Història d'un dels personatges del bar.

            A.C. J.

           Història d’un dels personatges del bar.

                 Ell és un home tranquil, sap fer les coses. No distreu als companys amb uns comportaments ridículs o inadequats. Tampoc té el costum de tirar pel dret. Prefereix el sol càlid primaveral a les decebedores humitats hivernals. Li agrada la pluja netejant-li la pols a l’aire.

                 Molts ho sabem, i ell ho sap. No comenta res en tornar. El Galera mateix el saluda prement-li les espatlles amb el seu braç. Sí, fot el camp uns dies, sempre cap un megahotel solitari, en un ambient agradablement saludable, perfectament artificial. No hi ha vida a recepció, ni terreny per córrer al voltant del gran bastiment. Una vegada allí rep la tarja de la cambra de rebuda i poc després l’acompanyen a la destinació. Un mateix home fa que el segueixi pels passadissos. Nivells superen els elevadors exteriors. S’aturen en un pis, no és el seu. L’home del tratje fosc el condueix per les confuses galeries. Poden travessar el rodatge d’un film, amb l’Alpacino duent una americana blanca de fines ratlles i barret conjuntats, mostatxo, ulleres... amb els braços oberts entre els tècnics i la resta d’actors. A l’home ros el complau l’observació de les activitats que s’esllavissen pels corredors, fen uns moments més llargs l’espera del nostre amic. Ell mateix sembla consentir-lo, si és que té dret per fer-ho. I és que tota la calma exterior de l’edificació, es perd instantàniament recorrent la munió de nivells i nivellets enllaçats, per una imaginació conseqüentment delirant d’un ric arquitecte.

                  Ànsia acompanyada taral·larejant la cançó de la Terri i el Marvin: no hi ha muntanyes prou altes ni valls tan fondos... aviat la melodia variarà i es faran sentir profunds com un riu, alts com una muntanya. 

                  Quina importància té, si no és més que per rellepar-se en els seus records a la distància, com es va iniciar aquest "impasse", convertit en la joia de la seua existència. Potser la vida se li interrompis per uns instants, i retorna a la indefinició quotidiana. Els viatges per veure-la, li signifiquen un debilitament econòmic, reduint el seu modus-vivendi a límits essencials.

                  En un vol transoceànic que el duia de tornada, finalitzades unes vacances, la dona del costat de cabells llargs insondables sobre una jaqueta de llana fina, consultava una revista europea. Unes mans cuidades, ressaltant dos anellets de plata amb turquesa, les ungles retallades curtes i sense pintar. L’aparell creuava la nit, el passatge despert es distreia en un film banal. Ella es ficà un antifaç per a dormir. Ara l’observava sense dissimul, mirant-la atentament. El seu nasset, davallant pel perfil de la pell, florejant als llavis, activant-se a petits estímuls quasi involuntaris, saborosos. Es despertava sovint. L’acompanyava una senyora gran que canvià el seu seien per un altre de més còmode.

                  Diu que a ell no li venia la son i s’aixecà un parell de vegades, amb tot el compte de no molestar-la. Va jugar una mica en una pantalla, va anar a prendre una aigua amb gas i va dialogar amb un industrial lisboeta. En tornar, pràcticament tothom dormia. Ella mig estirada cobria el seu lloc i el de la seua acompanyant. L’Antonio es va deixar anar allargant les cames per sota del seient del davant, relaxà el seu coll; poc a poc s’enfonsava pels móns per destapar de l’entreson. No aconseguí caure-hi totalment, notava les tènues cadències de la veïna, la calor de la llana molt prop de la camisa per tot el reposa braç. Finalment, a l’intentà obrir els ulls, l’admirà a la penombra de les llumetes posicionals. El suèter coll de barco se li havia acalat, descobrint la delicada tireta del brassier assolant-se pels refinats contorns de la clavícula. De seguida un plaer intensament dolç l’envaí per tots els camps de la pell, pujant-li per la medul·la, excitant les arrels dels cabells. Amb lentitud tancà els ulls, els seus braços es fregaven. Una nova aproximació: el cabell d’ella descansava indolent sobre la seua espatlla esquerra. Gaudint de la sensació, allargant-la, degustant-la... tot el possible abans de què se li enduguessin la consciència.

                 L’endemà en encendre’s les llums, la remor del servei de l’esmorzar gairebé el desvetllà. Es féu el ronsa una estona més. Les hostesses passaren de la seua filera, els passatgers es replegaven als lavabos, les pantalles anunciaven articles innecessaris, i ella ja desperta es disposava esmorzar. No el va importunà, tot i que l’esquena de l’Antonio més aviat li complicava els moviments del braç. Incorporant-se, primer la va mirar, encetant-se una comunicació amb dos somriures cordials. La finestreta mostrava el cel de París, crec que van parlar del malaurat temps de tardor a la capital, de les seues curtes estades a la ciutat, també de les excel·lències del Camembert. Una seqüència d’esparpells irradiats des d’aquells ulls d’ametlla, atents a les seues paraules, l’anava fascinant i des-protegint. La vida és més fàcil després d’esmorzar, mentre l’espai-temps entre els seus esguards es deté uns instants. Arriba el silenci, la vista endavant, la ment en blanc. Ambdues vides és separarien per sempre als pocs metres de transitar per les passarel·les de l’aeroport. Els passatgers desfilaven sense adonar-se’n, amb la intenció única d’abandonar l’aparell ràpidament carregant totes les seues coses. Ella passà primer, va girar un parell de vegades el cap, ell se sentia amb l’ànima despresa, incapaç de comprendre el que li havia succeït. Les hostesses els acomiadaven desitjant-los els bons dies amb uns somriures eficaços però impersonals. Caminant pels tubs mecànics un impuls que ni sap d’on li venia, l’obligà a estirar la mà per prémer el braç de la noia a l’alçada del colze. Ella en aquell moment voltejà el cos una miqueta, agafant-li la mà, la va obrí i li confià una nota tot dient-li: “A bientô”.

              Les permanències al megahotel mai superen la setmaneta. L’últim dia la veu marxar des de dalt estan. Entrant a un automòbil negre, acompanyada d’un nen d’uns set anys, seriosament vestit, el xofer li obra la porta. Ell torna a casa sol, i un dia el trobarem de nou al bar. Les primeres setmanes encara se’l veu clos en si mateix, molt poc comunicatiu, absent, encisat encara per la presència femenina. Cal tenir una mica de paciència per recuperar l’amic de sempre.