dilluns, 13 d’agost del 2012

A.C.J. ----- SIS (vint-i-novè)












L’atzar fa estranyes bromes, amb el seu costum de repetir moments i circumstancies determinades sense esme ni concert; llavors la memòria salta d’un espai temps a un altre.
Seguda sota un castany, observant el reflex d’un temple en el llac sagrat, sola, des de feia dies, els amics reposen en una sala del monestir; ella no té son, admira l’esperança, fulles mortes alimenten el sòl, calma. Pensa en tornar a casa, retenir unes dècimes de quietud per gastar-les. No és la forma acaparar per malgastar. Falten hores per l’alba. Els arbres es nodreixen del llac sagrat allargassant les soques i embotint-les en els sediments de la riba. Els nens jugaven pel de matí, fen bromes, escatxigant-se, saltant des de la passarel·la. Els més petits xapotejaven nus, sense sortir de la maternal protecció de les rabasses musculoses. Els més valents nedaven fins una gran roca punxeguda, competien per quin d’ells aguantava més estona d’en peus sobre la punteta de la pedra. Els caps rasurats, lluents, junts premuts a la seua illa. Jugaven al vespre a la sala principal del monestir, corrien descalços per les timbrades fustes. Curiosos de mena, els atreia la seua polsera de trenes de colors reunides per una tanca de plata, on duia gravades les inicials i la data de naixement. La polsera va ser el pretext per una invasió del seu espai vital, al poc ja en tenia un assegut a la falda, un altre jugava amb els seus llargs cabells. No del tot preparada, per un contacte físic tan insolent, va pensar en llevar-se de l’esglaó on seia, i encara va ser pitjor, llavors se li penjaven de l’esquena i l'agafaven de les mans guiant-la per la sala, igual que a una vella cega. La van portar a una vitrina lateral de l’altar central, per ensenyar-li els seus tresors, sense importar-los que no comprengués la seua melòdica llengua. Li parlaven als ulls i s’entenien per la mirada. Participant d’aquells objectes màgics se sentia menys bàrbara i quan els tocava, resseguia els seus relleus, perquè el tacte li desxifrava el secret que contenien. Quan se’n va adonar, els nens la miraven en silenci, afectuosament. Llavors un d’ells es va ficar la mà dintre la túnica i la va traure amb un objecte fosc d’aspecte vegetal, com el nucli eixut d’un estrany fruit: un regal per ella. Habituada a les compensacions, immediatament va fer els gests de traure’s la polsera del canell, però tots van fer una passa enrere. Un, el més baixet, li premé de la mà dreta apartant-li de l’esquerra. Adonant-se de la seua turpitud, va ajuntar els palmells de les mans i els hi va donar les gracies en la seua llengua, de seguida tots es van ficar a riure.
Hi ha llum al finestró de la casa dels Pons. No serà que algú es troba malament? Des de què van arribar tot han estat infortunis per ells. El fill petit ja venia impedit, i no li acaben mai d’arreglar la lesió lumbar que es va fer, segons diuen, jugant al polo. Després la mare va perdre la cama dreta, l’avia gran es va morí, al pare li han donat una baixa definitiva per una malaltia crònica que el fa passar més temps en vigilància hospitalària que a casa. I en vindre la germana soltera les coses no ha millorat, la veritat és que és una dona molt fosca i esquerpa i no deu estar massa fina del tot ella tampoc no deu ser res de bo que tinguin la llum oberta aquesta hora això no més vol dir que un o altre està fotut a més no surten mai sempre estan cansats estic sempre tement-me el pitjor els pobres són com un bàlsam per la resta de la urbanització els veus a ells i sembla que els teus problemes siguin insignificants guaita la Rosita com corre a ella l’és ben bé igual que sigui de nit de dia plogui o faci sol fa setmanes que se la veu més tranquil·leta aquells crits quina manera de cridar la meua filla quin mal cor que em deixaven li deu voltar alguna cosa pel cap sa mare és una gran persona al pare no el conec tant però també se’l veu “regio” la barruda de la psicòloga del dispensari els hi diu que mirin de tenir una altra criatura. Quina bestiesa! per a què compensin els mals tràngols que han de patir a causa de la Rosita. La pobra noia plorava l’altre dia quan ens ho contava: --Si la meua filla és l’alegria de la meua vida.-- ... A dormir Medea abans que es faci de dia, el Poma Blava ja m’haurà arreglat l’habitació com a mi m’agrada demà pel de matí sortiré amb la Laureta a prendre el sol passejarem una estona abans de fer l’aperitiu a la terrassa que bé que estarem soles al Cels i la Carme els han convidat a dinar i les netes també tenen plans en arribar haig estat una mica mal educada amb ell però és que és molt pesat que m’importava en aquell moment que faltés la nena per arribar a casa o que el gendre feia ja hores que dormia no haig tingut més remei que dir-li que callés que ja no el volia sentir més.