dimarts, 30 de novembre del 2010

Cinquè


                         Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el senyor cap de pastors va fer partícips als camarades, del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no ens sorprengui una maleïda borrasca i ens converteixi a tots en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançava n'estava més segur que ja no podrien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua; era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.
                          Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. En ple estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades desguassaven desfilassades als aiguamolls.
                         En sortir pel cairat de la darrera fondalada se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre l'hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets. El fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers. La senyora trementinàira es preguntava com podien passar abans amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb molt de compte, adonat-se de què un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i al darrer tram, el gel era inexistent.
                             No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, protegida per un amplia franja de marbres vetats, en conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga baixada nevada. La neu transformada, els ensorrava fins l’entrecuix. Col·laboraven tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Nusa Tenggara 2008



   NUSA TENGGARA

                   Hi ha algunes constants que es repeteixen en tots els viatges inexorablement. Una, és que en algun moment soni l"Hotel California" dels Eagles, una altra és un funeral. I anar a caure a una petita illa a l’est de Nusa Tenggara, com Sumba[1], és reincidir en el tema.
                   Rebotat d’aeroports, per acabar a l’últim i més petit. El xofer comenta alguna cosa de què en un poble pel que passem se celebra una cerimònia. Per la tarda, després de donar un tom pel port, m’hi atanso. La moto-taxi em deixa a l’entrada del poble, una rampa condueix a la plaça envoltada de cases tradicionals, desenes de persones l’envolten, alguns, pujats sobre carros. Una percussió metàl·lica repetitiva sona entre un silenci expectant. És difícil veure el que hi ha al centre de la plaça. A vegades la multitud es desplaça en bandades incontrolades per reagrupar-se de seguida. 
                   En el centre, unes persones duen fermats uns animals: búfals i cavalls. També hi ha un policia i altres senyors seriosos. Al senyal d’un d’ell es mobilitza l'escorxador. Un darrer l’altre, els animals són sacrificats amb certeres puncions a la jugular, un gran búfal d’aigua postra primer un genoll per desplomar-se tot després. El terra és roig, en menys d’un minut enllesteixen. Després els animals són arrossegats fora de la plaça pel seu especejament, més tard és repartirà entre els assistents. Llavors el difunt pot ser dipositat a l’interior de la tomba familiar que hi ha davant de casa seua.
Quan més possibles té la família més animals són sacrificats. Les tombes són megalítiques, una pesada llosa les cobreix, n’hi ha de diferents tipus, les tombes pertanyents a cristians (facilitats importades) poden ser construïdes amb totxos i ciment, però la creença Marapu obliga a les grans lloses d’una peça transportades des el lloc d’origen, ara amb camionetes. 


                   En la visita a l’illa és difícil no topar-se amb alguna cerimònia, més o menys opulenta. El govern central intenta posar límits a les matances d’animals. L’economia familiar després d’un funeral pot quedar arruïnada, però lo primer és lo primer pels habitants de Sumba. Tindre un invitat estranger encara enaltís més la cerimònia fúnebre. Cal això sí, anar proveït de regals sempre a punt a la motxilla, paquets de kretecs[2] pels homes i nous d’areca[3] per les dones. En arribar a un poblat se celebri una cerimònia o no, cal convidar a les persones que en aquell moment estan sota als porxos de bambú de les cases. Cal passat l’estona, fumant, mirant, conversant, passejar, llavors seràs una visita convidada, i passaràs a ser tractat com a tal: cafè, te, cocos, fruita…, t’ensenyaran, cofois, les cornamentes dels búfals i les mandíbules dels porcs penjades sota la coberta, algú que et comenta quan serà la propera cerimònia… llargues estones compartides… A l’est de l’illa, al departament de Kodi, és on les cases tenen les teulades més alts i punxeguts, la costa a prop, però a distància sempre prudencial, mai a ran de mar. Rattengaro és un poble al costat d’una desembocadura, elevat sobre una cinglera del darrer meandre. Per sota amb la marea alta les aigües es barregen, les teulades de poble veí sobresurten entre els arbres a la plana de l’altra riba, que davalla esglaonadament fins a la platja blanca resseguida de cocoters. Entre els grans graons un nombrós grup d’homes talla una peça de pedra, per sota la platja es buida, envestida per onades encrespades, el sol de mig matí l’omple tot, a les afores del poble les tombes es mostren al vent i al mar. Lo més assenyat és anar a arrecerar-se sota el porxo d’una de les cases del poble, el paisatge de nou aconsegueix acoblar-se extraordinàriament, el magnetisme és potent.
Hi ha un gra descampat  a Ruttengaro, de seguida està explicat: un mal dia els nens jugant amb foc van encendre una de les cases, en aquell moment no hi havia adults al poble, i el foc va calar en una casa i després va cremar una dotzena més. Ara tot està netejat, i els troncs i materials a punt per reconstruir les cases cremades. Falta reunir una mica de virolla per celebrar les cerimònies corresponents abans d'iniciar els  treballs. Si hi ha sort i una jove es pretesa en matrimoni, el que ha de pagar el nuvi a la família serviria (sempre és una bona quantitat d’animals, hi ha molts joves que van a buscar dona a Timor i després tornen a Sumba).

Cases tradicionals, oest de Sumba

                    I com sempre estant amunt i avall amb els morts, passa que hi ha difunt que en aquell moment la família no disposa de diners per enterrar-lo com ell es mereix, llavorers es reserva el cadàver fins que arribin millor temps. Passa que una família està en condicions de celebrar l’enterrament d’un difunt recent, i se’n recorden d’un avantpassat que es podreix en una vella tomba llunyana i esberlada, llavors obren la vella tomba recullen els pols i els quatre ossos que queden per traslladar-los a la nova residència. La feinada d’obrir i tancar la tomba ocupa a molts homes. Per sort la llossa s’ha partit en ser oberta i facilita l’extracció de la part més petita que ja permet l’entrada d’un home, ara que ni així aconsegueixen pujar-la de nou per tancar-la, hauran de vindre més, un altre dia.



Tombes amb la gran llosa com tapa.
 L’illa de sobre, Flores, és totalment diferent. Venint de la quieta Sumba, sobta d’entrada el dinamisme; molt més poblada, majoritàriament catòlica, amb vegetació exuberant, allargassada, vertebrada per una cadena volcànica, feréstega, compartida pe multitud d’ètnies recloses en les seus valls abruptes.
Cràters del Kalimotou (Turquesa i verd)
El cràter del Kalimotu[4] conté tres llacs de diferents colors, que canvien en el transcurs dels anys. Una carretera asfaltada et deixa a vint minuts. De matinada el sol sortint sota el mar comença a tenyir el relleu, fins que allà a les set il·lumina el llac turquesa, i els espectadors comencen a desfilar. Es pot baixar pel bosc sota l’atenta mirada d’una família de gibons, fins arribar als petits poblets on només resten a aquella hora els nens més petits i algunes dones, t’indicaran la bifurcació a seguir. Arribant al poble de sortida: Moni, als voltants de quart de deu, quan la calor ja comença a castigar. 




                    Una carretera de ritme lent creua l’illa de cap a peus, resseguint tots els accidents geogràfics, esquivant les múltiples esllavissades per decidir-se a enfilar-se per unes ràpides marrades, canviant de vall, saltant de banda a banda d’illa, fins topar amb alguna ciutat costanera (totalment prescindibles). Petits autobusos la recorren corba a corba, els passatgers s’encabissin entre caixes i cistelles, amb el costum que tant cabreja als estrangers sempre apressats: les mil voltes que fa el vehicle cercant passatgers per la població i anant a buscar-los o deixant-los a casa seua, servei de porta a porta. No surten fins que s’omplen, a la canalla lis agrada viatjar al sostre, les senyores grosses a les primeres files, els privilegiats (quasi sempre noies), al costat del conductor, l’ajudant t’avisarà del lloc on has de baixar.
Les senyores vesteixen per la festa amb els millors sarongs, els diumenges sempre hi ha alguna cosa a celebrar: una missa, un aniversari, una comunió.

                 Hi ha volcans erectes i esvelts, altres, menjats per la vegetació com antigues ruïnes, de joves amb arbres arrasats com pues a les seues faldes, n’hi ha de truncats esberlats a l’abisme, els barrancs excavant la roca volcànica, barrejant-se amb sorgències calentes.

                   A l’est de l’illa el port de Labuanbajo és el punt de connexió amb les següents illes. Komodo i Rinca són dos petites illes entre Flores i Sumbawa, famoses perquè en elles habita el varà més gran que existeix al planeta: el Dragó de Komodo. La sabana predomina, amb uns quants arbres disseminats per les serres. No és fàcil veure dragons deambulant, de lluny marxen a la vista de desconeguts. Els guardes del parc coneixen on són els caus, però la femella que guarda els ous no i agraden les visites i surt del niu amb gest agressiu. Els dos guardes porten un pal de fusta que s’obre a les puntes, allunyant-los del seu objectiu, falcant-los contra el seu llarg coll. No se sap per què aquests formidables animals són endèmics d’aquestes terres, ni perquè hi ha quatre mascles per cada femella, ells són els cap e la piràmide alimentària, s’alimenten de búfals, cabres i tot el que se li fica per davant. La seua mossegada és extremadament tòxica, un búfal pot trigar setmanes a morir, lis sobra la paciència. De totes maneres a les casetes d’entrada al parc de l’illa de Rinca sempre n’hi ha algun de vagarosos esperant que els donguin de menjar, treien les seues verdes llengües, ensenyant les tremendes urpes, deixant-se observar pacíficament. Els grans mascles arriben als tres metres.
 
                  Un barquet fa un circuit entre Flores i Lombok, aturant-se a les illes dels varans i altres indrets escollits per submergir-se en apnea amb companyia de tortugues, rajades, mantes. El trajecte recorre la costa nord de l’illa de Sumbawa.
Sumbawa és musulmana com la següent: Lombok, cosa excepcional en aquesta cadena d’illes, o cada illa professa una religió diferent. La normalitat torna després a Bali: hinduista.
                   L’illa de Lombok té unes dimensions de 80x80qm., més petita que l’anterior, la proximitat amb Bali fa que intenti seguir el seu estel. Hi ha uns quants enclavaments turístics de platja que semblen perennement necessitats de clients. Però, lo realment extraordinari de l’illa és el seu enorme volcà de 3.760m. d’alçada que gaire ocupa tot el seu nord: Gunung Rinjani.
                   Densament poblada, l’illa fuig de la pàtina mate de la plana a mesura que remuntem pels camps d’arròs esglaonats vers a muntanya sagrada. Sasak és la cultura i la llengua pròpia de l’illa, combinada amb l’islam, va guanyant protagonisme, atansant-nos al volcà; com als pobles van desapareixen les caputxes de les dones, inclús les nenes darrerament duen aquesta andròmina al cap.
                   El Gunung Rinjani és un parc Nacional, l’excursió és popular, també com a pelegrinatge. S’acostuma a fer en tres dies, cal guia i pagar l’entrada corresponent. És una pujada exigent pel desnivell que es completa. El primer dia es parteix d’uns camps d’arròs per anar vorejant el vessant, creuant multitud de profundes barrancades excavades mostrant la roca nua treballada. De seguida els núvols s’apoderen dels relleus, i definitivament es remunta per una pronunciada vessant, fins la vora del cràter, on hi ha un lloc d’acampada. 1.700m de desnivell, resten 1000 fins al cim. Se surt de nit per arribar dalt a punta de dia, remuntant per la cresta del cràter fins als darrers 300m. que són pit amunt i de pedra solta.
Des de dalt tens la visió de tota l’illa, el cràter interior amb llac en mitja lluna, i un con al centre jove i actiu.  
                    De tornada després de desmuntar el campament i davallar els 600m. que ens separen del fons del cràter, es passa la nit al costat del llac. Per la tarda els núvols fan net mentre reposes a les aigües termals.
El darrer dia es torna a pujar el cràter per l’altra banda, i es davallen, primer entre vegetació  de sabana i després pel bosc plujós els 2000m. Fins la porta del parc. El cràter de 8 qm. d’amplada, el llac, el volcà que fumeja, les surgències que tinten de groc les barrancades, els núvols lliscant ofereixen tota la solemnitat implícita a una muntanya sagrada. Cal ser respectuós i no molestar als genis que l’habiten, gaudint dels seus favors, estar mal vist fer corre una pedra muntanya avall o cridar.



Vista des del cim del Gunung Rinjani

                         Els balinesos practiquen un hinduisme arrelat  i particular, les ofrenes als bons i als mals esperits se succeeixen durant la jornada. Una celebració balinesa és d’un detall delicat, els guarniments fets amb col·lectivitat i mà artesana són de  materials naturals.
Passejant per les rodalies d’un poble qualsevol, deixant-te conduir per les fragàncies i la frondositat tropical, no és gens rar topar-se amb alguna de les moltes cerimònies que de tant en tant se celebren, motius mai en falten. Seràs benvingut, et convidaran a cafè a pastissets, participaràs de la festa, envoltat de persones ben arreglades i dones de bellesa subjugant, mentre els protagonistes de l’acte reben les benediccions de la sacerdotessa, que vela l’altar ple d'ofrenes configurades amb el gust exquisit, d’un poble amant del goig estètic.












Cim i llac del Gunung Rinjani



Illa se Sumba quotidianitat
Preparant guarnimets




Les ofrenes de cada dia
 



[1] Illa pertanyent a la Província de Nusa Tenggara Timur, de relleus més sinuosos que les seues veïnes, menys feréstega, a destacar que no conté cap volcà. Religió propia: Marapu. Les infraestructures turístiques són bàsiques. Les esperances d’un desenvolupament turístic, com a la resta de la regió, van ser escapçades pels atemptats de Bali.
[2] Cigarrets liats amb una mescla de tabac i clau.
[3] Nou que es barreja amb altres dos condiments i es mastega, sense engolir-se. Provoca una gran salivera de color roig, fins que arriba un punt en què no es pot retenir dintre la boca, i s’escup, aixì un parell o tres de cops.
[4] Principal punt de visita de l’illa de Flores. Volcà que erupcionà al segle XIX, en diferents explosions, deixels tres craters amb els seus llacs independents.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Quart


                      Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura va esdevenir un alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi roig. Per la font mentidera no hi rajava una gota d’aigua. El cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de les tolles glaçades de la torrentera que estava a mitja hora de la ultima borda, el que significava que com a mínim un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar-hi; un tenia que ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés. Van sortir del bosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què s'aixecava la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua gruixuda veu advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.
                      Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.
                      Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses; a la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’un tabac, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.
                       Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant, que descansava en una tartera de immensos blocs caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A la seua esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.
                       Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment era ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas; van quedar tips de reseguir falses canals, que continuadament els conduïen a esmolats espadats. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i anar a cercar de nou el grau per on havien pujat. Ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.
                     Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on lis va sembla més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja a la part final, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que la devoraven, la van obliga a moure’s. Llavors, davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. En fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En uns minuts estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extraplom. Llavors regressà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Tercer

                      La comissió d’intendència era composta pels treballadors a sou de l’ajuntament: la brigada i un parell d’escrivents, que sols tenien que seleccionar del dipòsit municipal: mantes, conserves i capells, que per si de cas, allí s'emmagatzemaven entre altres mals endreços, i després ficar-los en uns sarrons.
                     Al poble, qui més que menys tenia la seua feina, vivien prou bé, i no podien deixar les seues ocupacions per una simple quimera dels batlles. Els estudiants estaven en ple període d’exàmens. Els vells que sempre parlaven de les seues correries per la muntanya, i se sabien els noms dels clots i dels comellars, només podien feien això. Com tampoc havia guerrers... tenien noves pels mercaders de les invasions i les guerres del continent. De tant en tant els sobtava un brusc canvi de fisonomia dels mossos o unes vestimentes estranyes, però el seu territori no era pas ni massa gran, ni massa ric, ni massa prop d’enlloc per atraure la cobdícia de cap faltat. Ells, abans de molestar al Consell de Savis Ancians, arreglaven els seus litigis a cops de puny. Vull dir que no va caldre fer una gran tria per escollir el primer grup d’avançada. L’alcaldessa havia pensat fer un grup d’atac que sortís quan abans millor, i prepara un segon grup de recolzament que partiria a l’endemà, si la climatologia encara ho permetia. No volia esperar a cap equip dels altres municipis, ja que naturalment trigarien com a mínim un parell d’hores més.
                    Doncs, eren allà a la Porta Oest: una jove pastora de cabres, que com a molt pasturava pels prats que hi ha als límits del bosc de pi negre, i que ni tant sols coneixia cap dels primers graus d'accés al plató, on les vaques herbejaven fins a mig setembre. Un altre era un pobre paio sense massa enteniment, que s’apuntava a totes, fos organitzar una festa popular o netejar l’ermita de la Bòfia. La seua ocupació diària consistia en fer corre les noves entre els pobles, lo que ara seria un barreja de carter-missatjer-periodista. Més confiança oferia una senyora trementinàira que es coneixia els boscos com casa seua, i també una parella de recol·lectors de sal de llop, però un d’ells, amb acusada inflamació en un genoll, no s’incorporaria al grup i es quedaria treballant al forn de vidre. El darrer en arribar va ser el cap de pastors, home respectat per la totalitat de la comunitat, que no parava d’escopinar al terra i de mirar al carter amb les celles obliqües i els ulls enfonsats. Després guaitava a la gent, els curiosos que es congregaven a la Porta Oest, i tornava a escopinar al terra. L’alcaldessa els va abraçar i quan encara el capellà estava a mitja benedicció van començar arriar.
                        El cap de pastors va marcar un pas fort, tot fent saber als companys la seua intenció de fer nit a la ultima borda. Total que disposaven d’unes quatre hores i mitja de sol i no es podien despitar. Ell sabia que allí trobarien roba i llenya que havien deixat preparada a punt pel proper estiatge, quan van pujar a buscar les vaques. A més a més, si per la nit queia la cegallosa planera, restarien per sobre d’ella.
                       Deurien d'estar caminant pel fressat senderó habitualment freqüentat per boletaires, casadors i llenyataires, quan van arribar al poble un grup provinent des el municipi del sud. Eren set carboners acostumats a passa llargues temporades als boscos de les Serres Baixes. Ells no tenien apamada l’alta muntanya i tot i que duien un planell força acurat, on estaven senyalats els passos, els camins principals i secundaris, van demanar que algú que dels que sortís l'endemà, s’enganxés amb ells, per fer-los de guia i avançar via. L’agutzil, que va quedar de guàrdia esperant per si arribava algun grup, estava desolat: --Jo mateix els acompanyaria, sinó fos que el meu càrrec i el meu lloc de responsable de coordinació d’expedicions m’ho impedeixContrariats els set carboners no van perdre més temps. Tres quarts més tard va fer cap un nombrós grup dels altres dos pobles, aquests portaven un parell de senyores trementinaires com a guies. Ràpidament van fer via, ja que volien passar la nit a una de les bordes del bosc de pi roig. Abans van avisar que a primera hora de la matinada arribaria un segon grup menys nombrós, encapçalat per una de les alcaldesses.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Segon

                          Als anals estava escrit, que va existir una època en què les comunicacions eren habituals entre les dos contrades, i el bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat sana en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies, amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de les muntanyes. Llavors la tasca principal dels quatre batlles, consistia en coordinar els preparatius per a què quan vingués l’estiu i els passos fossin lliures: netejar els camins, oferir hospitalitat als viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.
                         Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells, vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un home va aconsegir creuar, grimpant fins abastar una feixa pel costat dels marbres. Es diu que va construir una gran fita, com de l’alçada d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des el mirador del Pedró. Així ho asseguraren els vigilants de l’època, en observar un bony que abans no hi era, un bony que va resistir fins que una allau o les ventades el van enderrocar. El que és ben cert, és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat, això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà és molt més factible.
                         El temps va anar matant els records i les persones. La comarca vivia amb les seues costums i tradicions. De tant en tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des el sud, efectuant unes transaccions avantatjoses per ambdues parts. Anaven molt per feina, ja que tenien què tornar enrere per enllaçar amb la gran caravana que creuava el bast continent. Es va perdre l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan ningú s’ho esperava, s’aixecà la boira,
                         Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per rebre les primeres ordenances, i aprendre-se-les per comunicar-les al poble amb tota claredat. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital trajecte, us hem congregat per extraure del fons de la nostra història col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja curcada plena de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el sol...
                       --Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils. Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és que ara no era el moment.
                       --Atenció companys, el pas dels Gresos i els Marbres és obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada, de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres avantpassats.  Ja s’han ficat en marxa els preparatius, no tenim un segon a perdre. Quan la meua boca calli, tothom que vulgui participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passa per casa, agafar la bossa i amb ferma decisió,presentar-se a la Porta Oest. Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els voluntaris ja poden corre cap casa.--

dissabte, 20 de novembre del 2010

Primer

                            I es va aixecar la boira. Quan ja ningú s’ho esperava: s’aixecà la boira. Els vilatans s’havien preparat per suportar un hivern llarg i dur. Els torts havien desaparegut dels camps ja amb els primers freds. Les cigonyes van abandonar els nius de les torretes, restablien l’hàbit oblidat de viatjar vers al sud. Per uns mesos les barberies es convertiren en llocs de reunió. Contractaven actors populars, que atreien la clientela representant un parell d’historietes socials, per ser després comentades pels assistents, discutides això sí, sense trencar les normes fonamentals de la dialèctica; les cantines eren lloc adient on les discrepàncies no restaven sotmeses a la urbanitat. Un avantatge tenien de tindre, per defensar-se de l’hivernal competència perruquera, fins que ja amb la primavera es tornessin a reprendre els quefers quotidians.
                             Aquell matí, abans del mig dia, es va aixecar la boira, però no va marxar esventada per reemplaçar-la uns núvols foscos i grisos, que era lo més habitual; se n’anava la boira i els vents del nord arrossegaven carregues pesades, desplomant-les per la comarca enfangant conreus, fen malbé camins i tancant els passos dels ramats a les pastures estivals. Es poden consultar als arxius municipals el llistat de ramaders arruïnats, sigui per la imprevisió o per la desgana, que havien estat obligats a un canvi d’orientació professional. Doncs aquell matí es va aixecar la boira i va sortir el sol. De seguida els habitants dels pobles i les masies es van llançar al carrer. En un principi anaven tapats amb gorres, manyoples i bufandes de llana, però al poc, la tímida escalfor solar va ser prou per augmentar uns graus la temperatura d’un calmós ambient. I els nens de seguida van fer un munt amb les robes d’abric, i les senyores jeien sobre les mantes estirant els colls, fins i tot els treballadors per amo s’encaraven al sol per nodrir-se de vitamines, després de setmanes d’immersió sota l’espessor. El cel era net, la visibilitat magnífica, es podien veure les serres baixes al sud, seques, ocres, amb els boscos despullats penjats a les cingleres. La depressió del nord, terra d’immensos aiguamolls defensats pels boscos de pedra, entre les muntanyes de l’oest i l’inici dels mantells de l’est, on vivien els cavalls salvatges.
                            Els batlles, un per un, van preparar els seus carruatges, i sense fer més comentari, enfilaren els camins que els duien al Pedró del Quatre Batlles: un turó elevat al mig del pla que moria sota les baixes serralades. Mirador de primer ordre dels passos de les muntanyes de l’Oest, amb la seua borda d’aixopluc pel vigilant, ara desocupada. El Pedró era lloc de cita pels quatre batlles de la comarca, sempre que sorgia un imprevist que afectes tots quatre municipis.
                            Arribant, i abans de seure a les roques planes i deixar els cartipassos sobre la taula de pedra, els quatre van repassa visualment els collats baixos de la serralada, tots ells eren lliures de neu, en el que portaven d’hivern no havia caigut ni un floc. Després es van adonar que les clapes blanques havien minvat des de la tardor. Finalment van confirmar el que ja sabien, i era el que els havia fet pujar al turó: el pas entre els Gresos i els Marbres era obert. Aquest pas, és realment una bretxa que comunica amb la carena que davalla vers una tancada vall posterior. Per la seua disposició obaga, ni a finals de la més benvolent de les tardors resta practicable. Significa un descans entre torres desplomades i obtuses muralles que impedeixen l’accés a les suaus vessants que amaga.