divendres, 23 de gener de 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (11)

Foto. J. M. Molgor.
La ment del Ramiro cerca drecera devers la veterinària. El Damiano de moment no ha donat senyals de vida. No fa res més que pensar-hi. És en un sense viure, que paga amb molts dels que l’envolten. Al noi que treballa amb ell, l’esbronca per qualsevol cosa. Sap que ho està fent malament. Un dia s'aixeca donant-li festa per la resta de setmana. Cal premiar-lo, no fos que se'n vagi. Truca a casa del Damiano, no el localitza, quan surt a pasturar no se’n du el telèfon, després ha de munyir, plegar-ho tot, i ja al tard estudia una mica, sopa i se'n va a dormir. El cunyat li diu que li passarà l’encàrrec, però el Ramiro decideix pujar-lo a veure l’endemà mateix.
Veu al Lucho ben d'hora pel dematí esperant l’autobús, un se'n va a visitar-se, a gaudir de la ciutat, i l’altre a guarir-se a la serra. Se saluden amb dos curtes frases. Fa temps que no camina i la pujada de principi se li entravessa a la gola. De jovenot pujava quasi cada dia al mirador, i d’allí estant, no li costava res atènyer les primeres crestes, avui se li fa un munt. 
Aturant-se a mitja costa per refer la respiració, no pensa en massa coses, el camí continua pit a munt. Un dispers ramat de cabres l’espera on li abasta la vista La casa de la família del Damiano és encara molt més lluny, no hi vol pensar, sap que així, a poc a poc hi arribarà. Descansa un altre cop, observa amb detenció la vista: les cases més altes del poble puntegen cap al seu extrem, després els carrers ja no es defineixen fins als plans de les places i el pont del riu Fred, que davalla solaç fregant els esperons retallats, permeten l’horta a la riba esquerra, la dreta l’ocupen les cases. Els arbres es concentren a les riberes del riu principal i el seu afluent Fred, abans com un immens dau separador tallat a pic, sobresurten les cingleres dels Homes Fers. Encara distingeix les puntes blaves de l’església, pensa que a la propera parada ja es difuminaran. Engega de nou per terreny més favorable, és a la zona dels franquejos i el desnivell a superar minva. Arriba al primer repetidor, creu que és l’únic, és errat. Les muntanyes s’engrandeixen davant seu, s’atura per admirar-les. Sembla que camini més amb harmonia amb l’entorn, les cames ja no li pesen, l’aire li omple els pulmons engrandint-li els narius, es torna a parar. El poble s’amagat darrere l'últim sòcol, un parell de marrades més i farà cap a una de les bordes que utilitzen per fer nit els turistes que donen voltes per la serra, prop hi ha aigua.
Quan arriba al brollador, en una acurada raconada gràcies a una acurada canalització convergent, troba a un grup de turistes emplenant les cantimplores, acompanyats del seu guia, un paio que no coneix de res, és un foraster que fa temps deambula amb els seus pantalons caiguts pel poble. Els portadors deuen anar per davant. Els turistes són estrangers, com quasi tots, rarament la gent del país s'atansa mai a la vall per res. Acamparan aquest vespre lluny de la casa del Damiano, Can Badià, no li comenten gaire cosa més. Descansa una estona compartint somriures amb els turistes, que engeguen a caminar lentament pendent amunt. És el darrer esglaó abans del plató de Badià. No és el tram més dur, però se li fa molt feixuc, fa cap al pla pràcticament exhaust, s’hi està força estona recuperant-se, abans no prendre el camí fressat que porta als terrenys del pare del Damiano.