divendres, 5 de juliol del 2013

A.C.J. -----NOU (dotzè)



Les restes que quedaven del xaval foren introduïdes en una saca negra de plàstic. Al taüt hi van col·locar un vedell malalt que el Supun va sacrificar, matusserament esquarterat, deprés van tancar la tapa, precintant-la amb plom. El trasllat de la saca de plàstic fou més complex, abans de partir, la besàvia va insistir en tornar a veure’l per darrer cop. Malgrat les explicacions de la resta de familiars, en especial la part masculina, i les recomanacions de l’enterrador, no hi va haver manera de convèncer a la senyora, que s’ensorrà entre plors i balbuceigs llastimosos. Dos de les filles de la casa van pregar a l’enterramorts, que només per humanitat cedís al desig de la senyora, seria un moment, no calia que el tragués de la saca, tan sols que li sortís la carona. El panorama que es presentava era insostenible per més temps, l’enterrador es mirà al Supun, que restava a uns metres al costat de la saca carregada al cotxe fúnebre, encara amb la portella oberta, demanant a les dones que li donessin un parell de minuts. Lentament, quasi solemnement s’atansà al Supun ficant-se una mà per dintre de l’americana, i en arribar li va dir: --Mira fes lo que puguis, jo mentre tant els entretindré uns minuts, sinó no marxarem mai d’aquí.-- Tot entregant-li una pinta.
Havien fotut el cos sense contemplacions, embotint-lo de qualsevol manera a la bossa bregant envers la rigidesa, i lo menys que es figurava el Supun era que l’enterrador es baixés els pantalons pels plors d’unes dones que ja no tenien res al seu lloc. Però ja estava enfangat fins al coll: havia matat a un vedell, després el va trossejar corrents i de pressa en pèssimes condicions, més tard remenar a un cos encarcarat com penca de bacallà salat i ara pentina’l, lo difícil seria trobar-li el cap. Ell que quasi ni es pentinava. Amb uns tocs de saliva va aconseguir dominar-li els cabells i va tenir la santa sort de trobar els ulls de vidre esbarriats per la saca, després va tindre la intuïció de repenjar-li el cap en un coixí fosc que voltava per la caixa del cotxe, ajudà també l’escassa llum. Tot plegat, quan la família va desfilar un per un davant del noi de cos present, es mostrà prou satisfeta.