Uns nens han acompanyat per fi al Galerilla. Ell els ha
convidat a unes "brouchettes" amb xile que començava a
preparar un braser a pocs metres a la porta del lloc en qüestió. No
ha trigat a tirar cap dintre per un pati on s’hi ha afegit un
envelat sobre la construcció de totxanes. A la primera porta ha
abonat l’entrada a un parell de paios que ni s’han fixat amb ell.
Baixant un parell d’escales ha arribat a un nivell de taules
prefabricades i seients de plàstic ocupades, quasi bé totalment per
uns volums que es transmuten en la penombra. Una mica per sota, amb
l’orquestra tocant sobre l’escenari a la dreta, queda la pista de
ball. Una aglomeració dansant frenèticament excitants ritmes
malgatxes, se’n fa càrrec d’ella. El nostre home l’observa de
prop, fa por d’entrar-hi, sembla molt difícil sortir-ne il·lès a
una tímida temptativa inicial. Donat les circumstancies el Galera
obra en conseqüència i se’n va en direcció oposada buscant la
barra. Tot el perímetre està ple de gent xerrant i formant grupets
tals com barricades. La seua estatura no l'ajudat mai en ocasions
similars, no tindria que ser aquesta, una excepció! Ell té una veu
prou clara i potent per fer-se sentir. --La concurrencia ya es bien
diversa, hay gente que debe de venir de otros barrios porque hacen
unas pintas bien extrañas, cantan com almejas difuntas macho, ahora
de "paietes" ya hay ya, aunque que encontrar a los maquis
por aquí... no es que el local sea muy grande pero con este
guirigay-- Acuradament abandona l’espai del bar amb la seua copassa
de rom i s’entorna a les rodalies de la zona de ball, disposat a
fer-se amb les delícies del licor d’una bona glopada. Cremant-li
la gola, fregant pel paladar com un paper de vidre del més bast dels
grans. Ja ficava cara estranya el cambrer quant li ha demanat un rom
del país, sol sense gel ni res, “straight no chaser” encara ha postil·lat per ratificar-ho. Ara haurà de tornar per buscar una bona
cervesa que apagui les flames i recuperi la sensibilitat de la
llengua, lo que serà un nou esforç i gairebé sense veu.
A l'"Ocaso Dancig Days": L’Ernest ha començat
a ballar en una mini pista de transparències, als acords de "Dance
of the Screamers", a l’arribà el passatge de piano se li ha
ajuntat un grupet d’amics nouvinguts, d’edats coherents entre si.
El Thelo para pels voltants movent-se discretament, va del juke-box a
la barra i de la barra a la mini pista, pensant-se una nova elecció
amb la cadència del seu combinat. És sorprenen de què el Rispa
continua a la micro pista amb les nenes i ara també el paio aceemic
de les vacances. El Rispa balla fornidament i en una d’aquestes
es passa la mà per l’espès serrell suat enretirant-se’l,
s’atura, pregunta un per un a les nenes i al de les vacances i se’n
va directe al cambrer.
--No el coneixeu? Sí, home, si és del barri, jo el
vaig tindre d’aprenent una temporada, és un xaval molt ben parit.
Quines vacances parles? A la seua empresa treballen una setmana
sencera i l’altra descansen. Ara està pencat, sinó estaria en un
llac calent de l’interior que tenen muntat un consorci d’empreses,
la seua inclosa també, una espècie de centre de recreo i esbarjo
pels treballadors, el tio sempre se’n hi va, és que per quatre
rals tenen de tot, menjar, dormir fresquets, esports aquàtics, una
pista de velocitat... Se’n va amb els col·legues i la xavaleta i
vinga a viure. Es diu Celio el paio, ha segut bo perquè m’ha vist
i ha entrat a la pista com si estigues a casa seua, s’atansa a les
xiquetes i els hi solta sense més:-- Sóc un pomel·lo madur, sense
llavors, d’escorça suau i prima. Alguna de vosaltres em voldria
tastar encara que sol fos una miqueta?-- I els ha fet gràcia tu,
n’hi ha un parell que ja tenen ressopó per aquesta nit. Bé les
ties ja anaven mig calentes, jo ja m’haig traginat una...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada