dilluns, 28 de gener del 2013

A.C.J. ----- SET (primer)

Isabel, reconec amb recança que les meues darreres cartes em semblen, després de rellegir-les, cosa que faig constantment, més que res per seguir el fil del diàleg amb la teua prosa clara i directa, una col·lecció inacabable de sentiments auto-compassius i covards. Les frases, una darrera l’altra, cauen en la indefensió i la perplexitat. I penso: com m’has pogut suportar? Les teues cartes en canvi, quan les llegeixo em transmeten clarividència, em parles a mi, directament del teu amor al meu. Les teues cartes em fan plorar mentre ric, em fan surar quan estic deprimida, m’enfortissen, m’activen, m’exciten de tal manera que després de llegir-les em tanco al dormitori i m’acaricio tota. Hores d’ara em pregunto sinó serà aquest el motiu de què les llegeixo tan sovint, però que importa, crec que no cal traure raó de tots els actes que una fa.
Deus d’estar avorrida dels meus problemes amb el David i amb el treball, tant com jo també ho estava. Isabel, si encara guardes dintre teu l’espurna que va néixer en aquelles nits inoblidables, aquesta carta t’omplirà de joia tant com m’omple a mi escriure-la, perquè sóc una dona nova i decidida. Tal com t’ho dic, l’altre dia després de la festivitat de la lluna de primavera, el meu cor no es podia contenir. Era com si el pit em cremes, la ment m’anava a mil revolucions per minut, i vaig saltar, vaja si vaig saltar. Ho tenia que fer, per fi una força superior em prenia i em conduïa per on jo volia. Potser et sorprendrà el que ara et diré, molt em temo que tinguis de mi una imatge d’una persona més aviat poruga, però els esdeveniments s’han succeït sense pausa. Primer vaig plegar de la feina, no em va agradar mai, bé al començament potser sí, però de temps ençà es convertí en un fastigi. Pots creure’t que va ser molt més fàcil del que em pensava? Els companys van intentar retindrem, no sé si pel meu bé o mirant el seu propi benefici. Et seré franca, treballar en un equip, tota sola amb quatre homes, a vegades comporta certa intimitat. Tu ets la primera que ho saps, quan li vaig dir al David que el deixava em respongué que ja s’ho veia vindre, i amb mala bava em van preguntar, quin dels quatre era l’afortunat. A ell no li vaig dir que també haig deixat la feina, com als altres tampoc els hi vaig dir que abandonava al David. Et creuràs que els quatre es creien amants en exclusiva! La veritat és que va haver un temps que a mi aquesta relació quadripartida em provocava una sensació de preeminència indescriptible. Al començament vaig pensar que la situació no duraria pas gaire, i ja veus la ingenuïtat masculina no té extrem. Així que la cosa es va estabilitzar i actualment ja no em feia ni fred ni calor, no sé ni per què l’aguantava encara. Fins el dia en què tu vas aparèixer, i aleshores l’amor va arrasar amb tot.
Jo ho haig deixat tot, m’haig desprès de tot i m’ofereixo a tu nua i neta. T’estimo molt Isabel, t’estimo tant que no estic segura d’aconseguir expressar amb les lletres escrites a la pantalla tot els meus sentiments. A més a més, en aquests moments, em perdonaràs, però se’m fa difícil concentrar-me, estic massa excitada i les paraules se m’escapen. Tu ho ets tot per mi, i això que haig fet no és pas una demostració, jo ho veig com una ofrena, sol espero que l’acceptis. Isabel amor meu, sé que no t’esperaves una cosa així, és el que deia la meua avia: la lluna pren l’energia sobrant de la gent i la reparteix entre els que la necessiten, i ben cert, és que jo n’estava de necessitada. Ara sol desitjo veure’t i petonejar-te tota, fer-te tan feliç com em vas fer tu aquella nit, aflorar-te, menjar-te, compartir la teua vida, estimar-te.
Respon-me aviat amor meu.
Elsa, la que t’espera.

.                            .                              .                              .                                  .

dimarts, 22 de gener del 2013

Vídeos: Exploració de la Cova de les Campanes.






















          Dia 22 del 1. Única possibilitat: romandre a casa arrecerat contra la boira invasora. Escoltar A.C.J., cabussar-me en  "Britches Brew " de Miles Davis. Un bany de sal cap al vespre... intentar llegir una estona abans de dormir.


     Un altre del vídeos realitzats pel Manel Marsan l'any 1.996: Cova de les Campanes, de 800 metres de recorregut i 70 metres de desnivell. Troballa del GELL en les seves prospeccions a la Serra del Montsant.

http://youtu.be/KIjk_g8Gxrc

Revista Grallera-5 on es reflecteix les exploracions a la cova de les Campanes a la Serra del Montsant.

http://issuu.com/espeleolleida/docs/grallera-num5

divendres, 18 de gener del 2013

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-novè)

El poble fa un recés, extenuat pel foll anar i vindre, que el permeti recupera el nord. L’atabalament oblida lo fonamental i lo radical fa por.
Se li va oblidar el mal que li va fer; al seu amic no se li oblidarà mai, i no acceptarà una humiliació encara que sigui per l’oblit, per més llunes que al firmament creixin.
Faràs el que la teua façana comuniqui als altres, et marcaran el nombre del carrer i el pis que habites, fins que t’enterrin per inútil.
Tots som tan iguals, que no ens agradem i els agredim.
No entendre, no cal saber, els dansaires es nodreixen de la tècnica, desfibren el llenguatge, dessagnen a l’autor, captiven l’audiència.
Darrera d’un gran negoci n’hi ha unes aptituds ètiques detestables.
Aprofundir en una desoladora xacra social, és abocar-se al cor de les tenebres, la història que sempre es repeteix és la història universal de la infàmia.
A l'estança del cartell inesborrable, la pantalla il·lumina un repetit missatge: Què se’n ha fet de la pastoreta?
La somniarà aquesta nit, que es fica nua al seu llit, el cobreix amb un llençol i l’abraça per dormir junts. A l’endemà pensarà: avui t’he somiada i el voldré somiar demà.
El delit de sentir la sang de la cara corren embogida, acaronada per uns llargs cabells.
La presència dels absents pot enganyar la realitat, però tots hi són presents.
Dents grans, grans a la cara, orelles a joc amb el nas i els pels a joc. Aspecte maligne.
Per a què no se li oblidessin, es va apuntar en un paper les dones que més li agradaven, i en rellegir els noms va observar algunes coincidències. La Pilar no hi figurava a la llista.
La llum és tan blava, tan intocable que empetiteix la porta de casa.
El desig el va enganyar, i en satisfer-lo la va repudiar, però el desig el va tornar a enganyar.
Estava preocupada pel futur d’un familiar recentment decés. Totes les nits somiava amb ell, fins que una nit li va dir que es trobava la mar de bé.
Les limitacions es veuen amb la vellesa, es noten amb la maduresa, es dissimulen a la joventut; de nens les ignorem. No!, les acceptem, no! ens enrabiem i plorem.
Explicava i explicava i ningú li feia cas. Se’n va anar del barri, de la ciutat i li passava el mateix. Per fi va tornar a casa i és va ficar a pintar cares de persones que no havia conegut.
Superada una llarga inapetència, experimentà tres tristes relacions ràpides, i així continua. Pateix la síndrome encara per batejar, de la imperiosa fugida en acabar d’ejacular.
Res més agraït que un suc de taronja recent espremut, senzill i bo, sinó que s'ho preguntin als milers de sucs que venen als supermercats.
La vida consumida amb el temps que ha passat, no es vol comprometre amb el temps que vindrà.
És retroben tots els vespres on sempre, i com sempre és retrobaran demà.
A les candoroses se les sedueix maltractant-les, a les belles amb inseguretat, a les arrogants amb submissió, a les maternals mostrant-te desvalgut, a les lletxes amb arrogància. Poca cosa més hi ha company.
Moltes miques, sempre seran un munt de miques.
Pensa amb els que van marxar, ja de ben jovenots. Creu que van veure que era tot esgarrat, i no valia la pena...
Habitualment ens sentim diferents en la nostra manera de reaccionar vers als més propers, quan ens incideix qualsevol exemple que ha incidit a tothom.
És ficà tot sol en un projecte precari. Actualment, la desídia dels amics el pertorba. Ho contraresta intentant cercar nous amics llunyans, per a què el rescatin del seu desfici.
Només ocupem els espais buits quan sirguem. La major part del temps restem desocupats com envelats de platja esperant els estiuejants.
Un màxim de tres manies són acceptables, més ja no. Als meus amants no els hi haig permès mai transgredir aquest límit.
Per què us preocupeu tant? Obrint aquella porta tornareu a la normalitat.
Quina vida que porto! Aquesta és una de les més dures que m’ha tocat.
D’habilitats i talents naturals, en rebem tots com a mínim un parell. Jo mateixa, sempre haig tingut facilitat per nedar, o per comprendre llengües mortes.
La felicitat: sortir a l’hivern d’una piscina calenta i engegar la radio.
Cada cop que circula per davant, fa culpable a la feina de no veure a la seua amiga.
Muchas veces la magia no es tal, no tiene un origen sobrenatural. Es como cuando estás escuchando un concierto de un trio de contrabajo, piano y bateria, y de repente te parece escuchar una trompeta, y piensas que es la hostia, y no, no es más que el virtuosismo del contrabajista que consigue hacer sonar su instrumento como una trompeta.
Demanen: per què qui viu en al carrer Celeste Mendoza, es creu més? Per què és únic amb els seus i diferent amb els del carrer d’Os Mutantes de més amunt?
Va passar una lluna de primavera a Edimburg. Després cada any ho recordava: --Tal vegada a Edimburg... compartint-lo amb els seus, fins que anys més tard es va suïcidar.
Sempre la busques on no hi és, què faries si la trobessis on ets?
Aniré allí i faré una cosa, després prendre el sol i tornaré cap a casa. Ho programo al matí, i al mig dia ja ho he fet tot, i ja sóc a casa.
El secret està en apreciar a totes les persones que van a l’autobús, vampiritza-les si vols!, per ínfim que sigui el trajecte compartit.
Todos venimos del frio, todos venimos del frio. Que frio, que frio. Que bueno cuando el frio se va. ¿Però cuando volverá?
És una música subliminar, et recull l’ànima llençada com un paperot esborronat, i amb una imperceptible escalfor la fa surar, encenen-te les puntetes més elèctriques i prens consciència d’allò que vas dir: de què si anem baixant el llistó contínuament, aviat ens fotran de pals per tot arreu. --Te equivocas hombre, es sublime.—
Un dia ho vas llambregar, i mentre, sabies que ho reviuries incansablement en els teus pensaments. Així vas fer. Ara al menys saps que existeix, però ja no et demanes per què ets incapaç de retenir-lo. Havia un moment en què et feies massa preguntes.


diumenge, 13 de gener del 2013

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-vuitè)




Sembla que se li ha menjat la llengua el gat, però no, tan sols passa per un mal tràngol. Decideix ficar-se sota la pinya d’una dutxa de colors, “El Xorro Mandalay”. En aquest, els congregats amb la persistent voluntat de rebre la tintura sobre la pell, han d’esperar que el seu únic broc quedi desocupat. Així és formen uns cercles de persones que riuen i s’ho passen en gran, mentre els hi toca el torn. La gracia està en les pallassades i divertides ocurrències que fa el personatge sota el doll de l’aigua multicolor, i finalment descobrir el color predominant combinat amb la melanina de la pell del banyista, que després s’afegirà a la colla del seu mateix color, corejat per tots els seus nous companys. A ell, el cap negre i el cos groc, el fa cercar als seues semblants, llàstima que no més n’hagi un d’igual, i no poden competir amb la cridòria de les masses quadriculades que són a punt d’agafar a l’equip carmesí. De vegades és més fàcil confraternitzar entre perdedors, que no pas entre guanyadors. La gent que està acostumada a guanyar ho veu com lo més natural del món, i amb festejos de joia, saltirons i frases fetes, mai acaben de confraternitzar amb els altres guanyadors amb prou calat. En canvi dos paios, al bell mig de tan astorat calidoscopi tropical, amb les testes embetumades i els cossos com dos llimones, no tenen més remei que apariar-se per sargir els cassigalls de la derrota. Al cap de poc temps es fan unes confidències que segurament mai es farien uns guanyadors qualsevol:
El perdedor pintat de groc i negre amb les cames més dobles: --És que des d’un temps ençà em fa l’afecte; no sé si a tu et passa el mateix, suposo que no, no per què l’atzar ens hagi triat una combinació de colors idèntics, entre les mils possibles, i que pertanyem a la mateixa generació, m’equivoco?
El perdedor pintat de negre i groc amb el coll més llarg: --Any amunt, any avall...
El permetedor de peus més grans: --És clar home, nosaltres vam néixer seguin les series mitològiques del canal públic, quan s’acabava la pel·lícula d’aventures del dissabte per la tarda, i començava el partit de rugbi, llavors a l’escola encara ens feien estudiar les vides dels escriptors i dels poetes, i aprendre els teoremes de memòria...
El perdedís de mans més fortes: --Sí, els últims que van veure els vells barris aixecats.
El perdedor que sua més: --Però els primers que van cobrar per no fer res. -- Aquí ve una pausa que els derrotats es prenen per soltar unes quantes riallades inconnexes, que inevitablement conclouen en un sospir contingut.
El perdedor... de braços més peluts: --Tot això està molt bé, però vull tornar a l’inici de la nostra "platica", jo no sé com et dius, ni de què fas, i la veritat m’importa un rave, no t'ho preguis malament, només és una forma de parlar, jo sóc així, a vegades me s'ha dde deixar entendre. El que jo et volia dir al començament, el que ara et dic... tots dos som homes, no?-- Pregunta retòrica de la que no s’espera resposta.—Doncs ja està, és lo que em passa amb les dones... com et va a tu amb les dones?—Pregunta a la que no dona opció de resposta.—“Com si com ça”, com a tots, no?—Menys opció de resposta encara.—Tu saps, jo no sóc dels que es casen.
El perceptor sense afaitar: --Jo crec que tampoc--.
El perdedor panxut: --I els nanos m’encanten!, vaig estudiar una especialitat i la vaig fotre vent per dedicar-me a cuidar nens, com a pare de lloguer. Sí, diuen que és molt fotut, molt dur i tot el que vulguis, però dona unes satisfaccions que ni t’explico tu. A més els homes podem tenir fills fins quasi bé l'espitgem, i tan com pugen les paietes d’avui en dia... jo no renuncio a res, qui et diu que un dia no fota un cop de cap i pum, dóna continuïtat al meu llinatge. Escolta que això és més fàcil del que sembla, va d’un dia per l’altre, quan menys t’ho esperes ja tens la prole muntada i el que abans et semblava blanc ara et sembla negre i a l’inrevés. Però el meu problema no és aquest no, el que em passa... estic per anar a buscar ajuda i tot, el que passa és que no ho veig clar, no ho sé, si conto el meu problema a un desembussador de cervells potser ho arreglarà amb alguna droga i vinga que passi un altre, i jo el que no vull és viure enganyat, a nosaltres ens van ensenyar a agafar els trencacolls pel pit i a carregar sobre les espatlles les nostres debilitats i les nostres culpes.—Aturant-se uns segons per a reconsiderar tot l’embrollat que ha deixat anar per afrontar la qüestió amb claredat. Al perdedor de peus com a barques se li està endurin la pintura sobre la pell.
El perdonavides que se li escapen els mocs: --A la gent no li parlis de ponderació i criteri, la gent va buscant el camí més fàcil.—
El perdurable amb arracades a les orelles: --Què pateixes al·lèrgia?, et raja el nas i tens els ulls inflats i plorosos.—
El perdedor d’esquena més ampla: --No res, potser una mica, una planta que deu d’estar polititzant, i amb la mica de vent que s’ha girat...—
El perdonador de pell més dobla: --Ai!, la primavera és fotuda, jo fa anys vaig anar a un especialista i adéu mucositats, ja et passaré l’adreça si vols, és car, però paga la pena.—
El perdedor amb cicatrius als genolls: -- Estaria bé, perquè amb l’edat noi, la cosa sembla que va a més.--
El perdulari d’ulls verds: --Ai l’edat!, tots els mals s’accentuen amb l’edat. Abans de joves et feia mal aquí i no li foties ni cas, sabies que al cap d’uns dies se’t passaria i no te’n recordaries mai més. Ara un dia et fa mal la punta del dit gros i ja pots corre al metge, que no sigui un avís d’una cosa pitjor. Amb l’edat també ens tornem hipocondríacs de mena, és com jo, des de fa uns mesos veig a totes les dones iguals. Mira que és el tipus de dona que m’ha tornat boig tota la vida, el que més m’ha agradat sempre, fa no res era veure-les i ja trempava, automàtic tu, doncs ara ni fu ni fa, totes les veig clòniques tu, no distingeixo les unes de les altres. I penso: estaré fart d’aquest tipus de femella o és que m’agrada massa i l’autosuggestió em crea un macro-embotellament mental? La veritat que fart, el que es diu fart, no hi puc estar, veritablement són les que menys haig tastat.--
El perseverant d’esguard més fatigat: --Enrotllat amb una i a veure que passa—
El peremptori de pèl en pit: --Crec que sí, superaré la meua apatia i tornaré a ser el caçador que era, perquè jo haig estat un dels grans més grans, un autèntic depredador.--
El peresós de dents més blanques: --És clar que sí, home!--
El pertinaç amb els punys premuts: --I si a la fi i a la cap la cosa no funciona, voldrà dir que m’ha canviat el metabolisme i que ja no em plau el que abans em plaia, llavors potser hauré d’explorar nous territoris.—
El perseguidor de cabells foscos: --El món és gran, no cal encegar-se, cada persona és una sorpresa immensa, tan dones com homes.—
El pervertidor amb un anell a la mà dreta, mentre li fa blanc un raig a pressió d’aigua clara, escopit des de la boca d’un cap de cabra com si fos una llama emprenyada: --Uhaaaaaa...!!--
El Galerilla i la seua “troupe”, avançada la jornada piloten mànegues més dòcils, i no s’han pogut estar de netejar a un parell de paios negri-grocs, més per una acció humanitària que per altra cosa. Ara!, tots dos han rodolat per terra una estona, no podia ser menys després d’un tret a boca de canó. Però la temptació els hi ha estat fatal, han descobert la guàrdia en plena guerra de mànegues i una de les rivals els ha tombat abans que la podessin esquivar. Aquesta, amb la plaça més esclarida, és un de les darreres bretolades de la jornada.
Els adults van desfilant, menjant maduixes, pelant mangos; els primers de l’estació, prolegòmens d’incandescents enrenous. El sol amagant-se refresca en excés la temperatura. És l’hora de seure’s amb minúscules cadiretes i encetar tertúlies a la rotllana de l’escalfor d’una tassa de te acompanyat amb alguna pasteta dolça. Reposaran una horeta abans d’encaminar-se a plaça posterior del Degollado (el teatre del barri) per gaudir de l’espectacle de la dansa a càrrec de la companyia estable, que representarà un extracte de les principals novetats de la temporada, juntament amb números clàssics quasi obligats per la devoció del públic.
Els amants se citen d’amagat, i els gamberros es reclouen als topants cercant on la llum del capvespre encén la sensibilitat: una noia amb una guitarra i un senyor amb un pianet de joguet interpreten en duet la meravellosa “Aguas de Março”, ha molts se'ls hi cauen les llàgrimes.



dimarts, 8 de gener del 2013

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-setè)

  Els músics tampoc treballen, no vol dir que un en moment determinat... sent com és, una feina tocada per la divinitat i la crueltat de l'art, no se’n estiguin d’arrancar-se per un dels retombs de la plaça, com un pintor plasmaria en un cub o un rectangle, l’essència de la Festa després de filtrar-la per ell mateix. Els que no estan ben vistos son els records digitals, al menys aquí. El Manel recent arribat al barri, va aparèixer amb una màquina de retratar com si tal cosa, el Rispa sentint-se responsable com aparent cap de colla, li va preguntar si anava a l’entrega del certificat escolar de la seua filla. Ara em penso que no podria preguntar gran cosa, amb el tip que s’ha fotut... ha mirat de baixar-lo a base de sangria i ponx, tocant a rendició jagut sobre una tovallola amb tota la panxa inflada. El Galera, que per fi ha trobat a l’Ernest, l’incita a què l’acompanyi sota una marquesina de la plaça per escoltar al Peladilla, que segons el Galera: --Canta “Sabor a barrio” que te mueres—
L’aigua, el sol i el vent descrosten l’ànima, encara que si no són prou seques, l’únic que fan és remullar-les, sense acabar mai de desprendre-les. Al menys aquesta Festa serveix per a recordar que la vida s’ha de viure amb una punta d’intensitat. Tant l’Ernest com el Galerilla, i bona part del públic que escolta la interpretació del Peladila, fent-la seua, interioritzant-la, transmeten-la per línia ràpida vers al cabdell que més mal fa, ja no podran dissociar la cançó del Gato d’aquest moment, d’aquest embolcall. I quan en el futur tornin a sentir-la, serà aquesta mateixa hora, amb la mateixa llum, plegats amb les dos noies que seuen a la dreta del guitarrista-cantant, notant la humitat del banyador, amb els xiquets que inicien el vol per les rampes de la plaça. L’última de les modes vingudes de ves a saber on, a més de popular, barata, tan sols cal comprar unes gafetes en forma d’omega amb dos patetes a cada punta, amb la missió d’impedir que s'escolin del tot per sota els ulls, i començar a volar. Es necessita certa habilitat en la col·locació, els joves tenen avantatge sobre els vells. L’Ernest per exemple té dificultats per aixecar el vol i mantenir-se en alçada, ja que les gafetes li surten de lloc, i encara que el descens no és mai brusc, és una incomoditat passar-se tota l’estona amunt i avall arreglant-se la posició de les gafetes. A més a més quan no surt bé a la primera, després costa més, i acabes deixant-lo per un altre dia. El més hàbils s’eleven pels aires amb una desimboltura envejable. Només els òptics i un percentatge irrellevant d’oculistes, han proclamat la seua indignació al no ser consultats pel Departament Comercial de la Junta, en un assumpte que els hi és propi, advertint que segons els seus estudis, el material en el que estan construïdes les gafetes pot afavorir l’aparició d’infeccions del tot indesitjables. Sembla ser que a la Federació d’origen la cosa se solucionà fa temps, amb unes noves gafetes fungibles d’un sol ús que es desfan, però que per aquí s’exporten els estocatges sobrants ja periclitats. Les mànegues no les poden hissar amb ells, el pes se’ls multiplica geomètricament, un lleuger rellotge de polsera ja in-estabilitza les maniobres aèries.
Malgrat tot, l’atenció dels nostres protagonistes masculins es belluga a ran de terra. Mascles condemnats a un perenne estat d’alerta reproductora, forçosa per evitar l’extinció de l’espècie. Els primers biquinis de la temporada, cenyit la curvatura de les popes amb els mugrons erectes, els culets lluents, les cuixes ben tibades, els cabells alliberats, mai passaran desapercebuts. Eixugats un parell de plaers fonamentals: menjar i beure, el tercer dels plaers incentivats pel deure de la subsistència, pugna per manifestar-se. Els plaers adquirits o apresos, siguin intel·lectuals, artístics, físics, de qualsevol mena, lligats a una superació personal o a una evolució interior, quan la polla mana, resten relegats sota una obscura capa de satisfaccions sensorials, que envaeixen els pensaments i altera el ritme cardíac. Hores d'ara res faria més feliç a l’Ernest, que fregar la seua pell amb deliri contra la pell d'una d'aquestes dones, besar-les lentament, acaronar-les amb parsimònia, olorar-les amb fruïció.

divendres, 4 de gener del 2013

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-sisè)


L’Ernest ja és aquí, i abans que si es que era pugui albirar on para la Milia (dins d'un estany remullant-se amb uns nois de la seua edat, invitant a sa germana a participar en el joc, que s’amaga entre unes desconegudes de les que només coneixem a la Gladys, que per cert, llueix un cos mínimament encobert, de lo més mínim de la plaça realment), doncs ell ja ha trobat un ganxo: --Mira nen, avui toca, jo ja vaig quedar amb la dona: tal dia i tal dia; des de llavors com un clau. No, si falles un dia trenques el mètode, no puc fer-hi res, una cosa va després de l’altra i així successivament, les setmanes són el ritme, això sí, quan arriben les vacances és una altra història, tu ja m’entens.— Per la vora de l’Ernest passa en aquest moment, un xaval que potser feia més de trenta anys que no veia. Es miren i es complimenten gestual-ment. A l'instant, els dos han rememorat aquell dia en què van compartir una experiència molt important per la seua formació futura, del que aleshores varen sospitar. Ara no sabrien què dir-se l’un a l’altre. L’Ernest era un adolescent, però l’altre encara era més jove. Tots dos s’han quedat amb la sensació de què més endavant, les seues vides paral·leles, confluiran novament en una marca important.
La plaça ocupa un espai obert estès amb vistes al cel. Els ancians tombats a les hamaques s’entretenen llegint les formes dels núvols. Els amics es van agrupant, cercant la confiança per reconèixer-se ells mateixos. A l’Alícia, que romandre sola li és tan bé com amb una munió de desconeguts, li ha encantat sumar-se a l’equip del Galera, que hores d’ara ja conté amb un gruixut número de components, intentant dominar entre tots una de les famoses mànegues desbocades, despatxats a banda i banda per la inèrcia de la indomable mànega. En una de les sacsades ha xocat contra una pila de gent que ballava sobre uns taulers imitant els moviments dels surfers, sota els hipnòtics efectes dels "Beach Boys". Els ha escombrat a tots fins a la piscina, ella ha restat fora de l’aigua, però se li ha desfet el collaret de boletes que du, li costa una estona reconstruir-lo. Ara, que la seua atenció resta lliure, li ha vingut al cap un comentari que va sentir fa uns dies, i ella el transmet al que té més a prop: --Sabes el Optimo, el que vive en la calle de los Zombies, pues el otro dia contaba que tuvo una experiència eròtica con una cuchara, la gente no lo entendía, ni le hizo mucho caso, però el dice que la cuchara tuvo un comportamiento muy meritorio.— Com sempre la colla del Galera ha triat la més esquerpa de les serps, la del cap de drac. N'hi han que al menys porten collades unes nanses per a què els temeraris domadors s’hi arrapin, però aquesta rellisca com una mala cosa. La fredor de l’aigua aplaca el dolor de les seues batzegades, que inevitablement és reflectiran al sendemà escatxigant les pells de blaus.
El que ha fet tard és el Lino, que per fi aconsegueix cavalcar sobre la cua de la serp, el pitjor dels llocs. Així es pensa que recuperarà el temps perdut transportant els mobles del cunyat. Fins i tot el palangana volia parar a un restaurant de carreta, tan sols per què li havien dit que es menja molt bé, i avui segur que trobarien lloc. La dona li treballa, es veu que vol evitar la Festa de totes totes. El Lino s’ha tingut de ficar fort i son cunyat no ha insistit més. Després del favor que li havia fet, no es veia amb cor de raptar-lo per fotre's un dinar pantagruèlic, que per suposat pagaria. El recalcitrant cunyat l’ha apropat al barri i se’n ha tornat a la carretera.


dimarts, 1 de gener del 2013

Vídeos: Neteja Graller Gran del Corralot.

         Dia 1 del 1. Única possibilitat: romandre a casa arrecerat contra la boira invasora. Salts d'esquí, més concert a Viena. Escoltar Coltrane, i "In A Silent Way" de Miles Davis abans de dinar. Un bany de sal cap al vespre... llegir una estona abans de dormir.

        Durant uns pocs anys van gaudir de la companyia del Manel Marsan, afeccionat a les gravacions i edicions en vídeo. Fa poc, davant l'insistència d'il·lustres membres del grup, hem pujat dos de les seues obres a la xarxa. 

          Una producció del Manel Marsan. L'any 1.996 el GELl complia 40 anys, Una de les activitats programades va ser la neteja del Graller Gran del Corralot. La cavitat havia patit indefensa la inconsciència dels seus visitants. El Manel va realitzar el reportatge de la neteja.
           L'any següent es va netejar la Grallera del Boixaguer.

           La crònica escrita de la neteja amb els resultats, publicada a la revista ARESTA, del CEL, signada per Josep Lluís Gazquez:
http://issuu.com/centre-excursionista/docs/aresta_022/1