divendres, 31 de maig del 2013

A.C.J. -----NOU (tercer)

Li agradaria dormir acariciat per l’emmirallat verd, calentet sota les mantes, però no hi està habituat. Hagués pogut encendre el foc, al meu país el primer que es lleva encén el foc.
Te, formatge untat amb pa torrat, s’ha fotut per esmorzar. S’ha cordat les botes hi ha fet via, camina airós, accelerant el pas per escalfar el cos. Els pantalons li cauen amples, quan se’l ha vist camina una vegada se’l reconeix per tota la vida: les cames li van unes dècimes de segon en avanç del tronc, el coll rectifica la posició de la testa perpendicular al terra, ja que sinó caminaria amb la mirada elevada en excés, a pesar d’això no mostra un aspecte desgalgat, la compensació de defectes dóna un conjunt prou aconseguit, amb un toc de no sé què, que és el que realment el personalitza. Res d’extraordinari, tothom és diferent en ell mateix, tampoc la gent perd el temps fixant-se, tan con estan les coses; l’equidistància proverbial que diuen els entesos, o és proverbial quiescència, ara no estic segur del tot.
Hores d’ara el Supun ja camina pel camí ral, si continua amb aquest pas, arribarà al primer poble abans que els nens comencin a escola, més farà si trenca per una de les temptadores dreceres que s’exhibeixen aquí i allà. Sols ha calgut dir-ho: les dreceres són una mica arriscades sinó les coneixes, de seguida els arbres es mengen el senderó, quan no, les falses traces fetes per la gent que s’ha perdut abans que tu, et menen a l’enclotada d’una barrancada closa o a una llisera penjada. És difícil perdre’s del tot, però no costa gens encigalar-te i acabar consumit per la possessiva abraçada de la vegetació lacerant, sinó pregunteu-li a qualsevol infeliç que s’hagi immers en un tram de bosc enteranyinat de lliga-colls. Molts es pensen que guanyen temps tallant pel recte, en comptes de continuar per l’assenyat camí ral, tradicionalment trepitjat pels incomptables peus d'ancestrals generacions. El Supun ha començat prenen una drecera clara, després s’ha anat animant fins que s’ha complicat la partida per una fondalada dominada pels roures, regentada per uns teixos enormes i opulents, que l’han ensenyat una carbonera abandonada, on s'ha apercebut d'unes petjades recents. Les rastreja, primer alegrement, després amb cautela, no sigui que és tracti d’uns malfactors, perquè la seguida agafa la direcció del camí ral, se’n va pel marge oposat, a més a més les empremtes cada cop són més difícils de veure... però ja sent, no massa lluny, l’enrenou d'unes persones, encara ocultes per les branques.
 

dimarts, 28 de maig del 2013

A.C.J. -----NOU (segon)


--Tranquil mestre, que ja marxem.-- El Supun manté la calma, arreplega les seues pertinences i les fica al sarró. L’altre encara no s’ha recuperat de l’esbroncada i resta com petrificat, tan sols quan veu que el veí es carrega el sarró i fa per marxar, recull d’una esgarrapada i se’n va darrera. A fora veu al company infractor. 
--Que noi, saps on passar la nit?Triga en contestar, amb el cap busca a la carota d’entre la foscor: --No.
--Se’n ha anat. Venint haig vist una borda, penso que estarà en condicions, sinó haurem de buscar a prop de les pletes, però estan massa lluny.-- El Supun comença a caminar, a les poques passades es deté i es gira: --Què vens? A mi m’és ben ve igual, com tu vulguis.-- El silenciós company el segueix. 
Al cap d’una estona davallant pel senderó, amb el Supun més confiat, havent reconegut els topants després d’un parell de cruïlles dubtoses, reprèn la xerrameca: --A mi no em faria res dormir sota una alzina, ara, la rosada ens deixaria ben xops, després et fan mal els ossos tot el dia.--
La borda presenta una teulada vegetal, una porta exigua idèntica a totes. A l’interior el petit foc a terra al fons i un parell de catres separats per un espai d’un metre d'amplada. Tosques prestatgeries amb uns pots rovellats, el terra de terra, un plàstic blau separa els tronquets a mena de bigues de les branques de boix del sostre.
--A mi em diuen Supun, si hem de passar la nit junts...--
--A mi em diuen Rascat.--
--Has vist aquell paio? És un penjat, no sap ni que dimonis fa. No sap el que guarda, el poca-solta es creu el guardià de ves a saber que, bajanades de vells, les petjades dels que fa temps que van marxar guarda, ja és mala sort ensopegar amb un paio així.-- Va parlant i tallant trossos de pa amb la navalla, que combina mossegant una llonganissa seca de pam i mig. El Rascat és arrupit apartat del foc.-- Tens son? Per mi no facis.--
--No encara és d’hora.-- I es clofolla com un cuc sota la manta.
Està fotut de fred i es fot a dos quilòmetres del foc, ara, ja és prou grandet...-- Rascat és tant bon nom com qualsevol altre, jo no l’havia sentit mai. --El mètode d’expressió és sempre el mateix: frases tallades accentuant i precipitant el final: --Que et porta per aquest sector? Sí a tu! si em vols contestar?
--Estic buscant un home, un que li diuen el Llardós.
--El Llardós, aquell poca feina, en algun bar el trobaràs.-- Talla una poma amb la navalla i se la menja punxada en ella.--Aquell no fot un pal a l'aigua, sempre va fent el palangana, s’ajunta molt amb un altre paio, un tal Safatans, una bona peça també, ja et planyo si tens falta d’ells. No deixis que t’enredin, ells i els seus negocis ocults, però potser arribo tard, potser treballes per ells?
--No, el busco perquè m’han dit que em pot ajudar.
Se’l mira amb tot l’escepticisme que el seu rostre és capaç de demostrar: --Ajudar! Vigila que no et fotin els calçotets portant, ajudar! Coneixia uns quants paios als que van tractar d’ajudar que dius tu i cap se’n va sortir. Si et donen feina és per a què ells s’emportin els guanys, si et deixen virolla és per collar-te les entranyes amb visos de ferro i si avui t’ajuden l'endemà t’ensorraran. Rascat, pel teu bé no te’n fiïs.--
--Me n’haig de fiar pel meu bé, no puc fer més.
--Així estàs ben fotut, no més et faltava el tarat aquell, d’abans. Tu saps que per a malandrins com ells, no ets res sinó els hi fas menester. T'explicaré: un cop, fa uns anys em vaig trobat al Safatans amb la seua furgoneta aixecant pols per una pista, jo anava caminant com sempre, a mi ja em coneix ja, però quan me’l trobo al cafè no em diu ni hola, llavors quan va arribar al meu costat va parar la furgoneta i em va dir si hi volia pujar, a mi encara em quedava estona llarga per arribar a puesto, però no em va fer falta pensar-m’ho gaire, si hagués set un altre a bodes em convides, però ell? Li deuria el favor tota la puta vida, això anant bé. Aquests elements lluny de la roba, jo no vull parlar, però haig vist coses molt estranyes.-- El vi li rega la gola seca, suposo que us podeu considerar afortunats, molt poca gent a sentit al Supun parlar tanta estona seguida. --No te’n fiessis pas.--
No és fàcil d’ubicar aquest paio, és dels que la vida decanta com li dóna la gana, però no sé si està plomat o desplomat, si pertany a les persones que se’n surten o de les que no, dels que els hi cau una codina al peu i els hi fa l’efecte que els ha caigut una llosa de granit com aquell que no vol la cosa, o dels que estan plomats a l’inrevés com el carallot poca-solta de la cabana, bona pinta feien aquelles tupines, malparit, aquest s’ha quedat blanc com una fulla de paper, aquest paio no és de per aquí no, i buscant al Llardós, molt desesperat s’ha d’estar si el busques és perquè et deu alguna cosa o per què estàs emmerdat amb ell fins al coll, no sé que és pitjor, no té pinta de ric, sinó que fa creuant la serra pels corriols? Els negocis del Llardós sempre són a peu de carretera, un dia aquí l’altre, uns quilòmetres més enllà, en un revolt de les pistes de connexió, però mai dalt a la serra, amb la panxa que se li està fotent, i l’altre quatre pèls, en aquell a tots els bars el veig al costadet del Llardós xumant com una esponja, amb les galtes que se li cauen igual que un gos vell, no sé qui em va dit que estan ficats en el negoci del transport de carn fins el desvio de l’autopista... va ja està bé que els donegin a tots que és hora de dormir, hòstia a aquest paio sembla que se li han desconnectat les piles, no se’l sent ni respirar, deu d’estar malalt, té la llengua molt blanca, malament sinó menges, ep! ja està bé, a dormir d’una vegada.
La llum verdosa il·lumina el sostre de la cabana, esfumant-se abans de tocar terra. Els moviments del Rascat han tret del seu son al Supun, li molesta, però també hi està acostumat.
--Ja te’n vas?--
--Sí.--
--Si que tens presa, no vols ni esmorzar?--
--No, haig de marxar.-- Li manca fica’s la gorra i els guants per obrir la porta.
--Saps on trobar al Llardós?--
--Ja el trobaré.--
--Ves amb compte Rascat.--
--Gràcies, ho faré.—Se’n va.

divendres, 24 de maig del 2013

A.C.J. -----NOU (primer)





A les serralades els nòmades transiten dia i nit, sentint els seus cicles vitals com els ocells fan, però a diferència d’ells, el nombre d’individus no és determinant. Aquest vespre han coincidit en una cabana dos personatges solitaris, als que la nit ha sorprès en un paratge ni lluny, ni a prop d'enlloc. L’un és un home de marcades entrades en uns cabells ja grisos, el front solcat a mitges entre el sol i el vent, la talla normal tirant a baixa, la dentadura alternativament incomplerta. L’altre aparenta menys anys, també du els cabells bastant llargs, ha entrat a la borda quan el primer ja hi era i s’ha contrariat. Després s’ha instal·lat en un racó desplegant l’estoreta, estirant-se sobre. L’home més menut ja té el foc encès, seu en un bocí de tronc mirant-se les flames.
--Noi, vine cap aquí que t’escalfaràs.-- Aixecant la veu cap al final de la frase.-- Que dorms ja?-- Insisteix.-- Val més que et tapis si vols dormir.--
--No, estic bé.--
--No sopes? Si no tens menjar aquí n’hi ha.-- No contesta. --No ets de per aquí tu?
Obligat per les consecutives preguntes, s’incorpora repenjant el cos a la paret de pedra.--Estic bé, ara no tinc gana, vaig néixer en un altre departament, però fa mesos que rodo per aquest sector.--
Aquest sector? D’on haurà sortit aquest paio? Aquest sector! --Tampoc vols beure? Encara queden uns quants tragos a la bota.-- La busca i se l’ensenya, moinet-la amunt i avall amb l’avantbraç, tampoc rep cap resposta.--
--No gracies, porto aigua.-- Per fi contesta.
No vol res, no m’agrada gens la gent que no vol res. --Com vulguis.-- Primer s’esclareix els cabells, després es dóna un sonor cop a les cuixes amb els palmells de les mans, seguidament es lleva dirigint-se a la porta, l’obra i surt a fora a pixar. Quan torna veu al company amb la mateixa posició, però amb les cames estirades. --Comença a ser l’hora de preparar alguna coseta.-- Acuradament inspecciona les lleixes de la cabana, obrin i destapant pots.-- Segur que encara no tens gana? Hi ha ametlles, mel, tupines plenes de costelles de porc i de llonganissa, formatge i una mica de xocolata. A més del que porto al sarró.--
--Gracies, però ara no em ve res de gust.--
--Ni mai, més me’n fotre jo.-- Aquest element respon al nom de Supun, és un ésser d’hàbits solitaris que treballa per amos als que no amoïnar una, més que notable falta de destresa professional, en canvi aprecien la fidelitat laboral, la dedicació absoluta i les limitades pretensions econòmiques. Se suposa que en aquests moments es troba de trànsit entre feines, ell no acostuma a fer treballs de temporada, pel que no el podem considerar com un nòmada corrent, ni tampoc com un treballador sedentari dels que viuen a les seues cases amb fonaments. No li agrada fer cap cosa que no l'hagi de fer per obligació o necessitat. Si és a punt de menjar és per què té gana i encara que podria passar amb ben poc, el seu estomac li permet arrasar amb tot el que troba, més si és de franc, tampoc li fa res de sopar sol. --Segur que no vols res?-- Torna a preguntar-li, ara que el company s’ha començat a moure i fa com si es preparés el jaç.
--Qui cony sou vosaltres i que foteu aquí?-- Un visatge brusc, d’imprevista presència, ocupa com si d'una carota es tractés, el lloc enfosquit sota la llinda de la porta, escortada per una veu greu amb inflexió severa que retrone per les quatre parets. Cap dels dos personatges no l’havia advertit, i estava allí envoltada de nit, esperant una resposta mínimament satisfactòria, impacientant-se: --Esteu en dificultats, teniu algun problema seriós? Perquè sinó és així, no teniu cap dret de pernoctar-hi, aquesta és una cabana d’empara i salvament, reservada per a persones a qui els atrapi el mal temps, patissin una indisposició física temporal o alguna mena de mancança operativa que els obligui a restar immobilitzats—La lliçó sí que se l'ha aprés bé, el barrut. --Torno repetir una altra vegada: esteu vosaltres en algun d’aquests suposats supòsits?.--
--No.--Suposadament.
--Doncs així ja podeu fotre el camp, m’heu fet pujar a mig sopar, des del mas, com ànima que s'emporta el diable, amb la sopa que encara em puja i baixa, per comprovar si passava res dolent, i em trobo amb un parell de desgraciats a punt de fotre’s els queviures que la gent de bona fe ofereix voluntàriament per a guarir als viatgers necessitats. A mi se’m cauria la cara de vergonya, gosar a tocar el que a un altre li farà menester.-- Els mira amb ulls dus com a cigrons abans de remullar, i les faccions tibades com una carxofa gebrada, de les ombres sobresurt intermitentment la punta platejada d’un llarg bastó. --Jo demà haig de matinar, cosa que vosaltres no enteneu i no teniu, perquè entendre, marxeu immediatament sense tocar res sinó voleu que informi a l’autoritat de la vostra negligència, lladregots! Una infracció d'aquest tipus us costaria ben cara, però teniu sort de què estic cansat i ara per ara sols desitjo no tornar-vos a veure mai més.--


dilluns, 20 de maig del 2013

A.C.J. -----VUIT (novè)

L’Elsa ha preferit allargar uns dies l'estada al monestir. A mitja tarda, quant la Bea i el Marià han arribat al poble s’han trobat una gernació omplint el carrer. El primer que han fet ha estat demanar un te seguts al menjador de l’Hostal. La Isabel no hi era, els ha servit el mateix noi de recepció. Juntament amb ells, una altra parella silenciosa pren uns refrescos mentre consulta un mapa i unes guies. Després d’arreglar-se surten a fer un vol fins l’hora de sopar. Un gran autocar desallotja momentàniament el carrer. La parada és davant d’una de les fondes, una munió de gent davalla ràpidament del vehicle, un parell de mossos pujats al sostre reparteixen els equipatges, substituint-los pels dels nous viatgers que reemplacen en major nombre i volum als anteriors. Els darrers s’arrapen als agafadors exteriors, aconseguint col·locar la puntera de les botes en l’últim esglaó. Amb pesadesa arranca l’autocar, tapant de soroll el carrer estret. La parella el veu partir, amb l’alegria de les cares dels passatgers penjats dels estreps acomiadant-se del poble.
Uns senyors malfaixats es botonen les camises, se les fiquen per dintre els pantalons i traient unes jaquetes primes de llana de les maletes, se’ls sent comentar: --On voleu dormir aquesta nit nois?--. --No coneixeu res que estigui bé per aquí?-- .-- Home hi ha unes quantes fondes que estan bé, podem anar a mirar. --.--A mi qualsevol cosa m’està bé.--.—Sí, però que hi hagi servei de toc-toc.--.--Això no cal ni dir-ho.--.--Hui, potser serà una mica difícil en un poble tan perdut com aquest.--.--Res deixeu-me a mi, sol cal preguntar a la persona adequada.-- El personatge abandona als companys i marxa carrer avall.
Bea i Marià prossegueixen quasi en silenci. No han parlat massa des de què han tornat del retir monàstic, allí dalt tampoc, contínuament gaudien de la companyia de la instructora o sinó de l’Elsa; o estaven amb altres o estaven sols.
Ocupen la taula reservada del menjador. La parella dels mapes se seu a la taula del costat, van pel segon plat i encara no parlen. Els que més soroll fan són la colla dels senyors que han baixat de l’autocar, parlen dels negocis o de visites i de l’anunci d’un nou material descobert que permetrà reobrir antics projectes aparcats. La majoria semblen entusiasmats amb la noticia, però n’hi ha un que mostra certa desconfiança sobre la vigència actual dels vells plantejaments, en una societat abocada, segons ell, a un canvi profund. Els conservadors més convençuts, argumenten què per molt que arribi a alterar-se l’ordre social, els fonaments de la comunitat persistiran serenys. --Com pots parlar de fonaments en un lloc on no n’hi ha.-- Li contesta l’escèptic. --Precisament per això, perquè un sistema rutlli, ha d’haver un altre que no funcioni, o que funcioni a l’inrevés.---És la famosa llei de la compensació, s’aplica per qualsevol circumstància vital.---L’equilibri, ja ho deien els clàssics.-- Els partidaris de l’opinió general es recolzen els uns als altres.
A ells no lis ve de gust parlar, es dirien coses que en aquest moment no volen escoltar. El seu vincle ja ha superat ja la cota més alta, i creuen què difícilment recuperaran la comunió aconseguida fa uns dies tan sols. Ves a saber si fins i tot no es pregunten si realment va ser tan important per a tots dos.



dimarts, 14 de maig del 2013

El Modern Espeleòleg.


          De vegades en algunes sortides, com al Montsant o qualsevol zona de treball, tan metòdiques elles, toca el que toca; hàbits adquirits, no per això desdenyables, ans al contrari: passar a recollir als companys pels pobles, esmorzar al mateix lloc, la ruta apresa, l'aparcament, el senderó, el torromper, la burxa del camí, les arrels, la drecera, les cingleres, les lliseres i els tormos. Tant de mètode obliga a la ment a reaccionar, esbargint-se cercant embranzida entre l'enteranyinat de la imaginació. Llavors ens divertíem visualitzant guions cinematogràfics, sobre un personatge al que tibadament anomenaven: l'Espeleòleg. Una figura amb les seus peripècies en la espeleologia metòdica, especialment en desobstruccions obscenes en forats polsegosos de -20m, sense ambigüitats, un paio conscient del que es fa. En contrapartida dels reportatges heroics d'exploracions extremes, amanits amb espectaculars imatges de increïbles formacions i sonoritzats amb músiques tan solemnes com formals. Els coguionistes eren el Marcos i el Mateu, hi va haver una jornada prou entretinguda en la que van arribar a albirar les aventures del tan magne personatge a l'avenc de la Carrascla i el Forat del Il·luminats, un lloc ben agraït del Montsant prop del pla dels Corronyoners, després d'una ascensió fantàstica pels cairats del barranc de la Taverna.





  L'avenc de la Carrascla al bell mig d'un carrasquer, prop del plàcid turó on s'obre l'avenc dels Corronyoners. Un pouet a la boca, derivant en una exploració entregada, la ment escampa en recerques còmiques, però sobretot creatives de tan il·lustre personatge: l'espeleòleg. Tan ben posat amb la seua sistemàtica investigació i catalogació. Anaven superant passos a base de enretirar taps de pedres, més o menys potents, fins que t'enganxes en la definitiva, en la que al final desesperes, en la que et recrees, en la que t'expandeixes. Tu amb els teus companys, acabaràs el dia sota la turmenta que s'ha format mentre exploraves el següent forat, "els Il·luminats", xops, temps per canviar-te amb roba eixuta fotent-te un fart de riure, acotxats dintre la furgoneta, però això serà després, abans del tercer temps.
Avenc de la Carrascla, Marcos i Mateu.
Les ramificacions del tan ínclit personatge: l'espeleòleg, ha escatxigat epílegs d'articles. Els epílegs serveixen per això, per trencar la constreta disciplina en la relació de dates i dades configurades amb pulcritud i claredat, facilitant la feina del lector investigador, poc amic de giragonses i el·lipsis. Aleshores és quan el citem i ens repengem en ell, variejant en allò què és un paio que se sent a gust a fora estant--com fora de casa no s'hi és enlloc--, creant vincles amb el territori que li omple els narius de fragàncies, fins al punt que l'enyora quan no hi és. En un transit que li fa anar del desconcert a l'hora de veure's incapaç d'abastar una nova zona de treball, a la impaciència, el neguit, l'excitació, el brogit. Llavors és quan precisament ens servim del personatge per observar-lo en plena feinada, dotant-lo de les aparences d'un Monsieur Hurlot, encara que pugui sembla contradictori, i ens fixem en el seu peculiar modus vivendi. Les versions de la personalitat de protagonista acceptarien uns tocs a lo Antonie Doinel, o una barreja de tots dos, però nosaltres no marxaríem gaire més lluny. Examinant-lo com el personatge de Jacques Tati, en tercera persona, objectivament a certa distància d'antropòleg imparcial.

       Tot plegat sembla només que simple pròleg carregat en excés, desbarrant amb l'assaig sobre un espeleòleg fictici. Continuarem el proper dia amb les veritables vivències del modern espeleòleg.

Foto: Ramon Castella.

divendres, 10 de maig del 2013

A.C.J. -----VUIT (vuitè)


En un primer moment el Marià va pensar, temorós, que havia penetrat sense saber-ho en un recinte de culte femení. Aquell que havia sorgit no feia pas massa temps en un Departament septentrional, estenen-se sorprenentment per tots els Departaments limítrofs, captivant tot tipus de seguidores dintre d’un ampli espectre social i cultural, seguint la doctrina de dos virtuoses il·luminades inaccessibles, que les seues sacerdotesses s’encarregaven d’ensenyar i transmetre a les selectes deixebles. Només unes poques superen les estrictes normes iniciàtiques que permeten l’ingrés al noviciat monàstic. Pels homes és un assumpte estrany a la seua natura, encara que el culte, mitjançant les cada cop més nombroses acòlites, s’ha infiltrat a l’interior de les cases i es veuen compartint les estances amb les icones de les ders, com uns objectes més afegits a la imaginària familiar. La discreció femenina en què es desenvolupa la pràctica de la doctrina els ha desconcertat quasi fins l’extenuació. El que ve a dir que en l’actualitat s’associa a un costum sectari femení més, que com altres als mascles se’ls escapa. Tot amb això, el sentiment de retruc va copsar al Marià en els primers minuts d’estada al recinte.
El Marià sol va veure dones a l’edifici, tampoc tantes: dos. Una de cabells rogencs i l’encarregada de rebre als visitants, que és la que els ha acompanyat durant la seua estada. Malgrat, o potser per ser una de les residents més veteranes, s’encarrega d’acollir les visites i ensenyar-los les senzilles dependències del monestir. A la Bea i el Marià els ha atès a la perfecció. La seua integració amb l’entorn és tal que pot parlar amb igual profunditat de l’assecatge dels diferents tipus de flors, com de la construcció d’una espona de pedra seca. La parella no se’n cansa mai d’escoltar-la, l’únic que han declinat la invitació de participar en una sessió de meditació comunitària. Disculpant-se, tot intentant trobar un motiu coherent, la Instructora simplement els ha tallat amb un: --no passa res, un altre vespre s’escaurà millor.--

--Som molt diferents, jo ploro quan escolto a Van Morrison, i ella plora escoltant Camarón. El nostre punt de trobada és Jobim, ens abracem escoltant Jobim.--
--Hui, a mi se’m cauen les llàgrimes sol que sonin els primers compassos d’un dels meus boleros preferits, "Tu me sabes comprender" del Beni Moré per exemple, i al Marià plora escoltant cançons, com "Un belle histoire" o qualsevol de similar--
El Marià es mira les dos dones estupendes i pensa que el millor que pot fer és deixar-les parlar, elles continuen.
--A ella la torna boja la poesia, i a mi que et vols que et digui, hi ha moltes vegades que no em diu res, en canvi els contes... no faria res més que llegir contes. El poble és un lloc excel·lent per bescanviar llibres, com hi passa gent de tota mena, els que porten llibres que ja han llegit els deixen i els canvien per uns altres.
--Jo amb la literatura no sóc gaire exigent, m’agrada el que s’anomena literatura de gènere, sigui quin sigui, mentre m’enganxi i em distraguí. El Marià si que busca coses molt concretes.
Dos residents arriben a la tolla, es despullen i se submergeixen en l’aigua calenta, repenjant els colls al cantell arrodonit de la roca, mirant cap al cel.
--Ella ha canviat molt des de què vam arribar, vas veure la marca de l’entrecella? Si alguna amiga seua m’hagués dit fa uns anys que la Isabel s’acabaria pintant l’entrecella, li haguera contestat que estava ben boja i que no la coneixia prou bé, i ves per on, mira-la ara!
Els dos monjos se’n van de seguida, tenen què preparar el sopar de la comunitat, amb un gest i un somriure s’acomiaden dels convidats, que pel moment no fan cap intenció de retirar-se.
--Tothom té les seues coses, les seues petites perversions, sinó no seriem humans. A mi m’encanta passar uns dies aquí dalt, però arriba un moment que ja m’agafen ganes de baixar, i de tornar a veure la gent i de fer l’activitat quotidiana a la que estic acostumada.
--La gent puja al monestir a polir els seus defectes?
--O a fer vida contemplativa, o ajudar a fer una feina determinada, o per estar sola. Hi ha molta gent que puja una temporada i torna a baixar, més de la que ets penses. Són pocs els monjos que estan aquí permanentment, sempre estan en moviment, van d’un lloc a l’altre.
--Jo reconec que de vegades sóc una mica punyetera. Saps el que faig de tant en tant, quan estic empipada per alguna cosa? Doncs entro en una tenda de luxe, em fixo en una cosa ben cara i començo a regatejar, sense cap intenció de comprar ni tant sols duc diners ni res, i quan aconsegueixo el preu que vull, dic que no, que no m’agrada l’article en qüestió i marxo. Això sí, tinc el propòsit de millorar, perquè als dependents els fas passar una mala estona i ells no tenen cap culpa. De totes maneres sempre cometo els meus delictes en les botigues més opulentes.
--És clar, si no no té gracia.—L’Elsa enfonsa el cap sota l’aigua, per tornar a parlar després d’uns instants de...-- No sé, però hi ha ocasions en què la dolenteria se’ns puja al cap i ens fa fer coses sense explicació. Jo quan vull punxar a la Isabel li dic que no està prou per mi, que em té abandonada, ara tampoc n’abuso gaire perquè a ella l'afecta molt i de seguida la domino. De vegades sembla tant desvalguda.-- Inerts suren els cabells, l’aigua ànega les orelles, el so és opac; enregistrant solament: la remor, el raig de la font rebotant abans de confondre’s.
Escoltant a les dones des d’una posició privilegiada, ell pensa amb els mals de caps de la feina. Antigament no perdia els nervis tant sovint, ni cridava als subordinats, tenia molta més paciència. Creu que és inofensiu, creu que ells ho saben i ho accepten, per molt que s’emprenyi i cridi tot enfurismat, després es calma i ja està, però tot amb això...


          "Tu me sabes comprender"   "Un belle histoire"


dimarts, 7 de maig del 2013

A.C.J. -----VUIT (setè)


Descarregada la història, el Safatans abandona la parella i se’n va a seure a un dels pocs tamborets de la barra.
--Tu ho has acabat d’entendre Marià?
--Bé, sí, és un mal assumpte que et cau a sobre, i llavors lo difícil és sortissen. És clar que ell no se’n vol sortir.
--Ja, al menys ha estat més interessant que l’estúpida conversació que oferien aquells tres mentre sopàvem.-- La Bea no és pot callar el seu malestar per la inoportunitat dels companys, al seu disgust, de taula. –T’has fitxat amb les nenes?
--Les nenes, que els hi passa?
--No veus com es miren als nois que juguen. Se’ls hi van els ulls, semblen gatones encelades suplicant per un mascle.
--El Marià es gira per observar un grupet de tres noies rosses amb la cara lluenta pel sol, segudes en un banc de cara a uns tios que riuen i parlen fort, gesticulant ostensiblement, orgullosos de sentir-se els gallets del corral. Tots alts i forts, una cinquena de "machitos" de cabells crescuts. N’hi ha de morenos, de foscos, de pigats, de peluts, de faccions efeminades; per triar i remenar.
--I la madam del sopar, no estava poc ufana ella amb els seus dos macles a cada costat! Mira que pinten ben poc els pobrets. I són més joves que ella. Ella enganya, però ja és gallina vella. Guaita més nenes, arriba la competència.
--Aquestes són més rabassudes, foten uns bons culs...
--I ara entren les mestresses de l’Hostal.
--Encara més competència.
--No que va, aquestes són dones amb classe, aquesta canalla no els hi arriba ni a les soles de les sabates. A més no t’has fitxat de com es miren.-- Aquesta darrera observació inclou una sorneguera comparació que l’entristeix.
El Cafè del Ric és transforma, la dona del Ric, més una cambrera atenen la clientela. El Ric a pres possessió d’una cadira solitària, no gaire lluny del mostrador, on resisteix el Safatans, actualment acompanyat per quatre homes d’aspecte muntanyenc, podríem afegir aspre també. Les senyoretes de l‘Hostal, buscant un indret aclarit inexistent, han optat per compartir taula amb la Bea i el Marià. Entaulats comparteixen una correcta conversa que conflueix en un punt de trobada.
--L’Elsa té previst anar-hi a passar uns dies, aprofitant el viatge per portar-los algunes coses. Podríeu fer el camí junts. Sortint demà al matí després d’esmorzar, allà al vespre ja hi serieu, abans i tot, amb el cotxe que porteu es pot atansar molt. Inclús podríeu baixar el mateix dia.
--No voldríem interferir cap pla, la nostra idea era de contractar algun guia per a què ens hi portés.
--No, al contrari, el favor que em faríeu. A mi no em costa res preparar les coses. I com diu ella, no cal que passeu la nit sinó voleu, podeu baixar amb els dos nois, ells faran el transport i tornaran tot seguit.
--No ho sé, com tu vulguis, a nosaltres ens va bé, no Bea?
La Bea contesta il·lusionada: --Sí, sí, per mi perfecte.--
--Ja ho veureu, és un lloc preciós.--
--Tot el viatge és preciós. Al principi la pista zigzagueja pit amunt per la serra, per tornar a baixar i colar-se entre unes cingleres amb el pas obert a la roca viva.--
--Gracies això es manté hàbil, que sinó faria dècades que estaria colgat pels enderrocs.--
--Després inicia un suau ascens per un barranc amb unes terres de fines tonalitats grisoses, formant franges curvilínies, que sent constantment netejades per les aigües de les pluges i dels rierols, semblen pintades amb original cura, resseguint els relleus excavats per l’erosió.--
--Aquesta és la meua part preferida del camí.--
--Sí, i l’ermita de Sant Urbà marca el punt on hem d’abandonar la plasticitat de la barrancada, per prendre una pista molt costeruda que faldeja a marrades per la muntanya, franquejant fins al punt màxim en què es pugui arribar, això acostuma a dependre del vehicle i de la intensitat de les darreres pluges.--
--Jo crec que ara i amb el vostre cotxe, com a molt amb un parell d’hores us ho fareu.--
--Per allí anirà. La pista continua més enllà. Te’n recordes aquella vegada que la vam seguí tota? S’acaba en una esplanada que no du enlloc.--
--La van obrir per fer unes prospeccions, però d’això aquí ningú se’n recorda.--
--Ara el corriol el cuiden els mateixos monjos.--
--És que al monestir tothom té el seu destí.--
--Tot amb això, cal anar ben calçats, però no us preocupeu, disposem d’un armari ple de botes.--

divendres, 3 de maig del 2013

A.C.J. -----VUIT (sisè)



















--Són metropolitans vostès?--Va ben afaitat, un home prou jove, de posat un pèl feréstec.-- Jo també ho vaig ser, però arribà la funesta hora en què em vaig veure obligat a fugir.-- La Bea i el Marià se’l miren sense dir res.--Jo tenia una bona feina d'alta responsabilitat amb un bon sostre al barri de la Universitat, i tot se'n va anar a la merda el dia abans de marxar de vacances. Un amic i jo, vam llençar la casa per la finestra comprant una estada en un selecte arxipèlag tropical. No ve a conte ara dir quin, un dels més exclusius, ens vam gastar tots els estalvis de l’any, i encara vam tenir de fer un crèdit a deu anys amb la R.E.N. con aval. Aquella nit vam sortir a celebrar-ho, vam anar a sopar i després a beure unes copes i ballar per la Zona Rosa. Jo sempre haig cregut que és dolent que els homes sortint de nit sols sense dones, perquè comencen a beure sense esme ni enteniment, s’envalenteixen uns als altres, es descontrolen i acaben fent barbaritats, barbaritats irreparables...
Ara no ho sé, però per aquella època a la Zona Rosa s’arreplegaven les dones més fresses i guapes de la ciutat. Aquella nit no les fèiem ni cas, sabíem que ens esperava un mes insaciable per endavant i ens sentíem una mica per damunt de tot allò. Ja saben el que vull dir, els envits, la cacera, l’ostentació de la presa... El que passa és que la nit es va allargant, l’alcohol et fa perdre el nord i al final s'ens va escalfar el morro. El meu amic va insistir en buscar unes putes per satisfer el nostre torbi desig. Jo era inexpert en aquests assumptes i em pensava que ell també.--El Safatans s’atura un moment apurant la primera copa de cognac. --Era tard i no va ser gens fàcil trobar-ne. Al final, avorrits de vagar per l’interior de la Zona Rosa en vam trobar una. Era una garsa alta i seca, no gaire afavorida. Recordo que vam fer tractes amb ella, però entre carregats que anàvem i els pocs atractius de la dona, vam acabar marxant sense arribar a concretar, bescanviant insults amb uns crits, que encara deuen de ressonar ara per la nocturnitat d’aquells carrerons. El mes següent va ser una meravella, el millor que m’ha passat en ma vida, jo no ho oblidaré mai per moltes dècades que visqui arrossegant-me per aquestes serres ermes. Ho recomano a tothom, per a què són els quartos sinó? Encara que t’endeutis per anys, val la pena, creguin-me. Jo tinc la sort al menys haver-ho fet una vegada. Per més que es conti no és pot arribar a imaginar com és tot allò, al començament encara ho contava, però aquí, pobres infeliços, no em creia ningú... --La dona del ric serveix una nova copa de conyac al Safatans.--
--Apunti-la de part nostra.--Li diu el Marià abans de què es retiri, amb les copes buides.
--Vostès voldran alguna cosa més?-- Pregunta ella, amb un somriure d’aquells que et fan molt difícil dir que no.
--Sí, a mi un altre del mateix. I Tu Bea?--
--Jo també, si us plau.--
--Tornant de les vacances va ser, encara amb la ment més allà que aquí, quan tal com s’esguerra una peça delicada, inesperadament, d'igual manera em van destrossar la vida. Visquem a la vora del precipici i no ens donem compte. Jo hi vaig caure, i això li pot passar a qualsevol, a qualsevol, per més segur que un se senti protegit per la Junta, per l’empresa o per la família si voleu. No res, una maleïda fal·làcia tot plegat. --El temor provocat per les paraules enfurismades del Safatans, fa que la parella s’agafi de les mans per sota la taula.
--Aquell primer vespre després de treballar em va vindre a veure el germà del meu amic, i el paio m’ho va contar tot. Saps el que vau fer la nit abans de marxar de vacances, el meu germà i tu? Em va dir. Sí, vaig contestar-li sense està del tot conscient del què realment van fer. Em penso que no ho saps, em va dir ell amb una mirada que no li havia vist mai. Què vam fer? Li vaig contestar mig espantat. El meu germà se’n va anar amb una puta. No, vaig dir jo, sí, va dir ell, amb un to de veu que no l’havia escoltat mai. Tu no ho saps, va continuar, ell se’n va anar amb una puta, però no va fer res amb ella perquè la matà abans, i no content amb això també va matar al seu macarra. Què cony dius li vaig soltar. Em semblaven unes acusacions del tot desequilibrades. Com els va matar a cops de puny? Li vaig dir emprenyat. Amb un arma, mon germà guarda un arma vella de la família, i a vegades, no sé per quina obtusa raó la du amb ell. Que jo sàpiga no l’havia fet anar mai, jo em pensava que ni tant sols funcionava, però aquella nit es va cobrar dos vides.--
--Em va explicar tota aquesta porqueria i no el vaig tornar a veure més. Des d’aquell vespre va canviar tot. Tampoc vaig veure més al meu amic. Notava que anava al bar del barri i quan entrava tots eren ulls. Un dia vaig sentir a uns coneguts que parlaven de mi entre ells i em titllaven d’assassí i el que és pitjor de "malaje", de covard, mentider i totes les roïndats en què pot devaluar l’ànima humana. Era un ser menyspreable i odiat. En un inici no sabia com actuar i feia com si res, com si tothom estigués equivocat, tractant de prosseguir la meua vida normal, esperant que les aigües tornessin al seu tàlveg original. Estava ben errat, abans que passés una setmana m’agafà a soles el meu millor amic, el de tota la vida, i mirant-me als ulls em va demanar amb una solemnitat que no li havia apreciat mai, que li expliqués tota la veritat. Jo li vaig dir, però no me la creia ni jo. Estava desconcertat, perdut, no vaig tornar cap a casa. Vaig sortir caminant, caminant no sé quantes hores fins que vaig arribar a una torre, on vivia una família menestral que cuidava les finques de conreu del terme. L’home estava fora donant de menjar al bestiar, jo com imantat vaig anar a parlar amb ell per preguntar-li el camí de tornada a la ciutat. Ell, ben clarament que m’ho va ensenyar. Imaginen-se a un paio amb una fila d’extraviat mental apareixen del no res, preguntant pel regrés a la perdició. Després d’assenyalar-m’ho amb tot detall, confirmant-me que no hi havia pèrdua, jo vaig i prenc la direcció contraria. (...) Vaig caminar i caminar sense aturar-me ni per descansar. Quant la gana em vencé vaig començar a treballar a jornal, sempre falta gent per treballar de pagès. No m’estava massa temps en lloc, només el suficient per refondre’m i rentar la roba; abans que l’encarregat s’aprengués el meu nom fotia el camp sense donar explicacions, així funcionen les coses al camp. I en un periple incessant vaig arribar a la serra. Aquí en vaig fer amb una feina de xofer d’autobús i aconseguí estabilitzar-me una mica.
Suposo que hores d’ara ja no dec res, després de què es cobren integra any rere any la paga R.E.N., el meu deute amb el banc deu d’estar més que saldat. Jo no m’atreveixo anar-la a buscar al comptador de l’Estat, i tampoc m’importa, la dono per perduda, creguin-me quant els dic que és la pèrdua que menys greu em sap. Tinc una feina ben pagada on no fan preguntes...
La Bea fa la primera pregunta: --Té l’autobús aparcat a les afores del carrer?--
Ell contesta un pèl sobresaltat: --No, no, aquí estic passant uns dies, això només és una estació de línia, no és inici ni final de res per mantenir un garatge d’autobusos, no digui ruqueries no sap les despeses que comporten unes instal·lacions adequades.--
El Marià pregunta per a tornar a la història, que és l’únic que l’interessa al Safatans: --I del seu amic que se’n va fer, a sabut alguna cosa d’ell durant aquests anys d'exili?--
--Ai, ell ha progressat a la vida! El cos de seguretat acostuma a sobreseure aquesta mena de casos, que finalment no arriben mai als jutjats, tenen més a perdre que no a guanyar. Ell va donar la cara i ara és respectat.--