A.C.J. -----ONZE (onzè, 3-primer)

                                                                           1

 --Penseu en l’orgull que sentíem no fa pas massa, un orgull que ens omplia d’admiració per una persona, quan aquesta sobresortia pel seu esforç i la seua obstinació. Ans al contrari, hores-d'ara, qui fa alguna cosa excepcional, o tan sols diferent de les directrius del corrent principal, gairebé ha de demanar disculpes pel seu atreviment, i és observat amb la fosca rancúnia de la desconfiança. Sembla que actualment és reservat a uns pocs elegits, el dret a destacar sobre la majoria, un nombre limitat d’escollits a qui es rendeix una reverència desmesurada, i el que resulta més preocupant: una mitificació il·legítima, ja que els autèntics mites ens han de servir d’exemple, i aquests no, aquests mai no ens faran ésser millors com a persones, no són cap mirall on reflectir-nos, ni cap aixopluc on guarir-nos. Però amics meus aquí ens trobem, de moment aquesta és la situació, i a la resta de parroquians l’única opció que ens queda és anar de cul per terra.--

Supun, repenjat amb un gest corrent en ell: els braços estirats sobre una barana d’acer inoxidable amb el cap enfonsat sota la línia de les espatlles i el cul enrere, aguaita el moviment dels operaris de la carnisseria, esperant rebre un paquet que encara no ha arribat, per saber també el seu destí. Segur que faria menys cas del sermó del capellà, al goig que li produeix la contemplació dels dits de les seues mans esteses a l’espai, netes de les nafres que les han erosionat durant tants anys.

Avui són reunides les forces vives per jutjar la família culpable. Ha estat arran dels parlaments del jutge, primer i del representant familiar després, quan el sacerdot no s’ha estat de proferir una llarga exhortació a tots els congregats al saló de reunions. Seguint les lleis serralenques, el jutge ha de venir del vessant contrari, mínima distància exigida degut a les particularitats del cas. La presència del sacerdot és obligada per garantir la fiabilitat del procés, l’alcalde Filippo actua com a mestre de cerimònies, acompanyant al jutge al seu despatx un cop acabada l'exposició, per culminar les reflexions abans de comunicar-les a l’assemblea del poble, que són la resta de persones que omplen el saló.

--...nosaltres, els nostres cossos, la nostra ment, la nostra ànima, són instruments utilitzats per l’escultor per modelar les peces d’un gran conglomerat. I què oferim nosaltres a l’artista? Uns materials durs com el granit que s’esberlen a la primera gelada, o un bagatge trencadís que és fàcilment arrossegat per la pluja, o potser unes roques mal compactades que s’esquerden prop de l’esbalç. Amics meus, sé que el nostre paper no és senzill, però és ben segur que vèncer la dificultat pot arribar ser sublim, l’esforç ens fa modelables, ens poleix les arestes, ens...--

És una oportunitat única per una trobada dels dos confabuladors, sense despertar cap  sospita. El públic i el capellà s’estan impacientant, no sé al què bé tant rotllo si la condemna ja està escrita, només han de determinar la quantitat, segons la mitjana de rendes dels darrers anys, com a mínim dos com a màxim cinc, firmar i enviar el document. Després quan per fi el capellà calli, es procedirà la lectura de la sentència i l’assemblea decidirà la forma de pagament i la destinació de la multa, que es preveu molt sucosa; anirà bé per tapar algun forat. Abans de prendre cap rotunda determinació, un quartet de càmera interpretarà unes cançons, acompanyats de tres joves cantants locals, com a mena de bàlsam. La cosa ha d’anar seguideta perquè la ràtzia ja ha començat i el capellà és neguitós per anunciar-s’ho a l'alcalde, els esdeveniments es precipiten. 
         A més d’un dels presents, el cap se'l en va amb pensaments esquius, que es resisteixen a ser atrapats, la rítmica de les frases del capellà el durà a la música d’una tuba, imitant sense voler els cants de les balenes, imprecís-ament, minimalista-ment i aquests cants inassolibles, el transportaran a reflexionar que la comprensió, el concepte d’entendre, no s’associa a les arts més etèries (què no ho són totes?), ni s’associa als sentiments, ni a la voluntat, i és possible que no participin de l’amor fraternal, o més encara: maternal.

El sermó sucumbeix vertiginosament, entra el jutge acompanyat per l’alcalde i el secretari. El capellà abandona el púlpit, els músics ocupen els seus seients. --Procedeixo a la lectura de la sentència: Avui, d’aquí estan, i amb la qualitat de jutge, a més d’orfebre de la meua circumscripció, certifico que després d’haver escoltat les parts implicades i avaluar el cas amb els coneixements que disposo, i aplicant la llei dels nostres avantpassats, dictamino que es condemna a la família de Peristell, a abonar a la Comunitat la quantitat del total de les seues rendes declarades en el transcurs de tres anys i dos mesos, a partir de la data d’entrada a l'arxiu, la mitja de la qual els serà comunicada pel secretari al final de les meues paraules. Vull indicar tan sols que ha estat la gravetat dels fets i la seua repercussió social el que ens ha dut a prendre unes mesures tan dràstiques, que han de ser observades, més com a correctiu preventiu, abans que com un càstig excessiu sobre l’infractor. Després l’assemblea podrà determinar la seua implicació en el cas i la forma de cancel·lació de la sanció, que no podrà ser rebaixada ni alterada, ja que ja ha estat confirmada i ha rebut el vistiplau de la Capital.

Fora de guió, només em voldria pronunciar sobre la necessitat de reflexió. Penseu que la multa cau sobre el sostre d’una família, però les infraccions no es produeixen alienes a la nostra vida quotidiana. Jo pel meu càrrec, que aviat deixaré per a què un altre agafi la torxa que enarborem per ordenar equitativament la nostra existència comuna, ho veig dia, sí dia també; les coses no van bé i menys aniran si cadascú opta per anar a la seua i fer la seua voluntat, sense pensar en la simbiosi amb la resta de la Comunitat, que és l'única que a la seua sina ens arropa i protegeix, conformant l’única via de progrés possible.--
          El jutge finalitza així la seua representació al poble, acomiadant-se de les persones que l’han atès. El xofer que el va anar a buscar, l’espera, el trajecte és llarg i no li agrada fer tard i menys encara viatjar de nit. El quartet de corda comença la seua interpretació, abans que el secretari prengui la paraula, cosa que escama a més d’un, tothom té feina, no tenien cap obligació d’acudir al judici, si ho han fet, ha estat per una col·laboració a la tasca social, que menys que els tinguessin en compte, ni tan sols s’ha comentat la sentència. Tots callen escoltant uns arranjaments que no permeten identificar les cançons i són prou curiosos per captar l’atenció general, és més, n'hi ha alguns que hi són només per escoltar cantar al seu fillet.

The Jam - "That's Entertaiment"