Aiguamolls de Rufea
Extensió a Butsènit
Camina uns
metres del punt de cita, el passeig de l'inquiet. Tres noies vora
l'aigua, pantalons curts, samarretetes de tirants, peus nus,
somriures clars, un idioma que no entén, se'n va o es queda? Vindrà
o no? Les noies ja l'han vist, riuen estridents, amb més intenció.
La invitació és clara, inevitable, la darrera mirada enrere del
recelós, la temptació és forta, qualsevol... i tampoc, si fa,
tard la veurà arribar. Claire se'n diu una, són més grans que ell,
per molt que de lluny no ho semblaven, se les veu fresques i
rialleres, com qualsevol noia de la seua edat.
Traspassada la
portalada el recorregut dels aiguamolls és a l'albir: dos basses, la
petita i la gran, aïllades del riu, l'extracció d'àrids les va
buidar, i no van acabar de reomplir. La natura es fa ràpidament amb
l'abandó industrial. La colonització és incessant, i ràpidament
es fa amb la mà de l'home.
Els ocells
descasant en elles, el martinet blanc les pobla, traient partit de qualsevol resquitx
que el descuit humà els permet. Un mirador en alt per observar-los,
i rondar pel recorregut circular en va i ve. Una xopera el limita pel
sud, topant amb la tortuga. Existeixen unes rutes obertes, els aiguamolls
no són tan enormes, ens perdem sota la línia de pollancres, el
senderó extern, als tamarius escampats per tornar a la bassa gran i
eixir per la petita i resseguir per l'interior fins a reprendre el
camí del riu poc abans que la bipartició conclogui i preguntar-nos
com tot a la vida: què cal fer ara?
La noia que seu
amb els peus dintre l'aigua és de cabells clars, mira a la
llunyania, el riu li condueix l'esguard, se'n riu amb les ocurrències
de les seues companyes. Se les mira, són tan guapes!, somriu com un
babau. Li diuen que es tregui les sandàlies, una de les noies,
morena de cabell curt, l'agafa de la mà i rient més que les altres
l'acompanya fins a l'aigua. Amb l'aigua per sota els genolls vibra la
butxaca, ja l'ha vist, encara a la pista; ràpid tecleja:
Hola, vine fins a l'aigua!, creu que és el més assenyat. La noia es
va atansant lentament, vigilant les seues passes, fa mal de mirar del
goig que fa.
Seguim pel pas més
evident: una a àrida pista sense sortida. Fruiters deixats de la mà de Déu, creuarem el tros descurat cercant
enllaçar amb la pista que puja fins a l'ermita de Butsènit, amb una
zona de pícnic abans de la rampa. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada