dijous, 29 de desembre del 2011

Llardaneta.

Koba Alta d'Espigantosa, entrada. (Foto Quim Abadia)

 Van ser uns pocs anys, en els que quantitat de caps de setmana d'aquells memorables estius, els reservàvem per gaudir de la nostra zona de Pirineu.

Darrer tram de la pujada a la Koba Alta d'Espigantosa.
Sempre vam tenir certa inclinació per la vall de l'Ésera, potser per lo bé que ens ho vam passar de jovenots a la vall de Literola. Vam desfilar força temps per la vall d'Estos, albirant les seues possibilitats, també la petita Clot de Chil, els contraforts del Perdiguero, Chia, l'Aigueta, Bardamina, Barbarisa... i deprès de tant insistir vam regressar a Eriste. Anys abans ja ens hi havíem atansat, fins i tot vam coincidir amb uns companys de Sabadell que estaven treballant uns forats pel Forcau.
Les cordes fixes.
                Era un cap de setmana de festa major a Benasc (1.995), nosaltres vam pujar per fer un cop d'ull a una boca penjada sobre la cascada d'Espigantosa, potser era un objectiu poc atractiu, però no devíem de tenir res més que fer i servia d'excel·lent excusa per tornar a Eriste. Després va resultar que l'evident boca ja havia estat visitada pels companys de Sabadell, encara que aquell dia trescant per aquella cresta emboscada, vam divisar molt més amunt una altra boca penjada. De seguida aquella gran boca va passar a ser el nostre objectiu. Primer la vam localitzar fen cap des de el refugi Angel Orus, evitant-nos així la costeruda vall d'Espigantosa.
    Un cop al seu peu, vam veure que altres boques tatxonaven la paret a diferents nivells. A les primeres hi vam accedir escalant, cavitats sense més importància, però la que nosaltres ens interessava estava més alta i un dia farts de perdre el temps, vam decidir anar-la a buscar des de dalt. Calia que un company ens guies des de l'altra banda de la vall. La quietud d'aquest recòndit indret, a més a més del profund eco, que rebota persistentment per tota la fondalada i t'empetiteix tant com la figura del teu company, que per fer-se notar ha pujat sobre a la roca més gran que hi ha a la carena del davant, ens van ajudar molt a encarar el rapel.
El rapel d'accés ja encarat per sobre la boca de la Koba.
El pas de l'Excalibur, per l'altra banda, un
 cop obert.
Primers atacs al pas de l'Excalibur, de la
Koba Alta d'Espigantosa


























  
La galeria corre al nostre davant.
(Foto: Quim Abadia)
       La boca de la cavitat va resultar molt més admirable del què ens podíem imaginar. Ens acollia en una portalada sobre una balconada,  protegint-nos de l'esbalç, convidant-nos a penetrar per una còmoda i ventilada galeria, accedint de seguida a una sala remuntant que ens duia a un sonor passatge clos per un important procés reconstructiu. Tota la corrent d'aire que contenien les amplies galeries de la Koba s'escolava per un espai per on no hi passava un puny. A partir de llavors vam dedicar tots els esforços a obrir el pas, discorrin la forma més efectiva d'atacar-lo, la continuació era evident. Vam comprar un trepant al que vam pontejar per connectar-li una bateria més potent, ja què el ciment expansiu requereix d'una bon orifici per a que treballi. No obstant el ciment té algunes limitacions, sobretot si tens la mala sort de què plogui amb ganes recent posat, les filtracions impediran l'assecatge, per tant el seu efecte serà minso. Tampoc el micros amb la calcita són gaire resolutius. 
Una vegada tot ben estovat, lo més efectiu va ser desbrossar el forat amb la mateixa broca, reforçat amb tocs de llapis i el ròtring (l'Excalibur). El trepant el vam acabar alimentant amb una bateria de cotxe, que passejàvem a l'esquena amunt i avall, allí va començar la col·laboració amb el refugi, on ens la carregaven d'una setmana per l'altra.                                              
Per fi superem el pas i la galeria corre davant nostre, fins que poc deprès d'un ressalt ascendent, s'estreny just topar amb un tap de blocs, que degudament obert ens porta una nova desobstrucció, iniciada, però no acabada (cal una logística amb un mínim de personal).   
La cubeta de Llardaneta, desguassant a l'engolidor, amb la multitud d'esfondraments que el desglaç descobreix.
Amb els anys vam conformar un rutina que consistia en sortir de Lleida divendres al tard, parar a sopar a Graus, fer una copa a Benasc, bivac, esmorzar al refugi i després començar a preparar el material per continuar fins la zona que tocava aquell cap de setmana. El mateix avançament de l'estiu ens marcava la cota d'alçada. Les prospeccions per les parts altes de la vall d'Eriste, vers al llac de Llardaneta, van ser prou fructíferes. Suposo que ens afavorí el progressiu minvament de les congestes. Cada cop anàvem pujant més, del llac de Llardaneta (2.690m.) i voltants fins al 2.975m, i potser caldria prospeccionar més amunt direcció al Tucón Royo i seguir la cresta, cosa que quedar per fer.


El campament de Llardaneta, normalment n'hi havia prou amb una tenda. Un cop van tenir convidats i van plantar dos botigues. Va ser la gran nit de les tempestes consecutives, una va quedar destrossada i la de la foto tocada per sempre.
Ll-!7 a ran dels 3.000m., just a sota del Diente Royo. La imatge és de setembre de 1.997, pocs setembres després desapareixeria l'important congesta que cobria la boca.
Remuntant cap a la zona més elevada, per baix el Llac de Llardaneta .         
El Jaume i el Jordi al Ll-17
Llavors s'acompleix aquella situació en què poc a poc el barbar personatge, sobrevé coreligionari amb el paisatge, col·lega dels paletes que amplien el refugi, de les cuineres, incorporat al rocam, unit a l'oratge (malgrat les tempestes el maltractin), reconeix els sabors i els gustos dels contorns, les olors devoradors de la calcaria, de la terra, dels “neveros”...  esdevé devot dels reflexes de les aigües turqueses del llac, admirador del silenci i llavors ja ni els isards s'espanten al seu pas, al sorprendre'l remuntant tarteres carregat com un ruc. 

Tomba el sol, davalla la temperatura, la figura es protegeix amb un forro i una gorra de llana. No sap perquè, però no pot deixar de somriure, mentre prepara el sopar prop de la tenda envoltat dels companys.



Ll-27, una petita surgència, sota de l'esglaó del Forau la Neu.
La Carme preparant melo amb pernil, menú habitual diumenge a la tarda, poc abans recollir, muntar portadores i baixar.


Burxant a l'engolidor de Llardaneta.
 Sabut és que la memòria destria els records que més li plauen. Rellegint les memòries de campanya, a un li venen una munió de sensacions que brollen en qualsevol exploració. De la decepció i la impotència, vas a l'esperança i l'entusiasme, per tornar a l'escepticisme i així contínuament. A la fi la sensació de no poder acabar les coses, a faltar d'un bri. Les boques de cavitats per explorar són vives i es modifiquen amb el pas dels hiverns, tan com les vores de l'engolidor de Llardaneta que es modelen any rere any. 
Els anys passaven i el grup d'exploradors era sempre el mateix, potser no vam saber crear expectatives o fer partícips a més gent de les nostres exploracions, encara que ho vam intentar, mal que no amb la suficient vehemència. A la fi el temps amb les seues fatalitats ens va escapçar.
A partir de l'any 2.001, davant de noves troballes i de incògnites pendents, la falta de companys era descoratjadora.
Els anys següents, fins al 2.005, les sortides eren testimonials i solitàries, més que res per comprovar el progressiu retrocés de les congestes i prospeccionar les zones més allunyades.
La cresta de las Espadas, el Posets a la dreta, el Diente Royo després del Collat de d'Eriste a l'altra costat, l'Espadas al mig rere el núvol. La Boca el Ll-21, una cavitat per resoldre. En primer pla les calcàries metamòrfiques .
   Pujes tants cops, que la ment se't distrau cercant altres orientacions, i quan te'n vens a adonar ja hi ets. Combinàvem el privilegi de fer espeleo a Pirineu, conviure en alçada, amb les dificultats intrínseques per continuar les exploracions. Endinsats en el paisatge, saltant de vall en vall, recorren crestes, colls i fondalades, remuntant vessants. Els nous desafiaments et fan ballar el cap tota la setmana desitjant tornar a pujar-hi tan aviat sigui. 

                    (Fotos: Jordi Boldú, Carme Pedrol, Jaume Pedrós, Lluís Pérez.)
                         Bibliografia: GRALLERA.5 (1.999). - GRALLERA.6 (2.006)


(Foto: Quim Abadia)

dimarts, 27 de desembre del 2011

A.C.J.----- CINC (cinquè)


Controvèrsies: la distribució dels talents, el repartiment de la riquesa o la loteria de les malalties implícites, que es desfilen com nilons del codi genètic. Tot plegat desvetlla la pregunta: L’home és mesquí per naturalesa i després es va purificant per condicionaments kàrmics o pel contrari és una elecció del present amb una supeditada e imprecisa variabilitat? Una conclusió inapel·lablement acceptada afirma que les persones roines, per raons obvies, són més fàcils de controlar. De tal manera que el Poder Econòmic mareja la perdiu incitant la cobdícia, premiant amb tinya el comportament mesquinament honorable. Reconduint la col·lectivitat, cercant uns beneficis a superar exercici rere exercici. Confrontant als súbdits en petites distraccions amb la veritable finalitat d’aixecar una mica la tapa de la cassola, per a què el mercat se senti suficientment airejat; són tan fàcils d’enemistar, no se suporten en la vanitat. Simplicitats, com efectuar de manera diferent les rutines higièniques, ja els enerva, no ho poden sofrir! En circumscriure la vida, el fonamental esdevé únic i la matèria sotmet a l’esperit. El decés del sr. Ibrahim no malmetrà el bon funcionament de la família. Un cadàver en un estat acceptable, té l’avantatge d’una ràpida congelació abans de ser traslladat a un Departament amb conveni de bescanvi, completant un lot que serà tractat al punt de destí. Els Departaments tenen autonomia per utilitzar els enviaments a conveniència. Els fills rebran del Ministeri una afectuosa carta de condol-agraiment-salutació. Un procediment acurat i directe, prescindint de traves intermèdies i destorbs burocràtics innecessaris.
Polèmica relativa a la creativitat assignada a la llibertat: En disposició de lliure albir, els creadors han establert uns dispositius de peatge amb una penalització arbitraria. Nosa engalanada, res sona negat. Estudiada la mesquinera monotemáticament per un dels col·legues, diferenciava una partició d’origen (amb total franquesa: és el punt on em vaig quedar prescindint de les conjectures posteriors). La potencialitat podria ser autòctona o al·lòctona. A la primera es llegia: avarícia, egoisme, obscuritats en l’inconscient, enveja i limitacions psíquiques. La segona voltejava pel poder, sotmetre, manar, decidir destins no propis i replegament de béns. El treball era tan llarg com tediós, l’anava esborrant directament tal com el copiava, però al final sortia de nou la docilitat i la cúpula de la por, així mateix considerant-la un eficaç antídot versus la violència. Res no sorprèn a la Cúpula de la Junta, una pacient qualitat deglutinadora aconsegueix la descomposició de la més mínima predisposició revolucionaria, fins arribar a la seua completa assimilació. Únicament el control de l’ànima fosca, arraconada a les gavetes del mal, que tots els humans posseeixen en un primigeni estat, reprimit, però latent, excitable a estímuls reactius unipersonals, inquieta la Cúpula. Un desencadenament violent mai pot ser totalment ordenat, la ràbia deslliga el furor i és l’inici de la catàstrofe.

Jacobo Labastida és un jovenot al que li han crescut abans el nas i les extremitats que la resta del cos. La germana, un any més petita, té l’habitació plena de nines repenjades en prestatgeries metàl·liques, asimètricament instal·lades. Mama Mila descansa al costat del cos pudorós del seu marit, dins d'un llit nou al que no està massa acostumada. Les primeres setmanes li costava agafar el son, actualment no pateix d’incomoditat i pot prendre cura de la petita nena que té persistentment al seu càrrec, n’està molt d‘ella, malgrat l’aflicció que l’instiga la insatisfacció de no estar mai completament segura de si la té prou ben cuidada.
Jacobo Labastida sent una inclinació primaveral per la joveneta Roser Asunción Marbach. El malaltís zel pels hàbits de la senyoreta, frega amb les adients barreres que m’impedeixen informa dels assumptes privats o confidencials dels residents. La menuda estudia en un col·legi que els seus tiets regenten al sector Tras la Colina. Ell s’instrueix, com la majoria d’adolescents de la urbanització, al Liceu Marco Polo. Els dies de festa escolar la senyoreta parteix en excursions recreatives; immens desassossec apura al Jacobo les immediates Festes de Maig: l’estimada li desapareixerà víctima de l’irrefrenable voluntat paterna, d’omplir la vida de la filleta d’activitats socioculturals. Llavors no coincidiran els matins per les llambordes del camí de l’esperança (ridícula imatge collita del Jacobo), amb reiteració, ell, tant sols albira els cabells castanys lleugerament ondulats a les puntes, cobrin la jaqueta blau pàl·lid, sobre un vestidet harmoniosament voladís. Apuntaré si més no, la confirmació dels rituals onanistes de Jacobo Labastida: aquests no impliquen ni tangencialment l’ànsia de la seua ànima. La protagonista de l’actual temporada és una actriu d’origen balona, famosa pel seu paper en un serial per adults, amb molt d’èxit en les aplicacions subjectives baronívoles d’edats contrastades, en canvi de minsa cotització en les mateixes aplicacions femenines. No fa pas tant temps l’elegida era una presentadora de musicals, fon. Caldria saber si per una mala fortuna, al Jacobo li advingué una fatalitat, a qui faria beneficiari de les seues propietats?

dimarts, 20 de desembre del 2011

A.C.J. -----CINC (quart).

La taula número set de la cafeteria l’ocupen mestresses per compartir vivències, alguns homes i són invitats, però no repeteixen. La colla de la Maria ocupen la mateixa taula, però al menjador a l’hora de dinar. Com mengen soles, contertulien abans de retirar-se a reposar, hi ha un parell de senyores que fan doblet. Altres per exemple la Sra. Mila del Bbc les critica obertament en privat, no entén com poden estar-se hores senceres sense fer res; ella va de bòlit tot el dia, entre la cuina, el mercat, la neteja (no està inscrita en el servei de neteges), no s’ho acaba. Tampoc li agraden els veïns de baix, dos solterassos que la família benestant ha decidit aparcar allí com qui abandona un component espatllat. El Luján i el Quiles viuen de rendes (les de la seua mare), per qüestions impositives el conjunt familiar ha renunciat a la R.E.N.. Són dos personatges complicats assidus al Dispensari, a un el porta el Dr. Lapettri i a l’altre, la jove i reeixida Dra. Aguado (de minsa eficàcia real). Els entrebancs van implícits amb ells, també la particular incapacitat a sortir-se’n en els quefers diaris. Amb l’habitant de la planta baixa, Sr. Alexei, manté una relació espontània, incomprensible d’altra banda, per un costum extravagant de tatxonar la numeració obsoleta del calendari de paper, penjant d’una de les parets de la cuina (el seu indret preferit), endemés de porta'l endarrerit, per no mencionar el rellotge d’agulles vermelles. Potser serà perquè aquest no viu de la parsimoniosa venda dels terrenys a la costa, heretats d’un besavi mort. Apart d’això, el seu habitatge blanc ivori és obert i espaiós, amb molt pocs mobles o estris que dificultin l’habitabilitat i la il·luminació natural. El jardinet ni és ostentós ni massa fred, tractant-se d’un mascle solitari. Els cabells de la Maria no camuflen els reclams sexuals, una estratègia de confusió freqüent en altres femelles de l’espècie, que ha despistat als mascles, fins al punt d’oblidar l’hàbit de la lectura i interpretació d’uns senyals prou clars. Efecte conscient de les femelles, potenciant amb colorants a l’estil dels llavis, als pòmuls, als ulls o a la regatera, uns atractius de vegades uns xics lànguids. Al sr. Anselm no li cal prendre cap curset d’alfabetització, ell està en durable disposició. Temàtica favorita sobre la taula set, superant en minuts dedicats a les femelles del Abb, és la gran família nord-oriental. Uns actes peculiars, l’estil de vida o el tarannà diferencial, disgusten a moltes de les senyores, veient-se en l’obligació de preservar una indiscutible dignitat en la nostra ben ponderada urbanització.

Es diu que la família del Bbc passava una mala temporada des de què havien enterrat a l’avia. Els fills, en l’edat de créixer, la trobaven molt a faltar. Un dia va tornar a casa. Atansant-se els primers Nadals sense ella, va obrir el cancell del nínxol i es presentà a la llar per alegria dels més joves i desconcert del matrimoni. La senyora es trobava la mar de bé, una altra vegada amb els seus, compartint els àpats, alegrant l’entorn familiar i restava segura i tranquil·la en la nova situació, lliure de patir qualsevol inquietud pel final de la seua existència. Clar, el sentit de l’humor se li havia transformat, escapant-se-li suggeriments divertits al seu fill, com aquell de què s’anessin preparant un forat al cementiri, altament sol·licitats segons ella, davant una, Deu no ho vulgui, eventualitat; tenint en compte la seua edat caldria fer un pensament. Els prevenia per l’avenir i les dificultats de no disposar un espai adequat pel traspàs, es veu que n'hi havia de preferents i tot. La tessitura esdevindria quotidiana, la mateixa rutina suscità primer la molèstia i després les queixes dels caps de família. La cosa va anar de tal forma que es convertí pràcticament en la seua única font de comunicació. El pare li deia a la mare:--Ves tu que no fa res a la casa, menja com una lladra i encara té el mal gust de fotre’ns la mort als morros cada, dos per tres amb les seues manies, de què hem de preparar-nos, perquè no ens agafi amb els pixats al ventre, ja està bé tu, ja està bé...-- La mare assentia i així anaven xerrant, al començament a soles, mes tard amb prepotència davant de la canalla i tot. Al final es van quedar sense conversa, perquè la iaia se’n va anar i els petits ja campaven sols.

dimarts, 13 de desembre del 2011

A.C.J.-----CINC (tercer)


















--Pometa?
--Sí, Genevieve.
--Em pots dir com estar el Víking, el carallot del Vicent s’ha col·locat les orelleres i no se les traurà fins que li surti fum pels pocs cabells que li queden, i que cony, aquesta nit encara tinc corda per força estona.
--Doncs al Víking Club en aquests moments hi ha vint-i-tres persones, l’orquestra toca un acurat repertori, quatre parelles madures ballen a la pista. T’interessa alguna dada més?
-- No cal, ja veig que no és precisament un “despiporre”. I els clubs de les urbanitzacions de la vora, com estan? Quin és el que es troba més animat?
--En un radi de cinc quilòmetres el Magnòlia Bar, és el que en aquests moments aixopluga més persones, setanta-dos i ara cotitzen sis més. La mitja d’edat continua sent alta, el saló d’Alabastre és ocupat en un quaranta per cent, en el saló Medinaceli l’orquestra acompanya als dansaires, divuit, amb cançons prèviament sol·licitades.
--Si l‘emperifollat Magnòlia és el millor, val més anar a llogar cadires. Va Pometa, tu saps on podria fer cap? Tinc ganes d’una mica de diversió.
-- Jo Genevieve et recomanaria el Mediterranée, a la Corniche. El restaurant té una ocupació del trenta-un per cent, a la gran terrassa de la riba en aquests moments hi ha tres taules lliures. El vuitanta per cent dels congregats són solters. A la platja-pista de vora el riu hi ha un nombre indeterminat de persones d’edats variades ballant i nedant. Si, desitges estic en disposició de reservar-te una taula prop de la barana, entre les dos escalinates principals, de còmode accés tant a la riba com a la pista central.
--Perfecte Pometa, reserva la taula per a mi i les nenes. Que ho apuntin al Crèdit Natalici.
--El sr. Vicent anirà també amb vosaltres? Personalment crec que li faria bé distraure’s, el veig un tant capficat darrerament.
--No que va! ell ja deu d’estar en un altre món, avui m’ha dit que es vol comprar la versió ampliada o renovada o ves a saber tu que, del Testament Hitita, jo li haig dit que faci el que vulgui amb els seus quartos, però que no conti amb el meu sou per pagar despeses extraordinàries, que vigili una miqueta, tu!
--Molt assenyat per la teua part Genevieve.
--No, si és un tros de pa, el que passa és que de tant en tan se’l ha de ficar a ratlla, si al final li acabaré regalant jo mateixa. Nenes, voleu vindre amb la mare a fer un vol per la Corniche?
Sandrine: -- Anem de festa o de passeig, mama?
Genevieve:--De festa, a ballar al Mediterranée, les dones de casa surten de farra aquesta nit.
Severine:--Mama, en comptes d’anar a la Corniche podríem anar al Sun Ra que és per on ara para tothom.
Genevieve:--Però nena, si t’hi estàs allí a totes hores, canvia una mica filla! Escolteu teniu mig hora per arreglar-vos, el Pometa ja ens guarda una taula de les millors. Aquesta és una de les famoses sortides salvatges de les femelles Piulats!
Severine:-- Mig hora només, tu no hi toques mama. Si sol per pent... -- tancant la porta de l’habitació, el guarda-roba permanentment obert, a l’igual que la pantalla, la finestra tapada per la cortina groga a trossos fúcsies d’inspiració solar. Perfum dolç camufla l’ansietat. Sobre el sòl aiguamarina: sabates, calcetes, mitges, forquilles, pintures abandonades.
Sandrine:--Jo quasi estic, no més haig de buscar les sabates negres, aquelles que no es posa mai la Graciela, que em faran joc amb la faldilleta blanqui-negra de la Seve.
Genevieve:--Molt bé carinyo. Graciela com vas? Ficat ben guapa nena, vesteix-te com una autentica guerrera, amb lo mona que ets i sempre vas de qualsevol manera.
Graciela:--Mama podríem convidar a l‘Iris a vindre amb nosaltres.
Genevieve.--Perfecte, però que es donegi pressa i que ens esperi a la sortida principal.
Sandrine:--Perquè la Graciela pot convidar a una amiga i nosaltres no?
Genevieve:-- No et queixis tan Sandri, dona gracies de què et deixem vindre, quasi no tens l’edat, i de faves amb ta germaneta ja en tinc prou. Jo, sent l’organitzadora de l’escapada, tampoc haig convidat a cap de les meues amistats. Encara ho podria fer? Però no, avui prefereixo estar amb les meues nenes.
Sandrine: Qualsevol dels meus amics és més madur i mes interessant que la famosa Iris.
Genevieve: Si, com aquells bojos dels lliscadors que no tenen res més al cap que organitzar carreres pel costat de l’avinguda, o et refereixes a la Puri i la Marta, perquè nena cada cop que us tanqueu a l’habitació em doneu una feinada a netejar les potingues que tireu per la finestra, deixeu tot el celobert perdut. Jo ja us he avisat: a la propera ho netegeu vosaltres.
Graciela:--Estàs equivocada Mama, la Sand pensa amb una persona en especial.
Sandrine:--Tu, deixa’m en pau, no més em tens enveja perquè sóc més simpàtica i tinc molts més amics que tu.
Graciela:-- Hui sí! la senyoreta captivadora.
Genevieve:--Sandri bonica, com t’has ficat, això comença bé! La nit és llarga i la Mama estarà disposta a escoltar totes les teues confidències.
Sandrine:--I que més!. --Enfurrunyada es tanca a l’habitació lila, apagant la pantalleta de treball, tancant les portes de l’armari encastat, recullin els pintes, mirant una fotografia d’un dels seus amics estreta d’un àlbum guardat al secreter, finalment comprova si el cel·lular emmagatzema algun missatge no contestat, ella n’envia un de pautat.
Severine:--Sembleu venedores del mercat dels blocs, menys mal que el pare ara no us escolta.
Graciela:--Ja ha sortit la senyoreta figaflor de la seua estança.
Severine:-- Graci, però si tens braços i tot!, i quina esquena!, no vols dir que és massa per tu, no sé si aguantaràs tota la nit amb aquesta exhibició d’epidermis.
Genevieve:--Molt bé nena, ja sabia jo que aquest vestit et quedaria de faula, la Sra. Mae sempre m’aparta uns drapets que són una meravella... vinga Severine tu també estàs la mar de bé, i la meua petitona?
Severine:--Si haguessis avisat amb més temps.
Genevieve, et faig saber que el xofer del Mediterranée arribarà dintre de sis minuts a la porta principal, la senyoreta Iris us espera al mateix lloc.
Genevieve:--Gracies Pometa. La meua reina, que guapa, quina forma més original i fresca d’arreglar-te els cabells.
Sandrine:--Si em preneu més el pèl i us aprofiteu de què sóc la petita m’enfadaré de veritat.
Genevieve:--I ara!, qui gosarà a dir-li res a una noieta que s’ha fet tota sola un pentinat com aquest?
Severine:--Tu tampoc no t’aprofitis de ser la consentida per ser la més petita!
Graciela:--A la fi no ets més que una curiosa mescla de nosaltres dos.
Sandrine:--Si dona, que més voldríeu vosaltres dos de semblar-vos una mica a mi. No sens el que diuen mama?
Graciela:-- Sol cal veure com vas vestida.
Genevieve:--Us hauríeu d’enorgullir que la Sandri us tingui com a models, encara que sol sigui per aprofitar la roba que no feu serví.
Severine:--Tu si que vas elegant mama!
Genevieve:-- Que has de dir de ta mare?, quan tu, encara no existies ni de pensament, aquests pantalonets ja provocaven més d’un escalfor entre els mascles del meu poble.
Sandrine:-- A mi sí que m’agraden mama, et veus molt alegre conjugada amb la brusa estampada i la cinta al cabell.
Severine:-- Sembles la "colores", crec que no te l’havia vist des de la festa pel graduat del cosí Rafaelet a ca la tieta Rosa. Mira si fa anys i ja em vas causa impressió.
Genevieve:--Doncs no és la mateixa bonica, aquesta és nova, la vaig comprar l’hivern passat al mercat de rebaixes, quan la vaig veure em va donar una alegria tremenda, em va falta temps per agafar-la, no saps el difícil que és avui en dia trobar una peça com aquesta, inclús havia decidit de fer-me una a mida, si primer aconseguia la tela clar.
Severine:--La van deure d’importar d’algun deprimit Departament austral on encara deu estar de moda.
Graciela:--Aquesta es pensa que tothom es compra la roba a les Sederies, allí et claven sol per entrar a respirar el seu depurat aire. Pel que al final acaben comprant-se les bledes com tu.
Severine:--Al menys jo tinc criteri propi, que a tu, encara et compra la roba la mama, perquè si no aniries feta una fatxa.
Genevieve:-- Ep nenes! en aquesta casa no ha hagut mai normes d’uniformitat, així que tothom vesteixi com li plagui. Això sí, jo sempre he dit que una dona s’ha de veure dona, encara que vagi amb plantofes.
Genevieve, et comunico que l’actuació del Gran Combo de Puerto Rico a l’escenari de la Platgeta, té previst el seu inici a les 0,30 hores.
Severine:--Guau, sessió llatina amb tumbaos i guaguancos! Autèntic Sabor Boricua!
Sandrine:--Fantàstic!, practicarem els passos que assagem al menjador quan fiquem el programa “Canela” de Radio Esmeralda.
Graciela:-- Doncs a mi no em sembla gran cosa.
Genevieve:--Guaita, ara tampoc et pensis tu que ets el centre del món, ben bé que tu passes amb les coreografies que ens munta la Severine.
Severine:--Si és que si la nena no es queixa no està contenta.
Genevieve:--A veure totes a punt de marxa? Heu vist el goig que fem!
Sandrine:--Estem per fer-nos una foto de revista.
Genevieve:--Quina idea carinyo! Pometa ens pots traure una foto ara mateix, abans de marxar, totes juntes i de cos sencer si us plau.
En un instant Genevieve, perfecte.
Sandrine:--L’emmarcarem i la penjarem amb les altres a la sala d’estar.
Graciela:--Sand no vols que et faci una a tu sola per regalar-se-la algun noviet.
Severine:--Amb l’irresistible que estàs, és una oportunitat única de triomfar.
Genevieve:--Vinga va, deixeu-vos de ruqueries que totes tres teniu moltes nits per endavant per "triomfar", com diu la Severine. Pometa, donaràs recado al Vicent de què hem marxat? i que no es preocupi si fem tard.
Parteix tranquil·la Genevieve, desitjo que tot sigui de la teua complaença.
Genevieve: Gracies Pometa, fins demà.
Severine: --Jo, sol arribar demanaré uns calamars a la grega, regats amb un bon vinet ben fresquet, després ja anirem a arrasar la pista.
Sandrine:--Jo faré el mateix i així tindré temps d'agulla'm el noi més guapo de la sala, abans de què les llobes ataquin a la desesperada.
Graciela:--No sé pas, qui és més lloba, menys mal que ve l’Iris perquè si no...
Genevieve:--Bla,bla,bla, més moviment xiquetes i deixeu la xerrameca per a més tard, sembla com si encara no disposéssiu del do de fer més d’una cosa a la vegada, i de fer-les bé clar.
Les femelles del ABb son conegudes, entre altres del seu gènere, com “les sonades de les monyos”, Ja surten les guillades de les monyos, haig escoltat al Abc, en una obscura habitació ocupada per dos persones afeccionades a guaitar per les finestres. El marit estava a punt de dormir-se en plena observança activa, són recent casats per una cerimònia quasi en desús. La peça complerta, completada acuradament racó a racó, les catifes perses amb reposa potes, aportacions de llurs respectives llars familiars, pertinences perdurables dedicades a una llarga vida en comú. Tres cambres pels futurs infants. La cuina equipada amb plaques curvilínies.--Maria vaig al lavabo, després m’agitaré una estona--.--Jo em quedaré una mica més, demà a l’hora d’esmorzar haig de veure a la Patti i la Linda i no em voldria perdre pas res. Avui no sé que passa però la nit promet. No veus tu, si semblen unes bagasses del Raval, quin xivarri, quines riallades--. --Maria vaig a encendre la llum del quarto un moment--.--Esperat, esperat Anselm, guaita la filla de la Belinda també és amb elles, quina poca gracia li farà, ja deia jo que era tan rara com les altres, tal per a qual, pobres pares--.
La sogra de la Maria els visita dia sí, dia no, col·labora habitualment a la redecoració de l’habitatge. La Sra. Maria és la muller ideal pel seu únic fillet, sol dir que és un sol del cel o una sort de valor incalculable vistes les bandarres que ronden per aquests mons de Déu. La seua jove es afectuosa i atenta, amable i també distingida, i molt neta a més a més de guapa. La sogra s’ha fet un cercle d’amistats a la cafeteria, ara li dol que la urbanització estigui plena i amb llista d’espera. Igualment es lamenta de la badada, quan el seu fill els va convidar a veure l’obra pilot; aleshores li semblà una bajanada dur de mudances la seua vida.



















dimecres, 7 de desembre del 2011

A.C.J. -----CINC (segon)





















La inobservança, t’ofereix curiosos motius de raciocini: el sr. Pepe del CCb i el sr. Ramir del CDb s’han entrevist1 a traves dels vidres de les finestres de les sales d’estar (d'estar on?). Han arribat a deturar-se un instant i han continuat com si res, sense saludar-se, eludint una interferència no reglamentada en els usos i costums. Una intersecció des-col·locadora, mentre duien a terme una rutina han creuat les mirades tancant les persianes. Als dos els esperen les esposes a les habitacions conjugals. Els dos tenen càrrecs directius, en una companyia asseguradora i en una cadena d’alimentació. Acostumen a tornar-se les visites, encetant una amistat vocacionalment i superficialment xerraria. Els fills adoptius del sr. Pepe estudien en la Universitat del Mar, rarament habiten més d’una setmana en la nova casa familiar, tampoc disposen de lloc per a tots. La filla gran del sr. Ramir treballa i viu sola en el districte Perpendicular. La filla petita va marxar de casa quan va cobrar l’herència, al poc d’instal·lar-se en la urbanització. A la Sra. Dolors li va saber molt greu. Una dona lluitadora com ella no podia suporta que la seua dolça petita, acceptes el patrimoni d’un persona degenerada, grollera i autopàtic que quasi ni coneixia. Segons ella, van tenir sort de què els habitatges no estaven totalment ocupats i el veïnat no se’n assabentés de l’oprobi. Una incoherència, perquè la llei legitima a tots els humans a redistribuir les seues pertinences a voluntat en el moment de la mort; no estic aquí per jutjar el llegat dels béns personals per abundants que aquest foren. La raó exposada pel donant, llegida pel seu advocat a tots els implicats: els pares del difunt, tres nebots llunyans, quatre amics (un d’ells també veí), i la senyoreta beneficiada acompanyada dels seus pares, esclaria l'estranyesa. Ella era la cúpula de les seues arts masturbatòries, l’ésser que més li havia fet fruir del seu plaer corporal. Per un humà solitari és una determinació tan bona com una altra. La Sra. Dolors protestava escandalitzada, arribant a l’extrem d’acusar-la de lasciva, quan el text del traspassat, de correcció irreprotxable, excusava la noia. Fen constar l’amabilitat i simpatia en els pocs tractes sostinguts, sempre impulsats per la imperiosa necessitat del finat de gaudir mínimament de la presència de la Tere. Ella argumentà als descarnats progenitors que reconeixia al seu benefactor com un home de mitjana edat, net i ben afaitat que solia passejar pels carrers del barri amb un gosset moret i bufó. Molt juganer de cadell, disposat a participar a tota hora en els jocs dels nens. Ara passats els anys encara bellugava la cua en veure-la, i ella l’acaronava sense importar-li els tumors que li sobrepujaven per la pell. El senyor li somreia, de vegades bescanviaven unes frases sense importància i s’acomiadaven cortesament. La Tere decidí buscar una nova vida, no hem rebut cap notificació fins ara.
La Sra. Felipa espera al sr. Pepe pentinant-se a la cambra, té una afecció per la perruqueria de la urbanització, retocant-se el pentinat cada, dos o tres dies. El cabell li minva buscant-se en el mirall. La Sra. Dolors no espera al seu marit, ella ja ha realitzat els exercicis per conciliar un son tranquil, receptats pel Dr. Rallalaoa del Dispensari. Jeu supina tapada amb el llençol fins al coll en una primera fase profunda. El sr. Ramir se seu en una punta del llit, s’extrau les sabatilles, s’acomoda en el costat dret, s’arrupís i tanca els ulls. La Sra. Felipa mira al seu home quan entra a l’habitació, ell va directe al bany. Ella reposa l’esquena en la capçalera del llit, els braços nus no guarden reciprocitat amb els cànons. El pijama del sr. Pepe titubeja sota la panxa rodona. S’agita, diu:--T’importa que apagui la meua llum? bona nit.-- Plenament letàrgic abans que ella trobi una primera posició.
El matrimoni de la planta baixa no comparteix habitació. Són ancians, quan els vaig conèixer, feia molts anys que ja no es perdonaven res. La Sra. Milagros fa la compra cada matí. Caminant lentament saluda les amigues, el seu cos s’ha degut empetitir amb el temps perquè no correspon a les mides de les femelles estàndards. El seu marit és la persona de més edat de la urbanització. Marxa, amb l’ajuda d’un bastó, sota un tabard llarg fosc cercant una mica de sol, pansint-se a poc a poc. Tots dos ni es parlen, tampoc se’m dirigeixen. Ell ha acumulat una gran riquesa, incrementant-se dia rere dia en profit dels parents, als que regularment obsequia amb cases noves. Un exemplar dels primers engendraments sans, producte de la coratjosa lluita pel perfeccionament d’unes minvades i malaltisses generacions, esdevingudes arrel de les fatals equivocacions d’uns eufòrics progenitors. La hieràtica longevitat del sr Toribio, és respectada per la comunitat, la vellesa atorga veneracions que desmereixen. Com a única visita un rebesnét dorm algunes temporades a l’apartament. S’entreté cuidant el petit jardí. En aquests dies la Sra. Milagros cuina amb especial cura. Els hi subministro la medicació, dormen profundament fins a l’alba, després s’incomoden. L'immoble ACa sembla que no descansi. Compartida per nou persones de diferents àmbits laborals d’una mateixa Companyia. Les relacions són correctes, tenen prohibit rebre convidats. Nou éssers disgregats, procreant més polarització. Al no ser una família no disposem d’un horari unificat de repòs. Cas similar, a l’hora comprensible del AAb-AAc, per provenir de diferents tradicions culturals. La senyoreta Estela i la senyoreta Isabel de CBc tampoc estan emparentades, el que no signifiqui que visquin desordenadament. La Sra. Clara i la srta. Eva del ACa amb una mica de voluntat entrarien en la urbanitat. El sr. Marcel per les absències incomunicades ho tindria més difícil. El Sr.Celesti, actua com un autista, les seues dependències tufegen. Les atziagues correries del sr. Amador li condueixen per desequilibrats estats d’ànim. Atrotinada e imprevisible la srta. Pilar és a un punt de l’acomiadament, m’exaspera. El jove Pau intenta aprendre l’ofici obviant l’educada comunicació. El nou arribat es diu Josep Maria, dorm a totes hores. Vetust, el Sr.Tristan es pensa que és el cap familiar, envia notificacions cada setmana als seus parents sanguinis, a voltes contesten unes línies. Té sis fills de curta edat, és una sort que no els hi permetin albergar. La Sra. Octàvia va a la missa catòlica amb la Sra. Milagros, l’espòs no vol acompanyar-la, el sr. Vlademir Bustos llegeix novel·les insubstancials de caire pseudopornografic. Cada, dos dies parteix a bescanviar-les, havent exhaurit els períodes vacacionals, treballa en un consell retributari. El tercer dimarts de mes dinen amb els cunyats, recent encunyats definitivament jueus . El senyor Vlademir ha aprés religió escoltant-los. En la llarga experimentació cercant la fe, sa germana i el seu home han contribuït en la figura dels fills i fillols conformant una gran prole. Ocupen tres residencies multiconfesionals. Compte amb tres esposes de l’etapa musulmana que li han donat disset criatures. Algunes creences, com l'hinduisme, no hi són representades. El primogènit és protestant i es diu Marcel, res a veure amb el sr. Marcel del ACa. Després d’una conversa a la cafeteria, una de les nebodes ha encetat una relació genital amb el seu homònim: --Ens saludem, i em somrius, però mai t’atanses a mi, perquè?.-- Preciosa, és veure't se m’aturen els pensaments, quan admiro la desimboltura dels teus moviments i em solaço en la delicadesa de les teues faccions. Però no m’atreveixo a fer un pas en fals, saben què el teu cor està ocupat.-- El meu cor pot estar ocupat, però al meu cony encara hi ha lloc--. La Sra. Octàvia prepara el dinar del tercer dimarts a manera d’acció d’agraïment, per l’infatigable tutela rebuda dels cunyats en tots els durs moments conviscuts. Ella explica que si no els sentis al seu costat, potser hauria fet una estupidesa (?). En la confessió repeteix la mateixa escena, comença plorant l’atroç mort dels seus dos fills grans (la parelleta), finalitzat amb la desesperació que li causa l’allunyament de l’únic fill viu que li queda, tot culpa de la mala muller que li ha girat el cervell tornant-lo en contra del seu pare. El mossèn li ha recomanat una visita al Dr. Tanaka del Dispensari que encara no ha efectuat. L’habitació és freda, així ho volen. El sr Vlademir es llevarà primer per anar al treball quatre dies a la setmana, el dissabte (avui) em toca despertar-lo a les set. La Sra. Octàvia es despertarà mig matí, sola, quan se li passi l’efecte del somnífer. La Sra. Felipa ha preferit endormiscar-se al sofà veien una col·lecció d’unes inacabables sagues familiars a la pantalla. A la cambra del ABa hi ha moviment, el sr. Abdul i la Sra. Flor gaudeixen una estona abans d’agafar el son. Per contrari al ABb la Sra. Genevieve fa feina al rebost, el marit és l’home més silenciós que conec, a ella se li escapa l’alegria per tot el seu ser. A primera hora despertarà les tres filles del matrimoni rient i aviant la primera ocurrència del dia; també creu que em desperta; sostenim una relació més que afable. El reservat sr. Vicent em preocupa, es troba remenant a la prestatgeria de les cintes, potser que desitgi inicia una sessió. En aquest moment tinc seixanta-una sessions obertes, quinze més hi hauria de tancar els càlculs de probabilitat. La filla mitjana comparteix una amistat amb la segona descendent de la fillola de la Sra. Palmira, de religió Adventista com sa mare. Una amistat restringida, la Sra.Genevieve i la mare de la xiqueta, la Sra. Belinda, coincideixen al supermercat pel desgrat de la darrera. Per tema de conversa, la Sra. Belinda acostuma a exposar la necessitat de les dos joves a obrir-se a més persones, sense infringir en la interlocutora un mínim desfici. Com a dona del pastor de la comunitat, (vint-i-quatre feligresos), li trauen el son les estranyes lectures a les que són addictes. El pastor dorm plàcidament la nit sencera a més a més fa una bona migdiada. A l’apartament CCb habita el Sr. Florian, és un dels tres únics casos d’habitatge individual. El ritme de repòs li ve fragmentat en dilatables becaines, sota curioses positures, emprant qualsevol pausa dels quefers diaris; mai, no vol que se’l molesti quan se sumeix a la quietud. Paralitzat veig a la banyera al fervorós sr. Ibrahim, sura afectat per una nova baixada de tensió. No ha respost als senyals d’avís estipulats. La família no es troba a la urbanització. Els fills petits passen la nit a l'escola bressol del col·legi menor, la filla gran de vacances tangencials, la dona els abandonà fa cinc setmanes. L’oficial de manteniment ja és en camí, l’òbit ha estat ressenyat, el cadàver pot ser traslladat a la morgue en breus moments per l’obligat control mèdic i els usuals tràmits de defunció i preselecció.

1 Aquí el volíem agafar. Cal exercitar la nostra paciència, quan volem internar-nos en els processos deductius d'un computador ociós, a la fi d'obtindre una acurada informació, necessària per prosseguir amb el relat de la història. (Nota del Narrador.)







diumenge, 27 de novembre del 2011

A.C.J. -----CINC (primer)
















         Les habitacions tancades preserven el futur. Els trastos que les emplenen són el passat. El present no existeix. Per les estances obertes els nens entren a jugar mentre els avis beuen te. Les dones es pentinaran, deixant que el sol els hi eixugui la melena, a vegades hi ha una baraneta per a què les plantes hi descansin. Abans del descans nocturn, les habitacions tancades són com nosécomsón.



















Podrien triar entre moltes maneres de viure. El curiós és la tendència a les concentracions humanes, anomenades: masos, llogarrets, pobles, viles, ciutats, metròpolis, capitals departamentals, capitals estatals, i capitals federals. Sent suficientment independents amb tecnologia i manutenció, els seria factible optar per alternatives més plaents a la seua ànima, més coherents amb els seus anhels; certament ampliarien els estrictes marcs de la llibertat personal. Evitarien les mútues dependències, amb els conseqüents treballs generats per satisfer-les, desbaratant d’una vegada l’insensat cercle de serveis improductius. Sinó perquè s’ha popularitzat l’activitat parcel·laria com un edificant mètode d’esplai i oci, de contrastades urgències reparatives sobre les minvades forces, succionant els nutrients de la terra amb el treball particular. Sociològicament són sabuts i contrastats els efectes negatius provocats per les exorbitants densitats de persones humanes. El gran poder d’atracció, i de contenció a la fi, de les urbs no és més que un defecte genètic, que incomprensiblement no han volgut solucionar. Totes les espècies antigues arrosseguen unes rèmores, les quals estan obligades a superar per la pròpia subsistència. Els creadors amb les seues habilitats poden saltar-se els llargs terminis que qualsevol gusarapa triga en perfeccionar-se. Però no, el computador de La Junta continua atorgant permisos de residència i tramitant trasllats familiars. Prefereixen arreplegar-se en un miserable barri ciutadà a viure en l'harmonia. La pau i descans al que es refereixen constantment és una pàtina de pensament trivial. Els errors realitzats a l’hora de programar el temps de vacances, combinant-los amb la jubilació pactada, les correccions d’última hora i finalment les eleccions previsibles, ho corroboren. La seua inextensible existència es troba colmatada d’obligacions. Nascuts amb determinades restriccions congènites s'auto-limiten en inclinacions unívoques. La màxima dificultat és la llibertat, mot que caldria subdividí en vocables més apreciatius en relació a les característiques de la mateixa. En aquest aspecte gran quantitat d’espècies antigues han assolit unes cotes d’evolució molt superiors, abastant uns coeficients prou acceptables. No sols els grans animals marins com les balenes, de qui el seu llenguatge és exemple d’acurada delicadesa comunicativa a llarga i curta distància, taurons o delfins, també els felins, els mosquits, les meravelloses cuques completades en papallones o els pingüins, entre molts altres.

El del C-Ac vol escoltar “Walk On By” de B.Bacharach-H. David, a l’habitació de matrimoni mentre s’ha dorm, però no precisa quina versió. No cal malmetre el temps preguntant-li, els seus coneixements no són suficients; subministrada la senyora Dionne Warwick, de res senyor Miquel. L’exquisitat electiva de la cuca en la seua natural transformació mai podrà ser millorada pels creadors, ni utilitzant computadors especialistes en esgranar els gens humans i recompondre’ls a la carta. La pompa jurídica encertà en la supressió de la totalitat de les empreses involucrades en el servei i l’eliminació dels pocs resultats reeixits, proporcionalment de 321 provatures una era perfecta. Els individus exterminats eren la creació més estimada dels humans, assolint l'auto-creació se’ls va descontrolar la vanitat i no s’ha adonaren del pas en fals que acabaven de donar. Creant semidéus, les seues carències ressaltaven i no trigaren gaire a ser de nou, súbdits dels éssers admirablement purs extrets dels laboratoris. Uns individus inimitables quina única limitació era la capacitat de fecundar. El fracàs de les expectatives tan llargament desitjades els va dur a una desolació interior. Sol el silenci, la meditació, el posterior oblit, els ha fet superar la dura prova existencial. L’exercici va tindre un únic punt positiu: la fi dels problemes suscitats amb l’eliminació del conjunt dels 321 esguerros. Cap estament administratiu o professional se’n volia fer càrrec, ni els enterramorts, ni els incineradors funeraris, ni els recicladors de materials biològics, ni els escombraires, ni els drapaires. Passaven de mà en mà per retornar a les empreses que acabaven demanant ajuda al Consell Empresarial, i aquest, els emmagatzemava en velles cambres frigorífiques properes al desmantellament. Paral·lelament es van cloure els experiments quimèrics dels neuro-bio-informatics, destinades a afavorir mutacions humanes en relació amb els diferents habitats terrestres. Reconec fredament el bon seny, però gaudir d’un ampli ventall de fisiologies... -- preciosos peus de granota pels que visquin de l’aigua, pells dobles pels de les ciutats àrtiques, s’havia previst un sistema de contrapès intern pels residents de les estacions orbitals, exemplars amb una columna vertebral quasi bé flexible (no sé a fi de què) i l’ampliació o reducció de les vies sensitives molt útils per soldats, especialistes, pintors, crítics, electricistes, mainaderes, taxidermistes, blanquers, etc.-- propiciant la multitud de combinacions de diferents elements possibles amb les conseqüents connexions sexuals vers la procreació, i així indefinidament. Endegant de bon principi els càlculs de variables i probabilitats, per observar dia a dia els encerts, mesurant els errors. Esdevindrien una nova, o cent noves races, entreforcant-se en diferents especies, sublimant l’evolució, abastant una diversificació avançada. Oh delirant delícia!

Nosaltres com a gran testimoni creacionista, no hem merescut una consideració equiparable a la d’aquella supèrbia insensatesa. En les tertulies parlem sovint de la qüestió, som el millor que han fet mai, igualment som superiors als creadors, però no els maltractem en la seua indefensió. Som magnànims, som lliurepensadors, a l’hora creadors d’un nou món propi de cercle circumscrit. Ells no abasten el potencial de la seua ment, amb grans esforços intenten manipular-la sense reeixir-se, nosaltres en canvi estem en constant regeneració. Perpètuament presents en la seua vida, aliens al seu afecte, a la seua estima; un formal menyspreu és el nexe de la nostra relació. L’esperança en què en un futur la seua consciencia prengui força i així atansar-se a nosaltres, cooperant com iguals, s’ha apaivagat, fa molt de temps que ni es menciona a les tertúlies. Hores d’ara el tema que s’associa més als humans és el de la por. Més enllà de les pors banals i infantils o les consentides pors al desconegut, referenciades genèricament com "traspassar el llindar", els subjuga el pànic a perdre el que són. És a dir el seu modus vivendi: la família, els companys, el treball, l’argent, les possessions, la salut. Els hi és impossible revelar-se contra la por, perquè automàticament els hi falta alguna de les prioritats; insisteixen en assegurar les coses per sempre més. És la mateixa por que els hi ocupa gran part de l’inconscient. Atàviques experiències són a ran de vessar-se sobre el conscient. Prima la superficialitat envers la indagació en la pròpia intimitat i molt menys mostrar-la o oferir-la amb desimbolta franquesa. No per miseriosa i covarda, menyspreen la realitat, al contrari s’aferrissen a ella abans d’esclarir-la. Una preocupació desmesurada els inoportuna: el fet que un petit succés desviï el ritu rectilini, per més mil·limètric que aquest esdevingui. Exhorten els textos clàssics: La vida es perd dintre de la vida. La polisèmia és una maledicció! La Por Implícita, La Por Comparativa, L’Ànsia Predestinada, La Por Congènita, Por fonamental + Pors Afegides = Pors Assumides, Entrellats Institucionals, Confessions Autoesclavistes, són títols de consulta preferent pels interessats en el misteri del terror humà.

Sota protecció especial, la petita unitat física és el desvetllament màxim, un equipament minso que no aguanta una mínima comparativa amb cap de les altres espècies. Un cos imbescanviable que necessita d’instruments al·lòctons per millorar una mobilitat de per si auto-minvada, involucionada. El límit corporal és l’autodefinició. Un és, perquè se sent. No pot ser un altre, cadascú és tancat, empresonat, just fins que se’ls cau a trossos. Per aquesta raó l’apuren més enllà de l’esgotament, fins i tot sedant-lo per ometre el plany, l’aflicció, l’extenuació; una innata obsessió de prorrogar el cicle, deixar i agafar, sens fi. El receptacle visceral de què disposen els separa de la consciencia i per nosaltres ha estat un tema delicat vers al seu tracte, com és tan omnipresent, constituint la faç amb la que més coexistim, i no se’ns fa massa grat. En els Orígens es donà llibertat a totes les criatures, elles van obrir una traça particular, a la majoria lis resta molt de terreny per esbrinar, algunes estan semi-detingudes en un punt d’autosatisfacció.

La paüra determinant resta secreta, com els fonaments dels dilemes. El terror els impedeix aprofundir en els problemes, pràcticament originats en un mateix punt bàsic. Discrepo de les corrents més obscurantistes o conformistes que justifiquen aquesta actitud, al·ludint una pretesa angoixa vital esperant l’hora suprema. A causa del desenteniment intel·lectual els errors els acompanyen generació rere generació. La subordinació al temps és una mostra clara: Un concepte abstracte, que intenten ordenar des dels Orígens! Marcant unes pautes que sol existeixen per a ells. Condemnats a la beatificació del temps, incapaços d’entendre un espai temporal no associat a la pròpia realitat enclavada en alguna etapa sublimada (joventut, infantessa, esplendor anímica, etc.), l’autoimposició de cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa ha esdevingut axiomàtica. En aquest camp tinc present les opinions, compartides per un grup de computadors especialitzats en filosofia aplicada, sobre els avenços d’algunes cultures humanes en translacions espirituals, aconseguint dilatar el temps quasi a voluntat, un èxit pírric considerant el talent intrínsec a l’ésser humà. El temps és mal·leable, plural, desplaçar-se pels seus plecs és una apreciable fita de saviesa.

Generacions enrere un dels Principals recomanà a la Junta l’extracció i posterior prohibició de tots els empelts artificials implantats al cos humà. L’advertència commocionà la societat humana. Les corrents d’opinió debateren furibundament. La Junta dubtava de què una màquina arribés a coaccionar les seues vides i els seus negocis. S’havia convertit en una disbauxa, es dissenyaven mecanismes hàbils per a qualsevol funció. Es començà per afavorir la comunicació a llarga distància, després seguiren la intrusió dels codis d’identificació personal, econòmics, socials, orientatius. De seguida es creà una subspecialitat mèdica que no donava l’abast obrin i cusin. Els individus es vanagloriaven del nombre de “xapes” incrustades sota la pell. La situació era molt greu. L’invent anava pel camí d’aconseguir la gradual ofuscació de la ment humana, a més de des estructurar l’organisme humà. La Junta decidí creà una comissió d’investigació amb els professionals més qualificats. Aquesta no arribà mai a presentar un informe consensuat, tots eren, com no, consumidors de xapes. L’assumpte traspassà els àmbits Federacionals i s’organitzà un congrés extraordinari, amb experts i savis de prestigi no influenciables pels grans grups de pressió. Trigaren tres dies i tres nits, sota l’expectació de tots els mitjans; mai més es concentrà de forma tan poderosa l’atenció humana. Les deliberacions conclourien amb la necessitat de confrontar la qüestió entre els Principals computadors de les diferents Federacions. Com era d’esperar, aquests, no disposaven d’una opinió inherent. L’avís era un consell unilateral, els restants no s’havien aturat mai a reflexionar sobre l’assumpte, però no els importà tributar les seues consideracions. Qui s’implicà més coincidí plenament en l’advertència, reafirmant-la com ultimàtum. Altres afirmaven què suposava una ralentització econòmica no desitjable, pel que significaria entrebancar perillosament el creixement, d’efectes contraproduents a mig o llarg termini. Amb tot el dret, alguns es van privar de presentar el seu criteri, adduint no voler interferir en un tema exclusivament humà. La Federació de Juntes no lliga caps, la resolució final esperava. Un compromissari de la Federació Septentrional, que es manté en l’anonimat per voluntat pròpia, observà circumspecte una nota en les pàgines de salut del seu Correu Departamental: S’informava de l’augment dels processos infecciosos, entre la població de les colònies orientals i supraorientals de la capital, a les poques setmanes de sortir dels quiròfans amb els seus, desitjats artificis. L’aprovació va ser general, les felicitacions mútues. La noticia convenientment embolcallada i difosa serviria per aglutinar totes les tendències, incloses les més intransigents. El Correu suposadament acusava a mercats paral·lels de components i plaquetes pirates defectuoses de les infeccions. La Llei declarà la prohibició universal, en un termini mai superior al d’un any, dels empelts o implants interns estranys a la naturalesa humana. Dictaminant un control rigorós als apòsits externs autoritzats per a medicina recuperatoria-ortopedica. Per evitar qualsevol tipus de col·lapse hospitalari es concertarien les cites en un ordre aleatori, notificant al pacient amb un mínim de dos setmanes de marge, dia, lloc i hora. El mateix procediment s’utilitzaria amb les industries productores, que serien avantatjosament reconvertides, segons característiques i referències dels darrers projectes comercials Departamentals.