divendres, 30 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (13)

Foto. J.M. Molgor.

El Damiano no acostuma a fer migdiada, alguna becaina cau mentre pastura. Aquesta hora sempre li va molt bé per desenvolupar certes activitats sense que ningú l’emprenyi. El du a la seua cambra, a la part esquerra del mas, encarada a l’est amb entrada des de l’exterior, també connectada internament a la resta de l'estança. El fa seure fora, mentre ell entra a buscar la carpeta amb l’informe del Ramiro. Surt canviat de roba, mudat i solemne, guarnit amb una mena de canotier i una estola lila al coll.
--Seu. --Li diu. El Ramiro encara badava mirant els testos. Consulta els papers escrits a mà, els enllesteix en uns segons com faria un metge revisant l’analítica d’un pacient. --No hi veig res d’estrany. —Solta, com metge qualsevol. Es deté uns segons demanant-li per la seua joventut.
--Què passa res?
--No, res d’especial, només una cosa Ramiro, recordes passar un mal tràngol de jove? Com un accident, una malaltia greu, alguna cosa? O potser quan eres encara infant?
--Una malaltia!, no haig estat mai malat, i d’accidents… d'aprenent sempre duia alguna nafra que altra, però no massa cosa.
--I de nen?, pensa-hi Ramiro.
--Tampoc. Vaig tenir una infància d’allò més normal.
--Així doncs res?
--No.—El Ramiro comença a inquietar-se.
--Tranquil Ramiro, el teu cas és molt normal. —Comença a espantar-se, no era per això que havia pujat fins aquí. --Hi ha persones que en veritat són com ponts…
--Ponts?
--Sí, ponts, transicions per altres vides més importants, la seua raó de ser en aquest món no seria rellevant, si no fos per la seua missió vers a una altra persona.
--I jo sóc d'aquests?
--Podria ser, per això et deia si de petit vas patir un ensurt important.
--Però aquí podria ajudar jo?, si estic sol com un mussol.
--Una altra possibilitat seria que siguis un final de via. És a dir una vida que no anés enlloc, llavors no tindries descendència i la teua missió seria gaire bé irrellevant, esperant, això sí, una oportunitat millor. A vegades només és degut al fet que t’ha tocat un cos defectuós que no serveix per reproduir-se o que val més que no es reprodueixi, per això et dic de tenir més sort en una propera existència.—
--Collons, o un pont o un cul de sac!, així ja puc fotre el camp ben content. La mare que ho va parir, déu n’hi do! No calia trencar-me tant el cap, si ho arribo a saber, a benes haguera pujat…
--No t’emprenyis Ramiro, no en trauràs res, hi ha molta gent que viu per morir-se i prou, i són la mar de feliços.
--Però ells no ho saben!
--O potser sí que ho saben. Res no és tan greu Ramiro, pensa que…
--Ma mare!
--Deixa tranquil·la a ta mare.
--No, ma mare sempre deia que… que quan era petit gairebé ens atropella un cavall desbocat que baixava corrent pel carrer major fins a la plaça d’església, ja no me’n recordava, però ella, al cel sigui, ho contava molts cops, jo ja no la feia cas, però sí, a més li va agafar un atac de plorera que li va durar dies, segons deia ella, i l’àvia ho confirmava, ara me'n recordo, jo no les feia cas, però va passar, no devia tenir ni cinc anys. Era el cavall de la lletera, el cavall no va parar fins a xocar contra el mur carregat amb tot el carro de la llet darrera.
--Això, evidentment ho canviaria tot.


dilluns, 26 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (12)

Foto: J.M.Molgor.
El senderó planeja, la vegetació s’arrapa amb fermesa, el mas Badià amb les corralines s'albira de lluny. Li resta un bon tros, ja no camina amb la gràcia d’abans, no s’ha refet de la darrera pujada, el ritme és pesat i irregular, la respiració no la porta bé, comença a sentir fred, quan és vora migdia i el sol escalfa amb un regust encara tardorenc.
A la casa, la senyora prepara el dinar, ella no el coneix, però saben que és amic del Damiano de seguida li ofereix un te, tot comentant que de seguida hi farà cap tothom. Hi ha dies que dina sola o amb la nora, però avui són tots treballant a prop. La senyora enganxa una frase amb una altra, també li demana per l’Enric; aquí no la pot ajudar. Es mostra molt afligida per la seua malaltia, tot són alabances de la seua boca per l’Enric. A tot això li porta una infusió que al Ramiro li sap com aigües de març, amb dos glops torna riure i a sentir-se persona: aconsegueix parlar coherentment amb la mare del Damiano, que va muntant la taula mentre arriba una l’altra dona, la cunyada del Damiano, entre les dos acaben d’enllestir, ficant un plat més a taula, a ell, fins i tot ja li ha vingut la gana.
A taula van arribant els comensals i els van servint. Inicia el dinar amb les dones, després arriba l’amo de la casa, quan ja està prenent la poma de les postres. El Damiano i el cunyat arriben junts. El cunyat és un paio de mans grosses, contrasta amb l’aspecte del Damiano, diferent. Havent dinat, és convidat a cafè i a un cigar. Les dones recullen la taula i freguen els plats mentre els homes fumen. El cunyat se’n va a fer la migdiada, el vell, més xerraire, demana al Ramiro per algunes qüestions de la vall que estan per dilucidar-se en un, esperem, futur pròxim. El Ramiro no sap que contestar-li, ha estat massa temps capficat en els seus assumptes, per saber si finalment obriran la pista per accedir a les pastures de la Llenyera des del collat de la carretera, o si pel contrari es decidiran per deixar les coses com fins ara, i gastar-se la virolla amb millorar el dispensari del poble, que és, segons el senyor de la casa, el que més convindria, que es refotin els senyorassos de la capital (es refereix a la capital provincial, on viuen els propietaris de gran part de les millors pastures d’aquell sector de la vall). Ell a tot estirar li comenta les poques coses que ha sentit: es veu que a la major part de la gent, és partidària d'ampliar el dispensari i contractar més personal, ara les pressions dels senyorassos són importants, augurant: que la pista reportaria uns grans beneficis, que facilitaria en un futur gens llunyà la construcció d’una moderna clínica a la vall.
--Mal parits! —Exclama el vell senyor. Una clínica que per descomptat, ells construiran quan els vingui de grat... perquè no serà pas per ells, ells es tracten als hospitals per a rics de les grans ciutats.
--Però no sé gran cosa més. —Quasi disculpant-se.
L’ancià s’aixeca remugant, com si cerqués alguna cosa que finalment troba. Després s’asseu en una butaca, apaga el cigar i es queda endormiscat de seguida. Les senyores desapareixen de la cuina, per fi el Damiano el mira i amb un lleu gest amb el cap l’indica que el segueixi. 

 

divendres, 23 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (11)

Foto. J. M. Molgor.
La ment del Ramiro cerca drecera devers la veterinària. El Damiano de moment no ha donat senyals de vida. No fa res més que pensar-hi. És en un sense viure, que paga amb molts dels que l’envolten. Al noi que treballa amb ell, l’esbronca per qualsevol cosa. Sap que ho està fent malament. Un dia s'aixeca donant-li festa per la resta de setmana. Cal premiar-lo, no fos que se'n vagi. Truca a casa del Damiano, no el localitza, quan surt a pasturar no se’n du el telèfon, després ha de munyir, plegar-ho tot, i ja al tard estudia una mica, sopa i se'n va a dormir. El cunyat li diu que li passarà l’encàrrec, però el Ramiro decideix pujar-lo a veure l’endemà mateix.
Veu al Lucho ben d'hora pel dematí esperant l’autobús, un se'n va a visitar-se, a gaudir de la ciutat, i l’altre a guarir-se a la serra. Se saluden amb dos curtes frases. Fa temps que no camina i la pujada de principi se li entravessa a la gola. De jovenot pujava quasi cada dia al mirador, i d’allí estant, no li costava res atènyer les primeres crestes, avui se li fa un munt. 
Aturant-se a mitja costa per refer la respiració, no pensa en massa coses, el camí continua pit a munt. Un dispers ramat de cabres l’espera on li abasta la vista La casa de la família del Damiano és encara molt més lluny, no hi vol pensar, sap que així, a poc a poc hi arribarà. Descansa un altre cop, observa amb detenció la vista: les cases més altes del poble puntegen cap al seu extrem, després els carrers ja no es defineixen fins als plans de les places i el pont del riu Fred, que davalla solaç fregant els esperons retallats, permeten l’horta a la riba esquerra, la dreta l’ocupen les cases. Els arbres es concentren a les riberes del riu principal i el seu afluent Fred, abans com un immens dau separador tallat a pic, sobresurten les cingleres dels Homes Fers. Encara distingeix les puntes blaves de l’església, pensa que a la propera parada ja es difuminaran. Engega de nou per terreny més favorable, és a la zona dels franquejos i el desnivell a superar minva. Arriba al primer repetidor, creu que és l’únic, és errat. Les muntanyes s’engrandeixen davant seu, s’atura per admirar-les. Sembla que camini més amb harmonia amb l’entorn, les cames ja no li pesen, l’aire li omple els pulmons engrandint-li els narius, es torna a parar. El poble s’amagat darrere l'últim sòcol, un parell de marrades més i farà cap a una de les bordes que utilitzen per fer nit els turistes que donen voltes per la serra, prop hi ha aigua.
Quan arriba al brollador, en una acurada raconada gràcies a una acurada canalització convergent, troba a un grup de turistes emplenant les cantimplores, acompanyats del seu guia, un paio que no coneix de res, és un foraster que fa temps deambula amb els seus pantalons caiguts pel poble. Els portadors deuen anar per davant. Els turistes són estrangers, com quasi tots, rarament la gent del país s'atansa mai a la vall per res. Acamparan aquest vespre lluny de la casa del Damiano, Can Badià, no li comenten gaire cosa més. Descansa una estona compartint somriures amb els turistes, que engeguen a caminar lentament pendent amunt. És el darrer esglaó abans del plató de Badià. No és el tram més dur, però se li fa molt feixuc, fa cap al pla pràcticament exhaust, s’hi està força estona recuperant-se, abans no prendre el camí fressat que porta als terrenys del pare del Damiano.

 

dilluns, 19 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (10)


Encaparrat, fa dies que no s'atansa per la botiga de la veterinària, tampoc ha progressat gens ni mica la relació amb ella. Porta uns dies dolents a la feina, perden diners amb ossos de feines, en les que triga més hores de les que pot facturar. Encara rai del seu empleat, un noi jove que va arribar al país buscant-se la vida, i va recalar a la vall vés a saber com, sort que va encertar amb ell. Li trau molta feina, i la fa bé, més que bé. Avui el Lucho ha passat a veure’l pel taller, mentre estava maquinant una peça que no li acaba de sortir, i amb el Lucho allí impossible. Al final ha tret un parell de cerveses i se les han pres sota la porta, també l’ha convidat a fumar, al Lucho si no treballa l’has de convidar, quan treballa i té virolla no cal que et preocupis per pagar, faràs sempre tard.
--Hi hem d’anar Ramiro, sol perquè ho vegis. És una moda de la capital, o de vés a saber on, perquè a la capital s’ho copien tot de l’estranger. Les paes estan darrere de la barra amb uns escots de cal Déu, i els paios bevent davant seu embadalits trempats com boc cercant femella. Això sí, res de convidar o paga copes ni cap tipus de putiferi, allò és un aparador, si t’agrada, beus i et quedes, si no fots el camp i tan tranquil. Però quines paes nen! No sé si ho fa l’ambient, la roba que porten, la llum o que collons és, però allí jo em deixo la setmanada.
--Déu n’hi do, para compte.
--Ja em coneixes, jo faig bondat, ara quan surto, surto, tant m’és cent que cent mil.
--I sol van paios amb aquests locals?
--No, hi ha de tot, homes, dones, parelles, grups de senyores prenen el cafè… ara el lloc preferent és la barra, a les taules la visió és limitada, normalment a la cambrera que et serveix, ara hi ha gent que prefereix les taules, es passen estonades amb un llibre i de tant en tant gaudir de la vista, clients fixos tenen fins i tot.
--No sé si em convenç gaire el que em dius.
--És pura observació, com si estiguessis en un jardí ple de flors o en un museu admirant quadres, és magnífic.
--Si en tens prou amb això… jo crec que ja no en tindria prou.
--En tens prou, en tens prou… no m’estàs entenent Ramiro, jo esmento l’art i tu escoltes carn.
--Bé ja està bé, no serà tant. N’hi ha molts d’aquests tipus de locals?
--Uns quants, això sí, tots diferents.
--Diferents?
--Sí home, cadascun cerca el seu públic. Varietat d’estils per englobar la màxima clientela.
--Però hi ha tanta gent que hi va?
--Cony, no et dic que és lo últim de lo últim, hi va gent de tots colors, dones, senyores aprendre el te amb pastes mentre peten la xarrada… ara els que allí xalem de veritat és gent com nosaltres, sembla que ens els hagin fet a mida.
--Uns paios com tu i com jo no m’estranya, però tu i jo és una cosa, per molt que de per si, ja som una mica rars, ara lo que m’estàs dient de les senyores i les criatures.
--Eh! Jo de criatures no n’haig esmentat. Mira Ramiro, jo em penso escapar la setmana que ve a l’oculista, m’hi estaré un parell de dies, ni un de més. Si vols, ja ho saps, llavors podràs corroborar, o no, les meues paraules.
--Tinc massa feina ara, i no estic prou motivat.
--Tu mateix, ja t’ho explicaré quan torni.

Vainica Doble - "Cartas de amor"





divendres, 16 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (9)


--Així doncs, també prestes els teus serveis aquí baix, al poble.
--Va, poca cosa, alguna padrina demanant pel seu nét. Tampoc hi sóc gaire per aquí baix. A més a més la gent de la vall prefereix cercar ajuda els entabanadors, que dic jo. Ja els hi està bé. Ho faig més que res per agafar pràctica, per quan em toqui treballar de veritat. Ara són casos molt poc interessats, que si no fos pel que t’haig dit potser ni acceptaria.
El Ramiro troba admirable la recent accessibilitat del Damiano, eina necessària per a la futura feina, i també veu, que malgrat el dolor que li provoca el record de l’Enric, continua menyspreant als seus clients. Dubte, però abans que marxi li fa la pregunta.
--Escolta una cosa: jo crec que també estic passant per un moment prou delicat, o almenys m’ho sembla a mi. No sé si tu em podries fotre un cop de mà, abans hem estat parlant i no gosava a demanar-t’ho, però crec que sí, que em podries ajudar a esclarir-me, pagant lo que sigui, clar.
--De cobrar no cobro, aquí baix ja saps com van les coses, no és com a Escalabornava i fins que no sigui més docte… no em considero pas un bon professional encara.
--Teniu sort allà dalt, molts diuen que no, però jo estic amb vosaltres. No és per seguir-te el joc, no, jo n’estic ben fart del món en què vivim. Procuro de ser positiu i és més crec que tot va sempre a millor, però no sé… No sé què pensaran en el futur de la crueltat de la nostra societat, ens veuran com una societat salvatge, com nosaltres veiem ara la societat post industrial o l’esclavatge o les castes?
--No ho dubtis pas, així serà, no cal ser gaire espavilat per veure-ho.
--Ens perdonaran el nostre sistema de privilegis i els que es cuiden que tot es mantingui igual i que res canvií, per més temps que passi i ho faci malbé. Sembla que els continuistes fan molt bé la seua feina.
--Ja, però aquests canvis superen la mesura d’una vida humana. També ho has d’entendre Ramiro. Com els homes del futur ho entendran i apreciaran les virtuts de la nostra societat.
--Però a Escalabornava, no. Fa temps que van desistir de continuar cohabitant en aquest univers i ho van suprimir per bé de la comunitat.
--No pots ficar Escalabornava d’exemple. Són coses diferents i punt, ells van decidir de prendre un camí divers, però també va ser complicat. --S’atura per repensar un moment el que ha dit, i prossegueix: --Saps? Si haguéssim tingut aquesta conversa mesos enrere, t’haguera donat la raó en tot i és més: hauria augmentat les teues afirmacions. --Torna a aturar-se un parell de segons. —Però no, simplement no l’hauríem tingut. Estic aprenent, em costa, però vaig avançant.
--I doncs, tornant una mica enrere: em podries ajudar en els meus dubtes?
--Sí, qui problema hi ha? Ja t’haig dit que estic de pràctiques. Digues el que vols saber, i jo et diré lo què necessito.
--Res, que darrerament haig conegut una noia que m’agrada força, i voldria saber les possibilitats que hi ha de què surti bé. És una noia lliure, vull dir: sense compromís, sols és que porto tota la vida sol, i ara…
--Estàs acollonit.
--No, no és això, però és un gran canvi.
--No passa res per estar acollonit. Perfecte, m’hauràs de fer saber unes quantes dades: dates de naixement, noms complets, una lleugera descripció d’ella, lo primer que et passi pel cap, una frase, i no la pensis massa. Alguns trets de la seua personalitat, no necessito un examen psicològic, només un parell de coses, això sí fidedignes, res a la babalà. Una cosa, ella està tan interessada com tu?
--No ho sé, en aquesta direcció encara no m’haig atrevit a fer ni un pas.
--Estàs molt acollonit i no vols arriscar. Aquesta és una dada important. Saps de quin color acostuma a vestir.
--Com? A la feina porta l’uniforme verd, per sota es veu com una samarreta lila.
--La feina? Vals més pel que no em dius que no pas pel que em dius. La frase, ràpid. --Imperativament.
Pensa un parell de segons i solta: --És blanca i de color moniato.
--Moniato?
--Els seus ulls, és el primer que m’ha vingut, com la carn dels moniatos calents quan els obres.
--Blanca i moniato, malgrat l’uniforme verd. Està bé.
--Hi ha algunes coses que les hauré de consultar.
--No hi ha pressa, busca'm abans que torni a casa.


Muddy Waters - "Baby Please Don't Go"


dilluns, 12 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (8)


El Lucho és un vell conegut del Ramiro de les èpoques escolars, mai varen ser amics llavors, però el temps, malgrat tot, els ha anat ajuntant. Penca del que pot i quan té quatre quartos se'ls peta. A vegades comparteix barrila amb el Ramiro, cada cop menys, ara com ara es tenen prou confiança per no recriminar-se res, per més execrable que sigui. És força treballador, casat unes quantes vegades, la dona actual, el suporta. Per molt que ell vagi guanyant anys, les seues successives esposes es mantenen en una edat juvenil, fins que normalment l’abandonen. Aleshores, resta solter uns pocs mesos, just el temps de pescar-ne una de nova, amb una tècnica efectiva i manejable que repeteix sense falla, o quasi sense falla. Coneix el seu públic i no busca res fora de límits. La fixació quan es troba amb el Ramiro és parlar de cambreres de bars. Sembla que alguna vegada se’n va fer alguna que altra, fins i tot s’hi va casar amb una i que el Ramiro hi era present. Des de llavors, amb l’autoritat que representa haver estat testimoni, comenten amb delit on serveixen les millors cambreres, no de la vall, ni de la comarca, ja que no donen per més, sinó de la província. Com els solta de tant en tant el sotanes del Marcelo, quan parlen de cambreres, del que estan parlant realment és d’anar de putes.

Ahir el conco de mas Badià va baixar al poble, i es va atansar al taller del Ramiro cercant uns trossos de tubs i unes brides, que li feien menester per apariar alguna andròmina, allà dalt al casalot dels pares, d'unes canonades rebentades del com. No cal que hi pugi el llauner, el cunyat és prou destre per apariar-se. El Ramiro el tracta amb certa distància; amb algú que no vol entaular conversa no el cal forçar. Però ahir, mentre li tallava els tubs, va fer per enraonar amb ell. Sabia de les seues virtuts, al poble les notícies corrent soles.
El felicità pel seu compromís amb el poble d’Escalabornava. No tothom és convidat, ni tan sols ell, això que és descendent, de lluny però, sempre li havien dit que la seua família n'era originària. Aquí, tantejà la situació, el seu tracte no acostumava a excedir d’un lligam professional, podríem dir un xic fred, encara que educat.
--Escolta, que en saps del teu amic del viceconsolat? --El sempre desafortunat Ramiro té el talleret prou endreçat, va trobant entroncaments i brides sense més dificultat. —Ara mirarem si n’hi ha una altra més gran, així no caldrà que vagis a la ferreteria.
--Gràcies, em faràs gran servei, a cal Nemosio no s’acaba mai. Del pobre Enric ben poca cosa sé. Estava a l’UVI a un hospital, no del seu país, sinó d’un de veí, es veu que no tenien quiròfans prou preparats. Penso que no vaig estar un bon amic amb ell.
--Home, que hi podies fer tu?
--Una vegada em va demanar pel seu esdevenidor, i aquell dia el vaig subestimar. Jo el gran examinador! Vaig creure que no era prou important per dedicar-li el meu temps, com no era d’Escalabornava… després ja no el vaig veure més. No em sento gaire bé. Quan em van dir que se’l van emportar de pressa i corrents… no vaig saber apreciar la importància del moment en què es trobava. La primera i l’esguerro…
--No se sap mai.
--Se suposa que jo sí que ho haig de saber, és la meua feina, no?
Difícil li serà sortint-se'n. El Ramiro procura apaivagar l’ànsia del Damiano tornant a l’assumpte que venia a solucionar. Creu que ho aconsegueix. Abans d’acomiadar-se no se’n pot estar de reprendre el fil.

The Zombies - "Time Of The Season"


divendres, 9 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (7)
























-- Doncs, la cosa va costar d’engegar, jo encara estava mig atordit amb la història del palangana del goril·la, llavores els dos matrimonis em van fer seure amb ells. Eren més grans que jo...
-- Això ho dius perquè tu veus a tothom més vell que tu, encara que siguis solter el temps també passa per tu.
--Sí, és clar. Estava jo amb aquelles parelles, intentant parla en el seu idioma, i les dos senyores no paraven de corregir-me, jo l’entenc perfectament, però amb els accents és difícil, constantment em corregien, això no es diu així, es diu aixà, elles ja m’entenien ja, però volien que parlés com elles.
-- Això és una collonada. Com si volguessin que aquí parléssim com a la capital estatal. Estaríem ben arreglats, o com els caps de conys de la tele, ja em diràs. Aquests capitolins estan carregats de punyetes.
--Més aviat era un joc, elles reien i jo també. I els marits al costat parlant entre ells fotent-se un puro cada un.
--Però tocava algú o no tocava ningú?, perquè si no toca ningú no paga la pena fotre’t un munt de quilòmetres per visitar una ciutat que quan surts al vespre no toca ningú, per això em quedo a casa, aquí almenys sempre hi ha algú que dóna la nota, sols cal anar a la plaça gran a l’estiu. I de menjar què? Perquè el dallonses penso que hi va estar, i es va fer un tip de porc i poca cosa més.
--No sé què dir-te, jo és que em faig ràpid a tot.
--No seran d’aquells que sopen a l’hora dels xuts? Llavors, sí que! A mi quan arriba l’hora m’agrada tenir el plat a taula. Ja em fot, les poques vegades que vaig a menjar de restaurant, quan hem d’anar a la capital a cal metge, que triguin una estonada a servir-te. Jo si em fan esperar massa, li dic a la dona: jo aquí no torno. I no torno, valga’m Déu que no. -–L’home s’aixeca del tamboret i fa per marxar. --Me'n vaig, ja continuarem la conversa un altre dia, que avui se m’ha fet un pèl tard. Dóna records a la família.

El Ramiro ha conegut una ajudant de la corporació veterinària. La veterinària és una clienta. Ell no hi anava mai al local, enviava al seu empleat, però com ara és de vacances, hi ha anat, i quan torni de vacances, també hi anirà. De vegades també hi va quan no el demanen. La noia atén l’oficina i despatxa a la petita tenda. Té la veterinària per vocació, encara que no és d’estudis, està força satisfeta del seu treball. Quan el Ramiro la veu, du sempre el somriure posat. Ell no s’enganya i sap que no el du només per ell. Té uns ulls clars que li manlleven l'esguard. No el recupera fins que s’allunya d’ella.


Paco Ibañez - "Palabras para Julia"

dilluns, 5 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (6)


Al paio de la suposada mala sort, de retorn d’unes vacances estupendes li agafen ganes de treballar de valent. Llavors reordena la feina, pren alguna decisió, quasi sempre acurada, i se sent per uns dies una mica més feliç. Fins que arriba el dia que va amb pressa i no troba l’eina adequada, o se li rebel·la un calaix d’un armari de la cuina i li cau a terra escampant estris varis: culleres, forquilles i ganivets en un desgavell entròpic i es retroba cagant-se amb tot. Llavors reconeix a la seua vella companya, la malastrugança i veu com la normalitat regressa a la seua existència. En acabat, la vida quotidiana li progressa lentament, sense escarafalls ni abruptes transicions. Conversa regularment amb els coneguts que es troba a la placeta o al bar de baix, com a l’Eusebi. Fa dies que no es veuen, molt abans de marxar. Fotent-se unes canyes, li explica el vespre que va fer per entrar a un cafè concert d’una ciutat que no coneixia, i que trobava del tot estranya la distribució urbanística, sort dels taxistes de vegades.
--Doncs guaita, aquell capvespre, és una ciutat que té molta fama, però la veritat, ben mirat no n’hi ha per tant. Doncs fixa’t tu que el moniato del porter em demana si duia invitació, amb una veu de boc vell que fotia el pallús. Saps?, mentre em preguntava que collons volia dir amb allò de la invitació, i em rumiava una resposta mínimament convincent, apel·lant a la meua forasteria o alguna cosa que el fes raonar una miqueta, cosa ben difícil si vas mirar, doncs fixa't tu, que un parell de senyores que entraven darrere meu, van i me'n passen una, sense més, davant dels morros del porterot. Però que podia fer ell? Res, deixar-me passar el molt carallot. I les senyores entraven amb els seus marits darrere, no em van deixar ni donar-los les gràcies, ans al contrari, després em van dir si volia acompanyar-los al seu reservat…
--A mi mateix em va passar una cosa ben bé igual, el dia que vaig anar a la capital i el meu cosí em va portar a veure una actuació a un cafè concert que dius tu. —L’Eusebi li ha contat un fotimer de cops, l’incident ocorregut durant una curta estada a la capital estatal per assistir a un enterrament, el vespre que el seu cosí el va portar a veure un concert. Centenars de cops li ha explicat, tal com li explica avui. --Ho recordo com si fos ahir, hi havia un paio a l’escenari, vell, negre, l’anomenaven professor, professor Long Hair, a casa tinc un parell de discos seus, després me’ls vaig comprar, ara ja no els escolto, però llavors, déu n’hi do lo bo que era aquell home. El negre, per vell que era, tenia un ritme imparable que feia que se me n'anessin els dos peus tots sols. El vell estava envoltat de negres com ell, que tocaven tan bé com ell. Al paio quasi no se l’entenia quan parlava, i cantant no sé pas el que coi deia, però quin ritme, com tocava el paio!, no ho sé si deu ser viu encara. Aquella nit el meu cosí em va presentar a tots els seus amics. Vam estar veient el concert, érem tots jovenots, no sé quantes cerveses ens van fotre abans no vam tornar cap a casa, l’endemà teníem el funeral de l’oncle Pau. Un dels seus amics, que es deia Juanjo, feia de passant, va ser amb el que més vaig intimar. Ja em coneixes, en aquest món, hi ha persones amb les quals et fas més que unes altres, ara, jo tracto a tothom per igual, per a mi ets ben bé igual tu, que qualsevol altre. —Fa una mínima pausa, però continua xerrant. --Li vaig donar la meua adreça al Juanjo, en aquell temps no hi havia el progrés que hi ha ara, aquí feia ben poc que hi havia línia. Després em vaig casar i ja ho saps, tot passa massa de pressa perquè t'adonis que està passant.

     Professor Long Hair -"Tipitina"


divendres, 2 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (5)




Després de veure el remei al seu mal tan diàfan com la claror del migdia, li resta encara molta foscor per superar. La noia del costat continua remenant-se sota les mantes, no ho està passant gairebé. Ell es manté tranquil, despert, insomne pit amunt i seré, té força present la imatge amb la solució i sap que no se li oblidarà. La noia fa temps que deu passar per un mal tràngol, des que es van endur a corre-cuita el seu promès per operar-lo del cap, allà al seu país; va sentir al bar de baix. No se’n va alegrar, no. Les seues cabòries malaltisses no estan relacionades amb la vida real, ara mateix la té aquí al costat i no sent res, i és més: ni es demana per què no sent res. Prefereix pensar amb la vida futura, on ella ja no tindrà cabuda. Penso que és ella la que se’n carrega dels assumptes oficials, perquè si no ha arribat fa poc cap persona a substituir al vicecònsol… i aquestes coses de seguida se saben al poble, un diplomàtic que hi ha, només faltaria!
A la fi no podrà dormir ni de matinada. S’aixecarà abans que ningú. Còmplice de la calma, sortirà a donar un vol amb la fresca del dia estrenat recent. Gaudint de l’alba, no pararà de caminar, resseguint una pista que s’endinsa per la boscúria. Sempre postergant la tornada l’horitzó de la propera girada. Una darrera l’altra se succeeixen en un sense fi, cada una, una mica més elevada, una mica més lluny, amb una mica més de perspectiva; fins a l’hora d’esmorzar a la cantina, farà tard.
Poc després baixa la llevaneu, el xofer entra per saludar al seu col·lega confirmant-li que la ruta és apta, encara resta una mica de gel a la baixada, però amb aquest solet que fa, quan arribi al primer revolt, ja s’estarà transformant.