dijous, 31 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (disetè, 5-segon)

                                                               2
Deu de trigar un parell d’hores el sol a sortir, el Nemesi els desperta amb te ben calent. El cel és blau fosc; no duen prou roba. Omardelval escalfa al màxim la mobilitat, en menys de tres quarts els avia a la fredor de la nit, fa la maniobra de la mitja volta davant l'esguard dels policies. Els quatre homes comencen a pujar per un senderó ben marcat que se’n va directe vers l’estret bosc de pi roig. Quan el cos agafa temperatura, les roques substitueixen als arbres i abans que se n'adonin caminen quasi planers entrant en les rodalies de la collada, el vent els rep gelant-lis la suor dels rostres.
--Des d’aquí estan, tot és cara avall.-- Crida ben fort el Nemesi per a què tots el sentin. Prossegueixen la marxa en silenci.
De dalt la collada han davallat a una àmplia carena, pel centre, en fila índia, caminen mentre la llum arriba. El paratge és erm, no es distingeix ni camí ni senderó al món, trepitgen pedres i terra endurida. A la dreta la vall s’enfonsa abruptament, menjada per una vasta barrancada, un fil de rierol saltironeja al seu fons, ressorgint en una inclinada pendent terrosa des de la distància, rematada de cap a cap per una imponent cinglera, que talla la visió del més enllà.
L’ha importunat que el conductor aturés l’autobús, la Diana mig endormiscada en el seient que comparteixen, s’incorpora sobtada. Supun, Supun, Supun, l’autobús va ple del seu nom, que baixi el Supun. Ell baixa entre confús i emprenyat. Hi ha un taxi, l’autobús arranca, se’n va sense ell, ni tan sols ha pogut dir adéu a la Diana.  La portella oberta el convida a entrar, dintre a més del conductor hi ha el capellà. Ja hem begut oli. L’home no s’interessa per ell, amb les ulleres ficades consulta la paperassa, tot just reordenant papers li comenta per sobre que no feia cap falta al parador, que el deixaran al poble.
Indefectiblement el camí segueix la carena, en continuo puja i baixa. A primer cop d’ull, el cingle pren la forma d’una proa estirada en delirant perspectiva, surant àrduament amb la línia de flotació capbussada. Per sota del que vindria a ser el mascaró, immersa sobre les tarteres, es destaca una ermita al final de tres ziga-zagues traçades de tiralínies.
El taxi s’atura enfront de la portalada de l’ajuntament, amb les mans buides el capellà demana al secretari segut a la taula, per l’alcalde: és dalt al despatx. Al taxi romanen el xofer i el Supun, que no té cap intenció de baixar, encuriosit per la identitat del taxista, que no és de la Serra, no sabia ni on parava l’ajuntament. És terregalí reconeix, s'estava proveint al parador i l’han cridat per fer un servei a la Serra, i per molt que no estigui acostumat a treballar a l’imprevist, davant la persistència del capellà, no ha tingut més remei que acceptar-lo. Resta intranquil, a la seua terra hi ha molts pocs taxis, i sol falta que algú que en necessiti no en trobi cap disponible, per a què presenti una reclamació, que no els hi costa res, i si ell no pot donar raó d’on d’era en aquell moment amb el comprovant de ruta, li podria caure una forta sanció, inclús retirar-li la llicència per un temps, que els terregalins són molt bona gent i tranquils, sembla que no tinguin mai pressa, però si no tenen al moment el que volent, de seguida comencen a pujar per les parets. Es veu que el capellà l’ha pagat per tot el matí, però és que si continua endinsant-se per aquestes carreteretes farcides de revolts, ni a darrera hora retornarà a lloc.


dilluns, 28 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (setzè, 5-primer)


















                                                              1
         Per més seguretat, s’han procurat els serveis d’un xofer-guia, recomanat pel cap de la guàrdia local, especialment destinat a la seua missió a Riudidipó. Eixint de la ruta principal, han pres unes pistes perdedores en molt mal estat, que ràpidament els han fet guanyar alçada. Assolint el veritable fons de la vall, la pista salva les torrenteres a la vegada que el terreny s’amplia esglaonant-se dolçament fins als petits turons dels fons. Darrere d’ells el reflex de la lluna enfoca plenament la fondalada. Als ulls dels nouvinguts no sembla pas un indret luctuós, és més, els relleus són més amables que els usuals de la serralada. El llogaret de Riudidipó són quatre casalots al bell mig d’un pla, on convergeixen radialment les pistes que parteixen a cercar les angulositats de la conca.
Amb parsimònia el vehicle supera les cases i s’enfila vers a l’oest, aturant-se en una petita cabana il·luminada a vora el camí. Els quatre homes surten del cotxe, guarint-se de l’aire fred que campa a voluntat. La cabana pareix més petita quan s’hi és dintre. Asseguda al fons, una senyora gran remena un parell de cassoles al foc. Als laterals cinc tamborets arrambats van de la porta a la senyora, el trebol és just per una persona de mitja alçada, a part de la llum de la porta, el propi focus articulat sobre el cap de l’anciana aporta un fil de claror a l’interior de l’habitacle. Tal com van entrant, el guia en primer lloc, seuen a la seua dreta. Després de dir bona nit, la senyora pren plats d’un prestatge d’obra de damunt de la pica, i els omple d’una sopa de cereals que a tots els fa feliços. El Sebastià, mirant-se al guia fa com si anés a dir alguna cosa a la senyora, però l’altre li respon amb un confús gest de negació, premen els llavis i oscil·lant el cap a l’hora que entretanca els ulls.
Quan fan net amb el plat, els tornen a la senyora, que els col·loca dintre la pica. Va pel segon, una mena d’estofat de carn amb diferents tipus de bolets, també els ofereix una barra de pa i un ganivet. Aquí ja s’han d’entretenir més, amb els plats a la falda, tallant els tacs de carn amb la navalla, aguantant-los amb un crostó de pa. La filera del davant se n'ha anat ocupant, encara que també ha aparegut un home que s’ha ficat el menjar en una bossa i ha marxat. Ningú no parla massa, l’imprescindible, llavors el guia llança una pregunta: --Què, molts forasters últimament?-- No, és la resposta que troba, la senyora afegeix: --Que en fa de setmanes que no puja ningú per aquí--
--Doncs al poble de baix ens han dit que no fa pas gaire hi havien pujat uns del poble.-- El Sebastià no es podia aguantar més.
--Aquí no serà.-- Ratifica un dels que sopen.
--Potser és que no volien ser vistos.--
--I per a què els busqueu, és que han fet alguna cosa?--
--Deu ser important, per a què tres guàrdies pugin de nit ...--
--Les seues famílies, fa dies que no els veuen.--
--Doncs, si no els veuen, mal lloc és aquest, per a què es perdi ningú.--
--S’ha de ser molt ruc per venir a extraviar-se a la nostra petita vall.--
--M’agradaria parlar amb el màxim de gent possible, potser hi ha algú que ha vist alguna cosa fora de lo normal aquests...--
--No cal-- diu la senyora --conti que aquí quan s’escau alguna cosa, no es preocupi que de seguida corre des de l'última, fins a la primera de les cases.--
--En pot estar ben segur, així és, tal com ho ha dit la senyora, només farà que perdre el temps i els quartos anant a preguntar casa per casa, a totes li donaran la mateixa resposta.--
--Si és així, potser haurem de baixar avui mateix.-- Comenta el Sebastià dirigint-se al xofer.
--Qui ha estat darrerament dalt al collat? Jo no marxaria sense estar segurs també que per allà dalt no ha passat res de res.-- Un segon de silenci després de la pregunta del xofer.
--Home, ara fa dies que no hi puja ningú.--
--No en sabem res, si per allí volten... ja no en podem estar segurs, això ja són altres paraules.--
--Però els haurien vist pujar si més no.?--
--No necessàriament, i si han pujat per l’altre costat?--
--No es pot tornar sense estar completament segurs, per mi seria terriblement enutjos, fins i tot podria perdre la confiança de la Guàrdia.--
--Costa gaire anar allà dalt?--
--No, t’hi plantes en una estona, des d’on mor la pista és un moment.--
--Demà al matí els puc atansar, i anar-los a recollir a l’altre costat.--
--A l’altre costat?--
--Sí, és un dia ben bo de viatge, pensi que s’ha de fer tot el tom.--
--Llavors qui ens guiarà demà?.--
--El meu fill pot acompanyar-los.--
--Què del teu fill! Jo em conec el terreny millor que ningú, i em comprometo a portar-los a Cap de Toro i arribar encara amb llum de dia. Aquesta nit la podeu passar tots a casa meua, demà partirem abans de l’alba, a més m’anirà bé per fer uns encàrrecs al poble.--
--Per anar al poble no cal fer tant tom.--
Sense fer cas del mal intencionat comentari, el futur guia frisa per donar-se a conèixer: --A vosaltres tres no us conec, però a tu sí que et tinc vist, et dius Varlomar, no?--
--Omardelval, el meu nom és Omardelval.--
--Perdona, jo sóc el Nemesi.--

           Al Stewart.- " The Year Of The Cat"


dissabte, 26 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (quinzè, 4-segon)




                                                               2
         --Deixa el paquet sobre la taula Supun.--
--S’hauria de ficar a la nevera.--
--No cal, ens ho repartirem de seguida que baixi l’alcalde i ens ho endurem a casa.--
--És dalt l’alcalde?--
--Sí, reunit amb el capellà, no saps la que s’ha muntat avui a l’assemblea, el secretari encara no ha tornat, has tingut sort de no ser-hi.--
--I que hi pintava jo allí, no pertanyo pas a aquest poble.--
L’agutzil s’ho pensa i no li contesta; qui entra d’empleat al consistori, ingressa de facto a l’assemblea del municipi que el contracti, per lluny que estigui situat de la seua municipalitat d’origen o residència, és un dels rars casos en què una persona té l’oportunitat de participar de tres assemblees distintes.
--Què fas ara, aquí encara, no te’n vas al bar, ja has acabat la feina, no?--
No es decideix per fotre el camp, o esperar a veure l’alcalde; al matí havia marxat content, evitant-se així la visita al poble del capellà. Pot fer temps donant un vol, fins que vegi al capellà sortir de l’ajuntament. En canvi el Sebastià, Cap d’Investigacions del cas... no és demora gens ni mica, quan localitza a un dels seus homes prenent-se un suc de pomes i peres amb unes espurnes de nadius segut sota un tenderol. Tot seguit l'ordena que cerqui els seus companys i es presentin amb tota la impedimenta a punt de marxa al cos de guàrdia, no, millor al barracot prefabricat que els hi han prestat per dormir. Emperò les sabates negres del sacerdot davallen per les escales de fusta en plena indecisió del Supun.
--Amb molt de gust li buscaré un vehicle per a què el porti a casa seua?-- Atent l’agutzil s’avança als desitjos de capellà.
--Gràcies, em vendria bé que em dugués, ha segut un dia molt llarg i malauradament aquesta nit l’hauré de passar al parador, no sabeu el que m’empipa dormir allí, és un lloc tan descoratjador, quan et tanques a l’habitació tens la impressió de què ets dintre d’una cel·la.--
--Li haig guardat també, unes pantalles usades.--
--Mot bé, els feligresos t’ho agrairan.--
--Si s’espera un moment, les hi porto ara mateix, són darrere, al magatzem.--
Precisament el que més temia el Supun, romandre sol amb el capellà. --Que contes de nou Supun.--
--Ja veu, aquí treballant.--
--Vés-te fent a la idea de què demà a mig matí a molt tarda, hauràs d’anar al parador, i d’allí és molt possible que no tornis al poble, així que endús-te una mica de roba i una muda pel que pugui ser. A partir d’ara faries bé, sempre que surtis a buscar o portar paquets, t’emportessis a més del que t’haig esmentat, un mínim de queviures. S’ha acabat això de fer "recadets", anar a comprar carn o qualsevol altre tipus de teca, tu no ets aquí per fer encàrrecs de ningú, que es busquin un correu ordinari per aquest tipus de coses, ja li haig fet saber a l’alcalde i penso que ha quedat prou clar. M’has entès Supun?
--Sí, senyor.

Jan Garbarek- "Hasta Siempre" 

dijous, 24 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (catorzè, 4-primer)


                                                        1
         Ja era ben entrada la tarda quan el Supun amb el paquet de carn sota el braç, prenia un minibús cap al poble. Havia sortit, a la carnisseria va sonar una trucada per ell. Uns minuts abans el Cap d’investigacions del cas Peristell i ramificacions, que és com es presenta en les seues visites oficials, va rebre un missatge clos de la seua Comunitat; l'home en aquell moment estava relaxant-se en una barberia. El contigut breu i clar: devia presentar-se urgentment al cos de guàrdia, i ficar-se en contacte visual amb el seu cap, li va sonar un pèl estrany, donat que el seu cap ben poca cosa pintava en aquest assumpte. En efecte, era el seu alcalde amb munt de preguntes qui ja l’esperava a la pantalla.
--Tens homes vigilant al Llerdós?.-- El Filippo iniciava la tanda de preguntes després de recriminar-li el retard per l'entrega del seu informe, i d'haver estat quatre dies sense donar senyals de vida.
--Bé, ara estem al seu comtat, el que fa que tot ens vingui de nou. Reconec que ens va costar un parell de dies acabar de situar-nos i establir nous contactes, però gràcies a aquesta recerca prèvia, hores d'ara sabem que el sospitós va marxar fa cosa d'una setmana, encara que per aquí diuen que no trigarà massa a tornar, no és persona que acostumi deixar massa temps soles les seues propietats, té fama de desconfiar de tothom, i ja se sap qui desconfia alguna cosa amaga.--
--Almenys hauràs parlat amb alguns dels seus homes?--
--És que no n’hi ha cap, de la llista que em vau donar no hem pogut veure cap, però sabem tots on viuen, de què treballen, per on paren habitualment i lo més important: quines són les seues famílies, només és qüestió de temps trobar-los, és molt possible que estiguin junts, aquí tothom sap que treballen o que fan negocis junts, haig pensat d’entrevistar-me amb ells un per un, d’incògnit, ja que m’han assegurat que tenen unes personalitats força extravertides i fatxendes, també diuen que quan porten unes quantes cerveses a sobre, els hi agrada jactar-se de les seues malifetes.--
El capellà està perdent la paciència. Riudidipó, escriu d’una esgarrapada en un tros de paper que ensenya a l’alcalde. --Això que em dius no defereix gaire del que ficaves a l’informe.--
--Però ara estem sobre la zona de treball, i disposem d’una informació que no teníem. Sobre l’informe voldria explicar-li que la recopilació de les dades personals dels sospitosos, ens va donar molta més feina de la que ens pensàvem, inclús vam haver de fer el tom i tornar a la capitalitat per consultar-lo amb fiabilitat, sobretot per compulsar diferents dades, estava tot molt embolicat, ara, trobo que valgué la pena, l’informe va quedar molt polit i complet. No obstant això, una vegada aquí on som ara, vam poder recollir tots els petits detalls que de ben segur seran imprescindibles per la resolució del cas. Ja li vaig comentar de les facilitats i les amabilitats que trobem en el decurs del nostre recorregut per la serralada.-- El capellà bufa per tots els costats.
--Escolta’m bé Sebastià, tinc raons per creure que alguna de grossa ha passat, saps on és Riudidipó?
--No.--
--És troba amb una vall lateral, a mig camí d’on sou ara i la capitalitat que dius tu. Doncs fa un parell de dies allí van ser vistos un parell dels sequaços del Llerdós. Hauràs d’anar-hi aquest vespre mateix, deixa aquí un home per si hi ha qualsevol novetat i la resta marxeu a Riudidipó, esbrineu el que ha passat, potser a primer cop d’ull no trobareu res d’estrany, fixeu-vos amb moviments fora del comú, transports especials, visites inesperades, qualsevol cosa... és una zona deprimida, però suficientment poblada com per què algú se n'adoni per poca cosa d’estranya que passi, qualsevol cosa que se'n surti de la normalitat. Quan tinguis alguna cosa per insignificant que et pugui semblar, m’ho comuniques immediatament.


"Odyssey by Barry Guy". Agustí Fernàndez, piano - Burry Guy, contraabix - Ramón López, bateria i percussió. 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (tretzè, 3-tercer)








                                                             3
         El secretari llegeix la suma, el muntant a pagar per la família condemnada. Hi ha gent que no ho ha sentit bé i des del fons reclama estentori-ament que ho repeteixi. Ho fa. Els assembleistes parlen entre ells, primer amb veu queda, després amb l’enrenou format, més fort. Sembla que la quantitat és gaire bé ridícula, i no n’hi haurà suficient pels projectes presentats. Fa uns anys que es fa bossa per arreglar l’embarcador, per convertir-lo en un espai de lleure en què la canalla pugui gaudir una mica dels esports nàutics. Hi ha el projecte, relegat des de no se sap quan, de reformar el teatre, i el de construir dos passarel·les sobre el llac, per a què no els calgui als pagesos donar tant de tom per anar a les seues terres.
L’alcalde Filippo pren la paraula, aclarint que la xifra resultant després d’extraure la mitja és totalment correcta. Els assembleistes més exaltats exigeixen que es repeteixin els càlculs davant de tothom. El secretari es mira l’alcalde, li fa un gest afirmatiu amb el cap, llavors estén una pantalla i explica pas a pas les operacions que va efectuant, la suma final és la mateixa. N’hi ha un que s’aixeca per queixar-se per quin cap de Déu, es comença a contar des de més de cinc-cents anys enrere, i no dels darrers tres anys i dos mesos que és el que consta a la condemna. El secretari impressiona la sentència per la pantalla, on es llegeix clarament que la mitja es prendrà a partir de la primera entrada en arxiu de la família Peristell. Llavors bona part de l’assemblea es fica les mans cap, mentre uns quants expressen a crit pelat que el jutge és un vell caduc incompetent, ho traspassen també al secretari, segons ells s’hagués d’haver donat compte de la misèria de multa resultant, i ho hagués de fer saber al jutge. No els hi costa gaire saltar les seues crítiques a l’alcalde, mal refiant-se de la seua actitud i bona fe, amenaçant-lo en què ho pagarà car a les eleccions vinents (?). En la discussió entren també els partidaris dels familiars imputats, acusant als que tant criden de mals veïns i botiflers, donant suport a l’alcalde i al seu equip, és més qualificant-los d’homes exemplars, caritatius, nobles, magnànims amb la desgràcia dels seus conciutadans. Els opositors es parteixen en diverses branques: uns, simplement comencen a desfilar, uns altres somriuen irònicament, tractant als partidaris de la sentència de beneits, també hi ha els que van directament a l’insult, com això no és permès els dos guardians de servei, entren en acció obligant a aquests elements a abandonar la sala.
Al cap de poca estona únicament romanen a l’interior del recinte, menys d'una quarta part de l’aforament inicial: els partidaris de la sentència, els altres s'abraonen al carrer. El sacerdot, que s’ho ha estat mirant tot des de darrere de l’escenari, surt al carrer intentant pacificar els ànims, perorant al mig dels principals dissidents: --No veieu que això no pot ser, escolteu-me, torneu a entrar que parlant la gent s’entén, d’un judici no pot sorgir mai un conflicte.—L’home es troba en la terrible diatriba de ficar pau en la discussió de l’assemblea, a la qual no pertany, o de deixar fer, esperant que la cosa s’acabi de qualsevol manera, com més aviat millor. Finalment apercebent-se la de gravetat de la situació, comprèn que el pitjor que pot passar pels seus interessos seria una bipartició social del poble. Els expulsats accepten la mediació del capellà i a poc a poc, més calmats, regressen a l’assemblea.
Una vegada de nou tothom ocupant el seu seient, el capellà puja a l’escenari procurant amb senzilles paraules entenedores, arribar a un acord convenient per les parts; pel moment encara ningú no s’ha aixecat increpant-li què cony fa ell allí dalt parlant als assembleistes. S’enrotlla de sargir entre tots una solució. A ell per exemple, se li ha acudit que la família Peristell, de reconeguda solvència, podria oferir una donació per un dels projectes del consistori, res, com agraïment a l’ajuntament per les seues gestions, una donació oberta, a la que es podria afegir totes les famílies de l’assemblea que ho creguessin convenient, inclús de forma totalment anònima, si així ho desitgessin; però això només és una proposta, si algú vol esmentar la seua ho pot dir igualment.
         Un llarg silenci travessa la sala fins a topar-se amb un dels que estaven al carrer: --A mi em sembla bé, sempre que els Peristell facin honor de la seua condició, tant com d’imputats, com de ciutadans opulents.--
         El silenci va corren als seients de primera fila on són els Peristell, la seua portaveu, una senyora ja molt gran, es fica d’en peus: --Als Peristell ens agrada caminar amb el cap ben alt. Tots sabeu que no corrent temps fàcils per a ningú, però em sento malament i trista pensant davant de la situació en què hem posat a la Comunitat, i més després de presenciar atònita, l’aldarull de fa una estona. Suposo que per preservar les nostres creences hem fet trontollar la pau comunal, en ser descoberta una falta que ha transcendit fora de les nostres contrades. També sabem que altres ho han fet millor o almenys han tingut més sort o més profit, però oblidem això ara, us vull dir que farem un esforç, estem d’acord a sufragar el cost dels materials que siguin menester per la construcció d’una passarel·la que ens connecti amb la riba esquerra del nostre llac. A més a més d’aquesta manera també provarem la nostra bona fe, perquè com sabeu tots, la nostra família no té cap propietat en aquell costat de la ribera. --La senyora es torna a seure donant l’esquena a la resta d’assembleistes. 
        El capellà s’acosta a la posició de l’alcalde dient-li sense que el senti ningú més: --Ara et toca a tu, ho tens fet.--

Derribos Arias-"A flúor"


divendres, 18 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (dotzè, 3-segon)

                                                     2
El capellà s’emporta a l’alcalde Filippo a la peça que fa servei de camerinos. El primer que li esventa és: --Ja són aquí.-- Tot seguit li explica la seua immensa sorpresa, descobrint en una consulta rutinària un clar esment, sobre la ràtzia efectuada per uns membres de seguretat a la serra.
--I ficava a la Serra?-- Li contesta l’alcalde.-- Potser és una altra serra. Vés a saber quina?--El capellà ni se’l mira, menyspreant-lo.
--On és el cap d’investigacions?.—L’engega a la cara. Ell, com si recités, contesta allò de sempre: que es troba efectuant una recerca de camp. L’altre s’enfurrunya, fa unes passades pel camerino i li demana si almenys té controlat al Llerdós i el seu grup.
--Sí, però són lluny d’aquí, precisament ara, és a la seua circumscripció, presentant-se com cap d’investigacions del cas amb jurisdicció en tota la serra, tot gràcies a l’informe favorable dels inspectors de la Junta.--
--T’has de ficar en contacte amb ell, ràpidament, ara mateix si pot ser.--
--Ara és impossible, haig d’estar present quan l’assemblea decideixi.--
--És que no pararan mai de tocar?-- El capellà mira constantment a l’escenari i parla per ell mateix: --La ràtzia, ens han passat per davant, on és el Supun?--
--És al poble veí, ha anat a la carnisseria a buscar unes comandes pel consistori.--
--Del consistori! Quina barra teniu, accepta almenys que l’heu fet anar a buscar carn per casa vostra. Això no pot ser, un cap d’investigacions que no controla els moviments dels sospitosos, i un enllaç inepte que l'utilitzeu per fer encàrrecs personals...--
--Sí, que controla al Llerdós, ja t’haig dit que ha anat al seu comtat.--
--Comtat, circumscripció, terme, quin desgavell, quina indefinició de mots. Abans-d’ahir un parell d’homes del Llerdós van ser vistos a Riudidipó, tu no ho sabies, i el pocapena del cap d’investigacions tampoc, però no et preocupis que els "matarifes" de la Junta, segur que n'estaven informats, i pensar que la nostra estratègia es basava principalment en l’anticipació. Però és que no s’acaba mai això?--
--No deu faltar gaire, el programa que interpreten dura uns vint-i-cinc minuts.--
Alguns homes han arribat tard i per respecte a l’auditori s’esperen fora al carrer, cercant un nexe comú entre ells i l’edifici, per endegar una conversa després de la salutació inicial, que desfaci l’incòmode silenci. A les dones no els hi costa gens, en canvi, ells triguen uns segons abans de: --Te’n recordes de la nevada de fa dos anys?, la que va pelar a la meitat de les oliveres, quin fart de viatges de sal.--
Què cony és una ràtzia?

Terry Callier-"You Goin' Miss Your Candyman"

dilluns, 14 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (onzè, 3-primer)

                                                                           1
 --Penseu en l’orgull que sentíem no fa pas massa, un orgull que ens omplia d’admiració per una persona, quan aquesta sobresortia pel seu esforç i la seua obstinació. Ans al contrari, hores-d'ara, qui fa alguna cosa excepcional, o tan sols diferent de les directrius del corrent principal, gairebé ha de demanar disculpes pel seu atreviment, i és observat amb la fosca rancúnia de la desconfiança. Sembla que actualment és reservat a uns pocs elegits, el dret a destacar sobre la majoria, un nombre limitat d’escollits a qui es rendeix una reverència desmesurada, i el que resulta més preocupant: una mitificació il·legítima, ja que els autèntics mites ens han de servir d’exemple, i aquests no, aquests mai no ens faran ésser millors com a persones, no són cap mirall on reflectir-nos, ni cap aixopluc on guarir-nos. Però amics meus aquí ens trobem, de moment aquesta és la situació, i a la resta de parroquians l’única opció que ens queda és anar de cul per terra.--
Supun, repenjat amb un gest corrent en ell: els braços estirats sobre una barana d’acer inoxidable amb el cap enfonsat sota la línia de les espatlles i el cul enrere, aguaita el moviment dels operaris de la carnisseria, esperant rebre un paquet que encara no ha arribat, per saber també el seu destí. Segur que faria menys cas del sermó del capellà, al goig que li produeix la contemplació dels dits de les seues mans esteses a l’espai, netes de les nafres que les han erosionat durant tants anys.
Avui són reunides les forces vives per jutjar la família culpable. Ha estat arran dels parlaments del jutge, primer i del representant familiar després, quan el sacerdot no s’ha estat de proferir una llarga exhortació a tots els congregats al saló de reunions. Seguint les lleis serralenques, el jutge ha de venir del vessant contrari, mínima distància exigida degut a les particularitats del cas. La presència del sacerdot és obligada per garantir la fiabilitat del procés, l’alcalde Filippo actua com a mestre de cerimònies, acompanyant al jutge al seu despatx un cop acabada l'exposició, per culminar les reflexions abans de comunicar-les a l’assemblea del poble, que són la resta de persones que omplen el saló.
--...nosaltres, els nostres cossos, la nostra ment, la nostra ànima, són instruments utilitzats per l’escultor per modelar les peces d’un gran conglomerat. I què oferim nosaltres a l’artista? Uns materials durs com el granit que s’esberlen a la primera gelada, o un bagatge trencadís que és fàcilment arrossegat per la pluja, o potser unes roques mal compactades que s’esquerden prop de l’esbalç. Amics meus, sé que el nostre paper no és senzill, però és ben segur que vèncer la dificultat pot arribar ser sublim, l’esforç ens fa modelables, ens poleix les arestes, ens...--
És una oportunitat única per una trobada dels dos confabuladors, sense despertar cap  sospita. El públic i el capellà s’estan impacientant, no sé al què bé tant rotllo si la condemna ja està escrita, només han de determinar la quantitat, segons la mitjana de rendes dels darrers anys, com a mínim dos com a màxim cinc, firmar i enviar el document. Després quan per fi el capellà calli, es procedirà la lectura de la sentència i l’assemblea decidirà la forma de pagament i la destinació de la multa, que es preveu molt sucosa; anirà bé per tapar algun forat. Abans de prendre cap rotunda determinació, un quartet de càmera interpretarà unes cançons, acompanyats de tres joves cantants locals, com a mena de bàlsam. La cosa ha d’anar seguideta perquè la ràtzia ja ha començat i el capellà és neguitós per anunciar-s’ho a l'alcalde, els esdeveniments es precipiten. 
         A més d’un dels presents, el cap se'l en va amb pensaments esquius, que es resisteixen a ser atrapats, la rítmica de les frases del capellà el durà a la música d’una tuba, imitant sense voler els cants de les balenes, imprecís-ament, minimalista-ment i aquests cants inassolibles, el transportaran a reflexionar que la comprensió, el concepte d’entendre, no s’associa a les arts més etèries (què no ho són totes?), ni s’associa als sentiments, ni a la voluntat, i és possible que no participin de l’amor fraternal, o més encara: maternal.
El sermó sucumbeix vertiginosament, entra el jutge acompanyat per l’alcalde i el secretari. El capellà abandona el púlpit, els músics ocupen els seus seients. --Procedeixo a la lectura de la sentència: Avui, d’aquí estan, i amb la qualitat de jutge, a més d’orfebre de la meua circumscripció, certifico que després d’haver escoltat les parts implicades i avaluar el cas amb els coneixements que disposo, i aplicant la llei dels nostres avantpassats, dictamino que es condemna a la família de Peristell, a abonar a la Comunitat la quantitat del total de les seues rendes declarades en el transcurs de tres anys i dos mesos, a partir de la data d’entrada a l'arxiu, la mitja de la qual els serà comunicada pel secretari al final de les meues paraules. Vull indicar tan sols que ha estat la gravetat dels fets i la seua repercussió social el que ens ha dut a prendre unes mesures tan dràstiques, que han de ser observades, més com a correctiu preventiu, abans que com un càstig excessiu sobre l’infractor. Després l’assemblea podrà determinar la seua implicació en el cas i la forma de cancel·lació de la sanció, que no podrà ser rebaixada ni alterada, ja que ja ha estat confirmada i ha rebut el vistiplau de la Capital.
Fora de guió, només em voldria pronunciar sobre la necessitat de reflexió. Penseu que la multa cau sobre el sostre d’una família, però les infraccions no es produeixen alienes a la nostra vida quotidiana. Jo pel meu càrrec, que aviat deixaré per a què un altre agafi la torxa que enarborem per ordenar equitativament la nostra existència comuna, ho veig dia, sí dia també; les coses no van bé i menys aniran si cadascú opta per anar a la seua i fer la seua voluntat, sense pensar en la simbiosi amb la resta de la Comunitat, que és l'única que a la seua sina ens arropa i protegeix, conformant l’única via de progrés possible.--
          El jutge finalitza així la seua representació al poble, acomiadant-se de les persones que l’han atès. El xofer que el va anar a buscar, l’espera, el trajecte és llarg i no li agrada fer tard i menys encara viatjar de nit. El quartet de corda comença la seua interpretació, abans que el secretari prengui la paraula, cosa que escama a més d’un, tothom té feina, no tenien cap obligació d’acudir al judici, si ho han fet, ha estat per una col·laboració a la tasca social, que menys que els tinguessin en compte, ni tan sols s’ha comentat la sentència. Tots callen escoltant uns arranjaments que no permeten identificar les cançons i són prou curiosos per captar l’atenció general, és més, n'hi ha alguns que hi són només per escoltar cantar al seu fillet.

The Jam - "That's Entertaiment"

divendres, 11 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (decè, 2-quart)


















                                                                    4
       La riba del llac marca l’antesala de la població. Mercès a la cortesia dels terregalins el Supun ha contactat amb l’alcalde Filippo. Els hi ha estranyat que no dugés cap cartolina, encara que fos una simple quartilla. El Supun no s'ha volgut explicar gaire, passa que quan no les perd les fa malbé, i al secretari se li ha esgotat la paciència, a més a més ell és un nòmada de la serra que coi li expliquen de les putes cartolines, quan convé massa que el troben.
L'alcalde no ha tingut cap problema a contestar la carta del capellà, aprofitant el mateix comunicador per reenviar-la. Ell està dispensat fins a nova ordre, i ja pensa en què matarà el temps fins a l’hora de dinar, quan poc abans d’acomiadar-se dels terregalins el destorba una nova comunicació del capellà, també en forma escrita, en què se li notifica taxativament que estigui localitzable a la farmàcia el que resta de matí. La mare que el va parí, però que cony s’ha cregut, a la farmàcia? si li convé alguna cosa que se la vagi a buscar ell, a mi no m’ha de manar aquest tros d'albergínia arrebossada, potser encara es pensa que li dec alguna cosa.
La gent de la Junta, o la junta de la gent que sempre va junta; corren moltes historietes burlesques sobre els inspectors estacionals i algunes són fins i tot certes. Tenen la fama, els agrada viure bé i no miren en despeses, no se sap mai on faran nit ni on pararan. La Junta no els facilita un vehicle oficial i viatgen amb els que hi ha. L’alcalde Filippo es va sobtar la nit anterior en rebre un missatge dels inspectors, comunicant-li que el visitarien l’endemà al matí abans d’abandonar la Serra, endemés que els reservés dinar en un determinat establiment de restauració. Tampoc és normal que reservin res, prou contents estan els hostalers quan fan cap a casa seua, els hi busquen lloc de davall de les pedres.
Els que s’ajunten han fet cap amb un minibús a mig matí, els ha dut fins a la porta del consistori. El secretari ja els havia preparat unes còmodes butaques per a què reposessin a la planta baixa, mentre els dos membres prèviament designats, s’entrevisten amb el Filippo al seu despatx. L’alcalde a seguit fil per randa les orientacions del capellà: prudència, mantenir-se equidistant amb les qüestions que li presentessin d’acord amb la seua figura de mandatari rellevant, esperar i callar, i per últim fer els possibles per apartar l’interès dels inspectors sobre el cap d’investigacions de la guàrdia, personatge que segons ell, no és encara suficientment preparat per resistir amb garanties un vis a vis amb ells. Per aquí han començat les preguntes, no pel cap, sinó per què? Això era fàcil i ja s’ho tenia estudiat. La resposta ha suscitat una nova pregunta que no tenia preparada, l’ha desarmat, però abans de dubtar ha pronunciat un escarit: sí. Llavors l’inspector que porta la veu cantant va directament al delicte: --Si com vostè diu, coneix la procedència del cadàver robat, perquè no s’ha detingut a la família infractora.-- Ell vol contrarestar la pressió, apel·lant a la flexibilitat sobre unes normes que fins al moment ha servit per facilitar la convivència, evitant aldarulls socials no desitjables.
--Fins ara, vostè ho ha dit encertadament: fins ara. No hi entra en cap supòsit, compaginar uns controls territorials estrictes, bé d’això n’hi hauria molt a parlar, i alhora tolerar la falta que desencadena tals controls. Quan es pren una decisió extraordinària ha d’obeir unes regles fixes, inalterables que esborren immediatament qualsevol precedent de permissivitat.-- Filippo escolta i calla.--Primerament el que farà serà sancionar a la família amb, no menys de dos i no més de cinc anys del total les seues rendes, ho deixem a la seua consideració, al capdavall vostè és més a prop de la família, i tindrà més mà que nosaltres. Després, a patir d'ara volem rebre els informes de novetats signats pel cap de la investigació amb una regularitat setmanal, si com ens ha dit, en aquests moments està desenvolupant una feina de camp, és de suposar que tard o d’hora algun fruit donaran les seues recerques. D’altra banda no voldríem acomiadar-nos sense presentar-li els nostres reconeixements i les nostres sinceres felicitacions per emprendre una tasca tan lloable que no fa més que confirmar la confiança que s’ha dipositat en la seua persona.—
Talment sense res més a dir, tots dos inspectors han sortit del despatx per reunir-se amb la resta de col·legues, i marxar caminant vers al restaurant. L’alcalde s’ha quedat ordenant tot el que li havien dit i encara li ballen pel cap la resta de recomanacions del capellà, allò d’acomiadar al Supun, addicionar al testaferro i esbrinar el que sabien sense delatar-se, menys mal que no han volgut engarjolar a la família, ara, li han endinyat fins ben endins, i no té ni idea del que faran ni del que han fet.
Rafel i Jesús m’han convidat a la Terregada, un té ja una edat i potser és hora de fer un cop de cap abans de què sigui massa tard, i allí amb poc temps em recompensarien amb els drets que gaudeixen, total no crec que aquesta feina em duri pas gaire, ara sóc un funcionari de la municipalitat, qui ho hagués arribat a dir, hi ha gent que m’enveja i tot, no em faria res estar-me així uns quants anys, però és massa complicat, no ho dic per l’alcalde, sinó pel secretari i l'agutzil que em veuen com un intrús, a més a més està el capellà, com vaig entrar amb mal peu... però ell hauria de ser el meu valedor, i fins aquest matí així ho pensava...
--Supun si et vols fer un tractament de pell, ara et sortiria bé de preu, comença l’hora de tarifa reduïda.--
--No puc, que més voldria, estic de servei.--
--Com tu vulguis Supun, tampoc li diré a ningú.--
--No en vull pas d’embolics, jo.--Sol faltaria això que m’avisés el capellà i jo tombat, panxa enlaire, per lo menys per aquí passen les nenes que vénen a comprar la cotilleria, els ungüents i els olis pel cabell, i aquella vella que buscava aromes re-saltadors de qualitat, i el paquetet que li enviaven de la capital, vés a saber que hi hauria allí dintre i pots consultar el que diuen els llibres de paper per què de les cartolines no se’n trau res de clar, va sent l'hora de dinar i aquells poca-soltes de l’ajuntament no m’esperaran pas, i avui no m’han donat val per dinar fora, si m’haig de fotre el que hi ha aquí... no sé si trucar a l’alcalde, si triga molt, jo el truco, no els haig preguntat res més pel suïcida, ni tan sols hi havia pensat, potser és habitual que la gent de la Terregada es mati quan està tipa de viure, amb els privilegis que tenen, aquí a la Serra no se suïcida ni Déu, moren tots quan els hi toca, ara que també hi eren els voltors de la ciutat per endur-se’l, jo si li haig de donar el condol a algú, li dono, tant em fa, són les maneres lo que em fot.

 Stevie Wonder- "Isn't She Lovely"

dilluns, 7 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (novè, 2-tercer)

                          3
Un parell de gats vells surten del parador, un d’ells comença a escalfar el motor de la seua camioneta, l’altre remata el seu caliquenyo. El Supun que ho veu, davalla les escales gambant, demanant-li al que fuma si no es queden a l’enterrament. L’home li respon que no el coneixen de res aquest mort. El Supun continua, li diu si van cap a la Serra, contesta que sí, i que si el poden dur fins al primer poble, que no hi ha inconvenient, que pugi que de seguida engeguen.
Passant per davant de les factories recorda el cul de la Diana. Al poc la carretera s’estreny, la roca plana i l’aspra vegetació dominen les fondalades, la camioneta pateix a les primeres rampes de la collada, es veuen les primeres alzines, s'endevinen les marques rectilínies de les pistes abandonades, els roures rematant els primers contraforts, les petites cingleres esglaonades, la resta dels murs d’una casa envoltada d’un minúscul terreny improductiu amb les espones desfetes. A la caixa de la camioneta portent un munt de terra fosca.
--És per vendre-la, la terra dic, als floristes sempre els hi va bé una mica de terra ferma de la Terregada.--És el xofer, un home més vell que el Supun, tots dos són prou més vells que ell.--Anem a comprar flors per la festa gran.--
--Així encara us queda una bona tirada.-- El Supun se sent entre els seus.--
--Sí, és la nostra feina, transportar mercaderies a la Terregada, avui flors, demà fusta, passat demà bolets, i així anar fent.--
--Com allí no tenim gairebé de res, hem d’anar fora a buscar-lo.--
--Però no et voldria enganyar pas, per aquí a penes venim, nosaltres voltem més per les valls d’alçada, inclús pels extraradis de la plana de la capital, això que ho tenim molt més apartat, ja veus, nosaltres la serra la tenim a un pas--
--Jo, sol he vist la Terregada des del capdamunt de la Serra, es veuen unes esplanades anivellades que no s’acaben mai, semblen fetes amb cartabó, deuen ser bones terres per cultivar... Ja mengeu bé a la Terregada?--
--Sí, de menjar no n’hi falta.--
--El que falta el portem nosaltres.--
--El que falta és gent.--
--Sí, ara que ho dius en tot el pla no es veu cap poble gran.--
--De pobles no n’hi ha, n’hi havia hagut, però no queden ni les pedres; allí dues cases i un corral al costat d’una cruïlla, formen un poble.--
--I n’hi ha prou per a treballar tanta terra?--
--La meitat és erma, més de la meitat! La gent es fa l’hortet i manté quatre animals per consum propi, els ous, la llet i la carn. Són poquíssims els que continuem conreant grans extensions i per a què? Si no hi ha màquines, ni mercats i ningú no se’n preocupa.--
--De què viu la gent?--
--Doncs de la R.E.N. de què han de viure.--
--A nosaltres, com a zona deprimida se’ns va adjudicar la R.E.N. fa vora trenta anys, és que el Rafel de vegades no se’n recorda que a la Serra encara no ha arribat.--
--Ni arribarà, i si arriba, jo ja no ho veuré.--
--És que si no cobréssim la R.E.N, fora temps que el territori s’hagués buidat, almenys d’aquesta manera les famílies van subsistint, escampades, però subsisteixen.--
--Tampoc creguis que visquem tan separats, físicament potser sí, però tothom està molt relacionat, allí ens associem per qualsevol cosa. Tenim el millor de tot: els millors migfondistes, els estudis més selectes, els especialistes més reputats. Som gent entusiasmada per una causa ben definida, que funcionen com capelletes disciplinàries. Fixa’t, nosaltres som els millors mercaders, mira sinó qui és capaç de bescanviar unes paletades de terra remullada, per les flors més belles de tot el Departament.-- Els dos terregalins es fan un tip de riure amb aquest darrer comentari, el Supun en una punta, ho accepta somrient.
--Dones!-- De sobte el conductor se n'adona d’una mancança.-- de dones anem faltats, no és que no n’hi hagi no, tot el contrari, les que tenim són estupendes, la llàstima és que són massa decents.-
--El que vol dir és que troba a faltar les dones públiques, a ell aquesta mena de dones el tornen boig. Aquest vespre quan arribem, el primer que farà l’home, serà anar-se’n al barber i als banys, a ficar-se tot galanxó, després es vestirà amb la roba que porta arreglada dintre la maleta i fot-li, a començar la visita, a veure si es pot endur alguna a sopar i després al que convingui.--
--No diguis tu ara, que faràs bondat i et quedaràs a la fonda a dormir.--
--Jo no ho dic això, però jo si faig la visita, serà tranquil·lament, a fer l’últim beure i surti el que surti, sense desesper, jo no ho porto preparant tota la setmana.--
--Jo, és que no puc fer-hi més, si sol que se m’atansa una d’aquelles dones i se m’asseu a la meua vora, ja tinc la cigala que se’m vol sortir pel coll de la camisa.--
--Tu com habitant de la Serra, potser coneixeràs la llodriguera que més ens pot convenir per apariar la debilitat del meu company.--
--No, jo no tinc prou quartos, no hi vaig mai.--
--Escolta, no voldràs vindre a treballar a la Terregada? No et pensis, de feina no te’n faltaria, i amb la manutenció pagada. De treballar sí que treballaràs, per què allí no es regala res, però també reuniries uns quartets.--
--Per gastar-me’ls amb xiques?--
--Home, allò no és la capital, la vida està molt més barata que a la Terregada.--
--O la capital, quines xiques, incomparables!--
--No la coneixes? la gran capital interior.--
--No hi haig estat mai, no, a mi m’agradaria conèixer la capital del mar, això sí, veus.--
--Nosaltres hi anem tot sovint aprofitant els descomptes de baixa temporada i els abonaments que ens dóna la Comunitat. Si vas a mirar surt molt a compte, més que qualsevol altra oferta turística.
--Per això ho fan.--
--Però als abonaments no hi entrarà tot.--
--Sí, sí, tot de tot.--
--Les xiques també?--
--Clar, si no a què coi aniria aquest, a comprar roba o a mirar exposicions?--
--Re-cony, sou uns privilegiats.--
--Què vols, vivim en una zona depauperada.--
I d’aquesta guisa es negocien les corbes i es tracen les rectes. Tenim per cert que una frugal conversa obligada, en un espai concret i una estona limitada, obté el valor que se li vulgui donar, conforme la importància que l’interlocutor tingui per nosaltres. Posem per cas que a un vell conegut de l’escola, al que no se l'acostuma a veure, se li poden deixar anar les conjectures més arbitràries d’una branca de la nostra personalitat, que ni tan sols està desenvolupada. En canvi, amb una altra persona que ens captivi en els plans físics o psíquics, perdrem l’oremus per centrar el màxim possible el focus de la nostra realitat. Altrament aquest raonament pot ser entravessat per un gran nombre de variables, i inclús pot donar un resultat del tot antagònic.

Sex Pistols - "Holidays In The Sun"


divendres, 4 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vuitè, 2-segon)




                                                                         2
El xofer aparca el bus després de maniobrar. Espera que els passatgers l’abandonin, el tanca i se’n va a esmorzar al parador. Aquestes hores normalment l’activitat a la cruïlla és mínima, per això al Supun li ha estranyat tant trobar-se en un grup de gent parada sota la marquesina, però ha lligat caps de seguida pujant l’escalinata d’accés i veure un vehicle fúnebre aturat davant la porta central, llavors també ha entès que el capellà fes nit al parador. A la seua carpeta, avui només du un sobre pelat, sense cap tipus de lletra impresa. La seua feina consisteix a entregar-lo i regressar al poble el més aviat possible, cosa gens fàcil, ja que l’autobús, si és que no s’emplena abans, no surt fins a mig matí, i la gent de l’enterrament trigarà una bona estona, l’únic que pot intentar és pujar a qualsevol transport, però avui no sembla massa bon dia, en fi que l’home està una mica neguitós.
Dintre hi ha més gent que fora, i fan més soroll. A la barra treballen dos persones que no donen abast a servir cafès. Ell, en mig de l’enrenou resta inadvertit per a tothom menys pel capellà, que vestit rigorosament esmorza tot sol, separat per una mampara de vidre a una taula de l’altell, amb una cartolina oberta a la seua vora. El capellà l’observa en el moment que aconsegueix comunicar-se amb un cambrer, quan li fa una indicació gestual assenyalant la seua situació. No sap per què, però la seua intuïció li ha dit, tan sols veure’l, que l’estava buscant. Ell no ha volgut creure-se-la, i ara comprova com el Supun dóna tot el tom a la sala dirigint-se a l’escala. La seua estupefacció creix per moments, se li fa llarguíssim el temps que triga el Supun a pujar, i quan arriba abans de què obri la boca, l’esventa agrament amb un: --No veus que estic esmorzant!-- S'està menjant un deliciós bisbe, se li fa enutjos acabar-se’l.
Repenja el seu cos a una columna quadrada que suporta la tribuna que mira a les terres baixes, un punt que li permet vigilar al capellà. Manté l’objectiu a vista, resolt a donar-li el sobre de seguida que aixequi el cul de la cadira. El capellà s’ha girat un parell de cops, l’ha vist aposentat, encolat a la rajola i se li ha regirat l'estomac; decideix prendre's el cafè amb llet a baix al taulell. El Supun espera que baixi, però no ha d’esperar gaire perquè se’n va directe a ell.
--Bon dia Supun, has vingut per l’enterrament.--
--No, li porto...--El capellà el talla.
--Has vingut per l’enterrament.--Assevera i guarda silenci mirant-se’l als ulls.
--Però si no sé ni qui és.--
--Era un contractat, un terregalí, tots el que veus aquí ho són de terregalins.--
--I de què s’ha mort?.--
--És un suïcida, donem el sobre. T’estaràs per aquí i marxaràs després de la cerimònia, una altra cosa, no et dirigeixis a mi si no ho faig jo abans.--
El capellà es retira amb el sobre a les mans, l’obra mentre demana a la barra, el llegeix, es mira el rellotge, es desfà d’ell, se li apropa un senyor gran que li demana si pot anar un moment a donar el condol a son cosí, molt afectat pel decés del seu fill. Es disculpa adduint que s’ha d’anar a preparar per la litúrgia, arrencarà tan aviat com estigui tot llest, després ja n'hi haurà de temps per consolar a la família.
La conducta del sacerdot l’ha deixat ben perplex, des de què va endegar aquesta feina no s’havia topat mai amb tan esbiaixada situació, per més estrafolari que fos el lloc on devia anar a portar, o recollir un paquet, l’havien atès sempre amb la màxima correcció, i ha conegut a gent de tota mena, gent senzilla, gent tibada... no sap a què vénen els fums del capellà, l’ha parlat com si fos el seu amo!
--Atenció, sr. Supun, sr. Supun, una picada n’espera a la cabina u--
Qui cony... l’alcalde segur el cabró del capellà s’haurà queixat de mi i ara l’altre m’esbroncarà, entre ells s’apuntalen, la mare que el va fer.
--Sí, digui’m, és el Supun qui parla.--
--Escolta’m amb cura perquè no ho tornaré a repetir: mentre et parlo rebràs un paper tancat que hauràs de dur a l’alcalde immediatament. Abans passes a veure a la família del suïcida i a l’hora que els presentes el teu condol, els dius que t’és impossible quedar-te al funeral. Després te’n vas ràpidament.--
--Com?--
--Immediatament! Has rebut el paper?--
--Sí.--
Què ho és de moniato aquest paio, això ja ho sabia jo, lo que no entenc és lo de donar el condol, en fi.


Etta James - "I'll Flay Away"

dimecres, 2 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (setè, 2-primer)

 

                                                                              1
L’autobús va ple, ara mateix la Diana i el Supun seuen junts, de bon matí ni s’havien vist. Ha estat al control, quan els han obligat a baixar a tots, llavors s’han adonat de què viatjaven al mateix autobús. Als controls fan ficar a la gent en filera cara endavant, els homes a un costat i les dones a l’altre, practiquen una metodologia bastant estudiada. Primer els passatgers anaven confusos, ara, després de dos setmanes a revista diària, ja estan habituats. Les dones pugen al cap de poca estona, als homes els hi demanen els papers. Al Supun el coneixen, com hores d'ara treballa per l’ajuntament, es fica el primer de la fila i puja de seguida després de les dones. A la Diana li va bé estar al costat d’ell, com és petitonet es pot instal·lar confortablement; ell pensa que a aquesta xiqueta se li està fent el cul gros.
El trajecte no és llarg, va del poble fins a l’enllaç de l’autovia, encara que quasi tothom, baixa abans, en unes factories que han donat feina a moltes generacions de serralencs. La Diana fa prop d’un any que hi treballa, i ja està pensant a deixar-ho. Sent una certa enveja de la feina del Supun, més que res per no estar sotmès a l’obligació d’un horari, sempre va d’un indret a l’altre fen coses diferents, no com ella que s’ha de ficar l’uniforme per fer cada dia la mateixa peça. Ella diu que és una feina de temporada, com la feina del camp, que primer es necessiten esporgadors, després esclaridors i més tard recol·lectors. Des del primer dia que va comença a treballar es repeteix la mateixa cançó, no entenen com hi ha gent que es passa tota la seua vida laboral treballant penjada del mateix punt d’ancoratge, i que no els hi falti diuen!
Avui la companyia del Supun la distrau una mica, de seguida s’han ficat a enraonar d'afers més propers, per després comentar l’estat actual, quasi policíac en què viuen. El Supun li comenta que això només passa al seu municipi, a la resta de la serra no n’hi ha de controls, no saben ni el que són, inclús ha vist a gent dels comtats més llunyans i allí tampoc se'n fan. Ell creu que aquí la guàrdia desconfia de la població, per la seua antiga tradició contrabandista. Corre la veu per tota la serra que la gent d’aquí va fer els diners amb el contraban, i per molt de temps que passi l'estigma sempre queda, és el que tenen els territoris fronterers, que en temps de fronteres tancades es fan rics comprant i venen d’un costat a l’altre i en temps de fronteres obertes comercien amb els veïns amb condicions avantatjoses. El que passa que aquí no n’hi ha de veïns, sols hi ha una autovia que transporta gent i coses sense aturar-se. A la Diana se li pot estar fent el cul gros, però continua sent de les poques persones que extrau suc d’una conversa amb el Supun.
Serà la proximitat o el soroll greu del motor ocupant tots els marges del vehicle, sacsejat pels canvis de marxa, ofegant i amalgamant els cossos mandrosos, el que implica un xiuxiueig en el diàleg, una especialitat que el Supun no acostuma a practicar, el que quasi imperceptiblement li ha desenvolupat una consistència entre cames, malgrat parlar d’esdeveniments francament luctuosos. La noia davalla a la primera parada dels treballadors, acomiadant-se amb el millor dels seus somriures.