divendres, 19 de setembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Primer: El NANO SORRUT.


Hola, sóc un xaval fet i sorrut estirat sobre un llit. Mentre així estigui sort en tindré, perquè no haig parat d’aixecar-me tota la nit. Ja noto la febre pujant, escalfant-me la pell per sota els llavis. Vull preservar els moments de lucidesa que em proporcioni la píndola que m’haig pres per tallar-me la diarrea, i no continuar cagant i vomitant com a les darreres hores, que no haig pogut parar de vomitar i de cagar o les dos coses a la vegada. Una altra pastilla per la infecció que em provoca la febre em mantindrà estable, així aconseguiré una línia de narració coherent malgrat la indisposició.
Crec que ja he superat el primer estadi de dolor: la freqüència de les punxades al ventre es va allargassant a la vegada que minvant en virulència. No haig dormit en tota la nit, ja de matinada, després de la segona pastilla m’haig quedat mig endormiscat. Més tard haig encès a tele, la veia alta al seu prestatge, però no l’entenia. Ara ja l’entenc i l’he apagada. En la fase aguda de la malaltia punxeguda l’únic que distrau el cervell és la tele, quan ja estàs una mica millor et vénen ganes d’escriure, no és fins que no et trobes més bé que no et decideixes a llegir una revista, i ja més tard reprendre la lectura d’un llibre. Maleeixo el vi, crec que no en tornaré a prendre mai més, o potser va ser la carn de cabrit…
A vegades em fa l’efecte que el sol es dilueix i no té prou força per penetrar a la cambra. El llit és massa estret i els llençols rasposos i suats són fora de lloc, com la feinada que em dóna d’arreglar la manta o aplanar el coixí per aconseguir una postura confortable que no rebutgi al cap d'un parell de minuts, i si m’estiro panxa avall? I si ningú més ve a veure’m?, no cal cridar un metge per això, a més a més d’aquí estan, tan lluny, no conec a ningú… i per a què un metge?, què coi em dirà que no sàpiga ja? Repòs, arròs bullit i força aigua. No tinc res aquí que em pertanyi, és millor així… la roba escampada per terra, un parell de novel·les a la tauleta de nit, al costat de l’ampolla d’aigua i les pastilles sobresortint del necesser amb la cremallera trencada per vell. Per vell i per barat, sempre has pensat que no cal gastar gaire en un simple necesser. Tens grans pensades tu, com aquella de l’agenda literària, de rutilant títol per tan escassa eficàcia, és que qualsevol genialitat necessita un gran esforç per a què funcioni, i una lògica que el cervell pugui racionalitzar, sinó el temps el rebutja i et quedes en blanc davant d’unes postades plenes de llibres als quals has escrit l’adreça i els telèfons dels amics. Com tens més llibres que amics… inclús perds els amics abans que les adreces, cada història, un amic pensaves, només els llibres preferits deies, però si canvies cada, dos per tres. Recordo que fa anys detestaves la literatura de gènere: “Una vulgaritat per matar el temps”, et senties afirmar, i més: “Les hores dedicades a la lectura són consagrades i per tal, cal dedicar-les en exclusiva a les grans obres”. Ara és l’únic que llegeixes, i t'ho passes més bé que abans, o no? Potser no, potser ja en tens prou, has baixat les expectatives de tal manera que ja no te n'adones i quan te n’adones fas com si no.
Ai, ai, ara comença… que passi de pressa, que passi de pressa ja… arriba al punt màxim, ara anirà davallant per un vessant llarg i tortuós fins que desaparegui i em deixi una estona en pau. No és per a tant, total, crec que un es podria acostumar a viure així i fer vida normal, hi ha gent que les passa molt més putes, una punxada als budells de tant en tant… demà estaré més bé.
Cada cop me n’adono més de què no sóc ningú, i que mai haig estat ningú. Per fi ho sé. L'arrogància i la supèrbia juvenil s’han esvaït. Per altra part se m’obren un ventall de possibilitats que abans no contemplava… no contemplava?, si us plau que no sóc ningú! La veritat és que ara podré anar a llocs que abans, quan pensava que era algú, no podia freqüentar, no fos que per una mala casualitat em veiessin, o tirar-me qualsevol tia que em roti, sense pensar amb el que diran, o més bé: el que pensaves que podien dir, perquè no et diuen mai res. Només per ma mare sóc una persona especial. També hi havia la Laura, si la Laura estigués aquí, em cuidaria, ella m’estimava, però que podia fer jo? Em vaig esforçar, em vaig esforçar molt per estimar-la, i molts cops ho vaig aconseguir, i quan més s’enaltia el meu amor per ella… llavors apareixia la Petra. Una dona provinent del passat, conscientment ja del tot oblidada, que em visitava en somnis i em desballestava l’ànima bri a bri. No hi podia fer més, em trasbalsava, m’absorbia de tal forma que m’omplia de força i d’alegria per un parell de setmanes seguides com a mínim, durant les quals sols pensava en ella. La Laura desapareixia, es diluïa davant meu i ella se n'apercebia. Va aguantar molt, dormia abraçat amb una i somniava amb l’altra, i si hagués reaparegut a la meua vida real, haguera abandonat a la Laura sense pensar-m'ho ni mig segon; era guapa la Laura, d’amables faccions, no sé per què al final no suportava ni el seu to de veu… Al final se’n va anar i mai més vaig tornar a tenir aquells meravellosos somnis amb la Petra; la irrealitat es transformava en sensacions autèntiques, més físiques i més intenses que qualsevol estona compartida amb la Laura o amb cap altra persona del món real, un erotisme naïf difícil de descriure i de retenir, se m’escapa entre l’engraellat de la memòria, se m’escapolís per un sedàs insurrecte… És la febrada que em puja i em potencia el sentit de l’oïda i només em deixa escoltar el soroll de les agulles entre el tic i el tac del meu petit rellotge digital, no em permet sentir res més, ni la pluja que repica pel carrer, ni la nit tombant per la cantonada, ni l’olor de la Petra, ni la textura de la seua brusa contenint-li les popes fregant-me les galtes.
Hi ha coses de les quals sempre te'n recordes, per més que siguin unes insignificances talment prescindibles, sorgeixen quan hi ha un moment en blanc. Hi ha coses de les quals sempre te’n recordes, perquè no han succeït mai, i haguessin estat molt bé si… són un espai que resta per omplir, però que ja no es pot omplir, no hi ha res a fer, ni perquè donar-hi més voltes, si no estigués tan feble, no me’n recordaria de res i sols sentiria la música de Nat Adderley que sona sense parar, és la música ideal per una festa, una festa per morir-se, una elegant festa amb convidats que no conec, però que m'agradaria conèixer i no m'importaria massa…