dimarts, 25 de desembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-cinquè)















Una més de les normes no escrites que succintament regeixen aquesta fantàstica celebració, diu que la primera cançó que sona en aquesta plaça, des de què la més vella de les memòries ho recorda (lo que vindria significar des de què va ser aixecada), quan ja és el moment i la festa s’ha enlaire sola, és el ”Encantado de la vida” interpretada pel gran Beni Moré “El Bárbaro del Ritmo”. A mitja cançó les dutxes comencen a funcionar tenyint al públic multicolor. Els tres estanys de la plaça passen a ser piscines públiques i les mànegues es converteixen n’armes ofensives manipulades per soldats en xafarranxo de neteja, com sortidors bellugadissos intentant curvatures impossibles, efímeres espirals, diluint les pintures corporals.
Sovint el neguit per l’obsequi crea la necessitat, i aquesta, els estats d’ansietat, que condueixen, en més ocasions de les desitjades, a les precipitacions. Quantes parelles insensates forçades a un dolorós avenir han florit d’infortuni, quantes decisions desgavellades? Quants viatges errats producte d’un superficial convenciment personal, més a veure amb el desconeixement interior que no pas amb els designis lunars? Però no cal ser més fatalistes que el Papa. Per què importuna a la gent amb les nostres temoroses cabòries?, només cal fixar-te amb les ganes de diversió de tothom per no pensar-hi més. Fixar-te amb els banyadors de les nenes, amb els torsos nus dels nois, les cabelleres molles, les pells reafirmades, els mugrons botonats...

http://www.youtube.com/watch?v=PNojxpEBQao

dijous, 20 de desembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-quatrè)

Un vistós conglomerat de persones amb lleugera vestimenta, es feliciten i es relacionen cordialment prop dels mostradors sobre els quals dipositen cistelles de fruita, coques de recapte i diferents queviures oferts per la festa col·lectiva. Allí hi són el Thelo i la Pilar, amb una samarreta negra i uns pantalonets blau-marí ell, i un top amb un bàtik blau estampat amb grans flors, ella. Al Galera li rasca la gola i beu llimonada com el Léolo i “le Petit Malade”. Hi ha un detall per solucionar que continua preocupant al Léolo, que com no, comparteix amb el Galera. Ell hi pensa uns moments:--Esto si no lo arreglamos nosotros... difícil veo que alguien... –Però donde están?—Els dos germans senyalen a la vegada.–-Pues vamos a ver que es lo que se puede hacer--. Precisament en el moment que tothom el vol saludar.—Los conoceis?— no, responen ells. –Es que si al menos...
Els operaris, a baix ritme, continuen amb les bombolles, cada vegada se'ls hi fa més feixuc recupera la bufera. Si ningú, ordena lo contrari, continuaran així fins que els passin a recollir, que un dia com avui ves a saber quan serà. En el millor dels casos, els conserges voluntaris de guàrdia de la corresponen casa receptora (uns paios que ha preferit una pasta gansa a rebre un incert regal), mobilitzaran una patrulla de recuperació abans de què la deshidratació, o qualsevol greu mancança els faci pràcticament irrecuperables. Menys mal que el Léolo pensa en tot. Esbufegant, un parell d’ells ja patien basques, els agafen, els hi miren el dorsal amb l’etiqueta d'identificació i pertinència. Comprovant que són d’allà a prop, els hi diuen que la feina ja està completada. Després de preguntar-los si sabrien trobar casa, sí, responen, --tot recte ja veurem el parc d’Umm Kulthum-- s’aturaran una estona per jugar a futbol, abans de creuar-lo per entrar a la seua casa de recepció. Aprofiten l’avinentesa per xerrar una mica de futbol. Cap d’ells juga en un equip de la competició, el Léolo com entrenador oficiós de l’equip d’en Jean Jacques, faltat com està el seu equip de jugadors òptims, ràpidament els convoca per l’endemà a una sessió de prova, el Galerilla també s’hi apunta. Els hi agrada molt això de què la gent vulgui jugar a futbol amb ells.


dimarts, 11 de desembre de 2012

Sobre l'irresistible atració per Itxina.


               Quan algú entra com a nou en un grup qualsevol, de seguida hi ha coses que li xoquen; de jovenot quasi sempre són acceptades i acaben sorprenen-te per bé. Molts cops són coses nímies, característiques del normal desenvolupament d'una agrupació humana amb objectius comuns, socialment identificables amb facilitat i fins i tot admissibles: petits vicis, rèmores del passat, acudits de complicitat, mimetismes, etc., etc.        
               Als finals del setanta el GELl era víctima comú d'aquesta simptomatologia. El més memorable dels quals i que després ens va afectar per uns quants anys, era la fascinació que suscitava entre alguns membres del grup, el que llavors anomenàvem massís d'Itxina. Sembla ser que tot es va iniciar l'any 1.976 en un viatge en tren per fer la Torca del Carlista, i el coneixement d'uns companys de Bilbao que els van convidar a fer unes cavitats al Gorbea. La impressió que va provocar aquella serra i sobretot el seu espectacular carst atlàntic, en uns xavals espeleòlegs de secà, eminentment mediterranis (recordem que en aquells anys l'edat mitja del grup eren els venti-pocs anys, els de venti-cinc eren ja veterans), els va fer xalar, plantejant-se futures campanyes d'exploració amb els companys bascos mai realitzades, però sí visites anuals que es preparaven i es celebraven amb gran excitació. Aquell sector tan excepcional del Gorbea, va esdevindre referència desitjada de innumerables col·loquis dintre del quartet del GELl. A més a més, el fenomen coincidí amb el període militar al País Basc d'alguns membres del grup, tot plegat no es d'estranyar que quan el grup va tornar a reprendre el vol, un dels objectius triats a l'hora de sortir de les nostres serres tradicionals fos precisament: Itxina.
Supelegor
 
Va arribar la setmana Santa del 84 i ens hi vam anar de cap. Alguns van sortir uns dies abans per fer unes activitats lúdiques prop de Ramales (Mortero de Astrana, Coventosa), després ens vam reunir tots. El lloc triat era la Cueva de Supelegor ja en el interior del circ d'Itxina, on preteníem pernoctar per visitar algun dels avencs aleshores coneguts. 

Atxular Atea (Foto: J.M. Saureu)   
                       L'aproximació a Itxina no és excessivament llarga, deixant el vehicle a Pagomakurre, la seua única entrada el “Ojo Atxular” queda a poc menys d'una horeta. l”Atxular Atea” és el llindar que ha de traspassar tots el que vulguin penetrar en el circ tancat. Un cop dins tot és diferent, com escriu el Jaume al seu article de la Grallera2: “Només entrar-hi apareix als ulls de l'excursionista un laberíntic paisatge calcari, ple de dolines, avencs, formacions càrstiques... on els turmentats arbres (faig principalment) semblen ser prolongació natural de les roques, i tot el sòl cobert de prat o de marronoses fulles seques.” La cova de Supelegor, de gran boca i agradable portalada utilitzada per sojorn per pastors, també és morada habitual de la Dama Amboto. En la mitologia basca aquesta senyora és deessa de les profunditats. Les coves són el nexe d'unió entre mons, el món de la superfície pertanyen als humans i el subterrani on dominen els deus. Bruixes i làmies també en fan servei com domèstiques seues. Nosaltres no hi devíem ser convidats. La pujada del grup provinent de Lleida ja va ser tensa, més que res pels diferents objectius i predileccions de cadascú. Finalment es va acordar visitar l'endemà el Urrikobasoko Lezandi, mes algun protocol d'hospitalitat vam haver d'incomplir, doncs la nostra estada va ser curta i pertorbadora.

 Atxular Atea, des de l'interior d'Itxina. (Foto: Josep maria Sureu)
L'endemà a primera hora, un primer grup se'n va anar fins la boca localitzada la tarda anterior. Un parell d'hores després un segon grup va fer el mateix. La cavitat consta de dos entrades properes situades a la sina d'un bosc de faig solcat de dolines. Mentre el primer grup davallava amb tota normalitat per una de les boques, el segon es confonia per la fullaraca, les branques amenaçadores, els passadissos escantellats i una boira planera que venia i anava sense ordre aparent, amb la malastrugança de trobar una boca amb el nom de l'avenc escrit en lletres rojes: Urrikobasoko Lezandi. Igualment havia dos boques properes, en canvi ni rastre dels companys. Llavors es van passar el dia buscant-los pel laberint d'Itxina, sense cap èxit. La ment en aquests casos és mala consellera i erra estirada pels fils de la imprecisió, divagant suposats impossibles, que es van resoldre quan al vespre van aparèixer els companys amb tota normalitat a la boca de Supelegor. La tensió acumulada en tot el dia, es va desbocar i tots dos grups es van emprenyar, abandonant abans d'hora el recinte d'Itxina. Vam trigar alguns dies en centrar-nos i tornar-nos a reunir, ben lluny de la influència de la Dama.
Urrikobasoko Lezandi, boca " (Fotos: J.M. Saureu)



   


                 No contents amb això, quan van voler endegar un treball de topogràfic de certa envergadura, ja us podeu pensar quin lloc vam anar triar. Als catàlegs de grans cavitats d'aleshores, es publicava un croquis de l'Otxbide Pagozabala Ganeko Axpea que consistia en una curta galeria penjada en una finestra en el cingle exterior de Itxina, un pou de -150m. i un tros de galeria acabada en un sifó, és a dir una simple zeta. Un cop allí, també per Setmana Santa (1.986), el primer grup d'avançada es va trobar que l'únic real era la galeria d'entrada. El pou és ple de plataformes i sota, un desfici d'enormes galeries s'esbarrien per tot arreu. La cosa pintava complicada, per qualsevol racó que miressis la cova tirava, de seguida ens vam adonar que era una gran cavitat on ens hi podríem jubilar. Llavors va ser quan vam trobar uns punts de topo, marcats per un altre grup català (ECG) que afortunadament va tenir la mateixa idea que nosaltres. El que passa que una vegada allí i per aprofitar el viatge, ens vam decidir a topografiar una altra cavitat, més discreta, de la qual tampoc es coneixia topo recent.   
Interior d'Itxina. (foto.Josep María Saureu)
 
Itxulegor és una cavitat cent per cent Itxina. Ha patit de successives etapes de carstificació. Situada a prop de Supelegor al fons de la depressió, coneguda també com La Gran Grieta Central. Principalment consta d'unes còmodes galeries inactives, perforades per multitud de fusos actius. Però hi ha una mica de tot: gateres seques, gateres fangoses, gran galeries, meandres, pous de ganivet, i un magnífic pou exterior anomenat Aslaor Trokea. Aquest pou de -175m, és realment extraordinari. Fins la seua base conformada per una extensa rampa de fulles, arriba la llum diürna. És de gran alegria que aquesta ha estat la part clau de les exploracions actuals, en les quals els espeleòlegs bascos del GAES, després d'unes acurades desobstruccions, han aconseguit enllaçar-lo amb les galeries de Otxabide, unint el complicat entramat subterrani d'Itxina, tot un succés.
Vam trigar dies amb completar la nostra topo, això sí: mai vam tornar a sojornar a l'interior d'Itxina, pujàvem i baixàvem cada dia. Recordo especialment l'última sortida on ens vam trobar inesperadament un pou de -74m. al final del darrer sector que ens faltava. Deixaré al Jaume, l'únic que el va baixar, que ens ho expliqui tal com va publicar a l'antic butlletí del CELL: “Si be s'eixampla molt a mida que es baixa, aquest pou no es disfruta gens, ja que les seues parets són toves de fang, i no permeten altra instal·lació que un natural doble al seu inici. Com la davallada té 74m., l'efecte xiclet a la corda és prou desagradable. Apart està tan farcit de goteres que realment sembla que plou”. Lo que aquí no diu és la sorpresa que l'esperava sota, la veritat que llavors gairebé ningú se'l va creure, però ell encara ara, assegura i descriu perfectament l'esquelet humà absent de crani que va veure allà baix. Aquest pou per faltar de temps no va sortir a la topo publicada ala Grallera 2.
Pous a Karkabixueta.

Lo curiós és que quan més gent nova s'afegia a aquestes exploracions, més n'eren els captivats. L'atracció s'encomanava irremeiablement, fins i tot havia alguns que hi anaven a passar-hi uns dies de vacances amb amics no espeleòlegs o amb la família. Nosaltres tampoc en tenien prou, i no sé encara per què, també ens vam proposar fer la topo del Urrikobasoko, menys mal que un cop dins se ens va espatllar la brúixola i ens vam acontentar en equipar els dos pous clàssics de la cavitat, demostrant per una vegada una mica seny, sense voler temptar més la sort. Llavors també ens va arribar una carta d'un grup basc, (probablement el GAES, però ara no ho podria assegurar, que ja se estava ficant en serio explorant Itxina) dient-nos que nosaltres allí no hi pintaven res. Segurament tenien tota la raó del món, però no hi podíem fer res. A més amés, l'amo de Pagomakurre, l'hostal, avui dia derruït, del final de la pista d'Areatza, on tans xuletons i carrajillos cremats havíem pres, recordo el dia que un temporal ens va aixafar les tendes, ens va deixar dormir al menjador, doncs aquell home i mig com nosaltres li dèiem, sovint ens esperonava en a que anéssem a explorar una zona plena de pous prop d'allí, just per sota de l'Hostal en un lloc anomenat Karkabixueta.


Aquesta va ser la darrera activitat que vam realitzar a la serra, no era dalt a Itxina, sinó a la part mitja de la serra. Eren prometedors avencs, dinàmics, variats i molt bonics, quasi sempre regats, que fàcilment agafen els 100m. de fondària. Engolidors actius que amb el temps habitual del Gorbea dificulta un xic l'exploració. Malgrat tot continuàvem a la nostra: obstinats, encaparrats. Vam patir pannes als Monegros, fugides corrent per la pista per no acabar atrapats, ens van obrir el cotxe una vegada a Bilbao i una altra a Pamplona, vam dissenyar i construir estris especials per equipar pous meandriformes d'estreta capçalera, ponts ploguen cada dia acabant de potes a Donostia, vespres de carajillos i trompetes* a Pagomakurre... tossuts, tretze són tretze, fins que poc a poc la distància ens va apaivagar els ànims i juntament amb uns anys de declivi del grup a inicis del noranta, ens van fer baixar el furor. L'antic butlletí del CELl, freqüentment esquitxat d'elèctriques notes sobre les nostres exploracions a Gorbea, no reflecteix cap més entrada des d'una visita esportiva a Otxabide al febrer del 91.
Els avencs de Karkabixueta, propers a la pista d'accés, el Jordi, el Katxes i el Carlos preparant-se

En l'actualitat tot el circ d'Itxina és reserva Espai Biotopo protegit pel govern basc i s'està aconseguint el vell anhel d'enllaçar totes les cavitats. Per la nostra part: calma i serenor, estem curats després d'anys sense patir cap recaiguda, ni símptoma preocupant. Fins ara!



 *L'Home i mig, l'amo del Hostal, també era trompetista.
Per seguir al dia les exploracions actuals a Itxina: http://espeleo-gaes.blogspot.com.es/
























divendres, 7 de desembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-tresè)










Somrient com sempre, el Galerilla per fi ha aparcat el pot, la veritat és que en un dia així només fa que nosa. Ara!, ha estat el primer en arribar al punt en què cada any es troba amb els col·legues: la plaça de “Beni el Bárbaro” ja està llesta.
Jean Jacques i la colla dels amics dels seus germans, juguen amb el sabó bufant bombolles de colors, nens i nenes les condueixen per tota la plaça, però en calen més per què es vegin i facin patxoca. El Leolo ha aconseguit que els quatre de la brigada que ja havien plegat, els ajudessin per fer-n'hi més, els pobres que ja se’n anaven cap a jugar a futbol. Després, de seguida que ha vist al Galerilla, l’ha anat a rebre acompanyat pel seu germanet i secretari: “Le Petit Malade”. Amb el seu posat seriós ha pres la responsabilitat de tenir cura dels detalls organitzatius. Jean Jacques, el germà gran, i el més vell de la plaça fins que ha arribat el Galera, pensa que està carregat de punyetes com sempre. Tant es val, ell fa el que creu correcte i li dona la benvinguda, desitjant-li, com a primer adult en fer-hi cap i missatger de què la festa grossa no trigarà a començar: el millor dels presents llunàtics. A més ell s’admira molt al Galerilla, perquè com ell, a tota hora té històries interessants que contar, com la del Alejadro que amb la seua família ve carregat amb dos grans cossis de la seua famosa llimonada, confirmant que els avis en portaran més. 
El Alejandro, explica el Galerilla als germans, és un paio que des de petit ho ha tingut tot clar. Quan eren encara més petits que ells, van construir un modern edifici al costat del col·legi on estudiaven. Abans d’entrar a classe i durant el recreo, l’Alejandro es quedava encantat davant de les obres, observant com dia a dia l’estructura creixia amb la mestria dels operaris. Una tarda d'aquelles va aparèixer per l’aula un sotsinspector de visita, actuant com un graciós impostor davant dels innocents alumnes. Abans de marxar, i deixar-los tranquils, els hi demanà a uns quants, aleatòriament, la maleïda pregunta que els adults fan a les criatures des de la seua preestablerta distància altiva: I tu nen, que voldràs ser quan siguis gran? Els xavals van contestar lo de sempre, que si uns periodistes o especialistes, l’altra científica, l’altre capellà com el seu pare i així fins que li va tocar a l'Alejandro, ell més decidit que ningú, va contestar tot serio: jo paleta. I allí es va quedar d’en peus mentre la classe sencera, incloent-me a mi –-reconeix el Galerilla-- ens descollonàvem, en fotem-nos d’ell de mala manera. Y no fueron muchos años más tarde, el dia que jugando a la pelota en el viejo parque, que el tipo iba perdiendo la atención en el juego, a la vez que crecia su interes en un grupo de niñas que jugaban a la rayuela cerca de nosotros. Ya os podeis imaginar, a esa edad aún inberbes lo que a mi me importaban las mozas. Pues va el tio, que ya me tenia frito con tanta desconcentración, porque cuando se juega, se juega de verdad si no más vale plegar. Bueno, pues va el personaje y me suelta a la brava como si tal cosa: mira Galerilla, esa de allí és la chica con la que me casaré. Y miradla, allí està, es ese pedazo de mujer de la cinta encarnada en el pelo.

dissabte, 1 de desembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-dosè)

El Galerilla es creu despatxat de la noieta, que continua adormida com un tronc. Ell tot just ha fet un parell de cops de cap, llevant-se amb les primeres clarors de la matinada. En aquell parell o tres d’hores que ha jagut nu mirant el sostre, el sentiment original: l’efervescència de què l’estimada dormia al seu costat, s’ha esvaït. La raó l’ha dut l’evidència d’una momentaneitat.
Caminant de tornada pel llarg carrer rectilini pensa, que li sobra temps per intentar recollir el pot comunal, tant com que el sol sobrepassi la barrera dels turons i faci créixer les ombres, tant com que la ciutat desperti anhelant els presents que la lluna de primavera li ha estat a bé atorgar.
La celebració impronunciable fins que la llum del sol arranca amb l’alba. La gran festa de la bona lluna de primavera, exceptuant els malaguanyats anys de lluna blava, en contraposició de la pèrfida lluna de tardor (en aquesta part del planeta, perquè en altres continents la situació és a la inversa. Això no té res a veure, però és ben bonic quan les espelmes, valentes sobre minúscules naus de paper, naveguen com un estol d’esperances surant indefenses per aquells poderosos rius). La tradició castiga sense regal al qui despert vegi néixer el sol, repudia als delators excloent-los de la comunitat i maleeix als que pretenguin fer qualsevol tipus de manipulació de la festa, per més bons que siguin els seus propòsits; tampoc s’hi val a fer mèrits per acumular punts positius. La lluna i sol la lluna és la que mana, i sabrà mesurar la conveniència dels seus favors als agraciats, que són tots i cadascun dels festers. No és sinó quan ja ha passat la màxima esplendor lunar, que tenen dret a esmentar l’esdeveniment, a pensar-hi fins i tot. Llavors desitjaran l’inesperat: sigui l’alegria per dos mesos, una acurada rectificació del sentit de l’humor, reparar un malentès familiar, la conseució d'un amor tangible, un canvi operatiu del sentit en la vida, un alleujament kàrmic... per aquesta raó no en parla ningú, ni els incrèduls.
Es despertaran aviat, mentre el Galerilla condueixi el seu trasto pel Gran Vial de circumval·lació exterior, buit ara mateix, per l’accés de l’avinguda de l’aeroport. Serà aquest el seu regal? Un altre dia qualsevol el semàfor li hagués impedit l’entrada al Gran Vial J.S. Bach, un vehicle d’ínfimes prestacions tècniques com el seu, no sobreviuria ni dos quilòmetres a la voracitat del Vial en condicions normals. Els carrers i les places es poblaran, primer els nens, que buscaran als companys tal com els grans faran, delerosos de què la festa comenci. Participaran en els preparatius, ajudant als operaris de la Junta a enllestir els materials, a transportar les connexions... Per a ells els renatos formen part de la seua vida, sempre els han vist, existeixen abans que ells i el seu tracte no se’ls hi fa estrany. Els ajuden a estirar les mànegues i a penjar les pinyes, tot aguaitant portals i balcons sota un sol reeixit del trànsit hivernal.
La variabilitat de l’instant de màxima gatzara, té més a veure amb l’atzar que no pas amb qualsevol condicionament de tipus social o cultural.
En aquella oportunitat en què el Galerilla ha sortit del Vial abans d’hora, encara confiat de bon matí, ja ha vist un parell de carrers plens de gent. Forçat a buscar-se itineraris desocupats, ha anat enredant-se per carrerons descarregats evitant amplies zones de vianants, fins que ha sortit al bell mig d’una “Corniche” deserta. Encarrilant-se riu a baix, per girar a l’esquerra lo més aviat possible, i no caure al tram subterrani del gran col·lector d’Insurrectos, que l’obligaria a eixir quasi a l’autopista Sud, després d’haver-se empassat el Bach, el riu, i la mare que ho va parí. Per sobre un pont contempla joiós els carrils absents d’Insurrectos. Circula entre els vells blocs del barri universitari, en perpetu estat de restauració. Es comenta que les famílies que aquí hi viuen son subvencionades per la Junta, tot i amb això, quan els hi arriba l’hora els joves també foten el camp. Aquí no hi ha nens, i al centre principal de congregació domiciliària, sols els renatos s’ocupen de les tasques prèvies.
 

dimecres, 28 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-unè)



Aprofitant que falta una estoneta per a què es faci de dia, podríem contar el mite de la Gran Gata Negra, que és una història que no coneixen molts camallargs, malgrat que sigui tant popularment significativa per a tots els gats del planeta. Enregistrada en una colla de versions locals, citada ja en antics petroglifs i pergamins. La contarem tal com la va aprendre la Rosita, ja que ella la sap de primera mà, prescindint així de versions més al gust de lectors menys addictes.
Vet aquí que un vespre a d'uns benestants la casa, una cria negra a les poques hores d’obrir els ulls desmamada, hi fer-hi cap. Per un dels residents amb desconegudes intencions portada; en principi malvades perquè un aterrit cadell de la protecció materna robà. A l’habitatge convivien: nens, vells, i també despreocupats joves; a més d’un parell de gossos mal criats i uns quants engabiats pardals. La criatura pobra, a pesar de la poca dels humans traça, amb empentes i rodolons arrià tota sola, i en una jove gata esvelta de pelussera atzabeja i punxegudes orelles llargues esdevingué. Vida feia a les golfes de la casa que era l’únic lloc que coneixia, ja que des del primer dia confinada allí va ser. De les sobres que li deixaven en un platet badat menjava, al costat d’un got d’aigua que cada dia que se’n recordaven canviaven. El recel que la jove gatona vers als humans sentia, dia a dia creixia, i la poca simpatia d’ella era pel menyspreu dels amos de la casa correspost. Felina de natural curiosa, un dia que la porta prou bé no van tancar, per eixir de les golfes aprofità, ja de mirar avorrida l’exterior durant llarg temps a través dels finestrons sense vidres, per on tot just el morret li passava. Un estrany terreny trepitjava, i força insegura es trobava, com quan soleta et deixen, sense on mirar saber en una de patums reunió. Que la tornada al menys estès franca vigilava, per si una fatalitat sorgia. Amb dos botets els bigotis en un replà equilibrà. Bastant silenciós, tant sols els sorolls comuns dels plecs dels domèstics artefactes. Diuen què fins aquí va arribar en la incursió primera, sembla poc, però ella ja sabia que les dolces hores de la tarda eren més bones que altres del dia o de la nit pels coneixements ampliar. A la planta de sota una dona gran hi feia vida, que aquelles mateixes hores en una estupenda butaca envellutada per reposar emprava. L’espant que la pobra la primera vegada que la va veure es va emportar!, de cap a cua s’estarrufà, i temps li faltà per esmaperduda a les segures golfes salvadores pujar. Però tots sabem que la inconsciència una virtut pot arribar a ser, tan com una nosa la prudència, i si bé et fixes, no gaire trigaràs d’una dona dormida a una dona reflexiva distingir. Doncs fou, que la jove gata pel pis a la regalada campà, d’un tancat a un altre, i amb el temps i una canya es va anar aposentant i fins i tot el seu racó favorit per una becaineta fer va trobar, en aquelles hores tan dolces, a la vànova d’un llit, recolzant-se amb el doblec del coixí. Amb la sort de què en un girant un platet suculent degustava. A ella li estranyava tant com et pot estranyar a tu, l’estrany cicle repetitiu en què els humans els dies i les nits mesuren. Llavors una jornada de cada set ella que fotre es tenia i a les golfes queda’s, perquè al pis de baix una quantitat insuportable de gent s’hi arreplegava. Ara els restants dies, ella baixava, del seu platet menjava i amb l’olor del perfumat cotó dels llençols s’endormiscava, i si la senyora abans que ella es despertava i pel pis voltava, no l’importava; quan s’aixecava tota s’estirava i abans que la nit caigués a les golfes pujava. Diríem que queixar no es podia, una vidassa quasi, i no més unes escales de fusta davallar, només desitjava. Tan sols els dies que el zel, en un desassossec insofrible i enfebrat l’arravatava, i maulant desesperadament a recloure’s l’obligava, aquesta plàcida cadència existencial trencava. Perquè a la tornada va ser d’una temporada tumultuosa d’aquestes, quan la presència d’un menut en una de les habitacions la va sorprendre. L’instint, cap d’alarma no li va enviar per senyal, i ella com si res va actuar. Potser més la seua discreció accentuà encara, afinant l’oïda un pèl a l’hora d’una estona jeure. El xiquet del llit no es movia, sol que de tant en tant els seus estridents esternuts la despertaven, per la senyora des de l’altra punta de la casa contestats amb un divertit: --Ja se’ns ha constipat el gat--. Amb els dies als esternuts i a la tos s’acostumà, i amb l’entrada de la bonança, al cairat de la finestra va descobrir, del sol la carícia, conjuntament amb la panoràmica que pel davant s’estenia. Molt més elegant d’observació el punt que no pas el finestró trist raquític de dalt. Aquí tal que un esfinx es podia situar i l’horitzó amb els ulls aclucats albirà: un horitzó manipulat si més no: per les taulades d’uns blocs alts com taüts clavats de punta retallat. La dona i el nen la varen copiar, ells al balcó del costat cada tarda el sol prenien en dos ridícules gandules seguts. Al petit la iaia el tapava, amb una preciosa manta de llana, d’aquelles que et fan tan sol de mirar-les ronronejar. Ella no es molestà en un inici, tot i la insistència dels nouvinguts d’un aparell radiofònic traure, que confondre-la no més feia. Va optar per una de les armes la millor: el menyspreu. L’haguessis vist girant el coll en inversa direcció a la dels ulls la rotació, tota desplaent ella amb les inflades galtes. Jo a pensar m’atreveixo, que en un clima temperat vivia, de suaus estius i amables hiverns, ara altres carregar tintes podrien i abrasadores calors o cruels i glaçats hiverns descriure’t. Jo, potser al meu origen degut o a la meua edat: que si fa no fa les coses van anar així els primers anys et diré. El nen com una carabassera creixia, encara que sense veure’l llargues temporades passava. Però tal com t’ho dic va succeí, tant cert com que gens ni mica de la resta d’usufructuaris no se’n refiava, mirant se’ls continuava amb un mal ull! La gran senyora, un dia mentre ella a la tauleta del menjador meditava, la va tocar: immediata de fugir volant la reacció, per un moment, però, petrificada amb les extremitats semi-flexionades resta, i la mà sense pel de la dona al llom pesant-li. Testarruda com era, li costà el plaer elèctric de les festes dels humans assaborir, i a la primera tintoreria o desconegut moviment inapel·lablement marxava. Però poc es pot lluitar contra l’atracció de sang calenta i a l’hivern es fa la migdiada millor a la falda de la mestressa, o no? Una conxorxa, una confabulació, conspirada al pis primer, de tancar per pocs instants del carrer la porta oblidà, ella en-zelada encrespada des de les golfes suplicava. L’entrada cancel·lada fou per un ignorant: tard, el sàtir ja dintre al serrall era. La curta incertesa per si, o no germinava, i les celebracions del vailet amb l’avia notant que ella, dia a dia s’engreixava, més contents que ella estaven; no pas massa trigà en dispensada quedar d’espantar als coloms que malbé feien les plantes del balcó. Ella ja més de la meitat recorria del camí de la superba maduresa quan l’obsequi de la concepció va rebre. Les dos boletes peludes a les que la vida donà, una millor mare no podien tindre: curosa i eficient. Una vegada i una altra les llepava, llustroses i ben alimentades les mantenia, així elles de fortes i serenyes pujaven, d’entremaliades i juganeres. En afermar-se li les cames, no hi havia racó de la casa que no exploressin. Ella, des de dalt seguda se les mirava, amb el cap una mica a l’esquerra inclinat. Del tot no la feia feliç, l’oberta confiança que amb les persones de la casa demostraven, un factor del que mai no es preocupà, però que elles eren diferents admetia, i si així feien bé estaria.
Les gatetes, per donades ser a una masia del camp, lo suficient van créixer, on la missió tenien d’una perduda nissaga reinstaurar. Ja lluny les princeses, ella a ser la reina única va tornar. En la serenor de la vellesa a punt d’entrar, dels seus hàbits per llargues temporades gaudint, ampliant-los i tot: per saltar-se els marges li va agafar, els senderons que els dominis veïnals parteixen seguia, les terrasses i els celoberts investigava, el seu més tafaner costat potenciava. Per observar sense ser observada s’aturava (una colla de dones grans preferiblement en una cuina xerrant l'acollien complaents), en immobles abandonats penetrava: per espais descobrir, prou agradables per, amb els seus companys secretes reunions encetà. Al final tan famosa va ser, que les senyores ja la saludaven i records per la seua mestressa li donaven. Tot just fins que la senyora de baix traspassà, coincidència de què el noi va marxar també, per una nova casa per ell i una femella fèrtil buscar-se.
La dels obrers irrupció, sorolloses parets estimbant, enutjades polsegueres aixecant. Des-ubicada, que un dia l’agafes l’únic que la podia agafar la sorprengué, i al camp se l’endugués, a de les seues filles la casa, que dos gatasses amb descendència llarga ja eren. Aquella masia tota estava per camps d’arbres fruiters envoltada, els gats, doncs a voluntat anaven i venien, a vegades moltes jornades seguides de casa faltaven, i a ningú no importava, alguna esbroncada els hi queia per això quan mal ferits o famèlics tornaven, però ells el camp fotien sempre que la necessitat els apressava. Ella com d’urgències gaires no en tenia, amb vehemència del nou territori gaudia, balafiar les forces i la salut evitava. Les filles a una torre desocupada la van acompanyar de terrat per sostre, un per sobre el ramatge tranquil emplaçament, que del pla al final, contemplar de les serralades el començament permetia i de les masies properes la disposició talaia. Per molts anys, fins que cap gat més un vespre no la veié, majestuosament passejà per un domini que ja seu es va fer. Quan d’una escaramussa un dels jovenots mal parat regressava, sol que veure-la tenia per saber que per fi a casa arribat havia.
Si aquesta petita narració us ha agradat, un dia que convingui contarem la història del clan de les dos germanes, la muda i la borda, que no era pas tal. Que si bé és un conte similar en aquest, amb les seues particularitats, és a la vegada diferent.


dijous, 22 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquantè)

 Per fi arriba l’aerotransport. El virtuosisme dels músics, recorren, explorant, inventant, desgranant la melodia de ”Music For A Armonium Found”, conquista l’audiència i a les seues sabates, que se’n van cuitoses, acompanyant-se les unes a les altres, en un viatge eurítmic, sucumbint al delit, esclatant de joia quan els intèrprets tallen el tema en sec.
L’oncle les ve a buscar:--Nenes, nenes, veniu que us portarem a casa.—Suades i contentes, en aquest instant crec que seguirien a un pertorbat, encara que les portes a l’escorxador. Però no, el tiet-cosí les fa pujar a un aerotransport del servei d’una corporació agregada de la Junta, que el ve a recollir, cosa en la que també està implicat d’alguna manera el parent comú. Saben què només les aeronaus dinàmiques oficials o amb llicència especial tenen accés al cel ciutadà... El vehicle arrenca el vol, tripulat per un pilot desitjós de plegar i arribar a casa. A la part posterior viatgen unes brigades de neteja integrades únicament per renatos. A cabina n’hi ha un parell que ajuden al pilot en les tasques de rutina: mentre salten de plaça en plaça, comproven què tot el grup baixa amb l’equipament complert, avisen després al pilot, amb un inintel·ligible i aparentment matusser llenguatge de signes desenvolupat per ells mateixos (encara per codificar), de què tot és correcte i ja es pot tornar a enlairar.
El tiet-cosí, al que no se li baixa la petanera, suposadament seu al lloc del copilot, elles en una banqueta lateral davant dels renatos. L’Haisa creua les cames instintivament, la Fàtima també ho fa, però hi pensa: mai havien estat tant a prop d’uns renatos i no se sent còmoda. Els dos vesteixen unes granotes carabasses i uns mocadors de coll morats. Fa poc que els hi han tallat els cabells, el de l’esquerra té els ulls en blanc, el seu company té una mirada sorrenca i mou molt a poc a poc el coll d’un costat a l’altre. Mantenen la mirada inexpressiva... ells tampoc ho tenen tot de cara, renascuts directament per a perdre. Val més morir jove, que després els que duren mes anys del normal se’ls hi eixuga la mòllera mentre el cos encara els hi funciona i com la llei, ara per ara, després d’arribar a una certa edat, no permet regenerar el cervell amb les copies velles, no són res més que uns renatos en vida esperant que per se'ls endugui la mort. Com la tietarerebesavia tancada en una residència on els fan morir lentament, arraconades com objectes inservibles de les que no es pot extreure cap més reciclatge, i encara que no ho volen dir, segur que ella reté espurnes de realitat i a pesar de tota la medicació, segur que hi ha dies en què controla tot el que veu, i ho passa pel sedàs de totes les vivències que l’han marcat i ha oblidat.--
El tiet-cosí intenta xerrar amb el pilot, però sol s’entén ell, no s’està quiet, girant-se contínuament per mirar a les noies amb complicitat. El pilot, home sorrut que l’edat li ha arrupit la cara: arreplegant-li el front, enfonsant-li els ulls, avançant-li el nas i doblant-li la barbeta; l'esbronca un contundent: --Estigui’t quiet d’una vegada cony!— Tot engegant el cassette, del que sona una cançó dels Pegamoides de títol: ”Llegando hasta el final”. De seguida la melodia els embolica, i les nenes, el tiet i fins i tot el pilot acompanyen la lletra, cantant-la, procurant no desafinar en excés. Entrant la segona tornada a la Fàtima li sembla que un dels renatos, el de l’esquerra, segueix el ritme amb les espatlles, i quan estan cantant allò de trencar l’espill, ella, encuriosida i mig espantada adverteix que l’esguard del renato ha pres un altre caire, com més moll arribant fins al final.
L’últim punt de destí és la Zona Rosa, allí també es queden els dos ajudants de cabina, des d’aquí trigaran poc a deixar-les no gaire lluny del seu portal.

 http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=kXLdlfC3l6E 
 http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=fKR0Tj71LoY

divendres, 16 de novembre de 2012

Muricecs en faula


















Fanfan la Tulipe.
Un paisatge mil cops vist, revitalitzant-se contínuament, plorant d'alegria l'empenta que et dóna, al menys per aguantar uns minuts més. No ho veus així tu Myotis?, l'esguard mai és el mateix, canvia amb els que t'acompanyen pel pelegrinatge i amb tu.
El savi és ple de berrugues, però ni un sol parasit. Li crepiten les ales al estendre-les. Li falta més d'un dit, mes es sosté amb gran elegància. No és pas un aquí em caic, aquí m'aixeco, no és tracta d'un guru, doncs d'acòlits no en té. Els cadells el xinxollen, els jovenots no el fan ni cas; costum solitaris en una colònia on tots es fan forts com una massa? El Ferradura Gran li demostra estremida reverència, però tampoc no destaca entre la seua colònia, es repeteix ara li agafa per lo dels paisatges repetits i pot romandre tota la nit transmeten el mateix, és avorrit, lent, quasi no se l'entén.
Vista, panorama, relleu, perspectiva no hi caven en el nostre raquític esguard, no sé perquè perdre el temps parlant-ne, per què de tants sinònims? En tendríem prou amb voltants, o entorn, o topants. D'aquí estan el següent topant sempre és el més pròxim, d'aquí estant lo millor es treure'n profit, no sigui que en prenguis el vol i tot sigui ple esbarzers o que un altre et foti la plaça o que els comuns siguin prolongant el seu domini, bé això no canviarà mai, si canvia serà quan els voliacs criïn plomes. Sangoneres!, al menys els vampirs ho fan per necessitat, la sang és el seu únic sustent, i si per aquesta raó han d'afeblir altres animals, alguna vegada s'excedeixen amb el mateix individu fins que, per desídia o comoditat, sempre sense voler, els causen la mort, però sempre hi ha gent que treballa malament. Sempre els trobaràs a faltar, no als nepotistes, no us confonguésseu pas, als altres, i no us sàpiga greu, és com aquella femella, la que veieu cada temporada de cel, i s'us esborrona tot unfla tot fins i tot les membranes més minses, i que mai aconseguireu, per rucs i porucs, tots dos ho sabeu i tots dos us en penedireu, massa trampes, massa pletes closes, massa prejudicis, impediments, forrellats plens d'horaris, fatals, irresponsables, malacostumats, perniciosos, quan un surt, els altre també, quan un entre, els altres també. Quan un no vol ni entrar ni sortir, és llest per pujar al helicòpter.
El vell li fot encara més que el Ferradura Gran, un aprenent de bruix al seu costat, se l'entén més, potser també massa.
La vida si vols no és fastijosa, us en recordeu encara? No cal ser llestos si al cap i a la fi, de tot se'n aprofitaran els mateixos, i d'això viuen, no us enganye-seu pas, el maniqueisme sense remei...
El Myotis ja en té prou, fot el camp cercant sopluig hivernal, amb el cap ple de pel·lícules de capa i espasa.

continuarà
        http://www.youtube.com/watch?v=C0-S1FQQRnk&feature=channel&list=UL

diumenge, 11 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-novè)





                            El cavall gran és el seguir conservant
                                                L’anhel de voler escapar   
                                                Del temps i del món irreal [1]
         Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la Contrada, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya (l’únic que aconseguí sobrepassar la borda del capdamunt), no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.
                                                 Un cavall fort trepitja a un cavall fluix
                                                 S’orienta de cara al sud
                                                 No porta ningú al damunt
                                                 Se’l veu venir de lluny

          --Això és tot, ho deixes així? No passa res més?
          --Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé. 
                                                 EL cavall fort és un cavall de combat
                                                 Neteja l’aire d’amor
                                                 Trontollen camps i ciutats
                                                 És invencible i és fort. 
            --No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que de petita m'encantaven quests contes, m'ho devia d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plenes. --
            --Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--
            --Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--
            --Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—
                                                  No fuig quan parla amb la mort
                                                  Apaga els llums i els fanals
                                                  I trenca els deus de cristall. 
            --I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.
            --I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.
            --No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.
            -- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.
                    --Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.
             --T’ho veus així, suposo perquè encara ets jove, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni tan sols una petita aventura, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més,es reconforten en els seus records, en els quals predomina el vessant sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'àmbit professional, que per la resta del món són totalment irrellevants. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció  ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.
                                                 El cavall fort és el cavall guanyador
                                                 El que ens fa fora la por
                                                 De cercar un nou horitzó.
           -- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida, que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d'escoltar-lo?
           L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.
           --“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, està a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d'aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la última vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.
                             [1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.

Cueva de la Manos, (Santa Cruz, Argentina).

dimecres, 7 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-vuitè)

El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els quals es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües al límit de la Vall. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeses: va col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners, també va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va guardar el pas de l’Orient, més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrats amb el paisatge: el mestre.
El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall immportaven la matèria prima a l’exterior. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, deien les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors dels fins sediments de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar. 
 

diumenge, 4 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-setè)


Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant entre les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n haig d'anar.--. L’ambaixadora va reaccionar ràpidament, contrariada per la decisió de la noieta. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove! Segur que no tindria massa problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si, transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense les preses que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí la seua amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
Aquella va ser l’ultima vegada que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va acompanyar fins baix a la cruïlla, la seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre, els passatgers estaven aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no els hi feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns segons la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. La noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.
El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, si no exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
Malauradament, abans del que hagués desitjat, la seua estela es va apaivagar, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però sí en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, una aldea de les serres baixes superiors, que distava a dos jornades de la Vall.
Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, de tan lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Mes amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat basada en confidències que no més ells podien compartir.

dijous, 1 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-sisè)














Enrenou, tràfec de patges i criats enfardellant els baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la capital, compartint uns dies amb els amics. L’encarregat s’ho mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi. L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què és fes de dia, i l’ensopiment regnant del grup dels predilectes de protocol. Llevat el xicot, la resta no menjà gens. Havent sopat el patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballa, ja m'ènteneu—. Estava ufanós, llàstima que la duresa del metall li tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un altercat amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, que ens van trobar allà dalt a la teua balma fumada, que mai tornaríem a veure les nostres famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí. Els dos muntaners restaven sols, isolats un sense l’altre a la sala menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua, les etèries connexions que orquestren les relacions entre les persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Muricecs de faula


Mel i mató.
Viatja pels cairats i vaja, si volaràs. Vola que tremolaràs d'impaciència, tremola dalt de la mola i bategaràs... Aquest paio no el deixa reposar. Es desplacen les nits amb lluna a mercè dels rapinyaires, parant-se ara aquí, ara allà, sense cap criteri prefixat. Foten un tom de collons, per tan sols anar escoltar un jovenot, que diu que és un virtuós del biosonar, quan a la poca estona no et fot més que mal de cap. El paio xerra com un borinot vaguerós, a més a més el moniato espera resposta, lo que obliga al Myotis a participar mínimament de la conversa, amb perceptibles signes d'aprovació; millor donar-li la raó, que no pas portar-li la contraria, a veure si així se li esgoten els aforismes, i amb tanta mudança es constipa i se li espatlla la xerrera.
Mai tant: --En un començament ens hem d'ajuntar per fer coses petites, perquè si fem coses massa grans ens enganyaran sempre. Després, quan sapiguem fer molt bé les coses petites, les coses grans ja no ens semblaran tan grans, i els mal parits que ens volien enganyar seran uns inútils davant dels nostres humils ulls.-- I així continuadament, sols va callar l'estona que estaven escoltant aquell artista de la balma de gres gris de gra gros. Imaginat, estaven en un bosc de ribera amb còdols als cingles, van passar pel gres i ara paren per argiles desplomades. Aquest paio es pensa que ha descobert la sopa d'all, un s'ha de guanyar les garrofes. Ja es pensa que mai arribarà a veure al Ferradura del Mig.
S'han cruspit més de mil mosquits amb una estonada, una barbaritat. El paio a més a més de ser un pedant pudent, és afortunat. Diu que avui reposaran en una balma d'altar i bastiment i demà faran cap a l'abric del Ferradura del Mig. Lo de la porta no li agrada gens, no en vol saber res dels camallargs.--Res, sol hi van de vespre a tardor, per fer cures quan se senten fotuts.-- Si més no, ja ha deixat en pau les coses petites, com amb allò de polir l'us de l'eco-localitzador per no interferir en altres ratpenats menys experts. Al torracollons aquest, li falta un bull!
El lloc es prou agradable, de bon matí no es nota, però el sol penetra com un focus a ran de mig dia, il·luminant el marc del presbiteri amb foc d'encenalls. Sol li faltava això!
Continuarà.

divendres, 19 d’octubre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-cinquè)

De nou a la sala de parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van invitar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls. Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicar amb rigor empíric, de la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Contrada, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas, aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles atmosfèrics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic l’afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Contrada a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més el seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Contrada, el fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada”. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que les hi poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra.
Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en saltar: --Que s’han cregut aquests menja-pedres, a mi no hi ha ningú que em dicti la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Contrada. -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.