dilluns, 30 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (vuitè)



Una remor de pedres soltes caient per un fons angulós. El vell creu que es deu a les corregudes d’algun animaló, d’un ramat d’isards segurament. Els intenta identificar pujant sobre un bloc solitari. El desgavell de rocs pendent avall dura força estona, sense que es vegi qui provoca tal desmesurat aldarull. Les pedres provenen d’una llarga canal darrere un esperó, ben per damunt d’ell. Poc després que les darreres pedres s’assentin en la seua nova posició, distingeix una figura humana mig encinglerada, que amb prou feines franqueja a mitja alçada agafant-se a totes les branques que pot, titubejant entre pas i pas.
--Dona, que coi fots allà dalt, que et vols matar?-- Ella no contesta, no el deu sentir, sospita, per culpa de la mala disposició acústica. Es mou abandonant el camí atansant-se a ella. Ella recula, no es veu en cor de continuar avançant, i decideix desfer el trajecte fins a la canal. Al vell li costa encara més assolir el final de la tartera, abans d’arribar ja torna a sentir l’enrenou que fa la dona trepitjant la inestable pedrera. S’aparta i es protegeix atrinxerant-se darrere del tronc d’un poderós roure. Comencen a baixar pedres, algunes rodolen tranquil·les, però altres rebotant, pareixen disparades amb mala llet. Per fi aconsegueix lliurar-se de la tartera, astorada es deté en lloc segur per recuperar l’alè. Quan veu que la cosa va a menys, el vell torna a cridar des del seu arbre estant:
--Dona, què vols desmuntar la muntanya?.--
Ara sí que l’ha sentit, però està massa atribolada per dir alguna cosa.
--Què encara ets viva?--
--Sóc aquí.-- No pot dir res més.
--Què coi hi busques per allà dalt?--
--Un camí.-- Crida esbotzada.
--Però on penses anar?.--
--A la fi d’aquesta puta vall.--
El vell es pren uns segons per reaccionar: --Au baixa que el camí va per baix, no te’n sortiràs mai més si proves d’escapar pel mig de la serra.
--No puc baixar.--
--Com que no!-- el vell abandona la seua posició remuntant per la tartera que prové de la canal. Una cinquantena de metres més amunt veu a la dona, d’en peus arrambada a la paret de la dreta. Ella també el veu.
--Estic aquí, que em veus?--
--Sí--
--Doncs baixa.--
--No puc.--
--Coi de dona!—Estudia una mica la situació per esbrinar quin és el millor consell i guia que pot oferir-li.--Vols dir que no pots baixar per la mateixa canal?.--
--Em fa por, aquí es desmanega tot. Tinc por que m’ensorri i quedi colgada de pedres.--
--No dona, no. Vés baixant a poc a poc aturant-te cada vegada que es desprenguin les pedres de sota els teus peus, no has de tenir por de les pedres, elles baixen, perquè tu les fas caure, però sempre ho fan abans que tu.--
Silenci.
--Crec que és la forma més fàcil i curta de baixar, si no t’encigalaràs per aquí dalt.--
--Venia seguint un camí.--
--Sí, un camí de cabres!-- L’home va perdent la potència de la seua veu. S’està una estona per recuperar-la: --Què, vols baixar o penses quedar-te aquí tota la nit?--
--Ja baixo.--
Al vell li falta temps per ullar-se un sopluig. Engeguen les pedres. Ella procura fer tot el que li ha dit el vell, quan veu un tram insegur, s’atura i amb puntades de peu fa rodar les pedres avall. S’accelera, percebin la fi de la canal, però per fortuna es deté abans d'avançar les pedres que ella tira. Cada cop es veu amb més confiança, surt a la part ampla ensordida per la remor del pedregam, que cau picant per tot arreu.
--Corre, cap a la dreta, de pressa.-- Malgrat l’atordiment sent el crit d’advertència. El vell l’agafa quan passa pel seu cantó, a recer rere d’un contrafort. A continuació davallen uns grans blocs desfalcats des de la part superior de la canal.


divendres, 27 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (setè)






Sí, érem tres: les noies i jo. Ens coneixerem a l’Ateneu, en un grup de retrobament d’alumnes que havíem après una llengua estrangera a un Departament Austral. La intenció era de forma grups de conversació per practicar la llengua apresa. Malgrat lo diferents que érem, de seguida ens vam avindre, no crec que triguéssim gaire a quedar, ja fora de les hores lectives i de l’àmbit de l’Ateneu, va ser més qüestió de fortuna que no pas de mèrit personal. Realment al cap d’un temps parlàvem amb la nostra llengua i de l’idioma après sol es mantenien els noms. Compartien aficions esportives, moltes, una d’elles, la guapa, era un excel·lent nedadora. Quan feia la seua aparició a la piscina tots els paios se la quedaven mirant, els molts rucs s’ho anaven dient uns als altres, foten carotes que pretenien ser lascives, més aviat grolleres, pobres carallots. Ella m’ensenyava a millorar el meu estil, poca cosa va aconseguir, sempre haig estat un tal·lós dintre de l’aigua, semblava una branca obtusa i rígida impedida d'harmonitzar cap moviment. M’anava millor amb la bicicleta, és curiós l'alegria que t'assalta sol muntar en bicicleta. Sortíem tots tres, emportant-nos el dinar, jo no tornava a casa fins que es feia de nit, ma mare em deia que no fesa tan tard, que la feia patí, pobra dona. L'endemà recreava la sortida, anhelant la propera excursió, així de feliços varen ser aquells anys per mi, aquells mesos realment. La noia més baixeta, i més grasoneta, era estupenda, com l’altra, però de diferent manera. Moltes vegades vaig pensar sense passió, que aquella seria la meua companya per aquesta vida, en fi... El que no ens satisfeia massa era sortir de nit junts, la veritat que envoltats de gent, en plena festa ens avorríem i marxàvem a casa com estranyats, no ho sé... Inevitablement el món laboral ens esperava, ens volia deglutir i fer-nos militar en les seues files. La primera a caure va ser l’alta, la van començar a marejar, la destinaven d’un lloc a un altre sense esme ni avis. Quan era una criatura, hi havia un negoci al meu carrer, en aquells temps tothom es relacionava amb tothom, la gent vivia de portes en fora, a més a més era l’única empresa del carrer. La portaven un parrell de germans que només tenien un treballador, que no els durava pas gaire. Quan el contractaven, d'inici tot anava més o menys com cal, però després, al cap de poc temps, aquell treballador empitjorava lentament d’aspecte. Setmana rere setmana se li engrandien les ulleres, se li corbaven les celles, perdia alguna dent, li sorgien unes protuberàncies pustuloses a la cara, res que anava defallint inevitablement. Fins que un dia apareixia un nou treballador i quan algú demanava als germans per l’anterior, la resposta era sempre la mateixa: --L’altre dia el van enterrar. Probablement això em va predisposar des de ben petit en contra del món laboral. Llavorers ens vam quedar sols tots dos, a vegades la trucàvem per quedar, però mai podia, sempre havia de fer alguna cosa, sempre per la merda de la feina. A l’altra, la que feia un bon cul, també li van sortir ofertes de treball. Jo era el que anava resistint, suportant la pressió familiar com bonament podia, escapant-me sol amb la bicicleta, enyorant-les. I de cop i volta, ja no hi va haver res que em lligués amb aquella ciutat. Encara vaig trigar a marxar, més del que haguera hagut de trigar, però finalment...

     Edoardo Vianello - "Guarda Come Dondolo"
 

dimecres, 25 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (sisè)

A la tarda canvia el vent, puja la sensació de calor i eixuga l’atmosfera. Un arbre tombat sobre el senderó l'obliga a fer laboriosos retombs. En aquests menesters perd més temps que el vell, gràcies a la seua persistència a triar sempre la pitjor de les opcions. De totes maneres el senderó segueix una línia prou evident, sense apartar-se mai dels límits que marquen el seguit de feixes que el menen. L’home sembla enjogassat en el seu caminar per un paratge feréstec i tumultuós, que en canvi l’asserena. Ella marxa com a contrafeta, amb les barres premudes, i maleint al cel qualsevol petit desordre. Sua, i les branques més rebels tenen la insana intenció d’atacar-la, les pedres li torcen els turmells, la motxilla se li clava a les espatlles. Quan tot d’una l’engorjat, que a la fi a la cap l’acull, s'obra. Les cingleres de l’esquerra es retiren, uns roures magnífics vencen per tot arreu a la resta de la vegetació, el camí s'esfuma com si no conegués un lloc tan fora de lloc com aquest. Es desespera, tant com si l'haguessin enganyada, però després de reflexionar un parell d'instants, continua caminat com si res, més o menys seguint la mateixa direcció a la mateixa alçada. Cosa gens fàcil, al poc arriba a un amuntegament de blocs d’on parteix un tàlveg sec, més avall creixen uns xops molt alts i finalment la ribera conclou derramant-se sobre el riu aparatosament. Pensa en un desgavell, segur que una fatal esllavissada ho ha reomplert tot de blocs descomunals i terra arrossegada. No es vol posar nerviosa. Cal actuar sistemàticament, resseguint la contrada per tal de trobar la continuació del senderó, que per algun lloc ha de parar. No vol ni pensar en l’altre cantó del riu, que com reflex també se suavitza enganyosament. Per fi remenant pel flanc superior distingeix el rastre d’un antic corriol, es pensa salvada.

divendres, 20 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (cinquè)

L’home plega la manta, que tant li serveix d’estoreta com de cobertura, l'encaixa dintre del seu sarró que li feia de coixí. Ella s’aixeca i se’l mira mentre recull. Quan acaba, s’asseu i s’arma un cigarret. --Què no has vist que dormia?-- Diu després d’encendre’l.
--Que coi m’havia de pensar jo, que hi havia algú en aquesta balma!--
--Ja ha parat de ploure?--
--Es veu que sí.--
--Mentre esperava que esclarís, haig aprofitat per estirar-me una mica al redós, ara no em pensava que ningú em despertés cridant.--
--Cridant? Això ho has degut somniar, jo només t’haig estirat la manta.--
--Bé, tant es val, al capdavall m’has pertorbat la son desagradablement. Es pot saber on vas?-
--I tu?--
--Jo riu avall.--
--Jo també.--
--Així doncs, fem la mateixa ruta.--
--Es veu que sí.--
--I d’on vens, si es pot saber?--
--De casa.--
--Vius a la vall de Riu d’Ilpó?--
--Sí, allí vivia.
--Ja no hi vius?--
--No, ara estic aquí, no?--
--Les dones com tu sempre tenen casa, si n'has abandonat una, segur que ja en tens una altra d'apamada ben a prop.--
--I tu que saps qui tipus de dona sóc jo!--
--No te m’emprenyis ara, pensa que som sols en molts quilòmetres a la rodona, a més a més marxem pel mateix i únic camí, crec que hem de mirar de portar-nos bé, si us plau.--
--A tu no t’haig vist mai per la vall.--
--No, és que no ho sóc de la vall.--
--Però per algun lloc tindries de passar per arribar fins aquí.--
--Sí, pel camí del mas Barrat, no els coneixes?-- Ella calla.--D’Achao estant, és més curt atansar-te als masos dels Cortals, un cop d’allí, el propietari d’un d’ells també és l’amo de mas Barrat, aleshores sol cal esperar que algun dia hi pugi amb el tractor per a què et porti. Sembla que t’estigués parlant en patuès, no et sona res del que t’estic dient?--
--No.--
--No has vist mai el mas Barrat de lluny?--
--No, crec que no.--
--Doncs mira que està ben situat, sobre un turó encinglerat i es fa veure des de la distància, tant ell com l’ermita de Sant Salvador que està una mica més a la punta. De què feies tu a la vall?--
--Pasturava el ramat.--
--No pot ser, no ho entenc, no vas anar mai a pasturar a les planes d’en Ros?--
--No, jo pasturava a les terres del meu amo, les del Ros ja tallaven més enllà del torrent gros.--
--Així sí, és que les planes d’en Ros es veuen perfectament des del mas Barrat.--
--I a on dóna el camí pel qual has vingut?--
--Del mas Barrat, baixés una estona pel serrat, més tard travesses un parell de barrancades bastant empipadores, després has de pujar per un torromper per canviar de vessant i seguir davallant per un fondal prou pregó que et deixa baix al riu, al davant mateix d’un torrent net, per allí hi passa el camí, després només cal seguir-lo fins aquí.--
--La nit passada la vas passar al Mas Barrat.--
--Sí.--
--I has arribat fins aquí!--
--Vaig fent, xino -xano, no tinc cap pressa. Potser tu sí que en tens, on penses fer nit avui?--
--Pensava arribar a prop de la Cova de les Mans.--
--Què dius!, encara no has fet ni la meitat del camí i penses fer nit a la cova de les Mans. Ni que caminessis tota la nit sense parar, no hi faries cap abans de l’alba. Ara que potser tu vas corrent, se’t veu forta.--
--No vaig fent via, però sense córrer.--
--Què no vas consultar el mapa?--
--No, jo ja hi vaig estar fa anys.--
--Fa anys, prou faràs si avui veus treure el cap a la punta de l’Encantada.--
--Què és això.--
--L’agulla de l’Encantada. No dius que et coneixes el lloc?--
--No me’n recordo dels noms dels topants.--
--Jo no hi haig estat mai, però crec que l’agulla es fa veure durant la darrera part de l'engorjat, abans que el riu desemboqui al canó de la Cova.-- Ella es queda pensativa reordenat la informació del vell, comparant-la amb els seus records d’infantesa.-- Segur que has estat a la cova de les Mans?-- Insisteix el vell amb la darrera espurna del tabac.
--Sí, però era molt petita.--
--Almenys sabràs que s’ha de creuar el canó per arribar-hi. Te’n recordes com el vas creuar, si hi havia un pont, o el vau travessar a gual...--
--No ho sé. Em pensava que la Cova estava al final d’aquest riu.--
--Amb la d’anys i panys que no hi deu passar ningú per aquí, i avui ens anem a reunir dos persones al mateix dia, dos persones que no saben res de res. Quina casualitat!, almenys la suma de la nostra ignorància no ha resultat del tot negativa. Serà molt... Jo m’acabo d’apariar i tiro endavant. Vés fent si vols, que jo vaig al meu pas.--
--Està bé. --La dona surt de la balma.-- Escolta si no ens veiem més, que tinguis bona caminada.--
--Salut.-- Li respon ell, encara des de l’interior.


dimarts, 17 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (quart)

Foto: Antonio Satorra.
Una bromada tapa el sol, fa caure unes gotes, quan ja estava seca; si no fos per la suor que li impregna tota l’esquena. Plou finament durant una estona. Tan de pressa com ha sorgit, la nuvolada desapareix del tros del cel que les parets li permeten contemplar, El sol torna a escalfar. La pluja ha servit per potenciar les olors, per despertar les plantes que expandeixen les seues aromes, abans que l’evaporació es quedi amb la humitat. El senderó ascendeix una mica, acompanyat per un mur calcari menjat per l’erosió i destruït per les arrels dels arbres que d’ell broten. L’engorjat s’estreny, la paret del davant sembla inexpugnable. Pel seu costat el corriol s’esvora; massa tranquil·la que anava. Poc més tard fa cap a una clariana despenjada, afavorida per l’arribada d’un afluent, limitada a l’esquerra per la cinglera que dóna sopluig a una petita balma. S’atura a la cantonada, mira cap endavant intuint el recorregut que deu descriure el corriol per travessar el torrent. Se satisfà en veure’l reaparèixer, més que menys sereny. Abans s’atansa un moment a la balma, pot ser un bon aixopluc en cas de necessitat.
La cavitat és mig protegida per un conjunt de rocs a tot segur despenjats de la cinglera. Les ortigues s’obren pas entre ells. Amb una decidida passa se situa sota la volta que va minvant a mesura que s’interna. De fora semblava més petita, però un cop dins creu que podria encabir còmodament mitja dotzena de persones. El terra és humit i dur al fons, però polsegós i clar sota els seus peus. Es dirigeix cap a l’esquerra, la raconada més oculta a la llum, atreta per una curiosa formació pegada a la paret. S’acotxa per identificar-la amb el tacte, comprova que té la textura d’un teixit. La recorre amunt i avall i sí, sembla una peça de roba vella, com llana dobla i trenada. No la veu bé, l’estira, però no cedeix, l’estira més fort emportant-se amb ella un cos petit, molt lleuger, que hi jeia enravenat a sota.
--Què cony?.-- És pregunta la veu de la persona que ha despertat. Ella fot un parell de passades enrere, caient de cul a terra, ficant-se la mà al pit.
--D’on surts tu?-- L’home s’incorpora sobre els seus braços tant com pot.
--Quin ensurt m’has fotut mal parit.--


  Vainica Doble - "Pájaro de mal agüero"


dijous, 12 de juny del 2014

Montsec de Rúbies. El Mirador de Nefer Nefer

El Prepirineu, davant el  Mont-roig, darrere el Montsec, des de la Seu Vella de Lleida.

 El Montsec sembla una estructura senzilla, un parell de mantells de corriment conformen els dos grans esglaons, làmines encavalcants traslladades arran de l'aixecament del Pirineu. El vessant sud auster i acinglerat, el sinclinal nord vigorós i exuberant, alineat d'est a oest, tallat perpendicularment per tres conques encaixonades. Hiverns gèlids i estius sufocants, primaveres esplendoroses i subjugadores tardors. A la realitat l'estabilitat meteorològica subsisteix amb penes i treballs, amb una mica d'aigua i vent es transfigura, tot es posa cap per avall, transmuta la llum, les olors, els colors, les fisonomies, fins i tot les aurores boreals hi fan presència.
L'espeleòleg apressat per les seues dèries, acostuma a endegar multitud de projectes, que molts qualificarien tan peregrins com espolsar-se en un comellar. El subjecte s'associa per iniciar prospeccions en paratges captivadors, que mai es continuaran, tan sols com a conseqüència d'un parell de sortides infructuoses. Què són un parell de tristes sortides, davant de la multitud d'oportunitats que la vida ens ofereix? Com podem perdre el temps d'aquesta manera? Trinxats entre argilagues, arítjols i lligaboscos, barallant-te amb tarteres que s'entesten a no deixar-te avançar, enganyats per les males arts d'una geomorfologia suggeridora... amb la d'ofertes que hem deixat darrere a la ciutat, al poble o al barri; temptacions realment diabòliques, plaents, i sobretot lògiques amb els nostres desitjos i congruents amb els sacrificis que he de fem per guanyar-nos la vida.

El llogarret de Rúbies, la punta de la Torreta abaix a l'esquerra, amb la carena que du al Pas de la Lloba.
          Més com no, quan encara barbamecs, triaven per descobrir el que resta per descobrir a les serres més pregones, les que veient estenent-se de casa estant, allí on vam fer les primeres excursions, les primeres coves, les primeres garrotades i accessibles mitjançant ferrocarril. Potser va ser un dels primers intents en què ens vam implicar: Montsec de Rúbies, vessant sud, per sobre la font de les Bagasses, cap al poble de Rúbies, recercant per la base de la cinglera, i per les canals properes.

El Miquel Àngel, un company del GELL,  afirmava que el Montsec era una serra desagraïda. De fet fins fa ben poc els intents de trobar alguna cosa nova al Montsec eren del tot inútils, fins al 2.008 amb els forats pròxims al pas de l'Orò, no ens van poder traure aquesta espina. Altres grups també ho van intentar, amb poca repercussió: als vuitanta l'Esquerda dels Grallers, als noranta el Querant Petit de Paús, anys després la Cova Il·lusió, i poca cosa més. Es van efectuar descurullaments a les dolines del Montsec d'Ares o el Graller petit d'Alsamora, Vaqueres... recentment les troballes a les dos clàssiques de sales i vies penjades, i sobretot a destacar les petites cavitats que s'han anat catalogant, resultats de no pocs esforços. Afortunadament a hores d'ara, l'exploració del Forat de l'Or capgira aquesta argumentació.
Malgrat tot, la serra ens estirava molt, va haver una època que farts de trobar forats closos de pedra esgrogueïda, ens trèiem la recança, dedicant-nos a la recerca de les cavitats trobades a les primeres exploracions i mai més visitades. I així, potser una mica saturats dels Montsecs, ho vam anar deixant. Recordo que al forat del pas d'Osca vam fer primers intens amb micros, ens va caure un martell pou avall, que encara hi és, juntament amb la barra de quadradillo del 12 testimoni de les primeres desobstruccions dels anys setanta, que es conserva rovellat al costat de la boca. Després vam aprendre a utilitzar els micros en altres serres i van oblidar el Montsec fins a les noves del J.R. Segura al pas de l'Orò ja esmentades.



Indret on s'obre el forat del Pas d'Osca al Montsec d'Ares
La boca del forat dóna a un pou, on cal treballar el pas.














Molts d'aquests episodis serien oblidats, fins i tot de la memòria dels protagonistes, si no fos per l'obstinació dels recopiladors, les persones que es dediquen a arxivar qualsevol referència per mínima i incongruent que sembli als ulls del profà. És el cas de la feina de recopilació de l'Àngel Gàzquez (Notes d'espeleologia tretes dels Butlletins del CELL) apareguda al quadern central del Grallera-5, posteriorment recollida per Jordi De Vallés al volum II del Catàleg Espeleològic de Catalunya. El seu interès em va fer recordar els companys i circumstàncies que van envoltar aquelles discretes sortides. Prospeccions que ens semblaven que no portaven enlloc, restarien colgades sota papers florits tancats a pany i forrellat, o pitjor, sense publicar-se mai, com en aquest cas, sense fotos ni topos. Llàstima d'una pàgina de la primera Grallera, on s'haguessin recollit aquesta col·lecció de forats de nom tan sonors com: Forat Bong, Esquerda Bong, Forat Fals, Balma de l'Enganyada, i el Mirador de Nefer-Nefer.

El Pas de la LLoba, amb la canal Foradada. Sota la Torreta ,la gran balma, que nosaltres vam anomenar de l'Enganyada, desconeixen la toponímia original.

             El Mirador de Nefer-Nefer, és un forat mai assolit, penjat del cingle de la torreta, visible des de ben lluny. El nom escaient a la seua inaccessibilitat, com el personatge de la cortesana Nefernefernefer de la novel·la “Sinuhé l'egipci”, tan inabastable pel protagonista com per a nosaltres en aquella època aquesta finestra. El desengany de Sinuhé li provoca un daltabaix que el du de l'opulència a la misèria, a la casa de la mort i a l'exili, per començar de nou, superar la seua obsessió i reeixir diferent. Qualsevol prospecció és en si un viatge sense objectius concrets, sense fi, no hi ha res a superar, ni res per conquerir. En canvi a l'hora de la veritat és un compendi completíssim de circumstàncies, deixant-te guiar per la muntanya gairebé en estat alfa, mostrant-te els seus millors racons; un descobriment inesperat.
La punta de la Torreta, amagant el Pas de la Lloba, El Mirador Nefer-Nefer, al pany de paret per sobre la feixa, vist des del sud.

           Els altres forats, són propers a la base de la canal, esquerdes altes i curtes, en alguna vam fer la primera grimpada a una cavitat, resta alguna plaqueta per constatar-ho. Algun dia un espeleòleg accedirà a la finestra i no la podrà batejar, només perquè un xaval afeccionat lector, ho va fer abans des de la distància, i va escriure unes ratlles al butlletí de la seua entintat.
La primera referència data del 13-7-1980, s'esmenta els tres components de la sortida, a més a més dels noms dels forats i la zona de la canal 42, que el compaginador del butlletí de l'època, Manel Cortès, rectificà com Graell o canal del Pas de la Lloba.
La segona i última referència del 30-10-1980, una mica més completa, val la pena transcriure-la:
Forat Bong: Es tracta d'una antiga surgència que drenava aigües aprofitant una diàclassi, formada per quatre boques sobreposades d'uns 20m. De llargada i una alçària similar, essent la màxima amplada de 3m. La boca inferior dóna accés a una galeria ascendent de 12m. Al fons de la qual hi ha una gatera obturada pels sediments. Per mitjà d'una grimpada d'uns 10m, on es van instal·lar dos spits, s'assoleix una curta galeria superior on acaba la cavitat.
Al costat l'Esquerda Bong, que igualment correspon a una surgència curullada als pocs metres de la boca. Es localitzà també una altra cova a l'altre costat de la canal, que és també una surgència fòssil, de boca i galeria de grans dimensions, amb un gran bloc després al final. Companys participants: Pere Cots, Cerezo, Soci.
La Canal per accedir al Pas de la Lloba amb el Mirador Nefer-Nefer a l'esquerra de l'esperó, sobre la feixa, vist des de la Pedrera de Meià. A la base de la cinglera s'observen els trencaments que originen la resta de cavitats.
El Montsec amb la seua nova embranzida espeleològica, es mostra orgullós, altiu als que des del sud el contemplen, reservant encara el millor per a les generacions futures.

Prospeccions en xarxa: A la mateixa zona, sobre la feixa de la canal del Pas de la Lloba, al peu d'una via d'escalada: Joan Asin, Montsec de Rúbies, Peladet de Baix, Via Teixidó.


El Montsec de Rúbies des del Port d'Ager

dilluns, 9 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (tercer)

 Sabia que hi havia algú, ho pressentia quan estava encinglada. En agafar el corriol veu l’aigua remoguda d’un toll, s'ho confirma l’herbassar fressat per lleugeres petjades. Per molt que qui sigui, no s’ha dedicat gens ni mica a netejar el camí, no ha enretirat cap branca, ni la més tendra, ni la més fràgil, ni la més dobla, ni les que li han fet acotxar-se i passar a quatre grapes com un porc fer. Està segura que s’ha aturat a reposar a la mateixa pedra on seu, recolzada sobre la seua motxilla, expandint-se les tires de les espatlles, bevent un glop d’aigua. 
          Ahir a la tarda ho va deixar tot preparat, se’n va anar a dormir d’hora, es va prendre una infusió adormidora i amb la lluna creixent tombant per les crestes, va pedalar fins al final de la carretereta. Feia tant de temps, que va fer el camí per primera i última vegada, no se’n podia recordar de quan trigaria, millor sortir aviat, estant preparada per fer nit al ras. Creu que amb el seu avi només van passar una nit a la serra, però no hi ficaria la mà al foc, i fins aquí, no ha parat enlloc. L’aigua enriquida amb especiats energètics que li permetran aguantar sense menjar res sòlid fins al vespre. Granulats i samarretes tèrmiques és el que més du a la motxilla. Els doblers també, la totalitat dels estalvis els reclamarà quan estigui situada. Ara ja serà més fàcil, caldrà només estar atenta, no perdre el senderó; ha malgastat molt temps, més de migdia, en el seu zel per cercar referències. Ja no n’hi cap topant conegut, cap punta segura per tornar enrere, els meandres s’ho empassen tot. El riu, el soroll de l’aigua batent contra les roques, acompanyant el seu cor irrefrenable, la traurà, la salvarà, només ha de tenir paciència.
Com més avança, més la posseeix una profunda sensació de soledat. A vegades el cap li juga males passades fent-li creure que com més camina, més lluny es troba del seu destí. Voldria que hi hagués algú (ja no està tan segura de la presència que abans donava per certa), si més no, per demanar-li si falta molt, o per compartir una estona amb un altre ser humà. Menjada per l'entorn, sembla que mai l'hagi trepitjat persona alguna. Després s’emprenya amb ella mateixa; pensant amb el futur allunya aquestes desoladores especulacions. Ho té bastant planejat, creu que de seguida la contractaran, podria passar un temps sense treballar, però no val la pena escollir, és més important fixar ràpidament una residència, sumar temps és fonamental, mentrestant s’anirà assentant al lloc, fent les consultes pertinents discretament, als estranys no els hi agrada gens que els amoïnin amb assumptes que per ells no tenen cap secret. 
 

divendres, 6 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (segon)


Un senglar solitari corre enfurismat pel corriol. Acovardida, s’atura un moment mirant l’animal, que accelerat travessa el paratge. Pensa que potser l’ha espantat. És una dona forta acostumada a caminar i a pasturar. Ja fa més de dos mesos que va enviar la carta de dimissió, ha marxat abans que arribés el relleu que li van prometre. Li era imprescindible fotre el camp. Va tornar a enviar un missatge a l’amo comunicant-li que baixava el ramat a un mas proper, on el guardarien fins que pugessin els camions a recollir-lo, mentrestant, esperava que aparegués el substitut que es fes càrrec de les femelles de cria. Reconeix que ha forçat la situació, però és que al seu amo no hi ha una altra forma de tractar, és un paio que viu a Chonchi, ben lluny d’aquí, i sol s’interessa pel bestiar quan li arriba la liquidació de l’escorxador o dels esquiladors. Posseeix més patrimoni en camps de pastura del que pot arribar controlar, quasi tots els té manllevats o arrendats, però aquest d’aquí, està tan apartat que no hi ha ningú que el vulgui per a res, a més a més altres negocis el captiven. Ella no se sent mal pagada, ans el contrari, primerament l’amo li volia millorar el sou, afegint una movilette a la seua oferta. Per què donar-li més voltes?, allò pertany al passat, un passat al qual no tornarà mai més. Està molla per la humitat que reté sota les fulles de la rosada baixa. Nota la seua panxa, oprimida per la goma dels pantalons, una sensació que li desagrada profundament. Aviat tocarà el sol al senderó i l’eixugarà, no és que faci fred, va xopa i prou, és un fàstic marxar així.
Quan vivia a Chonchi treballava en una empaquetadora de cereals. Cada dia feia dos cops el mateix trajecte de casa seua a l’empresa; trepitjava la vorera baixant pel mateix costat del carrer, travessava la calçada pel mateix punt, a les hores exactes, quasi duien la mateixa roba i es trobava amb la mateixa gent, encara que no a tots saludava. La regularitat d’un acte du a la coincidència i d’aquí al tracte, i el tracte provoca l’afecte o el refús. Se’n va anar a treballar a riu d’Ilpó, i malgrat la dilaceració de les seues ocupacions, va passar el mateix. A la fi i a la cap la vida d’una persona és un conte que es repeteix, guixat pels congèneres que el representen. Persones com ella, no permeten que l’empremta que els altres els hi deixen, sigui més perenne que un simple traç de guix, fàcilment diluït per una continuada pluja. Si no és un, serà un altre, però sempre ha de ser algú. 

dilluns, 2 de juny del 2014

A.C.J. -----QUINZE (primer)

       Els hiverns compliquen la vida de les persones. Incomptables generacions es preocupen d’obrir i mantenir un camí que els enllaci sense dificultat entre dos punts, per a què a posteriori, uns hiverns dispersos, tot just descarreguin un parell de nevades amb cara i ulls, que vencin les branques i els arbres el colguin.
Al començament el senderó seguia, més o menys identificable, pel marge esquerre del torrent, però després han començat a aparèixer uns barrancs tributaris, pràcticament secs, que l’han desbaratat. Ella no se’n refia i se'n va cap amunt, remuntant tarteres, cercant una vegetació més neta i una perspectiva que constantment situï la vista a llarga distància. Envides els seus esforços han estat reeixits. Per la part alta, les barrancades s’obren com un vano, es veu obligada a pujar i baixar per elles per recuperar el nivell. Hi ha hagut un punt que ha vist el riu principal al fons, per sota, rossegant els fonaments de la serra, llarga encara; l’ha vist com l’únic camí possible: uns metres per sobre del tàlveg i de l’engorjat, sembla que un replà més o menys fiable el recorre fins a on li abasta la vista. Temia que el bosc l'estrangulés, i just allí es veu la zona menys vestida. Trigarà per atènyer la lleixa desitjada. No tindrà més remei que davallar, procurant obrir pas pel ramatge, intentant seguir per dalt i sota les petites cingleres, o recorre el llit d’un barranc abans que es tanqui massa i no la permeti escapar.
Quan ho vols fer? Si no ho fas ara, no ho faràs mai, valdrà la pena, que se’n vagi tot a la merda, no vull que em xafin la guitarra abans d’hora. Ja has trigat massa, des que et vas decidir has trigat massa, però ja està, sempre has estat una dona impulsiva. El riu em durà a la terra promesa, no m’haig de ficar nerviosa, sé de ben segur que hi ha pas, el meu avi em va portar una vegada, tinc la mania sempre d’anar cap amunt, no crec que costes tant, les pluges i els anys han degut menjar-se el corriol, però el pas, més o menys definit, continua existint. El meu avi no va voler passar la nit a la cova de les Mans, recordo que van caminar com un parell d’hores de tornada per dormir a una clariana, ell va construir una cabanya en un moment, hi tenia molta traça, a més a més a la nit va ploure i jo em vaig arraulir sobre ell. Espera, si baixo per aquí després feina rai per pujar per la llisera, no té vegetació, és de pedra nua, però massa costeruda, no hi ha altra forma de creuar la barrancada que per dalt, així ja sortiré a la part alta de la llisera i d’allí estant, guiant-me per la carena no trigaré gaire a fer cap baix al pla.