dimecres, 31 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (divuitè)


El matí s’obra com l’ànim del Supun: tot sembla reactivar-se amb un optimismes en-comanador; ell d’habitual entre cínic i emprenyat. Les dones com les flors mantenen llur bellesa, a diferència, les plantes la perden quan no la necessiten, les altres, la suporten llargament enganyades per les ninetes o pels miralls. Un idiota es podria enamorar fins i tot per una rosella. Et visita un dia a casa teua després d’anys de no saber res d’ella, i es presenta recent vinguda d’un llarg viatge, i no para de donar-te regals, i jo penso en l’altra gent que coneix, la família, els amics i no m’atreveixo a preguntar si tot és per a mi, i tampoc li pregunto com li ha anat el viatge, i ella vinga dóna’m regals.
Al fons, cada vegada més a prop, la pista planeja amb claredat dividint resseca la garriga. Un parell de vehicles al final aparcats, les bicicletes no es veuen, protegides sota un gran ginebró. De ben segur que el Supun es toparà, i és que té ganes de topar-se, amb gent que li preguntarà pels seus quefers, i estarà content de contestar i d’encetar una xerrada curta, que no el destorbi del seu destí, ni li faci alentir la marxa, mentre no el faci pensar gaire. I que no li demanin massa coses, i que no li gorregin res del que porta, a la fi i a la cap és ell el que baixa de la serra de viatge, tots els altres han sortit aquest matí de caseta, si algú li ha de faltar alguna cosa, és a ell, però ara per ara a ell no li falta de res, ara ell no és dels que diuen que no. Potser abans de mig dia, en tombar el primer giravolt, agafaré la màquina i tiraré avall esquivant les roderes i les pedres soltes, sembla ser que el maquinista tenia presa per enllestir la feina i va tirar pel dret, als lunars inferiors de la perspectiva, els barrets de les xemeneies ennegrides, destacaran a l’ocre de les teulades. Els poemes d’amor mai li han dit res, i no comprèn per què la gent vulgar n'és tan afeccionada. Entén l’evaporació de la rosada que li entra pel nas i s’atura uns instants en els cabells. T’estimo fins al límit. Quin límit?, T’adoro quan et vesteixes (?). Disposa de dos jornades abans de començar a treballar de manobre reparant teulades, una per ampetar-se, perquè ja fa massa dies que no ho fa, i l’altra per dormir la mona i fotre’s un menjar com cal. Per aquesta nit lo millor és ampetar-se i fer lo que convingui.

"Sunset On The Nile." SUN RA ARKESTRA

dilluns, 29 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (disetè)

El silenci, perquè no resta res a dir, ni res més es vol escoltar. Tampoc s’hi estan massa estona, el Prasath l’indica per on ha d’agafar el senderó, s’acomiaden amb bones intencions, desitjant compartir una estona plaent en un cafè del poble.
Va davallant, revisant la seua intermitent relació amb el Prasath, des de què coincidiren plegats en una feina per la comunitat, d’aquelles a les que no es presenten voluntaris. Ells van formar un bon equip i van anar fent fins que les coses van canviar. Malgrat tot, amb el decurs de les estacions s’han anat veien; ell va ser convidat a la boda del Prasath. És el que pensa el Supun dels canvis que provoca la vida en la gent, menys a la seua que al seu parer sempre es manté igual i no canvia mai, És un pesat banyut, val més que se’n anés a fer la mà.
Traspassat el Punt d’Espera el camí guanya amplada, apte pel pas dels animals, i quan més baixes més trencalls parteixen cercant els racons fèrtils com lo del Prasath, o les primeres terrasses de conreu, pràcticament totes deixades de la mà de Deu. Resten en peu les antigues bordes, encara que els propietaris ja no les mantenen i moltes d’elles no reuneixen les mínimes condicions; no són temps per passar la nit a la serra i menys després de l’obertura de la pista fins el primer gran esglaó, que escurça força la distància de casa als terrenys de la muntanya; per lo que es fan anar els més alts, ningú no els vol ni regalats. El Prasath hi cultiva especies i plantes medicinals, quasi tot per consum propi, la resta ho ven a un marxant que li passa cada, dos mesos per casa. Hores d’ara ensinistra un cadell de gos per les tòfones, ja fa mesos que enterrà al vell amic Limón i ara para sol al seu racó. Per casa seua hi passa molta gent, la seua dona és molt simpàtica, sempre està contenta de rebre visites, a més a més és una excel·lent amfitriona, a la recollida mansió familiar tothom s’hi sent a gust.
A l’esplanada que es va fer per a què la retro podés donar el tom, les bicicletes esperen als muntaners, que les usaran per davallar fins el punt de recollida. A l’endemà el primer tractor tornarà a pujar les suficients per què ningú es quedi sense. M’agradaria veure a l’artista de la bicicleta, que deu de fotre el paio, amb lo vell que és i baixa amb la màquina com una fletxa, encara que plogui, que nevi o faci una ventada que se’n porta els collons dels gossos, un dia me’l vaig trobar que baixava directament per la drecera, pel camí vell, estava tota la pista enfangada, sobre tot les parts toves planes després de les marrades, era una putada, tenies que parar, perquè se’t fotia un muntegot de fang sota la forquilla entre la coberta i el freno que no et deixava avançar de cap manera, tenies que traure’l burxant amb un bastó. A l’artista de la bicicleta li pesa la seua fama, això de no haver caigut mai, ni punxat tampoc, ho porta molt malament. Em lliuraré de dubtar d’ell, una glòria àmpliament reputada per la comunitat. Com narrador equànime i responsable, notificaré que les exhibicions amb les que no fa pas massa delitava als conciutadans, doncs, fa temps que no es veuen, que cada cop baixa a hores més estranyes de la serra i que el seu caràcter, ja per si auster i fort, s’ha recuit agrament, tot el contrari de l’escalforeta bondadosa d’aquest matí de primavera, que invita als terrassans a treballar amb el millor dels humors. Fa un temps que enamoraria un babau. 

dijous, 25 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (setzè)

L'angoixa de presenciar l'enterrament clandestí, ocasiona que el Supun es vegi embrollat recercant el camí ral per obagues closes, desfent-se dels lligaboscos a talls de navalla. Les mans per dures no sagnen, les punxes es claven a les parts toves de les cames. És inútil lluitar contra la vegetació intractable. Decideix obrir via recta fins la base d’un petit cingle mig ocult pels grèvols, suposa que romandrà més net i podrà avançar millor, però els arbusts fa temps que van tindre el mateix pensament. Li resta l’opció de grimpar pel tronc d’una alzina que creix paral·lela al cingle, atansant-se a ell per una de les seues branques, possibilitant-li d’estirar la cama i arribar a una esquerda, que com fàcil canal el trau del fons de la barrancada fins un replà menys agressiu, que el permet situar-se per primer cop des de fa força estona. D’aquí estan, reconeix el tormo emplaçat sobre el Portell del Punt d’Espera, indret de confluència de camins, un d'ells el camí ral. Haurà de progressar mirant de recuperar alçada per la carena de la llengua d'una barrancada, que es veu prou neta, travessar-la, sense baixa gaire, per internar-se en un espaiós racó i allí buscar-se la vida per poder enllaçar amb el camí.
Per sort, pel bell mig del racó encara s’aprecia les restes d'un corriol, que al menys significa que d’algun lloc ve. El paratge pren la forma d’un gran cor excavat en el seu centre pel tàlveg, avui dia sec de la torrentera, les plantes rupícoles guarneixen la bombada cinglera que el recorre. Ja a punt de sortir en lo que seria el ventricle superior, sembla que una de les concavitats, és o al menys ha estat habilitada per servir d’aixopluc, però abans i tot a la seua esquerra, una balma més petita amb un tancament de pedra fins al sostre, amb una mena de finestra i tot, que pareix estar en bon estat. En atansar-se, veu clarament en un costat les restes d’un foc recent. --Bon dia, que hi ha algú?-- Val més assegurar-se si la balma és encara habitada, abans que fotre el nas per la finestra o obrir la tosca porta de fusta. --Aquí darrera, mestre.-- Contesta un home que du un feix de llenya sota el braç.-- Feia estona que us havia vist per la llomada de la barrancada, home Supún que coi fots per aquí?--
Igual que quan es veuen a soles amb son cosí, el del taller, el Prasath quan es troba amb el Supún, que diu ell, es dedica indefectiblement a parlar de dones. No, amb el seu cosí no parla pas de dones, amb ell parlen de projectes futurs, sempre de caire econòmic, per guanyar més quartos o per millorar les seues residencies, però ho fa amb la mateixa impostura que quan parla de dones. Bé això era abans, des de què es va casar només parla de la seua de dona. Els primers anys de casat es mostrava eufòric, argumentant contundències tals com que no cal anar a buscar a fora el que tens a casa, i coses per l’estil. Reflexions que no trigà a deixar-les arraconades, ja fa molt de temps que com ara, després d’encendre una xera i escalfar aigua per l’esmorzar, s’ensopeix en perpetues lamentacions: --Ja veus company, jo volia una dona especial, una dona amb l’aura daurada, i cada cop pujo més cops aquí dalt a regar les plantes. Suposo que després d'eixir del sortilegi, un bon dia se t’esclareix la vista, i ella, per la que tants anys et vas guardar: l’única, l’amiga, la companya desitjada, s’ha esvaït amb l’encanteri, que de tot allò no hi ha res, i tots els mals que havies vist sempre reflectits en els altres ara són al teu costat! Aquesta nit em preguntava i em tornava a preguntar, si és que hem nascut a partir de les estrelles o venim de l’interior de la terra? Quina diferència hi ha?--
El Supun més que res escolta, de tant en tant dóna un cop de cap, fa una exclamació més o menys encertada, comenta una obvietat o llença un comentari no massa escaient... és que de vegades se sent com un carallot, quan encara no es veu aclaparat per no saber correspondre adientment a la confiança del Prasath. --Ja veus company, jo em considerava un expert, un acurat observador de les desgracies alienes, saps que me les apuntava en una llibreta de molla en espiral, perfectament codificades per tipus i graus de risc, amb el corresponent revulsiu per cada tipologia, tot a la fi d’evitar-me-les en les meues carns, i ja veus quan ens trobem sempre acabo parlant del mateix, i no li veig cap solució. Una vegada l’amor se’n ha anat lo difícil és fer-lo tornar.
--No ho saps, ella potser t’estima encara .--
--No ho dubto, m’estima com estima als seus geranis. Jo el que vull és intensitat, sentir-me estimat, sentir-me únic, no un element més de la seua vida, demano potser massa? Són així les dones, que no entenen les magnituds reals de l’amor entre una parella? No ho crec, però jo no haig fet sort.

dilluns, 22 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (quinzè)

Com estava fart de pencar de granger, se’n va anar al poble a buscar entre els transportistes. El primer dia no va trobar res; no li preocupà pas. Els tres dies següents tampoc, però ja no era el que no li donessin feina, sinó la manera que tenien de traure-se’l de sobre gairebé abans de què obrís la boca. Al Supun li costa adonar-se’n de les coses, però finalment se’n adona: lo que no hi havia era feina per ell, sols va faltar que un migdia, quan sortia d’una cantina, una senyora l’increpés en plena via pública:--Tu, tu, malparit vas violar la tomba del meu nebot!--. --Profanador!-- cridà una vella que anava amb ella. --Què hi buscaves, si ja li havien pres tot? tant de bo no et podreixis mai, fill de puta.-- Va fotre el camp, accelerant les seues curtes cames en direcció contraria, ben lluny d’on estaven les dones, la gent se’l mirava quan passava, ell mirava al terra o a la paret per no ensopegar amb ella i anava pensant que cony deuen de voler aquestes dones. Ell no sabia el que volien, sol era conscient de què tenia que marxar abans de què arribés a saber-ho.
Les fragoses ramificacions que havien pres els rumors que circulaven a tort i a dret sobre l’interminable enterrament de la granja, i les peripècies de les despulles del finat, van ser esporgades pels crits d’unes dones al mig del carrer. Unes dones? seria més encertat dir una dona, ja que les altres es van afegir com per simpatia a la difamació del Supun. De ben segur que actualment, amb el canvi de costums i la creixent solidaritat popular, aquelles persones ni se’n recordaran, ni es voldran en recordar dels actes comesos, no fa pas massa temps, en contra dels seus semblants innocents.
Van trobar mig exhumat el cos del xaval, la primera vegada que li van dur flors. Encetà un debat familiar, en el qual els partidaris de cremar-lo i oblidar-se’n definitivament, per més nombrosos que fossin, van claudicar davant de l’enterrament al mateix lloc, que proposaven la majoria de les dones. A l’espera de nous esdeveniments, si és que aquests es produïen, per prendre qualsevol decisió; cosa que de moment no ha passat. El Supun va agafar el primer autobús al centre, o a la capital (on hi ha l’hospital), empalmant allí, amb el primer que partia, coaccionat a començar de nou a l’altra punta de la serra.


dimarts, 16 de juliol del 2013

EL Modern Espeleòleg. III

Foto: Ramon Castella.

           Company dels pastors, la gent que trepitja el terreny. Com els antics carboners, l'espeleòleg torna a la serra cercant un resultat a la seua feina, lluny per exemple del boletaire comú que busca un producte, de l'aventurer que desitja gaudir de sensacions o de l'arrogant que creu que la serra és seua. Compromès amb una tasca col·lectiva, isolat no és res, estableix nexes. Curiós que, contràriament a activitats solitàries que creen addició (bicicleta, caminar, corre, viatjar, nedar, etc.) l'espelo solitària crea frustració. L'important d'un detall, d'un racó, acurades exploracions, conèixer l'entorn, un cop dins el mètode i la perseverança seran imprescindibles.

Prosaics, prolífics, proselitistes, pragmàtics, promiscus, proletaris, agosarats, lírics, cadascú un món, un món en cadascú. La diversitat genera grups sòlids, és positiu ampliar les propostes a més companys. Els bons grups saben de les virtuts dels seus components, sempre hi ha que se li dona millor una cosa que una altra. És demostrat empíricament, que ajudar i col·laborar fa més per l'evolució que no pas competir 

L'espeleòleg modern és dels que mira que hi pot afegir, no dels que fan servei o mal servei del que ja hi ha. Procurarà ser un navegant com el propi Keaton, sol en un paquebot, que se'n surti amb èxit de paranys i entrebancs per poc espavilat que aquest sembli.

           La proximitat de les cavitats li serà al mateix temps d'escola i de pràctica, gaudint tan de l'entorn on pot explorar cada cap de setmana, canviant per vacances sol·licites i distants. L'exploració en proximitat condiciona els seus mètodes i costums, tan com els hàbits i l'excel·lència. No és el mateix tenir a tocar un complert sistema càrstic, que una serra esquerdada, de totes maneres explorar prop de casa no té preu. Resta molta feina a fer, és un argument aquest, que confirmaran tots els que s'hi dediquen i els darrers èxits ho testimonien.

dijous, 11 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (catorzè)

La situació no va engegar fins el dia que va tornar l’enterramorts. Un compàs d’espera regia l’actitud general, i qualsevol reforma o canvi administratiu estava supeditada a un futur incert enterrament. No s’atrevien a agafar nou personal, ni a reparar els engranatges malmesos, quasi ni baixaven al poble per no tindre que contestar les preguntes que inevitablement els faria la gent, que de bon segur, se’n deurien d’haver mig assabentat de tot, i ves a saber quina mena de rumors haurien fet córrer. Els treballadors no lliuraven cap dia, i això es ressentí més en el ritme de treball que en el seu estat d’ànim, completament triturat. Varen ser uns dies de subsistència dintre les tanques de la propietat, menys però, del que es pensaven, perquè un matí va entrar l’enterrador amb un forçat somriure.
--Vinga som-mi, aquest vespre serà l’enterrament.-- De seguida va explicar que havia fet unes comprovacions, que estava tot correcte, però que tenia que ser avui mateix, sinó no sé quin paper caducava, perquè havia arribat una ordre nova que exigia la recuperació de tots els cossos menors d’una determinada edat... I ja sabia el lloc. --Com el lloc?-- Li va preguntar la mare del finat. –Sí, no el podem enterrar al camp sant, comprendran que donades les circumstàncies era obvi buscar un lloc segur i discret.-- Va continuar dient-los que era un lloc preciós, no gaire lluny, que els encantaria.
Quan el Supun va anar a recuperar-lo amb la furgoneta del treball, es va trobar amb el personal frigorista de xafarranxo de neteja endreçant tota la nau, sembla ser que van rebre el "chivatazo" d’una inspecció sorpresa dictaminada des de molt amunt.
A l’enterro sol hi van assistir els familiars més propers, el senyor enterramorts es va ficar fort i aquest cop es mostrà del tot inflexible a qualsevol interposició de les dones. El Supun va restar guardant la furgoneta a la pista, observant com partia la comitiva, encapçalada pel propi enterrador seguit pels quatre homes que carregaven el taüt, tancada per les cinc úniques dones a qui l’enterrador va donar permís. El trajecte no era excessiu ni tampoc costerut, marxava per un clar senderó sota una teixeda i davallava suaument a una oblidada terrassa reocupada pels boixols. El forat era obert just al límit d’una espona. L’enterrador oficià una curta cerimònia, beneint després el fèretre al gust i costum de la família. Amb uns sogalls el baixaren, el colgaren amb una pala de punta corbada, davant del desconsol dels presents, que rendien el darrer homenatge al noiet.
Per fi tot s’havia acabat. El Supun, al cap d’un parell de dies va expressar a l'amo la seua voluntat de plegar, aquest per la seua part no va ficar cap inconvenient, més i tot, li agraí l’ajuda prestada en una situació tant anòmala, que els havia imbuït en una tensió col·lectiva quasi insuportable. També li digué lo greu que li sabia que per aquesta mateixa qüestió hagués perdut la feina que tenia prevista, i que encara que completés la plantilla, si alguna dificultat tenia per trobar feina, ell li donaria. Només afegir que lo millor que podia fer ara era descansar una bona temporada, que seria lo millor per a tots, però que ell lamentablement no ho podia fer. Descansar una temporada?, va pensar el Supun, està de broma, es pensa que amb lo que paga es pot descansar una temporada.


dilluns, 8 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (tretzè)

Amb el cotxe fúnebre no podien anar massa lluny, així que el van estacionar al cementiri. L’enterrador li va manllevar la furgoneta a son cosí que feia de manyà. Aquest, en aquell moment no en volia saber res dels tripijocs que es portava amb els morts, just arribar va fotre el camp caminant cap a casa, llavors el Supun es va veure obligat a conduir la furgona, mentrestant l’enterrador feia els possibles per contactar amb alguna cambra frigorífica disposada, prèvia negociació, a conservar el cadàver fins al dia de l’enterrament. Eren aquells, uns dies en què encara tot es feia rudimentàriament, ni molt menys es pensava en la tècnica d’assecar els cossos, que s’importà més tard per concentrar el negoci.
La furgona desprenia una fortor a olis minerals i a grassa, la caixa era plena de ferros, i entre eines i malendreços encaixada: la saca negra. Les comunicacions, a la seua vall li eren desfavorables, i el Supun ja es veia conduint tota la nit, però un marxant de carns li recomanà una cambra ubicada en un fondal erm que acceptaven encàrrecs atípics, i no era massa lluny. I sí, sí, no va haver cap problema, van arribar fàcilment a un acord i cap allí se’n van dirigir. L’únic que alhora de traure la bossa de la caixa de la furgona, era bruta de grassa per tot arreu, i així no la podien entrar a la cambra els va dir el paio que els esperava. No en duien cap més i allí no hi havia res que els pogué mal servir, i en aquelles hores difícilment algú els hi portaria. Lo que podien fer era netejar-la a la pica amb una mànega de pressió i després desinfectar-la. Una altra volta van extraure el cos i el van deixar estès sobre el formigó, els ulls se li van perdre i la costura artificial s’havia mogut de lloc.
Xops com gats, devien d’introduir-lo a la bossa, que encara humida i relliscosa es resistia a les maniobres. L’enterrador va refer mal que bé les peces que s’havien mogut, perquè sinó el dia de l’enterrament, després de descongelar-lo no hi hauria manera, i no més faltaria que una d’aquelles dones li vingués per tornar-lo a veure, endemés es va apuntar que li faltaven els ulls de vidre.


divendres, 5 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (dotzè)



Les restes que quedaven del xaval foren introduïdes en una saca negra de plàstic. Al taüt hi van col·locar un vedell malalt que el Supun va sacrificar, matusserament esquarterat, deprés van tancar la tapa, precintant-la amb plom. El trasllat de la saca de plàstic fou més complex, abans de partir, la besàvia va insistir en tornar a veure’l per darrer cop. Malgrat les explicacions de la resta de familiars, en especial la part masculina, i les recomanacions de l’enterrador, no hi va haver manera de convèncer a la senyora, que s’ensorrà entre plors i balbuceigs llastimosos. Dos de les filles de la casa van pregar a l’enterramorts, que només per humanitat cedís al desig de la senyora, seria un moment, no calia que el tragués de la saca, tan sols que li sortís la carona. El panorama que es presentava era insostenible per més temps, l’enterrador es mirà al Supun, que restava a uns metres al costat de la saca carregada al cotxe fúnebre, encara amb la portella oberta, demanant a les dones que li donessin un parell de minuts. Lentament, quasi solemnement s’atansà al Supun ficant-se una mà per dintre de l’americana, i en arribar li va dir: --Mira fes lo que puguis, jo mentre tant els entretindré uns minuts, sinó no marxarem mai d’aquí.-- Tot entregant-li una pinta.
Havien fotut el cos sense contemplacions, embotint-lo de qualsevol manera a la bossa bregant envers la rigidesa, i lo menys que es figurava el Supun era que l’enterrador es baixés els pantalons pels plors d’unes dones que ja no tenien res al seu lloc. Però ja estava enfangat fins al coll: havia matat a un vedell, després el va trossejar corrents i de pressa en pèssimes condicions, més tard remenar a un cos encarcarat com penca de bacallà salat i ara pentina’l, lo difícil seria trobar-li el cap. Ell que quasi ni es pentinava. Amb uns tocs de saliva va aconseguir dominar-li els cabells i va tenir la santa sort de trobar els ulls de vidre esbarriats per la saca, després va tindre la intuïció de repenjar-li el cap en un coixí fosc que voltava per la caixa del cotxe, ajudà també l’escassa llum. Tot plegat, quan la família va desfilar un per un davant del noi de cos present, es mostrà prou satisfeta.

dilluns, 1 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (onzè)

Un dels vespres va arribar la furgoneta de l’oficina de defuncions. La parella de funcionaris se’n va anar directament a lloc, ningú no es trobaren en el trajecte fins la cambra on descansaven les despulles, tampoc necessitaven persona que els hi indiqués.
Una veïna que els va veure arribar des de la seua masia, va baixar corren per avisar-los. En arribar es va trobar a les dones soles, descansant en el silenci i la quietud del saló de la casa (dies abans una d’elles intentà fer córrer la ment reprenen les manualitats descuidades abans del sinistre: el ganxet i les "frivolités" de les que tan orgullosa era de regalar a les amigues. Rendint-se de seguida al rebutj dels seus dits a seguir unes pautes mecàniques, que el cervell no transmetia correctament, engegant-ho tot a rodar, alterada i nerviosa fins a perdre la xaveta, confonen la realitat i les dimensions, els plors i les rialles, una escena que causà gran aflicció a les seues parentes). Una d'elles anà a cercar al cap de la casa, les altres esperaven a la porta de l’habitacle la fi de la inspecció, que es va allargar encara una bona estona. Primer va sortir un dels funcionaris demanant per l’enterrador, a qui el Supun ja havia anat a buscar. La cosa feia bona pinta, si demanaven per l’enterramorts és que potser hi hauria enterrament. Però no es podien confiar, aquell era un cas molt especial i valia més no anticipar conjectures.
Les tres persones van eixir enraonant amb indolència, estava clar que l’important s’ho havien dit dintre, una d'elles conduïa el carretó amb les neveres. La família en ple els acompanyà fins la porta, acomiadant-los desprès de ser convenientment obsequiats. L’enterrador va regressar a la masia amb la família, i ja quan els tenia a tots reunits al rebedor, els va fer saber que els "rapinyaires" vindrien pel cos abans de mitjanit, però que tal com ho havien vist i per consideració, degut les particulars circumstàncies, excepcionalment no obririen la caixa. Llavors els hi entregà la copia signada de les ordenances oficials, en què s’obligava a requisar el cos en tots els casos similars. Disposaven d’unes poques hores per efectuar els arranjaments necessaris, lo ideal, els va dir, fóra una persona de confiança, millor que no pertanyés a l’àmbit familiar, l’ajudés en les labors oportunes per canviar i traslladar al cadàver, ja que gracies a la magnanimitat dels funcionaris podrien enterrar el fill d’acord amb les seues creences, sol era menester espera un temps prudencial per a què tot tornés a l’estricta normalitat. Es van ficar d’acord sobre procediments, serveis, honoraris, etc., amb una premuda de mans amb el cap de família ho segellaren.