encara més preciosos. Creu que és la persona que viu millor del poble. Es passa més temps fora que no pas dintre la vall, i el seu sou no deu estar pas malament, ell no sap la quantitat exacta, però es va assabentar de primera mà de les ofertes que es van fer al país del viceconsolat, per reemplaçar a l’anterior vicecònsol. Després de l'escàndol que hi va haver amb l'assumpte del nano mort, l'obsoleta normativa de relleu de càrrecs es va modificar, actualitzant-se a les realitats presents. Conclusió: càrrec vacant sense cap sol·licitud de relleu. Solució: eliminar el càrrec per poc pràctic i despesa excessiva, requalificant a l'única empleada en cap del viceconsolat, amb contracte de quatre anys a renovar per ambdues parts. No es va sentir cap queixa de l’antiga secretària, ans el contrari, es va comprar una caseta nova, això sí, a la part alta del poble, on no són tan cares. I viatges amunt, viatges avall, maletes noves, roba de marca, taxis cap aquí, taxis cap allà, no repara en despeses, i lo bona que està. El porta boig al pobre funcionari. L’altre dia la va veure que baixava de casa, segurament aniria a treballar, ell la saludà des de la porta de can Romero, que és un dels pocs llocs del poble on es pot prendre un cafè com cal, com els que fan a la capital, no les banyeres aigualides de muntanya. 

 

dimarts, 3 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (5)


La truita de bolets és un plat que àdhuc surt a la carta de l'hotel guapo, tanmateix prefereixen comprar-los (a la parella de la “mobilette”), i fer-los preparar en alguna taverna local, fins i tot n’hi ha que en compren per endur-se'ls. Arran l'avinentesa els primers espavilats del poble, en realitat quatre ruquets pocapenes, que en adonar-se de la facilitat del negoci de seguida van muntar matusserament la distribució i venda. El problema és que el producte és limitat, i no hi ha costum de comerciar amb ell. El que va fer la parella, és millorar les comandes i cercar noves fonts de subministrament. Un cop trobades, tot va ser bufar i fer ampolles. Sempre hi ha la gent que no sap que fer dels bolets, inclús els hi fan nosa al rebost. Quan algun familiar els hi porta una bossa plena, comentant-los que tot tornant al poble el xofer de l’autobús, ha fet una curta aturada per collir-ne uns quants, se'ls hi accepta més que res per cortesia, però hi ha cases senceres que no els hi agrada. Després resta jugar amb les intencions o ganes d’aventura dels clients, en això vénen apresos de la seua etapa al liceu. Coneixent les modes, les tendències que més complauen al turista hedonista, constantment necessitat de demostrar la seua rebel·lia vers el sistema que els seus avantpassats van implantar, en el qual ell, tan còmode i protegit se sent. Els tracten com a col·legues, no pas com a vulgars compradors, els fan sentir importants, i si una clienta es despista una mica, se la follen. S’ha de reconèixer que han tret or del no-res, ells ho saben, és més: estan crescuts. L’any que ve, a la seua nova destinació, hauran de cercar un nou negoci, cosa que no els amoïna gens, saben que se’n sortiran sobrats. Allà a la petita ciutat on estudien, es guanyen les virolles amb la llenya que ningú vol recollir, sigui dels boscos, dels arbres caiguts o dels productes de l’esporga. El consum de llenya va caure en picat quedant en mans de gent de mal viure i exclosos de la societat, però encara l'utilitzen molts particulars. Llavors la demanda supera l’oferta, cal en aquest cas combinar les ganes de desfer-se'n d’uns, amb la necessitat dels altres i moure un parell de furgonetes que alhora que recullen i manipulen, distribueixen després als clients. Tot de cobrament directe, res d’impostos ni papers, ningú no en vol.
Al negoci de la llenya hi ha massa gent a repartir, cal menester de peons per tallar, carregar, descarregar, netejar… Ells el van ampliar amb l’oferta de recollir ferralles i trastos vells o inservibles, tot i amb això d’aprofitar el viatge, els marges de beneficis són limitats. El negoci dels bolets, en canvi, representa menys feina, menys personal i més marge. Rumiant, rumiant, han arribat a l'elaboració d’unes taules de consum; es veu que la principal perillositat dels bolets és passar-se de dosis. Si no hi arribes no passa res, els efectes es dilueixen, per aquesta raó van fer picar al funcionari unes taules de relació sexe, pes, alçada i grams de consum, perquè tot vagi com ha d’anar. Els efectes són progressius: un estat de felicitat inicial, et condueix suaument a una lleu eufòria al·lucinatòria per concloure amb una serena i prodigiosa traca final. Les taules s’ofereixen com a regal als clients, amb una nota final subratllada en què s’agraeix un donatiu per les famílies desafavorides de la comunitat, tots dos són l'única destinació del petit cànon voluntari. Alguns clients es pensen que es tracta d’una imposició legal; la viuda els fa pagar una taxa de sojorn per preservar la vall, arreglar camins i cuidar l’entorn, abans d'abandonar al poble.