divendres, 31 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (decè)


L’ordinal enganya, el Mercat Tercer ha aglutinat a la resta de mercats del sector, devorats per la proliferació de polígons industrials per una banda, i per les indecisions urbanístiques per l’altra. Malgrat els avantatges, el mercat no ha crescut excessivament, ja que s’estableix limitat per les voreres elevades, els policies s’ocupen de què no traspassi de les escalinates. Els venedors furtius venen a les mateixes escalinates, donat que les parades estan adjudicades i no és fàcil que es produeixin vacants. Tot plegat ha portat a una gran especialització, que ha prestigiat el mercat, diuen que fins i tot hi ve gent de la ciutat a comprar. Com ell ja suposava, no figuren en lloc els noms dels carrers, tampoc és possible abocar-se per mirar els rètols de les cantonades de baix. No li queda més remei que preguntar als paradistes, passant per escoltar la seua xerrameca i les recomanacions d’expert, sempre hi ha un conegut que dient que va de la seua part li farà millor preu que no pas la parada que busca, per cert, han arribat a bon preu unes barretes de vainilla que se les estan traient de les mans, vainilla, vainilla no succedani, ni essència, natural, natural. Jo sóc del barri de tota la vida, i conec a tothom, porto més de vuitanta anys en aquesta parada, les haig vist de tots els colors, que és el que cerca jove? Si li sobra una mica de doblers, després passi per aquí jove. Al capdavall aquesta senyora l’ha pogut informar. El Supun dóna el suport fotogràfic al dependent i aquest se l’emporta darrere de la cortina, un momentet si us plau.
El partit va començar a l’hora senyalada. El camp de la residència no compta amb graderies, com els dos camps principals de dalt, però sí que alberga un espai reservat per les banquetes. Ell es va ficar entremig mirant-se el partit d’en peus, al costat dels altres espectadors. No trigà gaire a fer fotos, en va fer moltes, a tothom, el seu instint de conservació així el va aconsellar, haguera estat estrany fotografiar només a un dels jugadors, ja seleccionaria després les del Rascat entre totes (cosa que finalment va poder fer al Centre Públic). Tampoc era l’únic que prenia fotos, van aparèixer tres paios més per allí, encara que no s’hi estaven massa estona, alguns d’ells semblaven amics dels jugadors o dels entrenadors. El Rascat no va jugar tot el partit, abans de la mitja part el van fotre a terra d’una dura entrada i recent començar la segona va ser substituït, després que en una disputa a la banda li tornés a sagnar la ferida del genoll. Aleshores el van fer seure i el massatgista, un noi molt jove, el va cosir allí mateix i l’embenà el genoll, mantenint-li la cama rígida. En acabar el partit se n'anà amb closes, extretes d’un cobertet on guardaven els malendreços. El Supun es va empassar dos partits més, bé l’últim no el va acabar de veure. I anava fent fotos, un homenot que per allí voltava li va donar l’adreça per què li fes arribar les fotos del partit del seu fill. El seu instint, n’alerta sense previ avís, l’advertí que no ho fes, fins i tot marxant va prendre la direcció contrària, és a dir cap a l’avinguda envoltada d’urbanitzacions closes. Caminant per allí a les fosques, sol, la desolació el va corprendre. Inconscientment va accelerar el pas buscant un autobús, un taxi, alguna cosa; per l’avinguda circulaven els cotxes privats a velocitat límit. Per ell va ser la travessia del desert. Just abastar la darrera cantonada emmurallada va distingir unes llums altes, quasi desesperat se’n va anar a cercar-les. Eren les llums apostades a les torres d’un pont sobre el riu. A l’altre costat va trobar la salvació: va beure una cervesa, que li restaurà la gola, en un bar on paren els tuk-tuks i va fer preu amb un dels xofers, volia que el dugués a l’hotel. Ell no sabia que aquesta classe de vehicles no poden creuar el túnel, però va ser tan amable que el va porta fins a la parada de metro més propera.
Una cua de gent es forma al seu darrere, el xaval de la parada és incapaç d’atendre correctament a tothom, hi ha un altre noi segut que no fa cap paper. El dependent fot un crit i de l’altre costat de la cortina surt una noia que comença a prendre nota de les comandes dels clients, donant-los un marge de temps per a què tornin a recollir-les. Un insisteix molt, té molta pressa, la noia desapareix rere de la cortina i el despatxa de seguida, els altres es queixen, el Supun s’espera. És que tenen el mal costum de vindre a última hora, tot el dia sense fotre ni brot i ara tot és córrer, es pensen que jo no tinc res més a fer quan surto d’aquí. Avui no atenem a ningú més, pleguem. El noi assegut se’n riu. El Supun continua esperant a una punta de l'aparador de cristall, amb les prestatgeries plenes d’aparells, últims models de reproductors, de pantalles líquides, de cel·lulars, de minúsculs computadors que funcionen amb un llapis especial; artefactes que es poden comprar a qualsevol comerç de la més trista de les ciutats i que a la serra no compraria ningú. Aquí tampoc, perquè la gent ni se’ls mira, bé, abans una parella comentava entre ells el car que era tot. L'ha espantat una mica, comença a tremolar pels seus doblers, però no, la factura no puja cap fortuna.


dimarts, 28 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (novè)



Entre plat i plat ha xerrat una mica amb uns veïns laterals, una taula de viatjants que es reuneix cada, dos dies. Més tard quan li porta el flam, la cambrera li pregunta com li va anar ahir a la ciutat. El Xaparro i el Butxi no fallen mai, ni els dies de festa. El Supun va coincidir amb un dia de festa ciutadana i va pensar que es moria d’avorriment. Tot tancat, els carrers buits, era com si tot hagués deixat de funcionar, almenys el menjador no tanca mai. Quasi sempre porten els cabells recollits, encara que en dies com aquest, llueixen els cabells ben llargs, lleugerament ondulats. Per fi amb el  cafè, s’atreveix a preguntar-los per un comerç que li és menester. Elles no tenen ni idea, però que no es talli, segur que algú li podrà informar. Llavors comença una enquesta col·lectiva que corre per totes les sales de taula en taula. Tant roda que quan retorna no entén la resposta, sols una cambrera li assegura que aquesta nit trucarà al seu fill, que és una fletxa per aquestes coses i demà li tornarà contesta. L'endemà la resposta no arriba, perquè no hi ha pensat més, i els dos dies vinents lliura, quan torni, i s’ho apunta a la llibreteta. A ell no li fa res, però els de la serra estan que trinen, per més que els hi hagi explicat les dificultats de transmissió que s’ha trobat: primer a l’hotel, que té un sistema tan obsolet que no més pot enviar imatges a la mateixa companyia, que és l’única que encara el conserva. Després al Centre Públic tenen un tan modern que no accepta el de l’ajuntament. També ha provat les adreces que li van donar com solucions, tant uns, com els altres; la gent no està per complicar-se la vida. Res que van passant els dies i es troba aturat al mateix punt.
La cambrera no fa més que xerrar i xerrar amb una taula de senyores grans que per més inri veu per primer cop. Cada vegada que els hi canvia el plat enceten una conversa ridícula: és que ell és molt foto sensible, posseeix memòria associativa, hui el meu encara està en l’època en què pensen que el millor que es pot fer amb una dona és mirar-la. De riure, ja riuen, ja. La cambrera, segur que no té memòria associativa, o potser sí. Abans de marxar es disculpa, és que se me n'ha anat del cap, li passa un paperet amb una adreça escrita, aquí diu el meu fill que t’ho solucionaran: Mercat Tercer, Tras la Colina, sobre Vainica i George Ben. Moltes gràcies.


The Cramps - "Like A Bad Girl Should"


divendres, 24 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (vuitè)

A la taula del davant un parell d’homes trien un vi diferent per cada menjada, els surt més car el vi que no pas el menú, és igual que al Supun, que li surt el doble de car el vermut que el que paga a la caixa del menjador, propina inclosa. Una altra cosa: la cap de secció es dirigeix a ells en femení: Com ha anat avui xiquetes? Heu quedat satisfetes noies? Les frases de cortesia de costum, amanides amb sornegueres observacions: esteu cada dia més culones, hui com et penja papada bonica, malament rai si les popes et pengen igual, etc., etc. L’escassa distància entre les taules li permet un contacte visual de primer ordre. Comparant-los amb la gent de la serra, aquests paios són molt tranquils, també més esquifits, no els preocupa res més que les notícies que apareixen per una de les pantalles, per on surten unes xifres relacionades amb unes altres. Les cambreres prou feina tenen d’anar portant i recollint plats, regressant sanes i salves de la cuina. Només les més veteranes, és de suposar amigues de la principal, van al seu aire. Els inquilins de les taules veïnes es van tornant, té controlats el cicle de tres o màxim quatre dies; més tard se n'anirà directe cap al camp de futbol, vol fer la puta foto i engegar-ho tot a rodar, almenys fins al dia de tornar, és clar.
Avui han encertat amb el vi i els dos paios estan especialment divertits, la feina també afluixa i les cambreres s’entretenen més a les taules, una d’elles comenta que no sap com recuperar al seu promès, sembla que el poca-solta li fa el salt, només perquè s'ho han posat en safata i l'altra fot més cul que ella. La senyora en cap, de seguida l'esventa que no es queixi tant i efectuí una nova captura, no cal ser poruga de mena. La tia despitada argumenta com de contenta estava amb ell. Això és que funciona quan ha de funcionar, i de quina manera! I com es diu aquesta joia? Després la tia detestada, atansant-se al Butxi, un dels dos paios en qüestió, li demana personalment, ja que segons ella és un entès, i és l’únic que la pot ajudar, menyspreant així a la resta de la concurrència. El qüestionat comença amb desgana, dient allò de què si no folla amb tu, és que folla amb una altra, el que instantàniament provoca les burles del femellam, però prossegueix: si a tu t'interessa de veritat nena i el vols recuperar, el que has de fer quan el vegis: és apropar-te a ell ben decidida, tot seguit li passes la mà per darrere, directa al cul i li fots el dit, però bé, despentinat, llavors li parles, li pots dir el que et roti, és igual, això no falla mai. El company del Butxi certifica a l'audiència el privilegi del qual acaben de gaudir en escoltar un dels grans secrets del negoci, si us plau que no surti de l’establiment, perquè si totes les paietes s’ho aprenen, nosaltres ja podem dir adéu molt bones a la feina. 



dilluns, 20 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (setè)

Tanmateix a estat ell qui ha connectat a primera hora, demanat per l'horari del pròxim partit del Rumsiki, tres dies de marge, saludant amb fredor al secretari que s’avorria al consistori. Cal ressenyar una, sembla que petita variant, en el seu ordre del dia: com no esmorza com Déu mana, l'hora de dinar se li fa llarguíssima i abans seu a una terrassa per prendre un vermut, una cosa que no fa mai a la serra, més que res pels enllaunats que resulten ser aquests petits àpats, però que avui el sorprèn gratament amb la varietat que el cambrer li ofereix.
El menjador popular ocupa un local baix al costat de dos edificis d'habitatges de deu plantes. És una mica antic i lleig, amb els preus baixos i la sala lliure on la gent s’escalfa les carmanyoles casolanes. Combat la competència dels grans menjadors moderns, que s'escampen per altres carrers del sector, amb les mires fixades en l'estació i els polígons industrials. Els habituals tenen lloc reservat amb la manduca a punt, sempre que respectin l'horari. Ell com va sol, seu prop dels finestrals i de la barra de sortida de cuina. És un territori freqüentat per persones que coincideixen cada dia des de fa un munt d'anys, compartint quasi una hora de familiaritat. La cap de zona tracta a tothom a baqueta i ells es deixen tractar, responent-la de la mateixa forma. S’incomodarien si algun d’aquests factors varies. A ell li fa gràcia, com porta pocs dies gaudeix del marge de tolerància que atorga la senyora als nouvinguts, encara que potser preferiria perdre'l per establir més complicitat amb l'entorn; greu error. Com no gaudeix d'abonaments ni descomptes, n'hi ha per mil i una cosa, deixa una agraïda propina.
         Fa pocs dies una de les cambreres li preguntà per les seues activitats a la ciutat, afegint que hi ha moltes coses per veure, al capdavall, sempre al capdavall, cal aprofitar les vacances. Ara, ella assegura que ha viscut aquí tota la seua vida i encara li costa travessar el túnel; t'has de vestir per travessar el túnel! Li va respondre que és l'última setmana, de moment vol descansar, de totes maneres demà haurà de tornar al parc d'Umm Kulthum, i maleïdes ganes que en té. 




divendres, 17 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (sisè)


http://2.bp.blogspot.com/-_PlOh4rHz0g/UtJ_aZW3cOI/AAAAAAAADbs/JDorJBaM3x0/s1600/PB150582.JPG

De camps de futbol, prop de les residències no n’hi ha cap. Com ningú no li diu ni xerric ni melic, fa el tom al primer edifici, i veu que la resta estan en obres d’ampliació, però entremig no hi ha cap espai per camps de futbol reglamentaris. L’afecció al futbol a la serra prové de mirar les grans competicions continentals, per l’assiduïtat de l’espectacle més que per la pràctica. Ell és avesat del què és una competició... se’n torna a l’escola i demana a uns nanos que ja sortien, pels camps de futbol de la residència.
La residència es troba a menys de cent passes de l’escola de música. Els nois no saben que vol dir, a què es refereix amb lo de: camps de futbol de la residència? Aquell edifici, és inabastable. I tu has anat allí, t’han deixat entrar? I dius que ningú no t’ha dit res? Després, tot mirant-se, se somriuen i amb un parell de cops de cap s’obliden de l’assumpte.
El Supun es vol cargolar un cigarret, se’n va a fer-ho al mig del carrer. No li queda gaire tabac, ni gaire temps. Abans d’encendre’l un jovenot amb pantalons curts, se li apropa afirmant que ell sap del que parla. El noi continuà caminant mentre balbotejava de què ell havia estat allà amb el seu amic, però fa uns dies que està malalt, llàstima, perquè amb les obres poden penetrar una mica més cada cop. D’obres n’hi ha sempre per això. Ja és una mica just, perquè els partits han d'estar a punt d’acabar, però si vol li pot ensenyar lo que han descobert, la sala dels penja-robes és increïble, als dormitoris encara no han arribat, só al segon pis. Lo millor és la planta baixa, de l’entrada de servei, fins a la sortida de càrrega, que no han vist des de l’interior, però els hi deu faltar poc. A partir de la sala dels penja-robes comença lo bo, la sala d’especejament també està de reformes i després suposen que vindràn les cambres i els forns. El Supun no es mostra interessat amb les explicacions, ni el jove amb la pregunta sobre els partits de futbol. Al final aconsegueix, en un recés d’excitació, que l’informi de l’indret on es disputen. Està fart i cansat, no té les més mínimes ganes de retornar als camps centrals, travessar unes basses cobertes de flors de lotus i davallar pel suau pendent fins al pla que utilitzen per les competicions d’equips amb renatos. El xaval no li confirma res, l’intriguen més les sales dels edificis que la relació amb els residents. Fins i tot se’n va disgustat de la limitada comunicació amb el Supun.
Una vegada a casa, sopa un entrepà de les vitrines de la cafeteria i se’n va a dormir rebentat i sense un ral, el taxi s’ha endut el pressupost del dia i de l’endemà.


dimarts, 14 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (cinquè)



El Supun es fixa en les persones de pas ràpid, contundent, que prenen una direcció clara; segueix a una d’elles. El segueix tant que se’n surt fora dels límits del parc, i el paio continua. Després pensa que seria millor rodejar el perímetre del parc, abans d’endinsar-se per tornar-se a perdre. Avançant, com és costum, pel sentit contrari a les manetes del rellotge, li és difícil moure’s per la vora del parc o per les zones limítrofes desemparades de mantenidors, plenes d’argelagues i males herbes. Com la cosa es fica pitjor, gira cua. Per l’altre costat de seguida comença a trobar coses: una residència, un camp de bitlles, una escola de música amb un pati interior on els nens toquen entre classe i classe, aquí s’atura. S'apropa a un grup de nois que comparteixen una revista, i per fi els hi demana pels camps de futbol. Al costat n’hi ha dos, però pertanyen a l’escola, els que ell cerca han de ser els centrals, al bell mig del parc d’Umm Kulthum. Pel camí de formigó que du al quiosc és fàcil arribar. Poc abans del quiosc, quan ja es veu el petit escenari, cal trencar a l’esquerra pel senderó de terra, però sense pujar la primera rampa, llavors et fixes en les puntes d’unes araucanes (sol hi ha aquestes en tot el parc) i te’n vas directe cap a elles, després baixes per la falsa tartera i només fer un retomb, fas cap al sector poliesportiu, els camps de futbol estan concentrats per tot el sector, numerats, si saps el número... No, no sap el número, però troba fins i tot les araucanes (per què també li han descrit la forma de les seues branques) el retomb és tan evident que no se’n refia i tira per una altra banda.
En aquesta hora del vespre molta gent se cita per disputar el partidet vespertí; l’horari d’estiu menjant minuts dia a dia. Camps de molts tipus i de tota mida, el que més hi ha és voleibol, s’aprofita qualsevol racó per plantar una xarxa. Els de futbol són tots ocupats, però al Supun no li fa el pes la des-uniformitat i la poca traça dels jugadors, no s’escau per una competició oficial. El sector s’acaba en una rampa enrajolada de colors que accedeix a un nivell superior. Això és una altra cosa, aquí sí, dos camps reglamentaris, on els jugadors van correctament equipats i els marcadors reflecteixen els noms dels equips i els resultats, però malgrat, és l’hora en què ha d'estar jugant, cap dels quatre equips correspon amb el que busca. Fins i tot hi ha espectadors. A un d’ells pregunta per l’equip de Rumsiki, però no li sap dir. A un altre li demana per cap altra competició oficial en aquella hora, i li contesta que fins que no acabin aquests no, més tard començarà una altra categoria. Allà juguen els dels morts, també li diu un home gros que es mira el partit. A on? Pregunta de seguida, allà al seu camp de la residència. Sí, perquè ara no els deixem jugar aquí, ho ocupàvem tot i ells no paguen res. Tu tampoc. I tu que n’has de fotre. Vés te’n a la merda, boterut. Te n’hi vas tu. Mal parit boterut, sempre seràs un boterut. Deixa’m en pau. Això dic jo, deixa’m veure el matx en pau. Això mateix. Doncs d’acord boterut. I se les tenen. El Supun fa bé a fotre el cap a tota màquina cap a la residència, una altra vegada.


divendres, 10 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (quart)

La parada del troleibús coincideix amb la parada de metro del parc de Umm Kulthum, al centre d’un carrer ample amb passarel·la per a vianants. Es té d’espavilar per esbrinar cap a quin costat creuar. El parc comença, encara darrere d’unes cases baixes disseminades sense solta ni volta pels terrenys erms, que algú podria pensar que pertanyen al mateix parc o són terra de ningú, entre la zona urbanitzable i les pollanques que ombregen un reclòs indret amenitzat amb taules, barbacoes, llenyers i cubells per la brossa.
El Supun camina cercant alguna mena d’activitat esportiva. Abans es troba amb la gresca que organitzen un munt de canalla i uns nois que suposa artistes, o animadors, com aquells que fan cap a la serra per les festes majors, intentant encomanar la seua predisposició per la festa als més aclaparats per la rotunditat quotidiana. Aquests personatges es repeteixen en el seu recorregut pel parc, no sol amb la quitxalla, adolescents, persones madures i ancianes, participen en els jocs i activitats que els hi proposen. Al Supun li fa gràcia tot, les seues passades van descontrolades de grup en grup, advenint en una inevitable pèrdua d’orientació; detenint-se una estona curta per observar-los, fins que fa cap a la canalla que jugava a l’encantat del començament. Abans unes dones el conviden a ingressar en una sessió de rialles que en aquell moment s’inicia, però ell no s'atreveix a entrar a la rotllana.
Comprovant que ja ha completat el cercle d’atraccions, se’n va a refrescar a una font. El parc d’Umm Kulthum no és dels més grans de la capital, per molt que a ell li sembli, pot ser que en ser un espai concebut al marge dels camins i les senyalitzacions, sense tanques (si exceptuen un vessant tancat, plantat recentment amb una rica diversitat botànica), conformat pel relleu suaument ondulat de terres ocres amb quatre pins escampats, que presenten una uniformitat del conjunt, afectant el passejant mitjançant una detenció temporitzada pel correlatiu mimetisme d’un espai que no condueix en lloc. Cercant l'efecte de serenor, que al Supun confon i altres, desola. Ja que indefectiblement els passejants circulen enganyats, retornat una vegada i una altra a un punt de distribució, que a l'observar-lo des de diferents perspectives resulta nou. En comptes d’anar cap a la zona poliesportiva o al parc infantil o a l’esplanada del Sol i a tants altres racons que avarca el parc d’Umm Kulthum.


Muddy Waters - "Hoochie Coochie Man"


dilluns, 6 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (tercer)








 La comunicació del sector "Tras la colina" amb la resta de la ciutat, té les peculiaritats pròpies que no són estranyes al conjunt de la ciutadania, però que compliquen l’existència a un nouvingut obstinat a utilitzar els transports públics. El sector és quasi un annex de la capital, separat per l’insalvable turó que l’anomena. Per l’extrem oest l’encercola l’autovia arran dels límits municipals. En aquest costat s’obra l’únic i immens túnel, que és per on circulen la totalitat dels vehicles i la gran majoria de la gent que vol anar a l’altre costat. L’alternativa és prendre algun autobús de circumval·lació, que dóna el tom per l’est, perdent-se pels innumerables polígons industrials de la zona, per acabar empalmant amb el gran vial d’Insurrectos per retornar al centre.
No cal dir que l’estació del túnel és un terrabastall de persones que van entrant, aleatòriament, podria pensar el Supun, en un tren o altre. La seua destinació: el parc d’Umm Kulthum, no apareix en lloc. Ell ja ho havia consultat en un mapa, i quedava lluny, però hi ha parada de metro, d’autobusos i de troleibusos, ha vist també. Du un tros de paper que la de recepció li ha facilitat, com a recordatori per quan arribes a l’estació, una vegada allí no se’n recorda del que ha de fer primer, i amb els nervis, les envestides que aboquen els vagons cada, dos minuts, conjuntament amb la sospitosa intransigència dels que esperen els trens, puja a un comboi perquè li sona el nom, d’haver-lo llegit al mapa: Colònia Arribista-Autopista Sud, i perquè el parc d’Umm Kulthum cau més o menys cap al sud. Segurament pensa que un cop dintre li serà més fàcil establir comunicació amb alguna persona, disposta a ajudar-lo. I té raó, al primer senyor que pregunta, malgrat que ell no ha estat mai a l’indret que l’esmenta, l'informa molt cordialment, de què és millor que arribi al final de la línia i que d’allí estan, prengui el primer troleibús que hi fiqui Barri de la Universitat, més llarg, però més senzill. De passada li menciona la importància dels troleibusos en els desplaçaments diagonals, enllaçant les puntes radials. Doncs, precisament aquest transcorre pel barri del parc d’Umm Kulthum, bastant abans del final de la ruta, pel que ha d’estar atent a les successives parades de seguida que faci cap als blocs de cases, després de creuar els conreus. En aquesta circumstància enceten una conversa, també cordial, que els entreté fins que el senyor abandona el vagó.

Umm Kulthum

divendres, 3 de gener del 2014

A.C.J. -----DOTZE (segon)



         Representa que l’hotel és un edifici vetust, amb una porta principal massa petita (de les que a la serra diuen que no hi passa un taüt) i una minúscula recepció. Paradoxalment és ple, la seua habitació dóna al celobert, a recepció l’han informat de què dintre d’uns quants dies, quan hagi una vacant, veuran de canviar-li per una d'exterior. Les del davant, les que donen al parc són més cares i gaudeixen de banyera. Ell disposa d’un llit, una taula, una cadira, una prestatgeria, un armari amb penja-robes i una pantalla deteriorada. Al bany la dutxa desguassa pel centre del quartet.
La primera nit se l’ensopega a l’hotel, sopant dels entrepans que encara li volten per la maleta. L’esmorzar tampoc és inclòs, a més li ha passat l’hora. Al parc hi ha força gent per ser l’hora que és. Dina en un quiosc del mateix parc i després se’n va a fer la migdiada a l’hotel. Es desperta tard, i acaba de rosegar la resta dels entrepans, després esbrina el funcionament de la pantalla i així es queda adormit.
A primera hora el desperta el Sebastià per la pantalla. Vol saber si ja ha efectuat les diligències a la Junta i a la Seguretat. Després d’acomiadar-se es torna a dormir. L’endemà el desperta l’alcalde, li recorda que l’equip del Rascat té partit a la tarda-vespre, li demana si ja ha localitzat el camp de joc. Li contesta que ja ha portat els papers als llocs que els devia dur, torna agafa el son de seguit que es tanca la comunicació. En aquests pocs dies ha agafat el ritme de treball vespertí, es desperta tard, no cal esmorzar, com a màxim pren un cafè amb llet a la cafeteria de l’hotel, que sempre troba buida. Després dona un tomet fent l’hora de dinar. Ha descobert un menjador popular en un carrer prop de l’hotel i dina allí cada dia. Després de la migdiada (entre una cosa i una altra, un parell d’hores tombat sobre el llit), surt quan obren les botigues i fa el que hagi de fer. La primera de les tardes se’n va anar al departament d’administració de la Junta amb taxi, això sí, va tornar caminant pels senderons que creuen el turó, de passada va entrar a l’edifici de Seguretat del sector "Tras la Colina" i també li van acceptar de bon grat els documents que duia, aquesta tarda se n'anirà fins al parc d’Umm Kulthum a fer fotos al Rascat.


Celia Cruz, Fania All Stars - "Isadora"