divendres, 27 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (16)

--Sí que estàs interessada amb el meu poble!
--Una és tafanera de mena. No és per deformació professional, és que sóc així, quan hi ha una cosa que no entenc o em crida especialment l'atenció, tracto d'informar-me, no per res, per simple curiositat, després, una vegada saciada la meua curiositat, perdo interès i potser no me'n recordo més. Però no et preocupis que no et trepanaré a preguntes, la llei de l'hospitalitat m'ho impedeix.
--Encara rai, no sé si et podria satisfer.
--Sóc difícil de satisfer. --Fa estona, durant tot l'esmorzar i ara a la sobretaula, el Ventura es concentra a mirar-la als ulls. La senyora du posat una bata de color rosa força discreta, tanmateix amb els vaivens naturals, l'obertura superior es va relaxant, apuntant-li els inicis de les copes d'uns sostens de color violeta, el preferit del Ventura. Afegirem també, que amb el cabell recollit per sobre el cap, se li perfilen més esveltes les faccions, a més a més la llum clara del matí hivernal l'ennobleix. El Ventura no sap que respondre, no s'ho esperava, en un tres i no res i gairebé sense adonar-se (si exceptuem els contorns violetes), ha fet cap a una situació de proximitat entre un home i una dona a la ratlla de la intimitat. Un xic desconcertat no sap que li oferirà l'avinentesa. De l'únic què és conscient és de què ell no és el qui té la paella pel mànec i que ella s'ha transfigurat en espera de la resposta.
--Ho dius per suposició o per recel, jo sóc un home solvent. --Molt bé, sempre un pas endavant.
--Una sap el que hi ha, no ho dic perquè sí.
--Acostumo a quedar bastant bé, ara mateix no em ve present cap queixa.
--Ja veig, però tots els homes dieu el mateix, no sé si és perquè teniu una memòria tant prima com selectiva, o és perquè mai escolteu el que us diuen. Jo m'haig trobat amb cada cas! --Malgrat que les paraules de la viceconsolessa són de clar desànim, la seua intenció i positura mostra tot el contrari. El Ventura guarda uns moments en silenci, és a ella a la que se li nota desitjosa de parlar. --Seria més exacte dir que moltes vegades tampoc són ells els culpables, sí que les males arts campen més del que seria recomanable estadísticament, però en desgreuge he de confessar que el meu cas és un xic especial, no per res, és per una causa innata. Com dirien els clàssics, jo sóc una dona cérvola, aleshores la reciprocitat ha de ser equitativa, i com dissortadament i amb aquest cas en concret reafirmo la teoria popular: els homes cérvols són escassos. És com ficar un dit dins d'un got d'aigua. --És l'hora d'argumentar, de fer-se valer, fa estona que hem passat el punt de no retorn.
--Jo no sé si puc qualificar-me d'home cérvol, però pertanyo a una nissaga d'homes físicament ben dotats, no arribo a les dimensions d'un oncle-avi que era una cosa realment desmesurada, però conjuntament amb els mascles de la meua estirp, supero amb escreix la mitja d'Escalabornava, que suposo no ha de diferir massa de la resta del nostre àmbit natural.
--Així creus que estàs a l'altura?
--Sí. --Ja no hi ha res a perdre.
--Si és així, jo no hi ficaria cap inconvenient, ans al contrari, però abans ho hauria de comprovar. Em disculparàs, és una petita condició prèvia, diguem desconfiada, però has d'entendre les decepcions que ja porto acumulades i la pèrdua de temps i d'energia que comporten. --Silenci, aquesta no se l'esperava. --No és la meua intenció fer-te sentir incòmode, serà millor que surtis al saló, que et prenguis el temps que et calgui i m'avises quan estiguis a punt.
No és l'hora del cagadubtes, si s'ha de fer, es fa, que ella li diu que primer li vol calibrar, doncs molt bé, no li ha fallat mai, però ara s'ha de concentrar, amb imaginar el bell contingut de les copes violetes n'hi haurà prou. 
 
Robert Wyatt - "Insensatez"
 

dilluns, 23 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (15)


Fa estona que la matinada emplena el pis del viceconsolat. El Ventura acostumat a aixecar-se a punta de dia, ha estat esperant que la Manuela sortís de la seua habitació. Mentrestant enllaça somnis.
Cap soroll prové de l'exterior. Aguaita per la finestra, després de pixar; ningú no es veu. S'atansa a la porta de l'habitació d'ella, para l'orella: silenci. Jau de nou al matalàs que li va preparar al costat de la porta del celobert. No li costa gens tornar-se a dormir.
Quan es desperta la Manuela és ja dutxada, i la teca a taula.
--Si alguna cosa bona tenim ara amb aquesta situació és que no ens cal matinar.
L'esmorzar es més lleuger del que acostuma, no es queixa pas, on siguis estiguis agraït d'estar-hi. És un esmorzar molt femení, pensa, no hi ha pernil, ni formatge, ni bull, ni vi.
Es veu a la viceconsolessa molt animada, té un munt de pots de melmelada de diferents colors, els hi ofereix al Ventura. Damunt de la taula també té cafè, pa de vidre, sucre bru, llet i unes magdalenes allargades com bescuits de la pastisseria local, per suposat no són del dia, però sucades amb el cafè amb llet entren força bé.
No li permet ni que reculli ni que netegi res, ja ho fa ella, insisteix. Està molt activa, no para de fer coses. També li comenta que fins passades les dotze no té res a fer. Després obrirà les comunicacions i mitjançant la connexió directa amb el petit país, intentarà enllaçar amb la mini xarxa local que ha aconseguit crear, amb l'ajuda de la Clara i el noi de can Favero. Disposen de poc més d'una hora diària perquè la gent dels pobles es comuniqui. A partir de les catorze hores, ho diu així, com remarcant-li la importància, ella centralitza tots els missatges, que a partir de llavors responen amb les necessitats particulars de cada casa i que després notificarà a l'alcaldessa o a la xarxa d'abastiments local.
--Per què no aprofites i et comuniques amb Can Badià, et diria que et comuniquessis amb casa teua, però no sé què em fa pensar de què no serà possible.
--No, des d'aquí estan no, bé tampoc ho haig provat mai, però al poble ja hi estem acostumats.
--Acostumats a què?
--Doncs a això, a no preocupar-nos pas massa per tenir fil directe amb la gent que es troba fora del poble, com se sol dir: ja hi faran cap.
--Ja m'ho van comentar, no gens menys quan la gent d'aquí parlen del teu poble... sembla que en el fons els embargui una gran ignorància, ja tracten d'explicar-te la idiosincràsia pròpia d'Escalabornava, inclús saben els noms d'algunes cases i les famílies que en són fills, per això conec a cal Badià, aquí quan demanes alguna cosa per Escalabornava, són ells els primers esmentats, tothom sap d'on venen. En canvi si intentes esbrinar o aprofundir una mica més, aleshores intenten fugir d'estudi, ficant pel mig algun amic o conegut que en sap alguna cosa més, i que finalment sap el mateix que tothom: ben poca cosa.



divendres, 20 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (14)


Esperant l'hora de sopar llegeix una novel·la curta de la biblioteca del viceconsolat. Una història força interessant i llunyana sobre tres germanes que l'abstret fins que la Manuela, que romania tancada al seu despatxet, ha començat a parar la taula de la cuina.
--L'alcaldessa farà tard, millor que no l'esperem, hi ha dies que fins i tot sopa sola al seu pis, ho fa per no molestar, ella ja sap que acostumo a sopar tard. --El Ventura s'estranya pel toc de queda, però millor no preguntar.
Engega la ràdio, i tot sopant escolta diferents emissores, la Vall s'ha esfumat enmig les notícies importants més populars de la jornada. Fa dies que no existeixen, contínuament succeeixen coses al món, com per avorrir a l'audiència amb rancis esdeveniments d'un cul de sac, les notícies velles se'n ensorren sota una muntanya de pols, als radiooients els fastigueja escoltar sempre el mateix, prefereixen solaçar-se creient que el que els va trasbalsar una setmana ençà, ja s'ha arreglat o si més no ja ha prescrit. Sopen el que ha sobrat del dinar, es disculpa ella. Però la sopa és prou bona i el pollastre suculent. Per postres li ofereix formatge. Ah!, els de la Vall mai han aconseguit els nivells de les formatgeres d'Escalabornava.
La Manuela està fatigada, just té uns moments per compartir sobretaula amb una infusió abans d'anar aclucar l'ull. Serveix les tasses a la sala menjador, conversen lentament mentre es refreda. Entre els silencis senten com l'alcaldessa puja les escales i obre la porta del pis del costat. Ella no vol parlar de res en concret, ell es deixa portar per la somnolenta desídia d'ella.

Robert Wyatt - "Gharbadzegi" 


dimarts, 17 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (13)


La visita conclou a la vegada que els paquets s'enllesteixen. Llavors la Clara se l'endú, la resta de persones encara romandran al pis del viceconsolat una bona estona. Alguns debatran inútilment fins que la senyora viceconsolessa els foti fora amb bones paraules. Després l'alcaldessa acompanyarà fins casa a la senyora Elisa, passant de tornada per un dels dos magatzems d'abastiment, perquè l'encarregat l'informi del seu estat actual. Li comunicarà d'alguns endarreriments que hauran de solucionar si no volen que hi hagi mancances d'algun producte fonamental, més que res llet i sal. Ella veu més complicat la sal que no pas la llet. Les salines són passades les termes, dubte que es pugui reobrir la pista que hi porta, és el darrer reducte dels bandits. L'encarregat li comenta si té prou sal a casa. Primer pensa que ja no té casa i després li contesta que amb el que tingui farà. Mentrestant la Clara i el Ventura compleixen el seu recorregut particular, repartint els paquets per les cases dels malats.
La Clara és una noia acostumada a xerrar, el Ventura per la seua condició de viatger solitari, no hi està tan avesat, tampoc ho ha trobat mai a faltar, en canvi ha estat ell que ha iniciat i ha mantingut l'interès de la conversa, poc fluida d'inici, en canvi desencadenada ara, quan tot just els hi resta tres cases per visitar.
--El que no acabo d'entendre és si esteu o no, agraïts als militars.
--Home una cosa és que estiguem agraïts de tot el que han fet, de l'ajuda que ens han prestat i altra que ens hagin desposseït sine die dels nostres drets, una cosa no treu l'altra. Ells no fan res perquè sí. Sincerament, cap de nosaltres li veu un fi a la situació, fins i tot crec que els convé que es mantingui un grupuscle actiu, sinó perquè coi no els ataquen d'una vegada, si són quatre arreplegats tancats a les termes.
--I la família que manté les termes, també és allí?
--No, ells es van poder escapolir, el pare es troba a l'hospital amb una ferida de bala, la dona el cuida i la canalla és acollida a casa dels parents. Es veu que els van retenir unes hores, però no hi ha qui conegui millor les termes que ells, i amb tant de túnels... la primera nit ja van fugir, la ferida del pare va ser a manera de salutació, per cohibir-los i mantenir-los a ratlla.
--I pels carrers del poble, ja no n'hi ha hagut més d'enfrontaments?
--No, penso que ja fa més de tres setmanes. Poc abans de la gran nevada van fugir els dels carros grans, els que el van enxampar a les marrades, i els de les termes són la resta, tenen els cotxes a les termes, però el que no tenen és suficient combustible per passar la collada.
--Llavors l'assumpte del combustible els hi és prioritari per fugir.
--Per això les reunions del viceconsolat, si no els tinguéssim vigilats el gasolinero i els seus, vés a saber el que farien, ells diuen que els hi van entrar a casa i els hi van rebentar la caixa forta, però l'alcaldessa sap que el que podria haver a la caixa és una part molt minsa de la seua fortuna, ells treballen amb els bancs de la capital estatal.
--I els de les termes tenen un bon botí, allí amb ells?
--Alguna cosa deuen tenir, el que han robat de les cases, del banc, l'alcaldia, la ferreteria, i els negocis, s'ho van emportar amb un primer viatge.
--Amb la furgoneta groga?
--No, els de la furgoneta groga van caure a la carretera, aquí a prop, a un parell de quilòmetres, els van pescar també de retirada, però amb poc de doblers, aquest serien teòricament els companys, dels que ara són a les termes, se suposa que la seua missió era la d'anar a buscar carburant i regressar. Els que es van endur els quartos van ser els primers, a aquests encara no els han agafat, ara, res comparat amb els dos robatoris primigenis. --Entre casa i casa la conversa no surt dels paràmetres conjunturals. En concloure la Clara s'acomiada gentilment del Ventura, que se'n va fins al viceconsolat per passar-hi la nit.

John Cale - "Darling I Need You"


divendres, 13 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (12)



--Fes, fes, però a veure si en comptes de xerrar tant, treballen una miqueta. --La senyora Elisa li explica l'entrecàs al Ventura amb breus traçades: --Teòricament són presents per solucionar un parell de coses, una és subministrament del carburant que no ha estat requisat i l'altra, el transport d'aquest a les famílies que el necessiten, més que res dels masos de fora el poble, i ja porten una estonada llarga amb el tema.
--Hi ha gent que encara no s'ha adonat del moment que estem passant, encara justifiquen els seus interessos personals sobre els col·lectius.
--Jo ja t'ho vaig dir: tu ets l'alcaldessa, tu manes, es fa el que diguis i prou!
--Però la llei ja no m'empara.
--I a ells tampoc i ben bé que s'aferren a ella quan els hi convé. A més a més, aquí a la nostra vall sempre hem estat molt autònoms, i han de fer prevaler les nostres institucions a les de fora.
--Ja tornes, sí que has trigat poc. --La Clara acaba d'enllestir un nou paquet, enganxa una etiqueta i escriu una adreça en ella.
--És que m'avorreixen, porten tota la tarda sense avançar ni un pam, no cal seguir escoltant-los, tornis quan tornis els trobaràs en el mateix punt, sembli que s'hi recreïn i tot.
--Pren-teu amb calma Manuela.
--És que no sé quants dies portem amb aquesta història.
--Ja els coneixes, ningú no vol perdre.
--Si puc servir per alguna cosa? --Davant l'eventualitat el Ventura s'ofereix pel que sigui necessari.
--Home no sé, si no has de fer res, aquesta tarda em podries substituir i acompanyar a la Clara a fer la ronda, així podria enllestir unes quantes feines de casa, per demanar que no sigui.
--No home no, tu ets un convidat, el que hem de fer ajudar-te nosaltres a tu. --Se li havia obert una finestra a l'alegria, mes la Clara amb la seua cotitzada educació pretén tancar-la.
--No a mi no em fa res, així em distrauré, m'anirà bé.
--Doncs ja està fet, tampoc creguis, que amb una hora haureu fet net.
--I després, ja tens lloc per passar la nit? --Demana la Manuela.
--Havia pensat anar a sopar al Romero, i després passar la nit en qualsevol lloc. --No estaria bé confessar la intenció d'ocupar la vella casa cites, que ha vist molt deixada.
--Ja has quedat amb el Romero?, perquè a la nit tanca, amb el toc de queda a les sis, no hi ha persona que surti a sopar, només aguanta l'hotel guapo, i perquè té els hostes i està defensat tot el dia per un reforç de la guàrdia.
--No, no m'ha comentat res, haig anat a dinar i suposava que també serviria sopars.
--Per molt valent que sigui el Romero no crec que s'arrisqui a trencar el toc de queda.
--Ell ja fa prou, el que hem de fer nosaltres és oferir-te taula i llit. --La senyora alcaldessa sentencia. --Perquè, quants dies penses passar aquí al poble?
Si li haguessin fet aquesta pregunta només unes hores abans, la resposta haguera estat clara: tot just una nit. --No ho tinc previst, més que res haig baixat per comprar provisions per can Badià, suposo que pujaré quan les hagi aconseguit.
--L'assumpte de les provisions és una mica complicat, no és que no en tinguem, nosaltres pel lloc on vivim, més abans que ara, però encara ara, sempre ens ha estat vital fer unes previsions a llarg termini. Amb moltes coses ens autoabastim, podríem dir que en el fonamental ens valen per nosaltres mateixos. --La Clara sempre s'ha sentit ufana dels seus orígens.
--Sort em van tenir de les setmanes que van anar, de la marxa dels diplomàtics a l'arribada dels milicocos. --És a dir, d'un tancament a l'altre. A la tieta de la Clara l'edat l'ha fet més realista i cada vegada més i més escèptica amb tot el que representi dependència.
--No et preocupis Ventura, suposo que a can Badià els hi farà menester més aviat peix, verdures o fruita, no? Això demà mateix ho podrem solucionar. A més a més no sé què li conteu sobre autoabastiment, que no sabeu que viu a Escalabornava! --L'alcaldessa acostuma a centrar una mica les coses.
--Tu manes bonica, però crec que d'algunes coses no estem tan sobrats i precisament són fruites i verdures fresques, però si tu ho dius. --La joventut inconformista de la Clara es manifesta.




dilluns, 9 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (11)


--Crec que ho hem d'explicar una mica amb més claredat, el pobre fa cara de no poder-nos seguir. El que hem fet és repartir-nos la feina entre els que encara som disponibles. Nosaltres ens encarreguem de distribuir els medicaments pels tractaments dels malats, també la Manuela, cop cap d'aquesta casa, l'únic territori lliure fora del règim militar que ens governa, s'ocupa de les comunicacions. La tieta i jo repartim els paquets per les cases. L'alcaldessa s'ocupa de tantes coses, que sóc incapaç d'enumerar-les totes.
--M'ocupo de les meues obligacions sense més, i procuro coordinar una mica les coses tant com de guardar un cert ordre per quan tot passi, perquè no tinc cap dubte que això un dia passarà, el retorn a la normalitat no ens resulti un xoc tremend.
--Però els militars van acabar amb els assalts? Van fer fora als assassins?
--No, en aquestes estem, ara ja no n'arriben de nous, han pres posicions en els accessos a la vall, i com només n'hi ha un...
--A molts els van enxampar amb el botí, mig colgats de neu.
--Quin botí? Si encara es pensen que amaguem un tresor enterrat.
--Sí, després dels primers assalts, poca cosa van arreplegar, encara que de mal sí que en van fer, a mi em van entrar a casa cercant vés a saber què, i no trobant-hi res, li van calar foc. Ara de moment visc aquí, al pis del costat, que és propietat de l'ajuntament.
--Però hi ha saltejadors actualment al poble? --El Ventura intenta retornar el relat al camí principal.
--Jo crec que la intenció inicial era d'efectuar un atac ràpid, com una ràtzia i marxar tot seguit amb el botí, però no existint tal botí, l'avarícia els traí.
--Llavors, els hi era vital l'armer de la guàrdia municipal, els trets anaven que volaven, havien de proveir-se de municions.
--Quan van vindre els militars gairebé les havien exhaurit, ara diuen que disparen postes de caça.
--Jo crec que els trets que se senten són de les escopetes dels masos de l'altre costat de riba. --La Clara expressa la seua incredulitat. --Crec que de pistolers ja no n'hi ha, fa dies que van acabar amb el grup de la furgoneta groga.
--Voltar per la Vall, amb una furgoneta groga, també s'ha de ser passerell.
--Era un “groc” perfecte.
--I tant!, com els altres, els dels grans carros, aquest són els que es van quedar tirats a les primeres marrades.
--Els que van tenyir de roig la neu, poc després que els localitzés l'helicòpter de “salvament”.
--El que hi ha ara són els mili cocos i vés a saber per quant de temps. --Lamentació de la senyora Elisa.
--També diuen que fora al poble, hi ha un grup que s'ha fet fort. Que els assassins que queden s'han ajuntat i no hi ha manera d'acabar amb ells.
--Sí, és correcte, són a les termes, poc més enllà del turó escapçat, sembla que estan ben perpetrats, el que està clar és que fins que no els detinguin o acabin amb tots, tindrem als militars envaint el poble. --Malgrat la seua destitució l'alcaldessa conserva les seues fonts.
--Doncs no han demanat reforços, és més tots els que van anar a netejar la collada, no han tornat.
--Això no sé si és bo o dolent.
--Disculpeu, vaig una estona a la saleta, que els tinc abandonats.


divendres, 6 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (10)

               --Poc després dels dos assalts, la nació, que fins abans del judici que mai es va celebrar, ens havia ignorat amb total displicència, va percebre que aquesta Vall era un reducte de milionaris, i les màfies vàries es van fixar en el fàcil que ens podien arrabassar els diners. De seguida van començar els primers atacs armats, primer no sé per què: el Mas del Rufino, a l'altra riba del riu, després no sé si els mateixos van anar a petar a la fonda de dalt, i penso que uns altres van atacar els restaurants.
--La violència es desfermà malgrat tots els intents que van fer per reprimir-la, però les nostres forces eren les que eren, a més a més es van esperar que marxés de la Vall la guarnició de suport que havia pujat acompanyant tots els galifardeus del ministeri. Els primers dies van ser molt confusos, havia foc creuat, trets pels carrers entre la nostra guàrdia i les diferents bandes. Després aquestes van pactar una treva fins a aniquilar del primer a l'últim tots els membres de la policia local. La matança al turó escapçat va ser esgarrifosa. Llavors, veient-se forts, van arremetre a discreció, casa meua va ser de les primeres a ser assaltada, després van caure d'altres i sort van tenir que es matessin entre ells, si no haguessin arrasat amb tot el poble i amb tota la Vall en tan sols una setmana.
--També va haver-hi sort en què entrés l'hivern, i la neu en fes costat, amb bon temps no sé què hagués pogut passar.
--Jo entre un tancament de carreteres i l'altre, encara no havia pogut començar el curs. I la pobra Manuela va rebre una bona benvinguda: només arribar al poble van començar la “balasera”.
--Sí, i amb la tranquil·la que jo vivia, però quan em va arribar l'oferta de treball no us penseu que m'ho vaig pensar gaire, també ho havia de confirmar de seguida, i personalment em convenia molt allunyar-me del focus de tots els problemes que m'assetjaven entorn de l'última feina. Ha estat com un tractament de xoc, us ben asseguro que m'haig oblidat de tot, i el millor: haig fet noves amistats, amistats que en la desgràcia, potser encara les aprecio més.
--I doncs, quan va acabar tot això? --El Ventura a vegades es perd entre la facilitat verbal de les dones.
--Acabar!
--No ens veus aquí preparant paquets de medicaments, els que van poder salvar de l'Hospital i de la farmàcia. Un metge estava de viatge i a l'altre el van pelar pel carrer.
--Va rebre una bala que no duia el seu nom.
--El farmacèutic fugí muntanya a munt i no se l'ha vist més.
--Diuen que està amagat com un talp al soterrani de casa seua.
--Déu n'hi do, si fa uns mesos enrere m'haguessin dit que un dia parlaríem així, amb aquesta naturalitat de trets, assassinats, segrestos, morts...


The Band - "The Night They Drove Old Dixie Down"

dimarts, 3 de novembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (9)


               La Clara reprèn la narració: --Sí, però si no fos perquè uns insignificants lladregots van encertar, i de quina manera!, en perpetrar dos cops seguits, apoderant-se amb molta facilitat d'unes quantitats tan elevades, tampoc hagués fet de senyal de reclam.
--Però eren tan curtets els pobrets. --Es lamenta la tieta de la Clara, mentre apila el paquet que acaba de fer sobre el munt que n'hi ha en una tauleta auxiliar.
--Sí, abans de tornar al seu cau tothom ja ho sabia, no hem d'oblidar de la gran presència de la canallesca a la Vall, també de tornada als seus caus respectius, doncs això que ja els esperaven i tant com van arribar els hi van arrabassar sense consideració, com ells van fer amb els dos vailets, que es veu que van oposar resistència. L'altre, el senyor Cabal, va salvar la pell, per molt que l'abandonessin en una apartada pista descalç i mig despullat.
--També va tenir la sort de ser el primer. --Comenta la tieta. --Si es pot dir així.
--I quina necessitat tenia el senyor Cabal de viatjar amb tant de doblers?
--Els volia deure invertir fora de la Vall, i com vam estar tants dies tancats devia tenir pressa.
--Però aquestes quantitats, aquí a la nostra Vall!
--Te'n faries creus, Elisa.--La batllessa sembla que sap del que parla.
--A mi em va saber més greu aquells dos pobres nois. Sí que n'havien fet de malifetes, i de ben grosses, però tan joves... i els seus pares, famílies respectables del nostre poble, morí cosits a trets com dos porcs fers.
--Doncs que et vols que et digui tieta, pel poble hi ha gent que creu, que d'alguna o altra manera estaven involucrats amb l'assassinat de la viceconsolessa, l'anterior a la nostra Manuela, no per res era parenta d'un d'ells.
--Tieta, era tieta, com jo de tu Clara, no cal que fomentis encara més les injuries, no és pas això el que ens convé, tal com estan les coses
--A més a més és una cosa que mai es va poder provar. --L'alcaldessa aporta la visió oficial de les investigacions.
--Jo vaig sentir que els representants del petit país els havien citat a judici i que fins i tot els hi pagaven el viatge.
--No, puc certificar que això també és fals. --La Manuela, transitant entre les tertúlies obertes, s'afegeix a la conversa de la cuina en el punt que ella, com recentment arribada a la Vall pot intervenir amb convicció.
--No t'estranyi que ells mateixos haguessin fet córrer el rumor, ens estaven donat molts problemes, però no teníem les suficients mans per poder investigar-los de prop. Però ja ho teníem present, suposo que amb tot l'enrenou, es van fer ràpidament amb molt de doblers i van abandonar la Vall abans de repartir-lo amb els seus còmplices.
--Amb la mala sort de trobar-se amb uns bandits pitjors que ells, només creuar la collada.