dilluns, 30 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (sisè, 1-quart)




                                                                                 4
          --Impacients, rebels? No em vénen aquests mots associats amb ells.--
--Molts més mots et sobtaran, si vols tirar la investigació endavant.--
--Ho haig de fer, per alguna cosa sóc l’alcalde.--
--Doncs escolta Filippo, tinc el pressentiment de què tenim un assumpte força important entre mans, saps que a la mínima escletxa que trobem al búnquer de la Junta, ens podrem introduir en les seues entranyes més llòbregues i endinsar-nos fins al moll de l'os per fer-li tot el mal que siguem capaços de poder-li infligir.--Per fi respira i repensa.--Una altra cosa és si ens interessa fer mal a la Junta, tingues present que hem d’actuar a l’ombra i amb total discreció i auto-disciplina.--
--No sé si trobarem els membres adequats per ficar en marxa l’operativa, jo sol no m’hi veig prou capaç. Tu, suposo que t’apuntes.--
--Sí, però donat la meua posició haig d’estar, almenys aparentment, al marge, lluny de primera línia, és més, tu com a cap del poble hauries de buscar un home de palla davant la vista del personal. Mira cal un testaferro, millor algun voluntari, sempre en sortirà algun, per portar la investigació oficial, un jove amb ambicions de la guàrdia mateix, després uns homes de camp que no s’assabentin de res, gent de feines concretes i punt, d’aquests ja en tens un. Al Supun li hauràs de donar feina després de retenir-lo injustament, hores d’ara de ben segur que haurà perdut el treball pel qual estava contractat. Caldrà un expert informador, aquest seré jo, no et preocupis, penso que ja ho tenim tot.--
--No em fa cap gràcia, però hauré d’informar als altres alcaldes.--
--Res, oblida-te’n, no se sap mai per on et poden sortir, potser es desdiuen a la meitat i ens foten a tots. Primer abans que res hem de seleccionar al testaferro, hem de fer-lo agafar preponderància sobre la resta de les unitats de cossos de guàrdia de la serra, no sigui què se li acudeixi ficar el nas a un altre batlle, l’hem de convertir en el coordinador general de la investigació, perquè arribarà el dia en què la Junta informarà dels seus progressos, i ho farà a un cap visible, llavors nosaltres ja tindrem al nostre home preparat. Preparat i poca cosa més, aquest home no ha de fer res fins que es desmantelli la banda del Llerdós. Farà el paperina, li donarem un reconeixement social a escala dels mitjans, un arxiu... més que res presència pública, no només aquí al poble, també a tota la serra, i quan comenci la investigació de debò hem d’aconseguir portar-lo enganyat, però content.--
--Aquest és un càrrec que no em preocupa, sobrarà gent.--
--Sí, en el que haurem de parar més compte seran amb els comandos especials.--
--Ja tenim al Supun.--
--De moment n’hi haurà prou, més endavant potser necessitarem algun component més subtil.
--Quan creus que trigaran a detenir i a desarticular la banda del Llerdós?--
--Jo, els hi dono a tot estirar un parell de mesos, i no menys d’un parell de setmanes, en aquest temps els inspectors completaran la visita a la serra, que serà quan tornaran a passar pel poble, després se n'aniran cap a la capital, confrontaran dades i per últim enviaran als polis per fer la detenció.--
--Si és poca cosa, potser diran que ens encarreguem nosaltres.--
--Home és poca cosa, però no tant, jo crec que voldran fer-ho ells i que no s’escampi massa la notícia--
--Hi ha una altra cosa, lo dels enterraments clandestins no sé com acabarà, fins ara ens donàvem màniga ampla, entre els alcaldes i les funeràries tranquil·litzàvem als inspectors, entraven dintre d’una llicència de mínims que podríem dir folklorista, ara amb els polis pel mig, que també a ells els interessa...--
--T’ho haig dit fa una estona, potser a nosaltres no ens convé bellugar fitxa, i mantenir-nos refugiats en el nostre cau, esperant que la Junta faci i desfaci a voluntat.--
El Filippo calla, se li estan acabant les ganes de parlar, no sense esforç respon al punyent atac del capellà: --Hem d’anar endavant, és preferible que tot rebenti a l'immobilista continuisme actual.
--Saps que hi ha molta gent que no hi està d’acord amb això, però tu ets l’alcalde i tens potestat per decidir que convé més al poble. Bé ara marxaré, estarem en contacte, la primera feina del Supun serà de fer de correu personal entre nosaltres dos, si una cosa té aquell home, és fidelitat a qui li dóna de menjar, mitjançant ell, t’aniré comunicant les novetats que es produeixin.--
El capellà se’n va cavil·lant, maquinant, el cap li va a cent per hora i sap que ha d’anar minvant la velocitat, en cas contrari no dormirà bé. L’alcalde Filippo resta aixafat a la seua cadira, ell un home madur, divorciat des de fa ja molt de temps, al que darrerament se li havia ficat al cap l’obac pensament de què simultàniament amb la vida, va creixent un implacable gran capçal esborrador, que inexorablement i d’un sol traç suprimeix els febles afectes que fan possible la subsistència, i al cap de poc que et descuidis et deixa nu, sense cap presa per agafar-te. Durant el temps, massa, que emprava per meditar i donar-li toms, havia amanit una resolució de reemplaçament: a velles emocions, a velles afeccions esborrades, cal forjar nous lligams amb sentiments robustos, però costa tant fer això. 
 
Tne Dirty Dozen Brass Band with Dr. John-"Everything I Go Gon' Be Funky"

dijous, 26 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (cinquè, 1-tercer)

 
                                                         3         
Surt de la casa consistorial, travessa el carrer tot decidit, trenca pel passatge que ve en diagonal i entra al primer cafè que troba. Del servidor agafa una cartolina força usada i seu en una de les taules. El cambrer, un noiet esquifit, li recomana que prengui una altra de més nova, però el capellà li diu que aquesta ja li va bé.
Abans de fes l’hora de sopar, acudeix a la seua cita amb l’alcalde Filippo, no s’ha mogut de lloc en tota la tarda. Llavors li presenta els trets per on es veu que van les coses, amb base les fonts consultades.
--Indagant una miqueta m’he cerciorat del rum-rum que corria: la figura del renato fugat existeix.--
--Quines fonts són aquestes?-- Demana estranyat l’alcalde per tan furtiva informació.-- Són fonts capellaneres?--
--Són fonts fidedignes, "palmàries".--
--Palmàries? Saps desxifrar els fòrums de computadors?--
--No costa pas gaire, és només ficar-s’hi. Una vegada familiaritzat amb la seua sintaxi cargolada i el pretensiós vocabulari, descobreixes les claus guia, després ja no semblen tan críptics i des d’allí són uns pocs passos fins a arribar al racó de precursors, que diuen ells, o als minuts de les escombraries, que és on es troben certes curiositats que passen per alt la tutoria de la Junta.-
--Però corres el perill d’alertar els sistemes de prevenció i vigilància de la Junta.--
--Home, cal prendre determinades mesures i autocontrolar-se una mica, però tranquil home, que si ho fas bé i et saltes els filtres de codificació no pot passar res.--
--No ho sé, pareix massa fàcil.--
--La Junta descuida algunes matèries malvolgudes i per altra banda és ben sabut que l’àmbit dels computadors disposa de gran autonomia. Aquest parell de circumstàncies ens permeten ensumar en les seues interioritats, és allò de la casa amb moltes portes.--
--Ho has fet alguna altra vegada, suposo?.--
--Sí, bé, allò que anàvem: no cal dir que la Junta n’està al corrent, i és més, els seus inspectors ja n’estan treballant.--
--Els inspectors! Són aquells de sempre? Els grups que fan la ruta estacional rutinària?--
--Sí, és clar, no enviaran d’altres tenint-ne aquests, no et pensis que per Ella és una qüestió vital tindre uns quants renatos escampats pel territori.--
--Home, segons com t’ho miris.--
--Res, aquí ens fa por qualsevol minúcia, ja t’ho he dit: vivim entaforats com a talps, pensa en les aliances que han de mantenir, les delicades connexions amb tots els seues departaments, un món d’una complicitat que aquí se’ns escapa, inimaginable per nosaltres, pobres talps.--
--Recordo, des del meu cau, que en un inici l’assumpte dels renatos va contar amb prou oposició, i la principal argumentació de la Junta es basava en la irrefutable seguretat i la docilitat absoluta dels futurs renatos introduïts.--
--Tot plegat promeses destinades a omplir papereres. Quan es pren una decisió tan important, com va ser aquella, els riscos s’avaluen en condició dels beneficis, és natural que de cara al poble es maquilli una mica la realitat, a la gent se li diu el que vol sentir i així no es fan més preguntes i dormen tranquils.--Un xic encès el capellà intenta reconduir el diàleg. --Seran els inspectors de tota la vida, però de ben segur que han rebut ordres tancades sobre el seu objectiu numero u, i si la Junta ha enviat als seus inspectors, millor deixar que ells sols recorrin el camí que mena fins al Llerdós, així sempre podrem anar un pas endavant aprofitant la feina de la Junta, que per altra banda no acostuma a prestar massa importància a les petites corrupteles dels seus funcionaris. Si la investigació continua oberta després de la detenció del Llerdós i la seua cúpula, que deu ser l’única que opera en tota la serra, cosa de la qual tinc els meus dubtes, per què a Ella els assumptes de l’exterior, a menys que puguin afectar seriosament els interessos de la Junta, i quan dic interessos em refereixo a la butxaca, l'importen un rave, i no crec que el volum actual del negoci sigui preocupant per l’elit endogàmica, ben diferent és mirat des del nostre punt de vista. Un cop fora de servei el Llerdós, caldrà estar a l’aguait de desfer qualsevol temptativa de reestructurar la xarxa a escala local.-- El capellà és un element que es pensa que el que els seus coneixements, per tothom són compartits, així va d'un concepte a un altre sense acabar d'explicar el concepte inicial, quan no s’oblida d’ell; la ment li funciona sempre una passada avançada, per no dir que també es menja paraules i no completa la majoria de les frases. L’alcalde Filippo avesat en el seu tracte i de natural despert aconsegueix lligar caps, però quan veu que se li escapa l’atura ràpidament.--
--Un moment, un renato sempre passarà més desapercebut a la ciutat que no pas a la muntanya.--
--Sí, però que busquen aquí, que no poden trobar a la ciutat? Per què aquí no s’hi queden, fora del Supun jo no conec ningú que n’hagi vist mai cap. Potser també que no s’hagin fixat prou, el mateix Supun...--
--Els cossos dels nostres morts clandestins.--
--Clar, per quadra el llistat de les residències, tants entren, tants surten. Ara bé, es veu que han començat la fugida d’individus sense cos de reemplaçament, i això ha fet aixecar la llebre d’alguna inspecció del computador encarregat, sinó mal de cap li fot que un de negre es desperti al matí mor i blanc, per ell els renatos pertanyen a una categoria inferior a la dels androides. El fenomen no és nou, o almenys porta un cert temps d’existència, amb el beneplàcit dels funcionaris sucats, i l’avarícia dels polis que veuen augmentar els seus guanys contant amb nous clients desesperats. Abans tot restava ocult rere un arqueig convenientment manipulat, un renato no fugia fins que reveia un cos de substitució, però ara han aparegut els primers renatos rebels, impacients.--

The Band + The Staple Singers - "The Weight"


dilluns, 23 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (quart, 1-segon)

                                                         2  
Al Supun no li agrada gens menjar al parador, tot sol, en una taula quadrada, servit per unes noies seques que semblen tísiques i que quasi no parlen. Pràcticament l’únic que ha sentit de la cambrera que l’atenia, ha set: cafè? --No gràcies.-- Ha contestat ell. No li cau bé el cafè a l’hora de dinar, al matí o després de sopar sí que se'n pren una tassa, però després de dinar se li fica malament.
--Què en sap vostè de tot aquest enrenou.?-- Malament rai. Això no gira de bona cua, una primera pregunta tant amplia, demana una resposta llarga, tot el contrari del que pensava el Supun, aferrat a la intenció de respondre a preguntes com més concretes millor, d’una manera escarida.
--Sé el que m’han contat.--
--Això també ho sé jo.—L’interpel·la el capellà.-- aquí el que ens interessa és saber el que no ens han contat, volem que ens digui que sap vostè de pròpia experiència, i estic convençut de què ens pot aclarir moltes coses.--
--El vigilant del pas menteix, no anàvem junts, aquell paio i jo.--
--Molt bé, veu com ens està ajudant, sabem que vostè venia a treballar, en canvi l'altra persona què diantre feia per allí? A on es dirigia? També sabem que van compartir una nit a la serra, la gent s’explica coses a la soledat d’una cabana.--
--Era una borda.--
--Més petit encara.--
--No parlava gaire.--
--Sabrà el seu nom almenys.--
--Sí, es deia Rascat.--
--Se li distingia alguna particularitat física en especial?
--No, només que no menjava i que no era d’aquí.--El Supun ja es troba més còmode.--
--En algun moment li va parlar de les seues activitats?--El capellà ajusta les preguntes al tarannà del Supun, extraient-li la informació que necessita sense que l’interlocutor se senti coaccionat.--
--Buscava un paio, però no em va dir per a què.--
--Sap qui era?--
--Sí, un home de l’altre vessant, un a qui li diuen el Llerdós, una mala peça, jo el vaig avisar, però es veu que estava obligat a veure’l.--
--No sap per què?--
--No, és que no parlava gaire i de bon matí va marxar quan jo encara estava agitat.--
--Va poder veure la direcció que prenia?.--
--No, se’n va anar cap al camí, però jo estava tombat i no vaig poder veure res més.--
--Vol dir què no es van acomiadar ni tampoc?--
--Sí, quatre frases, recordo que li vaig dir si sabia on trobar al Llerdós, i em va contestar de què ja el trobaria.--
--Alguna cosa més que ens hagi de dir?--
El Supun s’ho pensa uns instants:--Sí, vaig topar amb l’enterrament, però no va ser culpa meua, jo vaig agafar una mala drecera i en intentar rectificar pel mig del bosc vaig ensopegar amb ell, i res més, me’n vaig anar d’allí sense fer soroll, procurant que ningú em veies, després vaig sortir pel tros del Prasath, poden preguntar-li a ell--
--Gràcies, ja hem parlat amb el Prasath.--
Al Supun no li ha fet cap gràcia desconèixer aquesta dada. El capellà reprèn la paraula dirigint-se també a l’alcalde Filippo.-- El seu testimoni ens ha estat de gran ajuda, l’estem molt agraïts.-- Els dos deixen al Supun sol, desplaçant-se a l’habitació del pis de dalt, que a l'hora serveix com a despatx de l’alcaldia.
         --És el nostre home.--
--Qui, el Supun?--
--No home, què no el coneixes?--
--No, no l'havia vist mai fins ara.--
--Hauries de sortir més poble, sembleu entaforats al vostre llogaret.--Fica cara de pensar: sortir més, per a què? Però no vol interrompre al capellà.-- El Llerdós, aquest és per on has de començar a buscar.--
--I el Rascat, no?--
--No home no, és evident que el Rascat és un renato.--
--Un renato! Què cony fa un renato tant lluny d’una residència?--
--Corren alguns rumors... potser hi ha alguna cosa de certa? És clar que estava a les ordres del Llerdós, els renatos sempre estan a les ordres d’algú... Hauré de fer un parell de trucades, ens veiem abans de sopar, espera’m aquí.--

divendres, 20 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (tercer, 1-primer)




                                                            1
El Supun és retingut al poble. Un nou cas de profanació ha commocionat l'opinió pública. L'alcalde Filippo ha ordenat la detenció cautelar del Supun, per ser l'única persona identificada que transitava pel sector de la serra el dia que es va enterrar el cadàver. També es busca una altra persona, que va fer estada amb ell en una borda la nit anterior, i de la qual no es tenen més notícies. El vigilant del pas ha estat qui els ha denunciat.
Com només un limitat grup de persones acompanyen al fèretre fins al seu sepulcre del bosc, durant un cert temps, els que no han pogut estar-hi són discretament acompanyats, per a què mal que bé, s'acomiadin del finat tal com la tradició obliga. Aquesta pràctica serveix igualment per mantenir una regular vigilància de la sepultura. En el cas que ens ocupa totes les precaucions van ser inútils, ja que els espoliadors varen actuar de forma fulminant; a la primera de la visita que feia la mare del finat, es van trobar amb la tomba desfeta i el cos robat.
       Darrerament els lladres mostren una clara preferència pels cossos que no han sofert el procés d'assecatge, i aquest era el cas. A vegades la família no suporta el marxandatge que es porten els enterramorts, són rebecs al llarg cerimonial i les despeses que comporta, llavors decideixen encarregar-se'n ells mateixos. Els alcaldes estan prenent constància del fet i tenen la intenció d'investigar als sindicats de funeraris, cada cop més poderosos, fins i tot han amenaçat en demanar l'ajuda de la policia departamental, amb el desgavell social que això representaria. Però la indignació de la població augmenta cada cop que succeís una nova profanació. En alguns pobles s'han començat a formar, sense èxit, sometents de guàrdia propers a les zones d'enterraments clandestins, amb el perill que implica l'especial conjuntura. Aquests grups han de ser escrupolosament elegits, per ser una via de penetració fàcil per qualsevol espia o pitjor encara: delator. L'alcalde Filippo ha desestimat la creació d'aquests cossos de seguretat paral·lels, malgrat les pressions rebudes pels seus col·legues en l'última reunió en què es va tocar el tema. Ell no vol dir res, però apunta més amunt, vol agafar directament als caps i per això ha d'assabentar-se de la fondària de la trama i remuntar sinuosament de les branques fins al tronc principal, encara que de moment no ha vist ni branques, ni arrels. La conxorxa dels funeraris és sol pura especulació o difamació com ells asseguren. D'aquí bé la importància del primer sospitós que han capturat, tot i que ell s'ha declarat innocent, l'alcalde pensa que pot extreure alguna cosa del cap de suro del Supun. És de vital importància l'interrogatori que altrament s'ha d'efectuar amb presència del capellà.
El Supun haurà de ser totalment sincer, en cas contrari el capellà descobrirà la seua farsa. La ment li volta boja pensant que és el que ha de contar i com. Té por de què si presenta els fets tal com han estat, es farà un embolic i no se'n sortirà, ningú es creuria que ho ha vist tot per una encigalada. I l'altra és el paio, aquell tan rar de la borda, que no sap d'on venia, ni on anava, potser primer hauria de contar la història d'aquell pobre infeliç que es va dessagnar penjat d'un ganxo, però això seria excessiu. Ell vol mantenir la calma i respondre a les preguntes que li facin a la seua manera, contar històries no se li ha donat mai bé, maleint la mala astrugància d'aquella nit i el matí següent, tot es va tòrcer quan va entrar a la cabana aquell banyut foten crits, d'allí en endavant tot ha anat pitjor fins avui, i espera el que pot passar, que això no ha fet més que començar, deixessin morir a la gent en pau...
--Aquest home encara no ha dinat.-- Digué el capellà. L'alcalde Filippo amb la impaciència a sobre, no tenia gana, i li va saber greu que es tingués d'esperar a què el Supun dinés. La paraula del capellà era inflexible i més quan demanà que el duguessin fora del poble a dinar, on no hi hagués qui el pogués influenciar. Recomanant el parador de l'encreuament de carreteres per la seua impersonalitat. El que allargava més l'espera, puix el parador és, amb sort, a més d'una hora del poble. L'alcalde Filippo no ficà cap impediment, seguint fil per randa les recomanacions del capellà, ordenant a dos dels seus subalterns que acompanyessin al sospitós fins al parador. Per la seua part el capellà se'n va anar a dinar a casa d'uns amics i n'acabà va fer una llarga migdiada.

dilluns, 16 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (segon)

La sortida del poble era una mica enrevessada, plena de carrers closos irremeiablement abocats a horts i corrals. La gent molt amable m’ha indicat per on seguia la carretera, que davalla una altra vegada quasi arran del llac, sempre escortada per alguna senzilla edificació. He hagut de recórrer uns quants quilòmetres per trobar una recta en què no fes vida cap família, i per fi poder sentir la soledat de la natura, per molt que a les vores de l’aigua els conreus proliferessin. No recordo en què pensava durant aquells moments, pedalant sol entre els arbres que cobrien la pista pels dos costats, suposo que la meua ment divagava sense arribar a donar forma a res en concret. La pista recorria totes les raconades i raconadetes que el llac descrivia, l’avanç es feia un xic tediós. En poca estona les muntanyes s’han apropat tant a l’aigua, que la pista tenia que menjar-se el marge, el que provocava uns talussos que semblaven força inestables, indefensos davant unes pluges torrencials, a un no res d’ensorrar-se i provocar esllavissades que de ben segur han de tallar la pista, incomunicant les poblacions fins que no són reparades.
A aquesta alçada la pista s’interna fins l'avantsala de prometedors barrancs, que inviten a pensar en una vall sense fi que es perd en els confins de la terra. Tal és l’espectacularitat, l’amplitud i exuberància d’aquest indret, però s’entossudeix a seguir les normes que marquen les aigües estancades i s’allunya del pòrtic, deixant-te amb el delit de penetrar-hi, saben potser, que no sortiràs mai més. Llavors ha estat quan m’haig fixat amb unes línies rectes que solcaven la roca a una alçada considerable, malgrat el seu color semblant a la resta de la paret i estar a vegades camuflades per la vegetació, la seua trajectòria rectilínia delataven una obra feta per la mà de l’home. Després m’haig fixat en què hi havia trams que desapareixien, i uns centenars de metres més a munt ressorgien en una mena de ponts encoberts, que salvaven un buit del relleu. Les magnituds d’aquesta obra m’han entretingut una bona estona, cada cop m’admiraven més, hi havia inclús rescloses o alguna cosa similar pels afluents, que unes vegades arribaven entubats i altres sorgien per unes paoroses boques de túnel.
M’haguera agradat esbrinar més aquesta obra titànica en desús, oblidada pels homes i les màquines, m’haig fet creus de la immensa feina que els avantpassats van desenvolupar per reconduir les aigües de les muntanyes, un esforç ara inútil, lliurat a les inclemències del temps i els atacs de la corrosió. De seguida haig pensat que seria un gran reclam turístic, com una visita d’indubtable qualitat, en el camp de l’arqueologia industrial, i serviria per realçar la minsa economia local.
Poc després la pista ha començat a enfilar-se, jo em pensava que no trigaria a retornar als seus orígens planers de vora el llac, però pujant les primeres rampes m’haig adonat de què no hi tenia cap intenció. Tampoc s’albirava el fi de l’ascens, suposo que deu saltar per un dels colls que es veien per tornar a davallar al següent poble, que també és a la riba, llavors ha estat quan haig decidit de gira cua, pensant amb els quilòmetres que em restaven i els que havia fet, juntament amb la pujada que es preveia, crec que excessiva per les meues cames. Ha estat potser una decisió caganera, però allí sol, sense aigua, amb tot el bat de sol caient-me sobre, crec que ha estat el millor que podia fer, a més a més un cop arribats al suposat poble, no sé quant de temps hauria trigat a què vingués un transbordador que em portés de nou al poble de sortida.
Haig trobat la tornada més curta del que m’esperava, en un tres i no res havia passat les entrades a un nou món, una mica més tard ja estava pels camps de conreu, i ja m’haig començat a creuar amb la gent. Quan he fet cap a les primeres cases que voregen la pista, haig alentit la marxa, com volen fer temps, això m’ha permès observar millor la vida que per allí es desenvolupa, per altra part molt normal i tranquil·la. Passant pel costat d’una casa he vist a un nen jugant a l’estret marge que la separava de la pista. Jugava sol, acotxat a terra excavant uns forats a mena de tombes. Primer m’ha semblat que no podia ser, que m’equivocava, però he tingut temps per fixar-m’hi més bé, i sí, el nen jugava a enterrar taüts. Havia fet uns petits forats rectangulars destinats a unes a caixetes de fusta que tenia a la vora. La imatge m’ha sobtat tant que no haig pogut més i m’haig aturat a una cinquantena de metres d’ell. La gent del país circulava com si tal cosa pel carrer, mentre el nen continuava el seu entreteniment retocant les fosses. He estat temptat de tornar enrere i atansar-m’hi, però llavors haig pensat: qui era jo? Un foraster, per ficar-me en els jocs d’un nen local, només l’haguera pertorbat en el seu passatemps, se’l veia molt afeccionat, suposo que és un joc que s’acaba aviat si no l’endreces adequadament. La gràcia deu estar a allargar-lo, cuidant els detalls, per a què no es faci avorrit i perdi l’interès. La veritat és que la forma dels rectangles excavats a terra era perfecta.
No hi havia pensat més fins ara amb tota això, ni amb el nen, ni amb les construccions hidràuliques, ni amb l’estona que haig estat esperant a què arribes un transbordador, potser encara servirà per alguna cosa el tractament que em van receptar els doctors. En un principi no ho veia clar, i se’m feia feixuc escriure cada dia el que em passava pel cap, però en tot cal una mica de disciplina, i ara quan arriba l’hora, de seguida m’assec en un lloc tranquil i començo a escriure amb total sinceritat, sabent que tot serà llegit i estudiat per l’equip de doctors que habitualment em porta. Tanmateix trobo que les meues reflexions són cada dia més banals, amb menys substància, potser és l’hora de tornar, el nebot fa uns dies que es veu apàtic, deu d’estar una mica fart, voldrà tornar a veure als seus amics, i jo també tinc moltes ganes de tornar-les a veure. Aquí com tampoc passa mai res, sempre parlem del què hem deixat a la capital. Ens hem distanciat uns dies i suposo que ara ho trobem a faltar, per altra banda, no hem perdut res, quan tornem ho trobarem tot tal com ho vam deixar, ara no sé que m’agafa, però penso que per perdre, el pitjor que et pot passar és perdre un amic. Perdre un amic és irrecuperable, busques i busques en altres el que ell t'oferia i és impossible.
Al pantà li diuen el llac, jo li deia l’estany, també es podria dir "ibon", “Ivonne je m’appelle Ivonne”. 

             Marc Bolan T.Rex. "Ballrooms of Mars"
 


divendres, 13 de setembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (primer)


Avui a mig matí haig decidit anar a fer un vol amb bicicleta. M’ha vingut de gust després de veure un taller de bicis a l’entrada del poble, no ho sé, m’han entrat unes ganes sobtades d’agafar-ne una i anar a rodar una estona. Li haig dit al meu nebot que vingués, però no m’ha volgut acompanyar, tenia previst consultar alguna cosa en una pantalla i ja havia reservat l’hora de connexió. És la insensatesa d’estar de vacances i voler continuar connectat com si estiguessis a casa, una de les coses bones que tenen aquí, és que les màquines de notícies no funcionen. Així que després de sortir del banc, on haig anat a buscar una mica de virolla, me n'haig anat directament al taller de bicicletes. Abans, al banc haig conegut una noia estrangera que estava interessada a visitar el pobles de la riba del llac. Ella duia a una guia de viatge molt completa on recomanava alguns indrets. Ha estat tan amable que me l’ha deixada, mentre feia les seues gestions amb el personal de l’oficina. El que passa és que quan li haig dit que volia fer el recorregut amb bici, s’ha com espantat, aleshores m’ha comentat que es podia fer pujant amb els vehicles que circulen per les pistes de la riba, i al final no hem anat junts a fer l’excursió. Potser hauria d’haver estat més condescendent amb la noia i acompanyar-la, que és el que ella volia i deixar la bicicleta per un altre dia, cosa també difícil perquè ja no em resten gaires dies. A la ciutat no acostumo a prendre la bicicleta, ja fa molts anys que no en tinc, la meua vella bicicleta deu estar raconada i plena de pols a la golfa de casa dels pares. De totes maneres les coses han estat així i a la noia no l’haig vista més en tot el dia. Potser m’hauria de preguntar si l’aspecte de la noia, amb la cara tota gravada, tenia alguna cosa a veure amb la meua determinació, però crec que no, només haig prioritzat l’opció de la bicicleta.
Només engegar per la pista que surt des de la fusteria, haig fet cap a una mena d’embarcador rudimentari. La gent s’esperava seguda a què la barca s’emplenés. De seguida el noi que ajudava al patró m’ha convidat a pujar, tot informant-me de les parades i del recorregut. Jo com ja havia llegit la guia de la noia estrangera, estava familiaritzat amb els noms dels pobles, i quan m’ha dit que la primera parada era a un dels pobles que la guia més recomanava, no haig dubtat en pujar-hi. Ell se n'ha encarregat de la bicicleta que ha col·locat a popa, juntament amb els fardells que duien els passatgers.
La travessia ha estat molt tranquil·la, amb el sol reflectint-se a les aigües del llac i les muntanyes envoltant-lo per tots els costats. Jo m’haig estirat a proa i quasi m’adormo mirant el paisatge amb el soroll del motor i el silenci de la gent. Al primer poble hem baixat quasi tots. Aquest era un poble més costerut, i uns dels pocs amb plaça digna d’anomenar-se com a tal que haig vist per aquí. Pels carrers no s’hi veia gaire gent, el primer que haig fet després de pujar per unes rampes que obligaven a baixar de la bici, ha estat prendre un suc de fruites en una parada del carrer. Haig tingut de fer una mica de cua per què hi havia molts nens que devien sortir en aquell moment de l’escola, encara que era aviat, però m’ha servit per preguntar per on es prenia la carretera que circumval·la l’estany. Això els hi ha fet gràcia, penso que aquesta paraula no els hi és gens familiar, el llac l'anomenen ells, l’embassament potser seria més correcte.

dimarts, 10 de setembre del 2013

A.C.J. -----DEU (setzè)



--Tan sols una cosa Pere: creus que aconseguireu ser feliços tots tres? De vegades l’esforç per actuar a una escala superior no sempre paga la pena. És com aquell aprenent de músic que toca cada dia a casa, només per ell i la seua família i es pensa que és l’hòstia. Llavors se li presenta l’oportunitat de fer una substitució en un combo professional i en un inici el paio està boig d’alegria, pensa que per fi li ha arribat el moment tan desitjat, però de seguida, quan es veu damunt de l’escenari, se n'adona de què no té el nivell dels seus companys i cada concert se li representa com un patiment, intentant mantenir-se en un equilibri raonable amb la resta de músics, pregant per què acabi aviat. Al final els músics bons s'acostumen i no el despatxen, encara que ell es dedica cada bolo a tocar el mínim i a dissimular davant del públic. Fins que si no són ells mateixos, arriba un dia en què des de fora, un altre els hi obra els ulls, i els músics acaben preguntant-se perplexos, com l'han pogut aguantar tant de temps.--
--Pobre Pere, com pots ser així Diana, primer lo del pilot i ara això.--
--Ho sento, m'ha sortit sense pensar, no m'ho podia guardar per a mi, tenia que dir-ho.--
--No la facis massa cas Pere, que és una amargada, val més que segueixis els consells del Chathusnga, que en trauràs més profit, tal i com jo ho veig, si cadascú s'escolta atentamenten el seu interior, sap el que sent i el que ha de fer, no n'hi ha mestre millor que un mateix.--
--Sí, estic una mica cansat, crec que ja és hora de què me'n vagi a dormir.--
--Molt bé, encantats d'haver-te conegut i ja saps sempre que ens necessites ens podràs trobar en un lloc com aquest.--
--A nosaltres o a altres, com nosaltres, que no sé que és pitjor.--
El Pere comença a desfilar amb lassitud, acomiadant-se amb gests curts i els ulls mig aclucats.
--I recorda, si per un dels casuals, veus un gripau roig, segueix-lo.--
--Fixa’t bé, que n’hi ha de molt petitets.--
--Un gripau?--
--Sí, si el veus, encara que no et vingui a buscar, l’has de seguir, que no t’acoquinin els esculls del viatge, ell et durà sempre a un enaltiment personal.--
--El petit gripau roig?--
--Sí, home, un altre dia preguntes per la història del Gripau, qualsevol te l’explicarà, la meua neboda la conta de meravella, això que hi ha qui assegura que els nens petits no la comprenen.--
El Pere se’n va atordit per la confusió, però no sap per quin costat li ve la confusió.--
--Pobre noi, no coneix ni al gripau roig.--
--Jo em pensava que el coneixia, com no havia dit res.--
--Vols dir que el seu interior no està una mica embussat?--
--Lo que està és ben enfigat.


dijous, 5 de setembre del 2013

El Modern Espeleòleg. IV

      Les alçàries de la ribera de Nere (2.500m). A l'esquerra s'endevina la muralla que tanca la cubeta de sobre excavació, sota mateix del coll de l'Alfred. Al fons es comencen a aixecar els contraforts del Malh des Pois (2.883m)

        El modern espeleòleg no té la pell prima, ni tova, ni freda, i tampoc se l'agafa amb paper de fumar. Més aviat és de pell dobla, com la d'un porc.

Foto: Quim Abadia.


 





         La facilitat, la comoditat de les comunicacions comporta certs comportaments de desgana i hàbits egocèntrics, que limiten algunes propostes que no acaben de reeixir. Els mitjans són nous i encara han de créixer molt més i nosaltres amb ells. A la pràctica, en una activitat grupal com aquesta, si es vol continuar endavant, és impossible que marxi tot sola sense responsabilitat i un mínim de compromís

 

 

 

  

       Educat i respectuós, treballant en un ambient fràgil, molts cops invadim espais que han  restat impol·luts. Conscient amb la seua conservació davant agressions externes, interessos irracionals o el simple desconeixement.




        Inserit en serres i muntanyes que s'eleven gairebé imperibles deïficades per l'inconscient col·lectiu, explorar-les no és vèncer-les, ans al contrari: és conèixer-les. Com més les coneixes més les estimes.


 
       En fi, només cal sentir-te en comunió amb el mitjà que t'acull, el gran modelador. 









      La cubeta de sobre-excavació superior de la ribera del Nere, puntejats pel Tuc dera Gerbosa (a l'esquerra) i el Cap deth Hòro de Molières; hòro en aranès: forat.
      És ben plena de forats, molts d'ells per explorar aquesta vall de la ribera del riu Nere. En la toponímia d'antics mapes ens la trobem  incorrectament traduïda per: Toro.
      En aquesta cubeta es poden apreciar les pèrdues,  que com les de l'engolidor del lac deth Hòro, (foto de capçalera del Bloc) aquestes traçades amb marcadors químics (Manel Monterde en "Treballs de la Societat Catalana de Geografía, 52, 2001, sobre el Sistema Kárstico de Uelhs deth Joèu,-tributario del Garona- la cuenca del Río Nere"), estarien relacionats, amb base les probes efectuades, amb un sistema molt més important,  que no  pas amb la ressurgència del riu Nere (Uelhs deth Horno) ben a prop de la pleta, dins de la mateixa conca epigea.

Foto: Ramon Castella.

















      

       La progressiva retirada de les congestes de les últimes dècades, ha permès que aflorin quantitat de forats que abans amagaven. Fins i tot actualment en anys força nivosos com el 2.008 o també enguany, els més obacs resten colgats.


Enllaços:

 

Protecció de cavitats  


 Guia per una espeleologia responsable






Relat d'una exploració a la vall d'Hòro. 

 

 

 

 

 

 

 

       Les alçades de la ribera del Nere ja eren visitades segles enrere, com ho demostren les nombroses inscripcions de la boca del H3.1. Durant força anys, com també ho certifiquen les diferents dates gravades a la roca. http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/01/espeleologia-al-segle-xviii.html
      

 

                           Consta referenciada una explotació minera una mica per sobre de l'estany d'Hòro, amb una boca de mina a uns 2.100m d'alçada en un  aflorament d'anatases. La boca del H3.1 s'obre per sobre dels 2.500m. 

 

 

dimecres, 4 de setembre del 2013

A.C.J. -----DEU (quinzè)



Entra una persona al cafè, va directe a l’amo. El Chathusnga torna del lavabo.
--Senyors, em sap greu abandonar la reunió en aquest moment tant decisiu, però me’'n vaig cap a casa. Conxita, em sentiria indiciblement afortunat si em volguessis acompanyar.-
--Amb molt de gust.--
La noia marxa darrera de la parella.
--La tornés a contractar de cambrera?--
--Sí, la setmana que ve començarà, em plega la Mercè.--
--Ahir m'ho va dir, que se’n anava a treballar de transportista.--
--Ella sabrà, segur que guanyarà més diners mercadejant per les carreteres, però jo no li envejo pas la feina, ja li vaig dir, ara no em va fer cas, la gent només veu la plata i no mira el benestar i la importància de treballar a gust amb un equip, ja s'ho trobarà. A mi mon pare sempre en deia que lo realment important en una feina era la creació, l'elaboració, sentir que ha servit per alguna cosa positiva i així, també jo intento transmetreu als meus fills.--
--Aquesta porta la cara com un mapa, ves a saber com o qui li ha provocat la crosta que du al costat de la cella, està tant esquifida que pareix un pal que camina sol.--
-- És una noia que sempre ha tingut una vida prou difícil, ha patit molt, ja des de petita, els seus pares la van abandonar quan encara no li havien eixit els pits. --
--Cadascú es fa la vida fàcil o difícil. Per moltes garrotades que del cel caiguin, si t'ho proposes sempre tens l'oportunitat de refer-te. Ara el més fàcil és repenjar-se a la fatalitat, implorant a la compassió de la gent, jo quan l'haig vist entrar pensava que et venia a demanar diners.--
--No tothom té tanta sort com tu, Diana.--
--Les famoses treves benedictines o les propines planeres.--
--Jo m'estimo més que la vida no em faci massa regals, després la mala puta se'ls cobra amb interessos d'usura.--
--El millor és fixar-s'hi amb els petits regals de cada dia.--
--Ets un home generós, no crec que aquesta noia podés treballar de cara al públic a cap de les ciutats que conec, mai aconseguiria una designació adient. En aquesta part del món teniu sort, aquí no depeneu de les qualificacions establertes pel treball, a nosaltres cada trimestre el computador ens comunica les vacil·lacions, i ens podem considerar privilegiats, a l'empresa de la Soledat la valoració és cada, dos setmanes.--
--I què us diu la màquina, si heu segut bons nois i heu fet guanyar prou diners a l'empresa, per a què ella es digni a remunerar-vos.?--
--No, ell sol qualifica amb una paraula: òptima, deficient, refutable, rebutjable, esplèndida, millorable, immillorable, inconsistent, esperançadora, fàtua... no sé, disposa de centenars de paraules, a més no li està permès incidir directament en el comandament de l'empresa.--
--Així per a què serveix?--
--És més important del que sembla, unes quantes paraules consecutives de dubtosa sonoritat, condueixen inexorablement a una rebaixada de nivell i de pes social, el que en poc temps et pot deixar despenjat de l'equip de direcció de la teua secció, i ser un individu sense projecció.--
--Quina mena de projecció?--
--Aquí només et projecten quan et boten.--
--Doncs allí és a l'inrevés, sinó tens projecció no tens res, perquè el present és una cosa que s'esvaeix a cada instant i l'únic que ens resta per assegurar-nos la prosperitat és l'esdevenidor.--
--I el passat? Jo penso que el passat també és important, és la feina feta, tot el que has realitzat, ara aquí em faltaria el Chatushnga per a què m'ajudés.--
--En el món laboral el passat està mort, en altres àmbits com en la família, la cultura o les relacions humanes, sí que té la seua importància, però en el treball el passat ha quedat enrere  oblidat per sempre més.--
--Una feina raonable. No, estava pensant que passa si et surt alguna paraula ambigua o de les que tenen més d'una lectura, una feina modesta o presumptuosa o discreta?--
--No et preocupis que això no passa mai, no sé com s'ho fan però sempre la claven.--
--Això més que a una projecció, porta a una obsessió. El tema està que si fas cent, i volen mil, i després arribes al mil i volen dos mil, l'obsessió va creixent, i encara que un dia aconsegueixis els dos mil o els tres mil, tu ja vas pels deu mil i estarà més insatisfet amb el tres mil que tens que amb els cent de l'inici. No sé si m'haig explicat.--
--Sí, home, és com allò de què quan una peça està molt calenta, millor que refredar-la sobtadament amb aigua, escuma o gel, és aplicar-li una escalfor inferior a la inicial, així mai arribarà a estar tant calenta com al començament del procés, les calors no se sumen com vulgarment podria pensar-se, sinó que es resten.--
--El que anheles un dijous ho aconseguiràs el dijous següent, i l'oblidaràs l'altre.--
--No sé si el Pere haurà estret una conclusió aprofitable de tot plegat.--
--Bé, al menys m'ha servit per compartir les meues inquietuds amb tots vosaltres.--


dilluns, 2 de setembre del 2013

A.C.J. -----DEU (catorzè)


  --A l’albada tant li fa que te’n adonis d’ella, continuarà jugant amb els elements de què disposi per combinar la seua escenografia, ni de bon tros es manifesta cada matinada per a què tu te la miris.--
--És veritat, també estem condicionats pel medi on vivim, pel medi on ens movem, el relleu, el clima... Fa molts anys, jo era jovenot, vaig anar de muntador amb un espectacle que va vindre a actuar. Recordo que una vegada vam fer cap a una costa on la gent vivia del dia a dia, no s’esforçaven per aconseguir menjar, ni per construir cases resistents, perquè allí no hi feia mai fred, havia uns quants que anàvem a pescar pel matí, per tradició o més ben dit per diversió, i els que tenien més necessitat de reunir una mica de riquesa regentaven uns petits negocis de menjar, teles i poca cosa més.--
--I allí us van pagar per actuar?--
--Ens vam pagar a la seua manera, ens hi vam quedar una temporada arreglant les estructures i el material que dúiem, i ells en van ajudar, però per què van voler.--
--Vas ser tu o el teu amic invisible el que va estar en aquell lloc paradisíac?--
--És ben cert, no us enganyo pas.--
--Ho deia de conya home, encara que no haig vist mai un lloc així, on la gent viu la vida sense preocupacions manades pels interessos humans, potser hauria de fer més cas dels paradisos que mencionen les guies de viatge.--
--No la sabia aquesta de tu Chathusnga--
--També ens afecta el moment i el que l’envolta, jo puc, hores d’ara, tindre una visió més positiva, simplement per sentir-te parlar a tu Conxita.--
--Això és una altra cosa.--
--D’això se’n diu escalfar-se-li el morro.--
--Penseu el que vulgueu, però a mi no se m’ha regalat res, l’esforç va implícit a cada una de les meues activitats, i no cregueu, no deixen mai de fascinar-me les persones resoltes, les que tot el que fan lis ve de cara i els hi va rodat, a mi moltes vegades per molt d’esforç que hi fica... no serveix de res. Si em disculpeu, vaig un moment al lavabo.--
--No sé que dir-vos, de vegades, aquestes qualitats en què ens regala la providència, només fan que nosa.--
--No hi ha res més productiu que la intel·ligència sense escrúpols, sinó de què estaria jo, servin copes encara a aquestes hores.--
--Per què t’agrada, i t’agrada treballar-te les tapes buscant receptes noves, i gaudeixes decorant el cafè.--
--Sí.--
--Sinó t’agradés t’estaria bé qualsevol cosa.--
--És possible.--
--Llavors?--
--Llavors, malgrat que les meues espatlles no siguin del grat de les jovenetes, podríem dir que jo tampoc em puc queixar.--
--Jo sí que em puc queixar, demà pel matí me’n vaig a netejar boscos.--
--Bona feina, ben pagada, sense un encarregat que us vigili, lliures a la natura.--
--Preferiria que em paguessin per no fer res, pel que serveixen aquí els boscos, està prohibit gairebé tot.--