dilluns, 29 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (3)

La marxa fins a Escalabornava és llarga. El Damiano desfet, va passar pel mas dels pares a acomiadar-se. No sap si se sent tan fotut per haver perdut la confiança d'un amic o pels dubtes que li comporta la seua nova feina. Ja no hi ha més provatures, s'haurà d'enfrontar als primers casos sense més dilació, el vell examinador fa dies que és inhàbil, suposa que deu haver força gent esperant. El que li fa més por, més que el fracàs en si o les conseqüències d'ell, és que en fan a Escalabornava dels que no els són útils? De tant en tant li pugen com a glopades d'ansietat, no s'ho havia preguntat mai. Fins ara no era més que una simple visita, i tot ho trobava bé. Per què no s'havia preguntat mai pels fracassats de poble, què en fan d'ells? Sempre ha donat per suposat que tothom desenvolupa una feina, una feina per la qual sembla predestinat, però el percentatge d'erros... segur que hi ha inadaptats, persones que no casen amb les singularitats de la seua societat; no les ha vist mai... potser són foragitats. Si no les ha vist, i en ningú en parla, seran expulsats amb indignitat i vilesa? Què és el que li espera? Tant de temps desitjant-ho! Què van fer els seus avantpassats per emigrar? Potser també els van expulsar? Ningú mai l'hi ha explicat.
Escalabornava s'estén sobre una falsa esplanada encarada a llevant. En els seus inicis les cases es distribuïen prop del tàlveg de la minsa surgència que l'alimenta. Actualment tant la dispersió com la canalització de les aigües vers els camps més fèrtils, li fa prendre, a ulls d'un estrany, una aparença de vila principalment agrícola. Malgrat la seua considerable altitud, més per a un home de la vall o de les planes interiors, gaudeix d'un microclima prou acceptable quan un s'hi ha acostuma. Tampoc és que ratlli l'alçada de la collada de la carretera, ni de bon tros, a més a més, reposant sobre una fondalada d'una vall molt més serena que les seues veïnes, la guareix de les ventades, permeten que les nuvolades es desplacin suaument sense detenir-se en ella. Les nevades són habituals a l'hivern, tant com les altes temperatures de l'estiu o els verds intensos de les pastures primaverals. La petita surgència mai l'han vista eixuta, té una resposta lenta després de grans aiguats, mai tan desproporcionada com per provocar cap desgavell.


Bob Marley - "Jamming"
 

divendres, 26 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (2)


El que més m'agrada és passejar, passejant trobo molta gent, pel carrer passejant veig als meus amics i els saludo. Ja no puc treballar, tampoc ho trobo a faltar, no trobo a faltar res, ara estic content. Tampoc la mania aquesta d'apuntar-ho tot, per no deixar-me res enrere, si ja no penso res de bo, a més a més si algú vol saber de mi, només haurà de llegir els arxius dels meus casos, allí ho tinc tot apuntat, almenys li farà servei al meu substitut, perquè amb els meus col·legues no hem estat mai d'acord, ells pensen diferent de mi. Fa molts anys, quan cercava patrons per poder correlacionar alguns dels casos examinats i així limitar els arquetips a seguir, els barruts sempre fugien d'estudi, no en van voler saber res, em van deixar sol barallant-me amb les meues cabòries, si haguera tingut una mica d'ajuda... no vaig aconseguir mai correlacionar res de res, recordo que de jovenot vaig arribar a creure que seria possible, sempre vaig saber que no seria gens fàcil, però va haver-hi un parell de cops, o tres, o quatre, que vaig creure que havia trobat algunes petites concomitàncies que podrien servir de paràmetres, que una vegada seleccionats i estudiats amb profunditat em facilitarien la feina i en definitiva ajudar als meus parroquians, però no, ells tenien raó, els paràmetres que cercava no m'eren disponibles, ni pertanyien a aquest món tan reduït. Ja ho veus, ni per això serveixen aquestes ratlles. Ni els arxius serviran de res a ningú, els hi calaré foc quan arriba a casa.
Sols em resta rebel·lar-me, emprenyar-me, no acceptar-ho, però ja no em queden més forces. Ningú no em fa cas. Sóc com un nen dolent enrabiat incapacitat, menyspreat per inútil i així em moriré.


Suzi Quatro - "Can The Can" 
 

dimarts, 23 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (1)

És encara força curiós, i per més cops que em passi no deixa de sorprendre'm, a hores d'ara quan ja no m'afecta gens ni mica la libido a efectes de plaer eròtic, no pensem ja en velles i impossibles necessitats reproductives, que el cap persisteixi en conservar el desig. Un desig pel sexe femení, ja impossible de satisfer físicament. És a dir que quan la cigala ja només et penja, en veure una dona prou atractiva, la ment persevera en la intenció d'abordar-la sensualment, d'atansar-s'hi si més no. Sentiment que has de ràpidament reprimir per no patir més del necessari. No és fàcil, al començament fas molta pena i ridícul, però que hi farem, coses pitjors he de suportar. És gros el deute que hem de satisfer per la conservació de l'espècie. No només hem d'estar amb l'eina destra quan ja som fèrtils, cosa prou assumible si no fos per la seua exagerada duració, sinó que també quan ja no en fem servei, la ment s'obstina a menysprear els senyals, les alertes d'incapacitat física.
Vaig apuntar aquestes ratlles en un inici, quan confonia les coses de lloc. Ara prou feina en tinc per reconèixer-me a l'espill. M'aterra reflectir-me en un espill, demano a la gent que estar a prop si aquell que hi surt allí sóc jo. Jo que havia estat tan guapo, després començo a cridar. Crido sense parar, fins que m'esgoto, la meua dona intenta calmar-me en va, jo crido pel que vindrà, i per com estic, no veus com estic? Crido contra els que m'han fet això, els insulto, els foto fora, crido perquè em porto malament, crido per aferrar-me al que em queda, crido perquè tinc molta por. Ja no puc escriure, llegeixo tot el que trobo i ho repeteixo en veu alta, llegeixo els rètols del carrer, no llegeixo quan crido, ni quan ballo amb la dona, ni quan ric i també ballo, ni quan camino.

Ray Heredia - "Lo bueno y lo malo"


divendres, 19 de juny del 2015

La faula del muricec inversemblant. I

Foto: A. Satorra
De retorn del sojorn hivernal el pipistrelus escamat parteix peres amb un deplorable myotis retingut per un atzar. Coneixent al primer element, ens adonarem que el segon en correspondència al primer no és equiparable, ja que les qualitats ornamentals de l'ànima d'un, resten més properes a la dels vells rhinos, que no pas a la del furibund orellut gris de l'admiració gairebé malaltissa del pipistrelus. Sabent que l'individu en qüestió para per indrets on cap ferradura malbarataria ni un segment de la seua existència, ens posicionarem com sempre a favor del nostre myotis, que ha patit la malastrugança d'errar en el guiatge d'uns menuts, caient en desgràcia embullant-se dins d'una ratera. El seu primer error en la matèria després de tantes primaveres, més estant el pèrfid pipistrelus pel mig, adverteix que val més mantenir-se a l'expectativa sense sobresortir més que els altres, ja que quan un que no acostuma a fallar, l'espifia un cop, l'avinentesa és molt més greu que amb qualsevol altre que sempre decep, i aquest execrable element fins i tot et venç. Llavorers en un tres i no res passes de ser el quiròpter més admirat, a transmutar en el pitjor de l'espècie i ja pots tocar ferro, les llengües viperines no descansaran mai.

El myotis se'n podrà sortir, a més és un vespre d'aquells caldejadets que tant li agraden, quan la llum tomba a tènue, les olors condimentades al punt màxim per l'escalfor, aixequen als dípters, i amb poca traça fas per omplir el pap i tot seguit et pots dedicar a complimentar femelles, o a sonoritzar dials més entretinguts, o repensar amb les musaranyes, tal com cus un paio que giravoltar d'acord a la curvatura matemàtica i reaccionar a temps a l'aguait de l'enemic, sense despertar inquietuds en els congèneres més recalcitrants. Artista de la discreció, mentre no torni a caure al parany, la fermesa s'esvaeix en un dir ai, de seguida et pots tornar a veure't en un bull, i aquestes alçades se't fa un munt tornar a començar. Les males llengües no descansen mai.


Foto: Antonio Satorra
Incaut, pots fins i tot arribar a pensar que ets el més espavilat del món, pel cap baix del teu món. Com ja hem esmentat anteriorment, cadascú disposa d'un món de la seua propietat. Un petit món a tot estirar generacionalment compartit, i sociològicament delimitat. Una cosmologia que poc té a veure amb la de l'individu del costat, per més proper o veí sigui el company, els paràmetres són talment diferents. Les teories d'universos paral·lels, o si més no adjacents, no ens són tan estranyes, gairebé les suportem quotidianament. Doncs ni això, ara em venen present els cetacis i veus que estan més evolucionats que tu, mes pertanyen a un altre ordre, ni tan sols tangencialment series capaç de coincidir. Són les papallones alades amb cua per evitar i confondre al sonar, les que t'estan prenent el número, erres un cop i un altre, inabastables. Fracassat t'has de conformar amb el que la natura i la providència tenen a bé oferir-te, esperant que l'evolució pugui resoldre el problema i els successius quiròpters no hagin de patir la traïdoria de les maleïdes papallones. 




 

dilluns, 15 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (17)



--Ara t'ho explico, potser n'hauràs sentit a parlar, o potser no, són tantes les coses que corren per la xarxa, ara hi ha lloc per a tothom!, jo ben bé que ho sé. La cosa és la mar de senzilla: tu ets casat, no?, doncs no t'agradaria compartir a la teua dona?, això sí, sempre virtualment. Que em dius si t'obren la perspectiva de penjar imatges de la teua dona, sempre amb la seua aprovació, en una pàgina de total confiança, per a què altres persones les puguin veure? --Aquest cop el paio espera una resposta que no es produeix. --Doncs a partir d'aquest anunciat tan simple, es desplega un negoci extraordinari. Vam començar ara fa quinze mesos i ha estat un no parar. Tenim milers de clients i cada dia es fan nous contractes.
--Clients, qui són els clients, els que ensenyen la dona?
--No, al contrari: els que les volen veure, de mullers en plantilla no arribem a les tres-centes, l'important són els fans. És un sistema un xic complicat, jo no hi estic del tot ficat, vull dir que no tothom paga lo mateix, n'hi ha diferents nivells, llavors cadascú escull les seues tarifes i aquestes donen dret a un tipus de relació amb les senyores. Per suposat que són elles les que decideixen fins a quin grau de confiança volen arribar, tampoc cobren lo mateix per un nivell baix, amb fotos gairebé familiars que els nivells més pujadetes de to, tu ja m'entens. --Les cases de barrets són llocs, on a més a més de tancar-se negocis, es fan confidències a desconeguts, on es certifica la seguretat que la complicitat atorga, confiant en no tornar-se a veure mai més. --Fixa't, aquesta és la noia en qüestió. --El senyor ha estret una fotografia de la seua cartera i se l'ensenya. --Tu pagaries per veure-hi més? No, no et confonguis, estic fent conya. Ella no és dins del negoci, aquesta és la meua futura, és guapa, no, a tu que et sembla? A mi em sembla que sí, però jo la conec de tota la vida i ja no sé què pensar, recordo que no m'agradava massa, sinó ja me l'hagués fet de jove, o potser no me la vaig fer perquè era massa complicada, que també. Ara que a hores d'ara tampoc importa massa, n'hi ha dones que milloren amb l'edat.
--I la gent paga de veritat, paga per no tenir res?
--Res?, no!, tenen una relació amb una dona que admiren, ho saben tot d'elles, alguns fins i tot més que els seus marits. Els hi dediquen les fotos, els fan pensar que només són per ells, s'escriuen, parlen amb elles, i en els nivells més avançats les veuen mentre parlen, d'això tu en diries res?, jo crec que no. Que em dius dels psicòlegs?, no els hi paga la gent?, i no està pas provada la seua eficàcia terapèutica. Jo els hi dono resultats. Ara ja ho sé, aquests negocis duren lo que duren, alguns moren pel seu propi èxit, si no de seguida sorgeixen còpies, competència, ja se sap. Lo que importa és quedar-se amb el cervell, ara que en aquest cas no sé pas si donarà per a més, de moment no es dóna compte ni de la caducitat de l'empresa, i això és perillós.
--Nega el futur?
--Qui, ell?, no, només no sap que són productes autodestructius, es fagociten una vegada adults. Llavors abans que explotin es venen a qualsevol preu, no s'ha de ser cobdiciós, els diners ja són al sac, i cap a una altra cosa, ara que si et va força bé: no cal que treballis mai més. --El Recader encara conserva a la mà la fotografia de la futura, se la torna, però abans de desar-la li repeteix la pregunta: --És guapa, no? --Espera la resposta, esperaria el que convingués per la resposta del Recader d'Escalabornava.
--Ja ho crec, ets un home afortunat.
--No és una cria, té la seua edat, com jo que collons! --Tanca la cartera i se la introdueix a l'americana sensiblement satisfet.--
Al cap de poc una senyoreta entra a la saleta. S'asseu davant dels clients tota somrient, se la veu amb millor predisposició que les anteriors. La noia se'ls mira de fit a fit. No triga massa: l'home de negocis demana al Recader si no li sabria greu que passes ell primer, sap que no li toca, però... El Recader no hi posa cap inconvenient. Tot seguit abandona el local, se li ha fet massa tard.


divendres, 12 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (16)

Al d'Escalabornava li està passant la son. L'home que l'acompanya prou que se n'alegra. Un paio xerraire, necessitat d'enraonar constantment amb algú, i encara molt millor si no el coneix de res. Li comenta a manera de disculpa, que com sempre està tan carregat de feina, no pot gaudir del sexe com cal. Al poble ja se sap, prou que moguis un peu en la direcció incorrecta perquè tothom se n'assabenti. Se n'ha estat prou, però tants dies reclòs en aquest cul de sac, alguna cosa hauria de fer, no? A més a més ell no s'hi pot estar sense fer res. Així que s'ha dit: perquè no, quin mal hi ha en passar una bona estona, acompanyat d'una senyoreta complaent? Que se li ha de pagar, sí, però que no cobra tothom per fer la seua feina, ell mateix se les veu per enllestir com cal totes les tasques que desenvolupa.
El Recader tot just disposa d'un espai per apuntar que el més encertat és centrar-se en una feina i fer-la bé, la majoria de persones dificultats tenen per fer les coses com déu mana.
--Tens raó, val més ser mestre d'un ofici que aprenen de molts, però jo no puc, m'enredo, m'enredo i després penso que ja me'n sortiré com pugui i guaita, fins ara me n'haig sortit. És més, ara estic pensant a fundar una família, ja és hora, penso jo. És un bon moment, hi ha una dona del poble que sempre m'ha fet patxoca, ella tampoc s'ha cassat, i ja es va fent gran, més una dona, si vol tenir fills, s'haurà d'espavilar. És una ferma decisió presa amb la calma que comporta la reclusió d'aquests darrers dies. Tinc decidit proposar-li tot just torni al poble, ja fa temps que ens coneixem, de jovenots gairebé vam arribar a festejar, penso que li agradava força. Ella és ben sana, si no s'ha casat, no és perquè no hagi pogut, no, ella és d'aquelles que es deuen molt a la seua família, té un munt de germans, ja saps: un munt de nebots per cuidar, ja no té pares, doncs tots per la tieta, jo que sóc fill únic, imagina't. I tu, ets casat?, perdona que em fica potser on no em demanen.
--Home, d'aquella manera, podríem dir que sí, d'on jo vinc no ens hi fixem tant en aquests tecnicismes, en aquests, no sé com dir-ho...
--Comprenc, ara, és lo millor, lo millor per tot. Perquè les coses funcionin lo millor és que les famílies creixin sanes i es desenvolupin amb força empenta. Ja ho crec!, ara després una vegada engegat, cadascú actuï com cregui convenient. Jo no sóc ningú per a jutjar, i menys a casa dels altres, oi que m'entens? Jo treballo molt a llarga distància, en la comunicació, és on es guanya més, ara, també te la jugues molt. A vegades tens una idea genial, que et penses que arrasarà amb tot, i després resulta que no interessa ningú. Això, m'ha passat un munt de cops, ara una cosa et dic: quan això em passa és per què quasi sempre vaig avançat al temps, llavors clar... no pots córrer més del que et donen les cames, has d'esperar, jo tinc un munt de projectes a la nevera, tot arribarà. Saps quin és el negoci que més en funciona?, te'n faries creus!, una cosa ben carallot, la idea no és ni meua, a mi mai a la vida se m'hagués ocorregut, no, és d'un pobre paio per qui no en donaries dos rals. Quan me la va proposar de seguida vaig pensar: aquest paio està malat, però mira em va fer gràcia, ara el paio ho tenia tot perfectament estructurat: despeses, ingressos, amb una previsió de beneficis a curt plaç que amortitzava en pocs mesos la inversió inicial, una cosa elaborada i ben treballada com mai havia vist. Jo li vaig finançar més que res per curiositat, sense cap ànim de lucre, almenys a curt termini. El risc era elevat, però la quantia es podia assumir sense fer perillar altres inversions. I fixa't, ara és el més pròsper de tots els meus negocis, és tan pròsper, que crec que si la cosa continua així, aviat seré el més ric del poble, que dic del poble de tota la comarca, jo, un fill de pagès sense terres. Jo sempre ho dic: en aquest món mal parit, un home amb empenta, si ho busca, encara que només sigui amb un mínim de tenacitat, troba la manera de guanyar-se la vida i de guanyar-se-la bé. Això és lo que jo crec, no ho sé, potser tu tens un altre punt de vista?
--No, amb això estic d'acord, tens raó...

La Casa Azul - "La Revolución Sexual"


dilluns, 8 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (15)


           Els corbs de la premsa esperaven a la sospitosa, l'han abordada tot sortint. La noia, en un primer moment espantada, ha estat més comunicativa davant la presència d'un paio ben plantat que l'ha defensat de l'escomesa dels seus col·legues, acceptant la seua targeta. --Truqui'm d'aquí a pocs minuts si us plau. --Li ha arribat a dir, mentre els altres esbombaven preguntes sense sentit a l'entrada de la comissaria. Als gats vells ja els han informat de l'escassa significança del seu testimoni.
L'excitació porta a la noia a trucar al periodista d'ulls clars tot seguit. Queden en veure's a l'adreça que la noia li esmenta. El periodista li fa un parell de preguntes òbvies: sobre si coneixia la relació de l'acusat i la víctima i la seua implicació en ella. N'està farta de preguntes i se li penja del coll dintre del portal on s'amaguen. El paio compren que primer se l'haurà de tirar, i s'hi posa sense més dilació. Li costa ficar-se el condó amb la noia arramblant-se-li furiosament. Més dificultats: ella du uns pantalons que no volen baixar, ha de forçar, baixen calces i tot. Després ha d'encarar mirant de refrenar els moviments gairebé convulsos de la noia, no havia vist mai res igual. Una vegada engalzada sembla que la cosa rutlla la mar de bé, ella està ben xopa, maleeix anar-se'n de putes aquest matí, ara li costarà, havia de ser avui mateix, ell que va sobrat de paies, però tant de temps penjat en aquest cul de món, sense poder ni tan sols quedar amb alguna bacona, anava carregat com un camió cisterna. I triga, triga massa per ell, està patint, no vol patir més: fingeix, fingeix... ja està, ja s'ha acabat. Deixa que la noia s'arregli una mica i li pregunta un parell de coses, les mateixes d'abans, però de diferent manera. La noia vol fotre el camp, ell la pren d'un braç, tot dient-li que això sí que no, que li deu una resposta, ell no està per anar fent favors a la gent, és just.
Ella se'l mira com un animal atrapat, comença a xisclar:
--Deixa'm en pau fill de puta, jo no en sé res, aquell parell tenien les seues històries, com les té tothom, o com gairebé tothom. Tothom menys jo, que haig de follar amb fills de puta com tu. Jo no el culpo, jo si tingués pebrots, a tu també et mataria. Deixa'm estar mal parit, mal parit deixa'm estar. --El periodista també veu que no en podrà traure gran cosa, però l'instint li demana que no la deixi marxar encara, que forci una mica més, aprofitant l'estat alterat de la noia pot ser que se li escapi alguna cosa. Però ella l'intenta agredir, esgarrapar-lo, mentre ell pregunta que cony pinta ella en tota l'historia.
--Res, --Contesta entre plors i mocs. --Res mal parit, no saps ni follar, polla curta, mai havia vist una polla tan curta, si quasi ni m'haig adonat que la tenia dins, t'has escorregut fill de puta? Per què potser no cal ni que em netegi, tens la titoleta tan curta que quan t'escorres en prou feina t'esquitxes els ous. --El paio li engega una pregunta trampa:
--El Ramiro ha confirmat a la policia que tan tu com la morta, havíeu tingut relacions amb ell, és més, que us continua-eu veient. Perquè et penses que la bòfia et va darrere, per la teua carona de mangrana?
--Què cony dius desgraciat, ni m'havia passat pel cap, jo mai vaig tenir que veure amb el Ramiro, en canvi haig follat amb tu, que no ets ni la meitat d'home que ell, pixa escarransida.
--T'hauria agradat fer-t'ho amb ell, no?
--Deixa'm anar mal parit o et juro que em mato aquí mateix.


divendres, 5 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (14)


El psicòleg no triga gaire a qualificar al pres apte per fer front qualsevol compareixença, incloent-hi un judici. Admet que l'acusat pateix un xoc traumàtic, gens d'estrany donat les circumstàncies, però res que no es pugui arreglar amb una mica de temps, medicació i teràpia. L'alcaldessa disposa de l'informe del metge, però el delegat del ministeri d'exterior li demana si us plau, que no interfereixi més la feina de la delegació del petit país, confirmant-li que el subsecretari del ministeri de l'interior n'està d'acord. És lloable la seua actitud defenent amb un conciutadà, però amb la llei a la mà, la víctima pertanyia al cos diplomàtic del petit país, i han de ser ells qui escometin el procés i les investigacions pertinents. Llavors el cap de la delegació del petit país, intentant mostrar bona voluntat perquè tot se solucioni amb la màxima diligència, exposa amb força prudència que espera que l'acusat sigui traslladat amb la major diligència, una setmana fixa e termini per arreglar tots els tràmits, i que per la seua part des d'aquest moment es pot aixecar l'excepcionalitat que escanya a la població des de tants dies. A l'alcaldessa, tot plegat li sona a pacte diplomàtic, però quin remei li queda, donarà les màximes facilitats als seus, fins aleshores, rivals, amb l'única condició que sigui informada de tot el procés directament pel cap de la investigació del petit país. Aquí ens trobaríem amb un conflicte intern, observa el subsecretari del ministeri d'exteriors, que afirma que el representant al qui li haurien de fer arribar els informes de la investigació seria el ministre de l'interior, i en aquest cas, en el seu defecte a la seua persona. L'alcaldessa es mostra intransigent, cosa que els diplomàtics del petit país ràpidament solucionen, comprometent-se personalment a fer arribar els informes a l'alcaldessa, a més a més dels que enviaran oficialment a la seu del ministeri de l'interior.

Han desvetllat al Recader un parell de cops de la seua dolça migdiada d'igual manera: per presentar-li un parell de noies més. La cosa ha anat com amb la primera. Fa poca estona que l'acompanya un senyor, suposa amb la seua mateixa tessitura. Ell com home de món, no mostra reparo ni vergonya per adormir-se davant del nouvingut, això sí, després d'haver-lo saludat tal com li han ensenyat a fer.



dilluns, 1 de juny del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (13)


             El Damiano a l'ajuntament: no l'han deixat entrar, espera fora com tothom. S'ensuma una resolució imminent. Han portat a la principal testimoni a comissaria, esperen treure-li alguna cosa abans que el desenllaç els sigui desfavorable i es quedin sense cas.
La noia puja les escales acompanyada per un policia de paisà, el comissari l'espera a la sala d'interrogatoris, junt amb el seu interrogador més eficient. Entra la noia i la fan seure. Li omplen un got d'aigua, li fiquen al seu abast. No les té totes, no es vol mostra nerviosa ni insegura, però no sap per on li entraran; ella sap que no ha fet res dolent.
No resta gaire temps, cal anar directes al nucli dur de les qüestions:
--La seua recent amistat amb la víctima, té alguna cosa a veure amb l'inculpat, també amic seu? --Ella no se l'esperava, l'han desarmada a la primera, es preguntava quina importància pot tenir la seua persona en la investigació? Dubta per uns segons, no s'atreveix a dir tota la veritat, com podia pensar ella que tot acabés d'aquella manera.
--No és una pregunta prou clara, potser? El que a nosaltres ens fa ballar el cap és la raresa d'aquesta triple relació, única entre totes les persones interrogades. Si ens ho podria esclarir una mica, li estaríem força agraïts. --Aquest cop ha preguntat l'interrogador especialista.
--Ens coneixem tots, som del mateix poble, també de la feina.
--Escolti senyoreta ja han passat els temps de les obvietats. Sigui més concreta, li demano.
--El Ramiro és client de tota la vida de la ferreteria on treballo.
--I?, continuï si us plau, anem bé.
--Un dia en anar a pagar es va deixar oblidada la bitlletera damunt del taulell de la ferreteria, jo la vaig arreplegar i més tard li vaig tornar.
--Molt bé, una cartera sempre és un objecte temptador, a qui se li podia resistir donar-li un cop d'ull, és una cosa del més normal, no?
--Sí, jo només la vaig obrir una mica abans de tornar-li, no per res, no li vaig agafar ni un ral, no.
--En canvi, potser hi va trobar alguna cosa d'interessant dintre la cartera?
La noia es mira als dos homes: --Estava plena de fotos d'ella.
--De qui, de la víctima?
--Sí, n'hi havia quatre o cinc.
--Fotos compromeses?
--No.
--Així doncs, podríem dir que eren fotografies normals.
--Sí, retrats més que res.
--Llavors la relació de l'acusat amb la víctima ja venia de lluny?
--No, ella no ho sabia.
--No era ella qui li havia donat les fotos?
--No, ella no en sabia res, no en sabia res fins que li vaig dir jo. Jo també vaig pensar com vostè, però després vaig descobrir que no.
--Com ho va descobrir?
--No ho sé, suposo que parlant un dia al consolat, tinc una amiga que hi treballa, li vaig preguntar pel Ramiro, però allí no el coneixia ningú.
--I a ella no li va estranyar que un home que no coneixia portés fotos seues a la cartera?
--És clar que sí, per això em va demanar que li donés tota la informació possible.
--I li va donar?
--Vaig fer el que vaig poder, de la pèrdua de la bitlletera ja feia un temps, i el Ramiro és una persona molt tancada, crec que va ser ella la que va prendre la iniciativa.
--I li va comentar alguna cosa.
--No gaire, un dia em va dir com si tal cosa, que el Ramiro estava boig per ella, que li tenia devoció i que si no fos per mi, no ho hagués sabut mai, ja que ni tan sols el coneixia.
--Així doncs, s'ho va agrair?
--Bé, crec que sí, o no, no em va parlar més del tema. Vull dir que a partir de llavors ja no em va comentar res més. No en sé res més, a part del que sap tothom, jo ja no els puc dir res més de nou.
--Sap almenys si entre ambdues persones es va obrir una relació sentimental.
--Sí i no, jo ho suposava, però llavors el Ramiro ja tenia núvia i vaig sentir que es volia casar. Tampoc hi reparava massa.
--Però vostè freqüentava la casa de la senyora viceconsolessa.
--Sols hi vaig estar dos cops: un dia me la va ensenyar, i una altra tarda em va convidar a prendre el te i unes pastes. --Silenci, és com si s'hagués exhaurit el temps.
La conviden a marxar: --Se'n pot tornar a casa. --Quan és fora els dos homenots es miren, no malgasten paraules, ha sortit una pobra criatura. Tots dos saben que la seua declaració és totalment irrellevant. No hi ha res a fer, els estrangers acabaran emportant-se a l'acusat, sort en tindran de què no desvetllin alguna cosa que a ells se'ls hi ha escapat i que no surti algú esquitxat. S'estan jugant el lloc de treball, el pa dels seus fills i en són conscients.

The Kinks - "This Time Tomorrow"