dimarts, 25 de desembre del 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-cinquè)















Una més de les normes no escrites que succintament regeixen aquesta fantàstica celebració, diu que la primera cançó que sona en aquesta plaça, des de què la més vella de les memòries ho recorda (lo que vindria significar des de què va ser aixecada), quan ja és el moment i la festa s’ha enlaire sola, és el ”Encantado de la vida” interpretada pel gran Beni Moré “El Bárbaro del Ritmo”. A mitja cançó les dutxes comencen a funcionar tenyint al públic multicolor. Els tres estanys de la plaça passen a ser piscines públiques i les mànegues es converteixen n’armes ofensives manipulades per soldats en xafarranxo de neteja, com sortidors bellugadissos intentant curvatures impossibles, efímeres espirals, diluint les pintures corporals.
Sovint el neguit per l’obsequi crea la necessitat, i aquesta, els estats d’ansietat, que condueixen, en més ocasions de les desitjades, a les precipitacions. Quantes parelles insensates forçades a un dolorós avenir han florit d’infortuni, quantes decisions desgavellades? Quants viatges errats producte d’un superficial convenciment personal, més a veure amb el desconeixement interior que no pas amb els designis lunars? Però no cal ser més fatalistes que el Papa. Per què importuna a la gent amb les nostres temoroses cabòries?, només cal fixar-te amb les ganes de diversió de tothom per no pensar-hi més. Fixar-te amb els banyadors de les nenes, amb els torsos nus dels nois, les cabelleres molles, les pells reafirmades, els mugrons botonats...

http://www.youtube.com/watch?v=PNojxpEBQao

dijous, 20 de desembre del 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-quatrè)

Un vistós conglomerat de persones amb lleugera vestimenta, es feliciten i es relacionen cordialment prop dels mostradors sobre els quals dipositen cistelles de fruita, coques de recapte i diferents queviures oferts per la festa col·lectiva. Allí hi són el Thelo i la Pilar, amb una samarreta negra i uns pantalonets blau-marí ell, i un top amb un bàtik blau estampat amb grans flors, ella. Al Galera li rasca la gola i beu llimonada com el Léolo i “le Petit Malade”. Hi ha un detall per solucionar que continua preocupant al Léolo, que com no, comparteix amb el Galera. Ell hi pensa uns moments:--Esto si no lo arreglamos nosotros... difícil veo que alguien... –Però donde están?—Els dos germans senyalen a la vegada.–-Pues vamos a ver que es lo que se puede hacer--. Precisament en el moment que tothom el vol saludar.—Los conoceis?— no, responen ells. –Es que si al menos...
Els operaris, a baix ritme, continuen amb les bombolles, cada vegada se'ls hi fa més feixuc recupera la bufera. Si ningú, ordena lo contrari, continuaran així fins que els passin a recollir, que un dia com avui ves a saber quan serà. En el millor dels casos, els conserges voluntaris de guàrdia de la corresponen casa receptora (uns paios que ha preferit una pasta gansa a rebre un incert regal), mobilitzaran una patrulla de recuperació abans de què la deshidratació, o qualsevol greu mancança els faci pràcticament irrecuperables. Menys mal que el Léolo pensa en tot. Esbufegant, un parell d’ells ja patien basques, els agafen, els hi miren el dorsal amb l’etiqueta d'identificació i pertinència. Comprovant que són d’allà a prop, els hi diuen que la feina ja està completada. Després de preguntar-los si sabrien trobar casa, sí, responen, --tot recte ja veurem el parc d’Umm Kulthum-- s’aturaran una estona per jugar a futbol, abans de creuar-lo per entrar a la seua casa de recepció. Aprofiten l’avinentesa per xerrar una mica de futbol. Cap d’ells juga en un equip de la competició, el Léolo com entrenador oficiós de l’equip d’en Jean Jacques, faltat com està el seu equip de jugadors òptims, ràpidament els convoca per l’endemà a una sessió de prova, el Galerilla també s’hi apunta. Els hi agrada molt això de què la gent vulgui jugar a futbol amb ells.


dimarts, 11 de desembre del 2012

Sobre l'irresistible atració per Itxina.


               Quan algú entra com a nou en un grup qualsevol, de seguida hi ha coses que li xoquen; de jovenot quasi sempre són acceptades i acaben sorprenen-te per bé. Molts cops són coses nímies, característiques del normal desenvolupament d'una agrupació humana amb objectius comuns, socialment identificables amb facilitat i fins i tot admissibles: petits vicis, rèmores del passat, acudits de complicitat, mimetismes, etc., etc.        
               Als finals del setanta el GELl era víctima comú d'aquesta simptomatologia. El més memorable dels quals i que després ens va afectar per uns quants anys, era la fascinació que suscitava entre alguns membres del grup, el que llavors anomenàvem massís d'Itxina. Sembla ser que tot es va iniciar l'any 1.976 en un viatge en tren per fer la Torca del Carlista, i el coneixement d'uns companys de Bilbao que els van convidar a fer unes cavitats al Gorbea. La impressió que va provocar aquella serra i sobretot el seu espectacular carst atlàntic, en uns xavals espeleòlegs de secà, eminentment mediterranis (recordem que en aquells anys l'edat mitja del grup eren els venti-pocs anys, els de venti-cinc eren ja veterans), els va fer xalar, plantejant-se futures campanyes d'exploració amb els companys bascos mai realitzades, però sí visites anuals que es preparaven i es celebraven amb gran excitació. Aquell sector tan excepcional del Gorbea, va esdevindre referència desitjada de innumerables col·loquis dintre del quartet del GELl. A més a més, el fenomen coincidí amb el període militar al País Basc d'alguns membres del grup, tot plegat no es d'estranyar que quan el grup va tornar a reprendre el vol, un dels objectius triats a l'hora de sortir de les nostres serres tradicionals fos precisament: Itxina.
Supelegor
 
Va arribar la setmana Santa del 84 i ens hi vam anar de cap. Alguns van sortir uns dies abans per fer unes activitats lúdiques prop de Ramales (Mortero de Astrana, Coventosa), després ens vam reunir tots. El lloc triat era la Cueva de Supelegor ja en el interior del circ d'Itxina, on preteníem pernoctar per visitar algun dels avencs aleshores coneguts. 

Atxular Atea (Foto: J.M. Saureu)   
                       L'aproximació a Itxina no és excessivament llarga, deixant el vehicle a Pagomakurre, la seua única entrada el “Ojo Atxular” queda a poc menys d'una horeta. l”Atxular Atea” és el llindar que ha de traspassar tots el que vulguin penetrar en el circ tancat. Un cop dins tot és diferent, com escriu el Jaume al seu article de la Grallera2: “Només entrar-hi apareix als ulls de l'excursionista un laberíntic paisatge calcari, ple de dolines, avencs, formacions càrstiques... on els turmentats arbres (faig principalment) semblen ser prolongació natural de les roques, i tot el sòl cobert de prat o de marronoses fulles seques.” La cova de Supelegor, de gran boca i agradable portalada utilitzada per sojorn per pastors, també és morada habitual de la Dama Amboto. En la mitologia basca aquesta senyora és deessa de les profunditats. Les coves són el nexe d'unió entre mons, el món de la superfície pertanyen als humans i el subterrani on dominen els deus. Bruixes i làmies també en fan servei com domèstiques seues. Nosaltres no hi devíem ser convidats. La pujada del grup provinent de Lleida ja va ser tensa, més que res pels diferents objectius i predileccions de cadascú. Finalment es va acordar visitar l'endemà el Urrikobasoko Lezandi, mes algun protocol d'hospitalitat vam haver d'incomplir, doncs la nostra estada va ser curta i pertorbadora.

 Atxular Atea, des de l'interior d'Itxina. (Foto: Josep maria Sureu)
L'endemà a primera hora, un primer grup se'n va anar fins la boca localitzada la tarda anterior. Un parell d'hores després un segon grup va fer el mateix. La cavitat consta de dos entrades properes situades a la sina d'un bosc de faig solcat de dolines. Mentre el primer grup davallava amb tota normalitat per una de les boques, el segon es confonia per la fullaraca, les branques amenaçadores, els passadissos escantellats i una boira planera que venia i anava sense ordre aparent, amb la malastrugança de trobar una boca amb el nom de l'avenc escrit en lletres rojes: Urrikobasoko Lezandi. Igualment havia dos boques properes, en canvi ni rastre dels companys. Llavors es van passar el dia buscant-los pel laberint d'Itxina, sense cap èxit. La ment en aquests casos és mala consellera i erra estirada pels fils de la imprecisió, divagant suposats impossibles, que es van resoldre quan al vespre van aparèixer els companys amb tota normalitat a la boca de Supelegor. La tensió acumulada en tot el dia, es va desbocar i tots dos grups es van emprenyar, abandonant abans d'hora el recinte d'Itxina. Vam trigar alguns dies en centrar-nos i tornar-nos a reunir, ben lluny de la influència de la Dama.
Urrikobasoko Lezandi, boca " (Fotos: J.M. Saureu)



   


                 No contents amb això, quan van voler endegar un treball de topogràfic de certa envergadura, ja us podeu pensar quin lloc vam anar triar. Als catàlegs de grans cavitats d'aleshores, es publicava un croquis de l'Otxbide Pagozabala Ganeko Axpea que consistia en una curta galeria penjada en una finestra en el cingle exterior de Itxina, un pou de -150m. i un tros de galeria acabada en un sifó, és a dir una simple zeta. Un cop allí, també per Setmana Santa (1.986), el primer grup d'avançada es va trobar que l'únic real era la galeria d'entrada. El pou és ple de plataformes i sota, un desfici d'enormes galeries s'esbarrien per tot arreu. La cosa pintava complicada, per qualsevol racó que miressis la cova tirava, de seguida ens vam adonar que era una gran cavitat on ens hi podríem jubilar. Llavors va ser quan vam trobar uns punts de topo, marcats per un altre grup català (ECG) que afortunadament va tenir la mateixa idea que nosaltres. El que passa que una vegada allí i per aprofitar el viatge, ens vam decidir a topografiar una altra cavitat, més discreta, de la qual tampoc es coneixia topo recent.   
Interior d'Itxina. (foto.Josep María Saureu)
 
Itxulegor és una cavitat cent per cent Itxina. Ha patit de successives etapes de carstificació. Situada a prop de Supelegor al fons de la depressió, coneguda també com La Gran Grieta Central. Principalment consta d'unes còmodes galeries inactives, perforades per multitud de fusos actius. Però hi ha una mica de tot: gateres seques, gateres fangoses, gran galeries, meandres, pous de ganivet, i un magnífic pou exterior anomenat Aslaor Trokea. Aquest pou de -175m, és realment extraordinari. Fins la seua base conformada per una extensa rampa de fulles, arriba la llum diürna. És de gran alegria que aquesta ha estat la part clau de les exploracions actuals, en les quals els espeleòlegs bascos del GAES, després d'unes acurades desobstruccions, han aconseguit enllaçar-lo amb les galeries de Otxabide, unint el complicat entramat subterrani d'Itxina, tot un succés.
Vam trigar dies amb completar la nostra topo, això sí: mai vam tornar a sojornar a l'interior d'Itxina, pujàvem i baixàvem cada dia. Recordo especialment l'última sortida on ens vam trobar inesperadament un pou de -74m. al final del darrer sector que ens faltava. Deixaré al Jaume, l'únic que el va baixar, que ens ho expliqui tal com va publicar a l'antic butlletí del CELL: “Si be s'eixampla molt a mida que es baixa, aquest pou no es disfruta gens, ja que les seues parets són toves de fang, i no permeten altra instal·lació que un natural doble al seu inici. Com la davallada té 74m., l'efecte xiclet a la corda és prou desagradable. Apart està tan farcit de goteres que realment sembla que plou”. Lo que aquí no diu és la sorpresa que l'esperava sota, la veritat que llavors gairebé ningú se'l va creure, però ell encara ara, assegura i descriu perfectament l'esquelet humà absent de crani que va veure allà baix. Aquest pou per faltar de temps no va sortir a la topo publicada ala Grallera 2.
Pous a Karkabixueta.

Lo curiós és que quan més gent nova s'afegia a aquestes exploracions, més n'eren els captivats. L'atracció s'encomanava irremeiablement, fins i tot havia alguns que hi anaven a passar-hi uns dies de vacances amb amics no espeleòlegs o amb la família. Nosaltres tampoc en tenien prou, i no sé encara per què, també ens vam proposar fer la topo del Urrikobasoko, menys mal que un cop dins se ens va espatllar la brúixola i ens vam acontentar en equipar els dos pous clàssics de la cavitat, demostrant per una vegada una mica seny, sense voler temptar més la sort. Llavors també ens va arribar una carta d'un grup basc, (probablement el GAES, però ara no ho podria assegurar, que ja se estava ficant en serio explorant Itxina) dient-nos que nosaltres allí no hi pintaven res. Segurament tenien tota la raó del món, però no hi podíem fer res. A més amés, l'amo de Pagomakurre, l'hostal, avui dia derruït, del final de la pista d'Areatza, on tans xuletons i carrajillos cremats havíem pres, recordo el dia que un temporal ens va aixafar les tendes, ens va deixar dormir al menjador, doncs aquell home i mig com nosaltres li dèiem, sovint ens esperonava en a que anéssem a explorar una zona plena de pous prop d'allí, just per sota de l'Hostal en un lloc anomenat Karkabixueta.


Aquesta va ser la darrera activitat que vam realitzar a la serra, no era dalt a Itxina, sinó a la part mitja de la serra. Eren prometedors avencs, dinàmics, variats i molt bonics, quasi sempre regats, que fàcilment agafen els 100m. de fondària. Engolidors actius que amb el temps habitual del Gorbea dificulta un xic l'exploració. Malgrat tot continuàvem a la nostra: obstinats, encaparrats. Vam patir pannes als Monegros, fugides corrent per la pista per no acabar atrapats, ens van obrir el cotxe una vegada a Bilbao i una altra a Pamplona, vam dissenyar i construir estris especials per equipar pous meandriformes d'estreta capçalera, ponts ploguen cada dia acabant de potes a Donostia, vespres de carajillos i trompetes* a Pagomakurre... tossuts, tretze són tretze, fins que poc a poc la distància ens va apaivagar els ànims i juntament amb uns anys de declivi del grup a inicis del noranta, ens van fer baixar el furor. L'antic butlletí del CELl, freqüentment esquitxat d'elèctriques notes sobre les nostres exploracions a Gorbea, no reflecteix cap més entrada des d'una visita esportiva a Otxabide al febrer del 91.
Els avencs de Karkabixueta, propers a la pista d'accés, el Jordi, el Katxes i el Carlos preparant-se

En l'actualitat tot el circ d'Itxina és reserva Espai Biotopo protegit pel govern basc i s'està aconseguint el vell anhel d'enllaçar totes les cavitats. Per la nostra part: calma i serenor, estem curats després d'anys sense patir cap recaiguda, ni símptoma preocupant. Fins ara!



 *L'Home i mig, l'amo del Hostal, també era trompetista.
Per seguir al dia les exploracions actuals a Itxina: http://espeleo-gaes.blogspot.com.es/
























divendres, 7 de desembre del 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-tresè)










Somrient com sempre, el Galerilla per fi ha aparcat el pot, la veritat és que en un dia així només fa que nosa. Ara!, ha estat el primer en arribar al punt en què cada any es troba amb els col·legues: la plaça de “Beni el Bárbaro” ja està llesta.
Jean Jacques i la colla dels amics dels seus germans, juguen amb el sabó bufant bombolles de colors, nens i nenes les condueixen per tota la plaça, però en calen més per què es vegin i facin patxoca. El Leolo ha aconseguit que els quatre de la brigada que ja havien plegat, els ajudessin per fer-n'hi més, els pobres que ja se’n anaven cap a jugar a futbol. Després, de seguida que ha vist al Galerilla, l’ha anat a rebre acompanyat pel seu germanet i secretari: “Le Petit Malade”. Amb el seu posat seriós ha pres la responsabilitat de tenir cura dels detalls organitzatius. Jean Jacques, el germà gran, i el més vell de la plaça fins que ha arribat el Galera, pensa que està carregat de punyetes com sempre. Tant es val, ell fa el que creu correcte i li dona la benvinguda, desitjant-li, com a primer adult en fer-hi cap i missatger de què la festa grossa no trigarà a començar: el millor dels presents llunàtics. A més ell s’admira molt al Galerilla, perquè com ell, a tota hora té històries interessants que contar, com la del Alejadro que amb la seua família ve carregat amb dos grans cossis de la seua famosa llimonada, confirmant que els avis en portaran més. 
El Alejandro, explica el Galerilla als germans, és un paio que des de petit ho ha tingut tot clar. Quan eren encara més petits que ells, van construir un modern edifici al costat del col·legi on estudiaven. Abans d’entrar a classe i durant el recreo, l’Alejandro es quedava encantat davant de les obres, observant com dia a dia l’estructura creixia amb la mestria dels operaris. Una tarda d'aquelles va aparèixer per l’aula un sotsinspector de visita, actuant com un graciós impostor davant dels innocents alumnes. Abans de marxar, i deixar-los tranquils, els hi demanà a uns quants, aleatòriament, la maleïda pregunta que els adults fan a les criatures des de la seua preestablerta distància altiva: I tu nen, que voldràs ser quan siguis gran? Els xavals van contestar lo de sempre, que si uns periodistes o especialistes, l’altra científica, l’altre capellà com el seu pare i així fins que li va tocar a l'Alejandro, ell més decidit que ningú, va contestar tot serio: jo paleta. I allí es va quedar d’en peus mentre la classe sencera, incloent-me a mi –-reconeix el Galerilla-- ens descollonàvem, en fotem-nos d’ell de mala manera. Y no fueron muchos años más tarde, el dia que jugando a la pelota en el viejo parque, que el tipo iba perdiendo la atención en el juego, a la vez que crecia su interes en un grupo de niñas que jugaban a la rayuela cerca de nosotros. Ya os podeis imaginar, a esa edad aún inberbes lo que a mi me importaban las mozas. Pues va el tio, que ya me tenia frito con tanta desconcentración, porque cuando se juega, se juega de verdad si no más vale plegar. Bueno, pues va el personaje y me suelta a la brava como si tal cosa: mira Galerilla, esa de allí és la chica con la que me casaré. Y miradla, allí està, es ese pedazo de mujer de la cinta encarnada en el pelo.

dissabte, 1 de desembre del 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-dosè)

El Galerilla es creu despatxat de la noieta, que continua adormida com un tronc. Ell tot just ha fet un parell de cops de cap, llevant-se amb les primeres clarors de la matinada. En aquell parell o tres d’hores que ha jagut nu mirant el sostre, el sentiment original: l’efervescència de què l’estimada dormia al seu costat, s’ha esvaït. La raó l’ha dut l’evidència d’una momentaneitat.
Caminant de tornada pel llarg carrer rectilini pensa, que li sobra temps per intentar recollir el pot comunal, tant com que el sol sobrepassi la barrera dels turons i faci créixer les ombres, tant com que la ciutat desperti anhelant els presents que la lluna de primavera li ha estat a bé atorgar.
La celebració impronunciable fins que la llum del sol arranca amb l’alba. La gran festa de la bona lluna de primavera, exceptuant els malaguanyats anys de lluna blava, en contraposició de la pèrfida lluna de tardor (en aquesta part del planeta, perquè en altres continents la situació és a la inversa. Això no té res a veure, però és ben bonic quan les espelmes, valentes sobre minúscules naus de paper, naveguen com un estol d’esperances surant indefenses per aquells poderosos rius). La tradició castiga sense regal al qui despert vegi néixer el sol, repudia als delators excloent-los de la comunitat i maleeix als que pretenguin fer qualsevol tipus de manipulació de la festa, per més bons que siguin els seus propòsits; tampoc s’hi val a fer mèrits per acumular punts positius. La lluna i sol la lluna és la que mana, i sabrà mesurar la conveniència dels seus favors als agraciats, que són tots i cadascun dels festers. No és sinó quan ja ha passat la màxima esplendor lunar, que tenen dret a esmentar l’esdeveniment, a pensar-hi fins i tot. Llavors desitjaran l’inesperat: sigui l’alegria per dos mesos, una acurada rectificació del sentit de l’humor, reparar un malentès familiar, la conseució d'un amor tangible, un canvi operatiu del sentit en la vida, un alleujament kàrmic... per aquesta raó no en parla ningú, ni els incrèduls.
Es despertaran aviat, mentre el Galerilla condueixi el seu trasto pel Gran Vial de circumval·lació exterior, buit ara mateix, per l’accés de l’avinguda de l’aeroport. Serà aquest el seu regal? Un altre dia qualsevol el semàfor li hagués impedit l’entrada al Gran Vial J.S. Bach, un vehicle d’ínfimes prestacions tècniques com el seu, no sobreviuria ni dos quilòmetres a la voracitat del Vial en condicions normals. Els carrers i les places es poblaran, primer els nens, que buscaran als companys tal com els grans faran, delerosos de què la festa comenci. Participaran en els preparatius, ajudant als operaris de la Junta a enllestir els materials, a transportar les connexions... Per a ells els renatos formen part de la seua vida, sempre els han vist, existeixen abans que ells i el seu tracte no se’ls hi fa estrany. Els ajuden a estirar les mànegues i a penjar les pinyes, tot aguaitant portals i balcons sota un sol reeixit del trànsit hivernal.
La variabilitat de l’instant de màxima gatzara, té més a veure amb l’atzar que no pas amb qualsevol condicionament de tipus social o cultural.
En aquella oportunitat en què el Galerilla ha sortit del Vial abans d’hora, encara confiat de bon matí, ja ha vist un parell de carrers plens de gent. Forçat a buscar-se itineraris desocupats, ha anat enredant-se per carrerons descarregats evitant amplies zones de vianants, fins que ha sortit al bell mig d’una “Corniche” deserta. Encarrilant-se riu a baix, per girar a l’esquerra lo més aviat possible, i no caure al tram subterrani del gran col·lector d’Insurrectos, que l’obligaria a eixir quasi a l’autopista Sud, després d’haver-se empassat el Bach, el riu, i la mare que ho va parí. Per sobre un pont contempla joiós els carrils absents d’Insurrectos. Circula entre els vells blocs del barri universitari, en perpetu estat de restauració. Es comenta que les famílies que aquí hi viuen son subvencionades per la Junta, tot i amb això, quan els hi arriba l’hora els joves també foten el camp. Aquí no hi ha nens, i al centre principal de congregació domiciliària, sols els renatos s’ocupen de les tasques prèvies.