dilluns, 31 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (20)


La casualitat no existeix, el Prudenci no es presenta a la porta del Damiano a motu proprio, ans el contrari, ell preferia fins i tot esperar que l'altre examinador tornés a exercir, cosa pel moment del tot improbable, prou feina té amb investigar els apassionants camins pels quals la física s'estén aventurant-se completament desfermada, per a tornar a amoïnar-se per les bajanades de costum. Les esperances que el Damiano tenia en què l'assessorés en els seus primers contactes amb la professió, s'esvaïren definitivament quan li van comunicar que no passaria l'hivern al poble. Llavors, fins a la primavera no hi havia res a fer. Té la biblioteca privada a la seua disposició, però els arxius personals són tancats amb clau, i la persona que li cuida la casa no sap on és, tampoc té ordres de facilitar-li, a part d'això, en línies generals és inclús un pèl inferior a la de l'Hug, és a dir: a la seua.
La casa del Salvador, l'antic examinador permutat físic, és a només quatre passes de la seua. La cuida un noi jove un parell de cops a la setmana. Es diu Felip, encara estudia, li sembla que té aptituds com a jardiner, ho demostra fefaentment al jardinet d'entrada de casa Salvador. Té la intenció d'ingressar a una de les brigades del poble, és un treball molt sol·licitat en el que haurà de demostrar la seua competència. El Damiano està coneixent de primera mà, les peculiaritats intrínseques d'aquesta societat, i cada cop té més clar que no en sabia gran cosa, que el que li havien contat, era molt poc, i el que havia deduït a les seues visites, era una informació molt segmentada, pràcticament de pur turista, fins i tot els seus pares, descendents del poble, l'havien emplenat el cap de pardals. Suposa que entre tots ho han sublimat. Una vegada aquí estant... ja no és tan clar que cadascú estigui predestinat, com per un do diví, a desenvolupar el seu ofici. Això potser vol dir que la seua feina no és tan important, àdhuc hi ha oficis que no els vol fer ningú... però a ell el van anar a cercar fora, potser sí que cal ser un elegit? Encara rai que per fi disposa d'una consulta per dedicar-li tot l'empeny, fer net, oblidant-se d'antics fracassos d'amateur. 


divendres, 28 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (19)

No deixa de manifestar el seu deliri de llibertat. Creu que no és realment ell, fins que no és lluny de casa, llavors se sent independent, autònom, sense traves, un veritable nòmada. Cada dia que passa fora és com un mes aquí dalt, fins i tot quan el Damiano li esmenta la seua feina i tots els projectes dels quals li ha parlat amb tanta il·lusió, el Serafí es desentén i els hi trau importància.
Aquestes són les jornades del Damiano, saltejades amb una visita a la Felisa, decorades amb alguns matins amb la senyora massatgista; oblidat al seu racó del poble, on ningú li diu ni assa ni bèstia. Està reconsiderant el seu lligam amb els veïns, com una rèmora que l'impedeix relacionar-se amb altres persones, fins que arriba el dia que l'Eumir es torna a afilerar una miqueta i s'uneix de nou a les seues passejades.
Els silencis de l'Eumir són forçats per la seua malaltia, les estones que enraona recobra les forces, llavors se sent unes hores ple de salut. El sorprenent és que a l'Eumir també li encanta parlar de la vida fora de la vall, li fa dentetes al Serafí que l'escolta entusiasmat, reafirmant vehement les raons que argumenta per viatjar lluny de la vall, com ell ha fet tantes vegades. El Damiano dubte si el Serafí l'acaba de comprendre, les reflexions de l'Eumir no són pas planeres, inclouen multitud de matisos i ironies, d'excel·lències d'una llunyana illa que tots dos han visitat, l'Eumir en més d'una ocasió. Ha començat a contar l'incident en el qual va ser obligat a refer tot el pla de viatge, un cop ja ho tenia tot organitzat, en el mateix aeroport de sortida, que quasi li fot a norris l'aproximació als hàbits matriarcals dels lèmurs de cua anellada, un estudi compartit amb el seu grup de treball i que després van publicar amb tant d'èxit. Doncs sembla que el Serafí no hagi escoltat res, continua amb la seua reiteració, parlant del mar, dels menjars que es cruspia, de la laxitud del “dolce far niente”... No escolta com l'Eumir va ser desviat de la seua destinació, obligat a esperar en una minúscula illa propera, fins no conclogués la cimera mundial de caps d'estat que allí es desenvolupava. Una reunió dels polítics més poderosos del món lliurement elegits pel poble, que devien romandre protegits sota unes mesures de seguretat excepcionals, allunyats de qualsevol perill humà o sobrehumà. A més a més de buscar-se una illa remota, demanaven l'exclusió de propis i estranys, per debatre assumptes que les directrius del poder real ja havia decidit, o si més no ja decidiria per ells.
El Damiano se sent igual que l'Hug enfrontant-se als llapis de colors. En un tram de la seua malaltia s'aficionà acolorir papers pautats, passava les estones entretenint-se esborronant fulls, mantenint la ment lluny de preocupants extraviaments; tot just feia poc que havia superat el temps dels bucles turmentosos, dels quals no se'n podia sortir sense ajuda, en aquelles hores el seu gran amic Mamert li va ser de gran servei. Actualment el vell Examinador seu davant de la taula amb els papers i els tints preparats, però és incapaç de moure un dit, se'ls mira, se'ls mira, pot estar-s'hi una estonada esperant que algú el rescati, i quan això succeís li costa un gran esforç aixecar-se. 

 

dilluns, 24 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (18)

               El pare Hug de la mà del Serafí, al costat dret el nou Examinador. El Serafí saluda a molta gent tot passejant pels carrers de darrere del centre, prop de la Casa d'Aigües i el que denominen les Cases Velles, que no són les primeres que es van construir, però sí les que han resistit amb esveltesa durant més temps. Tot el que diríem el centre, és molt més nou, tampoc recent. Són tan abundants les salutacions, que fins que no s'allunyen una mica de la zona no poden iniciar una conversa, a tant a un com a l'altre els hi agrada conversar mentre passegen, si no sortirien a passejar en solitari. Reprimint-se les inquietuds, durant el trajecte fins a casa i com si no en tingués prou, el Damiano ha de suportar tota mena de comentaris del seu acompanyant sobre la relació a tres bandes que l'Eumir els hi ha confiat. Sols quan ja són just a la porta li va fer esment de l'assumpte de la massatgista. La resposta és un sobri: ja l'hi comentaré.
Les jornades sumeixen al Damiano en una monotonia sens fi. Una persona com ell, a qui no li és pas excessivament molest, triga a apercebre-se'n. El paio més parsimoniós que es pugui trobar a cap de la serra, però fins i tot a ell se li està fent insuportable. No veu l'hora que arribi la caminada amb l'Hug i el Serafí, ara amb el fred han avançat l'horari. L'Eumir l'altre dia es va escapar i el van anar cercar més lluny del cementiri, pel senderó que remunta pels esglaons i finalment va a buscar la carena que cresteja a l'esquerra de la vall. No va marxar gaire lluny, després de les esglaonades es va esgotar i el van trobar assegut, sense forces per donar dos passades seguides, ara romandrà uns quants dies reposant, sense moure's de casa.
Amb la repetició dels trajectes, al Serafí li minva la capacitat d'innovar en la seua vocació de cicerone. L'orgull cívic es desvia vers un desassossec, que irremeiablement aflora per aquesta època de l'any, que contràriament són els mesos que resten aïllats, sense possibilitats d'emigrar. Comença com unes simples apreciacions, i amb la concatenació dels passejos, pren una embranzida difícil de manllevar pel nouvingut. El Serafí li demana cada tarda amb més puixança per la vida a la vall d'on prové. Queda un xic contrariat en confessar-li que mai ha sortit de la seua vall. Per no decebre'l, recercant a la seua memòria extrau records de converses amb amics de l'estranger, la veritat és que sols en té un i fa molt de temps que no el veu. El nom d'Enric és l'únic que li ve present per associar-lo al mot amic.


Pau Riba - "Crida'm"



dilluns, 17 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (17)

--Sí, estic totalment d'acord. --El Damiano té la ment col·lapsada per postures triangulars, reconeix que no pot continuar així, entre una cosa i l'altra s'ha anat descuidant. Quan arribin a casa parlarà directament amb el Serafí, recorda la senyora i els massatges que li va esmentar, seran un bon punt de partida.
--Crec que amb el Damiano podem estar tranquils, no és dels que els hi estiri massa la cigala. Amb el temps que portes aquí i que jo sàpiga... i veig que continues tan serè.
--Si, si, més seré que mai. --El Damiano és un element que a ulls estranys, ratlla del qualificatiu d'asexuat. A poquíssimes persones es confia, la insistència del Serafí l'està començant a molestar.
--Jo et podria presentar més d'una, si vol...
--Del cercle del Prudenci?
--No, d'allí no en trauríem gran cosa, a menys que t'agradin les dones, podríem dir  poc afavorides? Perquè ja ho deus de saber: d'una lletja només es pot esperar amigues lletges.
--Home...
--No fotis, per això n'estaves tant d'atent.
--No tampoc, vull dir que tampoc puc triar massa, jo no sóc pas un figurí, em conformo de seguida.
--No importa, l'important és la parola, saber engalipar-les, si ho saps fer com cal no en tindràs mai de problemes, sinó que t'ho expliqui el Serafí que n'és un mestre.
--Molts cops el que costa és des-engalipar-les.
--Tu no t'has de menysprear mai pel tu cos, ara una altra cosa és que t'excitin aquest tipus de dones, llavors noi: tot teu. --Per sort pel Damiano, s'atansen a casa de l'Eumir; també l'estava fatigant. Entre les imatges tridimensionals i la persistència final de l'Eumir, porta el cap bastant carregadet, ara, amb l'estona que trigaran fins a casa, procurarà fer net, i endegar la conversa que l'interessa amb el Serafí.
S'acomiaden, mai queden per l'endemà, l'Eumir és un malat que no exerceix, continua pensant que demà s'aixecarà, sortirà de casa i podrà anar-se'n on li roti. Té els seus llocs predilectes i fa molt que no els freqüenta. El pobre encara creu que algun dia hi tornarà.

 

divendres, 14 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (16)

              --La paia li va presentar a la Gilda, i el Prudenci, que en un principi no la podia ni veure, més que res perquè la veia com un incordi sempre adjunt a la seua enamorada, llavors el carallot per no renunciar al seu amor, doncs vinga tu, fot-li fort que fa baixada.
--Però també s'hauria de comptar amb l'opinió de la Gilda.
--Ella està boixa per la Leo, fa el que ella li digui, i si de pas té la mínima opció de fer-se-la, a bodes em convides, ella està encantada de la vida.
--Doncs aquesta relació triangular deu de ser tota una festa.
--No ho saps prou bé, sobretot per la Gilda, que deu ser la dona més cofoia del poble.
--I ella no li ha fet cap lleig al teu fill?
--Què dius!, el bé que s'ho passa, i el pitjor que ell també li ha trobat el punt, crec que de les tres puntes del triangle, aquestes dos són les que més arronsen.
--T'ho ha dit el Prudenci?
--Sí, m'ha confessat que quan va a casa de la Gilda, que és el punt de trobada sexual que va exigir la Leo, per cerciorar-se de la presència de la seua còmplice; no se la sap llarga ni res: follar sí, però a casa dels altres. Doncs el que et deia: que no li sap gaire greu que la Leo no hi sigui, o que faci tard, tots dos engeguen els motors sense escalfament ni res, es veu que és veure's i ja està.
--Encara tindràs una jove dedicada al subministrament.-- El Serafí se'n fot.
--Que va! Aquestes coses duren el que duren i el fregament continuat, esgota encara amb més rapidesa els terminis de l'enamorament convencional. El que passa, també, és que acostuma a acabar malament.
--La tal Leo és molt llesta. --Conclou el Damiano.
--Ja ho pots ben dir! Quan tot hagi passat, ella continuarà la seua vida com si res, tan tranquil·la, se'n sortirà amb total impunitat, gaudint de l'amistat incondicional de la Gilda, que a més a més sentirà una desagradable sensació de culpabilitat, en canvi el meu nano se sentirà buit, brut i poc després desolat.
--No me l'acabo de figurar a aquesta Leo.
--Jo perquè me la va presenta un dia el meu fill, crec que em va dir que treballa als conreus, és més gran que ell, ni tan sols van fer junts els estudis, no sé pas com la va conèixer. --Al Damiano, que porta unes setmanes al poble, encara hi ha moltes coses que el sorprenen, com que en una societat tan tancada hi hagi gent que no es conegui. No ho sap exactament, però no creu que arribin al mig miler de persones. Se'n guardarà molt comentar-ho, sempre que ha qüestionat alguna cosa al respecte li han sortit amb caixes destemprades.
--Però el teu fill viu encara a casa seua?
--Sí, cadascú al seu corral.
--Així tampoc serà tant greu, quan s'acabi l'escalfament no caldrà que comencin a bellugar palets amunt i avall, ni a despenjar quadres i buidar armaris. A mi la cosa que més em fot de les ruptures, és haver de començar a reorganitzar-te la vida de nou, potser per això admiro la teua relació Eumir.
--L'estabilitat és molt important.
--I tant, i més amb feines com la teua o com la del meu pare.
--No pots anar pas perdent el temps, si tens la vida sentimental arranjadeta, ja tens molt de guanyat. No sé si el Damiano sap el que vull dir?


dilluns, 10 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (15)


--I perquè dius que li va fer passar tan fotudes.
--Perquè a la paia ja li agrada el meu fill, però es veu que per a poc més d'unes estones no li interessa, com si ella pogués triar?, què el meu xicot és un noi molt ben plantat!
--Ja, a més a més li posa impediment.
--Clar, i és que el fill és dels que quan fiquen la banya no la trauen, malament rai!
--Raó de més.
--És que sembla que ho sàpiguen.
--No hi tinguis cap dubte. --Els quatre personatges enfilen el camí de tornada a la porta de Ponent. Havent sortit per les Esfinxs, voltant, voltant, entraran de nou per Ponent, que és el la portalada de més recent construcció. Polèmica en un principi, per l'excés de formigó, predominat davant la pedra. Actualment, amb el formigó ocult rere la vegetació, s'ha transmutat en una composició molt reeixida, obra magna de la generació precedent al Serafí, sense estridències, d'una senzillesa francament meravellosa.
--Havies comentat que el teu fill encara no se n'ha sortit? --Al nou Examinador l'apassionen les històries, no li agrada gens quedar-se a mitges.
--No, no, encara n'està d'emmerdat.
--Així sí que va ser fort.
--Ja ho pots dir. Però és per ella... la paia el va ben ensarronar. És cert que ell hi va insistir fins a fer-se més que pesat, però ella no havia d'implicar-hi altres persones. Una persona ha de saber que fer, i en el seu cas hagués hagut de refusar al meu fill, i no ficar ningú pel mig. Ell hauria patit uns quants dies i punt, com a màxim els tres mesos de rigor, després a una altra cosa. Així ha sigut sempre.
--No ho acabo d'entendre.
--Sí home, sí. La paia en veure que no podia desempallegar-se, li va dir que si volia alguna cosa amb ella devia incloure a la seua amiga Gilda, que si ella és lletxa, la Gilda no diguem, que per això sempre van juntes: comparada amb l'altra la Leo és la guapa.
--Incloure del tot?
--Oi tant! Del tot i més.
--Aquesta Gilda és la que treballa en el magatzem de manteniment?
--La mateixa.
--Doncs sí que sé qui és.
--És lletxa o no és lletxa?
--Home, no hi havia pensat mai, ni m'havia passat pel cap demanar-li una cita.
--És natural, ni tu ni a ningú.
--Home no se sap mai, diuen que tot es despatxa.
--Si home, a pes!
--I el seu xicot ho va acceptar?
--Oi tant, ell endavant les atxes, si li hagués ficat un monstre pelut, també s'ho hauria empassat, no veus que està enconyat!
--Sí, sí...



divendres, 7 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (14)

               --No ho diguis això, l'enamorament, més que un bé és un mal. Jo ben bé que sempre als meus fills així els hi haig explicat. A sa mare i a mi ens suporta la constància, no pas l'amor i molt menys l'enamorament. Constància i tolerància, l'enamorament és tot el contrari: rauxa i caprici. Però el jovent no escolta, ara jo no em puc pas queixar dels meus fills, de cap.
--Prou bé que ho pots dir, tots són bona gent.
--Sí, però en una cosa vaig fallar, bé, segur que vaig fallar amb moltes altres, però en una, segur, i va ser amb el petit, amb el Prudenci. Ell em va venir a consultar, em va dir: “Pare, creus que la Leo és una bona noia?” I jo vaig pensar entre mi: mau, aquest no et vol demanar si la Leo és una bona noia, ell vol el meu vist i plau, i si el vol, és que n'està enamorat fins al moll de l'os, si només se la volgués fer, no m'ho demanaria pas, no, prou bé que el conec.
--I tu què li vas dir?
--Home estava clar, la Leo no és una noia especialment agraciada, així que vaig pensar que la cosa era greu i per molt que jo l'aconsellés, ell, difícilment em faria cas. Vaig optar per la moderació, esperant que el seu esverament passés, que aquesta també és una: per sort l'enamorament té data de caducitat.
--I va resultar?
--No, ans el contrari. Aleshores vaig intentar reaccionar, sense oposar-me, només recordant-li els fonaments amb què l'hem educat, insistint en les conseqüències nefastes d'un pensament enterbolit pels efectes de l'enamorament. Però ni així, ell tossut que tossut s'hi va fotre de cap.
--I com li va anar?
--Malament, molt malament, encara ara no se n'ha pogut sortir. Ell s'ha sincerat amb mi, això sí que ho té, ell ve i em parla del que li passa, cap dels altres fills m'explica res, suposo que són més amarats, o és que no han caigut de quatre grapes a les trampes d'aquest encanteri. Ara al pobre li ha fet passar de tots els colors. La Leo dels trons, és una bona peça, amb lo poca cosa que és. La meua dona de jove era un tros de dona, de les que no te les acabes, aquesta Leo amb un parell de mitjos esguards en tens prou.


dilluns, 3 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (13)


              Des de fa uns dies el Damiano s'afegeix a les rutes vespertines dels Serafins, pare i fill. Ja no suportava més l'anxovament que li carrega el cap a mitja tarda. No trobarà millor guia per explicar-li la vida i miracles de cada cantonada, de cada pedra tallada, de jardineres i cóms. El Serafí es deleix, s'esplaia, ja pensa cada dia una ruta diferent per visitar aquest o aquell indret. Darrerament també se'ls hi presenta l'Eumir. A vegades l'han de retenir, si no se'ls hi escapoleix, amb les ànsies que encara el dominen per caminar. Fan el que sigui per entretindre'l i mantenir-lo amb ells. Com Anotador, no hi ha ningú que conegui millor on es desen les veritables substàncies que impregnen els carrers, llàstima que no sempre en vulgui parlar. Quan van els quatre junts, és l'Eumir qui té el protagonisme, ell va inserint comentaris a la conversa, fins que es decanta per posar el gruix de les seues intervencions vers un tema que a poc a poc es va fent principal. El pare del Serafí ja no s'aixeca tant a la nit, la infusió que li van preparar a l'herboristeria li va la mar de bé. Tampoc crida tant com abans, encara que això li atribueix al seu deteriorament, la lenta pèrdua de forces cada cop més evident. De totes maneres ara pot descansar a les nits i tenir el cap un xic més esclarit al matí. El passeig no és del gust de l'Eumir, que acaba queixant-se de què aquest no és el seu ritme, argumenta que cadascú té el seu, amenaça per marxar tot sol, comentant que fa molt temps que no ha estat a les cadolles fondes. El Damiano desconeix on són, però el Serafí conscient del perill de la seua llunyania (vall avall, després cal creuar a la dreta pel coll més favorable i continuar davallant una bona estona. Una excursió d'una tarda d'estiu, que és el que fa la canalla per anar-se'n a banyar, a hores d'ara només els pescadors hi trobaries, ni això, perquè deuen ser molt més avall, o pot ser que hagin anat a pescar al torrent bessó), fa els possibles per capgirar les intencions de l'Eumir.
De primeres no l'escolta, ni respon a les preguntes sobre l'estat de la seua dona o dels seus fills. Només reacciona quan esmenta la vida en parella del vell Anotador, gens comuna en aquesta seua societat. Els comentaris se li escapen, per poc reflexionats, sobre l'enamorament perdurable. El Damiano escolta atent, el pare Examinador capcot, continua de la mà del Serafí satisfet.