Les
minses variacions termomètriques del fons de la vall, permeten que tot l’any arribi algun turista que altre, la feina va
rutllant. El “gasolinero” presenta una nova sol·licitud per
obrir la seua empresa de guies, aquest cop amb més resolució i amb
el suport d’alguns regidors. La viuda, que ja s’ho veia venir, ho
tenia tot preparat. Accepta la proposta, però amb un plec de
condicions amb la intenció de regular el desenvolupament turístic
de la zona, evitant futures massificacions. L’ajuntament aprova les
clàusules de la viuda que finalment consisteixen: en un termini
mínim de dos anys no es poden obrir cap nova empresa del ram a
comarca i terme municipal, aquestes (i això és el més fotut), han
d'estar integrades per un setanta per cent de treballadors autòctons.
Instaura un màxim de grups per trimestre, que mai es podrà
sobrepassar, implantant una taxa fixa per persona que anirà a parar
directament a les arques de l’ajuntament en concepte de manteniment
de l’entorn, exigint la retirada de la serra de totes les
deixalles, perseverant en la protecció de l’excepcionalitat,
evitant la vulgarització, com ha succeït a tants paratges per ella ben coneguts. Tots dos directors dels negocis signen el compromís, al
“gasolinero” se li han minvat dramàticament la possibilitat
d’obtenir grans beneficis, en canvi paga la pena introduir-se al
negoci, pensant en un futur relleu a la regidoria en eleccions
vinents. Fins al moment la gestió de la viuda satisfà a tothom, més
d’un la veu fins i tot com a futura alcaldessa. També autoritza
noves llicències d’hostaleres, prioritzant els ja establerts,
potenciant la millora en el servei, que en molts casos és
extremadament bàsica. La normativa del setanta per cent de població
autòctona no afecta l’hoteleria, sinó l’hotel del poble, on
només treballen tres locals haguera hagut de plegar.
Ràpidament
les maniobres del “Gasolinero” i dels seus parents s'encaminen a
la contractació de paquets en origen. Lloga un parell de guies d’una
altra província, en la qual des de fa anys funciona el turisme de
senderisme, i curiosament la primera empresa internacional que respon
a la seua oferta és la del petit país del vicecònsol, que d'aquesta guisa es
queda sense els clients, abans de començar a treballar amb ella. A
ell tot això no li ve d’aquí, continua capficat mig atordit, per
la repercussió que hi ha hagut al seu petit país, motivada per la mort
d’aquell noi sorrut. Hi caven dos possibilitats: una, totalment
desesperançadora, seria que en assabentar-se tothom de l’especial
circumstància lligada al relleu de càrrec, no s’hi aturés mai més ningú
al poble, o qui s’hi aturés estigués previngut davant les tres
preguntes reglamentàries i esquivés l’obligació. L’altra
possibilitat és la que algun paio víctima del desencant, s’animés a fer un canvi
d’aires voluntari i es presentés al poble amb tal motiu.
L’hivern
avança, l’empresa del “gasolinero” rep els primers clients
reservant des d’origen. Pacten rutes diferents que els dos experts
contractats han traçat, habilitant zones d’acampada, ja que ells
treballen amb tendes. També li prenen als dos portadors, prompte la
secretària de l’empresa n'aconsegueix tres més, trets de la
jovenalla del poble que no vol treballar la terra, ni fer de pastor,
ni cap ofici de profit. Els tres fan la feina dels altres dos, cobren
per servei prestat, el nostre vicecònsol té l’esperança que
almenys un d’ells aprengui la feina i assoleixi la catalogació de
guia, en un futur pròxim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada