divendres, 31 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (12)


Finalment han estat parlant tant de massatges, que el Damiano no li ha fet cap pregunta de les que ell creu importants. Fa uns dies que és al poble i quasi ni ha sortit de casa. Es va trobar el rebost ple, encén el foc al tard i dorm d'hora. Nota que dorm molt, s'aixeca tard, però a gust, esmorza, per ell l'esmorzar és sagrat, després neteja una mica i es tanca al despatx. Dina a l'hora, descansa una mica, i es torna a tancar al despatx, llegeix una bona estona (ha descobert la captivadora biblioteca de què disposa), quan es cansa, surt a prendre l'aire, acostuma a ser quan els veïns van o tornen del passeig, llavors xerren una estona, torna a entrar casa, posar la ràdio i es prepara un sopar lleuger. Llegeix una estona més o escolta la ràdio i se'n va a dormir. S'adorm ràpid, profundament, s'aixeca a pixar quan encara és fosc i torna al llit fins que es desperta a l'hora que els nens ja són a escola.
Al Serafí li agrada sortir a passejar amb son pare. Ara que ja comença a fer fred, el tapa ben tapat i fan el tomet. Mai havia compartit gaires coses amb el seu pare, en un inici es veia obligat, perquè el vell no vol passejar més que amb ell. El silenci els acompanya, lentament de la mà recorren tots els racons. Li permet observar la seua obra, les coses que es fan malbé, les que s'han d'arreglar. Mentre passegen barrina les millors solucions per a cada cas, la combinació de materials, les textures, els colors. Pensa a veure als picapedres, acompanyar-los fins i tot a les pedreres per escollir el material que més l'interessa. L'any que ve s'hi ficaran amb l'entrada sud. Mai li ha agradat aquesta entrada, les altres estan prou bé, ja té la conformitat i només els hi resta anar solucionant els problemes del projecte. El rei va insistir molt de què no per engegar una obra major, descuidin les altres, per això abans que la neu colgui els carrers, volen enllestir les feines pendents i avançar-ne algunes. Durant l'hivern es dedicaran a reparar i a reconstruir l'ornamentació malmesa, la parella d'escultors fa temps que hi treballa. El projecte de l'entrada sud serà el més important en què hi hagi treballat mai. Diuen que cada generació dissenya una de les entrades, n'hi ha set, sis d'elles esplèndides, menys la sud que és a la que a ells els hi pertoca. Els hi han dit que és l'entrada menys important de totes, la sud només l'utilitzen els que van vall avall, ni tant sol té un nom escaient, Sud, per què és la més baixa? L'inferior, la dels xiquets, els pescadors, el bestiar a la tardor. No és pas l'entrada de les Esfinxs, amb la seua portalada culminada amb un arc de doble punta, que segons com et col·loquis emmarca les tres esfinxs. Ni l'entrada Vetada, la que més s'utilitza per pujar als llacs, feta amb els marbres de bretxes roses més allunyats del poble. És la seua gran obra, encara que també tenen pendent la reestructuració de la plaça de la Distribució, una denominació periclitada, que actualment amb el desenvolupament de la xarxa urbana, no reflecteix la seua privilegiada categoria.     

Missippi John Hurt - "Lonesome Valley"


dilluns, 27 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (11)

El segon dia rep la visita d'un fuster per saber si li convé alguna cosa. Ara no li podria fer, en aquesta època els fusters tenen molta feina, la gent sempre espera a fer les coses a última hora abans de l'hivern, però que com a molt, en unes cinc o sis setmanes estaria a la seua disposició. A l'hivern la gent no vol obres a casa i la feina de taller no mata, a més a més, ell prefereix treballar per encàrrecs concrets, mentre els altres fusters dediquen els mesos de fred a jugar a ser artistes. Igualment per aquestes dates són molts els que estan ocupats en la sega de la darrera collita, la tercera, la que servirà per omplir les sitges per passar el llarg hivern sense penúries. Els pescadors són fora, a l'hivern els llacs es congelen, llavors ara baixen cap als torrents a pescar amb la mà truites sota les pedres. Sempre se'n porten alguns voluntaris, més que res per ajudar-los amb el transport. La pesca és divertida, de tant en tant en comtes d'una truita els hi apareix un serpot, que un cop d'espellat i eixugat, pres amb una sopa ben calenta és el millor dels remeis pels mals refredats. Al jovent els hi fa patxoca acompanyar-los, uns dies trescant pel mal país, obrint pas, saltant pels blocs dels barrancs, dormint en petites cabanes improvisades amb enginy secular, i d'aquesta manera es lliuren per uns dies de la sega, una tasca que no per necessària deixa de ser rutinàriament força feixuga. Quan regressen ho reviuen explicant-lis als amics, a les noietes, als noiets... Pels quatre pescadors és com unes vacances amb companyia, abans d'un hivern que dedicaran cadascun a les seues aficions, en espera de què es descongeli el primer llac, tradicionalment mai s'ha volgut pescar a l'hivern, així tampoc l'esgoten.
Serafí, és el nom del fill del vell Examinador. Treballa de paleta, però no construeix cases, es dedica a l'exterior, a l'urbanisme: carrers, places, jardins, voreres i vorades, tot el que sigui el nucli urbà, no s'acaben mai la feina. Ja des de la primera visita el Damiano va quedar enamorat de la cura en què es tracten tot el conjunt d'elements urbanístics. Fins llavors odiava qualsevol agrupació de cases en forma de poble, com a única referència del poble capital de la Vall, i la deixadesa dels seus carres amb la brutícia acumulada pels seus voltants, cosa que amb el temps, la millora econòmica, i sobretot la dedicació de la viuda, han anat esmenant. Cada tarda quan acaba la feina va a casa son pare, l'arregla una mica i surten a passejar. L'altre dia li comentava al Damiano: quan arribi l'hivern no sap que farà, amb un metre de neu pels carrers no podran sortir a caminar, l'any passat son pare estava encara bé, ja tenia la malaltia, però no era tan avançada. Després li fa el sopar i l'agita, es queda a dormir. Pel de matí, fins que ell arriba, dos senyores es tornen per cuidar-lo. Una de les quals, és una excel·lent massatgista, de tot tipus de massatges remarca, és una experta, i no n'hi ha molta gent que ho sàpiga, és una dona molt discreta. Ell mateix fa ben poc temps que ho sap. Un dia que li feien mal els lloms d'enrajolar i ella que ho va veure, li oferí els seus serveis. Mans d'àngel, i després, un catàleg d'una diversitat extraordinària, el que li manca és gent per practicar, ella sap una gran teòrica, ha après en poc temps i està veient que això és el seu. Insisteix tant que li trau una cita del Damiano, més encara quan li diu que estava a punt de fer una visita a la Felisa (l'actual millor amant d'Escalabornava).
--La Felisa està molt bé, la Felisa té lo seu, però jo no menysprearia a la senyora Ramona, té massatges que són una autèntica delícia, té massatges fins i tot en què pots interactuar amb ella, deixa que ella mateixa t'ho expliqui.




divendres, 24 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (10)

             

            Al carrer dels Examinadors hi viu el Damiano. Es diu així només que tres dels immobles siguin habitats pels Examinadors. Els carrers al poble, no són un parell de fileres compostes de cases consecutives, ni molts menys. El barri de la Lluna, que és el que trobarem si des de la casa del rei anéssim al bosquet, que és com anomenem els vilatans a una agrupació de pins, els més alts de la vall, a la part baixa del poble, tancat per les cingleres del cementiri. El recorregut del vianant s'assemblaria més a una configuració de trèvols de tiges curtes, creixent des de la casa del rei i la plaça del Sòcol. El carrer Examinadors ocupa una ziga-zaga perifèrica, cal que el petit esforç del desplaçament, conjuntament amb la distància, permeti la reflexió de l'interessat, i la pau dels afores faciliti el treball del professional.
Tenia la casa preparada de feia dies. No és gran, per a una persona sola, suficient, més que suficient. El millor la terrassa del darrere, suportada per les pilastres que oculten la llenya i la molsa seca. La terrassa ofereix una vista neta, oberta just la vall d'enfront, obaga i vestida. Li recorda una mica el mas dels seus pares; el cromatisme no té res a veure i allà la vista és molt més amplia. Davant, un escuat jardí prepara el pòrtic d'entrada i el rebedor interior. Un xic desplaçada a l'esquerra, la casa del vell Examinador. Cada vespre surt a passejar amb el seu fill. L'algutzir el va rebre recentment arribat, tranquil·litzant-lo de seguida, sobretot que es prengués el temps necessari en adaptar-se, tant al poble com a la seua nova ocupació. Les portes i les finestres són ben ajustades als marcs sense joc de cap mena. No haurà de patir per això quan arribi el fred. Ara que ho pensa!, no ha passat mai un hivern aquí dalt, sempre hi pujava avançada la primavera o a l'estiu, com a molt a les darreries, tot just iniciada la tardor. La llar de foc ocupa una paret del saló central, a l'altra banda hi ha el dormitori, a dalt la golfa netejada de poc. El bany toca a l'habitació i la cuina darrera amb un accés propi a la terrassa. El seu despatx és tot entrant a l'esquerra, no és tan gran com el saló, però déu n'hi do, hi caben perfectament tres cadires per les visites, ell no sap si anomenar-los: clients, visites, fins i tot pacients... preguntarà que és el correcte. De moment prou feina té a ficar en ordre el despatx i així aprofitar també en afilerar-se una mica.
 


dilluns, 20 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (9)

Foto: J.M.Molgor.
La canalla ja ha sortit de l'escola, se sent la cridòria. El vell Examinador passeja de la mà d'un home que podria ser el seu fill. Camina lent amb el cap cot, mussitant frases inintel·ligibles pel seu acompanyant, que de tant en tant s'atura per demanar-li si vol alguna cosa, poques vegades li fa cas. Als cabrers se'ls hi atansa l'hora de munyir. La pastora condueix les cabres a la cleda.

L'observador registrador de tots els efectes quotidians per ser consultat per facultatius o per decoradors, decoradors fusters, observador és el que explica les coses anotades que ho anoten i correlacionen. No tenim un correlacionador, com potser? Jo no ho sé pas.

“Jo no ho sé pas”, és l'únic que entén l'acompanyant del vell Examinador. És la frase que més repeteix, és la resposta a qualsevol pregunta, quan no el silenci.
L'home que podria ser el seu fill regressa a les seues cabòries. Un paio indecís, pensa que és del tot prescindible: la seua feina la podria fer qualsevol altre, fins i tot dur de passeig al vell, a ell tant se li'n fot tot. No hi ha gran cosa que el lligui a la vall, se sent pres, pensa que fora li anirà tot més bé, ell ja ha eixit moltes vegades, sempre ha tornat afalagant-se de les seues experiències i dels seus coneixements, però interiorment li rasca el rau-rau del fracàs. De totes maneres no té perquè no tornar-ho a intentar. Hi haurà algú que se'l mirarà malament, més d'un segur. Quan tot això hagi passat farà un pensament, no pot suportat més aquesta recança. Diuen que arriba un Examinador nou, llàstima que sigui un descregut.


divendres, 17 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (8)

--L'Anotador té ajudants?
--Oi tant, si no, no se'n en sortirien pas, pensa que ha de portar un arxiu complet de totes les activitats i de tot el que succeís al poble, a més a més si algú, com l'antic Examinador, els hi demana una feina extra, també l'han d'acomplir. --En aquests moments l'Eumir s'atura a pocs metres per sota ells, els espera amb la cara tensa, el llavi inferior caigut.
--Com va Eumir? --L'home no respon --Vols que et portem a casa? --L'Eumir ho agraeix amb l'esguard quasi imperceptiblement. --Au vinga baixa amb nosaltres, et portarem a casa i et donarem beure, tens set Eumir? --Aquest cop assenteix amb el caparró. --L'Eumir és un gran caminador. --El Recader amplifica la seua veu, tot explicant-li al Damiano, després se centra amb l'Eumir. --Aquest és el nou Examinador, Eumir, es diu Damiano, però tu ja no t'hauràs de preocupar per ell, són amb els teus ajudants amb qui se les haurà de veure. --L'Eumir fa per saludar-lo, es disculpa de no poder parlar, no li arriba prou alè a la gola. Tots tres homenots reprenen la marxa al ritme lent que les esprimatxades cames de l'Eumir suporten.
--A l'Eumir li agraden molt els lèmurs, és la principal autoritat a la vall. Coneixes als lèmurs Damiano? Realment són unes criatures fascinants. A mi m'agraden més els camèlids, em són més propers, però he de reconèixer que els lèmurs tenen la seua gràcia. Si t'agraden els felins, t'agraden els lèmurs, i si t'agraden els micos també, oi Eumir? --L'Eumir somrient assenteix. --L'Eumir ha viatjat a l'illa dels lèmurs, els ha estudiat, té una biblioteca extensa sobre el tema, fins i tot ha publicat articles, recordo el de les peculiaritats de les extremitats superiors dels ai-ais,
Se sent un fil de veu repetint un parell de cops: --Poca cosa, poca cosa...


dilluns, 13 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (7)

Un senyor puja les marrades, el veuen que se'ls atansa a pas decidit.
--És l'Eumir, ja ha hagut de sortir disparat de casa.
--No el conec, on va, potser ha de fer alguna cosa per les esfinxs? Jo sempre que haig estat, ho he trobat tot molt ben indicat, tot polit, el camí net sense pedres, sembla que estiguis en un altre lloc.
--No, al pobre quan li agafa surt del poble i comença a caminar, avui li ha hagut de donar per pujar fins aquí, altres cops tira amunt cap als llacs. Si l'has de buscar, no el busquis mai cap avall, això no, ell sempre amunt, ben amunt.
--Vols dir que no hi rega massa?
--Massa!, no gens, fa anys pujava a les collades fins que es cansava i tornava a baixar, ara més d'un cop l'hem hagut d'anar a recollir esgotat i mort de fred per sota els llacs. Cada cop té menys força, segurament tot just arribarà a la darrera marrada, després baixarà. Això si no se li gira el cervell, i torna per si sol, potser l'haurem d'anar buscar.
--Així fa temps que està així?
--Fa uns anys, és l'antic Anotador. Jo el coneixia prou bé, raons de feina més que res, que després ens van dur a caminar plegats.
--Sembla que darrerament no els hi vagi gaire bé als Examinadors.
--Examinador?, no! Anotador.
--Perdona havia entès malament, deu ser que estic encara obsessionat.
--Bé, la veritat és que tots dos, tant l'Examinador antic, com ell, van treballar plegats per una llarga temporada. Després ja no. L'Eumir n'estava una mica tip de les exigències de l'Examinador, m'ho va confessar un cop que vam fer una ruta junts. A l'Eumir sempre li ha agradat molt caminar, i a vegades m'acompanyava, o jo l'acompanyava a ell, hi ha uns quants al poble que caminen força bé. Jo ho haig de fer per obligació, però n'hi ha d'altres que es coneixen la contrada millor que jo. Els més perfeccionistes s'especialitzen amb un racó, una clotada, una coma, i l'estudien a fons. Després les dades que treuen les lliuren a l'Anotador, i ell amb els seus ajudants, s'encarreguen de desar-les convenientment, per si algun dia fan de menester.


divendres, 10 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (6)

Foto: J.M.Molgor.
            Atansar-se a les esfinxs li asserena l'ànima. Home agraït d'assaborir un paisatge menys sever, dur, però no el semidesèrtic on ha viscut tota la vida amb la família. La cadència que l'aproxima a la vall dels seus avantpassats el reconforta. El senderó recorre externament la primera esfinx, una base ocupada per unes escletxes bufadores. Fa per penetrar a la vall, però encara no és possible. La segona esfinx, la més discreta, ofereix una feixa transitable que et du directament a la carena. Uns centenars de metres per sota la gran esfinx mostra el seu cap pla, amb el forat central que comunica amb la seua gola, habitada des de temps immemorials. Els historiadors ho han confirmat, descobrint a les excavacions de la balma les restes més antigues de la vall, el germen del poble d'Escalabornava, i segurament el seu origen etimològic. El camí descriu les dolces marrades que el contorn proposa. Des d'aquí les cases del poble, gairebé al centre dreta de la visió, es perfilen amb claredat. Llavors és quan els músculs es relaxen, els peus ja no fan mal, fins i tot es debiliten les tibantors del viatge. Un impuls de satisfacció convida a compartir l'experiència amb el Recader, la llengua corre solta amb la cooperació del company, que s'estranya de les afirmacions a boca plena del Damiano.
--Això no és pas com tu dius, mai al poble hi ha hagut cap mena de restricció o cap tipus de limitació d'entrada, o jo almenys no ho haig sentit mai, i això que jo sóc dels que volten per tot arreu i vulgui o no vulgui me n'assabento de tot. Que jo tingui entès, aquí viu tothom que vol viure, una altra cosa és que hi vulgui viure aquí dalt.
--Però... --El Damiano confós intentar reordenar les seues idees. Ell sap que no és llest, ni té grans dots de raonament, i quan pensa massa es confon encara més. --Són les marrades, no? Aquesta baixada després de les esfinxs, sempre ho haig sospitat, quan baixes cap al poble és quan et trasllades.
--Jo no sé el que tu creus Damiano?, les marrades em porten la visió de la meua vall, això em fot el cervell al capdamunt, que dic jo, no et fot!, també m'estimulen les idees moltes altres coses i en altres moments, potser a tu aquestes ziga-zagues et transporten i com tu dius et captiven, però per mi no representen res d'especial, no serà que la sang et torna a circular i per fi t'arriba a la matèria grisa?



dilluns, 6 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (5)

             Arran d'alba el Recader el desperta, dormia profundament, no li ha sabut gens de greu, ja n'estava fart de pujar i baixar blocs. Es fa clar, la llum brosta pel fons d'una serra paral·lela. Es troba bé, es veu fort, rejovenit, a punt per aguaitar la carena de les tres esfinxs que l'indicarà la presència de la vall d'Escalabornava. La moral encara li puja més quan, al cap d'uns pocs revolts les esfinxs treuen el cap, ara per fi és segur que com a més tard, aquest vespre hi faran cap.
Els contorns d'Escalabornava gaudeixen d'una suavitat estranya, al bell mig d'esquerpes muntanyes, la vall es desfila com un pinzell abans de ser vençuda per unes bretxes metamòrfiques força plegades, que emergeixen pregones fins a tombar en quatre cingleres esglaonades com quilles de vaixell. Pels dos extrems les aigües de la vall esculpeixen saltirons, precipitant-se ràpidament per les valls annexes, cadascuna afluent de la vall principal. Per la part superior s'estén lentament obrint-se en unes pastures i una zona lacustre elevada encerclada per carenes no massa altes, amb un parell de collats pelats. La banda encimbellada resta oculta per un escanyament que a més a més li fa variar de rumb. Aquests són els límits del territori. Les valls limítrofes són un pedregam inhabitable: rasclerots per dalt, herbassals esbiaixats, derrotats i clivellats per sota, un intricat  boscam fins a la llunyana llera.
L'oasi d'Escalabornava té modestos reflexos escampats per la serralada, per molt que les relacions entre ells són inexistents. Si has d'anar d'un a l'altre, paga la pena fer tot el tom per les valls principals, que no arriscar-se a una severíssima ruta creuant una successió interminable de collats, crestes i carenes, sense cap traça oberta, amb moltes possibilitats de quedar-te penjat en mal lloc, sense poder tirar ni davant ni en rere.



divendres, 3 de juliol del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (4)


Al Damiano l'acompanya el Recader d'Escalabornava, n'està una mica tip d'ell, no perquè no vagi al seu pas i l'hagi d'esperar, ja està acostumat, sinó perquè el Damiano és un cagadubtes capficat amb l'única qüestió de si sabrà desenvolupar dignament la seua nova feina. Es veu que ja ha fet proves i no li han anat gaire bé. Un recader sap que si has de menester d'un examinador malament rai, vol dir que alguna cosa no et funciona com cal. D'ençà que van sortir del mas dels seus pares no han parat fins a fer nit a una petita borda ben atrotinada. El Damiano comenta que aquesta era la seua feina, per la que creia que n'era predestinat i la que realitza a la perfecció: arreglar els camins, mantenir en bones condicions els aixoplucs pel viatger, però les patums d'Escalabornava no li van fer cas. No m'estranya, pensa el Recader, aquí l'importa, ell que es passa mitja vida recorrent els senderons més llunyans i inhòspits, ja se'ls coneix prou, i els que la gent necessita pels seus quefers quotidians, són prou fressats perquè tothom, fins i tot els més negats en orientació, en facin servei sense cap problema. No serà que li volia fotre la feina?
Després de la primera nit la marxa es va alentir força. El Recader ja s'ho sabia, ell hauria preferit fer nit al mas dels pares del Damiano, però les ànsies del Damiano ho van impedir, ara van a destemps, dormint a una borda extraviada, s'han desviat un parell d'hores del camí només perquè semblava que podia ploure. Amb aquest ritme trigaran un dia més del que havia previst, tot i les fanfarronades del Damiano que li assegurà que es recorria la distància en un parell de jornades.
El senderó pren força alçada, més que res per evitar les valls, més que valls, profundíssimes i feréstegues barrancades que desguassen en una antiga vall glacial reexcavada, indomesticable fins a força quilòmetres més enllà. Les puntes de les pistes dels miners són les úniques que s'endinsen pel territori, però d'aquí estan ni tan sols s'albiren. El corriol travessa tarteres de pedra fina i de pedra grossa, remuntant per un pendent costerut d'herba. El Damiano es mira malament al Recader, mai no hi havia passat per aquí. Ell per guanyar alçada, sempre tria cercar les marrades finals, per evitar precisament pujar a la brava pel vessant herbós, però no s'atreveix a dir res. El Recader està de mala llet, creu que podrà aguantar una hora més de patiment.
Mai sembla que abastin l'alçada adequada, en canvi pujant per les marrades, no te n'adones i ja ets al capdamunt. Per enllaçar amb el camí encara els resta superar una mar de roques que reposen en un vall suspesa, despreses dels esquarterats pics propers. No s'entreveu la fi, el desnivell és suau, els blocs immensos, un constant amunt i avall que esgota al Damiano. Al final prop del camí, li aclareix, hi ha un sota bloc habilitat per passar-hi la nit. El Damiano no l'ha vist mai, cau la tarda amb el Damiano amarat empetitit dins d'un món de granit esberlat. Fosqueja, el Recader l'obliga a caminar. És nit tancada i no pot apreciar que han sortit del rocam, ni que les calcaries substitueixen als granits, ni que han passat de llarg el sota bloc. Quan arriben a un conjunt de bordes, no reconeix l'indret, és exhaust, entra i s'estira mentre el Recader encén el foc, escalfa aigua i prepara un brou que li ofereix tot seguit.

Pascal Comelade - "Promenade des Schizophrènes"