dijous, 28 de març del 2013

A.C.J. ----- SET (tretzè)


Com tota nova fornada, els gatons, deu ser que ho porten registrat als gens, formulen sistemàticament la consagrada pregunta de sempre als vells gatots, allò tan rebatut de si els gossos busquen incessantment la companyia dels humans, malgrat siguin l’objecte de les seues burles, quan no dels seus maltractaments, etc. etc. Se'ls hi fa estrany que un animal, per molt domèstic que es consideri, estigui tan pegat a l’home, sinó és per traure'n alguna cosa de profit. Les respostes acostumen a ser més interessants que no pas les preguntes, depenen de l’experiència, saviesa adquirida per individu qüestionat, i les ganes que en tinguin; els cossos llençats al sol, estesos, escalfats fins al delit, amb les ments ocupades amb les seues cabòries i les seues aficions, com la tan cèlebre dels periples dels cetacis.
Una gatona de mitjana edat, d’ulls clars i pel tes grisenc, va fer una reflexió que vaig trobar la mar d’encertada:--No teniu que capficar-vos tant amb els gossos, fixeu-vos per exemple amb els monitors d’aigua o amb les iguanes, són més curiosos del que semblen. A ells, els hi agrada contempla les coses, mirant de perfil i amb un sol ull. Ben mirat prou desgracia tenen amb els capadors d’iguanes.—Concloent:--Sol quan estan terriblement avorrits i no tenen rés més que fer, ni res que dir, els homes es dediquen a observar als gossos.
--I els monitors aquests, dels que ens parleu, on es poden veure, per què aquí prop de casa no n’hi ha, no?—Preguntà un rabassut gatet.
--Si és que no sabeu sortir de casa, sou gats no formiguetes! Mireu, allí on els canals de conducció dels cotxes han marginat al riu al seu destí, la natura ha expandit copiosament les seues xarxes, reconquistant aigües i ribes, allí els trobareu, a més de moltes altres criatures. Més fàcil us ho poso encara: trobareu fitat tot el trajecte.—
La jovenalla va quedar satisfeta, tenien tema de debat per a les properes jornades, pros i contres, perills, riscos, guanys, pèrdues, desenganys... era la primera escapada i ja els hi havia arribat l'hora de fer-la.


dilluns, 25 de març del 2013

La faula i el muricec


Calumnia i rauxa.

 Arribat del seu periple amb els Ferradures, és acusat. El paio no és gran cosa, però una cosa així no ho faria mai. Passar l'hivern repudiat sol, lluny dels Pipistrelus i Ferradures, qui sap on paren? I no hi pot fer res, no es pot defensar, aguantar el ruixat com es pugui amb un mínim de dignitat. Indefens a la injustícia. El seu testimoni? Si no val res, la veritat és múltiple, conformada al gust de l'esguerrada perversió de cadascú, però per uns sol n'hi una, vinculada als nexes més comuns i fonamentals de la paternitat i la consanguinitat. Necessita un Aticus que cregui en ell, realment ha de ser ell l'Aticus que ha de guarir al dèbil. De per vida, per secula seculorum, difamat sense remei sinó... si, sí... malgrat l'error el clan advers calla com putes. Que farà, que pot fer? Si el testimoni és a punt de morir, la seua rival és la més dèbil de la cadena, aixoplugada per la seu família infectada per la mentida, l'acusació compartida per calmar el dolor de la nissaga, i no s'escaparà mai més, ell és i serà culpable; segurament al cap i a la fi amb empentes i rodolons se'n sortirà, perquè amb lo que ha caigut, hores d'ara no hi ha collons de moure's.
Qui li manaria a ell cercar sopluig tan encimbellat i obac, les presses de darrera hora, estava tan satisfet d'ell mateix fins que no es va veure immers en el parany. Aquí, dalt i ombrívol el primer temps no acabar de guanyar mai la partida. L'espera davant l'enemic, a l'expectativa de poder fotre'l o que et fotin, cert que el temps debilita la perfídia i desbraona la intimidació, segurament podrà eixir d'aquí amb tranquil·litat, no per tornar-se a veure mai més, ja no, que ni falta que fa, cadascú que campi i el proper hivern ja pararà més compte; però ja no se'n recordarà. Més que mai desbaratarà qualsevol possibilitat de patir, d'ensopegar on sempre ha ensopegat; no, no ho farà i tu en seràs testimoni, quan el tornis a veure no notaràs la diferencia, s'haurà empassat ja l'orgull, per més que sempre serà un empestat per l'adversari. 
Farà bé d'evitar les femelles massa ocupades en parir i afanyades en alimentar les seues cries, esperarà l'estiu en un refugi raser en terreny més càlid, en coneix uns quants, però potser serà preferible evitar-los, al menys fins que es calmin les aigües, mal que es digui, la rancúnia deixa restes de caliu esmorteït, millor que se sufoquin definitivament. I si cal albirar noves fites s'albiraran, si cal emprendre projectes quimèrics, s'emprendran, si cal endegar empresses peremptòries, s'endegaran, i si cal... i si cal engegar-ho tot a prendre pel sac, se'n engegarà. Vinga a femar a la lleixa!

Foto: Ramon Castella.

dijous, 21 de març del 2013

A.C.J. ----- SET (dotzè)

No era per menys, que el seu festeig fos la murmuració i xafardeig de les amistats.
--Quien lo diria con una chica como la Pilar. Ahora ya se lo merecia el Thelo.—Galerilla “dixit”.
L’Estela somiava totes les nits que s’aixeca del llit i se'n va corrent a buscar sa mare per preguntar-li qui li escalfarà la llet.
Al Galera li van plegar els maquinistes, que es van fer amb unes llicències de “carritos” o “tuk-tuks” elèctrics, que cada vegada tenien més acceptació, vessant ja dels seus habitats naturals: els carrers dels centres metropolitants, prohibits als vehicles particulars. Uns membres de la Junta ho veien amb bons ulls, mentre que altres al·legaven què podia posar en perill l’industria automobilista. Per evitar el problema endegaren una macro campanya de portes a fora, proposant itineraris turístics pensats pels cotxes particulars, inclús van rehabilitar velles carreteres abandonades per a què la població conegués el territori. El que va tindre el suficient èxit per a què deixessin en pau als tuk-tuks.
A ell, la gràcia que li va fer! Va passar un parell de setmanes de cul, en les què no cobria les comandes al mercat d’Abarrotes. Fins que va aconseguir contractar un parell de vailets, que no sé per quina raó no volien estudiar més, i li van solucionar el problema. Els xavals eren d’una ètnia singalesa que els feia una mica refractaris vers al seu cap, malgrat tot, hores d’ara encara són assalariats del Galera. Amb els ingressos extres d’aquelles setmanes, el Galerilla va completar l’estalvi necessari per canviar el sistema de rentat de casa seua. Sa mare li agraí molt, ja era hora que entrés a casa una cosa pràctica, l’última innovació havia estat un aparell receptor de gran pantalla del que ella poca utilitat extreia.
També van haver unes nits en què una plaga de palometes ximpletes envaïa les habitacions de les cases. Penetraven, volaven en grup una curta estona, caient rendides sobre les rajoles, per morir poc després cap girades amb les ales despreses. El fet va restar inadvertit per la gran part de la població, ja que les formigues, durant la nit traslladaven estordidament tots els cadàvers vers als seus caus. A més et diré que si un insomne crònic n’era testimoni, se’n veia un brut a l’hora de contar-ho, simplement no se’l creien. Amb el temps, les persones que havien presenciat el fet es van anar reunint, formant uns cercles de testimonis que van ser germen per futures societats secretes. Acabada la plaga, les formigues van tornar als seus quefers rutinaris.


dilluns, 18 de març del 2013

A.C.J. ----- SET (onzè)









L'oratge empitjorà, refrescat per l’acció subtil d’una borrasca impetuosa que no volia ni allunyar-se ni debilitar-se. Després, la temperatura trigà uns dies a recuperar uns nivells acords amb l’estació.
Per la Gladys van ser uns dies certament ensopits, a ella, que tant li afecten els canvis de temps. Passejant per l’exuberant jardí botànic, com fa assíduament des de què era una cria, es preguntava com és que ella encara no havia trobat una companyia digna per a què acompanyés les seues solitàries caminades, i festejar igual que les parelletes pessigades sobre les arrels del ficus gegants; petons i carícies preservats per fibrades i poderoses branques. Seguidament li amargava amb recança una obscura preocupació per la seua addició al bus dels petons.
Per altra banda, la seua amiga Pilar tenia la mania de què hi ha dones que comparteixen llurs vides amb homes que les desmereixen. Segur que a l’inrevés també passa, però ella insistia amb aquesta meitat de la qüestió. (Un vell amic meu en canvi, afirma que el paio que la noia du al costat la requalifica en la seua mida justa. Ell creu que moltes vegades, per lo general sempre, idealitzem en excés les dones, llavore'ns veient-les amb un element prejutjat a la baixa, te’n adones que es complementen a la perfecció). Ella, sobretot ho advertia quan una parella avança plegada, fixant-se amb la perspectiva adequada la cosa era ben clara. Ella adduïa que la interessada no es donava compte, precisament perquè anava al seu costat. Així, sempre que podia observava al Thelo a certa distància. Expressament feia tard quan quedaven, si estaven en un bar marxava una estona a saludar a uns amics... i sempre que tenia ocasió el vigilava, per no dir que l'espiava. Llavors va succeí lo de la festa del grup d’estudi de la Pilar, un esdeveniment prou important per convidar al seu xicot i presenta’l als seus companys. La festa se celebrà en el saló d’un establiment de la Zona Rosa dedicat a tals menesters.
La casualitat va donar el seu beneplàcit i aquella mateixa nit els seus pares i germans petits estaven convidats a la mansió d’una antiga gran amiga de sa mare, i encara més, va fer que l’endemà fos l’aniversari d’ella, per lo qual van preparar un dinar familiar, en el qual el Thelo seria oficialment presentat. Tot això plegat va fer créixer l’excitació de la Pilar, que planificà un programa d’actes complert: aquella nit després de la festa, s’enduria al Thelo a casa i farien l’amor a la seua habitació, un desig que a la Pilar sempre li havia fet molta il·lusió i que mai havia realitzat. A més a més per primera vegada podrien romandre tota la nit junts. A primera hora del matí, abans que tornés la família, el Thelo se’n aniria cap a casa seua a canviar-se, per tornar a migdia pel dinar.
A l’hora de la veritat són els factors inesperats els que malbaraten els plans més acurats. El que va passar és que la Pilar presa d’una irrefrenable alegria va beure més del compte i abans que la festa acabés, li va tindre que demanar al Thelo que la portés casa. Una vegada allí, li van vindre les nàusees, les basques i finalment els vòmits. Ell li feia d’infermer, l’acompanyava al lavabo, li netejava la cara, li va obrir el llit, ajudant-la a desvestir-se, agitant-la i arropant-la dolçament. Desprès va jeure vestit a la seua vora, mentre ella, recolzada sobre el seu pit li assegurava que l’estimava molt i que no la deixés mai. Ell, volen desdramatitzar la situació, al final li va dir que tard o d’hora la tindria que deixar, al menys per anar-se’n a casa seua. Ella li suplicava que no, que no, i en aquestes tots dos es van quedar dormits. Pel de matí va sonar el despertador, artefacte important en l’estratègia de la Pilar, es llevà sobresaltada, amb el cap una mica espès, però sense gaire ressaca. Ell es va despertar amb la imatge de la noia corren pel pis, en calcetes amb la combinació destacada pels mugrons, lo que li va provocar una enèrgica trempera matinera. Ella anava per feina i es desesperava en veure al Thelo immòbil, jagut sobre el llit, li donava preses perquè marxés abans de què els sorprenguessin els papàs. Ell es feia el ronsa, lo que l’exasperava encara més; només volia un petó de comiat, i ni això. Se’n tornà a casa amb el dubte de si havia fet el correcte, amb la intranquil·litat al cos
                   Més calmada, preparant el dinar amb sa mare, la Pilar se sentí culpable per la manera que havia fet fora al Thelo, després de què ell s’hagués portat tan bé amb ella. Una vegada arreglada per dinar, va buscar una fotografia dels dos que els haven fet l'endemà del dia de la festa de la lluna plena de primavera, se la va mirar, es va ficar contenta, la inserí dins d'un marc que tenia esperant a l'efecte i la va col·locar sobre la tauleta de nit.


divendres, 8 de març del 2013

A.C.J. ----- SET (desè)

Lentament el taxi tomba per un carrer buit, encara per bastir, són marcades les futures illes de cases. Aquí un, allí un altre, uns aparents xalets s’eleven rere tanques embardissades. Després de creuar una immensa porta, el cotxe s’atura davant del porxo d’entrada. El xofer les obre la porta, després se’n va per on havia vingut. Les rep un personatge guarnit amb unes estranyes ulleres; donant-lis la benvinguda, les acompanya a l’interior. El vestíbul comunica directament amb una sala neta, tallada per una mampara de cristall. Amb un somriure insistent les convida a desar la roba en un armari encastat. Les dos dones no fan preguntes i es despullen mentre el client obra una porta, que resulta ser una nevera i trau una ampolla de champagne, tot seguit obra un altre compartiment del que agafa tres copes de cristall i ho diposita tot sobre una tauleta també de cristall, situada entre un sofà de pell blanca i una butaca negra. Gestualment indica a les dones, ja nues, que seguin al sofà, ell destapa l’ampolla i serveix les copes. No és una persona a la que li agradi parlar, sinó és estrictament necessari, com ara que les prega que s’apropin més, que es toquin; elles obeeixen. Se’l veu relaxat perllongant el cos a la butaca, solaçat amb la doble figura representada al sofà. Al poc, com si no anés amb ell la cosa, inclús com si li disgustes fer l’esforç, comença a explicar-lis les prescripcions que hauran de seguir, poques i senzilles: elles soles penetraran a la cambra de darrera la mampara. Això sí, abans els hi embenarà els ulls. No han de passar inquietud, l’estança és totalment buida amb el sòl recobert per una tova catifa. Ell per la seua part restarà en aquest costat de sala acabant-se l’ampolla, sols una cosa més: que romanguin en silenci a l’interior. La Isabel es mira a l’Estela, aquesta no presenta cap inconvenient, la vidriera es desplega automàticament; les dones encegades no triguen gaire a traspassar la partició agafades de la mà.
Minuts de silenci amb foscor, cap punt per aferrar-se, ni una direcció per fugir. L’oïda s’exercita inútilment, el tacte fred l’única comunicació. Indefensió més pertorbació: les ments engeguen desballestades espantosos viatges, debilitant-se més i més. En ple enfonsament emocional, senten unes ràpides petjades retrunyint sobre catifa, de seguida unes mans les prenen amb força, les ajunten les esquenes i les lliguen per la cintura, després les fan rodolar per terra balancejant-les. Les alcen els braços i també les lliguen els canells. Poc després noten què les estiren des de dalt fins que les cames no toquen el terra, ara les fan donar toms per tornar-les a baixar i deixar-les amb cames semi-flexionades. Llavors entren uns cossos arremeten sense miraments. Sense adonar-se queden lliures de la cintura, per fi s’afluixa la força superior, les voltegen. Al cap d’una estona es desfà el nus dels canells, instintivament, amb poca diferència de temps les dones es trauen la vena dels ulls, per aterrar-se encara més en descobrir que tampoc hi veuen, no surt cap esglai de les seues goles, és com si els hi caigués el cabell, com si perdessin les dents i sols disposen de les llàgrimes per expressar el seu terror.
Grapejades. Soles, fins i tot hores després de què el xofer les retornés a casa amb els sentits recuperats. Culpabilitat. L'emmoquetada, l'espaiosa passarel·la es convertí en un fil ferro roent, pel que havien caigut sense arribar a toca terra, suspeses en un espai hostil. Van detestar per sempre més el perfum que duien aquella tarda. L’Estela arreplegà les ales durant uns dies, però davant la insistència dels seus clients, torna a treballar, cosa que li anirà molt bé.


dilluns, 4 de març del 2013

A.C.J. ----- SET (novè)







El Marcel espera a l’Estela llegint el diari en una taula del fons de la cafeteria amb vistes panoràmiques. Amb una indumentària esportiva, li ha xocat veure-la creuar la sala diàfana, amb un vestit blanc amb tonalitats blaves, coberta amb una fina jaqueta blau cel i perfectament maquillada. A l’instant ha percebut que alguna cosa no anava bé, una equivocació de vestuari podria fer trontollar la seua ofensiva. Instintivament ha realçat la seua posició prenen un tarannà alegre i informal, desistint d’admirar el conjunt de l’Estela, per altra banda impressionant, mostrant-se entre displicent i superficial. Ella li passa el llistat i per fi ell li demana si vol prendre alguna cosa, un cafè, respon. El Marcel pren un aperitiu desviant la conversa, quasi inexistent, parlant-li de la laxitud en què s’agafa els dies d’esbarjo, i que sol li venen ganes de no fer res. Al final comet un error demanant-li disculpes per la seua aparença; i llavors apareix la Isabel. La circumstància el supera, la Isabel no s’hagués imaginat mai a aquest parell compartint res, ni tan sols taula en una cafeteria. L’Estela en canvi reacciona amb tota naturalitat. Aixecant-se, s’acomiada del Marcel amb un ambigu: ja estarem en contacte, i s’emporta a la Isabel tot comentant-li que el taxi espera a la porta.
El taxi déu n'hi do, és dels que es fan dir: sí, senyor! Un xofer les obra les portes, per després introduir-se a la cabina unipersonal, aïllada del passatge. Les dos disposen de la intimitat necessària per compartir el trajecte, xerrant, llegint o utilitzar les pantalles de la manera que prefereixin. Però del que més ganes té l’Estela, és d'enraonar amb la seua amiga, i tocar el tema del Marcel és un reclam perfecte per avivar la curiositat de la Isabel.
-- Saps? Avui m’ha tornat a enviar un senyal el maridet escaldat, últimament no em puc queixar de com em van les coses.--
--Qui?.—
--Sí dona, aquell que em va contractar per a què li distragués la dona, quan li sortia un rotllet. Es veu que si passa més d’un mes sense veurem, no hi ha qui la suporti.—
--Deies que era una bona noia.--
--Sí, i ho és, a mi més d’un cop m’ha fet una mica de cosa i tot, i això que el paio continua insistint en què la maltracti més, per veure si així m’agafa aversió i m’oblida d’una vegada, però no hi ha manera tu, i jo clar, els serveis especials els cobro apart. No li surten cares ni res les copules extramatrimonials al pixa-brava, ja li està bé.
--Amb els sentiments no s’hi pot jugar, els sentiments són involuntaris, després, quan per desventura es desfermen, es tornen indòmits.--
L’Estela es refereix a un assumpte professional en el qual una parella estable i ben posicionada, es dividia per satisfer les esporàdiques urgències sexuals del marit. Ell, culpabilitzant-se, va incloure una tercera persona, l’Estela, a la relació. La presentà com una alta executiva de la seua empresa, pertanyen a una circumscripció veïna. En la seua curta estada a la ciutat, lliurats dels quefers facultatius, la van convidar a sopar. Com a dona desaparellada, l’alta executiva es va mostrar força agraïda. Aquella va ser l’única vegada que els tres van anar sopar plegats, després a ell sempre li sortia un impediment de darrera hora, corroborat per l’Estela, i les dones es vestien i sortien a sopar soles. Les instruccions del marit eren molt imprecises, ell el que volia és que la seua dona s’ho passes bé, i l’Estela tenia que fer tot el possible per a què així fos. De tal manera que una feina senzilla es va anar complicant gairebé sense que la meretriu se’n adonés. Quan sortien a sopar i després prenien una copa, les dos portaven una relació excloent, els altres inclús molestaven, així va seu que al poc temps les cites eren directament al domicili del matrimoni. Abans va ser l’espòs qui va sospitar el que passava, ell s’estimava a la seua dona; a un ésser enamorat no se li escapa quan l’amor canvia de direcció. Llavors en veure a la seua dona perdudament enamorada d’una bagassa, de seguida la va informar, pensant-se que ella podria solucionar el problema. L’Estela li suggerí que mitjançant qualsevol excusa tallés la relació radicalment, amb un canvi sobtat de destí de l’executiva n’hi hauria prou. Ell, que coneixia a la seua dona, no es va atrevir, decidint-se per demanar ajuda a un dels desembussadors mentals de l’empresa. El consell d’aquest element tenia la seua lògica: la dona estava enamorada d’una persona idealitzada, a la que en les seues curtes cites únicament percebia d’ella: respecte, estimació, amabilitat i adulació. La recepta per ell era clara: tenia que descobrir les parts obscures inherents a la personalitat de la persona estimada. La professional devia realçar al màxim aquestes “qualitats”, i desencadenar-les durant les seues “entrevistes”. L’Estela així ho va fer, canviant completament la seua actitud. Per començar utilitzà el menyspreu, la primera nit va marxar de l’habitatge a mig sopar al·ludint una cita més interessant amb una tercera persona. L’efecte resultant no va ser el desitjat, ans al contrari, la dona repudiada va caure en un estat d’ansietat, que el seu marit en una posició delicada s’impacientava a resoldre. La convivència de la parella s’assentava sobre callades mitges frases i mentides assumides. El desembussador era implacable amb el tractament, les visites de l’Estela augmentaven a l’igual que els seus atropellaments. Inconscientment, un cop des-tibà la sirga, enaltint d’esperança la seua enamorada. Però va ser l’última treva, des de llavors les vexacions van ser explícites dintre l’àmbit eròtic. Aquí sí que al menys van aconseguir trencar el ritme, malgrat tot la muller no hi pot fer res més.
--I aquests, d’avui els coneixes?--
--No, només per referències, ara després de veure el carro... no vull dir que les aparences ho siguin tot, però hi fan molt.--
--Només espero que veure’t seguda tant sol·lícitament al costat del Marcel, sigui l’única sorpresa de la tarda.—
--Aquell el que va boig és per fer-se una professional, jo ara per ara només l’estic temptejant. No et diré que no em diverteixi actuar com a blanc del seu desig, no, és tan ridículament graciós amb les seues maneres de conquistador seré i ben posat. Com a mi m’ha entrat pel tema artístic, suposo que això deu comportar una escenografia adient, és increïble. A tu per on et va entrar, per l’esport, perquè el tio catxes sí que ho està, o per la situació del comerç internacional, o per unes, suposades aficions poètiques?--
--No ho recordo, el que sí recordo és que era extremadament amable i molt considerat, sempre acabava les frases amb un: si tu vols, si et va bé...—
L’Estela se’n riu, està contenta, ha arrancat el primer somriure de la Isabel.
--No t’agradarà?—
--No! T’ho diria si hagués alguna cosa, no et sabrà greu que...?--
--No i ara.