A.C.J. -----ONZE (segon)

La sortida del poble era una mica enrevessada, plena de carrers closos irremeiablement abocats a horts i corrals. La gent molt amable m’ha indicat per on seguia la carretera, que davalla una altra vegada quasi arran del llac, sempre escortada per alguna senzilla edificació. He hagut de recórrer uns quants quilòmetres per trobar una recta en què no fes vida cap família, i per fi poder sentir la soledat de la natura, per molt que a les vores de l’aigua els conreus proliferessin. No recordo en què pensava durant aquells moments, pedalant sol entre els arbres que cobrien la pista pels dos costats, suposo que la meua ment divagava sense arribar a donar forma a res en concret. La pista recorria totes les raconades i raconadetes que el llac descrivia, l’avanç es feia un xic tediós. En poca estona les muntanyes s’han apropat tant a l’aigua, que la pista tenia que menjar-se el marge, el que provocava uns talussos que semblaven força inestables, indefensos davant unes pluges torrencials, a un no res d’ensorrar-se i provocar esllavissades que de ben segur han de tallar la pista, incomunicant les poblacions fins que no són reparades.

A aquesta alçada la pista s’interna fins l'avantsala de prometedors barrancs, que inviten a pensar en una vall sense fi que es perd en els confins de la terra. Tal és l’espectacularitat, l’amplitud i exuberància d’aquest indret, però s’entossudeix a seguir les normes que marquen les aigües estancades i s’allunya del pòrtic, deixant-te amb el delit de penetrar-hi, saben potser, que no sortiràs mai més. Llavors ha estat quan m’haig fixat amb unes línies rectes que solcaven la roca a una alçada considerable, malgrat el seu color semblant a la resta de la paret i estar a vegades camuflades per la vegetació, la seua trajectòria rectilínia delataven una obra feta per la mà de l’home. Després m’haig fixat en què hi havia trams que desapareixien, i uns centenars de metres més a munt ressorgien en una mena de ponts encoberts, que salvaven un buit del relleu. Les magnituds d’aquesta obra m’han entretingut una bona estona, cada cop m’admiraven més, hi havia inclús rescloses o alguna cosa similar pels afluents, que unes vegades arribaven entubats i altres sorgien per unes paoroses boques de túnel.

M’haguera agradat esbrinar més aquesta obra titànica en desús, oblidada pels homes i les màquines, m’haig fet creus de la immensa feina que els avantpassats van desenvolupar per reconduir les aigües de les muntanyes, un esforç ara inútil, lliurat a les inclemències del temps i els atacs de la corrosió. De seguida haig pensat que seria un gran reclam turístic, com una visita d’indubtable qualitat, en el camp de l’arqueologia industrial, i serviria per realçar la minsa economia local.

Poc després la pista ha començat a enfilar-se, jo em pensava que no trigaria a retornar als seus orígens planers de vora el llac, però pujant les primeres rampes m’haig adonat de què no hi tenia cap intenció. Tampoc s’albirava el fi de l’ascens, suposo que deu saltar per un dels colls que es veien per tornar a davallar al següent poble, que també és a la riba, llavors ha estat quan haig decidit de gira cua, pensant amb els quilòmetres que em restaven i els que havia fet, juntament amb la pujada que es preveia, crec que excessiva per les meues cames. Ha estat potser una decisió caganera, però allí sol, sense aigua, amb tot el bat de sol caient-me sobre, crec que ha estat el millor que podia fer, a més a més un cop arribats al suposat poble, no sé quant de temps hauria trigat a què vingués un transbordador que em portés de nou al poble de sortida.

Haig trobat la tornada més curta del que m’esperava, en un tres i no res havia passat les entrades a un nou món, una mica més tard ja estava pels camps de conreu, i ja m’haig començat a creuar amb la gent. Quan he fet cap a les primeres cases que voregen la pista, haig alentit la marxa, com volen fer temps, això m’ha permès observar millor la vida que per allí es desenvolupa, per altra part molt normal i tranquil·la. Passant pel costat d’una casa he vist a un nen jugant a l’estret marge que la separava de la pista. Jugava sol, acotxat a terra excavant uns forats a mena de tombes. Primer m’ha semblat que no podia ser, que m’equivocava, però he tingut temps per fixar-m’hi més bé, i sí, el nen jugava a enterrar taüts. Havia fet uns petits forats rectangulars destinats a unes a caixetes de fusta que tenia a la vora. La imatge m’ha sobtat tant que no haig pogut més i m’haig aturat a una cinquantena de metres d’ell. La gent del país circulava com si tal cosa pel carrer, mentre el nen continuava el seu entreteniment retocant les fosses. He estat temptat de tornar enrere i atansar-m’hi, però llavors haig pensat: qui era jo? Un foraster, per ficar-me en els jocs d’un nen local, només l’haguera pertorbat en el seu passatemps, se’l veia molt afeccionat, suposo que és un joc que s’acaba aviat si no l’endreces adequadament. La gràcia deu estar a allargar-lo, cuidant els detalls, per a què no es faci avorrit i perdi l’interès. La veritat és que la forma dels rectangles excavats a terra era perfecta.

No hi havia pensat més fins ara amb tota això, ni amb el nen, ni amb les construccions hidràuliques, ni amb l’estona que haig estat esperant a què arribes un transbordador, potser encara servirà per alguna cosa el tractament que em van receptar els doctors. En un principi no ho veia clar, i se’m feia feixuc escriure cada dia el que em passava pel cap, però en tot cal una mica de disciplina, i ara quan arriba l’hora, de seguida m’assec en un lloc tranquil i començo a escriure amb total sinceritat, sabent que tot serà llegit i estudiat per l’equip de doctors que habitualment em porta. Tanmateix trobo que les meues reflexions són cada dia més banals, amb menys substància, potser és l’hora de tornar, el nebot fa uns dies que es veu apàtic, deu d’estar una mica fart, voldrà tornar a veure als seus amics, i jo també tinc moltes ganes de tornar-les a veure. Aquí com tampoc passa mai res, sempre parlem del què hem deixat a la capital. Ens hem distanciat uns dies i suposo que ara ho trobem a faltar, per altra banda, no hem perdut res, quan tornem ho trobarem tot tal com ho vam deixar, ara no sé que m’agafa, però penso que per perdre, el pitjor que et pot passar és perdre un amic. Perdre un amic és irrecuperable, busques i busques en altres el que ell t'oferia i és impossible.

Al pantà li diuen el llac, jo li deia l’estany, també es podria dir "ibon", “Ivonne je m’appelle Ivonne”. 

             Marc Bolan T.Rex. "Ballrooms of Mars"