La Rosita se'n va a tornar els gatets a sa mare,
que aquesta nit ha preferit quedar-se a casa,
gaudint d’unes merescudes hores de soledat. Havia un cert grau de preocupació
a la reunió felina, la causa era una perillosa desorientació d’una
comitiva de cetacis, en senzill viatge migratori. Dos gatots peluts
que són cul i merda, reprovaven la presència dels nodrissons en uns
moments transcendentalment delicats; hores d’ara podríem fins i
tot asseverar, ja corregits.
La serenor reina al Saló, l’aristocràcia prefereix
anomena així al local, les seues opinions conten amb un gran
respecte, ja que la qualitat ve donada per una presència i rarament
per un llinatge.
Els gats a diferència dels rucs, no necessiten mirar
de morros, absorts com poca-soltes, qualsevol cosa, com per exemple la mar, per
sentir-la. D’aquí estan, els hi és possible captar per complert
un element per més complex que aquest sigui. Enganyat quan una cosa
els interessa de valent, mai estàs segur en què es diverteixen i
sol la repetició d’uns definits hàbits, acuradament observats,
ens farà establir les relacions delatores.
Davant els espais lliures de la vida contemplativa,
miren d’omplir-los en activitats passives d’observació simple,
directa, diminuta. Determinats autors han afirmat que els gats han
perdut la curiositat, en el meu modest parer recomanaria per tals
individus l’estudi d’animals més evidents, i no per això menys
interessants: les llames mateix, no cal anar més lluny. En canvi hi
ha un detall que no es comenta gaire, ni entre ells: és obvi que
l’espai físic, sí és important. L’acceptació gatona de
l’indret on desenvolupar projeccions psíquiques (els meus
detractors m’espelliran) o simplement dormitar amb prou reserva per
a què ningú els emprenyi. No és pas una qüestió d’orgull, si
parléssim d’orgull parlaríem de cavalls, és un conjunt
d’imperfeccions, comparable a un jardí japonès.
A les aus l’art humana que més els hi agrada és la
música, als gats els empipa. Res com la sonoritat mortuòria de la
natura i una mica de lloc per estirar-se, sobre unes rajoles calentes si és possible. En contradicció, gran quantitat d’artistes han
dedicat cançons als felins, la primera que em ve al cap és: “Wild
Cat” de Gene Vincent, sí!, “Three Cool Cats” i "Todos
los gatos son pardos", no pararia; ara això sí, a ells els hi
és ben bé igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada