dilluns, 30 de desembre del 2013

A.C.J. -----DOTZE (primer)



Recolzada per l'estabilitat. El Supun llegeix ignorant, les frases que apareixen als rètols lluminosos de la terminal de bussos, mentre espera que els viatgers de les primeres files baixin de l’autobús. Comunicar-nos, comunicar-vos, que no us ho comuniquin. Pensa lo bo que hagués estat haver contactat amb Rafel i Jesús, almenys per compartir uns dies a la ciutat, llàstima que estiguessin de transport per les terres altes. Verifiqueu l’usuari correcte. Amb els de la Terregada, ben diferent seria aquest tràngol de comprovacions duaneres.
La sala d’atenció i recepció de viatgers és subdividida en porcions tancades per transparents panels d’informació, farcits de convocatòries al·lusives a una munió d’activitats ciutadanes ben estranyes per ell. Unes hostesses indiquen a cadascú, quina és la seua porció d’accés. El Supun li ensenya a una d’elles les seues credencials, la noia se les mira una estona, després li torna i se’n va pronunciat unes paraules que no acaba d’entendre. Ell segueix recte per on va, fins a topar-se amb el primer oficial que el fa recular. Després, canviant de zona, l’oficial li reté la documentació, ordenant-li que segueixi la línia groga que du a una habitació tancada per una porta també groga. L’habitació groga no és més que una estança amb unes fileres de cadires ordenades davant d’un taulell, on més oficials entrevisten als passatgers de dubtosa qualificació. Els van cridant pel nom i després són invitats a traspassar una porta de color verd. Triguen més de mitja hora a requerir la seua presència al taulell. L’oficial que li toca és un home jove de cabells foscos que tot revisant-li la documentació, pregunta al Supun mirant-li als ulls:
--De què treballa vostè a la Serra, senyor Supun?--
--Sóc funcionari de l’ajuntament d’Achón.-- Contesta ell amb seguretat.
Llavors, amablement li torna la documentació, esmentant-li l’error del districte de residència temporal que figurava a la seua anuència, a més de la seua confusió a l’hora de reomplir un imprès que no corresponia al seu motiu de visita a la ciutat. També li escriu en un paper l’adreça correcta del seu hotel, que efectivament és al sector "Tras la Colina", però no al costat del parc Mahalia Jackson, sinó darrere del Parc Cèlia Cruz.
--Si us plau, esperi un moment, un guia l’acompanyarà a l’estació de metro i l’indicarà a quina parada haurà de baixar. Que tingui una feliç estada entre nosaltres, senyor Supun.—L’oficial agafa una carpeta groga de la pila, l’obra i pel micròfon reclama la presència d'un nou migrador.

   La Costa Brava - "Adoro a las pijas de mi ciudad" 


dimarts, 24 de desembre del 2013

Els anys dels cometes i les Campanes



Cresta de la Falconera


           En el transcurs de la seua òrbita solar, el cometa Halley s'acosta al planeta cada 75 anys, més o menys. Una exposició sideral a la qual gran part de la humanitat és convidada almenys un cop a la vida. La darrera vegada, l'any 1.986, va fer córrer un riu de tinta, que deien abans (ara seria un fotimer de tuïts, vés a saber com es dirà d'aquí a pocs anys), encetant un interès popular per aquest tipus de fenòmens. L'arribada del Halley no deixa indiferent a ningú, marca naixements i defuncions (el cas de Marc Twain), desgavella relacions, i reafirma religions, per no esmentar les que es creen al seu pas. En l'àmbit domèstic, pel GELL va representar un clar punt d'inflexió, coincidint amb la publicació del número 2 de la nostra revista Grallera, vam tornar a caure en uns anys d'ostracisme dels quals ens va costar, però ens en van sortir, entre altres coses, gràcies a què va irrompre en les nostres vides una serralada mediterrània molt propera, que fins llavors no havíem considerat.




         A l'estiu de 1.994 un llamp va arremetre sobre el barranc de l'Auferí, cremant un immens sector del Montsant estenent-se fins i tot per la riba veïna. Poc després, a la tardor, les fortes pluges van provocar una gran crescuda. La primavera següent la família que manllevava el mas del Soleràs, convivia amb l'espectacle d'arbres carbonitzats tombats, arrossegats, amuntegats sobre la llera, els vessants despullats socarrats, les cingleres fumades, les terrasses arrasades. Deprimits, amb la fixació de què com a mínim es trigaria una dècada a què la serra recuperés la seua esplendor.
Boca de la Cova de les Campanes
         Inici del reconeixement de la cova de les Campanes: primavera de 95, juntament amb les obres del pantà de Margalef, que ens obligava a variar la via d'accés fins i tot a obrir-les noves rutes d'encigalades per la serra. Canvis d'itineraris deguts a l'aixecament de la resclosa, que a poc a poc inundava la pista d'accés al mas del Soleràs, decidint-nos finalment per la menys arriscada: seguint el camí de capçada des de S. Salvador.
Flamants nouvinguts al Montsant, passerells a la serra, amb un objectiu únic, concís, gairebé obcecats amb la nostra exploració, davant tot el que ens podia oferir i el que vam aprendre a gaudir i a créixer després. Menys mal que de seguida vam trobar altres forats a la mateixa zona de la Falconera, que ens va fer adonar del desconeixement espeleològic de la serra.
La sort de ser guiats amb braç sereny, de l'home del mas de Soleràs que accidentalment l'havia trobat, ens va dur fins aquesta cavitat. Establint de forma natural un mètode prou eficaç d'exploració: sortint de Lleida el dissabte després de dinar, arribàvem a la cavitat després de les dos-tres hores d'aproximació, fèiem un mos i entràvem. Sortíem cap a mitjanit, embolcallats de nit, amb estrelles o no, però sense cometes encara. Bivaquejàvem sota les alzines, l'endemà ens despertàvem una mica més tard que la serra amb els seus murmuris, coberts de les seues aromes, esmorzàvem i cap dins una altra vegada. Fins que anàvem sortint, cadascú de retorn de les seues tasques. Baixàvem recte avall, procurant no emmascarant-nos gaire amb restes de l'incendi. Amb aquesta dinàmica amb un parell de mesos ens va semblar que teníem la feina enllestida. L'any següent i l'altre vam tornar a revisar algunes incògnites. Vam preferir una via d'accés més eficient si cap que les altres, i l'hem anat repetint des de llavors: pel grau de la Grallera des de la Morera, i ara sí, amb els cometes.

L'any 1.996 va ser l'any del Hyakutaque, pel març un cometa breu, ràpid, espectacular, ens guixava el cel del Montsant de color verd. Nosaltres lenta, sistemàticament, ens vam anar escampant pe la serra, prospeccionant i explorant els forats que trobàvem, coneixent i estimant sense presses ni pauses.

 
                                                                                                                                              
                          La possibilitat dels bivacs sota el cometa ens va dur de nou a les Campanes, es devia revisar alguns sectors, però sobretot la part final de la via Directa, on un bloc impedia l'evident continuació. Per aquells temps ja utilitzàvem els micros, i teníem un trepant convenientment manipulat del que en trèiem bon profit. El final d'aquesta via és prou entretinguda amb un ressalt que mena a un curt tram que de seguida remunta quasi verticalment, fins al pas bloquejat per un bloc de capçalera piramidal. Amb un únic tret el bloc es va cisallar tan net com si ho hagués fet una guillotina, quedant-se la vareta clavada tan sols era qüestió d'espentejar-lo per deixar-lo lliure. En un primer tempteig semblava com si el bloc no anés sol, quan el movies per darrere un altre peça basculava de manera força sospitosa, mala peça al teler. La situació era que l'operari no s'atrevia, el company a sota medicat pel tabaquisme amb síndrome d'abstinència, i el càmera que ho enregistrava tot. Llavors l'ajudant va rellevar l'operari i amb nerviosa decisió va espènyer el bloc enrere, produint immediatament el desplaçament d'una massa posterior que se li va venir damunt, aturant-se estrebada entre parets just arran del nas, provocant-li una mínima ferida a la cara, a més d'una suor freda i blancor de pell, que ens va precipitar a abandonar l'exploració, restant el pas per obrir fins ara. Amb la traça del cometa al firmament per escriure un esdevenidor desenllaç.
            En aquestes cavitats on la tectònica dictamina la morfologia, remenar blocs és un passatemps arriscat, massa sovint imprescindible si es vol avançar. L'incident de la “Pedrota”, va ocórrer el dia que van davallar aquest pou lateral de la via Transversal. El bloc en qüestió era clavat a mitja esquerda, tot just calia superar-lo per davallar el ressalt d'uns -10m. Baixa un, baixa un altre i al tercer se li volta cap per avall. Acaba de llençar-lo, li diem els de baix, pugeu i després el llenço, diu el de dalt assenyadament. Un cop fora, a l'ampla galeria transversal, acabà de caure, el terrabastall que va provocar va ser com si s'ensorrés la galeria sota els nostres peus, però no, vam poder continuar l'exploració.


L'any 1.997 vam trobar l'avenc de l'Aisling una altra gran cavitat a la serra, aquell va ser l'any del cometa Hale Boop, la sua llarga presència en els nostres cels, el va fer força popular, visible fins i tot sobre les grans ciutats. Se'l va observar de totes les maneres, fins i tot la nau nodrissa que alguns afeccionats van assegurar que l'acompanyava, deslliurant tota mena de pseudo-teories. Gairebé es va convertir en un objecte més dels nostres cels fins que discretament es va allunyar .



        En  recuperar el material de les Campanes, vam desinstal·lar massa coses, com el passamà sobre el pou de la Pasta Fangs, el que dificultava la visita a tot aquell sector, un lloc poc explorat en el seu dia al qual també vam donar una ullada. Deixant el passamà fix, observant un lloc curiós que presenta una més que factible grimpada (l'escalada de les geodes), parteix des de la base tapisada de  geodes, remunta per uns deu metres, l'última vegada que la vaig veure (2.009) no em va semblar massa complicada.

La cavitat actualment és freqüentada, nosaltres també hem anat fent alguna sortida de presentació en societat, en la qual es visita, però no és el mateix, sempre et quedes amb les ganes de fer més, dels bivacs, de la grimpada que espera, d'una nova visita al proper avenc de l'Alba, d'aquella boca que mai vam trobar que resta oculta sota el bosc de la Falconera...

Enguany les esperances dels afeccionats de gaudir d'un nou espectacle celeste amb el pas, del que ja anomenaven la gran esperança blanca del primer gran cometa del segle, s'han esvaït no superant el seu periheli. De totes maneres l'Ison és un cometa nou provinent del núvol d'Oort que com tants d'altres no ha sobreviscut el seu viatge inaugural. Més cometes seguiran trastornant-nos, si tan sols són boles de pols i gel, malfiat del que ens espera a la immensitat. La fugacitat, les petiteses, les lluentors per minses que siguin, és el primer que com humans ens enlluerna. Les perseides, els cometes, tot plegat només focs d'encenalls del firmament. El raciocini ens recomana millor no obrir la porta, no sigui massa gros el que conté.


Les Campanes (La recerca d'una cavitat).










divendres, 20 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (trenta-unè, 7-cinquè)

                                                                  5
--Vols veure al Sebastià?-- Li pregunta el Filippo, més que res per dir alguna cosa i trencar el silenci tibat del despatx.
--Més tard, més tard.-- Respon el capellà, capficat en remeiar i cercar una sortida eficaç pel seu pla. --Que se’n vagin tots a dinar, a les cinc nova reunió.
Al pobre Supun de reserva a l’ajuntament, se li ha posat malament el dinar, quan el xofer del capellà ha parat taula i ha vist que el capellà, contràriament a la seua costum de bon "gourmet", es quedava a dinar a l’ajuntament. En acabat, a les postres ha demanat al Supun que seies a la seua taula. El mateix capellà ha anat a dintre a preparar el cafè i poc abans de servir-lo ha aparegut l’alcalde. El capellà ha demanat als presents com volien prendre el cafè i se n'ha tornat dintre. Molt tranquil ha servit els tres cafès, tots diferents. S’ha assegut i a desfet una petita presa de xocolata embolicada en paper daurat i l’ha sucada en el seu cafè. Instants més tard ha començat a parlar:
--Amics meus, ens trobem en una tessitura prou decisiva, en què caldrà que tots entreguem el millor de nosaltres mateixos. D’un temps ençà han succeït certes circumstàncies que poder fer trontollar les nostres vides i les vides de les persones que més estimem. Vull ser franc, especialment amb tu Supun, doncs l’alcalde coneix perfectament el veritable significat de les meues paraules. Com ja suposaràs, la teua feina des del dia en què vas començar a treballar a l’ajuntament, ha estat de vital importància en l’estreta relació que hem mantingut el senyor alcalde i la meua persona, una feina que fins a l’actualitat has dut amb seny i promptitud. Per aquesta raó he pensat que podries continuar al nostre servei una llarga temporada, per tant et vindrien força bé unes setmanes de descans, abans de reprendre novament la tasca, i de tal manera començar reforçat els pròxims mesos, agafant per les banyes el feixuc esdevenidor que ens espera. Aleshores aprofitant l’avinentesa, en la que és necessari que un de nosaltres viatgi a la capital per resoldre un parell d’assumptes burocràtics, hem pensat que podries ser tu la persona que gaudís d’aquesta estança pagada a la capital, a més a més així ens podries fer un favor personal efectuant una diligència que sols tu pots realitzar. Te’n recordes d’aquell individu de la borda que et causà tants mals de caps?- El Supun resta callat, estupefacte, se li escapa un tímid moviment afirmatiu amb el cap.-- Vas dir que l’anomenaven Rascat, doncs ha arribat a la meua coneixença que el tal Rascat para actualment per la capital, amb una situació d’irregularitat legal, però això a nosaltres no ens importa. El que volem de tu, aprofitant la teua estada a la ciutat, és que l’identifiquis i després ens facis arribar una fotografia ben clara d’ell. Nosaltres et facilitarem les dades corresponents d’on el podràs localitzar. No pateixis, perquè no significarà cap dificultat extra per tu, no l’hauràs d’anar cercant a corre-cuita per tota la ciutat, ni res d’això, sempre el veuràs en públic i acompanyat de gent, és més et diré que el podràs fotografiar a distància, i amb la seguretat d’espectador, ja que disposaràs de tot el temps que dura un matx de futbol, per traure-li la foto. Has estat alguna vegada a la capital, Supun?--
--No.--
--Això no serà cap inconvenient, ans al contrari, ens facilitarà molt i molt la concessió de l’anuència i conjuntament amb la teua acreditació com a funcionari municipal, conto que de seguida, a molt tarda un parell de dies podràs partir. Demà mateix el secretari et donarà unes senzilles instruccions, més que res referents als tràmits burocràtics que abans t’haig esmentat, no creguis que et faran perdre gaire temps, amb un matí faràs. Igualment, no Filippo? Ell mateix et farà cinc cèntims de com es pot moure un per la gran ciutat, no et faci por, que no es mengen a ningú, i et donarà l’adreça de l’hotel, també els doblets corresponents en concepte de dietes i una bona paga extra, la que legalment et correspon, ampliada dels incentius pels objectius aconseguits. El secretari està a la teua disposició per qualsevol dubte que tinguis, i quan allí siguis, la connexió de l’ajuntament estarà oberta a tota hora per tu. Bé, penso que ja ho tenim tot, aquesta tarda la tens lliure, per si has de començar a preparar alguna cosa, encara que jo et recomanaria que no t’enduguessis massa maletes, la capital és plena d’ofertes de tota mena, qualsevol cosa que necessitis la trobaràs a més bon preu i de més qualitat que aquí. Res més Supun, felicitats i que gaudeixis de les teues vacances, te les has guanyades. Ara si ens disculpes, amb l’alcalde hem d’acabar de parlar d’uns altres assumptes. Gràcies Supun.
Els dos principals es desplacen al despatx de l’alcaldia. El capellà té conformat l’ordre del dia. Comença indicant que l’objecte del viatge del Supun és l’entrega en mà a la Delegació de la Junta corresponent de la documentació completa del Sebastià, en vistes del seu nomenament com responsable o encarregat de la Junta a la serra, que és un nou càrrec mig pactat (?) amb els senyors inspectors de la Junta, que reben molt favorablement els informes setmanals del cap d’investigacions. És de gran transcendència endegar aquestes gestions abans que s’avancin els altres batlles, ja bastant emprenyats amb el comtat d'Achón, per giravoltar la natural entesa de consens dels batlles de la serra, en tot el concernent als afers exteriors. Llavors gaudiríem, paraules del capellà: d’un testaferro titulat!
--Si ens passa per sobre, tindrà més poder que qualsevol altra persona de la serra.-- Apunta el Filippo amoïnat.
--Hui, el destituiran abans que se’n doni compte del seu poder, o aboliran el càrrec fins i tot.--
--I les dones?.--
--No mesclis conceptes Filippo. A què bé ficar al mateix sac al Sebastià, que és un element fungible a punt de cremar, i les municipals que són un propòsit de futur, una llavor per germinar, una acció inesperada, estiguis una mica al cas!


dimarts, 17 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (trentè, 7-quart)

               4
En un dels ritus litúrgics, se li escapa una ullada al rellotge. Una mirada mecànica, que afecta més als feligresos que a ell mateix. Avui el temple plural llueix de gom a gom com mai. Amb l’inici de les obres de la nova passarel·la, molts dels operaris han acudit amb les granotes de Construccions Saira. Finalment ha enllestit el sermó servint-se d’un tema recurrent que ha contrariat als més fidels, que assistien desitjosos per escoltar una anàlisi fresca, nascuda de la seua ben ponderada lucidesa, i no un passatge re-aprofitat d’un tema més extens ja escoltat, sobre déus punitius, i penediments de les  males accions, no sols pròpies, també de les que arrosseguem des de la naixença, com recorda el pecat original. El model deriva inclús a proclamar el penediment pels fets infames dels nostres compatriotes i les misèries històriques, afortunadament aquest matí no ha arribat a tant. Cal destacar la presència per primer cop en públic, de les noves guàrdies municipals, encara sense poders ni uniforme, col·laborant en el bon desenvolupament de la cerimònia.
El disgust de la congregació arriba quasi al grau d’indignació, després de saltar-se la popular comunió, al·legant la llarga temporada que ha passat la seua adreça, buida de confessions provinents d’Achón, malgrat que això depengui de la consciència de cadascú i no pas del seu arbitratge. El capellà liquida l’ofici amb un parell de reflexions peregrines i abandona l’altar encaminant-se a la sagristia on es desvesteix sol, sense l’ajuda de l’inexistent escolà.
Tant de temps sense una missa i amb vint minuts s’ho ha fet. Havia gent que havia deixat la feina per assistir-hi i en aquesta hora els hi sobra mig matí perdut. Alguns, els menys, regressen a casa, les dones ja tenien el dinar preparat de vigília i moltes seuen als bancs enfront del temple. Els amos dels cafès també s’han afanyat a parar les terrasses que s’ocupen amb promptitud, un anòmal "jour de fête" envaeix els carrers de la població. Només les mamàs policies, com ja tothom les anomena, i la resta de municipals, continuen de servei. El Sebastià està convocat a l’ajuntament, a la seua vegada el nou sergent té a la resta membres actius congregats al cos de guàrdia, exceptuant a les noves incorporacions, que esperen a l’antesala. El sacerdot seu enfrontat a la pantalla principal de la casa consistorial, l’acompanya el Filippo, que inquiet se’l mira assegut en una cadira de rodes darrere seu. Ni l’agutzil ni el secretari són presents, el Supun resta sol, fuma un caliquenyo repenjat al sol de mig matí que pica de frontalera sobre la façana. El Sebastià espera a la planta baixa.
El capellà porta una estona amb els ulls clavats a la pantalla, no diu res. Decideix cancel·lar la connexió girant-se cap l’alcalde. No s’atreveix. Al Filippo ja li va bé, ell és l'únic que sap que la connexió no està al corrent, per a què? Amb els diners que s’estalvia va fen petites obres de millora i embelliment als carrers del poble i la gent roman contenta, a més a més ja funciona prou bé tal com està, si per una vegada que vingui algú que necessiti un servei especial, ha d’estar pagant el que costa... Al final li ha sortit bé la seua decisió o més aviat indecisió. 

        Gladys Knigt & The Pins- "I Heard It ThroughThe Grapevine"

 

diumenge, 15 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vint-i-novè, 7-tercer)

                    3
Fins ara no ha sabut localitzar cap mena de lliga, eliminatòries o competició d’equips de futbol entre renatos. Un altre paper: cadascú afronta les seues limitacions de diferent forma. A continuació un seguit de postures adverses. Em caldria una mica més d’humilitat, pensa repassant les acusacions escrites, se’n riu d’alguna per perversa: responsabilitzar als altres de tot. El destorba un avís de comunicació, és un col·lega isolat en una antiga abadia solitària com la seua. Mal de cap que li fot ara, la darrera cabòria del vell estudiós de matemàtiques aplicades a les lleis kàrmiques, en té prou amb aquesta de vida per pensar amb les anteriors. Decebut, amb l’homilia mig estructurada en el seu cap, reescriu un nou intent de recerca: Un campionat de futbol amb renatos. I com lligar-ho tot intercalant subreptíciament la integració femenina en els llocs d’ordre i vigilància, a les dones se les menysprea sistemàticament. Déu meu! Pot ferir o pot causar més incomprensió si és tan directe, ell mateix podria ser acusat de pertànyer a una jerarquia religiosa exclusivament viril. Llàstima, no li ha agradat que la majoria de sol·licituds fossin de dones madures que han crescut educades per servir. Però que els hi queda a aquestes dones actualment? Només veure repetir llurs vides en les seues filles, i així successivament en les seues nétes i besnétes? En tal cas no és d’estranyar que s’aferrin a la primera oportunitat que se’ls presenta.
"Referències d’equips de futbol amb participació de renatos". Sorgeix a una de les pantalles obertes, a la bora de la del guió de l’homilia. Ràpidament obra el missatge i el porta a un mateix focal d’enllaç, on apareix un senzill portal amb tota mena de temes relacionats a la competició. Entra: Rascat, jugador, i surten ordenadament les fitxes de l’equip al qual pertany, començant per Jean Jacques, capità entrenador, corren soles fins a detenir-se a Rascat: mig camp de contenció, amb les seues estadístiques de les temporades que ha participat en la competició, quatre en total. Destaca el nombre de trenta-tres gols de la segona temporada, en la que jugava de mitja punta dretà. La foto del jugador és de baixa resolució i amb la seua connexió ingerida, no la pot millorar. Malgrat saber-ho, ho intenta, les faccions es dilueixen davant seu. A l’ajuntament disposen d’una connexió amb ordre de pagament, allí ho intentarà de nou. Darrer dia de joc: abans-d’ahir. El sermó, les lleis àrtiques, les mamàs policies, la compensació dels errors per la valentia o la premeditació, de res serveixen, és l’hora d’actuar i té temps per fer-ho. Les classificacions estan a disposició de tothom, la Junta no les passa pel seu sedàs, ni la Seguretat. A més a més, segur que passaran una època relaxada, solaçant-se en l’èxit de la ràtzia, abans que engeguin de nou l’assetjament per un altre cas que els peti per qualsevol lloc, perquè petarà segur, abans o d’hora tornarà petar.

          Gorge Ben- " Troca Troca"

dijous, 12 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vint-i-vuitè, 7-segon)

                                                               2
El sacerdot ha de preparar l’homilia, recerca entre vells apunts. Sí, té una idea i prest l’escriu en el primer tros de paper que troba, no sigui que se l'oblidi, després els desa entre les pàgines d’un llibre. Li costa relativament poc desenvolupar-la per completar i guarnir un sermó. Els oficis els anuncia regularment, segons la seua disponibilitat, el proper és a Achón, l’havia anat posposant per motius obvis i ara li escau perfecte per reorganitzar la situació. És evident que per raons purament logístiques, les dones són més difícils de matar. La jugada, però és d'alt risc, més pensant amb la total impunitat en què la Seguretat de la Junta actua a la serra. En l’acta de defunció dels components del grup del Llerdós figurava: morts per intoxicació accidental involuntària, amb la conseqüent retirada dels cossos per comprovació forense. La família del municipal volatilitzat a Riu d’Ilpó, rebé la comunicació signada per l’alcalde i el nou sergent de la guàrdia, de la desaparició en data de la darrera intervenció en servei; sobre terreny inhòspit, també ficava, comparant-la amb l’experiència semblant, viscuda pels dos municipals acomiadats, més afortunats, però.
L’ànima humana, llegeix, és a la vegada tan complexa com infantilment senzilla. No més cal observar-la davant les consecutives desgràcies que l’assoten. A dies, una minúcia quasi imperceptible a ulls estranys, l’ajuda a continuar existint, ja que normal seria concloure fatalment la lluita per la supervivència, tan desesperada i selectiva com la mort. Però a camins sembla que no és suficient, llavors pateix quan ensuma que se l'esvairà aviat aquesta irrupció suplementària d’energia vital.
No se’n recorda quan ho va escriure, el troba sinó brillant, prou acceptable per  treballar el tema. Molt més suggestiu que l’assumpte sobre la compensació dels errors, que també li volta pel cap. Amb la fugida del Safatans, l’error ja no és tal. Fa un parell de dies que ha fet uns passos enrere, estirant d’un fil que encara no havia temptejat: Rascat, era el nom del Renato. Localitzat a una de les residències de la perifèria de la capital. Donat de baixa al poc temps de ser substituït pel noi dels Peristell, està clar que no volem mantenir en actiu massa temps als renatos rellevats. La fotografia que apareix a la cartilla de filiacions deu ser la de l’original, no correspon amb la del Peristell. Consten igualment les seues característiques físiques, la destinació professional, el període de subministrament, les entrades i sortides diàries (tan laborals com de lleure). Explorar la via laboral l’ha conduït per un sentit únic, avorrit, una estesa de dades repetides dia rere dia, sense ni tants sols una variació en tot el seu periple. Les hores de lleure inclouen els trajectes al lloc de treball, a part d’unes hores de passeig diari pel parc exterior de la residència, ficava també que estava apuntat a un campionat de futbol. Després va comparar les dades aleatòriament, amb les d’altres interns i salvant les diferents destinacions, eren tediosament calcades unes a les altres. Què fa tanta gent jugant al futbol? Va pensar, si existeix un campionat, ha d’haver-hi una mena de classificacions, alguna cosa més o menys organitzada, sinó no posaria campionat, posaria que a les hores lliures juguen a futbol i prou.



dilluns, 9 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vint-i-setè, 7-primer)

  
                                                                     1
--I què coi hem de fer, si a les dones no els agrada dur aquest uniforme? Haurem de canviar els patrons, parlar amb les modistes...--
--Res, sols caldrà alguna cosa que els hi realci les popes, alhora que les combini favorablement la cintura amb els malucs, donant també una mica de forma al cul, que tot plegat les realci la figura, elles sabran com fer-ho.
--Les haurem de parar deu lluny, ja sabeu del que parlo.--
--Això serà fàcil, les adjudicaré l’horari diürn i ja està.--
--Sí, però amb el temps se n'assabentaran de tot.--
--Què vols! Seran del cos, llavors seran com nosaltres.--
--Aquí tens raó, una vegada agafin la dinàmica, homes, dones, tot és igual.--
--Això ho dius tu! Primer era una, però ara en fotre al carrer a aquells dos borinots, és que són tres, i de les tres, dos de casades i amb família.--
--No es va poder fer res més, de les cinc sol·licituds que es van presentar, quatre eren de senyores casades, que curiosament anys amunt, anys avall, de poc les hi balla la data de naixement. L’altra és la que va a ser triada d’un inici, més jove, més dòcil, la desgràcia va ser que aquells dos la caguessin.--
--I que el pixa freda del Sebastià els aviés d’aquella manera.--
--Cada bugada perdem un llençol. Al paio li agrada massa manar, el que fot és que no en sap, o es queda curt com a l'enredada de Cap de Toro, o es passa com amb els matats de Chonchi.--
--No li dono ni dos setmanes al senyor cap d’investigacions especials.--
--No cregueu que em sabrà cap greu, no, si el foten fora per incapaç.--
--No ho semblava no, però ja ho diuen: guarda't d'home mal barbat i de vent acanalat.--

dijous, 5 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vint-i-sisè, 6-sisè)


                                                                    6
A l’hora convinguda la terminal de col·lectius és a petar de gent. Al moment d’arrancar l’autobús no va pas ple, des de l’andana se’l mira: assegut amb el seu termos nou entre les cames. És normal sentir atracció per un renato, què funcioni la química? La gent que havia a l’estació ni s’han adonat, menys anant amb ell, potser l’ha utilitzat? Però la química és química, es regeix per les seues pròpies lleis, reacciona independentment a les normatives socials, culturals o convencionals. Feia molt de temps que no es trobava també amb ningú, i ha tingut de ser un renato. Ha parlat més amb ell que amb els seus, que hores d'ara ja no són ni els seus. Fa molt de temps que es pregunta que cony fa aquí, sempre el de sempre, quan es fa fosc s’amaga per dormir, perquè dormint molt s'escurça la jornada, i avui farà el mateix, perquè ja és tard, però demà potser no ho farà.
El sergent a la guàrdia municipal parla amb el Filippo. La resta de personal de l’ajuntament s’espera baix. També hi és el Supun, que ja no s’ha aguanta dret, almenys han menjat unes coques de recapte que fa la bona dona del sergent. De dones que vulguin o estiguin mínimament interessades a ingressar a la guàrdia, no en coneix cap. Igualment creu precipitat anunciar la baixa del municipal a Riu d’Ilpó, abans que sigui confirmada pel seu cap de missió, i substituir-lo per una dona, és molt rar. De cop i volta tot li diu al Filippo que plega, que qui ha de ser substituït és ell, que no té el cap per aquestes coses, i ara una baixa és una cosa molt greu, també li sap greu, acabar d’aquest forma, però val més així, i seguint la tradició recomana a un dels seus subalterns per ocupar el seu càrrec, un que va ser aprenent seu, que tal vegada tindrà més ganes de fer front totes les reformes que el Filippo pretén fer a la guàrdia. Conclou admetent, de què sí, que ha sentit dir que en altres llocs, com a les terres altes hi ha dones a les forces de seguretat, a la capital no cal ni dir-ho, però que a la serra no en coneix cap cas, i que en actiu actualment no n’hi ha cap en tota la serralada, d’això n’està segur.
Amb la dimissió del sergent sobre la taula, l’alcalde ha demanat al personal del consistori que pugi al despatx. Uns minuts més tard han arribat els tres guàrdies que resten al poble (la dotació de municipals a Achón és més nombrosa que a altres pobles similars degut a la seua proximitat a l’autovia). Ràpidament l’alcalde els fica al corrent de la situació, anomenant al guàrdia recomanat com a nou sergent. Després bé la qüestió femenina, els guàrdies prèviament informats pel seu antic superior, callen, en canvi el secretari mostra la seua disconformitat, al·legant la mancança total de precedents. L’agutzil, per la seua part, desplega un escepticisme raonat pel seu llarg coneixement del tarannà de la població. Els homes uniformats continuen callant, a tot estirar se’ls hi escapa alguna gesticulació preeminent. L’alcalde persisteix, enfrontat davant de l’oposició dels convocats, i és més, ordena al secretari que redacti un pregó informant de la convocatòria d’ingrés d’una plaça al cos de guàrdia municipal, i la consegüent preselecció de candidates, que tindrà efecte d’avui en vuit, entre les presentades a la secretaria municipal, en els terminis convinguts, etc., etc.
El missatge s’envia immediatament a totes les cases del terme. Si fos d’una altra manera, amb els requisits habituals, s’hi presentarien un fotimer de peticions, és una mina per qualsevol adult: poca feina, sou correcte i moltes hores lliures per continuar dedicant a les tasques familiars. Mentre els presents van desfilant el Supun s’atansa al Filippo, recull la seua jaqueta del penja-robes, i li comenta, quan quasi no hi queda ningú, que és possible que ell conegui una dona a qui li podria interessar la plaça, i si n’hi ha una, segur que n’hi ha d’haver altres. El Filippo se’l mira complagut, somrient li dóna les gràcies i s’acomiada d’ell fins al sendemà.
Quan el Safatans va arribar a Chonchi, a l’extrem occidental de la serra, va aparcar l’autobús en el lloc de costum. Se’n va anar cap al poble sense esperar que el seu ajudant obrís els compartiments de càrrega. Varen baixar del bus tres senyores del poble, uns quants baldragues amb motxilla i els dos municipals d’Achón, que com no duien maletes van fer el mateix camí que ell, a una certa distància. Llavors, arribant a la cantonada de la fonda va tombar a la dreta fins al següent trencall, sense aturar-se va efectuar el mateix gir, llavors sense encomanar-se ni a Déu ni al Maligne continuà vers l’oest, saben que el seu temps de llicència a la serra s’havia exhaurit i com si no hagués existit mai cap treva, es va retrobar igual que anys abans, seguint el rumb que el duria a un altre país per recomençar de nou. Els guripes el van seguir fins que les forces els van abandonar. Varen ser dos dies seguits caminant ininterrompudament, la més àmplia estepa els acollia en la seua immensitat, un horitzó complet els va acabar de vèncer. Bevent de rius que davallaven d’una serralada cada cop més llunyana. Un "puestero" els va atalaiar, donant-lis el suficient pa amb una mica de tall, a més d’unes tiretes especials per les llagues dels peus, per tornar a Chonchi. D’allí estan, ja es van poder comunicar amb el Sebastià, que en assabentar-se els va acomiadar, ho podia fer, tenia prou autoritat per fer-ho, i ho va fer sense dubtar ni un instant.
 

dilluns, 2 de desembre del 2013

A.C.J. -----ONZE (vint-i-cinquè, 6-cinquè)





                                                            5
         El vehicle municipal és una de les responsabilitats del secretari, mena un acurat estat d’horaris, trajectes, serveis, despeses etc., en què a part de les comptades ocasions que l’agutzil l’ha necessitat per algun imponderable, l’únic nom que apareix a la casella de conductor, és el seu. Deixar-li a un element com el Supun, no és que l’hagi fet massa feliç; rebent l’ordre de l’alcalde, no s’ha pogut estar de pensar que ell serà secretari, molts més anys que no pas l'altre alcalde.
La moto del secretari és massa ràpida pel Supun, i massa alta. En un revolt un clot enorme partia el carril en dos cavallons, ha tirat pel dret i tot just sortir-se’n, la moto li ha marxat del darrere i l'ha tombat. A part d’embrutar-se no ha patit cap mal considerable, la moto tampoc, el retrovisor de la dreta s’ha torçat i ha fet miques el mirall. Al final de recorregut fa cap a l’ermita, bastant sencer, però amarat de suor. Abans de començar a pujar ha agafat aigua del doll lliure de vora la conducció i ha tirat pedrera amunt. I és ara, cansat, renegant entre esbufecs en tan fotut camí, que pensa que tan sols és un ninot, un ninot a disposar, un ninot tan madur que és a punt d’escapçar la branca de l’arbre que l’empara.
La maleïda tartera se li desfà sota els peus.
         El Safatans després d’eixir del seu empresonament, se n'ha anat a esmorzar en un bar del poble i hores d’ara condueix l’autobús que li correspon, una tarda borrosa com la d’avui.
         Un pèl més sereny, caminant ja pel pla ascendent, es fica a pensar amb el capellà: no hi ha cap estimació entre els dos, no hi ha ni la més mínima hipòcrita cortesia, tan ben ponderada en les relacions subordinades. Un dalt del pedestal i l’altre sota la brossa que eviten trepitjar els seus peus pudents, serà que és l’únic que olora arran de terra? Un terra separat per una esquerda de més d’un metre d’amplada que se’n va decidida vers a la barrancada, la primera de l’Aferamot. Ha de vorejar-la, i esperar que en alguna de les esquerdes aparegui el capellanot. Inspeccionat descobreix una, entapissada de grèvol i quan trau el cap per la perpendicular, veu al capellà assegut, fumant a sota. L’ha vist, però de moment no li dirigeix la paraula, ell dubta per on davallar, no és veu massa clar. --Per la següent, carallot.-- Escolta com si vingués de la sina de l’hades. Per la següent feina rai, déu n'hi do, són més de vint metres fins a fer peu pla.
--Trigues molt per ser, com dius que ets, un home de la serra, fa gairebé una hora des de què haig sentit el motor, ja em pensava que era la del sequier que anava a canviar la pala. M'has portat les fotografies?-
--Sí.-- Contesta el Supun passant-li l'aparell.--
--Són quatre i una caravana matriculada a la capital, és evident que no són turistes, no em costarà pas massa, identifica’ls aquests pardalots. Molt bé, no són cap obra d’art, però suficients. Del municipal no se n'ha sabut res més?.--
--Jo no me’l vaig trobar en tot lo camí, ara, tinc entès que abans de què jo arribés, ell va passar de baixada i no va trigar gaire a pujar, no ens devíem creuar per poc. I els del poble tampoc tenien notícies d’ell.--
--És estrany, però veig que no tens plena certesa del que dius, ho podries confirmar davant un tribunal això?--
--És el que em van dir, jo no vaig veure res--
--Què és el que et van dir? Què havia baixat una moto i havia tornat a pujar, és això el que et van dir?--
--Més o menys sí.--
--I tu en vas tenir prou, a quanta gent vas preguntar?--
--A una dona.--
--A una dona! No vas ni confrontar la informació?--
--No hi vaig pensar.--
--Ja, no era el teu deure, no xiquet?--Sap que no li pot demanar una implicació total a la causa, menys si ni tan sols sospita l’existència de la dita causa.—Espera’m aquí una estona.-- Medita, canvia de llesca seguint el pas més accessible, s’atura, tot surtin a l’espai de la barrancada, li complau el lloc, s’hi queda. Exclama en veu alta: --Com no ho haig vist abans? Han de ser dones els caps visibles de la investigació.-- Escriu unes frases a l’aparell que li ha donat el Supun i torna on l’ha deixat.
--El coneixies tu al municipal?--
--De vista només, com als altres.--
--Saps si tenia família al poble?--
--Suposo, tots els municipals són nascuts al poble, és un home jove, solter sí que sé que és, però no conec a la seua família.--
--Bé, torna l’aparell a l’alcalde i tinguis els ulls ben oberts Supun.--
No li ha agradat gens, ni el to, ni l’advertència, ni que parlés del municipal en passat, ni que l’hagués tornat a humiliar, ni el mal senderi que estan agafant tot plegat, a més a més ha tornat a caure i aquesta vegada s’ha trencat la maneta d’embragatge. Potser és el moment per fotre el camp, o ben aviat també es referiran a ell en passat.