dimecres, 1 d’agost del 2012

A.C.J. ----- SIS (vint-i-sisè)



















Rajoles negres, rajoles blanques, sandàlies negres, sabates blaves. Cabells solts, cabells lligats, pantalons per sobre els genolls, faldilla un dit a mitja cuixa. Mirades endavant passejant plegats. Paraules imprecises, confiança. Ella manifesta amb desgrat la impressió de sentir-se observada per la comunitat d’espies d’informació ciutadana infiltrats. L’Ernest no se’n ha donat compte, la Milia especifica qui eren i on estaven, ell diu: -- Potser sí.
--Saps que la propera serà inserir renatos en el cos? Funcionaran com una avançada, fins que més tard els col·loquin en les Forces de Seguretat, així és com tenen pensat acabar amb els problemes que ara tenen amb el polis.
--No ho sé, no me’ls imagino denunciant a la gent, vull dir, estan en un nivell superior a les persones normals, que ens puguin manar d’alguna manera. Com a molt de porters preliminars, mossos d’aeroport o funcionaris estabilitzants.
--Cada cop els van polint més, arribarà el dia en què no els distingirem.
--Vas molt de presa Milia, existeixen unes lleis, i ara per ara son prou clares, a més a més el que em dius serviria d’argument per un conte èpic, que finalitzaria amb la revolta dels esclaus, amb una batalla gloriosa i un llarg petó de l’heroi amb la bona patrícia de torn. Jo no els veig com a protagonistes de cap gesta, més aviat em semblen ànimes en pena, però sense ànima.
--Ai Ernest ja te’n has anat per les serralades! És veritat que t’inventes contes mentre treballes? No et sàpiga greu, una tarda m’ho van dir l’Heredia i el Galerilla.
--No, no em sap greu, és cert, encara que no sempre se m’obra la vàlvula. De vegades per més que ho intentis no hi ha manera, i de cop un sant dia, et brolla un raig que raja més ràpid i potent del que la ment pot reaccionar, llavors has de ser ràpid, l’has d’ensinistrar i canalitzar correctament si vols traure-li el màxim profit, abans de què s’esbarri. Quant això passa et sents fort, viu, exaltat...
--A mi no em diuen res els contes ni les històries, no els veig reals, no me’ls crec.
És el silenci l’enemic? O tenen por de ser incapaços de reprendre el fil de la conversa desprès d’uns pocs segons de pausa? Han descuidat el rumb, surten per un dels colzes d’una galeria nocturna a la pàl·lida llum superficial. Al carrer continua l’animació, és aquesta zona de pas, vianants i vehicles divergeixen pels carrils i les andanes enfilant-se per carrerons d’arquitectura unísona concordant, comprats pels grans grups de deute financer, que van desallotjar les famílies, desprès de prestar-los els diners als rebesavis per poder-les adquirir. Envellides i desvalorades, reconvertides en obres d’art a respectar i cuidar. Una gran obra social per la ciutat, el carrer és ple de plaques commemoratives. Les empreses s’escamparen pel sector impulsant-lo com a principal centre administratiu privat. Hores d’ara hi resten les principals sucursals i les companyies de segon ordre que no s’han pogut instal·lar al Sun Ra. Negocis de restauració, equipament i serveis legitimats han rellogat els baixos.
A la noia li meravella la untuositat del districte financer, animada per la plàstica visió de la prosperitat, confessa el seu anhel d’entrar a treballar en un futur proper en una de les macro-empreses de sòbria retolació, llautonada a les balustrades. Un cosí va començar fa un parell d’anys d’escrivent en una asseguradora i ara està fen un curset de peritatge, si l’aprova ocuparà un lloc de decisió i lo més important: tindrà plaça preferent per accedir a un apartament vacacional a estriar entre totes les ciutats d’esbarjo que té l’empresa al territori estatal i bescanviable amb iguals condicions, amb altres perits executius de qualsevol part del planeta, el que significa que podrà fer les vacances a on vulgui i només a les quatre temporades d’haver començat a treballar!
--No t’agradava tant passar les vacances al poble de la teua família?--L’Ernest fa una temptativa per recuperar la nena que va conèixer fa tres anys.
--Allí sempre hi puc tornar, però ara tinc ganes de marxar lluny, de què passin moltes coses i que passin molt de presa.
--No penses continuar estudiant, jo si fosa tu, continuaria estudiant fins que em fotessin fora.
--Si home, i seguir a casa escoltant a ma mare, baixant al bar cada dia per aguantar tota aquella colla d’impresentables que encara es pensen què fan gràcia, nena aquí, nena allà, i els tocons...
--Tocons?—Una mica desconcertat, interiorment revisa els seus records al bar del Ruso, insegur per si de cas l'hagi pogut molestar; sap que de vegades toca involuntàriament a la persona amb la que està parlant, ara no creu...
--Hui, n’hi ha més d’un que se li en van les mans. Amb la tintoreria de la confiança et magregen les espatlles, et fiquen la mà al genoll o t’agafen per la cintura, i tu allí fen bona cara, la nena!
En una placeta, una doble porta anuncia el nom d’un establiment: Cafè dels Pingüins, tàcitament l’Ernest pren la determinació, pels dos, d’entrar. Decideixen pujar a una mena d’altell que envolta la sala principal, amb el fons ocupat per l’escenari. Les tauletes són petites i es col·loquen lateralment en un banc collat a la paret. Una cambrera amb un pentinat molt lleig els pren l’ordre. Unes cortines fosques separen la sala de la barra. Estirant les cames poden repenjar els peus a la barana de tub de ferro i passamà de fusta. Sota, les taules estan properes als murs cedint un ampli espai central, amb poc moviment. Una altra cambrera els hi porta les begudes, i els deixa una pantalleta de cartró auto-il·luminada per si volen entretenir consultant qualsevol tipus d’informació o jugant a alguna cosa. La Milia trasteja i se’n va a parar al corral d’esports. Li pregunta a l’Ernest:-- Vols veure alguna cosa? Ell amb el cap fa com que no; amb els dits va corren conceptes i assumptes. L’Ernest comença a fumar. Ella també en vol un. Ell li prepara un cigarret de maria. La selecció musical va des de Pascal Comelade a Oregon, Nana Vasconcelos, Jaume Sisa i el gran Bill Evans.