dimarts, 26 de juny del 2012

A.C.J. ----- SIS (dinovè)
















Tot és fals en un lloc així, o no ho hauria de ser? L’autoritat va prendre mesures per a què un comerciant no vengués panses en comtes de nous. Però l’aposta del San Remo no existeix, i a pesar de tot, molta gent continua al·lucinada i omple el local, com sinó hi hagués dotzenes de sales de ball més apassionats que el San Remo, i sals de bany millors que la marca Dialself. A la fi, la marca apuntada és la més venuda entre les dones de cabells clars, pells blanquíssimes i peus delicats, encara que de cames potser un pèl rugoses. Una adequada selecció en matèria de sals de bany soluciona problemes de limitació social. El Thelo és un gran "coneixeur", molts dels seus èxits eròtics són inicialment producte d’aquesta saviesa, després ve la perícia i la persuasió personal, però el primer pas ja el dus enllestit de casa.
--Ernest tu,-- El Thelo ha agafat i li ha amollat quasi a cau d’orella:--Què la Pilar, no ho sé, que tinc ganes d’endur-me-la d’aquí.
--Estàs segur Thelo?
--Què sí, que la cosa va d’un tris, tras, tres! No et sap greu, no?


dijous, 21 de juny del 2012

A.C.J. ----- SIS (divuitè)


  • Història de la gateta Elektra.
Elektra és una gateta, que a les poques setmanes de néixer va patir una severa electrocució, ficant el nas en unes connexions desprotegides, durant les obres de l’ultima fase de la urbanització. Pertanyen a una camada de la gata de la família d’un dels encarregats, al cap de passar uns dies més allà que aquí, mig socarrimada, amb els ulls extraviats i la llengua caient-li tota llarga per un dels costats de la boqueta, va ser rebutjada per la resta de la prole.
Ella poc a poc es va anar refent, gens estrany és dels gats aquesta capacitat; la gata borda de ACc va ser atropellada una nit, enlluernada per un dels carrets de transport, emportant-se una forta trompada que li va fer sortir la mandíbula de lloc. També va estar uns dies sense poder menjar, ni res, amb un ullal mirant cap el Papa de Roma i la boca desencaixada. La veus ara, i si no t’hi fixes molt bé, ningú diria que hagués patit tan seriós infortuni. Doncs l'Elektra igual, ella va sobreviure gracies a les senyores que omplen cada dia els bols de menjar per gats. Solament una petita clapa pelada al costat del morret, el que la fa inclús més interessant, li queda com empremta de l’enrampada. Bé, la seua mida pot ser una seqüela de l’accident, perquè ella mai ha crescut del tot, manté un cos juvenil i una actitud particular.
No és de ningú, és a dir no se sap que vagi regularment a jeure sobre un mateix coixí protector. Alguns pensen què veure’s desdenyada des de tan petita, li ha reafirmat el tarannà independent, o és només que no li han agradat els amos que l’han volgut acollir.
Ella és romancera, falaguera i també dòcil, de seguida es fa amb el primer que la vol acaronar, evitant això sí, als nens massa menuts que no saben com tractar-la i sol fan que estirar-li la cua. La Rosita creu que domestica a les persones i els manipula com ella vol. Altres gatots d’antic llinatge menyspreen una mica a l’Elektra, creuen què amb tanta collonada, mai aconseguirà un alt grau d’adultesa. Les gates més fures la bufen, però la respecten. Li agrada passar l’estona al cercle de refinament felí, que és com sempre irònicament l’anomenen. Ella, la més fina de les gatones, pren d’esquitllada els contratemps del món, sap que no és un d’aquells gats que jauen al primer lloc que troben per més incòmode què aquest sigui. Dels gossos li molesta la seua imploració de cara de pena a l’hora de demanar menjar (contrastant amb la seua pertinaç insistència), la seua manera destarotada-ment ensumada a l’hora de buscar un lloc per pixar (no cal esmentar ara, la cura amb la que els gats es prenen aquests menesters) i la imperícia en el domini de la cua, desbocada sempre a les seues emocions. Encara que això no la diferencia gaire dels seus congèneres, fàcilment escoltem expressions tals com: demanes com un gos, més indecisa que pixera de gos o transparent igual que la cua d’un fox-terrier.
Una cosa sí que li sap greu no de poder realitzar, i és el fer volar estels com fan els petits i els grans a l’oposat del patí central de reunió d’humans. Igual que hi ha gats que els hi agrada escoltar les històries que es conten als nens, uns recorren quilòmetres de taulades i celoberts per sentir les converses vespertines de les senyores grans, i altres són afeccionats a les retransmissions de gimnàstica rítmica, doncs ella es passa llargues hores fascinada pel moviment dels estels, enlairades ufanoses; examinant la destresa del guiatge, i li encanta quan al final tallen el fil i se’n van amunt, amunt, ben lluny, tan sols pel vent acompanyades.


dijous, 14 de juny del 2012

A.C.J. ----- SIS (disetè)



















--Quan un amic se’n va, tendim a sobrevalorar la seua presència entre nosaltres.
--És per lo de la memòria selectiva.
--Ans al contrari, precisament és pel que la memòria no rememora, el que no se’n recorda, el que no enregistra; és a dir, el que notem és l’absència.
--És aquella porta que un dia s’obra, quan et penses que el temps per fi ha ofegat el dolor, la porta que s’obre a la mateixa hora que ella acostumava a obrir-la, tal com entrava dia rere dia en la teua vida, regalant-te la seua alegria. Però no és ella la que ara entra, llavors sents els dits com buits per dintre, i l’anima s'et va ensorrant poc a poc del pit cap terra.
--(. . .)
--Mireu, quan jo me’n vagi ja em podreu sobrevalorar tot el que vulgueu.
--Ves per on Engràcia, si ens enterraràs a tots.
--No és pas el meu desig d’assistir a tants enterraments, sempre veus la mateixa gent fins que hi falta un, si al menys us haguésseu convertit a alguna religió exòtica.
Una gran tetera ocupa el centre de la taula rodona. Unes prenen el te amb sucre o amb llimona, amb una mica de vainilla o sense cap condiment.
--Escolta’m Benet, abans quan parlaves amb el cirurgià no haig pogut d’evitar de sentir la vostra conversa mentre enraonaven entre les dones.
--No t’has de disculpar per això Medea, és una de les moltes qualitats que les dones posseíeu.
--Ja, realment tant et preocupa la desaparició de la vida?
--Dona, suposo que com a qualsevol ser viu, ni més ni menys.
--No, segur que més que a mi sí, perquè mal de cap que me’n fot.
--Jo ho comparo amb un llarg viatge en autobús.
--Sí, clar és un recorregut amb un inici vers a un final i què?
--No home, no vull dir només això, no et fixis en l’itinerari del bus, fixa’t en el seu interior on viatgen els passatgers.
--I el xofer.
--El xofer sempre és el mateix, és pràcticament anònim, ell fa la seua feina: condueix el vehicle pel seu trajecte, un recorregut que ja li ve estipulat per cada un dels dies de la setmana, amb els horaris i les parades previstes; són els viatgers els que no es repeteixen mai.
--I altres variables com: la velocitat, la dificultat de la carretera o la bellesa del paisatge, tampoc els tenim en compte?
--No, simplificarem una mica les coses, com si ho contéssim a un nen petit i ens quedarem no més amb els passatgers.
--Entesos.
--Doncs ara escolteu si us plau: quan comences el viatge, encara no ho saps, però uns viatgers fan el trajecte complert i t’acompanyaran fins al final. En canvi inicies una interessant conversa amb el veí de seient que no pots acabar, perquè de sobte baixa a la primera parada. Una família nouvinguda es disgrega dintre de l’autocar, al no poder viatjar tots en llocs correlatius. Un d’ells va parar al teu costat, però ara tens el dubte de què no saps per quan de temps. També, una parella al davant del tot ha baixat abans de què tan sols els pugessis saludar, amb tota seguretat no els tornaràs a veure mai més. Havent tantes estacions intermèdies i infinitats de rutes, hi ha històries laterals que arriben a confluir i a creuar-se en dècimes de moment a l’interior d’una cabina que mentre tu ets dintre, sempre va complerta i malament rai sinó ho està.
--Per què tens que preocupar-te per tota aquesta gent que no veuràs mai més? Ells no tenen cap interès en el teu viatge, són figurants, estan allí com podrien estar un altre qualsevol, no en trauràs res d’ells.
--Tens una visió terrenalment egoista! O és que sempre esperes rebre alguna cosa dels altres?
--Sí, tot això està molt bé, arribes a dir com la cançó: "Quand queloun’ se’n va, un autre pren sa place", però no en tinc prou amb això...
--Hui, aquesta és la perdició dels homes, pensar o més ben dit, desconfiar que n’hi ha més del que realment podem abraçar.
--És que mai t’ensenyen el joc sencer! La feina d’un bon venedor és fer-te veure només el que li interessa. Ells res, amb una ràpida primera impressió, ja saben prou bé de quin peu calces i quan et tenen clissat, així faran per tal d’eludir els retalls, els afegits obscurs i tot el que pugui resultar un maldecap. Ara que jo em pensava que la perdició dels homes érem: "Las malditas mujeres".
--És la mateixa resposta Bea, fixa-t’hi.
Als paradors, immobles amb poc gracia preferentment situats en les cruïlles importants, la gent ve principalment a compartir els darrers moments de la nit, quasi com un símptoma de conformisme. Per exemple quan una parella acaba en un parador és mala senyal. En una hora com aquesta, en nits com la d’avui abunden els resignats.
--Us heu fitxat amb lo lletja que és la gent?
--I ara! Què pensaran ells de nosaltres?
--Tal com t’ho dic, com sempre estem envoltats d’imatges perfectes, que si els conductors d’ofici, les portades, els educadors, el personal que treballa de cara al públic, els panels...
--Els plafons.
--Sí, i les persianes! No, la veritat és que quan et trobes al bell mig del poble-poble, deu ni doret, n’hi ha de tota mena.
--La gent és tal qual és, el que caldria potser seria revisar els canons de bellesa, a lo millor no són els adequats o és que estan sobrevalorats.
--Sí, home això serà! No veus quines cares, quines boques!
--És el maquillatge que ja necessita un retoc, a aquestes alçades de la nit...
--De moment als paradors encara no han arribat els aparells de simulació d’aparença ambiental, quan s’instal·lin ja està: problema solucionat.
--Sí, de vegades val més auto-enganyar-se que aguantar la crua realitat.
--Que et penses, si no ens auto-enganyesem constantment, seria fins i tot l’espècie la que correria perill.
--Entre això i lo que estira, anem ben arreglats.
--Centúries faria de l’extinció de la raça humana.
La intimitat de les converses al parador, no és pas del cent per cent. A la taula del costat hi seuen tres paios avorrits, que no tenen cap altra feina que escoltar a la Sra. Engràcia i companyia.

dissabte, 9 de juny del 2012

A.C.J. ----- SIS (setzè)




















El Lino llueix uns cabells lleugerament arrufats, no excessivament llargs, una mica descuidats i quan, surt de festa, unes ulleretes li confirmen les faccions. Una altra característica és un potent somriure i la destacada dentadura. A l’hora té com a costum rematar les seues locucions amb sons onomatopeics. Li és ben fàcil arrossegar un grup d’amigues fins on para el Thelo, arreplegant a l’Ernest de passada. Més quan coneix a tres d’elles des de què eren cries; remarquem que ell representa la generació pont entre les nenes i el Thelo i l’Ernest. Elles es diuen: Pilar, guapa i peluda, d’atractiu mostatxet. Les dos germanes àrabs són l’Haisa i la Fàtima, ambdues de bon nas, molt captivants amb els cabells coberts apuntant uns ferms abdominals. Una noia que l’Ernest ha identificat, malgrat els anys que feia que no la veia, com una nena que sa mare cuidava de petita, estimant-se-la molt i que la va trobar molt a faltar quan per estranyes circumstancies, que ell mai va gosar a preguntar, la separaren de les seues vides, fins ara. Ella té un clotet al front i també l’ha reconegut. La de la cinta al front es diu Gladys, llisos cabells negres, carona arrodonida i cos unitària-ment curvilini, amiga íntima de la Milia que ha començat dient què tenia una gana que es moria, en plegar del bar no havia sopat, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla...
Venen de rodar per les quatre places punteres de la Zona Alta, encomanades a reputats dissenyadors urbans dels quatre punts cardinals. Projecte de l’equip municipal que va reordenar la zona com a centre màxim d’esbarjo capitolí, aspirant sobre tot a alleugerir "la Corniche", uns plantejaments hores d’ara totalment empetitits. Doncs a cadascuna de les places es representà un espectacle en honor de la lluna blava de primavera; la lluna més benvolent de l’any, en oposició a la pèrfida lluna blava de tardor. Les places estan dedicades a cultures perdudes: la de l’est a les esferes de l’Istme Central, la del sud als ous de lava de l’Altiplà, a l’est el culte dels panxuts i les esteles i la del nord a l’illa de Nias. Les noies expliquen, mentre un cambrer els hi prepara uns talls de pernil, que el funcionament sincrònic dels espectacles els ha encantat, el públic connexionava de plaça en plaça seguint un fil argumental en espiral! --Poden-se encetar per qualsevol inflexió, desguassant a la plaça central per fer-se comprensible, però no resolutiu-- La germana de la Milia no suporta el vocabulari de la Gladys. La plaça central és dedicada a la comarca, habitualment se celebra un fals mercat subvencionat per la Junta.
Al pernil s’hi ha apuntat tothom i per no estar-se’n de res han anat a triar un de gla. L’Ernest deia:--Home, prenem un, més baratet:-- Però els altres se li han llançat a sobre. El Lino agafa el comandament davant del bé de Déu, un xic desassistit. Perduda ja, de tota rellevància la feina per la que ha quedat a primera hora del matí i estan les panxes contentes, ha pensat com encaminar les passes per satisfer altres necessitats. La seua indicació de prosseguir la nit al San Remo obté quasi la totalitat de vots afirmatius, potser la Milia atresora un altre pensament?

dilluns, 4 de juny del 2012

Faules per muricecs

         Faules de Faebus”.
Recuperat el gust, ara que ja té els morros curats, li sembla com si hagués recobrat vida i mitja. Tot plegat, amb el nou esclat de la primavera, al Myotis li ha donat de nou per canviar d'aires. D'antuvi es pensava que s'havia precipitat, més tard amb el cos més enfortit i fibrat, l'agafat per desplaçar-se en solitari per volar dada cop més lluny. No s'aturat fins que s'ha trobat amb un conegut.
El vell Rhino, més ronyós i desconfiat que mai, gairebé ni el saluda. Segurament que no va seguir els seus consells, es veu acabat, consumit queixant-se de tot. No ha estat sinó quan ha passat una bona estona que li ha soltat:--Pensava que erets mort--. El podrit Rhino, poc confia ja, tan poc que tampoc compta per res. Tanmateix s'ha emprenyat i de la rebufada ha eixit de la balma abans d'hora amb el sonar encara a mig engegar, quan encara el seu sopar no era apunt. Esverat, atabalat, es penja dintre un sota bloc. No sap perquè, l'actitud displicent del Rhino li ha d'afectar tant. Un minuts més tard amb la sinclinal cobrint el sol, es revela un pèl més comprensiu, condescendent fins i tot, i torna a estar de bon humor a punt per gaudir del sopar.
Al poc coincidí amb el Pipistrelus, el paio està més content que mai, encomana l'alegria al Myotis, s'acomiada d'ell pels seus diferents hàbits, quedant per torna's a veure per allà la tardor, tots dos llustrosos i ben follats.
En partir sent com si les forces l'abandonin per uns instants, de seguida s'atura panteixant per reposar a un querant, prop d'una colònia d'esbojarrats orelluts. Aquesta colònia d'orelluts taral·legen freqüentment el seu himne, sobretot abans d'abandonar el cau. Al Myotis li sap greu que no sigui el seu. És esgarrifós quan tots a una entonen els primes versos de Fables of Faebus, fins i tot ell s'afegeix, encara que reste una estona esperant que tots emergeixin enfosquint la boca del querant. Amb la peça d'en Mingus encara rebotant-li pel sonar es difícil concentrar-se, els orelluts estan acostumats, ell ha de fer un exercici d'abstracció, aquesta nit li cal alimentar-se bé.
La composició el subjuga, l'arravata, amb el sonar desgrana les notes de la melodia inventant centenars de variacions i vibracions ultrasòniques a quina més perversa. És del tot incapaç, ni tant sols d'albirar on para un trist mosquit.
Demà les passarà putes. El dia, si és que pot dormir, llarg se li farà. I Quan per fi desperti esvaït i amb mal cos, es descobrirà invadit pels paràsits que han aprofitat la seua abstracció per incrustar-se en la seua pell. Maleits dípters.