dimarts, 15 de febrer del 2011

Divuitè

                                                El cavall gran és el seguir conservant
                                                L’anhel de voler escapar   
                                                Del temps i del món irreal [1]
                    Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la comarca, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya, l’únic que aconseguí sortir de la borda del capdamunt, no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.
                                                 Un cavall fort trepitja a un cavall fluix
                                                 S’orienta de cara al sud
                                                 No porta ningú al damunt
                                                 Se’l veu venir de lluny

                   --Això és tot, ho deixes així? No passa res més?
                   --Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé. 
                                                 EL cavall fort és un cavall de combat
                                                 Neteja l’aire d’amor
                                                 Trontollen camps i ciutats
                                                 És invencible i és fort. 
                    --No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que a mi sempre m'han encantat aquests contes, m'ho ha degut d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plena. --
                    --Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--
                    --Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--
                    --Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—
                                                  No fuig quan parla amb la mort
                                                  Apaga els llums i els fanals
                                                  I trenca els deus de cristall. 
                    --I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.
                    --I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.
                    --No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.
                    -- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.
                    --Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.
                   --T’ho veus així, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni una mínima peripècia, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més, es reconforten en els seus records, que per la resta del món son totalment irrellevants i trivials, passant a ser preponderant el costat sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'ambit professional. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció    ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.
                                                 El cavall fort és el cavall guanyador
                                                 El que ens fa fora la por
                                                 De cercar un nou horitzó.
                    -- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida? Que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d’escoltar-lo.
                    L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.
                    --“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, és a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d’aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la primera vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.
                             [1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Dissetè

                   El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els que es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües allà, en els seus límits. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeres: va tornar a col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners. També va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va pujar a guardar el pas de l’Orient: més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrat amb el paisatge: el gran mestre.
Foto: Jordi Farré
                     El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall importaven la matèria prima. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, diuen les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors de llims, sediments fins de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Camerún, diari esgarrapat.


                     Una primera nit: Ets com un llangardaix descuat, al ser expulsat a la sala de un aeroport estrany, carn fresca pels rufians atents als viatgers ingenus. Mentre els esquivàvem hem aconseguit un bitllet vers al nord, la simpàtica del mostrador d’Air Cameroun, ens ha saludat amb un "pas de cartes", quasi mil francs, gens barats els avions al Africa Central.
                    Després els taxistes i els ganxos, un paio s’ens fot dins al taxi, això no pinta massa bé. Quant portes unes setmanes al país i et sents situat, si se t’atansa un paio pesat li fots un ostia, ara encara no t’atreveixes.

                    Dies de Rumsiki: El Dabalá és un guia que hem contractat per fer un tom pel país  Rumsiki. No calla mai pero és un bonàs. Es molt divertit quan s’emprenya amb el polis que controlen la carretera. Un matí un "gordo" li fot els papers del cotxe i després de discutir per "la mordida", agafa la"motillo" i se'ls endú. El Dabalá esta negre, reculem cap a la comissaria del poble i a la fi aconsegueix la documentació. Torna content no ha pagat ni un franc.
Cerimònia funeraria
                    Els Rumsikis son animistes, han subsistit a la islamització del nord del país. Viuen en baracots circular de fang o pedra. Una família ocupa varies "chozas", la cuina, el dormitori, la quadra, la cambra del foc per quan fa fred, el graner pel mill, aquest any la collita a set bona, però fa dies que no plou i aviat s'acabarà l’estació de les pluges. Passem tres dies caminant de poble en poble, de seguida apareix la pluja del capvespre. El relleu és suau, la erosió ha aïllat espigats turons, al fons s'estén la gran esplanada nigeriana. Cultiven els cacauets, les mongetes i el omnipresent mill. Les dones vesteixen elegantment els seus estampats tradicionals, a joc amb el mocador de cap, molts homes s’han passat als pantalons i la camisa, els nens condemnats a cassigalls de samarretes i pantalonets.
                    La música i els dansaires en pres un poble. És celebra un funeral. S’ha mort una senyora de més de vuitanta anys, i aixo és bo! Diferent seria si el mort fos jove. Tothom balla i veu cervesa de mill en recipients de carbassa, es bona com una sidra intensa. L’apoteosi arriba quan trauen també la difunta a ballar amb les seues vuit filles, el cadàver es manté erguid sobre les espatlles de un home.


                   Direcció Sud: Fa molta calor, els autocars fan parades per a que els musulmans realitzin les seues ablucions. Setmanes després ja al litoral, amuntegat en un mini-bus, quasi m’agafa un atac de riure quan un adventista va començà a llegir el Testament en veu alta, un text sobre immortalitat de l'anima i la transitorietat del cos físic i el seus plaers.
                   La ruta principal esta asfaltada però molts poblets no tenen llum, per molt que la línia elèctrica segueix la carretera.
                   Prenem el tren de nit a Ngunderere fins a la capita Ayuande. A l’estació ens intenten robar un parell de cops i el taxista ens vol fer la pirula. Violentament trèiem les motxilles del portaequipatges i canviem de taxi, no més son "les petits voleurs" comenta el taxista. Cada vegada son més perilloses les capitals africanes, no han assimilat la occidentalització, com gran part de la humanitat els han fet canvia un tros de terra per un tros de fang. Les persones es senten desarrelades lluny de la protecció tribal, i un blanc és sempre temptador. Als nens que el any 70 ens fascinava el calendari de la NASA: una colònia lunar permanent per inicis dels vuitanta, l’arribada a Mart per finals de la mateixa dècada i un primer establiment humà al planeta uns anys després, les fantàstiques estacions orbitals dansant. De tota manera la previsió de una progressiu equilibri en el repartiment de la riquesa ha estat el error més cruel.
                     Ebolouwa és una població tranquil·la en plena floresta, no fem cas de la guia “trotamundos” que desaconsella les pistes de la selva ("a pesar de que son magníficas") per accedir a Kribi ja a la costa i encertem. Els ruixats ens acompanyen durant tot el trajecte, això no importa a ningú, ni al conductor avesat en conduir sense neteja-parabrises, crec que no necessitaria descodificador per desxifrar la senyal del Plus.

                    Chez les Pigmes": Reclosos en els boscos del sud del país limítrofes amb el Gabon i la Guinea , habiten els pigmeus. Contractant una piragua i remuntant el Lobe, que va ample i ple, per fer nit en un dels seus poblats. Mengem sol gambes de riu. Dormim en una estripada iglú sense sobretoldo, abans ens empastifem de repel·lent. Inevitablement plou tota la nit i restem ben xops. Pel matí ens eixuguem davant del foc de la cabana del "chef". Un del fills ha sortit a caçar, els grans potser no passen de metre cinquanta, però els joves son més alts i molt forts. Torna amb un porc espí, enxampat en un parany, i un llustrós escurçó del Gabon penjant de la llança. Amb la serp fan festa major, el porc espí se'l emportaran a vendre riu avall. Els pigmeus son homes de la selva i encara que prescindeixen del diners, amb ells adquireixen estris com matxets i olles, també sabó i tabac que lis resulten útils.
                 Els paios de la piragua no em cauen bé, t’ho volen vendre tot, llagostes, ganja, ties, aiguardent; no comprem res. Per la nit ens els trobarem a les boites de Kribi, i els aviarem amb unes gotetes de menyspreu.
                 Kribi gaudeix de una amplia platja, els caps de setmana rep la visita dels blancs que treballen al petroli o a la fusta i de camerunesos amb possibles, però encara no s’ha convertit en una platja de moda a la africana.

                 Els Anglofons : Finalitzada la primera guerra mundial Alemanya va ser obligada a renunciar a les seues colònies, llavors el Camerun passà a ser un protectorat entre França i Anglaterra (l’oest proper a Nigeria): Grans plantacions d’oli de palma, guanyades a la selva, i de hevees pel cautxú. Una refineria. Molt bon te, cafétals i cervesa Guinnes. A 20 km. L’antiga illa de Fernando Po (Guinea Ecuatorial), més tres mil metres d’alçada, davant el volcà Mount Cameroon de 4.100m.
                  A la vella capital alemanya, Buea, cal contractar un guia a la oficina de turisme, 9.000 CFAS diaris i comença a pujar des de uns 900m. Hi ha tres refugis, el primer a 1.870m. quasi a les acaballes del bosc humit, camí ample, sudoració incontrolable. A 2.000m. s’inicia un esglaó pit a munt de altes herbes i disseminades acàcies. En un fals replà el segon refugi a 2.7780m. Es aviat i li dic l Stevie, si vol continuar fins al tercer refugi. Contesta que no, que allà dalt fa molt fred i es té que pagar més; preparem el foc per fer un te. Gran error, per que silenciosament el núvols desapareixen i es confirmen els relleus. El pic ni s'endevina amagat rere un nou esglaó. L'endemà a les sis ens llevem. Per la nit al refugi hem baixat als sis graus de temperatura, el meu saquet s’ha comportat.
                  De seguida penetrem en la boira. Hi ha una visibilitat de deu a quinze metres. El senderó, un solc negre entre l’herba, esta marcat amb taques blanques. Un hora llarga i el tercer refugi després de una esplanada. Abans s’aprecia una boca des d’el camí, li demano al Stevie si és una cavitat important i hem respon que no ho sap. Presenta un pou de uns 15m. amb una considerable sala descendent amb el terra ple de falgeres.
                 Al entrar al refugi (3.760m.), que es petit i esta bastant brut, (els anteriors els havien netejat la setmana abans, inici de la temporada a partir del 15 de octubre), em fa deixar la motxilla, "summit not possible". Prosseguim per monticles de lava recent, trencant-se al trepitjar-la, sol subsisteixen el líquens, rufa constantment, alta sensació de fred. Un crater de sulfatades arrasa el camí, final del trajecte. Si el dia és clar (més possibilitats a partir del desembre), és poden franquejar les darreres erupcions del 99 fins al cim, a on diuen que hi ha una caixa i una llibreta per apuntar-te no sé a que. Però en aquestes condicions ens perdríem, m’assegura. No val la pena insistir, fa un fred que pela i sol disposo de un parell de samarretes i un xubasquero. Baixem fins baix, havia fet preu per a tres dies, però de nou al primer "hut" son les dos de la tarda i hi ha un eremita que l’ha ocupat, decideixo anar dormir en un hotel de llençols humits i parets florides a la ciutat.

                 Passadisos : Malabo, Guinea Equatorial, a un hora de barco. Al port diuen: --Si ets espanyol no tens cap problema, allí tothom el parla. Pensant en l'ignominiósa colonització espanyola a l'Africa, eludida de la memòria col·lectiva... La gent de Limbé, el poble del davant, no hi va mai, diuen que no son gaire "friendlys". L"Americain" un mecanic-cantant, de més de dos metres d’alçada, em recomana anar al consolat de Douala per conseguir el visat. Jo no en tinc ganes. També em caduca el visat de un mes que els palanganes de l’ambaixada de Madrid em van concedí. Tinc el temps just per anar divendres al matí a Buea per ampliar el visat i per la tarde prendre el barco a Malabo, (els caps de setmana no hi ha servei), i si al la frontera no em volen, tornar amb el mateix barco. Problema afegit: Visat de una única sortida, solució a immigració de Buea.
                  Els funcionaris d’immigració s‘han enganxat al "vuelva usted mañana". El senyor que ven els timbres s’ha absentat, reclamo el passaport i al marxar resignat s’obra la porta del despatxet de timbres, alegria, però no, el Comissionat és troba reunit i ja no tornarà fins dilluns. Se m’escapen unes paraules malt sonants, adéu a Malabo i un altre cap de setmana a Limbé, al menys conec els topants, em recrearé deixant que el temps es perdi.
                   És cert que si Philyas Fogg volgués repetir avui dia el seu viatge, trigaria molt més de 80 dies, enfangat entre consolats i ambaixades, encara que ell passaria l’estona al seu hotel jugant a cartes, i seria el seu criat Passpertout-Cantiflas qui mataria les hores. Compartim un món vilment seccionat, els administratius que el manlleven son despreocupats i a vegades mesquins. El matí del dilluns per una signatura. A la sala d’espera els camerunesos desesperen pel seu passaport, tanquen a les tres, lis hi donaran una estoneta abans. El passaport lis hi costa més de la meitat del sou. Soc un turista del primer món que ve a gastàs la virolla, imagina’t si li dones la volta a la truita. Un jove m'ensenya un imprès amb totes les condicions draconianes exigides a l'ambaixada espanyola per atorgar-li un trist visat turístic. El dia s’ha il·luminat, des d’els vidres dels corredors del horrible edifici de governament, el món es veu lliure i brut.
                  Dissabte a la nit prenen la darrera Tuborg, després de ballar com un boix a la "boite" (Marvin Gay, salsa, Papa Wemba, una delícia), una noia hem comenta que al seu poble (Limbe) hi ha "very nice girls", suposo referint-se al la competència, al sentir-se, potser no tan agraciada. Jo li contesto que a tot arreu n’hi ha ties bones, però ni de bon tros la deixo convençuda. Després de interessar-se per les meues preferències, i riure un estona, em demana si al meu país existeix la prostitució... En canvi les converses amb ells circulen generalment en lloances als seus futbolistes, amb alguns de música africana, o de feina, de com veus el país; és habitual rematar bescanviant adreces.
                  Dimarts al tornar amb el mini-bus a les humitats de Douala , la senyora del costat es queixa de que no li agrada pas viatjar de aquesta manera, ella i el seu acompanyant francòfons semblen cultes, fan comentaris irònics sobre l’habilitat del xofer, per a mi és un dels més sobris que m’haig trobat. Després batem el record mundial d’aturades per control policial. A mi no em surt ni un so de la gola i començo a escriure unes ratlles. 2000.
Aspecte del segon refugi del Mount Camerun

Tercer Refugi.
Le mil

dimarts, 1 de febrer del 2011

Setzè

                    Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant sota les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n vaig.--. L’ambaixadora contrariada per la decisió de la noieta va reaccionar ràpidament. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove... segur que no tindria excessius problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense preses, que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí el seu interès i amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
                    Aquella va ser el darrer cop que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va voler acompanyar fins baix a la cruïlla. La seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre i els passatgers estaven aposentats aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no lis feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns minuts la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. Una vegada la noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
                   Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.
                   El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, sinó exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
                   Abans del que ell desitjava, la seua estela es va anar apaivagant, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que fins i tot es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor o a donar-te un cop de mà. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però si en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, un llogaret de les serres baixes superiors, que distaven a no més de dos jornades de la Vall.
                   Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, del lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Però amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat, basada en confidències que només ells podien compartir.