Rajoles negres, rajoles blanques, sandàlies negres,
sabates blaves. Cabells solts, cabells lligats, pantalons per sobre
els genolls, faldilla un dit a mitja cuixa. Mirades endavant
passejant plegats. Paraules imprecises, confiança. Ella manifesta
amb desgrat la impressió de sentir-se observada per la comunitat
d’espies d’informació ciutadana infiltrats. L’Ernest no se’n
ha donat compte, la Milia especifica qui eren i on estaven, ell diu:
-- Potser sí.
--Saps que la propera serà inserir renatos en el cos?
Funcionaran com una avançada, fins que més tard els col·loquin en
les Forces de Seguretat, així és com tenen pensat acabar amb els
problemes que ara tenen amb el polis.
--No ho sé, no me’ls imagino denunciant a la gent,
vull dir, estan en un nivell superior a les persones normals, que ens
puguin manar d’alguna manera. Com a molt de porters preliminars,
mossos d’aeroport o funcionaris estabilitzants.
--Cada cop els van polint més, arribarà el dia en què
no els distingirem.
--Vas molt de presa Milia, existeixen unes lleis, i ara
per ara son prou clares, a més a més el que em dius serviria
d’argument per un conte èpic, que finalitzaria amb la revolta dels
esclaus, amb una batalla gloriosa i un llarg petó de l’heroi amb
la bona patrícia de torn. Jo no els veig com a protagonistes de cap
gesta, més aviat em semblen ànimes en pena, però sense ànima.
--Ai Ernest ja te’n has anat per les serralades! És
veritat que t’inventes contes mentre treballes? No et sàpiga greu,
una tarda m’ho van dir l’Heredia i el Galerilla.
--No, no em sap greu, és cert, encara que no sempre se
m’obra la vàlvula. De vegades per més que ho intentis no hi ha
manera, i de cop un sant dia, et brolla un raig que raja més ràpid
i potent del que la ment pot reaccionar, llavors has de ser ràpid,
l’has d’ensinistrar i canalitzar correctament si vols traure-li
el màxim profit, abans de què s’esbarri. Quant això passa et
sents fort, viu, exaltat...
--A mi no em diuen res els contes ni les històries, no
els veig reals, no me’ls crec.
És el silenci l’enemic? O tenen por de ser incapaços
de reprendre el fil de la conversa desprès d’uns pocs segons de
pausa? Han descuidat el rumb, surten per un dels colzes d’una
galeria nocturna a la pàl·lida llum superficial. Al carrer continua
l’animació, és aquesta zona de pas, vianants i vehicles
divergeixen pels carrils i les andanes enfilant-se per carrerons
d’arquitectura unísona concordant, comprats pels grans grups de
deute financer, que van desallotjar les famílies, desprès de
prestar-los els diners als rebesavis per poder-les adquirir.
Envellides i desvalorades, reconvertides en obres d’art a respectar
i cuidar. Una gran obra social per la ciutat, el carrer és ple de
plaques commemoratives. Les empreses s’escamparen pel sector
impulsant-lo com a principal centre administratiu privat. Hores d’ara
hi resten les principals sucursals i les companyies de segon ordre
que no s’han pogut instal·lar al Sun Ra. Negocis de restauració,
equipament i serveis legitimats han rellogat els baixos.
A la noia li meravella la untuositat del districte
financer, animada per la plàstica visió de la prosperitat, confessa
el seu anhel d’entrar a treballar en un futur proper en una de les
macro-empreses de sòbria retolació, llautonada a les balustrades.
Un cosí va començar fa un parell d’anys d’escrivent en una
asseguradora i ara està fen un curset de peritatge, si l’aprova
ocuparà un lloc de decisió i lo més important: tindrà plaça
preferent per accedir a un apartament vacacional a estriar entre
totes les ciutats d’esbarjo que té l’empresa al territori
estatal i bescanviable amb iguals condicions, amb altres perits
executius de qualsevol part del planeta, el que significa que podrà
fer les vacances a on vulgui i només a les quatre temporades d’haver
començat a treballar!
--No t’agradava tant passar les vacances al poble de
la teua família?--L’Ernest fa una temptativa per recuperar la nena
que va conèixer fa tres anys.
--Allí sempre hi puc tornar, però ara tinc ganes de
marxar lluny, de què passin moltes coses i que passin molt de presa.
--No penses continuar estudiant, jo si fosa tu,
continuaria estudiant fins que em fotessin fora.
--Si home, i seguir a casa escoltant a ma mare, baixant
al bar cada dia per aguantar tota aquella colla d’impresentables
que encara es pensen què fan gràcia, nena aquí, nena allà, i els
tocons...
--Tocons?—Una mica desconcertat, interiorment revisa
els seus records al bar del Ruso, insegur per si de cas l'hagi pogut
molestar; sap que de vegades toca involuntàriament a la persona amb
la que està parlant, ara no creu...
--Hui, n’hi ha més d’un que se li en van les mans.
Amb la tintoreria de la confiança et magregen les espatlles, et
fiquen la mà al genoll o t’agafen per la cintura, i tu allí fen
bona cara, la nena!
En una placeta, una doble porta anuncia el nom d’un
establiment: Cafè dels Pingüins, tàcitament l’Ernest pren la
determinació, pels dos, d’entrar. Decideixen pujar a una mena
d’altell que envolta la sala principal, amb el fons ocupat per
l’escenari. Les tauletes són petites i es col·loquen lateralment
en un banc collat a la paret. Una cambrera amb un pentinat molt lleig
els pren l’ordre. Unes cortines fosques separen la sala de la
barra. Estirant les cames poden repenjar els peus a la barana de tub
de ferro i passamà de fusta. Sota, les taules estan properes als
murs cedint un ampli espai central, amb poc moviment. Una altra
cambrera els hi porta les begudes, i els deixa una pantalleta de
cartró auto-il·luminada per si volen entretenir consultant
qualsevol tipus d’informació o jugant a alguna cosa. La Milia
trasteja i se’n va a parar al corral d’esports. Li pregunta a
l’Ernest:-- Vols veure alguna cosa? Ell amb el cap fa com que no;
amb els dits va corren conceptes i assumptes. L’Ernest comença a
fumar. Ella també en vol un. Ell li prepara un cigarret de maria. La
selecció musical va des de Pascal Comelade a Oregon, Nana
Vasconcelos, Jaume Sisa i el gran Bill Evans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada