A.C.J. -----VUIT (vuitè)

En un primer moment el Marià va pensar, temorós, que havia penetrat sense saber-ho en un recinte de culte femení. Aquell que havia sorgit no feia pas massa temps en un Departament septentrional, estenen-se sorprenentment per tots els Departaments limítrofs, captivant tot tipus de seguidores dintre d’un ampli espectre social i cultural, seguint la doctrina de dos virtuoses il·luminades inaccessibles, que les seues sacerdotesses s’encarregaven d’ensenyar i transmetre a les selectes deixebles. Només unes poques superen les estrictes normes iniciàtiques que permeten l’ingrés al noviciat monàstic. Pels homes és un assumpte estrany a la seua natura, encara que el culte, mitjançant les cada cop més nombroses acòlites, s’ha infiltrat a l’interior de les cases i es veuen compartint les estances amb les icones de les líders, com uns objectes més afegits a la imaginària familiar. La discreció femenina en què es desenvolupa la pràctica de la doctrina els ha desconcertat quasi fins l’extenuació. El que ve a dir que en l’actualitat s’associa a un costum sectari femení més, que com altres als mascles se’ls escapa. Tot amb això, el sentiment de retruc va copsar al Marià en els primers minuts d’estada al recinte.

El Marià sol va veure dones a l’edifici, tampoc tantes: dos. Una de cabells rogencs i l’encarregada de rebre als visitants, que és la que els ha acompanyat durant la seua estada. Malgrat, o potser per ser una de les residents més veteranes, s’encarrega d’acollir les visites i ensenyar-los les senzilles dependències del monestir. A la Bea i el Marià els ha atès a la perfecció. La seua integració amb l’entorn és tal que pot parlar amb igual profunditat de l’assecatge dels diferents tipus de flors, com de la construcció d’una espona de pedra seca. La parella no se’n cansa mai d’escoltar-la, l’únic que han declinat la invitació de participar en una sessió de meditació comunitària. Disculpant-se, tot intentant trobar un motiu coherent, la Instructora simplement els ha tallat amb un: --no passa res, un altre vespre s’escaurà millor.--

--Som molt diferents, jo ploro quan escolto a Van Morrison, i ella plora escoltant Camarón. El nostre punt de trobada és Jobim, ens abracem escoltant Jobim.--

--Hui, a mi se’m cauen les llàgrimes sol que sonin els primers compassos d’un dels meus boleros preferits, "Tu me sabes comprender" del Beni Moré per exemple, i al Marià plora escoltant cançons, com "Un belle histoire" o qualsevol de similar--

El Marià es mira les dos dones estupendes i pensa que el millor que pot fer és deixar-les parlar, elles continuen.

--A ella la torna boja la poesia, i a mi que et vols que et digui, hi ha moltes vegades que no em diu res, en canvi els contes... no faria res més que llegir contes. El poble és un lloc excel·lent per bescanviar llibres, com hi passa gent de tota mena, els que porten llibres que ja han llegit els deixen i els canvien per uns altres.

--Jo amb la literatura no sóc gaire exigent, m’agrada el que s’anomena literatura de gènere, sigui quin sigui, mentre m’enganxi i em distraguí. El Marià si que busca coses molt concretes.

Dos residents arriben a la tolla, es despullen i se submergeixen en l’aigua calenta, repenjant els colls al cantell arrodonit de la roca, mirant cap al cel.
--Ella ha canviat molt des de què vam arribar, vas veure la marca de l’entrecella? Si alguna amiga seua m’hagués dit fa uns anys que la Isabel s’acabaria pintant l’entrecella, li haguera contestat que estava ben boja i que no la coneixia prou bé, i ves per on, mira-la ara!

Els dos monjos se’n van de seguida, tenen què preparar el sopar de la comunitat, amb un gest i un somriure s’acomiaden dels convidats, que pel moment no fan cap intenció de retirar-se.

--Tothom té les seues coses, les seues petites perversions, sinó no seriem humans. A mi m’encanta passar uns dies aquí dalt, però arriba un moment que ja m’agafen ganes de baixar, i de tornar a veure la gent i de fer l’activitat quotidiana a la que estic acostumada.

--La gent puja al monestir a polir els seus defectes?
--O a fer vida contemplativa, o ajudar a fer una feina determinada, o per estar sola. Hi ha molta gent que puja una temporada i torna a baixar, més de la que ets penses. Són pocs els monjos que estan aquí permanentment, sempre estan en moviment, van d’un lloc a l’altre.

--Jo reconec que de vegades sóc una mica punyetera. Saps el que faig de tant en tant, quan estic empipada per alguna cosa? Doncs entro en una tenda de luxe, em fixo en una cosa ben cara i començo a regatejar, sense cap intenció de comprar ni tant sols duc diners ni res, i quan aconsegueixo el preu que vull, dic que no, que no m’agrada l’article en qüestió i marxo. Això sí, tinc el propòsit de millorar, perquè als dependents els fas passar una mala estona i ells no tenen cap culpa. De totes maneres sempre cometo els meus delictes en les botigues més opulentes.

--És clar, si no no té gracia.—L’Elsa enfonsa el cap sota l’aigua, per tornar a parlar després d’uns instants de...-- No sé, però hi ha ocasions en què la dolenteria se’ns puja al cap i ens fa fer coses sense explicació. Jo quan vull punxar a la Isabel li dic que no està prou per mi, que em té abandonada, ara tampoc n’abuso gaire perquè a ella l'afecta molt i de seguida la domino. De vegades sembla tant desvalguda.-- Inerts suren els cabells, l’aigua ànega les orelles, el so és opac; enregistrant solament: la remor, el raig de la font rebotant abans de confondre’s.
Escoltant a les dones des d’una posició privilegiada, ell pensa amb els mals de caps de la feina. Antigament no perdia els nervis tant sovint, ni cridava als subordinats, tenia molta més paciència. Creu que és inofensiu, creu que ells ho saben i ho accepten, per molt que s’emprenyi i cridi tot enfurismat, després es calma i ja està, però tot amb això...


          "Tu me sabes comprender"   "Un belle histoire"