Les jornades sumeixen al
Damiano en una monotonia sens fi. Una persona com ell, a qui no li és
pas excessivament molest, triga a apercebre-se'n. El paio més
parsimoniós que es pugui trobar a cap de la serra, però fins i tot
a ell se li està fent insuportable. No veu l'hora que arribi la
caminada amb l'Hug i el Serafí, ara amb el fred han avançat
l'horari. L'Eumir l'altre dia es va escapar i el van anar cercar més
lluny del cementiri, pel senderó que remunta pels esglaons i
finalment va a buscar la carena que cresteja a l'esquerra de la vall.
No va marxar gaire lluny, després de les esglaonades es va esgotar i
el van trobar assegut, sense forces per donar dos passades seguides,
ara romandrà uns quants dies reposant, sense moure's de casa.
Amb la repetició dels
trajectes, al Serafí li minva la capacitat d'innovar en la seua
vocació de cicerone. L'orgull cívic es desvia vers un desassossec,
que irremeiablement aflora per aquesta època de l'any, que
contràriament són els mesos que resten aïllats, sense
possibilitats d'emigrar. Comença com unes simples apreciacions, i
amb la concatenació dels passejos, pren una embranzida difícil de
manllevar pel nouvingut. El Serafí li demana cada tarda amb més
puixança per la vida a la vall d'on prové. Queda un xic contrariat
en confessar-li que mai ha sortit de la seua vall. Per no decebre'l,
recercant a la seua memòria extrau records de converses amb amics
de l'estranger, la veritat és que sols en té un i fa molt de temps
que no el veu. El nom d'Enric és l'únic que li ve present per
associar-lo al mot amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada